Primer desig constitucional

“Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just.”

Em vol explicar Sr. President del Govern com compleix aquest primer desig o, tal vegada, l’única veritat rau en el fet que es tracta d’un desig continuat sense la seva satisfacció. Sí, que n’hi una de satisfacció, dir-li a Catalunya que se l’estima molt, però que no esperi res perquè Espanya alló que vol es fer-la desaparèixer. D’arguments n’hi ha molts Sr. President i també de protagonitzats per vos, per exemple quan vàreu presentar quatre milions de signatures contra Catalanya. Quan heu dit que “no puc i no vull” en relació al referéndum i la Constitució diu clarament que és competència de l’estat. En la secció 32ª de l’apartat 1 de l’article 149 dedicat a les competències exclussives de l’estat s’hi llegeix: “Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referéndum”. Sr. President la lectura de la Constitució és una caixa de sorpreses. Referent al desig que comento el paràgraf 1 de l’article 39 expressa: “Els poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família”. Referent a la protecció econòmica, recorda Sr. President l’acord assignat d’una ajuda económica, per cert segons al meu entendre ridícula, a quatre centes persones? Cent d’elles moriren sense rebre ni un cèntim, deixant passar el temps. Edificant manera de complir la constitució, Millor que es morin i així s’estalvien diners. Dissortadament, Sr. President és la conclusió a que arriba massa gent. I com explica el compliment de l’apartat 1 de l’article 40, que diu? :"Els poders públics procuraran les condicions favorables per al progrès econòmic i social i per a una distribució de la renda regional i personal més equitativa, dins el marc d’una poílitica d’estabilitat económica. De manera especial realitzaran una política orientada cap a una plena educació”. Em pot explicar com s’explica la situació tan estesa d’inestabilitat económica fins al fet que massa comerços familars han de tancar per culpa de la vostra política económica.Per què tots els ciutadans, durant trenta anys, hem de pagar la despesa multimilionària del famós Càstor? No és just que pagui el culpable?. Una obra que era un perill per a moltíssims ciutadans, beneïda per l’estat i programada amb una ambició desaforada de fer diners, no l’han de pagar qui la va idear i qui la va aprobar? Aixó és fer politica económica social i complir la constituició? Quan els ciutadans, que són sobirans, van protestar, per què no els vàreu escoltar? Sr. President, no fèreu cas a la Constitució. Vàreu donar la veu al diner. I una altra demostració que la Constitucció és paper mullat quan interessa destinar els diners dels pensionistes per pagar els bancs. Em pot explicar, Sr. President on és el compliment de la Constitució en el primer desig i en els articles esmentats?      

La Constitució m’acompanya

Sr.President del Govern, la defensa que Vos feu de la Constitució i la categoria de dogma que les vostres paraules li donen, m’ha portat al seu estudi i a la meva particular interpretació. Espero que abans d’escriure el comentari del darrer article, jo ja sigui independent amb el meu poble, Catalunya. Vos convido a comennçar pel preàmbul que em sembla molt orientador pels principis i bases que vol desenvolupar i sobre els i les que es fonamenta. Llegim:

“La Nació Espanyola amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els que la integren, en us de la seva sobirania, proclama la voluntat de….( i expressa les sis voluntats)”.

L’encapçalament el considero  molt interessant i significatiu. Primer de tot comença amb “La nació espanyola” sense més, ni dir que és i quina és la seva composició. Ho trobo defectuós perquè en les lleis els conceptes han de ser molt clars. A continuació em crida molt l’atenció la paraula “desig”. No em sembla malament perquè el desig és el principi del conèixer i la possibilitat d’exercitar-lo. Però el problema rau en el fet de que d’acord amb la forma de desenvolupar-lo sempre continui el desig perquè el coneixement no és la veritat i el desenvolupament pot estar manipulat. I la política actual espanyola em demostra que hi ha molt d’aquesta consideració meva. Punts del desig:

JUSTÍCIA: portem uns quans anys de Constitució i la justícia no és nomès el funcionament dels Jutjats i Tribunals, que deixen molt a desitjar, sinò la realitat de la vida dels ciutadans que tenen dret a una dignitat que molts d’ells no tenen, com la de gaudir d’una vida digna en tot alló que hi té relació el ser humà. I massa nacionals espanyols viuen indignament. I d’aquesta indignitat n’és responsable el poder que no aplica com cal la llei.

LLIBERTAT: la llibertat més coaccionada és la llibertat de pensament, que és perseguida judicialment i no tractada racionalment com la paraula desig insinúa. També és veritat que no tots els empresonats ho són justament i també ho és que s’està perseguint la llibertat d’expressió i les idees que tenen el dret democràtic de ser expressades i dialogades. Negar el diàleg per una idea contrària és un greuge constitucional. Per pensar-hi Sr. President.

SEGURETAT: la seguretat també té un sentit molt extens. No és la tranquil·litat de moviments, sinò també el poder gaudir de la confiança en una vida com cal a la dignitat del ser humà. I aquesta seguretat, Sr. President, l’heu desvalorada amb un us contrari al de la Caixa de la Seguretat Social. És inconstitucional que els pensionistes pateixin inseguretat creada per una política econòmica corrupta i manipulada. I el Govern ha d’acceptar la seva responabilitat. No hi ha una política econòmica justa que tranquilitzi als ciutadans.

Una darrera voluntat  PROMOURE EL BÉ de tots els ciutadans que integren la nació espanyola. També hi ha molt a parlar en referencia a aquest desig.

Acabo, Sr. President, gairebé quaranta anys de Constitució, m’han portat a concloure que alló que sí és ferm del preàmbul: EL DESIG. Encara que no es compleixi sempre es pot dir que es té.   

Sr. President, heu pensat alguna vegada que haurieu de dimitir?

Aquesta pregunta l’heu provocada Vos, amb la defensa de la Constitució en la lluita contra la independència de Catalunya, i penso en la possibilitat, en aquest tema, de mancances constitucionals. La meva defensa de la independència de Catalunya no la considero un acte contra la Constitució sinò un dret que ella empara. La base és el dret natural de la llibertat. Són les persones, les responsables de l’organització de la seva convivència en grups que responen a característiques que donen identitat. I aquest dret està sotmès a canvis lògics i normals que els  moviments socials generen. I Espanya ha estat i està conduïda per un procès històric amb arguments lícits, sovint, i il·lícits, a vegades, per no dir legals perquè les lleis s’escriuen d’acord amb el model polític. I no és cap secret, Sr. President, que el canvi de model polític ha portat el país a una nova legalitat, dominada, encara, per influències de la dictadura. Tampoc és cap secret que la manera política d’exercir el poder pot originar moviments discordants i de canvia de model o també d’escissió.

Gràcies, Sr. President, per què amb la vostra política doneu la raó al meu desig d’una Catalunya independent. La forma de governar del PP i en particular la vostra han enfortit encara més la meva idea. Però també heu proporcionat altres arguments. Per exemple la vostra compareixença com testimoni a l’Audiència Nacional sobre el famós cas Gürtel i la Caixa B del PP. Honestament em fèreu avergonyir  del DNI espanyol que de moment encara reconeix la meva sobirania espanyola i que desitjo renunciar-hi per gaudir de la catalana. No fèreu honor ni a la dignitat del càrrec, ni a la de persona. Per començar palesàreu que la justícia no és igualm per a tothom al  renunciar al seient normal dels testimonis i acceptar-ne un altre d’honorífic. Les vostres respostes, poc respectuoses algunes, eren una afirmació de l’incompliment dels vostres deures de President. Vàreu fugir de les vostres responsabilitats en el tema econòmic, quan el paràgraf 2 de l’article 99 de la Constitució diu:” El President dirigeix l’acció de govern i coordina les funcuions dels altres membres d’aquest, sense perjudici de les conmpetències ni de la representativitat directa d’aquells en la seva gestió.” L’economia és una gestió i funció del govern i dels seus membres, que vos “dirigiu” i “coordineu”. Per què al preguntar-vos sobre les corrupcions económiques us deslligàveu de la vostra “direcció” i “coordinació”?. Sr. President, dues reflexions: a) en justícia els desconeixement d’una llei no dispensa del seu compliment i b) davant el greuge d’incompliment la solució és dimitir o ser destituït.

Vos que lligueu tan prim la vostra economía i que sou tan exigent amb els altres, de veritat que no us heu d’arrepentir de res? Sr. President, fer diners és el vostre ofici preferit. Ho palesa la vostra tasca de registrador de la propietat. Com respondreu a la denúncia d’un advocat que us acusa d’un cobrament il·legal, durant els vint anys que esteu en el poder, d’uns vint milions d’euros? Davant d’aquest fet em crida molt l’atenció, la persecució del vostre govern, del President de la Generalitat, i no heu pensat mai que per la mateixa raó, un dia, podeu ser vos el jutjat?

De temes per demanar la vostra dimissió n’hi ha molts. Però acabo amb l’article 108 de la Constitució que us hauria de fer pensar i reflexionar: “El govern respon solidàriament de la seva gestió política davant el Congrès de Diputats”. La paraula “solidàriament” és molt significativa i exigent. Penso honestament que aquesta llarga reflexió meva amb el suport de la Constitució avala el títol d’aquest article. 

Amics de la CUP no us precipiteu

M’ha sorprès la vostra proposta d’enderrocar la catedral de Barcelona per dedicar l’espai a serveis d’utilitat pública. Estic al vostre costat ideològicament en una gran part de la vostra filosofia política i social però la història l’ha fet la humanitat i entenc que a vosaltres no us plagui, tampoc a mi. Com també entenc que estigueu en  desacord amb actuacions de l’Esglèsia católica, com ja també hi estic en algunes. Amics penso que us preciteu i us deixeu emportar més per la passió que no pas pel cervell. Sé que intel·lectualment esteu molt preparats però en la temàtica religiosa em fa pensar que actueu un bon xic portats per la moda. Així m’ho sembla i com em caieu bé us ho dic i en podem parlar quan volgueu. Possiblement el que ara us diré us sorprendrà. L’evangeli és més d’esquerres, que no pas de dretes. Les acusacions més fortes per part de Jesucrist se les emporta el capital. I així ho ha remarcat el Papa Francesc. És una observació que senyala nous camins. Penso honestament que us heu deixat portar per la passió d’impressionar i demostrar que no teniu por a les idees. Empapeu-vos de les idees de l’evangeli sobre els pobres i porteu-les a la pràctica. Els errors que hagi comès l’Esglèsia s’han d’esborrar de la història però no destruint la institució. Per què la CUP s’equivoqui en alguna decissió no significa que hagi de desaparèixer. Us ho dic amb el cor a la mà. Sigueu valents i discutiu amb el bisbe i les autoritats religioses com enfocar la política dels pobres i segur que en sortireu satisfets. Recordeu els fets de la història de casa nostra. L’esglèsia fou el mur contra el que s’estevallà la dictadura. Foren capellans i, ho sabeu, els grans opositors del Franquisme i un d’ells, un amic meu, el porteu en els vostres programes, en Lluis M. Xirinacs. Ell era escolapi i jo també i els dos ens vàrem secularitzar. Però ni ell, ni jo vàrem apostatar de l’evangeli encara que no estiguèssim d’acord amb moviments i actuacions de l’Esglèsia. La catedral no l’endorrocareu, però enderrocareu una altra catedral, la del diner que fa mal a l’esglèsia,  a la religió i a la societat. No tingueu por de dialogar amb capellans i bisbes. La paraula és el camí per fer triomfar la vostra política social d’esquerres, que també és la de l’evangeli. La meva filosofia de la història em diu que si la política i la religió no caminen juntes mai hi haurà pau al món. Vosaltres sou política per donar menjar a la gent. És doctrina evangèlica de la religió. No és necessari que us declareu practicants de la religió, però encara que sigueu ateus o agnòstics, el diàleg és el camí de les solucions. Amb el vostre diàleg heu d’aconseguir que el pobres entrin alegres a visitar les obres d’art de la catedral de Barcelona. És la catedral que heu de construir, la vida digna dels ciutadans i enderroqueu la catedral de la indignitat. Endavant CUP.

Article 155 de la Constitució i el referèndum del 1 O.

Article 155.

1.-“Si una comunitat autónoma no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis imposen, o actuava de forma que atempta greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la Comunitat Autònoma, i en el cas que no l’atenguès, amb l’aprobació per majoria absoluita del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions per tal de protegir l’interès general esmentat.

2.-Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrá donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.”

Aquest és l’article base del NO del Sr. Rajoy contra el referèndum de Catalunya. Però humilment li aconsellaria reflexionès si aquest article està en contradicció amb la competència exclusiva 23 de l’article 149: “Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referéndum”.

De sortida el NO és anticonstitucional perquè va en contra de l’esmentada competència. Per altra banda els ciutadans que demanen el referèndum són sobirans i com a tals poden actuar. L’obligació del Govern Constitucionalment constituit té l’obligació d’escoltar la ciutadania que necessàriament no ha de ser la formada per tots els espanyols sinò pels ciutadans de la comunitat afectada, que constitucionalment són els que tenen dret en els problemes que els afecten en base a la jurisprudència de la Constitució. I aquestes normes el Govern no les ha complert, més aviat les ha menys-preuat amb un “no puc i no vull”.

Amb la Constiutució a la mà, Espanya té dret a impedir a un poble de la península ibérica  recobrar els drets que li foren arrabassats per les armes l’any 1714 i novament per la guerra civil espanyola del 1936? En ambdues conteses s’actuà per la força de les armes contra la voluntat del poble català. Durant els tres cents de submissió, Catalunya ha demostrat sempre la seva voluntat de recuperar els seus drets negats, ja sigui pel poder de les armes, ja sigui per l’absolutisme d’unes lleis que s’autoanomenen democràtiques però actúen autoritàriament. Sortosament Catalunya sempre ha estat present al món culturalment i econòmicament amb actuacions que han estat cobejades manta vegades pels pobles d’Europa. I Espanya no n’és una excepció perquè s’autoarroga els èxits catalans sense l’educació d’anomenar el poble català. Aconsello la lectura del llibre “ELS CATALANS A GINEBRA, la reivindicació de Catalunya al món”. El llibre el formen un conjunt d’articles de Francesc Maspons i Anglasell amb una introducció molt interessant sobre la vida i obra del Sr. Maspons.

Esportivament, per exemple, la primera oferta per formar part del Comitè Olímpic Internacional es va fer a la Federació Atlètica de Barcelona. Catalunya va internacionalitzar el nom de Picasso. Gaudí és l’arquitecte català més famós mundialment. Pau Casals, defensa Catalunya  davant les autoritats mundials. Els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 encara avui dia són enyorats i imitats. Espanya  es vanta dels que l’interessa i oblida els que li fan nosa. Però malgrat la voluntat de ningunejar-la, Catalunya és present al món i cada dia més. I als nostres dies la seva presència és tan clara i positiva que la política espanyola no té arguments, nomès amenaces, que freguen la il·legalitat internacional si no la contradiuen i ignoren. La història dels pobles i la seva identitat demostren la licitud i legalitat de les seves accions per recuperar els drets que injustament li foren arrabassats. I la voluntat dels pobles és sobirana i llei. Catalunya té tot el dret de ser independent dintre o fora d’Europa. Defensar els propis drets no es un atemptat contra ningú i la força de l’article 155 es basa en la majoria absoluta del PP en el Senat. Una majoria que no representa tot el poble espanyol i que a Catalunya és una minoria significativa davant la majoria dels partits catalans independentistes. La voluntat dels pobles, malgrat estar sotmesos, és llei i Catalunya la compleix i la complirà. Un consell. Una mica més d’humilitat en el PP i que escolti el món en relació al que pensa sobre Catalunya, no alló que el PP vol que pensi.

La meva llibertat ningú me l’ha pot pendre

En l’exercici diari de la meva llibertat perquè esdevinguin les meves accions verdaderes manifestacions de llibertat no és pot separar de la meva identitat la condició de ser català. Actúo com actúo per què sóc català. I aquesta qualitat forma part de la meva integritat vital i històrica. Sortosament el sentit català és solidari i l’amistat és un dels seus valors en un ordre social just i creïble. Ningú em pot prohibir parlar català, només el meu concepte de les relacions humanes m’aconsellarà dirigir-me a qui em parla en una altra llengua que jo domini, o l’indret on em trobi sigui d’una altra parla, castellà o francés, per exemple. El respecte a les minories linguístiques va despertar a l’Europa dels anys vint del segle passat un moviment de simpatia que convidava als estats a respectar-les perquè són tresors de la humanitat. Francesc Maspons i Anglasell acaba el seu article publicat l’any 1926 en la  Revista del Centre de Lectura de Reus, ELS DRETS DE CIUTADANIA I LA SOCIETAT DE NACIONS, amb aquestes paraules:”Sembla que estigui arribant l’hora en què l’esperit pairal és cridat a presidir les directius dels pobles: i per aixó, no en dubteu, en aquesta Europa que s’atansa, Catalunya s’hi trobarà bé.” Noranta anys desprès d’aquestes paraules, que lluny s’hi troba Catalunya per culpa de l’estat espanyol que li barra el pas. Qué diria avui el Sr. Maspons? Defensor dels drets de les minories ens ha donat una lliçó de dignitat envers la persona, que per a ell, en l’assoliment de la seva integritat, hi jugava un protagonisme molt important, la religió, també a Catalunya. La feblesa d’aquesta condició contribuia a minvar la convicció de la identitat humana. Dissortadament l’esperit de la política actual espanyola és contrari al reconeixement de les minories, reconeixement massa feble també a Europa que els anys vint del segle passat donava una altra imatge. A l’estat espanyol és dogma, gairebé de fe, que la llei  és la raó de ser de la democràcia. La mare de la democràcia és la voluntat popular i aquesta voluntat s’ha donat unes lleis per salvaguardar la democràcia. Quan l’aplicació de la llei sobrepassa el sentit democràtic, el poble no està obligat a obeïr-la perquè no compleix els seus objectius. Una llei per mor del seu orígen mai será intocable i sempre será efímera i millorable. I l’aplicació de la Constitució espanyola no em garanteix, ni em defensa els drets de la meva identitat de ser català arreu. Ni el DNI m’ho garanteix encara que es redacti en català per què em fa súbdit espanyol i la policia, incomplint la Constitució, em pot dir hable-me en espanyol i si m’hi resisteixo, m’enmanillen. A Espanya les minories linguístiques, digui el que digui la Constitució, no són respectades. I no ho són per una raó molt senzilla. Espanya no vol ser plurilingüista com és la seva realitat. Castellà, Català, Basc, Galleg, Aranès, Castúo, Fala, Bable, Silbo amb moltes modalitats com el lleonès,l’aragonés, l’andalús, el valencià, el mallorquí i la relació continúa. I totes aquestes formes s’integren en identitats d’acord amb la seva geografia. I per aixemplar més la universalitat linguïstica, gràcies a la facilitat de relacionar-se o per buscar un indret per viure millor, només a Catalunya en l’actualitat, si no estic mal informat, s’hi parlen unes dues centes modalitats linguïstiques. Em pregunto: com respecta la política espanyola el dret identitari de cada persona? Obligant-la a castellanizar-se. El respecte a les persones és un dret i en el respecte a la seva identitat s’inclou el respecte a la seva llengüa. Personalment no em sento respectat. 

Sr. Rajoy, li sona? No puc i no vull.

L’article 149 que parla de les competències de l’estat en la competència 32 a. diu: “Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. Una consulta no ha de ser sempre un tema fidel a la constitució. Precisament les consultes són per aixó, per decidir sobre temes conflictius. I aquesta competència li soluciona la probhlemàtica de l’article 155. Una proposta de llibertat no és cap atac a la Constitució i molt més quan el tema a que Vos us referiu no hi ha cap dubte que fou una imposició de l’exèrcit, com ho rubrica l’ocupació del Congrès pel Tinent Coronel Tejero. El no puc, Sr. Rajoy està en la  línea del militar conspirador. Per a més doctrina constitucional, la primera competència de l’article 149 exposa: “La regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals”. Els catalans se senten exclosos d’aquesta competència per la política del govern de l’estat, principalment pel del PP, perquè el seu NO va contra la llibertat d’expressió i contra la manipulació de la mateixa. El seu No nega la llibertat d’expressar la voluntat dels catalans i la manipula amb incompliments que són una evidència davant els fets contraris a l’idioma que intenteu aniquilar malgrat que la Constitució diu que les llengües de les autonomies són una riquesa cultural i seran objecte d’un tractament digne. Per altra banda l’article 148.2 declara: “Havent transcorregut cinc anys, i mitjançant la reforma dels estatuts, les comunitats autònomes podran ampliar successivament les seves competències dins el marc establert per l’article 142. Catalunya va redactar un nou estatut que fou aprovat pels catalans i superà els tràmits reglamentaris. I uns anys més tard, el PP presenta recurs al Tribunal Constitucional que retalla i se li dóna vigència al retallat, quan la Constitució diu clarament que si un estatut és retocat l’autonomia que l’havia votat ha de tornar a votar la nova redacció. I aquesta norma constitucional ni el Govern, ni el Tribunal la van complir i es donà per bona la retallada o la passada pel ribot com afirma grollerament el diputat socialista Sr.Guerra. Amb tots aquests antecedents basats en la Constitució, quin valor hi té l’article 155 per vetar una consulta popular sobre el dret a decidir, sigui o no la independència? La Constitució no prohibeix un referèndum per a la independència, alló que el prohibeix Sr. Rajoy és la por de perdre. Els catalans, la majoria tenim tot el dret d’un referèndum pel sí i la contraoferta no ha estat endavant, però l’estat farà campanya pel no. Hi té no només el dret, sinò el deure. Però la democràcia es basa en el debat entre drets i deures i els catalans amb majoria defensem els drets que estem segurs ens pertoquen. Però aquest referèndum només el poden votar els ciutadans de l’autonomia catalana com es despren de la jurisprudència constitucional.