Article 155 de la Constitució i el referèndum del 1 O.

Article 155.

1.-“Si una comunitat autónoma no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis imposen, o actuava de forma que atempta greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la Comunitat Autònoma, i en el cas que no l’atenguès, amb l’aprobació per majoria absoluita del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions per tal de protegir l’interès general esmentat.

2.-Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrá donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.”

Aquest és l’article base del NO del Sr. Rajoy contra el referèndum de Catalunya. Però humilment li aconsellaria reflexionès si aquest article està en contradicció amb la competència exclusiva 23 de l’article 149: “Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referéndum”.

De sortida el NO és anticonstitucional perquè va en contra de l’esmentada competència. Per altra banda els ciutadans que demanen el referèndum són sobirans i com a tals poden actuar. L’obligació del Govern Constitucionalment constituit té l’obligació d’escoltar la ciutadania que necessàriament no ha de ser la formada per tots els espanyols sinò pels ciutadans de la comunitat afectada, que constitucionalment són els que tenen dret en els problemes que els afecten en base a la jurisprudència de la Constitució. I aquestes normes el Govern no les ha complert, més aviat les ha menys-preuat amb un “no puc i no vull”.

Amb la Constiutució a la mà, Espanya té dret a impedir a un poble de la península ibérica  recobrar els drets que li foren arrabassats per les armes l’any 1714 i novament per la guerra civil espanyola del 1936? En ambdues conteses s’actuà per la força de les armes contra la voluntat del poble català. Durant els tres cents de submissió, Catalunya ha demostrat sempre la seva voluntat de recuperar els seus drets negats, ja sigui pel poder de les armes, ja sigui per l’absolutisme d’unes lleis que s’autoanomenen democràtiques però actúen autoritàriament. Sortosament Catalunya sempre ha estat present al món culturalment i econòmicament amb actuacions que han estat cobejades manta vegades pels pobles d’Europa. I Espanya no n’és una excepció perquè s’autoarroga els èxits catalans sense l’educació d’anomenar el poble català. Aconsello la lectura del llibre “ELS CATALANS A GINEBRA, la reivindicació de Catalunya al món”. El llibre el formen un conjunt d’articles de Francesc Maspons i Anglasell amb una introducció molt interessant sobre la vida i obra del Sr. Maspons.

Esportivament, per exemple, la primera oferta per formar part del Comitè Olímpic Internacional es va fer a la Federació Atlètica de Barcelona. Catalunya va internacionalitzar el nom de Picasso. Gaudí és l’arquitecte català més famós mundialment. Pau Casals, defensa Catalunya  davant les autoritats mundials. Els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 encara avui dia són enyorats i imitats. Espanya  es vanta dels que l’interessa i oblida els que li fan nosa. Però malgrat la voluntat de ningunejar-la, Catalunya és present al món i cada dia més. I als nostres dies la seva presència és tan clara i positiva que la política espanyola no té arguments, nomès amenaces, que freguen la il·legalitat internacional si no la contradiuen i ignoren. La història dels pobles i la seva identitat demostren la licitud i legalitat de les seves accions per recuperar els drets que injustament li foren arrabassats. I la voluntat dels pobles és sobirana i llei. Catalunya té tot el dret de ser independent dintre o fora d’Europa. Defensar els propis drets no es un atemptat contra ningú i la força de l’article 155 es basa en la majoria absoluta del PP en el Senat. Una majoria que no representa tot el poble espanyol i que a Catalunya és una minoria significativa davant la majoria dels partits catalans independentistes. La voluntat dels pobles, malgrat estar sotmesos, és llei i Catalunya la compleix i la complirà. Un consell. Una mica més d’humilitat en el PP i que escolti el món en relació al que pensa sobre Catalunya, no alló que el PP vol que pensi.