Filosofia de la Constitució

La racionalitat i la licitud de les lleis es fonamenta en el raonament d’uns principis bàsics, fruit de la capacitat creativa de la intel·ligència huamana. És curiós com les primeres paraules del Preàmbul marquen el fonament per bastir-hi l’estructura legal. Ramon Llull en una de les reflexions del seu llibre de l’Amic i de l’Amat, diu que el coneixement d’un objectiu provoca el desig d’assolir-lo i a partir del desig es comença el treball. La Constitució espanyola inicia manifestant que la Nació Espanyola té el desig d’establir la justicia, la llibertat, la seguretat i de promoure el bé de tots els que la integren. Parem-hi atenció: parteix d’un desig provocat, per què? Dóna la impresió de no haver-hi justicia, ni llibertat, ni seguretat ni el bé per atothom, per què si en l’herència rebuda existien aquestes condicions, no hi havia motiu per desitjar. A partir d’un desig és nega la llei del règim anterior i se’n treballa una de nova. Però la pregunta és, la Constitució del 1978 és verdaderament una llei nova? Per què la seva aplicació està tacada de massa tics dictatorials. El seu redactat, des d’el seu començament, es prou indicador que quan una llei no compleix, cal canviar-la per una de nova amb un nou model polític. I aquest desig com es vol portar a la pràctica? Presenta sis objectius:

Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just.

La Constitució no és un espai on es compleix la llei, l’espai és la convivència que la llei ha de protegir en el camp de l’economia i de la societat amb la garantía de la justicia. La llei no és la justicia, ha de ser un promotor i defensor. I a la pell de brau hi té molt a desitjar.

Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com expressió de la voluntat popular.

La Constitucióés una llei que defensa a una altra llei quan és la voluntat popular qui dóna vida i consistencia a un Estat. El Dret emana de la gent. I com es tracta a la gent? La justicia no s’aplica a tothom igual. Ho demostra la galopant corrupción al més alt nivel. Per què el rei, una vegada esdevè un ciutadà normal, ha d’estar immunitzat dels seus actes il·legals?

Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.

Primerament dedueixo que a Espanya hi ha pobles que els seus ciutadans no són espanyols. Per què, si no, marcar la diferència. Aquest capítol palesa una munió de greuges que necessiten tota una enciclopèdia. Noméds en relació a la llengua, els incompliments són sovintejats. Però no nomès en relació a la lllengua catalana, sinò a d’altres, per exemple la lleonesa, com m’ha explicat gent d’allà.

Promoure el progrès de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna.

És tan evident l’incompliment, que no cal perdre-hi temps queixant-se, sinò actuant. Ni la cultura, ni l’economia tenen la llegislació indispensable pel seu desenvolupament. Un exemple la tractaroda útlima dels pagesos catalans. Però no están sols, també existeix malestar a València, Mallorca i moltrs indrets de la pell de brau. Un detall del dolent tractament econòmic: el malbaratament de les reserves de la seguretat nacional per pagar les nòmines dels jubilats. És un exemple d’un ineficaç política económica. I la política económica anirà de mal borràs per culpa d’una política cultural inconsistent.

Establir una societat democràtica avançada

La democràcia espanyola en els nostres dies és de molt baixa qualitat. Només una ullada al tractament que es dóna als culpables de la corrupción ens ho explica.

Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra.

La tesi és molt clara, però està en contradicció amb el tractament que es dóna a Catalunya. Segons la política central espanyola no és un poble de la Terra. Una cooperació eficaç no dóna mai un NO per resposta. Un exemple: la meva identitat d’acord amb el DNI em dóna categoría de ciutadà espanyol sobirà. Per tant tinc dret a expresar els meus pensaments malgrat siguin contraris a la Constitució. I en una democràcia la primera reacció del poder no ha der ser sancionar, sinò dialogar. I si del diàleg es dedueix que la llei és imperfecta, el spas següent és millorar-la. Les millores acostumen a venir de l’inconformisme d’uns pocs que pensen contra la comoditat d’uns molts que tots els hi està bé.

Hem sap molt de greu, però la Constitució espanyola no respecta la seva base filosófica i cal millorar el tetx o la convivència dels pobles d’Espanya. I aquesta millora pot ser, encara més, ha de ser la independencia basada en la història de la seva realitat i en la filosofia dels seus drets.

La CUP, Santi Vidal i la cultura salvaguarda de la independència de Catalunya

La política de la CUP incomoda als partits unionistes. És lògic i normal i per assolir la independència de Catalunya un argument lògic. La presència de la CUP en la política catalana i de retruc en l’espanyola és un missatge de la història, que no per minoritari, deixi de ser transcendent. Per què ho és i amb la seva actuació ho demostra, conserva la seva identitat i fa honor a la història. No han estat mai les grans majories les iniciadores de les grans reformes de la convivència universal i quan volen imposar el seu criteri, les consequències esdevenen massa sovint guerres. I aquest és el perill de la victòria del nou president dels EEUU d’Amèrica. Per a molta gent és molt difícil entendre el poder de deu diputats condicionant-ne a seixanta dos. Les matemàtiques, a primer cop d’ull, donen més importància a la majoria. No sóc matemàtic, però per a mi és molt representatiu que el número “u” sigui tan poderós. La ciència ens ensenya a caminar i com s’han de conjugar les relacions. No sempre els raonaments de les majories són més convincents que els de les minories. I la història ens fa palès com el pensament d’una sola persona ha canviat el món. A vegades existeixen ideologies que amb la seva curta durada han obligat a canvis importants en la convivència humana. No entro en el camp de la religió, perquè la seva dimensió encara no està prou valorada. Les filosofies eixides del pensament d’una persona em demostren la tesi. Siguem honestos i reflexionem la incidència de la filosifia d’Engels en el model comunista, que majoritàriament ha donat impuls a les esquerres. En un altre camp no polític, el que ha suposat la filosofia de Freud en el món de la psicologia. I si entrem en el camp de la ciència mèdica, ens adonarem com en el tema dels descobriments, que afavoreixen a tota la humanitat, es deuen a individualitats molt significades. I per què, en un model democràtic, la ideología d’un partit minoritari no pot marcar la línea a seguir? Els grans avenços de la història es deuen a idees de ments privilegiades que han marcat el camí. No confonguem avenços positius amb avenços polítics que només afavoreixen al poder de l’ordre que sigui, polític, econòmic o religiós. I a  Catalunya una persona, que defensa la independència del seu país, des de la saviesa legal, se sent obviada per unes declaracions que objectivament eren un argument favorable al procès històric. Conec el tema per la premsa i em preocupa el tracte que ha rebut  Santi Vidal, un tracte en el que M adrid hi intueix passos enrere de l’independentisme. per l’existència de pensadors que han bastit la veritat de Catalunya, malgrat les greus dificultats en que s’ha trobat immersa. Ha arribat l’hora del triomf. Donem la mà als polítics que fant avançar el procès i procurem obrir els ulls dels que encegats no sabem llegir el capítol actual de la història. És molt significatiu que  una entitat cultural com Òmnium abanderi el procès. Senzillament perquè sense cultura no hi ha història justa i verdadera.

Penso honestament que el comportament de Santi Vidal mereix la solidaritat de tots els independentistes i la seva vàlua no pot ser oblidada perquè és molt necessària per l’exit del procès. La cultura catalana, modélica democràticament, amb la seva capacitat de raonament filsosòfic no pot deixar en la cuneta de la història valors tan significatius com la política de la CUP i la saviesa legal de Santi Vidal. Pertanyen al grup de les minories que fan progressar els pobles i amb ells la humanitat. Si repassem la cultura catalana ens adonarem que s’ha arribat al procès actual

La Constitució és contrària a la independència de Catalunya?

Hem de partir de la base que les lleis són garantia de llibertat de les persones. I la Constitució no és cap excepció. El preàmbul, que recorda els principis bàsics en que es fonamenta, expressa que desitja “establir una societat democràtica avançada”. Qué és una societat democràtica avançada?  Aquella que és progressiva en l’assoliment d’un ordre social de convivència. Les persones se senten més respectades i integrades, en qualitat individual i col·lectiva. El progrès sempre ha de ser solidari. Deixa de ser-ho quan el domina la manipulació. En “una societat democràtica avançada” l’eix organitzatiu gira sempre al voltant de la llibertat. La libertat és aquella qualitat humana que defineix les diferències. I són precisament  les diferències la raó d’una filosofia de relacions humanes que estudiarà el model de societat més adient, creïble i just. La salvaguarda d’aquest model exigeix unes normes de comportament individual i social, que serán les lleis. L’article 10-1 de la Constitució ho expressa aixÍ:”La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i el drets dels altres són fonament de l’ordre social i de la pau social”. La dignitat de la persona. Quan una persona és veritablement digna? Quan és ella en tota la seva ingritat. I la integritat exigeix el dret a les seves capacitats físiques i psíquiques perquè el seu exercici esdevé la seva imatge. La imatge té uns drets socials que li permeten un desenvolupament peculiar i aquests drets socials els adquireix en el seu espai natural d’orígen. I una de les característiques de l’espai social d’orígen és l’idioma. El respecte a l’idioma propi és fonamental per les relacions amb altres persones d’orígens diferents amb idiomes diferents. Restringir la llengua d’orígen és una manera de manipular la personalitat amb imposicions forçades que creen sentiments contraris i marquen distàncies i absències. Aquests sentiments contraris, aquestes distàncies i absències desapareixen quan l’individu per voluntat pròpia i solidaritat vol relacionar-se amb l’exterior i la millor forma és coneixent els idiomes dels altres. Aleshores es produeix un enriquiment cultural per ambdues parts i una conivència desitjada, no imposada. Quan una llei imposa, no educa, és una llei asocial i contrària a la solidaritat humana. I en l’article 44-1 si llegeix:”Els poders públics promouran i tutelaran l’accès a la cultura, a la qual tothom té dret”. Només una interpretació personal: la cultura és una capacitat integradora del ser humà, és culte per naixement. Alló que cal és promure i tulelar el desenvolupament d’aquesta capacitat i una de les formes és l’adquisició de coneixements. No és promou la cultura no respectant la llengua d’orígen, s’hi actua en contra. I la Constitució confessa que la promourà. Si és veritat, ha de respectar les diferències i reconèixer el model de societat en el que té dret a viure. Negar la llibertat de decidir és anar contra la llei, no només la natural, sinò també contra la Constitució espanyola de l’any 1978.

Sr. Garcia Albiol ha pensat mai en la seva credibilitat personal?

Què dirà de vostè la història? Hitler es pensava que dominaria el món i es va equivocar. Hi ha errors històrics que es paguen molt cars. Sr. Garcia Albiol, vostè està vivint encegat per la bombolla de la història i contràriament al que pensa vostè, prepara la seva mortalla de l’oblit. I aquest oblit esdevindrà molt cruel amb la seva persona per culpa de les seves paraules. Parla com un dictador que es creu l’amo del món i meynsprea les idees i les accions dels altres. Sr. Garcia Alabiol, vostè és físicament una persona molt alta, i per aixó jugà a bàsquet amb la Penya. Però l’alçada el feu millor jugador que Buscató? Oi, que no. Doncs aprengui la lliçó de la seva alçada política. De paraula sembla, molt alt, però quina és la seva realitat. De moment un alcalde de Badalona fracassat. I en l’actualitat un president dels populars de Catalunya que no trigarà massa temps a caure en picat. Les alçades no es mesuren per les paraules, ni pels centímetres, és mesuren per la veritat i credibilitat. I a Catalunya els catalans ni s’el miren. No dissimuli, quan arribi la independència, políticament, què será? D’acord amb el seu comportament, un derrotat i un fracassat i per lógica un renegat de Catalunya. No sé si la meva edat em farà l’honor de viure aquesta etapa. Sr. Garcia Albiol, els castellans, que també són amics meus, diuen que “por la boca muere el pez”. Les seves paraules han menyspreuat la presència a Brusel·les del President, el Sots-president i el Conseller d’exteriors. A Brusel·les no era important el nombre, sinò la qualitat. Per començar, l’espai era un dels més espaiosos i estava ple, amb més de trescentes persones, polítics i premsa. Les seves paraules volen ofegar l’èxit de l’acte acusant-lo d’omplir-lo d’amiguets. Sr. Garcia Albiol els judicis de les actuacions dels altres es fan d’acord amb la mentalitat pròpia política. Pensar mal d’un acte que democràticament era modèlic, mai imitat perl PP que no sap ni allargar la mà, malgrat se n’ompli la boca. La minoria de Brusel·les escoltant Catalunya era més important históricament que les majories del PP judicialitzant els comportaments democràtics dels independentistes catalans. Sr. Garcia Albiol, les cares del President espanyol i del seu ministre d’exteriors quan es referien a l’acte de Brusel·les eren dues cares d’una derrota inevitable que no sabien com treure-se-la de sobre. La història, Sr. Garcia Albiol, no l’han consolidada mai majories com la del PP que ha portat a una situació d’Espanya ridícula internacionalment. Només li faltava que el nom del nou President americà borrès el castellà del seu territori. Un errada, Sr- Garcia Albiol, en la línea de les que comet el seu partit  contra Catalunya i amb consequències nefastes per Espanya. Sr. Garcia Albiol no amaguem les mentides sota la capa de la befa, com fa Vostè al parlar de la conferència de Brusel·les. Jugui net i comenci a pensar Vostè i el seu partit que l’horitzó polític és una posta de sol sense cap nova albada. Sr. Garcia Albiol, la conferència de Brusel·les és una lliçó al món de quina és la veritable política catalana en la configuració d’una  convivència mundial en pau. Darrere d’aquesta trobada al cor d’Europa hi ha la solidaritat de Catalunya envers aquells que veritablement ho necessiten, solidaritat que ha trobat ressó a Espanya i no per què el PP ho abandarès, que fa tot el contrari. Catalunya per una banda exposa la seva filosofia política i per l’altra practica la solidaritat amb els més necessitats, no com el seu partit que de diners per pagar als rics sí en té, cas Càstor, i per apaivagar la fam dels pobres. No. Sr. Garcia Albiol, pensi que en el moment, molt proper, del fracès els del seu partit el senyalaran amb el dit.

“Jo pregunto”

Vaig seure còmodament davant la tele perquè m’il·lusionava el projecte. Però si la idea em semblava bona, el desenvolupament el vaig trobar deficient i poc respectuós amb la figura del President de la Generalitat. Si quelcom es va salvar, fou la dignitat i la solidaritat del President. Sincerament donava la impressió que era un programa creat per acontentar una determinada audiència i posar a proba els nervis del president. La majoria o tots els preguntadors pertanyien a entitats contràries majoritàriament a la independència de Catalunya. No era Catalunya, qui preguntava, sinò la no Catalunya. Si volia ser un programa de cordialitat i credibilitat hi sobraven les presentacions desmesurades dels preguntadors. Que es desitjava un ventall de tota l’opinió pública catalana, no era la manera escollida, la millor. Donava la impressió que era un atac des d’els mitjans catalans a la independència de Catalunya. I des d’aquesta vessant estic totalment d’acord amb la demanda de dimissió de la cúpula de TV3 i els presentadors del programa com es llegeix a les xarxes. La impressió no era la voluntat del president de contestar als  ciutadans sinò de posar-lo en ridícul per la seva postura totalment a favor de la independència de Catalunya. I algunes declaracions dels presentadors donaven la impressió que anaven per aquest camí. Un entrevistador no opina sobre el pensament de l’entrevistat, no el manipula, l’ha de fer conèixer. I l’espai que vaig visionar del programa, l’entrevistat un excel·lent molt per damunt dels entrevistadors. La durada de l’espai manifesta per ella mateixa intencionalitat manipuladora i que no li feia cap favor al compromís del President de portar Catalanya cap a la independència. Per altra banda, l’objectiu del programa es mereixia un altre horari a l’abast de tothom, perquè molts televidents l’endemà havien d’anar a treballar i s’havia de respectar el seu dret al repós nocturn, el President inclós. Suposo que no era en diferit, per què de ser-ho, esdevenia un altre indici de descarada manipulació. El dret a un referéndum per conèixer la voluntat dels catalans en relació amb la seva voluntat de continuar sent espanyols o bé independitzar-se mereixia un tracte més democràtic del que se li donà en el programa. La democràcia és un model de convivència respectuós amb les persones i mereix un altre tracte i el programa de TV3 “Jo pregunto” no va estar a l’alçada informativa que es mereix Catalunya. És inversemblant que des d’els mitjans, dits  catalans, no es defensin democràticament els seus drets tant per part dels independentistes, com dels unionistes. Només la verdadera democcràcia trobarà en el diàleg la millor solució. Senzillament, m’esperava un altre programa, que no vaig visionar sencer i crec que no va convèncer ni als del sí, ni als del no. Una democràcia mal servida i pitjor presentada.