El 2017 un any difícil pel govern del PP

He escoltat del President del Govern i del Ministre d’Hisenda que el 2017 serà un any difícil i complicat per Espanya. Sincerament no hi estic d’acord, ho serà pel govern. I els responsables de governar ho saben, ho intueixen i ho cemencen a patir. I l’indici d’aquest patiment el destapen els oferiments i promeses de diàleg que volen portar la contrària al famosos no, però no fan cap referència si la matèria del no forma part de la suposada mà estesa. Hi ha un no, que s’empara en la Constitució i la Constitució no ho diu, li fan dir. No nego que defensar la territorialitat d’Espanya és un dret i un deure dels governants, però que vol dir territorialitat enfrontada a ciutadans? El primer mal de cap governamental el produeix la mateixa Constitució en la seva filosofia resumida en el preàmbul. I esdevé molt curiosa l’expresió de “desig” de la nació espanyola. La nació la configuren les persones, el territori depen de la voluntat de les persones i de l’espai  que es necessita. A la pell de brau hi ha persones que pensen molt diferent i ja ocupen parts de la superfície. El nom d’Espanya no està lligat a l’espai sinò a les persones que en un espai concret configuren la nació. El territori que l’actual govern defensa no ha estat sempre ocupat pels espanyols i en un procès històric els canvis hi són i amb drets de naturalesa. Obligar a unes persones descendents d’aquelles que formaven col·lectivitats, regnes, comptats i ducats independents, encara que alguns poguèssin tenir el mateix rei, significa ignorar la història i menystenir els seus drets de sobirania i molt més quan es tracta de col·lectivitats democràtiques. En el preàmbul s’hi exposen drets de cultura, d’idioma, de llibertat que en la realitat no es respecten però la tranquil·litat política la dóna el desig que continúa al no complir-se. I aquest desig és el culpable dels mals de cap dels governants perquè s’adonen que es veuran abligats a fer-lo realitat. Però fer realitat aquest desig comporta un dolor de caire econòmic insoportable. I aquí rau el mal que li profetitza a Espanya, el deute pendent i com pagar-lo. Fer una anàlisi de com s’ha acumulat una despesa bilionària que Europa, o els bancs d’Europa reclamaran, és la causa de la greu malaltia cancerígena económica. Però darrere de tot, els remordiments, que no es poden acallar, i que pronostiquen una caiguda molt perillosa del poder perquè la corrupció és un terreny relliscós i propens a trencaments de resultats indesitjables per a tothom.

I alló que encara és pitjor, el remordiment els hi confirma que la independència de Catalunya és la medecina que Espanya necessita per haver perdut el tren de la història i no haver estat prou intel·ligents en el seu dia de convertir la península ibèrica en uns estats units, com Suïssa, per exemple. Els errors històrics es pateixen però a la llarga no perdonen i els qui han patit tenen tot el dret a gaudir. I aquest dret a gaudir no el té només Catalunya, sinò Galitzia, Euskadi, Mallorca, València i alstres territoris de la pell de brau. Una observació: només amb la llibertat de tots els pobles de l’anomenada Espanya és possible la formació d’una unió solidària i enriquidora culturalment i econòmica basada en el respecte a les diferències i als models polítics que cada poble hagi escollit. El moviment hi és i el deute el té l’estat dit espanyol, no els pobles d’Espanya. Tenen motius dels mals de caps que han augurat pel 2017 el Sr.Rajoy i el Sr. Montoro. Però si de veritat són polítcs demòcrates encara hi són a temps per trobar solucions satisfactòries malgrat que es vegin obligats a l’acceptació d’independències. És el curs de la història. No respectar-lo causa greus malalties.