Diàleg religió política

En el marc de les meves limitacions li dono moltes voltes a la realitat del ser humà, del seu orígen, el seu perquè, els seus objectius i la seva destinació. El per què la l’existència dels humans, valorant la integritat de la persona i el seu recorregut per la història, em porta a pensar que el seu futur no és tornar a la terra d’on ha sortit, sinò que té una projecció transcendent. Quina i com és aquesta transcendència?

Intueixo que defineix un destí fora del temps, atemporal però etern en la seva realitat. I aquesta projecció la sento explicada en la lectura de les sagrades escriptures, dels evangelis, del Coran i de la filosofia hindú, el confucionisme, el sintonisme i fins i tot de pràctiques religioses, si se’ls hi pot donar aquest nom, totèmiques. Hi palpo un ambient que no té sentit només en el temps. En les meves elucubracions he arribat a la conclusió que la història de la humanitat es recolza en dos princcipis: un polític i l’altre religiós. Però a l’hora de la vertitat me n’adono que massa sovint es rebutgen i fins i tot es fan la guerra i alló més greu que els dos poders cauen en les mateixes mans. I aquest fet està vigent en l’actualitat. Subsisteixen dues tendències: per una banda política i religió no es poden barrejar i per altra són un únic poder. I amb aquesta realitat els desgavell mundial és un fet. I una de les consequències rau en la circumstància que una religió persegueix a mort a una altra. Per què la història a ple segle XXI ha desembocat en aquest atzucac? M’agradaria poder entendre i argumentar-ho. A una conclusió, sí, que he arribat: si les religions del món no seuen totes en una taula de debat i es posen d’acord, la pau és impossible. Només pel costat polític no s’aconseguirà, perquè el sentiment humà té unes conviccions religioses molts arrelades i penso que són congènites i integradores de la seva identitat.

I per aquerst camí les armes no hi tenen entrada, només la paraula i amb ella el diàleg. Fa set cents anys que Ramon Llull va escriure que la raó és abans que la passió, perquè  mitjançant el coneixement neix el desig i una vegada acceptat es porta a la pràctica.La religió pot ser objecte de desig, si no es pot demostrar científicament la veritat d’una altra existència per desprès de la mort? Precisament la humanitat des de la prehistòria, amb els seus monuments funeraris i la història amb governants que s’auotoproclamaven déus i en l’actualitat amb polítics que hi actúen amb les seves formes, han generalizat aquest desig de transcendència, que per altra banda actua en diferents actes humans que insinúen l’existència d’un  més allà. Un exemple simptomàtic és el de Ramon Sampedro, el tetraplègig que va viure trenta anys immóbil i es va suicidar, defensava que la mort és la porta de la llibertat a una altra vida.

I continuant en el tema, acabem de celebrar el Nadal i amb ell les seves festes i totes tenen un fonament religiós que celebren la cultura, l’economia i fins i tot la política, malgrat que aquesta ho procuri dissimular. El problema política religió rau en el fet que les persones en el poder polític i religiós volen ser les governants indiscutibles per assolir la convivència en pau. I la realitat és una separació que interactua generant una societat desequilibrada. Política i religió no s’entenen, ni es volen entendre. I tot per culpa d’aconseguir el poder. I per acabar-ho de solucionar arriba l’economia, separa els dos poders i se’l fa seu.. Consequència, la solució no preveu cap horitzó.