Carta oberta a Soraya Sáenz de Santamaria

La meva ética m’ensenya que les autoritats estan al servei dels seus subordinats i en el seu tracte personal han de ser un model d’una correcta urbanitat. Urbanitat que cal practicar amb els partidaris i amb els no, amb els adictes i amb els que et volen fora del poder. Un governant no ha de perdre mai la dignitat personal i la política. Una de les darreres manifestacions de la vice-presidenta del govern en relació amb el problema existent entre Catalunya i Espanya porten un missatge que si hem de creure la filosofia popular, alló millor que ha de fer per dignitat humana, és renunciar als seus càrrecs polítics. El romans tenien una expressió molt definidora de la dignitat de les persones. Deien:”ex abundantia cordis, os loquitur”, (La boca parla d’alló que el cor n’és ple). La Sra. Vicepresidenta en les seves paraules està molt propensa a menys-valorar, fregant l’insult. Darreramant ha tractat d’”aberrante” la llei que vol aprobar el Parlament de Catalunya sobre la transitorioritat vers la independència. Sra. Sáenz, ha tractat barroerament un conjunt de persones que tenen tot el dret de defensar unes idees i ho fan amb dedicació, intel·ligència, investigació i respecte a la llei, sí a la llei, per què malgrat, no li plagui, la llei ho permet i ho permet perquè, al menys en principi, és  democràtica i les seves paraules no la respecten. Pot no estar d’acord amb aquesta llei, el que no pot es menys-tenir-la. La resposta li dóna la Constitució, debatent-la racionalment i intel·ligent i desprès votar-la. I la seva correcta manifestació ha de ser defensar democràticament el no, cosa que no vol fer perquè té por de perdre. I aquesta por li agarrota el cor, com també al govern en ple. Sra. Vicepresidenta, “aberrante” és qui incompleix la Constitució. La Constitució diu clarament que l’estat pot permetre referèndums d’opinió d’una part de la població. Sra. Sáenz és “aberrante” canviar articles de la Constitució legalment constituits i posteriorment declarats inconstitucionals i el nou redactat, com ordena la Constitució, ha de sotmetre’s a votació, norma que no es va complir? Actuar així és prevaricar o no? I prevaricar és totalment “aberrante”. Un altre refrany castellà diu: “piensa el ladrón que todos són de su condición”. Acusar a l’actuació del Parlament de “bochornosa”, automàticament la filsofia popular diu que ho és la persona acusadora. I en la seva vida Sra. Vicepresidenta hi ha una altra dita castellana que afirma “de tal palo, tal astilla”. Sra. Vicepresidenta, amb la Constitució a la mà, té l’obligació, li agradi o no,d’escoltar la veu d’un poble. I no em contesti amb la Constitució a la mà, perquè amb ella el govern espanyol ha de complir els pactes i lleis europees que ha signat i són favorables al referèndum que el dia 1 d’octubre, malgrat les seves  paraules, Sra. Vicepresidenta, Catalunya votarà. No em digui que els independentistes volem trencar Espanya, quan el seu partit el PP, ja fa anys que l’ha trencada. Recordi els quatre milions de signatures que el President Rajoy va presentar, abans de ser president, contra Catalunya. Les cadenes amb que preteneu lligar Catalunya, sí són molt fortes, però quan convé també “seguem cadenes”. Sra. Vicepresidenta, també és culpable que estem segant, ja, les cadenes que ens neguen la llibertat. Cal molta mesura a l’hora de parlar i sobre tot en un governant. No li demano que no enfonsi Catalunya, que no podrà, li demano per respecte a tots les espanyols, que no enfonsi Espanya, com ho estan fent.

En futbol és llei, en política és corrupció.

El factor en un i altre, el diner, ho legalitza tot. En el món del futbol l’incompliment del contracte té un preu legalment establert. En política una il·legalitat la fa bona el diner. El diner ho tapa i justifica tot. Una gran corrupció política a la pell de brau que fa rics injustament esdevè argument polític per votar els culpables. En el futbol no complir el contracte és legal perquè una clàusula económica ho permet. I és curiós que aquell club que es nega a pagar una prima de signatura de contracte per incompliment, està disposat a pagar la clàusula del jugador d’un club que ell vol fitxar havent signat un contracte per a cinc anys que incomplirà. Em podeu dir cap a on camina la societat? La majoria de socis del club beneixen el fitxatge del jugador que trenca el seu contracte acabat de signar i ho troben normal perquè hi ha una llei que ho permet. Com s’ha d’entendre una societat en la que els incompliments estiguin beneíts per llei? Guanyar una lliga amb jugadors fitxats ilícitament, amb l’amagatall d’una llei, no està renyit amb la dignitat esportiva, és correcte? “Poderoso caballero és don dinero” deia el poeta espanyol, Quevedo. Qué n’és d’antiga la corrupció! És tan incomprensible com aquell estat  que fa campanyes contra el terrorisme, i no té vergonya de vendre armes als protectors dels terroristes. I esdevé més incomprensible que sigui normal al segle XXI. No entenc que una societat que produeix intel·ligències tant potens capaces de comprobar la velocitat de la llum, la força de la gravetat, la consecució de milèssimes de milímetre d’un àtom, la graduació de les calories del foc del sol, no gaudeixi, potser perquè no se les  escolta, d’intel·ligències que programin el camí de la dignitat en el món del diner i de la política. És incomprensible que una societat dividida en dues col·lectivitats diferents no sigui capaç d’estudiar el com i el perquè d’una convivència en pau i en les dues la culpa la tingui el diner, perquè amb el diner alimenten les guerres que les enfronta. El culpable és el mateix en un fitxatge d’un jugador, que en un atac terrorista. Els fets ho afirmen i dissortadament els responsables de la convivència en pau tanquen els ulls i el diner, rei de les armes, mana. Mana en coses tan innocents com en el fet que un infant inocent compra un caramel. O en el fet que la mestresa de casa compri en el mercat verdures infectades pels abonos emprats en el seu conreu. El problema d’una societat en pau no s’assoleix eliminant els suposats terroristes, s’assoleix amb la veritat d’una humanitat de persones dignes. I la dignitat no es compra ni es ven amb diners. Els diners són factors a les mans de les persones per actuar en veritat i justícia i asegurar la dignitat. La humanitat ha avançat moltíssim en els cents de milions d’anys d’existència, però la història ens demostra que encara hi resta moltíssim per fer.

Sr. Margallo, he tornat de vacances per l’espai

La vostra advertència em va aconsellar que durant l’estiu escollís l’espai per anar de vacances i li puc asegurar que han estat molt positives. Arreu on vaig parlar, se’m va rebre amb molta amabilitat i quan els hi explicava el motiu del meu viatge esclataven a riure i em deien és molt bromista el vostre ministre, però algun habitant de l’espai molt seriosament m’aconsellava que no en fes cas de les seves paraules. Em deien el vostre lloc no està entre nosaltres, encara que la vostra llum, com a vosaltres la nostra, ens és molt enriquidora en tots sentits. Procureu millorar-la i no la perdeu perquè sabem que teniu enemics poderosos que us la volen prendre. Entre nosaltres en l’espai no hi ha odis, sinò molt bona entesa i aquesta és la primera lliçó que l’espai terra ha d’aprendre. En l’espai terra hi ha astres que menyspreuen els satèlits i no els hi volen donar llum, també ni ha que volen apagar la d’altres astres per enveja i per poder ser més poderosos i esdevenir senyors de l’espai. En el món sideral aquest comportament no existeix. En l’espai sideral els satèlits reben llum mentre existeixen i els astres la regalen mentre són astres. Amic que ens han vingut a fer una visita de cortesia, tu ets un astre que desperta enveja del que et té sotmès i té por que siguis un astre nou en l’univers com és el teu destí. Tingues els ulls molt oberts i la intel·ligència desperta. Els hi fa por que siguis un astre que aporta al sistema sideral de la terra una llum més enriquidora que la seva. L’amenaça d’enviar-te a l’espai sideral no és res més que enveja i la demostració de la seva incapacitat d’aportat la llum que li correspon a la terra. I a la terra s’hi han bastit dues estructures terroristes amb finalitats de ser, destruint els altres. Però per ser es destrueixen mútuament. Una estructura empra el sistema del terror físic, eliminant el contrari auto-liminant-se tambè ella, i l’altra se serveix del terrorisme psicològic intentant destruir el contrari i no se d’adona que alló que fa es auto-destruir-se mentre el contrari es reforça. Empra arguments boomerang, no arguments diàleg. Sr. Margallo les meves vacances per l’espai sideral foren excel.lents en tots sentit. Em van assegurar que continuarè aportant llum a l’espai terra i em van afegir, qui et vol destruir et demanarà consell per no perdre la seva capacitat lumínica i poder ser un astre digne al teu costat. I els astres siderals em van manifestar que ells estan amb mi, per dues raons, per què la meva independència seria un exemple de com ha de ser la vida dels astres per no perdre la seva capacitat lumínica i per que la centralitat del meu desig és la dignitat de les persones. Sr. Margallo el llenguatge dels astres siderals em parlaven del pensament dels astres de la terra i em deien és una llàstima que qui no et vol, no escolti i no miri. Ho tindrà  molt dur per subsistir. És indispensable saber llegir i escolar la veu de l’univers.

EL MEU CAMÍ DE LLIBERTAT

El meu camí de llibertat ningú té dret a prohibir-me’l. És la dignitat de la meva vida. Sense ell només sóc un esclau i les meves obres buides de sentiments i d’idees. Me les imposen. Si no puc fer el meu camí sóc un ser irracional, com els animals de la natura. I aleshores corro el risc de ser insolidari. En el món actual del segle XXI és un contrasentit el perill d’actuar irracionalment. I dissortadament fa la impressió que és el que vol el poder perquè d’altra manera les forces armades no serien necessàries i perderien el factor més gran que protegeix l’enriquiment desmesurat d’uns pocs. La major part de la humanitat no és lliure de disposar tot el que és imprescindible per ser persones dignes. Hi ha moltes maneres de barrar el camí de la lllibertat de la gent. Una d’elles és la llei, que massa sovint té dues lectures, una injusta i l’altra justa, depenent del model polític.. Una contradicció. Tristement, és le base d’una humanitat manipulada. Es comprova dissortadament amb acasió dels atemptats terroristes. També tenen una doble lectura, però un mateix argument de defensa per ambdues parts, les armes. I les armes és un dels grans negocis de la part de la humanitat que barra el camí de la gran majoria. I la víctima que rep els trets de les dues parts, la humanitat humil i majoritària. En aquest mapa inhumà s’hi descobreix alguna petita llum d’esperança d’un futur millor? Sortosament, sí, però aquesta llum neix en la gran majoria de la humanitat manipulada, que malgrat les dificultats i camins barrats, col·loca fites de llibertat en el seu camí controlat per la injustícia que desequilibra la convivència. Aquesta problemàtica l’ha fet evident, una altra vegada, un atemptat terrorista. El desenvolupament dels fets ha palesat, abastament, com en la humanitat del segle XXI hi existeixen dos models de legalitat, dos models contraris i contradictoris, però coincidents en la forma de tractar els fets. I les víctimes, la gent senzilla, tant en una banda com en l’altra. Però alló inaceptable rau en el fet que l’atacant terrorista és gent senzilla que fa mal a la senzilla de l’altra banda i els responsables del model gaudeixen dels beneficis de la llibertat a la que només hi tenen dret ells. En l’atemptat de Barcelona i Cambrils hi haguè víctimes en les dues bandes, víctimes causades per armes que omplen les arques del gran capital d’un i altre poder. Sortosament la manifestació de Barcelona i moltes ciutats catalanes i també d’altres comunitats autònomes, que no de l’estat, han estat la confirmació d’aquesta petita llum d’esperança que va il·luminant el camí de la llibertat de les persones. Com era d’esperar, el gran poder no ho ha entès, ni ho vol entendre, deixaria de ser poder. Però l’esperança hi és perquè la llum no la poden malmetre les armes. I la llum del pensament i del sentiment de la gent senzilla, humil i solidària tampoc la poc apagar el poder. Pot apagar un canalobre, una llinterna, una bombeta, però se’n continuaran encenent de noves fins convertir la llibertat en el poder del camí de la història. El triomf de la llibertat dels pobles.

“Estuvimos donde teníamos que estar” però res més

Sr. Rajoy, perdoni les meves interpretacions, però vos sou un mag manipulador de les circumstàncies. Un agraïment per ser-hi, però un rebuig pel com. I el com s’explica amb l’organització de la presència i amb les paraules posteriors. A la manifestació no va poder parlar, no li corresponia, però una vegada al seu ambient s’hi va esplaiar. Sr. Rajoy, vos sou el president  de tots els espanyols, dels que ho són adictes i dels que com jo, no us hi volem al govern. Però la categoria d’un governant es demostra amb el tracte dels qui no l’accepten. Tenen tots els drets constitucionals i un d’ells és manifestar que no els plau la vostra governança. I en aquesta circumstància no hi vàreu saber estar, perquè la vostra obligació era escoltar i us vanaglorieu de que no ho vàreu fer. Per què? Senzillament per què es va posar davant dels vostres ulls la culpabilitat del vostre partit en l’atemptat patit a Barcelona, com també en el de Madrid. Les persones que us ho recordaven són sobiranes d’acord amb la Constitució i el recordar l’orígen del mal és un principi de trobar la solució. I vàreu tirar per la línea fàcil en la que hi teniu al darrere la premsa espanyola. Perdoni que li digui, la vostra presència era una manipulació preparada per tòrcer l’objectiu i donar la culpa als que defensem la independència. Em vol explicar, si no, la presència de tants presidents autonòmics? Qui va pagar el vol del tres avions, els passatgers o l’estat? Per la forma suposa que l’estat. Aixó no és manipular? L’objectiu no era altra que una oposició al referèndum. Les vostres paraules, ho han deixat prou clar i evident.És preocupant la descarada manipulació que n’ha fet der l’atemptat terrorista la premsa espanyola. És indignant el tractament que ha rebut i rep per part de l’estat la policia catalana, que malgrat tot, ha estat l’admiració del món. És veritat, vàreu estar on tenieu que estar, però no, com. El vostre comportament, fred, i continuista d’una política del no i de tancar els ulls a la realitat i al futur que us fa patir.

Us fa patir perquè no escolteu ni als ciutadans, sobirans segons la Constitució, ni la veu internacional que us aconsella diàleg, ni a la veu de la història, perquè us acusa. Són moltes veus, Sr. President del Govern perquè no tinguin raó i només en tingueu vos. Dissortadament hi ha massa víctimes per culpa de la mateixà raó, les de Madrid, les de Barcelona i les de Cambrils i als orígens de tot hi ha la guerra contra les inexistents armes de destrucció massiva, que és un atemptat terrorista valorat amb els ulls de la història. Els atacats injustament tenen tot el dret, també, de dir que la guerra fou una acció terrorista. I per més inri els anomenats terroristes ho afirmen clarament i la proba, els diferents indrets dels seus atacs, EEUU, Anglaterra, Espanya, França, nacions de la coalició que els hi va fer la guerra. I què ha fet Europa i Espanya, una curiositat, vendre armes als aliats de l’EI. Tot un contrast. El problema és molt profund i necessita una gran capacitat de solidaritat mundial, que en l’actualitat no existeix ni s’hi treballa com cal. Una circumstància molt significativa: va prendre nota de la solidaritat i amistat entre catalans i musulmans? Per les seves paraules, no, i aquesta solidaritat i amistat és el camí. Sr. Rajoy, la història no s’aparta mai del seu camí i més aviat o més tard sempre arriba al seu destí.

La hipocresia enemiga de la convivència

El clam de la ciutadania catalana i del món fou un missatge universal des de Barcelona, Ripoll i diferents poblacions catalanes en dues direccions: a) la pau, b) no a la guerra. Ho declarava amb prou claretat i fermesa la petita pancarta: “Felipe, qui vol la pau, no trafica amb armes”. I una altra pancarta molt gran, encara era més  explícita:” Felipe VI, govern espanyol, cómplices amb el comerç d’armes”. Dissortadament les armes per lluitar contra el terror, avui, són necessàries, però només en mans de la policia. La manifestació no ho podia manifestar millor: xiular al poder que hi trafica i aplaudir als responables de l’ordre públic. Una demostració de convivència i un rebuig de la hipopcresia. Honestament una manifestació coherent amb els motius que la convocaren. Les flors amb que els ciutadans adornaren els vehicles de la guàrdia urbana i mossos foren el contrapunt dels xiulets amb que reberen les autoritats de l’estat. Una manifestació a favor de la pau i contra la violència no té sentit sense un rebuig a la base provocadora. I els ciutadans catalans i els d’altres

països, que els hi feien costat, ho tenien moilt clar. Sincerament fou una acusació coherent i necessària i que prenia més volada amb l’abraçada amb el poble musulmà. Conviure en pau amb la diferència és l’argument més eficient per vèncer el terrorisme. El terrorisme no el derrotaran les armes, malgrat siguin necessàries per controlar-lo. Les paraules de la germana d’un dels terroristes abatutrs a Cambrils no podien ser més expressives. I a la manifestació de Barcelona, Cambrils i altres pobles la germanor amb els musulmans hi fou molt present, positiva i educativa. És inadmisible l’odi que es llegeix en massa piuluades de les xarxes. Les manifestacions d’odi són provocacions terroristes i dissortadament a Espanya n’hi sobren. Serà molt significativa la resposta del govern d’Espanya al missatge rebut a Catalunya, que també era un missatge musulmà. Serà molt indicadora la conducta del govern envers Catalunya però hi ha una altra resposta per part del jidhaisme davant la relació d’amistat explicitada amb els musulmans. La ciutadania ha parlat, ara li toca el torn a la política. Si veritablement els ciutadans són sobirans com respectaran els governants la seva voluntat? La ciutadania li va dir molt clar al govern que Catalunya és un poble lliure amb la presència de banderes catalanes, presents perquè el poble ho va voler, era l’expressió de la seva identitat, i el poble que es manifestava ho feia contra la guerra i el món havia de saber-ho i comprobar-ho i també el govern de l’estat. No he llegit que la presència d’alguna bandera espanyola fos xiulada, tot el contrari, perquè també hi ha espanyols que estimen i defensen la llibertat. Però dissortadament s'hi produí un enfrontament provocat per un del grup unionista, ho he llegit quan ja tenia aquest comentari escrit. Catalunya va deixar ben clar que ella, lliure, no volia el terror i que hi lluitava i continuaria lluitant perquè és una manera de defenssar la seva identitat i, a la vegada, la solidaritat amb els altres pobles. La política espanyola era present a Barcelona. El seu comportament i la seva resposta ens palesarà la veritat de la seva presència. Personalment penso, que era un deure, però l’experiència de l’endemà expresssarà si la seva política serà de diàleg o de rebuig. La convivència pot ser solidària i ho ha de ser des de la diferència. Serà veritatP? No trigarem a saber-ho. Una reflexió: “No tinc por” no és una expressió limitada, és molt àmplia i els catalans ho saben.

QUE N’ÉS DE FÀCIL PARLAR QUAN TOT HA PASSAT…

Ho escric amb tota la meva humilitat. M’esborronen les notícies que es propaguen a l’entorn de l’atemptat terrorista. M’ha cridat l’atenció un títol del Punt Avui del 15 d’agost de 2017: “La policia espanyola investigarà els lligams estrangers dels terroristes”.Que n’és de fàcil dresprès dels fets intentar ser protagonista dels èxits. És descoratgedor comprobar com els responsables de la seguretat nacional responen a una actuació policíaque modèlica i envejada arreu del món per la política d’un estat que hauria de començar per rentar la seva cara embrutada per la corrupció. L’actuació del poder estatal en relació amb l’atemptat de Barcelona ha estat decepcionant i per desitjar la seva retirada. És curiós voler demostrar el que no s’ha estat. Sincerament em decepcionen les informacions sobre la policia nacional. He llegit un llar comentari de part de la policia nacional de com actúen en l’actualitat les cél·lules terroristes de l’EI amb tota mena de detalls. Si ells ho sabien perquè no informaven als Mossos? Si tan complidors són dels seus deures, perquè no s’assebentaren a temps de la cèl·lula de Ripoll. Desprès de llegir aquest comunicat de la policia he entès perquè el Jutge ha  deixat en llibertat l’amo d’un locutori de Ripoll. Els terroristes obraven amb tanta prudència que fins i tot ho amagaven als seus familars, pare i germans. On era la policia nacional davant el moviment de bombones de butà? No era motiu de temença? S’ha d’acusar a la policia que no hi té comepetència descobridora de l’acte criminal que no ha anat més lluny gràcies a la seva actuació? Donem a les notícies l’abast que tenen i als fets la veritat de la seva actuació. I molt més quan l’actuació política del govern espanyol ha estat decepcionant i pobra. És vergonyós que per  voler mantenir la honorabilitat d’una Marca Espanya es degradi els fets d’una poilicia autonómica que d’acord amb la llei també és espanyola. I en aquest punt el govern hi té molt a reconsiderar. És vergonyós que la política espanyola critiqui l’actuació de la Generalitat i de la seva policia i si no la critica no sancioni a la premsa nacional amb el seu discurs anticatalà. Qué li dirà el govern de Mariano Rajoy al general Picard per les seves crítiques contra els Mossos? Com es practica la unitat nacional, enfonsant Catalunya? Govern d’Espanya, els atemptats de Barcelona son una crida molt forta a la urgència de corregir errors i en aquest tema el President Aznar en va cometre un de molt significatiu i criminal, a l’afavorir una guerra sense base que la recomenès. Aquella guerra fou un acte terrorista amb milers de morts, ho tindrà present el govern d’Espanya per ser coherent en la manifestació de la ciutadania a Barcelona? La manifestació no la presideix ni el Rei, ni el govern, ni el d’Espanya, ni el de la Generalitat, la presideix el poble amb els seus veritables defensors, entre ells, els Mossos d’Esquadra. Una manifestació que oferirà molt de tema per valorar, analitzar i treure’n consequències. La més important com viurà el govern de l’estat i la resta de polítics espanyols assistents, la unitat?

QUIN RESPECTE MEREIXEN LES PERSONES?

Els esdeveniments violents com els viscuts a Barcelona i Cambrils aporten la urgència d’una reflexió en profunditat sobre els subjectes de la centralitat responsable. Conèixer la persona. Dissortadament  les identitats protagonistes, quan es coneixen, és quan ja han actuat. Són els fets, no les paraules, que fan conèixer. I esdevé inversemblant el perquè de moltes opinions que massa sovint són esbiaxades i manipulades per interessos de protagonisme. Sóc conscient que amb aquest comentari m’hi jugo l’acusació d’amic dels terroristes. Com a persones, sí, me la jugo, però com subjectes dels fets, penso, que cal ser prudent. Sóc una persona que defenso el perdó, però perdonar no significa que ja ha passat i la vida continua. Sí, la vida continua però, com diu la dita, “qui la fa la paga”. El protagonista del mal ha de respondre del mal fet i en algun moment fins i tot amb la seva vida. Parem esment en els subjectes d’una banda i de l’altre. Els criminals i els defensors dels drets de viure en pau. Hi ha circumstàncies que demostren una intel·ligència molt ben actualitzada, ja sigui per fer el bé o per fer el mal. Parem esment en la cèl·lula terrorista que demostra que hi havia cervells pensants. Un exemple, el germà, posat en llibertat, no coneixia el motiu pel que els seus germans necessitaven el seu cotxe. El propi pare no va dubtar mai d’una bona conducta dels seus fills. Dos, morts. Anaven d’excursió, i era veritat, però el pare no sabia en que consistía, només ells. La casa era propietat d’un banc. Es va preocupar el banc de conèixer els ocupes? Hi havia moviment i ningú dubtava. Savien moure’s sense aixecar sospites. És molt fàcil opinar desprès dels fets sense analitzar les persones.Un pregunta, la vigilància antiterrorista no és objectiu de l’estat? Què feia la policia de l’estat mentre preparaven l’atac? On era? El saber actuar no pensaven amb la casualitat d’un fracàs. I va sorgir. Per què? Per manca de coneixements de la manipulació de les bombes? Pel que sigui, la deflagració es produí. I amb la deflagració ningú va pensar en el terrorisme. Dissortadament fou necessari l’atac criminal que va lligar caps. I els va lligar la policia catalana a qui l’estat  havia negat el dret de pertànyer a l’interpol. Un error no va evitar el terror, va evitar que fos de més magnitud. La intel·ligència dels defensors de l’ordre es feu palesa en el moment dels fets. Qui havia de vigilar perquè era el seu objectiu no ho va fer. Els terroristes van jugar amb la sort i no els hi va sortir com ells volien. Però dissortadament van fer bé el seu treball. Un cop l’atac, la intel·ligència que actuà excel·lent, fou la dels Mossos. Una anàlisi dels fets palesa que els moviments dels terroristes eren moviments de persones que pensaven i preparaven acuradament com fer mal, però és possible que no valoressin, com cal, la intel·ligència dels seus contraris, en aquest cas la policia i la gent. La saviesa popular ho té molt clar com ho resumeix la dita castellana:”no hay mal que por bien no venga”. Apliquem-la als fets de Barcelona i ens adonarem de la descarada manipulació que em fa certa premsa relacionant-t’ho amb el moviment independentista. Siguem respectuosos amb les persones i reflexionem perquè es produeixen aquests fets i que cal fer perquè la juventud dediqui la seva intel·ligència i voluntat a treballar per la convivència en pau. Què falla en la societat catalana i espanyola per què la seva educació permeti escletxes criminals? Més respecte a les persones i una formació més racional, més humana i menys polititzada.

Constitució Espanyola, article 1 paràgraf 1.

“Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”.

Li pregunto al Govern d’Espanya: és veritat que es compleix aquest article en tot l’espai nacional? Les meves observacions em diuen que no es respetca la llibertat, que la justicia no és creïble, que la igualtat es manipula i el pluralisme polític l’esborren del mapa. Suposo que no em direu que aquest article és un desig, perquè té força de llei i s’ha de complir i el govern i els polítics els primers. Em crida l’atenció la definició d’un “estat social i democràtic”. Em poden explicar com és compleix la qualitat de social? Per què la paraula social es refereix a tots els espanyols i una gran majoria d’espanyols no se senten recolzats per la política. Democràtic, molt menys. La voluntat popular no es té en consideració, només interessa el seu vot, que massa clarament s’intenta manipular. Les manifestacions i les vagues, que signifiquen? Els vaguistes estan contents del tracte social i democràtic? Ells sí, que hi aporten la seva solidaritat. Amb motiu de l’atemptat de Barcelona li han donat una lliçó de solidaritat a l’estat desconvocant la vaga durant els dies del gran risc terrorista. Qué significa ser social ho han demostrat el taxistes, els hospitals, els metges i les infermeres, el poble donant sang, els hotels posant-se a disposició dels turistes afectats pel terror. Què va fer el govern? Em sap molt de greu, el ridícul. I conforme passen els dies afloren a l’aire noves notícies que afecten directament a l’estat espanyol. És una vergonya perquè es va deixar Catalunya a l’albur dels terroristes. Què han denunciat EEUU, Europa, referent al risc terrorista que possiblement patiria Catalunya, i el silenci ha estat la resposta. Una resposta culpable davant l’extraordinària resposta dels Mossos, de la Generalitat i de la ciutadania. Callar aquest perill que corria defineix un estat social, quan ha deixat els seus ciutadans indefensos? I a l’hora d’aportat solidaritat alló que es demana és unitat, quina, la que l’estat ha practicat amb Catalunya com si no formès part de l’estat? La de no permetre que els Mossos estiguessin integrats en la Interpol? Aixó és unitat? I quan dieu que era tema d’Europa, Europa contesta que depenia de la voluntat del govern d’Espanya? Aquest és comportament d’un estat social i democràtic quan el seus responsables no compleixen amb la llei? És molt trist, senyors de l’estat espanyol, la manca de respecte amb els catalans que heu manifestat. I alló que es pitjor, agents de la policia nacional van advertir als gidhaistes que els Mossos els hi seguien els seus moviments. No només l’estat no va informar sinò que va denunciar. Aixó és pràctica social i democràtica. I n’hi ha més, govern d’Espanya. Per què es indigna la informació que es dóna des de la premsa espanyola, es publiqui a Madrid o Barcelona.  Srs.de la política espanyola, la Constitució ens donarà més arguments. Un de molt greu és com s’ha implicat el terrorisme amb la independència. Quin mal servei li esteu fent a la marca Espanya, quan en les arrels, l’estat espanyol hi està implicat. Queda pendent de l’article, la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.

“No tinc por” i “amor”, artistes de la pau

De què no hem de tenir por i perquè hem d’estimar? No hem de tenir por de ser persones íntegres, solidàries, justes i creïbles i per què ho som, estimem. Els fets terroristes del 17 d’agost de 2017 ens manifesten que lluny estem tots de ser artistes de la pau. Per què, senzillament, uns i altres es recolzen en la força de les armes per solucionar els problemes. I el problema rau en el fet que uns i altres afirmen que actúen amb justícia d’acord amb les seves lleis. El greuge ha bastit dues estructures amb lleis enemigues. La contradicció de la història. El dia 17 d’agost de 2017 es feu palès el fet manipulador per una banda i altra  de la licitud de contradir els drets, sobre tot el dret de la vida. Una banda matava en base a la legalitat, als enemics d’Alà i els altres maten en base a la defensa del dret natural a la vida. Què falla? Senzillament, la manca d’unes relacions humanes que sortosament defensen els llibres bàsics de les dues creences enfrentades, la Bíblia i el Corà. La resposta a la contradicció dels fets l’ha donada la ciutadania amb el crit “no tenim por”, la ciutadania d’una banda i altra per què els musulmans han cridat al costat dels cristians, protestants, jueus i altres religions el mateix missatge, afegint que l’islam és una religió de pau. La manipulació de la base doctrinal de les religions ha desembocat a la pràctica, com deien els romans, de “si vols la pau, prepara la guerra”. Sortosament la ciutadania aixeca la seva veu i dóna la raó, essent religiósa o no, que la guerra és l’enemiga de la convivència mundial en pau. I els fets demostren que l’estat de guerra dels nostres dies té per fonament la filosofia de l’armament. I ho confirmen comentaristes polítics nacionals i internacionals. I les grans nacions, ni escolten, ni en fan cas. L’EI és el resultat de l’error de la guerra contra les armes de destrucció masiva, armes que no s’han trobat però es va fer la guerra contra les nacions acusades injustament. I el conflicte no el van generar els àrabs, sinò EEUU, Gran Bretanya i Espanya. La resposta, dita terrorista, qui més l’ha patida? Curiosament el tres estats acusadors. Els espanyols per l’atac criminal de Madrid i els catalans pel de Barcelona i Cambrils, li poden exigir responsabilitats al PP perquè Aznar era el cap de govern que capitenajava l’atac injust amb el President d’Estats Units i el primer ministre de la Gran Bretanya. L’atac patit a Catalunya, Espanya, EEUU i altres estats europeus es basa en la filosofia de les armes inexistents de destrucció massiva que protagonitzaren una guerra en base a la mentida i amb l’egoïsme de dominar econòmicament el món. Sortosament la ciutadania ha reaccionat i el món li dóna la raó amb recances de la política. En el meu entendre s’ha demostrat una urgència: que les religions de tot el món es possin d’acord i no es deixin manipular. En aquest sentit, per una banda felicito al cardenal arquebisbe de Barcelona per la Missa per la pau però em sento amb el deure de criticar-li que no abanderès un moviment religiós a Barcelona convidant totes les religions que es practiquen a Catalunya per rebutjar l’atemptat, pregar per les víctimes i fer un manifest conjunt per la pau comprometent-se totes elles a fer seva la veu de la ciutadania “no tenim por”.

La mort, jutge de les contradiccions humanes

La paraula “mort” com a concepte es refereix a una realitat. Una realitat que palesa variades imatges que possibiliten diferents interpretacions del seu sentit i significat. En l’actualitat aquest concepte ha provocat el desig de la immortalitat i científicament s’hi treballa. És un dret i una aspiració que no està renyida amb la idea que la meva formació religiosa m’ha aportat. Concorda perfectament amb la frase de Sant Pau quan afirma que “no tots moriran, però tots seran trasnformats”. La idea d’una transformació en una vida futura està en la doctrina cristiana, en l’hinduïsme i penso que en el cor de la majoria de la gent. La mort en aquesta transformació no té altra missió que obrí la porta a una nova vida, la vida eterna de la bíblia, el nirvana de la cultura hindú, o la de tornar al no res, tot s’ha acabat, com pensen ateus i agnóstics. Però hi ha una realitat que obliga a pensar: com es produeix la mort. Respectant el programa de la natura?  Provocant-la? Programant-la personalment? La realitat la defineix com el factor de la temporalitat de l’existència de l’èsser humà. I en aquesta temporalitat hi trobem que hi persones que decideixen l’hora de morir dels altres. Hi tenen dret? Penso, honestament, que ningú té dret a matar, amb l’incís que tothom té dret a defensar la seva vida. I aquest deure de defensa própia pot provocar la mort del que t’ataca injustament. Dissortadament la mort és el jutge, des de que el món és mon, de moltíssims actes criminals. La Bíblia que ens alliçona sobre el començament de la història ja ens parla de la mort per enveja amb un rerefons religiós. Caín matant Abel. I aquesta característica ens acompanya fins el segle XXI. Què és sinó l’atemptat criminal patit per Barcelona i Cambrils? I el que em fa pensar és com és possible que en tot el llarg de la història la mort injusta sigui consequència d’una concepció de la vida? Tant mancada está la societat, de pensadors que aportin doctrina per a una convivència en pau i el respecte que la mort natural es mereix? La mort injusta sempre és provocada, ja sigui amb les armes, ja sigui amb la misèria. I és precisament la mort injusta de milions de persones, i en especial d’infans, que em porta a pensar en la necessitat de l’existència d’un ser superior a l’ésser humà, que faci justicia i els morts injustament gaudeixin en una altra vida d’una felicitat eterna acompanyant a la bona gent. És pot matar en nom de Déu? Clarament no. És veritat que en la lectura de la vida s’hi troben relats mortals de difícil comprensió. És veritat que els han escrit persones dominades per l’ambient de la seva época i des d’aquesta circumstància s’han d’interpretar i entendre. En la relació de la mort amb l’eternitat, em pregunto sovint: quina capacitat de reconciliació té la mort que un criminal, persona filla de Déu, pugui gaudir de la felicitat eterna?  Els criminals, abatuts pels Mossos, poden gaudir de la vida eterna? Pensem que actuaven convençuts que el seu acte agradava a Alà. Un pensament contrari al de la nostra societat. Actuant equivocats per culpa d’una societat política manipuladora amb la pedagogia de imans, dirigents d’una religió, a l’hora de la veritat havien de sentir-se enganyats? La teologia de la mort és molt profunda i crec que té un infinit poder regenerador. Resumint, a la humanitat li manca enacara molt camí per crear una convivència universal justa. El per què de la mort de cada persona ens pot ajudar a esbroçar el camí de la veritat. El tema és molt profund i existeixen exemples clarificadors. Sócrates, Gandhi, Luter King, Puig Antich, Companys, Xirinachs i molt alliçonador Jesucrist. En parlarè en un altre comentari.

Per què? Busco la resposta, que penso és cultural

He seguit atentament les notícies de l’atemptat de Barcelona i Cambrils i una respota d’un professora m’ha donat la clau. Per què la cèl·lula criminal es formà a Catalunya? Per què a Ripoll? La resposta de la professora va manifestar que havia tingut a classe als terroristes i no entenia el seu comportament. Per altra banda he llegit a les xarxes la resposta dels avis del terrorista en recerca i captura, que m’ha fet pensar. Ell, van dir, es va formar a Espanya. És veritat que el terroristes de Ripoll eren musulmans. Parlaven castellà i català. I a Ripoll se’ls tenia per persones normals. Per què i com esdevingueren terroristes? Quina incidència va tenir la formació escolar espanyola en la personalitat d’aquestes persones? I al mateix temps d’aquesta pregunta, faig la següent als polítics catalans i espanyols: heu pensat la part de culpa que segurament hi teniu? I un punt molt important: a Espanya, a Catalunya no tant, els musulmans són mal vistos i indesitjables. Com incideix la cultura en l’esdeveniment que ens ocupa? Senzzillament a través del concepte de religió dels musulmans i dels espanyols. Permeteu-me una reflexió histórica: la doctrina de Mahoma, des del seu principi la feren seva els governants  del seu país i la defensaren a través de la guerra santa. Amb motiu de la guerra civil espanyola, Franco aconseguí de la majoria dels bisbes espanyols el manifest de creuada de l’acte bèl·lic. Per una banda i altre, manipulació oberta de la religió. En una entrevista al diari MON al rector de la Universitat de Glasgow, Aamar Anwar, feu aquesta advertència:”la gent oblida els  crims dels dictadors quan  es parla de terrorisme.” Aquesta resposta fa pensar en la culpabilitat de la política. En l’atemptat que ens ocupa hi té molta responsabilitat la religió, que complementa la política. El poble musulmà és un poble religiós que dissortadament l’EI  manipula amb la benedicció d’alguns imans. I sembla ser que el responsable de la cél·lula de Ripoll és també un iman, amb noms i cognoms. Recordem que en l’ensenyança espanyola, l’assignatura de religió és secundària i pràcticament absent. Imaginem un nen musulmà que en la seva escola no li han ensenyat res de religió, amb quina facilitat el pot manipular un iman fent-li veure que Espanya és enemiga dels musulmans perquè oblida la religió, i oblidant la religió, nega Déu, Alà, en el seu cas. I la guerra santa dels musulmans era en defensa d’Alà. Recordem que aquest grup el formà un iman. Ho reconeixen els mateixos musulmans de Ripoll i també els avis del buscat per la policia. Una autoritat religiosa davant d’uns nens i nois que estimen la seva religió té molt fàcil el poder manipular. Estic convençut que va anar així. Al marge del crim hi ha també la convicció que matar els enemics dels musulmans rep la benedicció d’Alà. Una doble concepció de la cultura fou la base de l’acte criminal. Per una banda s’afirma una falta de respecte al ser humà, i per altra matar un contrari a Déu és un servei a la humanitat. No critico la gestió dels Mossos, que fou carrectíssima, critico la feble cultura humana que en l’acció que comento es demostra afeblida en gran manera per la poca presència en la població atacada del fet religiós, en concret de la fe en Déu, que els musulmans anomenen Alà. Perseguir el crim, sí, però reforçar la cultura del poble a tots nivells i Catalunya ho ha defensat amb el crit “No tinc por”. Curiosament al ser preguntat el Director de la Universitat de Glasgow si marxaria de Catalunya, va contestar amb anglès no tinc por, al mateix temps que a la plaça sonava el mateix crit. En resum la formació ha de desenvolupar la personalitat íntegra del ser humà. És la lluita bàsica contra el terrorisme. El terrorisme no el derrotarant les armes Ho farà la cultura de la solidaritat entre tots els pobles. Acabo amb una cita del preàmbul de la Constitució espanyola, que davant dels fets comentats esdevé un denúncia clara d’incompliments. Diu:”col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacifiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra”.

“NO TINC POR”

La història sempre té respostes que dissortadament semblen impossibles i contradictòries. No són missatges de fonts exraordinàries sinò veus que parlen en l’anonimat i des de la humilitat. Missatges que a primer cop d’ull són un contrasentit però a l’hora de l’anàlisi esdevenen una solució intel·ligent. I sovint són clams produits per calamitats criminals. Barcelona i Cambrils havien patit un atemptat terrorista. La Plaça de Catalunya, de Barcelona, responia a l’atac amb uns minuts de silenci. I tres paraules ressonen entre els milers de persones, “no tinc por”. En el cor de la capital d’una nació que vol ser lliure, plena de ciutadans dels cinc continents, que també han patit els atacs del terror, un missatge al món, global, amb l’idioma d’un poible, petit i lliure de pensament i amb volunhtat solidària. Parem-hi esment amb atenció, amb aquest crit, Catalunya, esdevè la veu global de la humanitat. Era necessària una circumstància criminal per trametre un missatge d’esperança i llibertat? La intel·ligència humana segurament dirà que no, però la història i la natura han dit que sí. I ha succeït? I el problema no és baladí, és molt profund, fruit de l’enfrontament de dues ideologies i amb un rere fons religiós. Sembla impossible, però els terroristes pensaven que feien un bé a la humanitat. I la majoria de la humanitat, els acusa de criminals. Sabem llegir el curs de la història? Perdoneu-me, però aquesta experiència esgarrifosa i criminal d’una guerra de vint-i-quatre hores, Espanya la va patir amb una guerra injusta, amb un manifest religiós que l’avalava, i causà un milió de morts. I setanta anys i escreig, encara ressona dissortadament. La veu de no tinc por va trigar més de mig segle a ressonar. A Barcelona, menys de vint-i-quatre hores. La societat ha pres conseciència de com camina el món. Però alló que em fa pensar és el ressó mundial d’una veu que no era la de nomès els catalans, sinò la veu de persones de tot el món i de totes les ideologies polítiques i religioses que afirmaven que el dret a la vida és el dret bàsic de la llibertat. Convertir la mort en un acte criminal es pervertir el programa de la natura en relació amb l’existència. El Déu dels catòlics, dels cristians, dels protestants, dels jueus, dels musulmans, de les religions asiàtiques, africanes i oceàniques no és un Déu de morts sinò de vius. És una prevaricació contra les lleis de la naturalesa que autoritats polítiques i religioses instrumentalitzin la mort per assolir els seus objectius. A la Plaça de Catalunya hi havia cristians, jueus, musulmans, protestants, ateus i agnòstics, que fent seu el crit català “no tinc por” defensaven la vida i el dret de la llibertat de totes les persones. Les persones no són enemigues, les idees creen enemistats. Sembla inversemblant que un fet, que les armes derrotaren, hagi enviat un missatge de pau. Fa pensar que amb més de vint segles d’història la humanitat no sàpiga viure en llibertat i que a ple segle XXI necessiti actes terroristes per despertar. I en aquest despertar de Barcelona s’hi descobreix una advertència profunda, l’aportació que les individualitats i les petites col·lectivitats lliures, són  configuradores, també, de la convivència mundial global en pau. “NO TINC POR” la veu de la gent de tot el món proclamada en un petit país.

LES LLIÇONS DE LA NATURA I DE LA HISTÒRIA DESCONCERTEN

Els dos atemptats terroristes patits per Catalunya en un mateix dia han situat la petita nació en la centralitat del segle XXI. Una centralitat guanyada a pols pels ciutadans, els petits i gran comerços del dia a dia, la seva policia i el seu govern. El procès de l’acte criminal, amb dolor, és veritat, ha enlairat el nivell humà, ciutadà, religiós, cultural, policial i polític de Catalunya, malgrat les trabes que rep des de la política centralista i del govern de l’estat. Les circumstàncies feien obligada la presència del Govern i del Rei a Barcelona, una presència que no va suposar cap avenç en les relacions envers Catalunya, malgrat la gran lliçó que aquesta donà al món. La gran concentració de la Plaça de Catalunya, amb la col·laboració dels turistes internacionals, que també han estat víctimes del terror, esdevinguè la gran lliçó d’un poble, més aviat maltractat, que donant la mà als visitants d’arreu, ha fet sentir la seva veu, que és un missatge universal d’esperança amb un clam ferm, potent i solidari, “no tinc por”. Era la veu de Catalunya amb l’agermanament de ciutadans dels cinc continents. Presidint aquesta manifestació el Rei, el President del Govern d’Espanya i alguns ministres amb un posat, perdoneu l’expressió “de pomes agres” que contrastava amb la serenitat i ben estar del President de la Generalitat. La Generalitat i la policia catalana, Els Mossos, les institucions menys valorades pel govern de Madrid, han situat, una altra vegada, Catalunya al món i també Espanya. Davant les paraules d’un polític que coneix bé l’ofici, com el President de la Generalitat, Carles Puigdamunt, aplaudit per una revista nord-americana, posant-lo com exemple davant la crítica del President Trumb, al President Espanyol no se li acut res més que parlar d’unitat, òbviament de la seva, no de la que es vivía en aquells moments. Trobo una falta der respecte institucional parlar d’unitat, obertament tendenciosa, quan pel que sembla no va tenir cap paraula amable pels Mossos i la seva feina, quan ells foren els artífexs de la victòria contra el terror. Parlar d’unitat davant d’un cos de policia que ha menysvalorat amb un tracte diferent davant l’ertzaina, perquè el govern basc va votar a favor de la seva investidura i el català, no, és d’una pobresa democràtica alarmant. És una demostració més del concepte d’unitat democràtica que s’afegeix a l’altra unitat que retalla articles dels estatuts catalans que figuren en els d’altres autonomies, com l’andalusa per exemple. Sr. Rajoy, a Catalunya s’ha de parlar de la verdadera unitat, d’aquella que respectant les diferències aporta lo bo i millor de la seva política al món. I l’exemple del Govern d’Espanya no va donar a Barcelona la imatge que una  democràcia es mereix. Sr. Rajoy, els Jocs Olímpics van posar Barcelona i Catalunya en la centralitat mundial i el criminal atemptat patit li ha tornat a posar i no amb la col·laboració del Govern de l’Estat que alló que fa es desprestigiar el desig de Catalunya de ser independent. Les seves paraules d’unitat pronunciades a Barcelona no van tenir l’efecte que es pretenia, tot el contrari, van fer més creïble al món el dret de ser independent. La independència no vol dir exclosió i apartamenmt, tot el contrari, vol dir aportar el bo i millor de cada estat a la germanor universal, a la globalitat tant de moda i tant maltractada. Els Mossos van demostrar al món la seva extraordinària vàlua amb eficàcia davant els ulls de milers d’estrangers que en foren testimonis. La gran lliçó de l’atemptat terrorista de Barcelona i Cambrils, és unitat, sí, però respectant les diferències. Catalunya ho és, ho demostrà i també palesà que té tot el dret d’esdevenir un estat independent formant part d’Europa. Aquesta és una altra vegada la gran lliçó de la història, tacada pel xivataço de policies espanyols als hidhaistes avisant-los que els Mossos els hi seguien els passos. Un altre exemple de la unitat que el Govern d’Espanya defensa. I els Mossos en la seva feina van acceptar i demanar col·laboració a la policia espanyola i a la guardia civil, la unitat entesa com cal.. Aquest és el concepte d’unitat que Catalunya defensa.

Lluitem contra el terror, no contra les persones

Va morir crucificat i perdonant. La base de la seva doctrina social era i és l’amor, i l’amor és més gran quan s’estima als enemics. Aquesta doctrina és una utopia per a una gran majoria, massa majoria, dels polítics dels nostres dies que confíen el poder en les armes i el resultat els dos atemptats comesos per EI contra Catalunya, a Barcelona i Cambrils. Òbviament que la resposta policial era urgent i necessària assolint bons resultats però les paraules del President de la Generalitat de Catalunya des de la base democràtica feien intuir el missatge evangèlic. És veritat que les mostres de solidaritat a Catalunhya són molt expressives, arribades d’entitats i persones, que des de la diferència, donen preferència a l’humanisme, que contrasten amb twiters que pel seu contingut d’odi a Catalunya denuncien un esperit terrorista que va de la mà amb els hidaistes. Dissortadament fa massa segles que la història ha girat l’esquena al missatge de la naturalesa. És incomprensible que una convivència universal, no ho ha estat mai i encara no és preveu amb milions d’anys d’història el seu futur. Però el missatge existeix i la gent humil i senzilla ho vol. Exemple clar és el dels treballadors de l’empresa EULEN que han descombocat la vaga per poder ajudar les vístimes de l’atac terrorista. El govern n’hauria de prendre nota. I no nomès els treballadors de l’aeroport sinò la ciutadania tota ha ofert la seva col·laboració, com els taxistes de Barcelona que oferiren gratuitament els seus serveis. El govern hauria d’escoltar aquestes veus i actuar políticament amb més intel·ligència i humanisme. Tinc entès que el seu comportament amb el treball exemplar derl Mossos d’Esquadra no ha  estat a l’alçada de les circumstàncies. Un treball exemplar que ha possat la policia de Catalunya al nivell de les millors policies del món. I no critico la col·laboració de la policia espanyola, que en paraules del President de la Generalitat, ha estat excel·lent. El President català, com ratifica la premsa internacional, ha estat a un gran nivell polític valorat per la premsa americana que marcava l’exel·lència del català davant la migradesa del nord-americà. El ressó internacional de l’atac terrorista a Barcelona i Cambrils ha reconegut la vàlua política del President de la Generalitat i amb la del president la importància de Catalunya en el marc internacional. Hi ha una dita llatina que diu “non sunt facienda mala ut evenient bona” (no s’ha d’obrar el mal par aconseguir el be) però la història és sàvia i sap girar el mitjó d’aquell que vol fer mal i per les raons que siguin, s’assoleix un bé. Catalunya ha estat castigada amb morts i ferits com volien els terroristes, però davant el món ha esdevingut un paradigma de com cal treballar per arribar a la convivència en pau que totes les persones de bé desitgen. En relació als polítics espanyols contraris a la independència de Catalunya, seria bo que analitzèssim com ha treballat Catalunya i com seria d’important la seva companyia histórica en qualitat d’igualtat política. Catalunya, independent, aliada d’Espanya per ser mes present al món. Hi ha una dita castellana que diu “no hay mal que por bien no venga”. Siguem coherents amb la història, aprenem la lliçó i acceptem viure cordialment. Els fets ens ho aconsellen. És molt trist que milions d’anys d’història de la humanitat ens hagin portat a la difícil convivència del segle XXI.

Daniel Turp, el referèndum és un dret internacional

El procès de la història de la humanitat camina, encara que lentament, cap a una convivència en la que el respecte a les persones sigui la centralitat de les legislacions. Veus com la del professor de la Universitat Internacional de Mont-real, Sr. Daniel Turp quan afirma en una entrevista al Punt Avui, “som davant l’emergència d’un dret democràtic” ho expressen amb prou claretat. Veus espanyoles paral·leles al professor canadenc també parlen clar a Espanya, com el galleg Suso del Toro i el madrileny Cotorelo. N’hi ha més, n’estic convençut. Quina explicació tenen les paraules del portaveu del PP al Congrès, Rafael Hernando quan afirma “per raons de pràctica temporal i jurídica, en aquests moments, l’article 155 no arreglaria el problema”. Penso que aquestes raons les expliquen prou bé les paraules finals de l’entrevista del professor Turp, quan diu:”Crec que hi haurà fortes simpaties cap a Catalunya, per què ho ha fet tot bé en termes democràtics”. En el marc de la meva minsa coneixença en el món de la política penso que quan el President del Govern expressa que a partir del dia 2 d’octubre s’han d’obrir negociacions està preocupat, malgrat ho dissimuli amb la seva força de la llei, que davant el món no podrá impedir el dret dels catalans a manifestar-se i ho corrabora l’exministre Gargallo quan parla de la necessitat de fer ofertes a Catalunya. La incidència dels ciutadans en l’orientació política del futur cada dia assoleix més empenta i més força i és precisament l’exemple de Catalunya en aquest procès la torxa que aporta nova llum, com si el joc de la història, que no és altra cosa que un joc, estès reclamant una reorganització dels Nous Jocs Olímpics de la història de la humanitat. Quan la fermesa en unes manifestacions de poder esdevenen febleses en el pensament del poble és signe evident que el moment que es viu no està a l’alçada de les exigències dels temps perquè la força de la llei i de la policia i l’exèrcit no poden ser norma sinò garantia de la voluntat popular davant la marginació del poder .És lógic i normal que nacions i pobles del món contemplin esperançats el procès català perquè  interpreta la filosofia de la natura oberta a tota la humanitat, no a uns pocs manipuladors de la història. El procès que ha patit el món els darrers anys en la proliferació de nous estats lliures no és altra veritat que la política fins al segle XXI ha traït el programa natural referent a l’ordenament de la humanitat. De divinitzar el poder s’evoluciona al dret d’orígen diví dels ciutadans a decidir com volen viure. Davant el món, l’experiència de Catalunya és el futur. I aquest és el gran argument d’una nova filosofia universal de convivència. Una observació, aquest procès no el volen els polítics actuals en el poder, però no el podrán anul·lar. La natura, el poble és natura, és més poderosa que la política.

Sisè desig de la Nació Espanyola

“Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació entre tots els pobles de la Terra”

Davant la realitat, aquestes paraules de la Constitució sonen a música celestial. No n’hi ha prou que siguin base filosòfica del text, han d’esdevenir realitat en la pràctica. D’acord amb l’experiència de la política espanyola de la democràcia, l’afirmació del text, que comento, no inclou els pobles d’Espanya, com si no fossin pobles de la Terra. Catalunya, Galizia, Illes Balears essent Espanya no deixen de ser pobles de la terra i mereixen el compliment, que no es palpa, de la filosofia del text base de la Constitució. La doctrina constitucional demana unes relacions humanes, necessàries per a les polítiques, que no es duen a terme. Només cal repassar els documents oficials  dels arxius de l’estat per adonar-se que aquest desig no ha estat complert si no que se n’ha fet befa. I no anem gaire lluny. La política de l’exministre Fernàndez Diaz referent a Catalunya, una política que democràticament mereix el rebuix i que l’estat ha estat incapaç ni de demanar perdó. Una de tantes proves de les mentides ensucrades de que l’estat estima Catalunya. Una altra i prou evident per qui vol veure, el tractament de la vaga de l’aeroport de Barcelona que comença per incomplir el desig constitucional quan no es traspassa la gestió de l`areoport a la Generalitat de Catalunya. Aquest comportament polític significa col·laborar en l’enformtiment d’unes relacions pacífiques? La conducta de l’estat envers Catalunya és la contradicció del desig constitucional i una mancança de voluntat de   complir-la. Quan un fill o filla que s’estima, quan vol marxar de casa perquè no s’hi troba bé, la respossta no és fer-li encara més difícil la convivència, que no és altre el comportament de l’estat amb Catalunya. Però el problema és molt més greu quan aquest poble, Catalunya, ha aportat a l’estat, diners, activitats,  organitzacions i personalitats amb el reconeixdement internacional en el camp de la ciència, la literatura, la sanitat, l’art, l’esport amb una relació de noms, que en altres països hi han aportat qualitat de vida en els nivells de la seva professió. I aquest poble, Catalunya, no ha rebut mai l’agraïment com cal de l’estat espanyol. Aquesta és la manera de complir la constitució. Srs. del Govern de l’estat, cada dia que passa, autoritats internacionals, com premis Nòbel, recolzen els drets polítics de Catalunya amb les conseqüents recomenacions que s’autoritzi el referèndum. És tan lamentable el comportament de la política espanyola, que s’ha fet la vida impossible a escriptors espanyols que recolzen el dret dels catalans. No cal citar noms per què la resposta de la política central seria fer-els-hi més mal. Estic convençut, sense ser profeta, que aïllar Catalunya, en el seu moment històric, esdevindrà el reconeixement de la seva independència. 

Un ciutadà sobirà al Tribunal Constitucional

Un ciutadà no avesat en lleis i que la Constitució reconeix com sobirà, conscient del dret a viure la seva veritat, camina per la vida desil·lusionat de la política i de les lleis de la nació que el DNI diu que és la seva i el cor li diu que és d’una altra no reconeguda i sotmesa. Aquest ciutadà ha consultat l’articulat dedicat al Tribunal Constitucional en la Constitució espanyola i no l’ha convençut. La lectura del text i l’exercici de la pràctica constitucional han creat un sentiment d’inestabilitat política que demana amb urgència l’assoliment personal del dret a la pròpia llibertat natural que la situació política i judicial en la que viu no li respecten. Primerament no enten com es determina la Constitució del Tribunal i alló que menys li plau és que no es necessiti el vot popular per la importància que té en la convivència, convivència que dissortadament les actuacions del Tribunal no afavoreixen massa. Ben mirat la constitució del tribunal sempre tindrà majoria dels partits en el poder. Dels dotze membres que el configuren vuit són proposats pel Congrès i el Senat amb majoria en la legislatura actual del PP i amb els dos que proposa el govern assoleix la majoria absoluta. Amb aquesta circumstància el ciutadà no avesat a les lleis no li proporciona cap credibilitat la composició del Tribunal i menys encara, com demostren els fets, que actua al dictat del poder de l’estat. De la lectura de la Constitució analitzada amb la pràctica no entèn perquè de detector d’inconstitucionalitats ha de passar a redactar el nou article, si no té poder legislatiu. És el conflicte que la lectura de la Constituciá ha causat al ciutadà en relació amb l’estatut de Catalunya modificat sense complir l’article que diu clarament que qui l’ha d’aprobar de nou és el col·lectiu que ja ho feu primer. Un indici de possible prevaricació. Un altre punt que no s’hi expressa és el dret dels ciutadans, que són sobirans, a presentar recursos d’inconstitucionalitat contra normatives, lleis i actuacions del govern. On rau la sobirania? Hi ha un recurs d’empara per violació dels drets i de les llibertats continguts en l’article 52,2 d’aquesta constitució en el casos i formes que la llei estableix. Si el ciutadà és sobirà no es pot considerar mai que la llei li és superior, tot el contrari és la defensora de la seva dignitat a través dels seus drets. Possiblement es digui que aquest concepte complica l’exercici de la governança, però què és millor  aquesta dificultat o que es faciliti la conculcació de drets com dissortadament succeix?. Les lleis són per afavorir una convivència en pau, no per dificultar-la com dissortadament es pot comprovar a tots nivells, nacional, internaciona i mundial. El ciutadà que no és home de lleis però defensa la justícia pensa que alló que hauria de fer el Tribunal Constitucional és valorar la bondat de la Constitució en relació amb la veritat política de l’estat i quan es presenta un recurs, quina incidència es planteja entre la constitució i la ciutadania i davant el problema qui té més drets, la llei o el ciutadà. Pensa el ciutadà que aquesta tasca no li agradaria gaire al govern espanyol del PP. Constitució, sí, però al servei dels ciutadans, no del poder. No pregunteu qui és el ciutadà? Ho heu endevinat.

Cinquè desig de la Nació Espanyola

“Establir una societat democràtica avançada”. Una ullada al diccionari i compovar el nombre de sinònims del verb em porta a deduir la necessitat de pensar, reflexioinar i dialogar que exigeix el verb abans de portar a terme l’acció que es dedueix de la seva etimologia. Les accions del verb establir han de ser pensades per arribar conclusions abans de portar-les a terme, abans de prendre la decissió de realitzar-la. Demana la posada a punt d’una verdadera acció filsoòfica. D’acord amb aquest verb la Constitució que es desitja dur a terme ha de gaudir d’una base ideològica fonamental d’acord amb el significat de les paraules. Quan un societat és  democràtica? Ho ha de determinar la mateixa societat i una vegada decidida s’ha de dotar de les lleis adequades que la defineixin, la defensin i la classifiquin. Una societat democràtica és per ella mateixa avançada si és veritablement democràtica. La primera condició rau en el respecte a les persones d’acord amb la seva identitat i característiques. Una societat democràtica no pot fonamentar-se en lles deterministes absolutes. Ha de gaudir d’aquella flexibilitat que li permeti a cada persona realizar-se d’acord amb ella mateixa. Una  democràcia no exigirà mai per ser-ho i en cada conflicte que sorgeixi tindrà la solució adient que comença en el diàleg. Una democràcia espanyola no  será democrática i menys avançada si s’obliga a un andalús igualar-se a un galleg, o a un català a un castellà. És veritat que un català i un galleg són iguals per naturalesa, però aquesta naturalesa comporta uns accidents que els fa diferents i en el respecte a aquestes diferències és on es comprova la qualitat del model polític, en el cas que ens ocupa, la democràcia. Per aquesta raó, per exemple, l’educació escolar ha de palesar la realitat de cada identitat formant les individualitats en el desenvolupament de les seves facultats que estan dotades d’una gran  facilitat d’adaptació a les circumstàncies. La llei alló, que ha de fer, és potenciar aquestes capacitats d’acord amb les circumstàncies que les envolten. I  dissortadament la política espanyola no ho respecta, al contrari ho menystè amb el greuge que aquest menysteniment el converteix en constitucional. Una greu manipulació de la llei fonamental que vol convertir Espanya en una democràcia avançada quan dissortadament de democràcia, sovint, nomès en té el nom. Què vol dir una democràcia avançada? Senzillament el barem qualificador és la qualitat de vida de tots els ciutadans de la mateixa nació. En gaudeixen d’aquesta igualtat tots els espanyols? Obertament no, i la  demostració ens la donen els nivells de vida de la gent. El nivell de la dignitat hauria de ser el mateix amb el ben entès que la dignitat no la donen els diners, són un intrument, però n’hi ha de més significatius i necessaris. Ni els diners, ni els càrrecs són factors de dignitat, només les persones ho són o no. I en aquest dilema s’hi trova l’explicació de la qualitat democràtica existent en cada moment. La democràcia espanyola en la imatge ciutadana és una democràcia feble i d’avançada, gens. Ho serà el dia que la política no necessiti la llei i la policia per fer complir a contra cor alló que s’hauria de complir per convicció. La poca credibilitat dels ciutadans envers la política i la justícia palesa clarament com n’és de pobre el model democràtic espanyol. I ho és per què els primers obligats a complir la llei són els polítics i quan les bases es declaren en vaga la solució no està en la imposició i acusació dels treballadors sinò en la reflexió de si els responsables del desgavell són els governants que haurien de els millors complidors de les lleis. Dissortadament l’experiència dels nostres dies palesa mancances greus per part de les autoritats. Que existeixi aquest ambient és francament alarmant per què qui mana no vol ser mai el responsable, la culpa és sempre dels altres. Que desprès de quaranta anys la  democràcia espanyola avançada sigui un desig és molt significactiu i una acusació a la política per què no compleix.

Ni amb escombres, ni amb armes se solucionen els proiblemes.

Amics i amigues de la CUP he manifestat moltes vegades la meva simpatía per vosaltres i respectant els vostres drets permeteu-me us manifesti la meva opinió. És veritat que a casa nostra les escombres hi tenen molta feina. Cal escombrar les errades, les idees contràries als drets naturals, però no es poden escombrar les persones, amb les persones s’hi ha de parlar. Sóc conscient que a Espanya s’ha creat un ambient molt enrerarit i marginador. Aquest ambient cal escombrar-lo. Estic al vostre costat defensant les idees socials amb accions intel·ligents i arguments racionals que no atemptin contra la dignitat de ningú. Amics i amigues de la CUP, ningú té dret a  insultar-vos per la vostres idees però sí es pot opinar el contrari davant el cartell propagandístic del dia 1 d’octubre i molt menys d’aquells que defensen les mateixes idees en relació a Catalunya. Ja sé que amb el govern de l’estat i amb els partits estatals és inútil. Però siguem respectuosos amb les persones i ferms i durs amb les idees. Vosaltres i jo amb vosaltres defensem la independència de Catalunya per què és la única manera de solucionar els problemes socials de casa nostra. Ferms en l’argumentació i respectuosos amb l’enemic. No hi ha cap violència  que porti la pau al món, ni la física, ni la psíquica. Sou un grup amb una filosofia anticapitalista molt clara, però aquesta filosofia marca un model económic favorable a la majoria de persones perquè totes tenen dret als bens de la natura. La vostra força dialéctica es prou contundent i intel·ligentment raonada per què arribi a tothom per crear un clima de benestar social. L’objectiu és immillorable i el seu horitzó només s’hi arribarà amb la força de la gent. Lluitem per aconseguir aquesta força, que no és cap utopia. Hi ha una base social que hi està a favor i vosaltres hi heu de  formar part. La CUP ha manifestat les seves simpaties envers Lluis M. Xirinacs, amic meu i company de religó abans i desprès de secularitzar-nos. Ell i jo basem la nostra filosofia social en l’evangeli que és la crítica més dura que mai ningú ha fet contra la manipulació de la riquesa. Benaurats els pobres d’esperit, són aquells que no estan casats amb els bens materials i els hi donen aquell us que els humans necessiten vetllant per la dignitat de les persones. Em direu que Jesús feia fora del temple als venedors amb violència. Dissortadament com en aquell temps els amos del diner només entenen el poder violent, però avui per apoderar-se del diner i fer fora del temple mundial a la gent que vol viure dignament. D’acord, fem servir les escombres, però per escombrar idees, opinions, situacions contràries al benestar de les persones, per impedir que amb la força de les armes la riquesa faci fora dels drets naturals a les persones que volen viure en dignitat i justicia. És veritat, que els contraris se serveixen de les armes, un exemple l’anunciada solució del problema de l’aeroport del Prat amb la presència de la guardia civil. Cap solució de violència física, però totes amb la violència de la raó, que és la força dels arguments.  Estic convençut que ho podeu fer, ho sabeu fer i esteu preparats. Les armes de la cultura sempre triomfen. Per què estic convençut de la veritat de la vostra política he escrit aquests ratlles. Amb vosaltres i amb els demòcrates de veritat.

Sr. Albiol, la dignitat li demana que calli

Hi ha una dita llatina, “ex abundantia cordis, os loquitur”, que traduit, vol dir que  les persones parlen d’alló que elles senten, porten dintre seu. Seguint aquest consell dels avançats culturals d’Europa, les vostres paraules ens indiquen que porteu el cor molt ple de deixalles, per no dir rencors. Es pot no està d’acord, es pot ser contrari, però tot aixó no impedeix ser respectuós. Però sembla ser que a vos no us ho permet. Estic convençut que el partit en el que militeu us agrairà més prudència a l’hora de parlar. La política és diàleg, el diàleg es produeix per diferències i només arriben a un consens positiu els respectuosos. Podeu no voler la independència, però respecteu als qui la volen. Moltes de les vostres paraules són insultants i opino que força gent com jo estan preparats per denunciar-vos per incompliment constitucional. Amb la cconstitució a la mà, un independentista és possiblement més sobirà que vos, per què un independentista convençut és correcte. La correcció és una qualitat humana que enalteix la persona. Amb la Constitució a la mà, alló que primer heu de fer és complir-la i no la compliu cada vegada que em sento maltractat per les vostres paraules. El vostre insult no em priva de la meva sobirania. Ser sobirà significa ser respectuós amb la llei, que està al servei dels ciutadans, també dels independentistes. Sr. Albiol un article de la Constitució autoritza al govern a permetre un referéndum quan un col·lectiu ho demana. També si demana la independència. No estar-hi d’acord no impedeix ser demòcrata i un demòcrata alló primer que fa és parlar-ne, seure a la taula per arribar a un acord, que pot ser un sí o un no a la celbració i a partir d’aquí és  demostra la qualitat política d‘un i de l’altre. Guanyar o perdre no significa més qualitat, significa una intel·ligència superior a l’hora de les demostracións i tampoc el trencament provoca odis com ho fan massa afirmacions vostres. No saber dialogar, no quadra amb un bon polític demòcrata i negar-s’hi encara menys i molt menys quan es pronuncien els mots que vos dirigiu als independentistes. La filosofia de la història és una ciència molt poc conreada per la política i la humanitat té i ha tingut molt bons pensadors, en el món capitalista i en el comunista. Però els polítics que manipulen les lleis al seu favor no entenen, ni volen entendre les ensenyances que se’n dedueixen. Les consequències de les manipulacions són sempre incíviques, antisocials i una indignitat que pateix sempre la classe social més feble. Sr. Albiol només comparant el que vos guanyeu cada més n’hi ha prou per afirmar que la injustícia social empobreix a la majoria dels ciutadans. El principi de les solucions està en el diàleg, un diàleg correcte, intel·ligent, raonable i respectuós. Només es necessita voluntat.

La gran política ensenya la seva hipocresia

Per definició la política és aquella activitat humana que té per objectiu el benestar i la dignitat dels pobles. I aquest fonament  s’ha tergiversat essent-ne els principals culpables les grans potències que s’han venut als diners. Un exemple prou clar és la persecució que Europa porta a la pràctica contra els vaixells de les ONG que en el Mediterrà es dediquen a salvar vides i ho fa a l’estil més faixista, amagat rere un model democràtic. Pura hipocresia. La vida és el primer dret de tota persona sigui santa o criminal. I aquest manement compleixen les ONG. Una vegada salvada la vida, la política ha de jutjar les persones salvades d’acord amb la credibilitat dels seus actes. Amenaçar amb les armes a un vaixell salvador de vides és un crim contra la humanitat. Però dissortadament la gran política, inclosa l’europea, afirma amb les seves accions que la humanitat és ella i els nàufrags no hi tenen cap dret. Trista realitat. La gran política divideix la humanitat, com ja ho feien els règims egipcis, grecs i romans, en lliures i esclaus. Els lliures són els posseïdors de les grans riqueses i els esclaus la resta de la humanitat. La gran política es mou amb una filosofia que tot s’hi val per fer diners i si ha de morir qui ho impediex, la llei empara. És la pura realitat. I pensar que molts nàufrags són descendents d’aquells pobles a qui el gran capital europeu s’apoderà dels seus bens naturals deixant els nadius en la misèria i afavorint els governants que els importava un rave la gent i s’agermanaven amb els explotadors. Europa i les grans potències mundials haurien de fer un gran exàmen de consciència sobre com han influit en la construcció corrupta de la societat del segle XXI. És urgent reconèixer els drets de les persones, essent el primer i principal el de la vida. Provocar la mort a qui busca la seva dignitat acondueix a la  formació d’una societat en la que l’odi, en les diferents formes, és la base. Una part de la societat mata per ser més rica i una altra part, plena d’odi pel mal rebut, mata per venjar-se i recuperar la seva dignitat. Quan la mort és la base de les polítiques, el resultat és el que es viu al segle XXI, guerres i més guerres, odis sobre odis i la ccorrpució al poder. La meva formació religiosa em porta, cada vegada més a pensar, que fou un error perseguir la filsofia del comunisme d’Engels i March. Recordarè tota la vida unes paraules d’un sacerdot escolapi que en la classe d’humanitats ens va dir, que el món li hauria d’estar molt agraït al comunisme. Dissortadament el capital també va prostituir la filosoifia comunista i els resultats són els que són. Una vergonya. Una política mundial incapaç de convèncer el poder del diner i vol posar en ordre la societat empressonant i condemant a mort als presumptes delinqüents, que per a la  seva justícia no són persones, sinò només culpables. Qui és més culpable, aquell que amb el seu poder crea pobresa o aquell que per sobreviure roba? Dissortadament els grans pensadors de la història han existit, però no se’ls hi ha fet cas. Plató, Aristòtil, Sòcrates, Sant Albert el Gran, Ramon Llull, Descartes, Nietszche, Engels, March, Gandhi i un de molt important Jesucrist. Però la política passa olímpicament de tots i governa sense una base filosófica de sentit humà. Sortosament en l’actualitat també hi ha gran pensadors que fan avançar els diferents factors socials, però quin cas els hi fan els polítics? Cap. I en referència a Espanya és una vergonya, han d’anar-se’n fora on demostren al món la seva qualitat humana, científica i filosófica. I aleshores les lleis per governar el país tenen una filosofia política de manteniment del poder. Amb aquest comportament polític d’ignorar els pensadors  es justifica perseguir una nao que es dedica a salvar vides. On és el veritable progrès? En la tecnología? Però no ho és tot. Queda molt lluny la verdadera llibertat.

Sr.Rajoy, ha pensat que pot passar a la història com prevaricador del procès?

La història és essencialment contrària a l’immobilisme i gens conservadora. La història mirada des d’el conservadorisme i des d’el progressisme demana a la intel·ligència humana un consens enriquidor. No és fácil. Aquest consens ha d’afavorir una convivència pacífica basada en el diàleg de la veritat de cada moment i de com es respecten els drets de les persones. El procès de la història té un objectiu fonamental, la dignitat de l’esser humà. Un govern conservador, si és un bon observador de la realitat dels pobles, no pot oblidar en la seva política que consevar no significa no poder millorar i avançar i un govern pregressista tampoc pot desentendre’s d’aquell principi que ha permès els avenços. Senzillament, conservadors i progressistes tenen una centralitat comuna, la dignitat humana en cada moment històric. Davant la problemàtica que genera la diferència política actual penso que hi cal una filosofia de convivència vàlida per a uns i altres. No és fácil. I no ho és, perquè aquest diàleg està imposat per sectors de la societat que en la seva visió de progrès històrc descobreixen camins diferents, com poden ser crear noves identitats nacionals. Aquesta circumstància dificulta en gran manera que un govern conservador acccepti un procès d’independència en la  seva nació. En aquest moment históric prioritzar la llei per damunt de la voluntat de les persones és actuar contra la intel·ligència del temps. Un govern conservador ha de complir els objectius que la llei li marca, però alló que la llei no li pot asegurar és un canvi d’orientació política en el que s’hi produeixi una ruptura. El mapa actual d’Europa és un exemple d’aquesta actuació de la història amb el gran nombre d’independències noves en el segle XX. Un canvi de segle no estronca aquesta norma natural. Cal saber comprendre la situacio present i el camí de la futura. I cal fer-ho raonablement. Sr. Rajoy, Espanya no és aliena a aquesta norma del procès que persegueix el progrès de les persones. Les característiques no són les mateixes en totes les col·lectivitats que el procès porta de la mà i tard o d’hora esdevindrà una veritat. No en dubti Sr. President, l’estat global espanayol, avui dóna una imatge i demà en donarà una altra i no será nomès Catalunya, seran altres pobles de l’estat que exigiran viure la seva identitat. I aquest procès a Espanya hi ha dos pobles que una part molt considerable de la seva gent ho demana i es comencen a sentir veus en el mateix sentit d’altres comunitats autònomes. La verdadera saviesa política és saber conduir aquest procès que vos, Sr. President i el vostre partit, el PP, no desconeixen però neguen la seva existència. Les vostres paraules no coincideixen amb la filosofia de la història i el mapa del Congrès i Senat espanyols són un exemple d’una feblesa que dia que passa està evidenciant més fermesa. El camí del procès es pot alentir, és veritat i vos podeu intentar-ho però heu equivocat la filosofia, per qué no es pot aturar. Una ullada a Europa ho confirma, malgrat els poders fàctics d’Alemanya i França. No hi ha cap filosofia política que hagi derrotat la veu dels pobles, ni la conservadora, ni la progressista, ni el comunisme, ni la dictadura i tampoc ho lograrà la manipulació de la democràcia que algunes lleis condueixen a l’absolutisme. No ho dubti, Sr, Rajoy, no sóc profeta, però políticament té el dies comptats. Catalunya serà la primera autonomia espanyola que es declararà independent. N’hi haurà més. Vos sou lliure, però li aconsellaria des de la meva petitesa que meditès l’anunciat d’aquest article. Li faria bé.