“NO TINC POR”

La història sempre té respostes que dissortadament semblen impossibles i contradictòries. No són missatges de fonts exraordinàries sinò veus que parlen en l’anonimat i des de la humilitat. Missatges que a primer cop d’ull són un contrasentit però a l’hora de l’anàlisi esdevenen una solució intel·ligent. I sovint són clams produits per calamitats criminals. Barcelona i Cambrils havien patit un atemptat terrorista. La Plaça de Catalunya, de Barcelona, responia a l’atac amb uns minuts de silenci. I tres paraules ressonen entre els milers de persones, “no tinc por”. En el cor de la capital d’una nació que vol ser lliure, plena de ciutadans dels cinc continents, que també han patit els atacs del terror, un missatge al món, global, amb l’idioma d’un poible, petit i lliure de pensament i amb volunhtat solidària. Parem-hi esment amb atenció, amb aquest crit, Catalunya, esdevè la veu global de la humanitat. Era necessària una circumstància criminal per trametre un missatge d’esperança i llibertat? La intel·ligència humana segurament dirà que no, però la història i la natura han dit que sí. I ha succeït? I el problema no és baladí, és molt profund, fruit de l’enfrontament de dues ideologies i amb un rere fons religiós. Sembla impossible, però els terroristes pensaven que feien un bé a la humanitat. I la majoria de la humanitat, els acusa de criminals. Sabem llegir el curs de la història? Perdoneu-me, però aquesta experiència esgarrifosa i criminal d’una guerra de vint-i-quatre hores, Espanya la va patir amb una guerra injusta, amb un manifest religiós que l’avalava, i causà un milió de morts. I setanta anys i escreig, encara ressona dissortadament. La veu de no tinc por va trigar més de mig segle a ressonar. A Barcelona, menys de vint-i-quatre hores. La societat ha pres conseciència de com camina el món. Però alló que em fa pensar és el ressó mundial d’una veu que no era la de nomès els catalans, sinò la veu de persones de tot el món i de totes les ideologies polítiques i religioses que afirmaven que el dret a la vida és el dret bàsic de la llibertat. Convertir la mort en un acte criminal es pervertir el programa de la natura en relació amb l’existència. El Déu dels catòlics, dels cristians, dels protestants, dels jueus, dels musulmans, de les religions asiàtiques, africanes i oceàniques no és un Déu de morts sinò de vius. És una prevaricació contra les lleis de la naturalesa que autoritats polítiques i religioses instrumentalitzin la mort per assolir els seus objectius. A la Plaça de Catalunya hi havia cristians, jueus, musulmans, protestants, ateus i agnòstics, que fent seu el crit català “no tinc por” defensaven la vida i el dret de la llibertat de totes les persones. Les persones no són enemigues, les idees creen enemistats. Sembla inversemblant que un fet, que les armes derrotaren, hagi enviat un missatge de pau. Fa pensar que amb més de vint segles d’història la humanitat no sàpiga viure en llibertat i que a ple segle XXI necessiti actes terroristes per despertar. I en aquest despertar de Barcelona s’hi descobreix una advertència profunda, l’aportació que les individualitats i les petites col·lectivitats lliures, són  configuradores, també, de la convivència mundial global en pau. “NO TINC POR” la veu de la gent de tot el món proclamada en un petit país.