El clam de la ciutadania catalana i del món fou un missatge
universal des de Barcelona, Ripoll i diferents poblacions catalanes en dues
direccions: a) la pau, b) no a la guerra. Ho declarava amb prou claretat i fermesa
la petita pancarta: “Felipe, qui vol la pau, no trafica amb armes”. I una altra
pancarta molt gran, encara era més
explícita:” Felipe VI, govern espanyol, cómplices amb el comerç
d’armes”. Dissortadament les armes per lluitar contra el terror, avui, són
necessàries, però només en mans de la policia. La manifestació no ho podia
manifestar millor: xiular al poder que hi trafica i aplaudir als responables de
l’ordre públic. Una demostració de convivència i un rebuig de la hipopcresia.
Honestament una manifestació coherent amb els motius que la convocaren. Les
flors amb que els ciutadans adornaren els vehicles de la guàrdia urbana i
mossos foren el contrapunt dels xiulets amb que reberen les autoritats de
l’estat. Una manifestació a favor de la pau i contra la violència no té sentit
sense un rebuig a la base provocadora. I els ciutadans catalans i els d’altres
països, que els hi feien costat, ho tenien moilt clar. Sincerament fou una
acusació coherent i necessària i que prenia més volada amb l’abraçada amb el
poble musulmà. Conviure en pau amb la diferència és l’argument més eficient per
vèncer el terrorisme. El terrorisme no el derrotaran les armes, malgrat siguin
necessàries per controlar-lo. Les paraules de la germana d’un dels terroristes
abatutrs a Cambrils no podien ser més expressives. I a la manifestació de
Barcelona, Cambrils i altres pobles la germanor amb els musulmans hi fou molt
present, positiva i educativa. És inadmisible l’odi que es llegeix en massa piuluades
de les xarxes. Les manifestacions d’odi són provocacions terroristes i
dissortadament a Espanya n’hi sobren. Serà molt significativa la resposta del
govern d’Espanya al missatge rebut a Catalunya, que també era un missatge
musulmà. Serà molt indicadora la conducta del govern envers Catalunya però hi
ha una altra resposta per part del jidhaisme davant la relació d’amistat
explicitada amb els musulmans. La ciutadania ha parlat, ara li toca el torn a
la política. Si veritablement els ciutadans són sobirans com respectaran els
governants la seva voluntat? La ciutadania li va dir molt clar al govern que
Catalunya és un poble lliure amb la presència de banderes catalanes, presents
perquè el poble ho va voler, era l’expressió de la seva identitat, i el poble
que es manifestava ho feia contra la guerra i el món havia de saber-ho i
comprobar-ho i també el govern de l’estat. No he llegit que la presència
d’alguna bandera espanyola fos xiulada, tot el contrari, perquè també hi ha
espanyols que estimen i defensen la llibertat. Però dissortadament s'hi produí un enfrontament provocat per un del grup unionista, ho he llegit quan ja tenia aquest comentari escrit. Catalunya va deixar ben clar que
ella, lliure, no volia el terror i que hi lluitava i continuaria lluitant
perquè és una manera de defenssar la seva identitat i, a la vegada, la
solidaritat amb els altres pobles. La política espanyola era present a
Barcelona. El seu comportament i la seva resposta ens palesarà la veritat de la
seva presència. Personalment penso, que era un deure, però l’experiència de
l’endemà expresssarà si la seva política serà de diàleg o de rebuig. La
convivència pot ser solidària i ho ha de ser des de la diferència. Serà
veritatP? No trigarem a saber-ho. Una reflexió: “No tinc por” no és una
expressió limitada, és molt àmplia i els catalans ho saben.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada