EL MEU CAMÍ DE LLIBERTAT

El meu camí de llibertat ningú té dret a prohibir-me’l. És la dignitat de la meva vida. Sense ell només sóc un esclau i les meves obres buides de sentiments i d’idees. Me les imposen. Si no puc fer el meu camí sóc un ser irracional, com els animals de la natura. I aleshores corro el risc de ser insolidari. En el món actual del segle XXI és un contrasentit el perill d’actuar irracionalment. I dissortadament fa la impressió que és el que vol el poder perquè d’altra manera les forces armades no serien necessàries i perderien el factor més gran que protegeix l’enriquiment desmesurat d’uns pocs. La major part de la humanitat no és lliure de disposar tot el que és imprescindible per ser persones dignes. Hi ha moltes maneres de barrar el camí de la lllibertat de la gent. Una d’elles és la llei, que massa sovint té dues lectures, una injusta i l’altra justa, depenent del model polític.. Una contradicció. Tristement, és le base d’una humanitat manipulada. Es comprova dissortadament amb acasió dels atemptats terroristes. També tenen una doble lectura, però un mateix argument de defensa per ambdues parts, les armes. I les armes és un dels grans negocis de la part de la humanitat que barra el camí de la gran majoria. I la víctima que rep els trets de les dues parts, la humanitat humil i majoritària. En aquest mapa inhumà s’hi descobreix alguna petita llum d’esperança d’un futur millor? Sortosament, sí, però aquesta llum neix en la gran majoria de la humanitat manipulada, que malgrat les dificultats i camins barrats, col·loca fites de llibertat en el seu camí controlat per la injustícia que desequilibra la convivència. Aquesta problemàtica l’ha fet evident, una altra vegada, un atemptat terrorista. El desenvolupament dels fets ha palesat, abastament, com en la humanitat del segle XXI hi existeixen dos models de legalitat, dos models contraris i contradictoris, però coincidents en la forma de tractar els fets. I les víctimes, la gent senzilla, tant en una banda com en l’altra. Però alló inaceptable rau en el fet que l’atacant terrorista és gent senzilla que fa mal a la senzilla de l’altra banda i els responsables del model gaudeixen dels beneficis de la llibertat a la que només hi tenen dret ells. En l’atemptat de Barcelona i Cambrils hi haguè víctimes en les dues bandes, víctimes causades per armes que omplen les arques del gran capital d’un i altre poder. Sortosament la manifestació de Barcelona i moltes ciutats catalanes i també d’altres comunitats autònomes, que no de l’estat, han estat la confirmació d’aquesta petita llum d’esperança que va il·luminant el camí de la llibertat de les persones. Com era d’esperar, el gran poder no ho ha entès, ni ho vol entendre, deixaria de ser poder. Però l’esperança hi és perquè la llum no la poden malmetre les armes. I la llum del pensament i del sentiment de la gent senzilla, humil i solidària tampoc la poc apagar el poder. Pot apagar un canalobre, una llinterna, una bombeta, però se’n continuaran encenent de noves fins convertir la llibertat en el poder del camí de la història. El triomf de la llibertat dels pobles.