ENTEN L’ESTAT ESPANYOL LA GLOBALITAT DEL SEGLE XXI?

Tinc una senzilla idea de la filosofia globalística de Lluis M. Xirinacs i un dels meus exercicis de pensament es estudiar si de veritat la globalitat és una veritat en procès o pel contrari una manipulació política. Per què quan escolto comentaris dels polítics dels partits majoritaris dedueixo de les seves paraules que en tenen un concepte esbiaxat que no tè res a veure amb el significat de globalització. S’hi practica la mateixa lógica que quan parlen de unitat. Una hi altra no tenen sentit sense la participació de la diferència. Dic participació perquè la paraula exigeix més d’un "un" i tant la unitat com la globalitat no són possibles sense la presència de diferents uns. El  model del globalisme ens el dóna el globus terraqui amb la seva composició, les seves formes, els seus moviments i els efectes pertinents. El globus és un però la seva imatge presenta moltes diferències i molts conceptes de relació, començant per l’eix central, el punt de la centralitat, els pols i el cercles que els uneixen i es multipliquen, l’equador i les seves coordenades i podriem continuar amb una cita inacabable de situacions possibles que expliquen el perquè del globus. El globalisme és el model d’ordenació de la humanitat si tenim en compte la circumstància de cada persona, com actua, què hi aporta i com es relaciona. I el com es relaciona és transcendent perque és la base del correcte funcionament de la humanitat com ho és de la terra, la recepció de la llum, l’aigua i tot alló necessari pel seu millor funcionament. Òbviament que hi ha aportacions més importants que altres, més visibles, però sigui quina sigui la seva funció totes són imprescindibles. I aquí rau precisament una de les raons per la discordància en la comprensió del model global de la humanitat, de jutjar més important la política que l’hora d’esbargiment d’una escola, per exemple. Totes dues són importants, totes dues necessàries i cap d’elles manipulable en el compliment de la seva funció. I a Espanya una de les normes que no es compleix és la manipulació dels altres components, impedint la seva acció corresponent. I aquesta mala imatge del globalisme que dóna l’Estat Espanyol rau en el fet perquè l’estat es creu que ell és la globalitat amb l’ajuda de l’economia i oblidant que les aportacions dels altres d’acord amb la seva identitat són tant o més necessàries. Espanya és impossible que ofereixi una imatge global sense un respecte a les diferències identitàries dels seus ciutadans. La llei no és la forma de globalitzar-les; la llei ha de ser col·laboració per què hi aportin els fruits del ser elles. I avui aquesta circumstància s’ha convertit en una persecució contra natura, d’una manera especial amb Catalunya. Ni la llei, ni la política, ni la religió, ni l’economia, ni la cultura són la globalitat, són integradors d’aquesta globalització amb els mateixos drets i deures que tothom amb l’obligació d’aportari els fruits del seu treball fet a consciència. I una anàlisi de la situació actual de la gran mancança rau en una política, que avui, està molt lluny precisament per culpa de la corrupció. Llastimosament Espanya no gaudeix d’aquella política de veritat perquè l’economia sigui una coordenada neta, la cultura pugui aportar amb la ciència, l’art, la filosofia les bases del verdader progrès, la religió crei un estat de consciència de servei i el civisme es fonamenti en un humanisme de solidaritat. Dissortadament l’estat espanyol no té prou clar que vol dir ser global i no ho té clar perquè la seva política democràtica és massa feble i no preveu el relleu a una demótica, en la que la veu del poble sigui la llei

Jo votarè per Catalunya

El vot d’esquerres i de dretes és una oferta amb una vessant de diferències, en el vot del dia 21 de desembre, les diferències no han d’existir, només ha d’existir el dret de Catalunya de ser. I l’estat espanyol en aquesta questió de ser o no ser hauria de tenir una visió més clara d’alló que és la veritat i el dret dels pobles. No en té ni idea perquè únicament el preocupa l’economia que ell mateix ha reduit a zero. I Europa comença a donar-se’n compte. L’estat espanyol governat ahir pel PSOE i avui pel PP i crec que no ho serà demà per C’s, no té ni idea d’alló que veritablement és Espanya que amb les evidències geogràfiques i identitàris és prou clar i no hi haurien d’existir dubtes. La forma com funciona l’estat espanyol, avui, és un fill de la dictadura franquista, la democràcia no és res més que una capa de vernís mal dissimulada. Europa comença a obrir els ulls i un dels seus líders condecorats per l’estat espanyol comença a perdre pistonada. I és possible que el govern del PP es vegi obligar a presentar comptes als tribunals europeus. Temps als temps. Catalunya no és enemiga d’Espanya, és contrària a la política de l’estat espanyol, que omplint-se la boca de democràcia no en té ni idea de cap a on camina.

I Catalunya és aquell profeta, que els hi fa mal perquè projecta noves llums. La base de la democràcia no és la llei i la democràcia sembla ser que a Europa camina vers la demótica que és el nivell superior de la democràcia perquè la llei la dicta la voluntat popular i l’organigrama del model polític el regula la cultura popular. I aquesta tendència atemoritza a Espanya i a Europa. I amb equesta perspectiva jo votarè el partit que més s’adeqüa a aquesta filosofia i que té més clara la idea d’alló que és el globalisme, la CUP. No tinc cap vergonya, al contrari és una joia per a mi, i ho és també per la meva formació religiosa que m’ha portat a la meva idea política actual.  Quan la centralitat de la política sigui el total respecte a l’ésser huma, la humanitat començarà a caminar vers la convivència universal en pau que necessita.

I permeteu-me ser agosarat, aquesta filosofia qui millior la defensa humanament en política és la CUP i humanament des de la religió, l’evangeli. Semblen pols oposats, però no ho són, són convergents, per què les dues tendències alló que volen és defensar la dignitat de les persones. Jo votarè políticament la CUP per les persones seguint la filosofia religiosa de la transcendència del ser humà amb projecció infinita. I votarè Catalunya perquè només desde la meva catalanitat puc ser universal. I en el meu vot no influeix el fet de ser d'esquerres o de drets, només em guia la filosofia amb una tendència més humanista i més pròxima a l'evangeli.

Ciutadà català, ciutadà espanyol i ciutadà del món

Sovint escolto i llegeixo jo sóc ciutadà del món. És la gran veritat, tots ho som, però cadascú amb les seves peculiaritats. I a mi, les peculiaritats mes les dóna Catalunya i les espanyoles són vàlides si han estat escollides, no imposades. Jo sóc ciutadà del món amb la meva condició de ciutadà català, independentment que el meu DNI em fassi espanyol. No tindria cap inconvenient d’acceptar que sóc ciutadà espanyol amb un reconeixement específic de la meva diferència, però aquest reconeixement no hi és. La prova la tenim en la situació dels nostres dies amb la imposició de l’article 155 de la Constitució que no és cap exemple de respecte a la identitat, ans el contrari, és un exemple dictatorial. No sóc cap especialista en res, però observant, llegint i escoltant, malgrat el domini d’una democràcia espanyola i també europea de tipus autoritari, dedueixo que s’està caminant cap a l’assoliment d’allo que Xirinacs en diu “demótica”, el poder del poble. Es palpa i si camina massa lentament per què el model polític demòcrata, que diuen governa a europa, s’ha venut a l’economia i qui de veritat governa a Europa i a Espanya és la gran economia, que no té sentiments, ni cor, malgrat les seves fundacions caritatives. Fundacions que serveixen per fer més diners, estalviant deures. I en aquest context la meva ciutadania catalana ha de trobar la manera de no renunciar-hi buscant la manera de ser “jo” de veritat en mig d’aquest enrenou polític dels nostres dies. Un detall, el meu DNI no l’he catalanitzat perquè no m’agrada ser esclau de res i no vull que un DNI catalanitzat porti el segell del que no sóc per naturalesa. Entenc que non tothom pensi igual i ho respecto. Penso que el meu testimoni ha de ser personal no amb papers. Ja sé que la tasca no és massa fàcil en segons quines circumstàncies, però aquesta dificultat no m’espanta. No em considerarè mai ciutadà perquè soc espanyol, sinó per ser català. I aquest és el meu orgull. I aquest orgull personal interior no menysprea a ningú. Les persones són lliures i la meva llibertat m’ha ensenyat a entendre la meva diferència que em relaciona i defineix. No sóc cap escriptor important, però si escric més llibres ho farè sempre en català i com sóc ciutadà del món no farè cap lleix si algun dels meus llibres mereix ser traduit al castellà o a altres llengües. Les relacions hi són precisament perquè hi ha diferències. Penso, amb tot el respecte als altres, que la meva defensa de la independència de Catalunya passa perquè jo actúo amb independència en el meu fet de ser català. És la conclusió, de la que n’estic molt joiós, que la meva trajectòria per temps de guerra, per temps de dictadura i ara amb temps de democràcia m’hi ha portat i en els meus prop de noranta anys ho vull viure plenament en mi. Catalunya una mica més lliure en la meva persona. I el desig és que el meu exemple sigui contagiós.

Ministre de l’interior, no es passi

Amb tot el respecte del món la vostra oferta és una invitació a l’odi a tota una col·lectivitat que amb la Constitució a la mà i la legislació europea té tot el dret de manifestar el seu desig de ser un estat independent en el marc de la Unió Europea i més encara en el concert mundial. Com a Ministre de l’Interior la llei us obliga a defensar a tots els ciutadans, també aquells que pensen diferent i fins i tot us són contraris. I no fer-ho no és digne d’un ministre. Les lleis estan al servei dels ciutadans, no dels polítics en quan polítics. Sr. Ministre, el vostre aspirant a President de le Generalitat en unes eleccions convocades d’una manera no massa respectuosa amb la llei, com es dedueix de les manifestacions de més de de cent persones juríques, pot ser acusat i denunciat de provocar a l’odi de catalans contra espanyols i penso que no serè l’únic que denunciarà a Garcia Albiol als sentir-nos odiats per ell al declarar que no som normals, malgrat hagi intentat maquillar les seves paraules. El meu DNI diu que sóc espanyol, però el meu origen natural em diu que sóc català i per convicció, independentista. Vos també ho sou d’independentista en relació amb Europa. La vostra proposta, amb tota franquesa, políticament és molt greu. Com es pot acceptar, quan a Catalunya proliferen els atacs dels constitucionalistes espanyols causant destroces, cremant banderes, insultant a les persones i fins i tot atropellent-les físicament? Com pot fer aquestes propostes davant de la duresa de la policia causant molts ferits, que des d’el ministeri procureu oblidar? I alló que es pitjor, quan s’han descobert policies destrossant “in fraganti” banderes? La vostra proposta des d’una mirada pedagògica és una llastimosa invitació a l’odi i al distanciament. Sé que és greu el que dic, però he viscut més de quaranta anys fent pedagogia i conec molt bé el tema. El càrrec no és cap garantia de qualitat si la persona no el desenvolupa amb saviesa, intel·ligència, humanitat, respecte a tothom, amics i enemics, i amb una pedagogia conscient dels objectius que vols assolir. A tall de comparació, Raymon Pannikkar,exposa que amb més de cinc mil anys d'història els tractats de pau no han complert mai els seus objectius. És una veritat a nivell mundial que a nivel,nacional també es compleix i molt més quan la pau es vol aconseguir perseguint.El problema no l’han provocat ni els independentistes, ni els unionistes defenssant les seves idees, el problema és consequència d’unes lleis que no estan a l’alçada dels temps que estem vivint, que van més enllà de la democràcia actual  massa polititzada a una democràcia  més de les persones, a una demótica (poder de la gent). I en aquest procès que es viu i es toca, però que la democràcia espanyola i europea rebutja, convidar a denunciar és una irregularitat. Un darrer pensament, ha pensat el Ministeri, que amb aquesta invitació els enemics de Catalunya, estil atacants de la Llibreria Blanquerna de Madrid, pensin “a bodas me convidas” i tinguin el camí lliure? Sr. Ministre, la vostra proposta i les paraules de Garcia Albiol, pedagògicament en un estat democràtic són inacceptables. Així ho penso, així ho dic, i l’article 14 de la Constitució m’empara.

“No se puede ser independentista y buen católico”

Una resposta del President de la Confederació Episcopal Espanyola, el Sr. Bisbe Cañizares. Aquestes paraules m’han fet pensar en presentar una denúncia per incitar l’odi contra un independentista català que el seu DNI diu que és espanyol. M’ho estic pensant. Però abans permeteu-me un recorregut per l’evangeli, que per a mi i m’agradaria que el bisbe Cañizares se n’assabentès, és la millor Constitució per a la humanitat. I aquesta Constitució ens diu que Jesucrist fou crucificat perquè era un terrorista enemic de Roma. Per què, si no, el rètol de Rei del Jueus. Roma no crucificava als criminals si no eren enemics de l’imperi. I no s’escandalitzi, per què hi ha una dita que Déu actúa per causes segones. La crucificció tenia l’objectiu teològic de la salvació però Jesucrist fou crucificat per salvar al món sota el pretext de l’odi a l’imperi que sotmetia sota el seu poder el poble jueu. I Crist, obeint al Pare, acceptà, i aquesta acceptació és el millor homentage que mai s’ha fet del dret dels pobles. I no em respongui amb la Torre de Babel, per què el càstig no era altra raó que els pobles de la terra, havien de viure d’acord amb la seva manera de ser, i oblidar que mai serien déus, des de l’òptica divina. I Catalunya, Sr. Bisbe, alló que defensa és que vol ser un poble lliure. La unitat d’Espanya no ha estat, ni serà mai una veritat religiosa, pot ser un desig polític. I aquest desig pot ser raonable. La convivència no la fan els estats, la fan les persones d’aquests estats i quan la política no respon a la voluntat de les persones, aquestes tenen tot el dret de defensar el model polític que volen per la seva col·lectivitat. En el Gènesi, Déu va dir a la humanitat, Adan i Eva, multipliqueu-vos i pobleu la terra. No va dir que els dirigiría Ell sinò que s`ho fessin d’acord amb el seu criteri. Per aixó la bíblia reconeix que els creà intel·ligents i lliures. I l’esglèsia té el deure de respectar aquesta llibertat. Dir que un independentista no pot ser un bon catòlic significa tornar als anys de la Inquisició que en nom de la religió es van cometre crims inaceptables teològicament. I sé el que em dic.Una reflexió en base a la història d’Europa. Recorda com es van formar les nacions? Era un temps que el Papa posava i treia emperadors. Va nèixer la idea de convertir el gran imperi romà en el model polític a seguir. El Papa la màxima autoritat religiosa que coronava l’emperador i l’emperador la máxima autoritat política. Com va acabar? Senzillament amb la pèrdua de poder papal i el naixement de les nacionalitats. I el procès continuà fins a l’època de Luter en que Europa va viure el naixements de les nacions, perdent poder l’imperi de l’emperador Carles V d’Espanya. Suposo que per les seves paraules deu enyorar el privilegi en el seu temps, privilegi raonablement desaparegut, de quan Espanya tenia el dret de “veto” en l’elecció del Papa. Sr. Cardenal, l’esglèsia va nèixer per fer política o per quelcom molt més important? I encara un altre record de la interferència dels bisbes espanyols en la política que avui ningú aplaudeix. Qui fou el Cardenal de l’Estat que es negà a signar el manifest afirmant que la guerra civil era una creuada? El Cardenal Vidal i Barraquer, que morí desterrat per la política espanyola. Era un mal catòlic el cardenal perquè no acceptava col·laborar amb la política del seu temps? No em digui que era una dictadura, perquè els governants actuals que recolzeu es ddiuen demòcrets i actuen dictatorialment. Sr. Cañizares, amb humilitat i honradesa, les seves paraules han molestat a milers de catalans, que són honestos, molts d’ells creients, i amb les vostres paraules els allunyeu de l’esglèsia i aquesta no és la missió que Jesucrist encarregà als seus apòstols i vos sou un sucesor d’ells, i n’haureu de passar comptes amb el Pare etern.L’Evangeli és la vostra constitució i Crist li va dir a la Samaritana des d’avui no haureu d’anar al temple de Jerusalem a pregar a Déu per aquè ho haureu de fer en esperit i veritat. Sr. President de la Conferència Episcopal Espanyola com forma l’esglèsia espanyola als seus fidels en esperit i veritat? Afirmant que un independentista no pot ser bon catòlic? Sr. Bisbe a casa nostra hi ha molts ateus que són un exemple en esperit i veritat i alguns d’ells també són independentistes. I no em dirà que no són fills de Dèu. Menys política en l’esglèsia, més humanisme, més evangeli i sobre toto més amor. No de paraula, d’obra.

Sr.Garcia Albiol, que significa gent normal?

Les persones normals són aquelles que saben mesurar les seves paraules d’acord amb la seva veritat. Però la meva veritat no és un argument per afirmar que el contrari viu en l’error, tot el contrari és un argument que obliga al diàleg sincer i no manipulat. Un diàleg sempre és fruit d’una diferència i la persona incapaç d’acceptar-la demostra que és autoritària i que es creu la veritat absoluta. Sr. Albiol no fa la impressió per la manera com parla que hagi pensat mai que possiblement qui està equivocat sou vos. Amb la vostra postura, paral·lela amb la del vostre partit, no existeix el diàleg per què sou incapaços de seure a una taula i parlar no amb el pitjor dels vostres enemics, sinò tampoc amb aquelles persones que dissenteixen dels vostres plantajaments. El PP i vos com a polítics no han estat escollits per imposar la vostra idea sinò per a partir d’ella complir amb el mandat popular. I aixó no es fa ni amb lleis, ni amb imposisions i molt menys amb les forces de seguretat. La vostra proposta sobre TV3 demostra aquella dignitat que vosaltres dieu  voler conseguir. El sol fet d’entrevistar-vos a vos, com no podeu negar, és una demostració de la dignitat de la televisió catalana, cosa que no podem dir d’altres televisions de l’estat. Sr. Garcia Albiol, Catalunya no vol trencat Espanya vol separar-se de l'estat que és el primer trencador de la convivència en el territori anomenat espanyol. La nació espanyola la formen els ciutadans i els ciutadans espanyols són una col·lectivitat formada per diferents pobles amb identitat evident i innegable i la voluntat d’aquests pobles mereix tot el reconeixement de la seva voluntat que cap llei pot contradir. L’estat espanyol amb el vostre partit al govern no és un representant creïble del poble espanyol. I la vostra postura, que la democràcia és llei, és una demostració de la por que li teniu a la democràcia, perquè per a vos i els vostres votant ja se n’és de demòcrata i aquesta afirmació és una contradicció i un menyspreu. La veu del poble, com a sobirana que és, té tot el dret de manifestar els desacords amb el govern i aquest el deure de seure a la taula i parlar-ne. I aquesta norma ni vos, ni el vostre partit l’ha complert. Quan quelcom no us agrada alló més fàcil és destruir-lo i substituir-lo al vostre gust. Una autèntica dictadura. I vos, essent com sou minoria a Catalunya, haurieu de ser més discret, més humil i sobre tot més demòcrata i defensar a Madrid alló que s’ha aprobat a Catalunya. La vostra esperança la teniu depositada en les votacions del dia 21 de desembre sense pensar que no heu convençut perquè no heu reflexionat sobre la il·legalitat comesa en la interpretació de la llei, començant per la Constitució. Unes votacions imposades per demostrar alló que no s’és. Sr. Garcia Albiol els independentistes no canviarem el nostre vot que la majoria silenciosa encara farà més nombrós. Per què és aberrant la manera com heu intentat fer creure el contrari amb manifestacions dels partidaris de no separ-se de l’estat espanyol, que han estat una demostració d’alló que no és la democràcia. I la Catalunya silenciosa també sap llegir, mirar, observar, pensar i ser coherent. Afirmar que la Catalunya silenciosa no és independentista perquè només és unionista és una demostracio fefaent de qui fa aquestes afirmacions no és una persona normal. Una personal normal sempre és amant del dialeg de veritat, que és aquell que afronta els temes malgrat siguin molt punyents i fins i tot criminals. Un criminal és una persona i negar-li els seus drets de persona, que no vol dir oblidar els seus crims, tampoc és d’una persona normal. Sr.Garcia Albiol, no fa massa dies el seu exministre Fernàndez Diaz va fer una conferència sobre la Immaculada i la política. En l’evangeli està escrit que  Crist va dir que l’amor més gran comporta també estimar els enemics, i no hi va posar cap mena de condicionant, estimar i prou. Aixó amb l’evangeli a la mà, també fa normals a les persones. Les vostres paraules i la conferència del vostre ex-ministre compleixen aquesta norma?

Sr. Ministre, la mort és companya de la vida.

La mort del Fiscal General, Sr.Maza, com la de tots els mortals, compleix el cicle de la vida causant als familiars i amics més propers aquells sentimets que l’ésser humà és mereix. Totes les morts em fant pensar i em fant pensar per què moltes d’elles són fruit de polítiques injustes. El Sr.Maza va morir víctima d’una malaltia que patia agreujada per unes sentències que segurament li causaven remordiments i en particular pel llarg viatge a l’Argentina. Com a tots els mortals, li desitjo que Déu el tingui en la glòria. Però Sr. Ministre els càrrecs públics desvetllen sovint enemistats difícils de païr per a moltes persones i de la mateixa manera que un éxit provoca salts d’alegria, una mort suposadament d’un enemic en provoquen d’allegeurement amb expressions un tant despectives i també injurioses. Però el context ens ha de servir per entendre i comnprendre. I el govern alló que primer fa és empressonar. A mi no em sembla bé ni l’insult venjatiu, ni l’empressonament de l’insultador. Sr. Ministre, no eren greus les paraules d’un càrrec del PP amenaçant al President de la Generalitat que acabaria com Companys? Un amenaça de mort. No hauria de ser raó d’empressonament per insultar un alt càrrec igual que en el cas del Sr.Maza? Amb fets com aquest s’escampa l’opinió generalitzada que pel Govern espanyol no tothom és igual davant la justicia. Per les xarxes en corren moltes d’amenaces de mort? Per què no es persegueixen? Davant d’esdeveniments com el que comentem, la dignitat no la dóna el càrrec, el càrrec l’exigeix a la persona. I no és descabellat que davant d’una sentència del Fiscal o d’altres autoritats, que no satisfant als ciutadans, es manifesten reaccions d’enemistat. I l’autoritat té l’obligació d’actuar primer pedagògicament i desprès judicialment, si s’hi escau. Sr.Ministre, a la pell de brau hi ha molta gent molesta i enutjada greument per l’actuació de les forces d’ordre públic que el govern els hi envía suposadament per posar pau i ordre. Per altra banda, a Espanya, mort massa gent per no gaudir d’aquelles ajudes, clares en la Constitució, per a una vida digna. Sr.Ministre una observació molt seriosa per als governants d’arreu del món. Qui és el culpable principal de la mort a Egipte dels més de dos cents sufites que resaven en el temple, essent atacats pel jidaïsme? La meva acusació va contra tots els governants de tot el món incapaços de promoure una convivència en pau de tota la humanitat i també incloc el govern d’Espanya. Per què també és culpable dels atacs de terrorisme de l’EI. Estic totalment d’acord que es defensi la dignitat d’un alt càrrec però aquest mateix comportament se’l mereixen tots els ciutadans, sigui quina sigui la seva tendència ideológica. La mort no és una acció per fer justícia, és el darrer acte dels humans per fer palesa la seva dignitat. La mort porta al reconeixement dels mèrits de les persones en el seu darrer viatge. Per què no tots poden tenir aquest reconeixement? Els polítics, el primer i fonamental objectiu del seu govern és salvaguardar la dignitat de tots els ciutadans. I aquesta salvaguarda demana que aquelles persones detingudes i empresonades, el govern de torn treballi per la seva recuperació. Es fa aixó a les presons d’Espanya? És una pregunta.

PER QUÈ I PER QUI HEM DE VOTAR

En el orimer capítol del llibre bíblic del Gènesi si llegeix, una vegada creada la humanitat, home i dóna, aquest manament:”Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la” I un capítol posterior referent a la Torre de Babel, s’hi llegeix:”el senyor els va dispersar des d’aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat”. La humanitat tenia el deure d’organitzar-se davant el pretext de ser una mateixa humanitat divina. El llarg de la història podem comprovar els diferents procesos organitzatius dels pobles i en que es fonamentaven. Òbviament que fins al segle XXI les millores han estat una constant amb les seves mancances i malgrat els avenços no podem pas afirmar que l’organització de la societat és un model de convivència pacífica. I l’exemple el tenim a casa amb una sèrie d’accions que són més pròpies d’una dictadura que no pas d’una democràcia. I en aquest procès Catalunya es trova en una situació, que per defensar els seus drets, pateix la força d’una llei no massa democrática i de les armes dels cosos, dits de seguretat. I en aquest ambient perquè han de votar els catalans? El primer problema rau si tots els ciutadans que viuen a Catalunya són catalans de veritat.  Viure-hi és un accident, ser-ho, és l’essència. Han de votar tots? Sense cap mena de dubte. Si Catalunya viu en democràcia s’ha de demostrar amb el vot, encara que el fet de votar és lliure. Si de veritat volem que Catalunya sigui la terra dels catalans, és indispensable manifestar-ho. Com?, una opció és anar a votar, però no és la única. És inacceptable escudar-se en que no hi ha res a fer, perquè guanyi qui guanyi farà el que voldrà. És molt trist però aquesta opció está massa extesa i té les seves raons. Cal sobreposar-se a les dificultats i refermar la nostra consciència catalana i perqué sí hi ha molt a fer i ho podem fer. És necessari armar-se de raons. Dissortadament les millors raons han estat massa menystingudes pels polítics de la democràcia, espanyols i catalans. Hi ha escrita tota una filosofia de la veritat catalana, que no és massa coneguda i que el seu autor ha estat tractat de boix. Un personatge Doctor en Filosofia amb nota de “summa cum laude”, Lluis M. Xiinacs, autor de la tesi sobre el globalisme i amb Agusstí Chalaux de Subirà van presentar un tractat de la moneda telemàtica per lluitar contra la corrupció però malgrat merèixer el honors a la trobada de Nairobi, al calaix perquè als polítics demòcrates actuals no els hi serveix i així va la corrupció. Tots i totes hem de votar i votar català d’acord amb la nostra intel·ligència. Hi ha un llibre que ens parla de la veritat de Catalunya i que aconsellaria llegir, deixant de banda els prejudicis, i és el llibre de Lluis M. Xirinacs L’ESPERIT BATEGA PER CATALUNYA”.

Govern d’Espanya, on és la imparcialitat de la justícia?

Quan els fets contradiuen les paraules, on rau la credibilitat? Quan els fets, que fan dubtat de la imparcialitat de la justicia estan recolzats per lligams familiars del condemnat amb un ministre, qué pot pensar la gent? Quan els fets contraris ataquen a Catalunya, com s’ha d’entendre la justícia. El Tribunal Constitucional ha lliurat de la presó a un dels atacants de la Llibreria Blanquerna de Madrid quan si celebrava una festa catalana i el mateix Tribunal empresona catalans per defensar elm dret de Catalunya  ser independent. Membres del Govern, contra Catalunya tot si val? Vivint aquestes contradiccions quina crediblitat tenen les lleis espanyoles? “Por la boca muere el pez” diu en refrany castellà. Potser caldria meditar-ho. Sr. President i Ministres del Govern amb motiu de l’article 155 aneu molt cofois pel món afirmant que heu retornat la convivència a Catalunya. N’esteu segurs? Alló que heu fet és trencar-la encara més. I l’heu trencada per què no creieu en la paraula i capgireu el sentit dels fets. És veritat que a Catalunya hi conviuen partidaris declarats del 155, però quina base presenta per la fermesa de l’estructura? La por que us domina us fa fer declaracions en les que no hi creieu. Per què si hi creièsiu ja hauria retornat la policia, la guàrdia civil i l’exèrcit als seus quarters. No ho heu fet perquè voleu convèncer amb la força, no amb els arguments de la pau. Si les vostres promeses fossin creïbles el 155 ja l’harieu retirat i no ho heu fet perquè no esteu segurs dels vostres actes. I com no n’esteu segurs alló que les urnes donin a Catalunya li pendreu amb la força. Ho estan dient les vostres obres i tant greu com les obres són les paraules de polítics del PP i dels seus escolanets PSOE i C’s. Dieu que el món us recolza. De veritat, si us recolzès l’EMA seria a Barcelona i vosaltres vàreu votar Amsterdam. Quin acord tenieu amb Milà que no vàreu complir?  És massa clar que l’EMA no aterrès a Barcelona era un argument contra l’independència de Catalunya. Però, els moviments també canvien de direcció. I es comença a notar. El vostre gran referent Alemanya nota un canvi d’aires. No està d’acord amb la democràcia que li agrada a la Merkel i al PP espanyol. La democràcia és més forta que els partits. Però no sempre guanya la força, a la llarga ho fa la raó de la paraula. I a Europa i al món, aquesta força es va fent sentir amb pas segur. Govern del PP, EEUU ja no és tant EEUU, Xina, Índia, Brasil, Rússia i la República de Sud Africa  emergeixen, formen el grups BRICS i no podem oblidar els NEXT ELEVEN, Bangla Desh, Egipte, Indonèsia, l’Iran, Mèxic, Nigèria, el Pakistan, les Filipines, Turquia, Corea del Sud i el Vietnam. Quin paper hi juga Espanya en aquest moviment? Una veritat s’hi mou. El món busca un model polític vàlid per a tota la humanitat i en aquest moviment què hi aporta Espanya? Dissortadament un retorn als temps de la dictadura. Les paraules poden dir el contrari però els fets donen la raó. I la raó és menys democràcia, avui, per a Catalunya i demà per a Espanya, Europa i el món. Sort que el món no és només Espanya i Europa. Srs. del Govern només un detall, la injustícia de la vostra política va contra els drets legítims dels jubilats. Com jubilat defenso i defensarè els meuss drets i un d’ells és ser català, ciutadà d’un país independent, que es considera un país del món. Els moviments històrics em donen la raó.

Sóc ciutadà català i també ciutadà del món.

.

I n’estic molt orgullós. No hi trobo cap contradicció, tot el contrari, l’explicació del per què els humans som lliures. Fem una reflexió parant esment en el cos humà: és un tot extraordinàriament conjuntat i amb diferents parts ben dissenyades: cap, tronc i extremitats. A la vegada en el cap, orelles, nas, boca, ulls, el tronc un conjunt amb membres de funcions de salut i les extremitats, els braços amb tres elements i les cames igual. Gràcies a les diferències, el cos forma un tot i cada element compleix les seves funcions, cap més altra. I l’anàlisi de les interioritats del cos ens donarà una mateixa conclusió. Però l’ésser humà, també gaudeix d’intel·ligència, memòria i passió, amb objectius concrets. L’ésser humà és un tot complexe però cadascuna de les seves parts complint la seva missió, l’ésser humà és feliç o infeliç d’acord amb el perquè actúen. La constitució de la persona ens parla de globalitat i de diferències. I la natura li ha encomenat la centralitat de la història amb convivència, que hauria de ser en pau, però no sempre ho és. Però l’ésser humà encara ens dóna més raons de que significa la globalitat i la diferència. Jo mateix sóc català, ciutadà espanyol, a la vegada europeu i cciutadà del món. La meva espanyolitat, europeitat i mundalitat la paleso des de la catalanitat. La meva identitat catalana em permet dir, que sóc espanyol, europeu i mundial. I aquesta reflexió la pot fer un basc, una gallec, un andalús, un castellà, cadascun dels espanyols. Espanya, Europa i el món necessiten que cada diferència d’identitat funcioni correctament per ser veritablement la veritat que la història els hi ha assignat. Essent un català íntegre contribuirè a configurar la millor imatge de la humanitat. Aquesta consideració em diu que el model polític de la democràcia serà vàlid i útil quan es reconegui la identitat de cada poble amb identitat diferenciada. I en la configuració d’aquesta democràcia no tots els éssers humans hi han de complir les mateixes funcions, funcions que es descobreixen interioritzades en cada persona. Només amb l’aportació de les capacitats pròpies de cada persona la humanitat assolirà una convivència democràtica pacífica si cada ésser compleix la seva missió i no vol tenir-ne una que no li pertoca i per la qual no serveix. Els desastres de la història es produeixen per aquesta raó. Sembla ser que la millor democràcia es va viure en la pre-història per què cada col·lectivitat treballava d’acord amb les seves necessitats. Els avenços portaren millores però a la vegada no eren millores de convivència com ho demostra l’aparició de les guerres. Un dels llibres més antics, la Bíblia, ja ens parla de la baralla entre els dos primers germans amb resultat de mort d’un dels dos. La mort violenta arma de domini. I dissortadament aquesta raó encara és norma d’història al segle XXI. Tants milions d’anys d’existència i els humans encara no hem après la lliçó de convivència i treball que ens dóna el nostre cos. És molt bonic afirmar sóc català i ciutadà del món. Què falla?

El concepte actual de globalitat perquè el millor tractat de filosofia globalística,de LluisM. Xirinacs, aprobat amb la nota “summa cum laude” no s’estudia a les universitats i es manipula el concepte atribuint el mèrit a l’economia quan és la culpable d’una globalització manipuladora i injusta per què no la dirigeix qui de veritat ho hauria de fer, que és la política. Dissortadament a la política del segle XXI només li interessa el poder i l’economia és font de poder, com ho era en temps dels inicis de la història divinitzar els governants. Els avenços científics i tecnològics en mans dels polítics no són argument de democràcia, dissortadament. I tot comença per no cumplir el mandat natural que trobem escrit en la imatge de l’ésser humà. El món s’ha despersonalitzat i tornar a personalitzar-lo està  demanant “sang, suor i llàgrimes”. Catalunya i els pobles petits tenen la clau, que els grans no ha trobat. Quan tots els catallans puguin dir, de veritat, sóc català i ciutadà del món s’haurà obert la porta de la verdadera convivència en pau, perquè amb els catalans també ho diran tots els pobles del món. “Qué largo me lo fiais” dirà possiblement massa gent. Amb aquesta expressió no anirem enlloc, només s’hi val amb un “sommi”.

Conferència Episcopal Espanyola i la independència de Catalunya

Una de les excel·lències de la llibertat de les persones rau en el fet de poder manifestar públicament el teu desacord amb les opinions dels teus superiors polítics i religiosos, seguint les ensenyances de Jesús, quan referint-se al fariseus deia que no imitessim les seves obres contràries a les seves paraules. Sota el paraigua de la pacificació i convivència en pau, l’arquebisbe de Valladolid i President de la Conferència Espiscopal Espanyola en el seu discurs inaugural es va referir també al problema català donant la raó al govern del PP com es dedueix de les seves paraules. Estic d’acord que per bé de la humanitat religió i política han de fraternitzar però no tenen cap dret a manipular. I les paraules de l’arquebisbe des d’el dret polític i natural dels catalans són una verdadera manipulació. Parem esment en el primer paràgraf referent al problema:” Al comenzar la Asamblea Plenària (se celebra els diez 20 a 24 de novembre de 2017) quiero hacerme eco de los sentimientos que la situación actual suscita entre nosotros.(Cal anotar quen els dels bisbe catalans no són els mateixos) Desde hace algún tiempo el desarrollo de los acontecimientos en Catalunya nos preocupaba en medida creciente; y nos entristeció la Declaración Unilateral de Independencia del dia 27 del pasado mes de octubre. Significaba la ruptura del orden constitucional que los españoles nos hemos dado hace quarenta años”. Com es pot deduir un atac directe a les llibertats dels pobles i de les persones sense cap referencia a la forma com s’han desenvolupat els esdeviments i cap mà estesa per contribuir a trobar un motiu de concòrdia amb la col·laboración de l’Esglèsia. Un compliment a la inversa del missagtge evangèlic que ens autoritza a disentir de les paraules del cardenal. I em confirma el meu pensament la declaració següent:”juzgamos que la Declaración de ruptura es un  hecho grave y perturbador de nuestra convivència”. És decepcionant el penssament del Cardenal quan més enllà de “la normalización de la vida social y el correcto funcionamiento de las instituciones” no hi veu res més que “el respeto a la llei” que regula la convivència. Que Déu em perdoni però no puc acceptar de cap manera, des d’el sentit religiós, una submissió tan esclava de la política com si més enllà de la política els catalans no tinguem cap altre dret, quan l’evangeli ens els dóna i seria bo que l’arquebisbe parès esment en les paraules de Jesús quan diu que on hi ha amor és sobrera la llei. Li preguntaria a l’arquebisme què ha fet l’Esglèsia Espanyola per a una convivència en pau entre tots els pobles d’Espanya? Li recordo que quan Franco va demanar als bisbes recolzament per la seva suposada “creuda” només l’arquebisbe de Tarragona s’hi va oposar juntament amb el de Sevilla. I li recordo que ara l’episcopat espanyol segueix el mateix camí. Jesús reprovava la justícia que practicaven els fariseus i l’episcopat cap paraula sobre els presos sancionats injustament amb la Constitució a la mà malgrat l’article 155. Per què no han dit la seva opinió i si són contraris no ho han manifestat i sí criticat el desig i el dret del poble català. On és el compliment de l’evangeli quan, gairebé, presidents de la conferència episcopal han declarat dogma de fe la unitat d’Espanya. Reconèixer el dret dels pobles significa trencar la unitat? Què fa la unitat, el territori o les persones? La fe no predisposa polítiques, els polítics del partit que siguin poden seguir la fe. Li pregunto al cardenal, us preocupa i com? La independència dels pobles és un dret polític no un criteri de fe.

Govern d’Espanya, més democràcia i menys dictadura

Tractaments, que certs esdeveniments mereixen per part de l’executiu espanyol, provoquen reaccions emotives espontànies en molts ciutadans que són interpretades com befes o insults, quan en veritat no són altre cosa que una interpretació lúdica i humorística possible en el seu moment. A mi em sorpren la rapidesa del ministre per sancionar el twits del traspassat fiscal general de l’estat i no donar importància a aquells que inclós amb amenaces de mort es dirigeixen a independentistes catalans. Un seguiment raonable de les xarxes possiblement obriria la ment i aixemplaria la mirada a l’hora d’interpretar certes frases. Que les xarxes van plenes de disbarats, alguns d’ells amb possibles delictes de visos criminals no és cap secret i que des d’el govern s’investiguessin és un deure per a la convivència humana. Em crida l’atenció la gran quantitats d’expressions que s’emparen en l’anonimat per insultar i amenaçar. Les expresions indignes de les xarxes no tenen aturador i és molt trist i greu per exemple aquell twit d’un ministre que es refereix a l’estança de la presó que espera al President Carles Puigdemont amb la ironia que moltes persones no gaudeixen la comoditat que ell gaudirà en la presó. És incoherent fer aquestes afirmacions i desprès queixar-se de falta de respecte quan se’ls hi respon en la mateixa línea. I aquesta particularitat el govern espanyol l’hauria de tenir present en les seves paraules. Un altre exemple, el President del Govern en un acte a Catalunya convidà a les empreses que no se n’anèssin quan amb un canvi legal van obrir la porta a la fugida. Una altra demostració de la incoherència política de massa moments. I els ciutadans que són més intel·ligens que no pas es pensa el govern ho capten tot i tenen dret a manifestar-se amb el seu estil i abans d’amenaçar alló que s’ha de fer és analitzar, valorar i preguntar. He llegir a internet que no es farà l’autòpsia al traspassat Fiscal General i m’ha sorprès perquè tinc entès que legalment és obligat. Però per altra banda suren aquelles opinions que no agraden i que causen sorpresa, com aquella que va còrrer per la xarxa dient que havia estat emmenzinat. No fer l’autòpsia és donar motius per dubtar i pensar alló que segurament no és veritat. Però la veritat resta  sospesa a l’aire. No estaría gens desafortunat un anàlisi de les xarxes en relació a la situació política actual d’Espanya. El respecte se’l mereix la llei, però primerament les persones, principalment les ciutadanes, que són les més afectades. I avui dissorrtadament la  democràcia surt molt mal parada de les paraules de massa polítics. A la política espanyola se li ha d’exigir més respecte democràtic i menys aspecte dictartorial.

DE L’ARBRE CAIGUT TOTHOM EN FA LLENYA

La filosofia popular per ser directa no deixa de ser profunda. Se’n pot fer llenya per acabar de destruir-lo i covertir-lo en cendres per llençar-les al mar o bé per portar les estelles a la llar de foc i portar caliu a la casa. Hi ha arbres caiguts que aporten més escalf que d’altres. En la dita, l’arbre caigut és una metáfora. L’ésser hunà cau de moltres maneres però n’hi ha una que és definitiva, la mort. La mort d’una persona porta moltes consideracions d’acord amb la relació haguda. La mort d’un fiscal general de l’estat, en les circumstàncies polítiques actuals en relació a Catalunya, els comentaris seran d’acord al “color del cristal con que se mira”. La meva vessant independentista respecta la realitat humana. Ser persona comporta una dignitat que no es pot perdre independentment de la comforrmitat que es pugui tenir amb les seves accions. Personalment no hi estic d’acord i no puc acceptar les seves actuacions contra la independència de Catalunya i l’empresonament dels politics catalans i dels dos Jordis. Humanament i també constitucionalment penso que són injustes. I al costat d’aquesta injustícia existeix una justícia que no fa  diferències, la mort. És precisamemnt la mort, la darrera acció humana de llibertat. Com s’accepta? Hi ha situacions en la vida de les persones que fan la impresió que no s’han de morir mai, com si la seva autoritat estiguès per sobre de la vida i de la mort. I és en aquests circumstàncies quan el respecte al dret natural és subsistuït per la voluntat de la llei positiva. El personatge, que motiva aquest comentari, era un home de lleis. Les circumstàncies de la seva mort em porten  a consideracions humanes que massa sovint la llei no té presents. El moment de morir no és sempre previsible però existeixen motius en la vida que la poden provocar. En relació amb el Fiscal Sr. Maza, la imatge de la seva presència televisiva o fotogràfica sempre em portava a una creença que en el seu interior patia una lluita que el tormentava. La seva mirada denunciava una certa desconfiança que no se sentía verdaderament ell. Crec que patia una discordança entre el fet de ser humà i el de ser jutge. I aquesta consideració m’és més convincent llegint la notícia de la seva mort. Certament que cal per damunt de tot respectar les decissions personals i molt més quan es viuen intensament com penso que és el cas del Fiscal Maza però la intel·ligència té l’objectiu de fer creïbles els desitjos i les passions. No sóc metge, ni psicòleg, però penso en la influènccia mútua en la salut del treballs i els sentiments que provoque. No dubto que alguns sentiments i molt més aquells que causen remordiments, agreugen les malalties greus i avancen el momemt de la mort. Llegint les darrreres informacions no entenc com una persona malalta ha de desenvolupar càrrecs amb  riscos de greus contra la salut. Estic força convençut que el tema de la independència de Catalunya portat per una persona amb una malaltia difícil agreujà la salut del Fiscal i el viatge en avió a l’Argentina hi afegí el toc de gràcia. Servir a la societat fins a la mort és una acció digna i lloable però el dret a la vida és superior i tenir-ne cura un deure que la natura demana. Morir per la causa mereix tots els respectes, però la política ha de tenir present que també el mereixen els polítics i persones empresonades que se sacrifiquen per la causa de la independència d’un poble. La salut de les persones i la salut dels pobles tenen drets i deures que quan  defensa la intel·ligència,. la solució no la té mai la força sinò el raonament racional amb voluntat de convivència pacífica. La presència de la força, sigui legal o armada, no acostuma a crear benestar, tot el contrari. Buscar la mort d’un poble és una malaltia política amb consequències inesperades. Sovint hi ha morts que són missatges que conviden a ser llegits intel·ligentment.

CREDIBILITAT DE L’ESTAT EN LES VOTACIONS DEL 21 DESEMBRE

Personalment votarè perquè Catalunya m’ho demana i cal fer front a totes les adversitats. I penso que n’hi haurà i moltes. No confio gens en l’estat espanyol, no confiar no significa incomplir els meus deures de ciutadà. Precisament un dels meus deures, i és constitucional, és dir la meva veritat i la meva veritat en relació a l’estat és que no és creïble en la seva organització de les votacions. Crec que són ilegals i aixó me les fa increïbles. Que jo voti, no vol dir canvi d’opinió, vol dir senzillament que la resposta dels independentistes i dels demòcrates catalans la poden validar. I d’aixó es tracta i per aquesta raó cap català demòcrata i independentsita pot quedar-se a casa i no anar a votar. Una altra raó que em posa en guàrdia és la incongruència d’organitzar-les i no posar en llibertat els presos, per altra banda empresonats injustament i sense garanties. Una altra és la no retirada de l’article 155 que suposa una amenaça si guanya el sí a la independència. Per cert l’he tornat a llegir i m’ha fet la impressió d’un article molt manipulable per què no és concret en els termes il·legalitzables i dóna totes les facilitats per imputacions manipulades. Per altra banda crec que l’autorització per part del senat, tal com està constituit, és una inconstitucionalitat per què la votació és coneguda abans de realizar-se. Si el Senat és la veu de les autonomies hauria d’estar constituit per representants de les autonomies proporcionalment als seus habitants, no als partits. La majoria absoluta del partit del govern en el senat és una contradicció a la representativitat de les autonomies. Aquesta és una altra raó de la meva desconfiança. Per altra banda quan escolto el President del Govern i els ministres intueixo en les seves paraules un rerefons d’antipatia envers Catalunya per no dir d’odi. Les formes que porten a pensar en l’odi no són pedagògiques i la interpretació que el govern fa del problema català és esbiaxada, i penso que no conforme a dret. Els moviments dels ciutadans s’han d’entendre i interpretar raonadament. I l’estat no ho fa. La proba, la manera com tracta les molt majoritàries manifestacions independentistes pacifiques i les unionistes amb exemples d’odi per comportaments antidemodràtics, com estripar banderes catalanes, trencar vidres, agressions, insults i tot amb massa impunitat. Les manifestacions unionistes en pau i pacifiques són tan lícites com les independentistes i s’han de respectar. I les paraules respecte i pacífica  marquen la diferència. Unes votacions suposadament democràtiques, pregonades com tornada a la normalitat catalana, són un insult a la democràcia i un greuge legal. Contra aquest insult i aquest greuge, jo votarè amb molta convicció el partit més d’esquerres, per què per a mí és un gran defensor dels drets humans i dels pobles, la CUP.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     

LA MEVA ESPERANÇA D’UN MÓN MILLOR

Independentment de la imatge desagradable de la política actual que oblida els drets de la majoria de la humanitat, no seria just si neguès el procès de progrès, que hi és, però molt lent. Hi juga el paper de la llibertat i el concepte que els diferents estaments socials tenen d’ella. En l’actualitat la llibertat està condicionada per l’economia afirmant que per fer-se ric tot si val. I la imatge global de la societat és la que és. Però hi ha raons per l’esperança d’una convivència millor. He llegit darrerement dos opuscles de Cristianisme i Justícia que han reforçat el meu convenciment. Són: EUROPA,EN LA CRUÏLLA, i FA 50 ANYS VA HAVER-HI UN CONCILI. El primer ens parla de política i el segon de religió però l’objectiu central d’ambdós és el mateix. I per què penso que la pau mundial depen de la manera de treballar de la política i la religió, la seva lectura m’ha obert l’horitzó. Els anys cinquanta del segle passat dos moviments, un de polític i l’altre religiós van encendre la flama.

L’any 1950 un  dels pares de l’Europa Unida, el francés Shuman presentà la idea i les bases, en el fons treure del mapa les guerres i centralitzar la política en el benestar dels ciutadans. L’any 1958 el Papa Joan XXIII convoca el II Concili Vaticà amb la idea de donar entrada als fidels en el devenir de l’esglèsia. Qui eren, però, els protagonistes? És curiós com funciona la història. Shuman fou presoner de la Gestapo, Adenauer, fou empresonat pels nazis, Gasperi, perseguit per Mussolini refugiat al Vaticà, Spaak, va fugir del seu país per culpa dels nazis. Quatre  dels cinc pares de l’Europa Unida, empresonats. No us diu res aixó? Referent a la religió, el Papa Joan XXIII,

succesor de Pius XII, no despertava gaires il·lusions, era una persona de pagès i sense trajectòria i quan ningú hi confiava convoca el Concili que ha revolucionat l’esglèsia. Senzillament la força del meu convenciment me la dóna la personalitat dels homes que canviaren la història d’Europa i de l’Esglèsia, amb un punt comú, els protagonisme de la gent. Si fem una ullada a la situació actual, què ens diu? Els polítics que volen una Catalunya independent que repercutirà a Espanya i a Europa, uns estan injustament empresonats i altres refugiats a Brusel·les. L’home que ha tornat a revolucionar l’Esglèsia, el Papa Francesc, no massa ben vist per alguns bisbes i cardenals. Polítics i religiós, amb un destí comú, el bé de la gent. És molt significatiu aquest paral·lelisme. El culpable dels problemes que uns i altres pateixen té el mateix origen, l’imperi del diner. Analitzem en un indret i altre com funciona la política i la religió. Amb diner es compra el poder, amb diner es desprestigia el Papa Francesc. En les dues parts hi ha un element molt important, el poble que es veu recolzat pels perseguits i la veritat de la història té un nom: llibertat.

LA DEMOCRÀCIA ESPANYOLA ÉS UN MIRATGE

Una democràcia, en la que es margina els partits minoritaris i en particular als que defensen idees contraris als més grans, no és democràcia, és una dictadura tant o més perillosa que la del General Franco. En la democràcia espanyola s’escolten opinions, que es neguen a dialogar, per exemple, amb els independentistes, siguin catalans, bascos, gallegs o de qualsevol altre indret de l’estat. S’escolten paraules del President de l’Estat, que si a Catalunya guanya l’independentisme es continuarà amb l’article 155, model d’autoritarisme dictatorial, incomprensible en una Constitució democràtica, sigui l’espanyola o l’alemanya, que sempre té a la boca el President del Govern de l’Estat Espanmyol. Una democràcia no és autèntica quan els diputats del partit majoritari van al Congrès amb el vot decidit, siguin quin sigui el debat. Llastimosament els debats del Congrès i del Senat són una pèrdua de temps i llençar els diners dels sous dels Diputats. S’escolten manifestacions per part de partits unionistes, que són veritables decaracions d’odi. Dir que la situació actual de Catalunya és un desastre provocat pels independentistes no és només una demostració d’incompetència política sinò un insult a la humanitat en el seus drets de pensament. No entenc amb quina legitimitat la Presidenta del C’s a Catalunya fa aquestes declaracions quan no han tingut la dignitat de ser un partit català, convertint-lo en estatal. A qui representen a Catalunya o a tots els espanyols. Personalment em faria vergonya presentar-me pe president de Catalunya quan hi he renunciat passant-me a ser un partit estatal. És indignant comprovar la gosadia del president espanyol, del PP, com el del PSOE i el de Ciutadans, defensar que han tornat la normalitat a Catalunya quan han estat incapaços de dialogar amb els més de dos milions de catalans que s’han manifestat demanant la independència. No volen ni pensar que ells són els veritables culpables. És indignant que una probresa democràtica tal gosi demanar cordura als que defensen pacíficament els seus drets, essent maltractats per la policia de l’estat. Sincerament la democràcia espanyola és un miratge, malgrat la defensi el desacreditat Sr. Juncker. Juncker i Rajoy no es roboritzen, quan avui defensen una idea i l’endemà la contrària. És veritat, que abans es vesteixen amb pell d’ovella per donar sensació de sensatesa. Dissortadament aquest miratge posarà en evidència l’estat espanyol havent fet però massa mal a Catalunya. Si Catalunya fos un miratge no es comportaria Espanya, ni Europa oblidant-la, la neguen perquè no és un miratge sinó un mirall lluminós i clar.I l’Europa dominada pr Alemanya, França, Itàlia i Espanya, quee està en camí de bancarrota, s’espanta davant el poder naixent dels pobles que formen part dels seus estats i tenen capacitat i solidaritat per convèncer a tots els altres pobles de les altres nacions europees. I aquesta possibillitat no és un miratge, és un mirall que volen trencar peró la seva hipocresia diu que el volen fer més brillant sense independentzar-se. Tard o d’hora, Europa serà l’Europa dels pobles amb l’exemple de Catalunya.(Amb un poema visual d'Antoni Prat).

Sr. Rajoy, parlem de democràcia

Comencem, m’agradaria em definís qué enteneu vos per democràcia. La llei no és democràcia, la democràcia necessita la seva llei. Si la llei fos democràcia com us he escoltat afirmar, aleshores el règim franquista també ho era. Senzillament penso que la democràcia és un model de convivència ciutadana en la que la persona és la centralitat i conseqüentement la política, la religió, la justícia, les forces d’ordre públic, la cultura, la ciència, l’art, la literatura, la filosofia, la història, el civisme són factors al servei de la dignitat de l’ésser humà i del seu benestar. El mapa de la democràcia espanyola no és un model de compliment, d’una manera especial per part de la política, la justícia i les forces d’ordre públic. I no ho és perquè la votació no és la democràcia és una manifestació o no favorable. El vot que ha fet del PP el partit del govern no l’ha convertit en demòcrata, perquè dissortadament governa amb massa tics dictatorials, hereus del franquisme. Sr. Rajoy , trenta anys de democràcia no han aconseguit una convivència pacífica entre els pobles d’Espanya. I vos en sou un xic culpable. Un exemple recent: no fa massa hores demanàveu a les empreses assentades a Catalunya que no en  marxèssin, que hi restèssin, paraules hipòcrites si les conparem amb la llei que vàreu redactar depressa i corrents perquè poguèssin anar-se’n com algunes han fet. Per què aquest canvi. Quina crediblitat us podem tenir els caralans independentistes. Un altre exemple. En l’època franquista la policia s’introduia en els actes culturals catalans per denunciar-los, en sóc testimoni per haver-ho viscut a Barcelona en l’Escola dels escolapis de Sant Anbton. Aquesta forma d’actuar també la practica la vostra policia, com es feu palès no fa massa dies a Reus. Sr. Rajoy, la democràcia no és aixó i un partit al servei de la democràcia no actua com el seu PP. El conflicte amb Catalunya és un exemple prou clar. I dissorrtadament per a Vos i el vostre partit s’ha descobert que amb una llei imposada pel PP, el partit podria ser sospès. Només l’existència d’aquesta possibilitat és una clara incoherència de la democràcia que vos proclameu, perquè no ho és. Sr. Rajoy, jo sóc independentista i vos no, però sóc demòcrata i penso que vos no ho sou. El vostre comportament amb els independentistes catalans és una clara demostració d’alló que no és la democràcia. Un detall. Durant al menys cinc anys no heu acceptat dialogar amb Catalunya dient no  si el tema el dret a decidir. Ara dieu que és Catalunya que no vol dialogar i vos sí però n’excloueu el dret a decidir. Manipular el diàleg com feu no és democràcia. Heu tergiversat la forma mantenint el fons per culpabilitzar a l’altre. Aixó no és democràcia i tampoc política al servei de les persones. Convideu a votar el dia 21 de desembre, però estic convençut que hi ha trampa, primer perquè vos no esteu legalitzat per organitzar una votació en una autonomia. És una manera de complir la llei canviant-la per afavorir el govern. Sr. Rajoy, no caurem en la trampa, jo independentista votarè un partit favorable al dret a decidir. No parlarè malament del PP, injuriant-lo com fa el vostre partit amb els independentistes, però sí treballarè perquè el vot del dia 21 sigui netament català, no unionista però respectuós. El meu treball defensarà la veritat independentista plural i majoritària. Un vot amb el respecte a les perssones. En la foto amb el meu amic i exalumne Requejo, parlant de temes catalans, en concret l'esport.

La meva defensa de Catalunya em demana votar a la CUP

Penso sincerament que és el partit polític que defensa una filosofia més clara i coherent de la veritat de la nació catalana, independentment de la seva tendència d’esquerres. I és precisament aquesta tendència la que ha decantat el meu vot. No considero si la seva filosofia és de línea comunista sinò que em fonamento en la veritat de la meva formació religiosa. I amb l’evangeli  a la mà és molt més cristiana la postura de la CUP que del PP, indiscutiblement. El reconeixment de la identitat dels pobles té una base innegable en la llibertat de les persones. Indistintament de les tendències de cada persona, la meva filosofia de base evangèlica és la que amb més credibilitat defensa la llibertat de l’ésser humà. Referent a la  possible proximitat de la CUP al comunisme, recordo de la meva etapa d’estudiant d’una ordre religiosa de finals dels anys 40 del segle passat que un  professor de moral ens va dir un dia parlant de la història de la religió, que seria innegable l’impacte del comunisme en la història. I la història està donant-li la raó, si analitzem la situació actual dominada per una política de dretes amb marcats signes de corrupció. I aquests signes de corrupció tenen com resultat un emprobriment cada dia més extens de la major part de la humanitat. I és precisament la CUP un dels partits que amb més claretat defensa el dret dels ciutadans, començant per la llibertat individual i seguint per la col·lectiva. L’adjectiu d’anticapitalista s’adiu perfectament amb les paràboles evangèliques contra la riquesa mal entesa. El primer i principal objectiu de l’acció política és el benestar dels ciutadans, objectiu que la dreta espanyola no compleix, com dissortadament tampoc partits d’esquerra i segons la meva anàlisi el que més a prop està de la doctrina evangélica ès la CUP,

independentment de les creences dels seus membres. Personalment defenso i defensarè el seu vot com la decissió més favorable a la llibertat de Catalunya i els seus drets. Si volem una Catalunya sobirana i lliure necessitem uns polítics que han de posar la centralitat del seu programa en la dignitat de la persona humana. Paro molta atenció, quan llegeixo la premsa o escolto els mitjans audiovisuals en la manera com es parla dels drets de les persones i dels pobles, i amb tota sinceritat si he de concedir una matrícula d’honor se l’emporta la CUP. I és precisament per la humanitat dels seus arguments que els seus contraris volen desprestigiar-la i penso que no ho aconseguiran. Els que són corruptes de veritat per defenssar-se intenten acusar-ne als seus contraris. Però la història té la darrera paraula. No necessito parlar de corrupció i acusar cap partit, s’autoacusen ells sols, només decideix el meu vot la convicció de la veritat de les ofertes i l’oferta que més s’adapta al meu pensament en el moment actual és la de la CUP. I convido a valorar el vot dels cristians més proper a la doctrina de l’evangeli. No tinc cap inconvenient de defensar-ho en públic.

El mapa de la humanitat, imatge d'un procès

Les informacions de la realitat de l’organització de la humanitat al segle XXI dibuixen una convivència plena d’irregularitats. Els avenços científics i tecnològics són innegables però la incidència en el benestar de tota la humanitat és massa irregular i injusta. Quan contemplo una de les col·lectivitats més avançades, com Europa, no puc evitar de pensar quina responsabilitat hi té en el desequilibri mundial actual. I m’esgarrifo quan arribo a la conclusió que també n’és culpable. El seu benestar en part es deu a l’empobriment dels altres. Dissortadament la manipulació de les riqueses naturals es déu a diferents subjectes. Una part molt considerable de la humanitat és esclava de la part dominant que és molt minoritària. I aquesta diferència, els avenços científics i tecnològics no fan perveure que es regularitzi ans tot el contrari, que augmenti. I és cert que els avenços hi són però la convivència no ho justifica, massa misèria i massa mortalitat per mancances econòmiques. Sovint em dedico a relacionar la incidència que hi tenen dos factors configuradors de la societat, la política i l’economia. La meva anàlisi em porta a denunciar que ambdues s’han pervertit i no compleixen els objectius que la història els hi ha assignat. La polílica per a  mi hi té la máxima responsabilitat perquè s’ha inhibit de complir el seu paper i ha passat el seu testimoni a l’economia. I amb aquesta traïció domina el fet que per fer-se ric tot si val, fins la mort de l’opositor que trobis en el teu camí. Quan el dos màxims responsables del benestar material i social de la humanitat renuncien a desenvolupar els seus objectius propis necessiten refugiar-se en lleis que suposadament estan al servei dels ciutadans però que en la realitat només en surten beneficiats els polítics i els més rics. En aquest mapa de la humanitat és llastimós el paper de la suposada democràcia, per exemple a Europa. Parem esment en el problema actual de Catalunya. Les lleis europees són oblidades a l’hora de la veritat. Jean Claude Juncker, President de la Comissió Europea, quan era ministre de Luxemburg va donar via lliure al Paradís Fiscal, obrint les portes a més de tres centes indústries molt importants.Llegida la noticia vaig entendre tot seguit el perquè de l’entesa amb el President Espanyol, membre del partit més corrupte. Si el poder d’Europa i d’Espanya està en mans manipuladores de l’economia qué hi poden aconseguir pobles com Catalunya, tenint present alló que succeix a Grècia? I és pensant en la democràcia, dominada pel diner i la política, que reflexiono quina ha de ser la direcció del pogrès per assolir el verdader benestar per a tota la humanitat? Per què he arribat a la conclusió que els mals que pateix la humanitat tenen dos culpables, la política i l’economia. A nivell europeu no en tinc cap dubte amb el greuge que Europa ha fet més pobres a massa pobles de la terra. Continuarà la democràcia el seu procès històric i com programarà la col·lectivitat humana en pau? Per a mi hi ha dos protagonismes: a) quan la veu del poble sigui veritablement sobirana i la llei i b)quan les religions del món estiguin veritablement al servei del benestar moral de les persones.

És immoral el joc egoísta de la llibertat

L’egoïsme esdevé massa vegades l’antítesi de la convivència en pau. L’egoïsme pot ser positiu si defensa el dret a ser dintre la col·lectivitat per aportar el bo i millor de la seva capacitat de relació a l’ordre social. Si l’egoïsme és un tancament a favor perjudicant a l’altre esdevé enemic i pervertidor. La societat actual en va plena d’exemples. El jo íntegre aporta la seva plenitud a l’altre. I el problema actual rau en el fet de mancances abundoses d’aquest jo. I aquest problema és molt greu perquè és el resultat d’una programació política  errónea de l’economia, de la cultura, de l’educació, de la justícia i de les relacions humanes locals, nacionals i internacionals. El primer tret acusador ens el dóna el poc respecte que es té de la persona. I quan dic poc respecte m’emmirallo en el mapa mundial que m’explica com viuen els humans. I el mapa és totalment injust, injust perquè uns tenen massa i injust perquè uns no tenen res i injust perquè els reponsables de la coordinació de la convivència no tenen visió íntegra ni clara dels drets de l’individu, ciutadà del seu poble i del món. I en aquesta visisó esbiaxada hi té molta responsabilitat la legislació dels estats, essent un exemple clar l’Europa actual i alguns estats que la configuren creient-se que ells són els veritables directors i organitzadors. Si veritablement ho fossin no existiria la greu problemàtica política i econòmica que posa en perill el sistema com proclamen ments clares especialistes en política i economia. I en aquest risc s’hi afegeix la incapacitat d’unes bones relacions amb tots els estats del món com ho demostra el fet d’un risc de guerra i no un tractat de pau. En aquest conflicte mundial, malgrat sembli inversemblant, la primera raó rau en el fet que els polítics tenen un concepte restrictiu de la persona quan la seva veritat no és altra que projecció en la univsersalitat. Obligar a un ésser humà a viure en el motllo d’un estat, restringint els seus moviments amb lleis polítiques, suposa un oblit dels drets naturals d’objectius universals. I aquestes restriccions comencen per criminalitzar pensaments, quan el pensament és promotor del progrès. I sortosament el moviment del segle actual que posa l’accent en la globalització necessita pensadors avançats que programin una política de la verdadera unitat ideològica del camí de la verdadera pau. Dissortadament aquest camí està ple d’obstacles i els més oposats són percisament els grans estats que es creuen els amos de tota la humanitat. Una societat coordinada pel concepte d’estats dominants serà una societat que caminarà cap a una greu injustícia social. I ho serà senzillament per què no s’organitza d’acord amb una verdadera filosofia globalitzadora per la senzilla raó que la base global no és el ser humà sinò el diner.I dissortadament el joc del diner distorsiona la política i causa malestar social, desigualtats en els bens per a la subsistència, pobresa cultural i una societat desequilibrada a tots nivells. Jugar el partit de la llibertat sense el reglament dels drets humans porta descaradament al joc brut del més fort.

Premi Princep d’Astúries i Doctor Honoris de Salamanca, monedes de canvi.

La llibertat d’expressió i el ser ciutadà espanyol pel meu DNI d’acord amb la Constitució m’autoritzen a opinar sobre temes de política espanyola per dures que siguin les meves opinions, com ho deixa entendre el títol d’aquest comentari. El Sr. Jean Claude Juncker, President de la Comissió Europea ha demostrat que les seves paraules no mereixen massa credibilitat per incongruent. Fa poc ha declarat:”Els nacionalismes són un verí que impedeix que Europa treballi de manera conjunta” i fa uns dies va declarar a la cadena Internacional Internews que “si la independència de Catalunya veu la llum, respectaran aquesta decissió”. Què diuen els fets, senzillament que no palesa la dignitat política que el seu càrrec li exigeix. I ho confirma el fet de no renunciar al birret de Doctor Honoris Causa de la Universitat de Salamanca. Les circumstàncies històriques en les que ha rebut els dos homenatges, Salamanca i Astúries, palesen clarament que és una moneda de canvi d’una compra política d’una idea. La Declaració ha estat feta, l’ha respectada? No, per què? En aquest món tot té un preu. Sr. Juncker, qui impedeix un treball conjunt a Europa, els nacionalismes alemany i francés o els petits estats? Per què la Unitat d’Europa està en perill? Segons la meva manera de valorar els fets perquè es margina els estats que respecten la voluntat dels seus ciutadans, i Catalunya és un model exemplar al món, i per què la política de la unió ha oblidat els principis fundacionals que tenia per objectiu assolir que la riquesa estiguès al servei de les persones i no les persones al servei del diner com és la política europea actual. I l fet que els dos màxims representans de la política europea acceptin tranquil·lament honors d’un estat que no és cap model d’una democràcia neta per culpa de la corrupció imperant, és un argument més del perill de deriva que amenaça la unió. Cap alt càrrec polític europeu té dret a incomplir les lleis que obliguen a tots els estats membres. I les lleis hi són i les corroboren sentències dels tribunals internacionals. Dissortadament per a vos, les vostres paraules us traeixen. Quan veus autoritzades de la Unió protesten per l’empressonament de polítics catalans, vos i el president espanyol mireu cap a una altra banda. I ho feu perquè no teniu arguments per raonar la vostra política i una por indissimulada de que la ciutadania europea és expulsi de la política. Per què Catalunya és un signe clar en el procès europeu heu canviat el vostre pensament. Quina pena! Us espanten les persones dignes i que defensen la llibertat i per aquesta raó les colleu amb polítiques econòmiques injustes i humanament indefensables. Tinc fe, molta en la gent, i només la gent a Catalunya, a Espanya i a Europa aturarà la deriva de la política actual.

400.000 euros corrompen la llibertat

Empressonat per corrupte confès la justicia li obre la porta de la presó si paga 400.000 euros. Un personatge del PP. Un pobre que no té diners, que ha robat per poder menjar, ha de complir la presó. Comprar la llibertat amb diners és un estigma inacceptable de la justícia, sigui espanyola, sigui europea. I és la pràctica. 400.000 euros són molts diners. Una senzilla reflexió. Amb aquests diners podrien viure durant un mes 400.000 famílies amb el sou del pare mileurista. Només que la familia fossin quatre membres, pare, mare i dos fills, parlariem d’un milió sis centes mil persones. I aixó amb 400.000 euros fruit de la corrupció. I aquesta data no fa reflexionar al govern que segons la Constitució ha de vetllar pel benesgtar de tots els espanyols. Però el greuge comparatiu comés pel PP no és només aquest. Les xarxes denuncien que el Ministre Montoro cobra 1.800 euros en concepte d’allotjament quan té tres pisos a Madrid de la seva propietat. Un refrany castellà diu “cuando el río suena, agua lleva” i les xarxes socials sonen molt fort, com l’acusació al govern de com ha liquidat el fons de la seguretat social. Per exemple, l’any 2014, el govern va disposar de  14.000 milions d’euros. Diners de reserva dels jubilats destinats a pagaments per tapar forats segurament corruptes o al menys així ho fa pensar

el fet. Diners que no han estat retornats i posa en perill al pensionistes de tot l’estat. Quina credibilitat pot tenir un govern amb aquests antecedents? I la credibilitat minva cada dia quan per exemple el Cap de la Unitat de  delinquència económica i fiscal (UDEF) reconeix en unes declaracions que “l’estructura del PP té un perfil d’una organització delictiva” i que hi ha indicis que el President del Governat és un dels beneficiats del cas Gurtel. Jo em pregunto, com és que Europa accepti la presència d’un estat tant corrupte? No ho entenc. Sortosament no són els pobles d’Europa els corruptes, en tot cas ho són els seus governants de torn. Cada dia tinc més clar que el contenciós del Govern Espanyol amb Catalunya és bàsicament econòmic i per aquesta raó desvien l’argumentació política cap a la justícia. El problema és gravíssim en una Europa que es defineix de demòcrata, però juga amb la democràcia per salvar l’economia i l’economia juga amb la democràcia per salavr-se ella. Catalunya és el seu banc de proves. Però els ciutadans europeus són demòcrates i entenen Catalunya. Defensar la veritat no és fàcil, però acaba guanyant.