De la unitat a la globalitat

Unitat i globalitat, dues paraules estretament relacionades, podem afegir que relligades. Els dos conceptes es necessiten mútuament. Unitat, que té les seves arrels en la paraula llatina “unus” ens expressa quina és la força de la individualitat en l’univers. És la cohesió de les accions i que allarga la mà al seu entorn perquè la pluralitat esdevingui unitat en la totalitat. És la cohesió de la imatge que palesa les accions de tots els “unus” realitzant-se. L’”unus” real més visible i comprensible és la persona humana, que essent unitat, a la vegada, complementa el “globus” i construeix la globalitat. No de bades el ser humà és l’actor i el creador de la seva imatge definitiva. La idea de perfecció que dóna una persona es basa en l’equilibri entre totes les seves facultats i capacitats, físiques i psíquiques, que defineixen l’esser perfecte en el seu temps adequat i, a la vegada, són els causants de la seva vida feliç. Les facultats i capacitats no actuen en totes les persones en el mateix camp, objectiu, com tampoc tenen la mateixa potencilitat i creativitat. Però malgrat totes les moltes variants, totes conflueixen en el dibuix de la imatge total, en el nostre cas, la persona integral, global. Les diferències en les accions incideixen en la unitat de l’individu. Són molt variats els camps i els indrets on els éssers humans poden moure’s i desenvolupar-se, peró el resultat final sempre és el mateix: la imatge global de cada persona. És curiós com l’especialització no suposa cap obstacle en el procès globalitzador, ans el contrari, és el camí traçat per la mateixa naturalesa. No és cap contrasentit, sense especialització, sense individualitats, la globalitat és un futurible, és impossible. Només l’egoïsme humà és incapaç de llegir els dictats de la naturalesa, que continuament envia missatges que no sabem llegir i alló més greu, no només no volem llegir que tampoc volem conèixer. Sortosament existeixen pensadors sobre la filosofia del globalisme, científics atents a les lliçons de la natura, poetes que escolten veus de la realitat constructiva de la vida i la mort, creatius que intueixen en la realitat secrets que són utopies i emocions que, a vegades, poden semblar irreverents, humanament parlant.

 

Nadal, testimoni del drama històric

El teatre ha estat i és, encara, metàfora crítica de la història. I la història té en el món el  seu gran teatre. Però si la dramatùrgia és una observadora i denunciadora del devenir del dia a dia, la història mereix la crítica i la denúncia més dura dels seus personatges secundaris. El vestuari luxós de les suposades primeres figures desentona al costat del de les de segona fila. I el drama es converteix en tragèdia. Per què tragèdia són els milers d’éssers humans sacrificats per l’orgull de voler ser importants aquells que es diuen governants, però en realitat són dictadors. La figura del dictador és l’actor protagonista de la tragèdia histórica del segle XXI. Tragèdia en el tercer món i en països de l’Orient i tragèdia en el món civilitzat perquè encara són milers els protagonistes  secundaris mal vestits i mal menjats. El teatre mundial presenta dos models de dictadura. La plena i dura de paísos governats militarment i en els que la mort és la moneda de canvi de fer justicia i la sofisticada de les democràcies dominades per la dictadura del diner. El diner un altre personatge de la tragèdia del segle XXI que com un altre cavall d’Atila allà on trepitja no hi creix mai més l’herba. La tragèdia es mou superba i dominadora però hi ha escletxes de llum esperançadora. Els personatges secundaris comencen a ser personatges importants i ho són perquè els orgullosos protagonistes comencen, també, a tenir por, encara que s’esforcen per desimular-ho.  La història del pessebre es fa present. Està arribant el dia en que la gent humil i senzilla será veritablement el protagonista de la història. No diuen les democràcies que el  poder està en el poble? Per què no ho compleixen i esdevenen servidores de les persones? Enguany, dissortadament, la tragèdia de la història vol enfosquir el missatge de Nadal. Però els pastors esdevindran protagonistes. Pau a la terra.

 

 

Colors històrics de la globalització (II)

En l’article de la setmana passada ens adonàvem com Ezequiel parlava del JARDÍ DÉU, destacant-ne un arbre per damunt dels altres i com aquest arbre era destruit per la seva supèrbia. Extrapolant l’expressió JARDÍ DE DÉU a la dels notres dies, GLOBALITZACIÓ, veurem com el missatge és el mateix. La història de la humanitat de tots els temps ens demostra com una successió de pobles, metafóricament arbres grandiosos del JARDÍ DE DÉU, creixen, actúen, és creuen superiors amb categoria divina i com a consequència minven i s’auto-destrueixen. L’ambició de ser el PODER ABSOLUT els deixa sense poder relatiu. Egipte, en l’edat antigua fou un d’aquest pobles que tenien els seus faraons per déus. En queden restes culturals históricament molt importants però de valors relatius i només humans. Igualment Mesopotàmia, Asíria, Pèrsia i altres pobles orientals que malgrat la seva ambició, les seves obres no han resistit els fenòmens de la naturalesa. Els seus cosos són pols i el seu record en el gran mapa de la història humana força descolorit. Grècia amb la seva cultura només és un record i el seu Alexandre el Gran, conqueridor del món conegut, haguè de doblergar-se davant le llei del destí. I també Roma amb el gran imperi va viure la seva agonia. I a l’edat mitjana què en va ser del Gran Imperi Romano Germànic sinó l’oportunitat d’un gran desmembrament amb l’aparició de les diferents nacions europees. La mateixa Espanya en quins dominis no es ponia el sol, com va acabar i com és ara? I seguim, la gran França que amb Napoleó va somiar dominar el món i l’Alemanya de Hitler que volia nejetar la raça. Són molts els exemples que ens conviden a pensar. Totes elles han gaudit de grans poders, però efímers. Els fums de grandesa ja els tenien, però els hi mancava la humilitat de considerar-se naturalesa relativa en el temps i en l’espai. Jugar a absolut quan només s’és relatiu és un joc perillós. Convido a pintar el procès globalitzador amb els colors d’aquestes i altres nacions que han estat i no són. La qualitat del color no dependrà d’alló que volien ser i no aconseguiren sinò dels resultats de la seva gestió. I a fe que serien uns colors gairebé sense color. Per què quan els governants gaudien del seu poder, com vivien els seus súbdits? No és difícil saber-ho.

Colors històrics de la globalització

La globalització humana és un procès que va començar amb la primera aparició de la vida racional i que, avui, encara continua perquè la globalitat perfecta materialment és inassumible. La pintura de la humanitat encara no està acabada i necessita noves pinzellades. No fa massa dies en llegia una de molt significativa en el llibre d’Ezequiel, de la Bíblia, una definició metafòrica d’Egipte uns sis cents anys abans de la nostra era. Transcric:”A qui t’assembles, tu que ets tan gran? A un xiprer, a un cedre del Liban, de bell brancatge i ombra espessa, tan alterós que el seu cimal arribava a frec de núvols.Les aigües profundes l’engrandien; el gran oceà el feia crèixer, corrien les aigües abismals per l’indret on era plantat i els seus canals regaven tots els arbres del camp. Per aixó s’havia fet més alt que tots els altres arbres; el seu brancatge s’havia espessit, s’havien estès les seves branques, de tanta aigua com hi arribava. Niaven a les seves branques  ocells de tota mena, sota el seu brancatge criaven totes les bèsties dels camps, i una multitud de nacions s’acollia a la seva ombra. Eren magnífiques la seva grandària i l’extensió del seu ramatge, perquè enfonsava les arrels dins les aigües del gran oceà. En el jardí de Déu, cap cedre no el sobrepujava, cap savina no es podia comparar al seu brancatge, cap plàtan no era semblant a una sola de les seves branques: cap arbre del jardí de Déu no l’igualava en bellesa. Jo l’havia embellit amb un ramatge abundant, n’estaven engelosits tots els arbres de l’Edèn, els arbres del jardí de Déu.” (XXI,1-9)

Qué succeí? Ho llegim a continuació: “Doncs bé, aixó us fa saber el Senyor Déu: Ja que ha elevat la seva alçaría fins a tocar els núvols amb el seu cimal i n’estava tot enorgullit, jo l’he fet caure en mans d’un capdavanter de nacions perquè el tracti com es mereix per la seva maldat”. Una explicació metafòrica bíblica molt aplicable als nostres dies. El desenvolupar-se i ser depen de les persones i de les nacions i alló aconseguit amb el seu treball pot esdevenir un no res pel mateix comportament humà que s’atribueix qualitats i posicions que no té, ni li pertoquen. Mentre camina a ras de terra d’acord amb les seves condicions creix i s’embelleix, però quan s’enorgulleix per tot alló que ha aconseguit i s’atribueix atributs superiors a la resta dels humans la seva obra se’n va en orris. Em direu que és un conte oriental. No ho nego. Però defineix la realitat de la història.Només cal repassar-la.

Recorda que la cova ets tu

Els dies i els anys són efímers. Les festes i la história, també. Viure els missatges que contiuament ens arriben, si els saben llegir interpretant-los bé, ens col·loca en el camí de la globalitat. Els missatges són llum, el camí és história i la globalitat és la felicitat absoluta. Perquè la llum, el camí i la globalitat siguin autènticament vida s’han d’acceptar i voler. La llum dels pastors, el camí de la cova i la trobada de l’infant demanen treball, coneixement i voluntat. Visualitzar la llum, entendre el seu missatge i trobar la felicitat és el principi, el camí i l’objectiu. Amb aquesta filosofía he escrit la següent nadala: “ L’albada, quan ix el sol, / em diu acau d’orella,/ somriu, que tornes a nèixer./Cada dia és Nadal/ en les persones que són amor./ Els àngels canten,/els pastors corren cap a la cova,/ però, escolta amic,/ la llum, que il·lumina la cova, / recorda que la cova ets tu”. I a la cova qui va arribar-hi? No tots els pastors. El rabadà, en el poema de Josep M. de Sagarra, contesta no serà tant i passa del missatge. El poeta en els versos següents ens explica el per què. “No és que li manquin ulls per sentir el dia,/no és que li manqui llengua per cridar;/ no és res d’aixó, la seva covardia / és que nomès va nèixer rabadà”. Una profética denúncia. Els orgullosos del seu status privilegiat, amos del món (polítics i capitalistes) no volen entendre el missatge que la gent del poble veu, escolta i defensa i aleshores la felicitat no es produeix. La globalització és una mentida, una befa i una farsa. Peró els pastors fan el camí. El poble fa el camí. Catalunya fa el camí. Els pastors van trobar la pau del missatge. El poble segueix la llum del missatge. Catalunya s’entusiasma amb la llum. El poble i Catalunya assoliran l’objectiu. I amb aquesta idea vaig escriure aquesta Nadala que Xocolates Granollers amb la xocolata com estrella la transfromaren en missatge: “Amb plomes de palla / l’escalf de l’amor escrivia / músiques del cel./ Les manetes d’un nadó / dirigien els cors de la pau.”