EL DIUMENGE EL VOT DE CATALUNYA UN CLAM DE DEMOCRÀCIA

El diumenge, 1 d’octubre, el dret a vot ningú ens el pot  prohibir perquè és perfectament constitucional. En el preàmbul s’hi llegeix:”Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels seus drets…” I alló que ha fet l’estat i la judicatura espanyoles és sembrar la por perquè no es demostri la seva inconstitucionalitat. I aquest dret de vot, l’article 14, el referma:”Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, OPINIÓ o qualsevol altre condició o circumstància personal o social”. Amb aquest article a la mà que és d’obligat compliment, el Govern i la Justícia espanyoles ham fet una clara demostració de la seva feblesa democràtica i de la seva continuitat en la filosofia del règim franquista. Però la manipulació de la democràcia s’agreuja si llegim l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Tots tenim dret a la llibertat d’opinió i d’expressió. Tenim dret a intercanviar idees amb les persones d’altres paísos sense que les fronteres ens ho impedeixin”. La política del PP fins el dia d’avui ha estat una demostració d’incompetència de política democràtica passant la responsabilitat a la Justícia i al Tribunal Constituccional amb el resultat d’un major descrèdit d’Espanya com s’ha demostrat en la visita a Trumb que no ha assolit alló que Rajoy volia, tot el contrari. La Declaració  dels Drets Humans encara és més explítica en el seu artricle 30:”Cap estat, cap grup, cap ésser humà pot utilizar cap principi d’aquesta Declaració per suprimir els drets i les llibertats que s’hi proclamen”. L’Estat i la Judicatura no han prohibit votar, han afirmat que no es votaria, només han fet afirmacions d’il·legalitat quan saben que no són certes, no han aportat cap argument racional intel·ligent i només han sembrat la  por amb les actuacions de la policia i la guàrdia civil i han procurat la impopularitat dels Mossos a Catalunya. Han anat tan lluny que ara no saben com sortir-se’n i fan propostes inconcretes que no porten en lloc. Només els hi faltava l’estiurada d’orelles de la ONU. Sigui quin sigui el resultat de la votació, el camí cap a la independència s’obrirà definitivament. Per què la votació serà prou clara i contundent o per què l’estat espanyol ha atemorit la llibertat d’expressió. I en aquest camí és molt significativa la manifestació estudiantil perquè quan es manifesta sempre segueixen endavant les propostes que defensen. Contemplat el procès des d’una mirada de llibertat i amiga, l’actuació de l’estat espanyol no mereix, dissortadament, cap altra consideració que seure en els bancs de la justícia internacional. Catalunya serà lliure i no odiarà a Espanya. Ni Espanya, ni Catalunya són  depositàries de la veritat absoluta, només ho són de la seva própia veritat, que és la base de la convivència i el deure de la política és fer possible aquesta convivència en pau. Els pobles en són els factors i tots han de ser respectats i cap de sotmès. Estat espanyol, la votació de Catalunya, el diumenge 1 d’octubre serà un clam festiu de llibertat.

EL REFERÈMDUM NO S’HA DE DESCONVOCAR

Un referéndum és un suport polític legal per què els ciutadans, sobiranistes, puguin manifestar públicament les seves opinions polítiques. Està emparat per la Constitució en l’article 14. El referèndum convocat pel dia 1 d’octubre no té altre objectiu que fer avançar la democràcia en la convivència humana, independentment de les consequències polítiques qur se’n puguin derivar. El procès històric és el resultat d’idees i d’accions de persones que han triomfat per raons no sempre democràtiques, ni sempre favorables a la ciutadania. La història de les nacions a Europa n’és un exemple prou clarificador. El concepte d’unitat en un procès global es basa en el respecte a la diferència i en el dret de les individualitats col·lectives de ser elles. El manteniment d’un estat format per diferents pobles ha de comprendre que la unitat no es trenca sinò que esdevé més ferma quan cada individualitat  aporta a la globalitat la qualitat de la seva identitat. Quan amb més llibertat es manifesta un poble més enriquidora i positiva és la seva aportació a la convivència universal. I aquesta doctrina, Catalunya la té molt clara. El dret a ser independent es fonamenta en el ser, i Catalunya és, té identitat pròpia i diferenciada en la seva filosofia cultural i cívica. I aquesta condició no suposa cap perjudici per independenditzar-se, tot el contrari, Espanya amb una bona relació en pot sortir fortificada. El pitjor que pot succeeïr és basar la problemàtica en l’economia. I la gran ofensiva de l’Estat Espanyol no fa penar altra cosa. No és el problema la convivència, el problema és l’economia. Però l’orgull unionista amb les seves propostes per impedir el referèndum demostra clarament el problema econòmic amagant la seva actuació amb una manipulació descarada de la llei, manipulació que ha transpessat les fronteres. Però l’orgull no ho vol reconèixr i ofereix un concert econòmic més favorable però amb la condició de renunciar al referèndum. La dignitat de Catalunya no hi pot renunciar seria arraconar els seus principìs i els seus drets. Sincerament, Espanya ha traspassat el límits de la legalitat i ara es troba que la justícia europea li demani responsabilitats i accepti la independència de Catalunya. Penso sincerament que tant el Govern Espanyol com el Tribunal Constitucional haurien de reconsiderar la seva actuació i ser ells qui fan el pas enrera. El dia 1 d’octubre anirè a votar i em puc trobar que la policia em barri el pas. Tranquil·litat, li demanarè el document corresponent per què no puc exercir el meu dret constitucional de manifestar les meves idees. I me l’ha de donar per escrit. La legalitat de la declaració unilateral de independència la dóna el percentatge majoritari del vot i en cas de no poder votar, transgredint els drets constituccionals com és el cas, també és argument convincent davant les lleis europees i la Declaració Universal dels Drets Humans. La voluntat ciutadana és superior a la llei i esdevè una transgressió de la mateixa si democràticament no es permet votar. L’article 155 no es pot aplicar si abans no s’han complert els articles dels drets dels ciutadans i dels pobles d’Espanya. La Constitució és molt clara. La justícia és norma, és veritat, però els primers que tenen obligació de complir-la són els jutges perquè la llei és garantía dels drets dels ciutadans. I en relació al referèndum de Catalunya s’han transgredit i ells ho saben i ara volen que el Govern de la Generalitat desconvoqui la convocatòria per rentar-se les mans davant Europa i aparèixer com defensors de la democràcia. Per la dignitat i honorabilitat de Catalunya, el referèndum no es pot desconvocar. El crit ciutadà és no tinc por i els darrers moviments de l’estat d’oferiments favorables no són res més que la por de la Justícia Europea que li caurà a sobre. Catalunya té tot el dret a  decidir el seu futur defensant els seus drets.

CRIMINALITZAR NO ÉS DEMOCRÀCIA

L’estat espanyal envers Catalunya està  manifestant amb fets i paraules que la defensa de la identitat dels pobles és una acte criminal. I ho està  demostrant amb el d’ esplegament policial a Catalunya i amb una acció totalment reprobable d’obligar a la policia de Catalunya a prevaricar. És socialment alarmant el subconscient criminilitzador que es passeja per minimitzar la voluntat de milions de catalans de ser lliures i independents. Criminalitzar en nom de la llei és un greu error històric de consequències imprevisisbles, primer par part del criminilitzador que destrossarà vides innocents, totes sobiranes, tant si són ciutadanes com servidores del poble.El mal estarà fet peró la segona part se l’emportarà el criminilitzador que serà declarat culpable per la història i un exemple d’alló que no ha de ser mai un polític. Acusar d’acció secionista una manifestació popular que alló que fa és actuar pacíficament defensant els seus polítics elegits democràticament i d’una manera festiva sense armes, ni aldarulls, és d’una pobresa política inexplicable. Despleçar a Barcelona i Catalunya milers de policies per fer front als ciutadans que defensen els seus drets emparats per la Constitució, és una provocació que alló que busca són accions criminals per tenir arguments per actuar en contra. Però que el govern d’Espanya mediti bé qui actua antidemocràticament i qui els hi ha empès. Per que la presència és per mantenir l’ordre, no per provocar i quan hi ha provocacions per detenir els veritables culpables no al primer que tenen davant. Però al costat de la criminalització inexistent s’hi afegeix la intervenció, que asseguraria il·legal, dels comptes d’entitats netament culturals com són els castellers. No m’agraden els aldarulls, però si se’n produeixen, Sr. Rajoy, tingui molt clar que el poble de Catalunya i una part important de l’espanyol us acusarà a vos i més per què la situació actual si s’ha produit la culpa és vostra, per que la bona voluntat de diàleg que manifesteu, ni la teniu, ni l’heu tinguda mai. Us ha anat com anell el dit la qüestió catalana per despistar la corrupció gravíssima del vostre partit, coneguda internacionalment per començar a posar en llibertat culpables comprovats. Un Govern que ha estat i encara ho és, incapaç de solucionar el problema de la corrupció, i aixoplugar-se en una causa democràtica justa del dret a l’autodeterminació, és d’una pobresa moral difícil de desciure. Sr. Rajpoy el gran problema d’Espanya és el de la supervivència afeblida per la corrupció i és un problema de respecte democràtic com ho és també el dret dels catalans a defensar els seus drets. Sr. Rajoy, el dia 1 d’octubre, constitucionalment és possible que Catalunya no sigui independent però tingui tota la seguretat que el dia 2 estarà en el camí sense retorn. La força, sigui la que sigui, per prohibir un acte de democràcia i el referèndum ho és, és sempre un vot a favor de l’acte que es vol prohibir. I la justícia mal portada no perdona. La criminalització que n’heu fet de Catalunya ha sobrepassat les fronteres de la democràcia. El món ens mira i en la vostra comparexeinça amb el President Trumb, cura una casualitat molt adhient, hi presidia la bandera mexicana, no l’espanyola. El refraner castellà diu que “hay pàjaros de mal agüero”.

Només els fets obren els ulls

El dia 1 d’octubre a Catalunya en relació amb el referèndum poden passar dues coses: a) que les forces de seguerat no ens deixin votar i b) que la seva presència sigui testimonial i poguen votar. Tant en a) com en b) hem de manifestar la nostra consciència amb tranquil·litat i pau i assolir una votació que superi totes les espectatives en Si i en No, que el no també és democràtic.Tant en l’a) com en el b) el Govern de Catalunya, el legal constitucionalment per votació popular de Carles Puigdemont, tindrà arguments suficients devant d’Europa per declarar la independència, perquè una votació que a Europa seria legal abortada per les armes és argument vàlid internacionalment i democràtica. Una democràcia impedida és una democràcia guanyada. En el cas b)  tant si guanya el Si com el No s’ha de demostrar que no hi ha hagut manipulació policial, ni governamental, per què si la manipulació es demostra, és un vot a favor del dret a declarar la independència. Els queda un tercer recurs que no dubtaran a posar en pràctica provocar aldarulls i hem d’estar atents i preparats per assolir-ne probes perquè en un juduci europeu anirien a favor de Catalunya. Tant si la votació es pot celebrar com si no, el comportament del la ciutadania ha de ser exemplar a l’hora d’actuar i a l’hora d’evitar provocacions. La integritat civil i social dels votants serà sense cap mena de dubte el valor que inclinarà la balança cap a la independència. Fins diumenge a les 21 h. el civisme català ha de ser un exemple al món perquè és el SI definitiu contra una actuació antidemocràtica que es vol argumentar manipulant la Constitució. I la Constitució serà les tisores que tallaran la cinta de la cursa cap a la independència per què amb la Constitució a la mà no hauran manipulat només aquesta llei sinò la Declaració Universal dels Drets Humans en els que s’inspira la llei espanyola com ella mateixa reconeix i també els Pactes Internacionals signats també per l’estat. És imprescindible un comportament cívic exemplar i, a la vegada, recollir quants arguments ens arribin ja sigui per què ens n’adonem o per què ens acusen, perquè a l’hora de la veritat es puguin presentar davant els tribunals. Hem de ser previsors i exemplars i a la vegada demostrar que tot el que feiem era legal. Estic convençut que passi el que passi, el dia 2 d’octubre tindrem les portes de la independència obertes. Depen de nosaltres i els nostres polítics i la nostra policia faran la resta. Hem de tenir fe en ells. És de tal envergadura el greuge democràtic que l’estat espanyol ha comès contra Catalunya que no pot passar desapercebut per les autoritats europees i mundials. Però el greuge ha d’anar denunciat per un civisme exemplar. Només els fets obren els ulls.

Un bon polític educador de la seva gent no és legalista

La primera condició d’un President de Govern és ser políticament pedagog. Senzillament un bon coneixedor de la llei i de com cal aplicar-la per què els seus fruits socials siguin positius, per què en el fons un governant si no és un bon pedagog, és també un mal governant. Sr. Rajoy coneix bé la singularitat de tots els ciutadans de l’estat espanyol? La seva política, mancada de pedagogia, diu que no. I amb aquesta base és impossible defensar la dignitat de tots els espanyols. I ho està demostrant amb la política que desenvolupa contra Catalunya. I per aquest camí no es va enlloc. Sí, es va a perdre el poble que persegueix. Per què alló que està fent és una autèntica persecució al marge de la llei, per més juristes i policies que segueixin les seves instruccions. Reconec, Sr. President, que sóc molt dur, però sortossament la Constitució que vos dieu aplicar m’ho permet. Per ser un excel·lent complidor de la llei també s’ha de portar la contrària quan l’evidència ho palesa. I amb Catalunya, Sr. President, vos i el Tribunal Constitucional, pedagógicament un suspens en l’aplicació de la llei. Repassi l’arrticle 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans signada per l’estat espanyol. Diu:”Tenim dret a participar activament en les decissions del nostre país, directament o escollint represetants que tinguin les nostres idees i votant lliurament per indicar la nostra elecció. Per poder escollir els nostres governants, periódicament s’han de fer eleccions no manipulades en les que tothom pugui votar lliurement”. Li diu alguna cosa aquest article? Però llegeixi l’article 19:”Tots tenim dret a la llibertat d’opinió i d’expressió. Tenim dret a intercanviar idees amb les persones d’altres paísos sense que les fronteres ens ho impedeixin”. I per arrodonir-ho, l’article 30:”Cap estat, cap grup, cap ésser humà, pot utilizar cap principi d’aquesta Declaració per suprimir els drets i les llibertats que s’hi proclamen”. Em pot explicar Sr. Rajoy com compleix l’estat espanyol aquesta declaració d’obligat compliment signada per l’estat espanyol? Amb aquests articles com s’explica la persecució judicial, incomlplint els acords? Sr. RAJOY, vos ho dieu, la llei s’ha de complir. La compliu vos? I no la compliu per què us creieu que sou la llei. Esteu atormentant Catalunya amb sancions que el temp declararà desmesurades i contrea la llei i si la justicia és veritablement justicia a Europa haureu de seure davant dels tribunals, l’erspanyol i l’europeu. No es pot enviar la policia a restringir les llibertats bàsiques i naturals de les persones i molt menys ho pot fer el president del partit més corrupte d’Europa com publicava fa pocs dies un diari de la premsa freancesa. Sr. Rajoy, no és el President Puigdemont qui ha de fer marxa enrere per evitar un mal major, sou vos que heu de donar aquest pas i ho sabeu molt bé i se us nota a la cara quan parleu de Catalunya. Trumb us dirà, avui alló que vos voleu que digui, i demà canviarà d’opinió. És el mal, també de la política internacional, que no té nord, ni guia i qui en paga les consequències són els ciutadans. Sr. Rajoy no teniu ni iedea, i perdó, de pedagogia política i social i no en teniu ni idea per què alló que feu és renunciar al diàleg si alló de que s’ha de parlar no és del vostre gust. Sr. Rajoy hi ha un adagi castellà que diu: “Haz el bien y no mires a quien”. Val la pena meditar-lo i complir-lo i us ho diu la vostra Espanya.

FES L’AMOR I NO LA GUERRA

La Constitució Espanyola respecta el dret religiós dels ciutadans encara que no s’ha de barrejar política i religió. En la pràctica, a vegades, esdevé font de incoherències. Per exemple quan un ministre es declara creient fervent catòlic i no té escrúpols de perjudicar als malalts afeblint la sanitat. Una acció que moralment, per molt política que sigui, religiosament es pot acusar de “pecat mortal”. I tira pel dret per què la seva consciència és segura i no s’equivoca. Però no aconsegueix el càrrec que desitjava al Vaticà. La norma de mesurar de l’estat espanyol les relacions amb l’Esglèsia Catòlica només tenen un punt de mira, la llei, i aleshores quan tres cents sacerdots proclamen un manifest sobre el drets dels catalans, corren al Papa de Roma perquè els desautoritzi i teológicament no ho pot fer per que el respecte a la llibertat de les persones és un dret natural i prové de Déu. La política espanyola, si fos coherent, ha de respectar la norma fonamental de l’Esglèsia amb qui té relacions diplomàtiques i la norma principi de tota llei religiosa està en l’evangeli i l’evangeli diu clarament que quan l’amor regna, la llei hi és sobrera. Per els humans és una norma difícil però  farè una observació, que crec molt significativa: fa uns quants anys que entre els joves es va crear la normativa “fem l’amor i no la guerra”. Aquesta frase, per equivocada que en certes ocasions pugui semblar, és un reflex humà de la frase evangèlica. Quan s’estima, amb amor humà i amor diví no es fa la guerra, ni es treballa per la guerra. És respecta en l’amor a les persones.Tinc molt clar que se’m dirà que fer l’amor no és sempre veritat i que en massa ocasions és pur llibertinatge. No dic que no, però aquest llibertinatge, raonat, pensat i parlat solidàriament porta a un punt clar, enllaçar amb l’amor diví, quan esdevé la veritat i la justicia de qui el practica. I en política, fer l’amor i no la guerra significa tenir cura de les persones perque visquin amb i en dignitat, no fer una llei de dependència que no es compleix i de les quatre cents mil persones reconegudes com necessitades d’aquesta llei, més de cent mil morin sense rebre-la. Aixó és fer la guerra i no l’amor. Quan un ciutadà defensa una idea que no agrada al poder, fer l’amor és acceptar parlar-ne, no enviar-li la policia, privar-li els seus drets per què aixó és fer la guerra. Els 300 capellans, Montserrat i Vallbona de les monges i els bisbes de la Terraconense amb els seus manifests han defensat els drets de Catalunya de decidir el seu destí. Personalment em sento molt recolzat en el  meu sentit religiós per la meva visió política perquè penso que defensant la independència de Catalunya actúo tembé religiosament i els meus actes humans també són teològicament meritoris per a la vida eterna, en la que crec. Treballar per la dignitat dels humans és una pregària que afegeix un valor al treball merament polític i social. “Con la Iglesia hemos topado” que diuen els castellans és una advertència a l’hora de valorar les accions humanes. I les accions polítiques són accions humanes, que poden ser d’amor o de guerra. Si volem una convivènvia en pau, han de ser d’amor. Quan obertament són de guerra, cal que l’amor atacat sigui molt ferm i molt fort, humanament i religiosament. Un amor en i de veritat i justicia el pot practicar un creient, un agnòstic i un ateu.

Ni el PSOE, ni el PSC tenen credibilitat

Els missatges de Pedro Sànchez i Miguel Iceta enviats als independentistes i al Govern Català des d’el teatre Blas Infante de Badalona no tenen, ni mereixen cap credibilitat. L’han perduda tota amb els seus comportaments. En el procès històric sempre la veu dels ciutadans ha estat més important que la llei. La llei és rèmora del procès com succeix actualment amb Catalunya. La llei no és democràcia, També en tenia la dictadura, però no es pot obviar, és cert, però també és veritat que la darrera paraula sempre la tenen els ciutadans. I aquest norma no hi ha cap jutge, ni cap govern que la pugui invalidar. És la gran força de Catalunya. I els catalans ho saben. El Sr. Pedro Sànchez m’ha  decepcionat totalment. Durant la seva lluita per recuperar la Secretaria General del seu partit em va semblar que era un bon demòcrata, però ara m’està demostrant que és un ambiciós del poder. I per aquí anem per mal camí. En el seu discurs va dir que el referéndum vol trencar Espanya i treure Rajoy. Sr. Sànchez, no es vol ni treure Rajoy, ni trencar Espanya. Catalunya vol ser el que és, una nació lliure amb estat propi. I de trencar Espanya, Sr. Sànchez, res de res, perquè Catalunya, si la volguès trencar, ja ha fet tard perquè tant el PP com el PSOE ja l’han trencada. Li recordo, Sr. Sànchez, que la seva gran lluita per recuperar el poder tenia un objectiu fonamental, fer fora el Sr. Rajoy. I una vegada en el poder no només no l’heu fet fora, sinò que voteu fent-lo més fort aprobant els presupostos i anant contra Catalunya. I ara no vingueu a dir que els separatistes “no engañen a los catalanes” quan tant el PSOE i el PSC els han enganyat i ara que us adoneu que la independència és imparable feu mans i mànigues per fer creure que esteu al seu costat. No hi heu estat mai al costat de Catalunya, ni Felipe Gonzàlez, ni Zapatero, ni ara vos.  A Rajoy se’l guanya a les urnes amb plenes garanties democràtiques. Aquestes garanties ja les vàreu tenir i les menstinguèreu i ara ens voleu fer creure que els independentistes obren antidemocràticament. Més serietat, Sr Sànchez i molt més quan dieu ”sense llei no hi ha sortida, però sense diàleg tampoc”. Qui va ser el primer a oblidar aquest principi si no el PSOE? Quan dieu que el PSOE “arrimarà el hombro” per obligar a Rajoy al diàleg, personalment no puc impedir un somriure de sota el nas significattiu. Sr. Sànchez, una data que penso us ha de preocupar, i és que la militància del PSC ha perdut darrerament un cinquanta per cent dels seus membres, precisament per la manera de tractar el Partit el problema de la independència i no perquè siguin tots independentistes sinò perquè són demòcrates i consideren que el partit no hi actúa com cal. Sr. Sènchez no prometi alló que és incapaç de complir per què ni ho vol, ni hi creu. Tingueu present socialistes espanyols i catalans, els independentistes diuen contínuament que es tracta de democràcia. I és aquest el gran problema d’Espanya perquè davant de la democràcia, tant en el PP, com PSOE i C’s preval la partitocràcia. No ho oblidi, Catalunya serà independent. I un punt final, i ho serà amb la Constitució com argument, perquè tant el PP com el PSOE comencen per manipular l’article que parla del poble espanyol, sobirà. I aquest article no es compleix al parlar de Catalunya.

Quina pena em fas Espanya

Quan era petit, els meus professors em van fer creure, Espanya, que eres un gran país perque havies lluitat contra el mal, le república i el comunisme. I durant un temps m’ho vaig creure. Però quant d’equivocat estava! I em fa mal aquest error per què me’l va fer creure gent d’esglèsia. Avui, Espanya, em fas pena. I me’n fas, no per la teva gent, si no pels teus governants que et porten cap a la pobresa econòmica, política i social. Els teus governants, Espanya, actúen com generals de l’orient asiàtic de tres o quatre mil anys anteriors a la nostra era. Et posarè un exemple. Hi havia una ciutat, anomenada Betúlia, assetjada pel general Holofernes. El poble va ressistir, i tal era la ressistència, que l’exèrcit invasor els hi va tallar l’aigua. La situació era insostenible i els grans del poble pretenien rendir-se. Una vídua, de nom Judith, s’enfrontà als vells i els increpà per la seva falta de confiança en Déu. Ella els hi comunicà que sortiria de la població per anar a trobar el general i que no fessin res fins que tornès. Judith era una dona de gran bellesa i des de la mort del seu marit vestia humilment. Prepara la sortida amb una criada seva, s’habilla amb la millor roba i perfums i els grans del poble li obriren la porta. Tant bon punt a l’exterrior, els soldats la van rodejar. Els hi va dir que volia parlar amb el general per explicar-li com ho havia de fer per vèncer la ressistència. El general quan la va veure s’enamorà d’aquella bellesa i només pensava portar-la al llit. Però ella li va posar condicions. Durant tres dies, a la nit, amb la seva criada anirien a resar al seu Déu. El general, ansiós de dormir amb ella, organitzà un gran banquet, perquè si no ho aconseguia seria la riota dels seus. El banquet se celebrà. L’abundància de vi va fer de les seves i el general s’emporta a la seva cambra la Judith. Begut com estava, només estirar-se al llit dormí com una soca. Ella, despenja l’espasa, li talla el coll, embolica el cap, el posa a la seva cistella, surt amb la criada i els soldats, com anava a resar no li diuen res, i ella cap a Betúlia, li obren les portes i lliure als ancians el cap del general El pengen a les muralles i quan el troben decapitat a la seva tenda, l’exèrcit fuig en desbandada. El fet de ser persona íntegra havia trobat la solució i l’èxit. Avui, segle XXI, Betúlia és Catalunya. Judith la seva gent. Els ancians, el govern que té fe en el seu poble. El general invasor Mariano Rajoy, l’exèrcit la policia, la font estroncada, les multes. L’espasa que tallarà el cap, la votació del dia 1 d’octubre. El dos, la desbandada i la próxima celebració de la independència. Que n’és de pobra la política per qué amb milers anys d’història encara no ha après que la força de les armes no és infalible. I és més trist, quan al segle XXI amb l’avenç de la democràcia, a Espanya, el model encara és el mateix del que pretenia invadir Betúlia. Quina pena em fas Esspanya!

Rajoy ha perdut la guerra i amb ella Catalunya i Espanya

 El dia 1 d’octubre serà clau. La voluntat de votar hi és i es manifestarà, però l’us il·legal de les forces, suposadament d’ordre, ho pot impedir. Alló que no poden, ni podran és fer callar la voluntat i el moviment popular. I segur que hi serà, per què Europa obri els ulls. És una contradicció que les forces armades sortides del poble actuin contra el poble.La crida del President del Govern Espanyol als catalans i als seus governants fou una declaració d’impotència política i un intent de salvar la seva situació de privilegi, que no és mereix. La situació actual  l’ha creada ell amb el seu famós No i amb els seus comportaments contra Catalunya. És un miracle i un exemple al món que Catalunya tingui la personalitat humana, social, cívica, política, económica, cultural i també religiosa, malgrat es digui que és la més negativa d’Espanya (que no m’ho crec) fent acte de presència al món contradint a les calumnies dels qui l’ataquen. I aquest miracle i exemple és la repetició de la guerra dels clavells de Portugal, que en el seu dia s’havia separat d’Espanya. El procès continúa i la història no s’atura. Poden donar-se batalles perdudes que semblin donar ales als contraris peró amb una o dues batalles no es guanya una guerra. Malgrat tot el que succeixi el dia 1 d’octubre, em dóna la senació que la roda de premsa del President fou la signatura de la guerra perduda. Peró, ull, la perderà el govern i encara que sembli inversemblant la guanyaran Catalunya i Espanya perquè ambdues trobaran el seu veritable espai a Europa i al Món. Malgrat les paraules del President, ni Europa, ni Espanya abandonen Catalunya a la seva sort. I concretament a Espanya, ahir, 20 de setembre de 2017, força ciutats i capitals espanyoles es manifestaren a favor de Catalunya, començant per Madrid. La relació que vaig llegir superaven les vint celebrades a València, Andalusia, Euskadi, Galizia, Aragó, Extremadura i Castella. Catalunya no està sola. Qui cada dia està i estarà més sol, fins sentir-se apartat, és el PP.És una afirmació agosarada, però amb base. En la història hi ha molts miratges, i el PP s’hi troba molt bé en el seu, però un miratge és el buit i quan s’hi cau no sent surt. Per contrarrestar, tots els pobles de Catalunya és manifestaren contra l’actuació policial i en defensa del seu President i Govern amb presències que sumades superaren de molt els tres milions de persones. Quan estàs pendent d’un miratge veus els teus perseguits dintre, però no hi són. Has cavat la teva fosa política. El dia 1 d’octubre es voti o no es voti la veu de Catalunya eixordarà el món i els ulls d’Europa no miraran igual a l’estat espanyol. Amb la veritat dels pobles no s’hi pot jugar.  

Només la cultura salvarà el món

La cultura és l’eina al servei de totes les persones per esdevenir íntegres, totals, verídiques, justes i creïbles. Només el control de la cultura en el funcionament de la convivència humana facilitarà que cada ésser  gaudeixi de tot alló imprescindible pel seu correcte desenvolupament. L’economia com instrument al servei de tota la humanitat no és possible amb el sistema econòmic imperant avui al món, que es fonamenta bàsicament en assolir augmentar cada dia la riquesa personal o col·lectiva sense parar esment si aquest enriquiment perjudica les necessitats fonamentals i bàsiques de la ciutadania. Una economia mundial incapaç de satisfer les necessitats de milions de persones amb el greuge que milers d’infans moren cada dia per manca d’aliments, és un greuge mortal contra la societat. La connivència actual entre la gran economia i la política és més que un menys-preu a les persones, és un crim, i ho és més encara amb les multimilionàries sumes dedicades a la fabricació d’armes. La llei actual de l’ordenació social són les armes i ho són per tots els costats que es miri. I un exemple prou clar el tenim a Catalunya per què les armes han substituit a la paraula amb el greuge de dir que és inconstitucional quan la Constitució defensa abans que res el dret a pensar. I el pensament és l’eina básica per fer cultura. És una infamia que la partida més gran d’un estat sigui la dedicada a la guerra, exèrcits, policia, espies, fabricació d’armes, essent una de les necessitats la creació de conflictes nacionals, internacionals, mundials. La questió és fer negoci amb la destrucció. La filosofia  econòmica dedicada a la guerra és nefasta i no em digueu que els romans deien “si vis pacem para bellum”. Mai en el món tot alló que envolta a la guerra ha generat una pau autèntica, ni tan sols els Tractats Internacionals. Per què aquest volum estratosfèric de diner que es dedica a la guerra, no es desvia cap a la cultura que és la verdadera pensadora per crear una convivència en pau i rica. És lamentable que la major part de la riquesa mundial sigui una provocació de pobresa, indigència i mort per manca d’aliments. Dissortadament no existeix una consciència mundial de la pau, i no existeix per què al poder no li interessa. Quan el poder trontolla per què la gent pensa, alló primer que fa no és parlar, és treure les armes. A Espanya aquesta pràctica és molt l’ordre del dia. No  només amb Catalunya, amb altres indrets d’Espanya també i encara que sembli inversemblant també a Madrid. Els alduralls no es poden permetre, però hi ha aldarulls que clamen justícia i el poder ni se’ls mira, quan és constitucionalment la seva primera obligació. El poder no admet que es pot equivocar i aquí rau la causa de manifestacions populars que reclamen justícia. El poder només se seu a pensar quan perilla el seu vot. Hi ha molt a valorar en la política dels pobles. I la política encara ha d’aprendre molt de la gent senzilla i humil. Només la cultura salvarà el món i la popular hi té un paper de protagonista. S’ha d’escoltar. El refraner popular no és una distracció, és una lliçó magistral.

He tingut un somni independentista

No he somiat que Catalunya serà independent, per què estic convençut que serà la propera veritat histórica. He somiat en policies, ministres, president del govern, partits estatals que desprès del 1 d’octubre els procupa quina serà la seva situació no només política, si no també social i cívica. He somiat que el Sr. Rajoy llegia articles de Ramon Cotorelo i de Suso del Toro, amb un gran tremoló de mans i uns ulls desencaixats que no podien continuar llegint, i unes mans incapaces de poder patir el pes del diari. He vist un Senyor Rajoy, que es preguntava com ho podria fer per tenir una conversa amb el President de Catalunya, nou estat europeu, per què no sabia com fer-ho per pagar les pensions dels jubilats i tampoc les seves obligacions socials per què força amics seus del partit l’havien abandonat. I plorava amargament perquè amb la seva política havia trencat Espanya. I trist, per que cap policia, ni guàrdia civil le deixava un mocador per aixugar-se les llàgrimes. Llàgrimes provocades també perquè els seus ministres estaven asseguts a terra donant-li l’espatlla. Francament, feia llàstima. I al desvetllar-me m’he preguntat, per què jo he tingut aquest somni? Recordo, que m’ho passava molt bé veient-lo i escoltant, fins i tot, esclatava alguna riallada. Era jo feliç, per què el President es donava cops al pit i reconeixia que havia traït la democràcia. Em va cridar l’atenció, com una guàrdia civil, fill d`’una familia humil, es va dirigir als ministres de justícia i de governació i davant seu va estripar el carnet, els mirà amb fúria i els envià a on en llenguatge col·loquial s’envia un indesitjable. Però els tirà en cara que havien obligat a la guàrdia civil a prevaricar amb els registres per retirar cartells i butlletes que defensaven els drets de la gent senzilla d’on ells havien sortit. I aquell guardia, cridant va dir, em fa vergonya per què per la vostra indignitat amb quina cara demano jo a Catalunya ingressar en el cos dels Mossos d’Esquadra? Sou uns cruels, heu destrossat la meva vida. Però el somni fou molt més cruel. Va veure com molta gent corria espantada per carrers de Madrid. Un terratrèmol d’una intensitat increïble enderrocava l’edifici del Tribunal Constitucional. Com és possible? I una veu em diguè a cau d’orella, la natura és més poderosa que els polítics i, a vegades, pel joc de l’atzar, fa justícia. Senzillament aquest somni, no em va alegrar, no desitjo el mal de ningú, però, veritat o mentida, em va ensenyar a pensar que la realitat de la llibertat de les persones exigeix respectar les seves idees. En el capçal del meu llit hi lluia la bandera catalana. Li vaig fer unn petò. La dutxa em va serenar i l’aigua em va dir, els somnis han estat molt importants en la història de la humanitat . Somnis bons i dolents. Però tots fan pensar, i aixó és bo.

De perseguits a vencedors

M’han cridat l’atenció aquestes paraules del Fiscal General de l’Estat, Sr. José Manuel Maza: “en Catalunya hay mucha gente sufriendo por qué va a ser de ellos si se incumple la lei”. En aquesta frase si poden emmirallar dues opcions: a) els que volen la independència i se’ls acusa de no complir la llei i b) els que volen la continuitat amb Espanya complint la llei. Qui dels dos incompleix la llei, l’a o el b? Sr. Fiscal tenir opinions sobre la Constitució és delicte o il·legal? Per què si és delicte jo li preguntaria sobre la legalitat de la democràcia espanyola perquè va desobeir la llei vigent de l’estat franquista. No l’ha perseguida per què la llei no fa la democràcia, la democràcia redacta la seva pròpia llei. Quan un ciutadà se sent decepcionat per alguna raó de la llei actual, suposadament en principi de demócrata, té tot el dret de manifestar-ho i de defensar-ho, perquè si la llei existeix és gràcies al fet que el ciutadà és sobirà. I en el conflicte actual no es respecte la sobirania d’un nombre molt considerable de ciutadans catalans. I no voler parlar-ne és anar contra la Constitució. I els tribunals, i d’una manera especial el Constitucional, han de defensar-la i en aquest assumpte no ho fa. Una pregunta molt dura: no defensar-la com cal és prevaricar? Les idees totes són vàlides mentre no provoquin violències contra la convivència. Les idees es defensen amb la paraula, no amb la llei i amb les armes. I l’exemple que ens dóna l’estat espanyiol no és aquest. Tota l’actuació policial desplegada a Catalunya, amb tots els respectes Sr. Fiscal, revertirà contra la dignitat de l’estat espanyol, no contra els espanyols, que molts defensen Catalunya, fins i tot, independent. Sr. Fiscal, no sóc gaire expert en psicología, però quan contemplo la tele observo la cara de les persones que parlen perquè els ulls són l’expressió del convenciment sobre alló que s’esta dient i és curiós, la vostra cara Sr. Fiscal, com la del President, Sr. Rajoy, no palesa convicció, més aviat por. Els sentiments tenen la funció de donar credibilitat a les paraules i els ulls expressen sentiments. Aquest petit detall referma la meva minsa credibilitat de la política i justícia espanyoles actuals. I un altre argument: una idea és per compulsar-la en les diferències que manifesta, debatre per arribar a un consens, i si el debat no convenç prou en una democràcia es vota. I aquest procès no s’ha complert. S’ha vulnerat la democràcia. I perdoni, serè molt dur, dóna la impressió, jo la tinc, que des d’el poder es provoquen situacions de violència per argumentar la seva postura. Em pot dir que menteixo, el que no em pot dir és que no tinc dret a treure conclusions perquè és incomprensible i democràticament indefensable que no s’escolti la voluntat de més de dos milions de persones que fa set anys es manifesten demanant la independència. Sr. Fiscal ha dedicar algunes estones a analitzar la part de culpa que hi té el govern de l’estat en aquest assumpte, per què l’objectiu de la llei és defensar els drets de les persones i per dret natural, superior a l’escrit, les persones són lliures. Les persones que formen les institucions són falibles també. No tinc els coneixements legals dels advocats i dels jutges, però una pregunta, perquè en l’aplicació de la llei són necessaris els advocats? Senzillament per què els jutges també es poden equivocar. És contranatura una sentència amb carácter irreversible i absolut. La llei de la natura és la base. I la natura ens ha fet lliures independement de la condició social de cada ésser humà. No respectar aquest dret natural, és sincerament prevaricar. Amb tot el respecte a la Constitució, que avala el dret de Catalunya a ser, la història dirà que Catalunya de perseguida esdevinguè vencedora. 

El PSC m’ha decepcionat.

Les idees totes són vàlides. És una afirmació agosarada des de la meva creença religiosa. Però des de la meva creença religiosa la seva filosifia em diu que Déu respecta fins i tot el pensament contra Ell. I el respecta per què ens diu que l’amor més gran és aquell que estima el seu enemic. I aquesta postura es deu al fet que el ser humà ha estat creat lliure. La llibertat és aquella qualitat que ens permet mesurar la categoria huma, cívica i social de les persones. És veritat que existeix la sanció, però no sense haver intentat el diàleg. I en les relacions humanes, aquelles que fan referència a la convivènvia inevitablement han de refermar-se dialogant i el consens és argument de convivència, no només de pensament. La meva fe m’ensenya que els pobles són lliures i han d’organitzar-se d’acord amb els seus objectius i les seves possibilitats. Una convivència sempre és resultat d’un enteniment. I la política és el primer responsable. I com en l’ésser humà que l’error és motiu de reflexió i diàleg, en política no se’n pot prescindir del diàleg per què està sotmesa com tot humà a caure en errors. I l’argument polític prou clar ens el dóna la variada existència de partits polítics amb objectius i programes molt diferents, contraris i fins i tot contradictoris. I la gran lliçó que ens dóna la història és la incongruència de la política de no respectar l’error que obliga a dialogar, per què l’error d’un ,pot ser la veritat de l’altre. La veritat humana no és absoluta, ni la més propera que és la científica no deixa de ser canviant i els científics ho respecten per què amb el seu raonament i descobriment fan passos endavant en benfici de la humanitat. Tant difícil és que la ciència de la política que rau en la seva filosofia no avanci amb el temps per què és vol inamovible, com ho palesa la política actual de la pell de brau? Defensa el socialisme  del segle XXI els principis fundacionals? El socialisme, si no vaig errat, va nèixer com un moviment per aconseguir una distribució més justa de la riquesa. Contemplar com personatges socialistes que han estat presidents o ministres de govern s’han convertit en multimilionaris és un exemple de dignitat social i humana? Si ens endinsem en el camp de les idees, les conclusions són francament desil·lsionants. Només cal analitzar el procès del Secretari General del PSOE. Un escàndol polític. I també ho és el comportament del PSC en relació amb la problemàtica que viu actualment Catalunya. La democràcia l’han convertida en una politicocràcia que alló que defensa és el partit, no a la nació que els ha votat. Amb tot el respecte a les idees, la Constitució Espanyola no prohibeix les idees, alló que prohibeix és no ser demòcrata i la base de la democràcia és el diàleg en les diferències. Tal vegada la natura ha fet totes les persones iguals? Dissortadament alló que mana en política, alló que el poble senzill intueix, és que en política avui tot si val per la poltrona i pel diner. Alló que primer fan és assegurar el seu sou i el del seu futur i dissortadament una gran part de la societat en surt perjudicada. La postura del PSC en la política catalana, a mi personalment m’ha decepcionat. I em sap greu, perquè tinc amics socialistes que aprecio moltíssim.

Sr. Rajoy, on és la il·legalitat del referéndum?

Mesurar les paraules és una condició de credibilitat de tota persona independentment de la seva condició social. I en el camp polític espanyol s’ha de tenir molta cura quan la Constitució reconeix que la Declaració Universal dels Drets Humanas ha estat bàsica a l’hora de la seva redacció. Un exemple: article 3 de la declaració:”Tots tenim dret a viure. A viure lliurament i amb seguretat”. En una democràcia tractar d’il·legals i delictives unes idees, com fa l’estat espanyol en relació amb el dret a decidir per la independència que una part molt considerable de Catalunya defensa per viure en llibertat, no és un bon exemple de compliment de l’article esmentat. Però l’article 18 hi afegeix:”Tenim dret a pensar el que volem i a canviar de manera de pensar”. I a continuació l’article 19 hi recalca:” Tots tenim dret a la llibertat d’expressió i d’opinió. Tenim dret a intercanviar idees amb les persones d’altres paísos sense que les fronteres  ens ho impedeixin”. El pensament no es pot penalitzar, s’ha de raonar. I referent a la seva penalització, l’article 30 hi afegeix: “Cap estat, cap grup, cap ésser humà, pot utilizar cap principi d’aquesta Declaració per suprimir els drets i les llibertats que s’hi proclamen”. Amb aquests principis de la Declaració, inspiradora de la Constitució, quina és la qualificació que es mereix el Govern de l’estat espanyol? Però, cura no fa massa dies que el Sr. Rajoy va manifestar a Barcelona: “ L’independentisme no té ni un sol suport europeu” I mira per on, la resposta li arriba en paraules de Jean-Claude Juncker, al canal internacional Euronews:” Si la independència de Catalunya veu la llum, respectarem aquesta decissió”. Unes paraules prou clares que palesen que en la legislació europea no és il·legal, ni delicte, defensar la independència. El Parlament Escocès i el Danès s’han manifestat a favor de Catalunya. Anglaterra reconeix el dret a votar i més enllà d’Europa Premis Nóbels s’hi han manifestat a favor i per arrodonir-ho els Estats Units d’Amèrica han manifestat que si Catalunya s’independitza treballarant amb Catalunya. Sr. Rajoy, Catalunya no està sola en el món. I en  la seva  Espanya també es dóna la raó als catalans que volen votar: manifestació a Euskadi i xerrada a Madrid organitzada per una assemblea madrilenya pel dret a decidir. Sr. Rajoy on rau la il·legalitat que comet Catalunya i on és la solitud en que es trova? La meca conclusió em diu que en la incompetència d’una part, que es creu senyora, de la política de la pell de brau. Sr. Rajoy el diàleg que vol Catalunya, el permet la Constiutució. L’apartat 1 de l’article 16 diu:”Es garanteix la llibertat ideológica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap limitació, quan siguin manifestats, que la necessària pel manteniment de l’ordre públic protegit per la llei”. Sr. Rajoy, Catalunya, com vos dieu, no vol “liquidar la nostra democràcia, la Constutrució i l’Estatut”. Gràcies, quan dieu “la nostra democràcia” manifesteu que els catalans no en formem part, perquè ens perseguiu? Cal ésser coherent. La Constitució no la menys-tenen els independentistes catalans, ja faran la seva i l’Estatut el va retallar el Tribunal Constitucional per instància del PP i del govern. Sr. Rajoy, em permet ser malpensat? No actueu il·legalment? La història ho dirà. La Constitució em permet pensar-ho i la Declaració Universal dels Drets humans, també. Siguem humils, les multituds no sempre tenen la raó i els pocs acostumen a ser més verídics.

El President Rajoy porta Espanya a la bancarrota

Els fets polítics dictatorials com els que estem vivint a Catalunhya actualment, encara que sembli inversemblant, porten l’estat espanyol a un suicidi polític i econòmic. Fent una ullada a la trajectòria en el tema català s’intueix clarament un canvi de camisa, alló que amb paraules més contundents s’en diu hipocresia. El NO al diàleg del començament de la crisi s’ha convertit en un SI al diàleg que ben analitzat és la continuitat perquè ara culpen Catalunya que no accepta la proposta del govern per una raó molt senzilla. Rajoy simula diàleg però en el diàleg no es pot parlar del dret a decicir. Ara, com necesssiten fer veure la seva bona disponibilitat, ho corroboren amb obertes persecucions a les institucions catalanes. Un filibusterisme polític que enlluerna a la gent que no vol pensar per evitar-se problemes. Són aquelles persones que es queixen d’uns drets que no s’han guanyat per que mài fan res per la convivència. Són aquelles persones incapaces d’escoltar a qui no es, ni pensa com elles per intentar un punt inflexió i junts des de la diferència treballar per una convivència més verdadera i justa. I dissortadament aquesta rara filosofia la practica el govern i aquella part de la societat quin comportament no és creïble. La lluita que té Catalunya no és només política sinò que també és cívica, contra un civisme miop que no vol votar per por de perdre al no tenir la seguretat de guanyar. Són aquells ciutadans que la veu del poble no és sobirana sinó estar d’acord amb la llei però, a la vegada critiquen si per culpa del govern no els hi arriben els diners per anar de vacances o assistir a un partit de futbol. És veritat que Rajoy està desplegant una manifestació de força suposadament emparada per la llei, però només suposadament perquè l’estat espanyol no és cap exemple a l’hora de complir les lleis superiors que li venen d’Europa. Totes les masses piquen i no és gaire llunyana l’hora que el govern espanyol patirà aquestes picades que la seva Europa no les hi evitarà, ni en tindrà cura. I seran difícils de sanar perquè són autopicades que es generen en el cor, la seva intel·ligència provoca i el seu cos pateix. Són picades que s’originen dintre i al sortir fora piquen altra vegada cap a dintre. Des de la meva petitesa i el desig d’una convivència en pau també amb Espanya, he arribat a la conclusió que el President Rajoy s’ha equivocat de política i els que la patim pensem que ni la dictadura franquista havia estat pitjor. Continuarà Europa amb els ulls tancats, permetent que un estat integrat, actui antidemocràticament? Penso que no, per què s’escolten veus que allarguen la mà a Catalunya. Malgrat tota la parafarnàlia política de l’estat espanyol ningú em podrá obligar a dessistir del dret a decidir, del dret a la independència i del dret a pertànyer a una Europa autènticament democràtica. Avui m’he quedat sense el meu diari. Privar-me de llegir la premsa que defensa els meus drets és anticonstitucional. Els drets de la unitat d’Espanya que vol el Sr. Rajoy, en una Europa democràtica, no es defensen amb la policia, l’exèrcit i la llei, es defensen amb un diàleg intel·ligent, raonat, convincent i trobant aquella solució que malgrat les diferències, la convivència és possible. I aquesta filosofia no s’ha complert, digui el que digui el ministre manipulant la trajectòria de la controvèrsia política. I la manipulació continua operant. Ha posat l’estat la mateixa diligència contra la corrupció?. Potser si se solucionès aquest problema s’entendria millor el diàleg amb els altres. Malgrat tot, confio en el meu govern català, el dia 1 octubre votarem i la porta a la independència restarà oberta. El diàleg amb Europa serà més democràtic .

Les institucions espanyoles vulneren la Constitució en el problema català.

L’article 155 i altres aportats per atacar Catalunya parlen d’una actuació possible d’acord amb una situació que pot haver estat provocada per incompliments constitucionals per part de l’estat i els seus òrgans. I aleshores, abans d’actuar, cal comprovar els incompliments. El Capítol II, parla dels Drets i Llibertats. I penso que són capdals en el tema que em preocupa.

Article XIV: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.

El primer incompliment: “Els espanyols són iguals davant la llei”, la primera afirmació incomplerta. Si tots fossin iguals, tots els culpables de corrupció haurien estat sancionats i possiblement alguns càrrecs molt importants no estarien en el poder. I el primer incompliment comença amb el diner. Des d’el President al darrer subsecretari estan sense culpa? És una ivestigació que el Tribunal Constitucional hauria de fer i no la fa. Per què? No és sobirà el ciutadà? Si repassem les inversions de l’estat en les Autonomies descobrirem un munt d’irregularitats a tots nivells. I referent a la corrupció s’ha investigat el motiu de les morts fins al moments d’inculpats del PP i per què han mort? He llegit sospites significatives. Un altre incompliment rau en el fet que un partit corrupte no hauria d’estar al poder. És un altre incompliment.

Un pas mes: “sense que pugui prevaler cap discriminacio….. d’opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. OPINIO: les opinions són lliures i es poden manifestar sense cap dret a ser condemnades. L’article justifica el dret d’opinar, no parla d’alló que es pot opinar o no. Precissament les diferències en l’opinió són la base del progrès. I en política també. I la democràcia espanyola n’és un exemple. Les opinions són defensables, alló que no, rau en la provocació de l’ordre públic i aldarulls polítics. I els independentistes catalans són pacífics. Es dirà que s’han cremat banderes espanyoles i fotografíes del rei, no ho nego, però qui ho ha provocat? I quan els falangistes van a Catalunya i es dediquen a cremar la bandera catalana i a proferir insults molt greus, què ha fet la justicia espanyola? És un altre exemple de que la justícia no és igual per a tothom.

Sancionar els polítics catalans i representants d’entitats i institucions perquè defensen el dret a decidir i la independència de Catalunya pacíficament  és contradir l’article XIV de la Constitució, incomplir-lo i quan aixó ho practica una persona aliena al Govern, aquest la culpa de prevaricar. Però l’article XIV atorga el dret d’opinió lliure no només a les persones sinò a la societat, independentment de la seva circumstància.

No sóc cap entès en lleis, però em penso que de llegir sí que en sé, com també entendre el significat de les paraules i la seva extensió. I aixó ho vaig aprendre de petit abans de la guerra i el sistema educatiu espanyol m’ho ha confirmat. Una de les poques coses bones del sistema educatiu espanyol de l’època franquista i que dissortadament la democràcia hispana actual no té. Alló que he après i no m’ho ha ensenyat el sistema educatiu actual és ser crític i procurar ser just en les valoracions. I sovint la justícia em diu que he de denunciar, criticar i posar en evidència les paraules i els fets. La Constitució Espanyola dóna massa motius per  denunciar l’actual política del segle XXI.

L’article 155 de la Constitució

La primera observació que cal fer davant l’article en qüestió és que forma part d’una societat democràtica i que la filosofia democràtica només s’altera amb la presència de les armes. L’aplicació de l’article 155 és viable quan democràticament s’han esgotat tots els arguments racionals , intel·ligents en base a la filosofia de la democràcia, que és una filosofia basada en la sobirania de la veu del poble. Dissortadament aquesta filosofia no es compleix en l’estat espanyol i el soroll de les espases comencen a imposar-se com ho feren a l’hora de votar la Constitució. Independentment que la nació catalana sigui un estat de dret o no a Europa per la seva  condició de ser Europa en un marc més o menys legal, Espanya, Europa no pot consentir que un estat integrat conculqui la base filosófica de la democrcia. I en relació a Catalunya aquesta incolcució és una realitat amb l’amenaça de la intervenció militar defensada per  generals amb el greuge que ja s’ha desplegat l’exèrcit a Cartalunya amb l’excusa de celebrar maniobres militars. L’evidència d’esclafar Catalunya és tan clara que sembla impossible i d’una ceguesa preocupant que les autoritats europees no se n’adonin i molt més quan l’estat espanyol ha passat olímnpicament d’advertències de la Comunitat Europea. L’article 155 és molt clar però la filosofia de la Constitució encara ho és més. I l’aplicació a Catalunya d’aquest article seria una inconstitucionalitat perquè Catalunya no ha creat cap risc de guerra, només defensa un dret històric amb els arguments propis de la democràcia com són el dabet i la votació. I l’estat passa de la democràcia i imposa la por amb la presència de les armes. Que farà l’exèrcit davant d’un poble desarmat que defensa la seva llibertat en pau, bona armonia i festivament? Obliden els soldats que ells també són persones i els ciutadans que tenen davant també ho són com ells? Quan es porta una arma a les mans es deixa de ser persona i tot si val? Un poble que ha fet front al terrorisme s’ha de veure amenaçat amb les mateixes armes dels terroristes? Per què aquesta és la contradicció, tant uns com altres acaben solucionant els conflictes a trets. I amb milers anys d’història no s’ha trobat la solució i sembla llunyana al segle XXI. Catalunya, amenaçada amb incompliments de la llei i amb les armes, però Catalunya no ha de perdre la calma. La intel·ligència ha de ser la seva arma al servei de la democràcia, l’amor a la pau, la seva llei bàsica i fonamental i els drets de la persona, el seu principi bàsic de la convivència. El fum dels trets s’esvaieix amb el temps, la manipulació de la llei es converteix en boomerang, però la veritat i l’amor al servei de la intel·ligència i del cor porten a la victòria. Els catalans estimen i pensen, el cor i la intel·ligència són les seves armes. Una batalla pot suposar, però la guerra es guanya.

Farà Europa obrir els ulls a l’estat espanyol?

La persecució que el govern d’Espanya, en mans del partit PP, està portant a terme contra Catalunya, recorda els pitjós temps de la dictadura franquista. A les acaballes de la guerra, les avionetes de l’exèrcit franquista volaven sobre els pobles de Catalunya llençant paperetes convidant a  formar part de l’Espanya una i lliure. Una no ho fou mai, única potser sí per la força de les armes, i lliure encara no ho és avui. L’atac que el PP ha desencadenat contra Catalunya és un atac contra la democràcia i un greuge contra la Constiució. Una Constitució que promet una política en la que els drets de la persona seran fonamentals en el model democràtic d’estat quan els drets de les persones són trepitjats. La demagògia i la manipulació de les paraules són els arguments, que sovint acompanyen les armes, per restaurar una nova dictadura. Davant de l’atac incontrolat contra la voluntat d’un poble que vol viure en llibertat i ser Europa, tancarà els ulls la Unió Europea pel poc respecte democràtic d’un estat que en forma part i la seva política no té altre objectiu que la  destrucció d’aquest poble? Estic convençut que Catalunya a l’hora de la veritat no es trobarà sola i com diu un pensador europeu no seria estrany que qui es trobés fora d’Europa fos Espanya. Davant d’aquest comportament i el d’un Tribunal Constitucional que és un escolanet del Govern, Europa abandonarà Catalunya a la seva sort? Precisament el comportament del Tribunal Constitucional crida l’atenció per la seva rapidesa d’actuar contra Catalunya quan encara és incapaç de posar ordre en l’escàndol de corrupció del partit del govern. I Europa que ha cridat més d’una vegada l’atenció a l’Estat Espanyol per incompliment del seus deures com a membre, es quedarà amb els braços creuats? La història i la natura segueixen el seu camí, entrebancat egoísticament per polítics, però sempre arriba al seu destí. Més de tres cents anys de camí fets per Catalunya no seran en va, seran l’assoliment de la seva independència. I Europa no deixarà Catalanya abandonada. És un valor  democràtic massa valuós per perdre’l. La lluita contra el terrorisme duta a terme pels Mossos d’esquadra i el clam popular de llibertat i independència han despertat el món i el Govern d’Espanya només respon amb amenaces, signe d’incapacitat política o covardia. Tot alló que no és democràcia. Per què amb la Constitució a la mà, Catalunya pot optar a la independència, negar-li aquest dret és confessar que Catalunya no forma ja part de l’estat espanyol. I aleshores, que vol? Ser un altre Felip V per reconquerir-la amb les armes?  “España, una, grande y libre” no ho ha estat mai. I no ho ha estat per què els governs espanyols, el de la dictadura i l’actual de la democràcia, l’han trencada. Sé que el que dic és molt greu, però escolteu i llegiu les notícies, escolteu els polítics del PP en el Congrès, observeu les desqualificacions que es fan contra els partits catalans independentiistes. Llegiu, escolteu, reflexioneu i arribeu a una conclusió. La meva és clara. Catalunya no serà si no s’independitza. Europa, obriràs els ulls?

Pot un ajuntament no facilitar el vot el dia 1 d’octubre?

El color polítc d’un ajuntament ha d’estar al servei de tots els seus ciutadans indistintament de les tendències i idees malgrat siguin oposades a la filosofia del partit. Un servei no és imposar sinò facilitar la posada en pràctica dels drets i deures de les persones. I ho ha de fer perquè la Constitució Espanyola ho reconeix primerament per què els ciutadans són sobirans. Una votació es fa en defensa d’unes idees i dels drets que aquestes defensen. És veritat que no totes les persones pensen igual i és la base per poder progessar. I aquesta afirmació és vàlida en tots els estaments de la societat, polítics, religiosos, econòmics, culturals i cívics. I la salvaguarda d’aquests drets li pertoca a la llei. El vot del dia 1 d’octubre és lícit i legal, lícit perquè és un dret inherent a la persona per la seva naturalesa i legal per què la Constitució no ho prohibeix, més aviat, ho reconeix. L’apartat 2 de l’article 9, diu:”Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin rels i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participación de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”.  L’article es dirigeix a tots els poders públics, els ajuntaments també. I que els hi diu?: “promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives”. Dues consideracions, distingeix els drets dels individus i dels grups. És a dir que hi ha diferències en el com però en el fons són i com el ser és la base,tots tenen dret a defensar els seus punts de vista. Dintre d’Espanya, Catalunya és un grup, que mereix ser respectat. Continuem: però no només ha de “promoure” sinò que també ha de remoure els obstacles que n’impideixen o en dificulten la plenitud i tercera condició ha de facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”. Posar dificultats a la votació del dia 1 d’octubre és incomplir la Constitució i impedir significa prevaricar. Votar no significa imposar, tot el contrari, significa avançar en el progrès i en el cas de Catalunya com ha de ser la política que vol viure el poble català. Òbviament que existeixen idees diferents i oposades. Per aquesta raó s’ha de raonar, dialogar i arribar a un consens, que en aquesta questió és votar i acceptar democràticament el resultat. Defensar una idea no és delicte, sí és un delicte castigar una idea que no ha provocat cap aldarull i cap acte antidemocràtic. Parem esment en el que diu l’apartat 1 de l’article 10:”La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són el fonament de l’ordre polític i de la pau social”. Parem-hi atenció: ordre polític i pau social depenen de la dignitat de la persona. La dignitat de la meva persona com a català exigeix el respecte a la meva llengua, a les meves idees que en força matèries poden diferir d’un castellà, andalús o galleg, que mereixen el mateix respecte i defensa de part de la llei. Obligar a viure diferent no respectant l’espai natural propi de la persona, que també marca qualitativament, no és respectar la Constitució. És veritat també, que la dignitat d’una persona millora qualitativament amb l’aprenentatge d’altres llengües, però els poders aquesta circumstància l’han de promoure, propiciar i no imposar. Són les persones i les seves circumstàncies que fan avançar el progrès amb el desig, la voluntat i la intel·ligència, però no es pot oblidar que el naixement és el principal promotor de la qualitat de la persona. I sovint aixó políticament no és compleix i la Constitució ho té molt present. En base al meu raonament els ajuntaments estan obligats a facilitar el vot a tots els ciutadans. Imposar el color del seu partit és antidemocràtic.

Es respecta la sobirania dels ciutadans que la Constitució proclama?

La conducta de l’estat espanyol envers el poble català m’ha portat a consultar la Constitució i aquest comentari es basarà pràcticament en el seu articulat. Comencem.

Art. 1-2: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificades per Espanya”.

Consulto la Declaració Universal dels drets humans i un dels seus CONSIDERANTS diu: “Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com a últim recurs, a la rebel·lió contra la tiranía i l’opressió”...

No cal ser gaire intel·ligent per concloure que la situació actual de Catalunya es relaciona directament a veure’s forçada a una rebel·lió contra l’opressió. Fa tres cents anys que dura. L’article 1 de la Declaració fa aquesta observació:”Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i deures. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.” On  és la fraternitat del President Rajoy demanant signatures contra Catalunya, negant a la Policia Catalana el dret de pertànyer a l’Europol i negant-se al diàleg en el dret a decidir, que la Declaració reconeix i tractats europeus també?

L’article 15 de la Declaració: 1.-“Tota persona té dret a una nacionalitat”.- 2: “Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat”. La Constitució espanyola reconeix que Catalunya és una nacionalitat. I d’acod amb el punt vol exercir els drets de pertànyer a una nació lliure i independent.

Què diu en aixó la Constitució. Un dels CONSIDERANTS DEL PREÀMBUL: “Protegir tots els espanyols i el pobles d’Espanya en el’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions” Catalunya és un poble d’Espanya amb una llengüa que el fa diferent, però Constitucionalment aquest poble és una NACIONALITAT i com a tal té dret a ser independent. Però n’hi ha més: Art. 1,2 de la Constitució:”La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat.” Conseqüentment, jo català independentista amb DNI espanyol sóc sobirà i amb dret a exercir la meva sobirania perquè formo part d’aquest TOT. Però per naturalesa tots els ciutadans espanyols som diferents i tenim dret a actuar d’acord amb aquestes diferències amb la limitació natural, la Constitució també ho diu, de no causar aldarulls i pertorbacions d’ordre públic. Però l’art. 14 ho amplia:”Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Un reflexió, Sr. Rajoy, vos sou president per la voluntat d’una tercera part escassa dels ciutadans, amb quin dret afirmeu que Catalunya ha d’ assolir els vots de tots els esspanyols? És, de moment, una reflexió.

Sr. Rajoy el dret a decidir i a ser poble lliure, la Constitució no el prohibeix, el respecta i el reconeix. Però llegim l’article 16: 1)”Es garanteix la libertat ideológica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap limitació, quan siguin manifestats, que la necessària pel manteniment de l’ordre públic protegit per la llei.” 2)” Ningú pot ser obligat a declarar quan a la seva ideologia, religió o creences”.  Sr. President del Govern, compleix la Consgtitució i els Decrets Universals dels Drets Humans en relació a la problemàtica que Espanya pateix amb Catalunya i problemàtica que el seu partit n’és el principal culpable? Les lleis europees poden semblar que li donen la raó, però hi ha una llei superior, la voluntat dels pobles lliures i Europa la compleix. Repassi els moviments de secessió per exemple de Lituània, i actualment malgrat l’opisició de la política europea, és lliure, perquè, com diu la Constitució Espanyola, els ciutadans són sobirans.

Els pitjós enemics els tenim a casa

És vergonyós com es manipula la democràcia. La primera norma és el respecte a les persones. I en el Parlament de Catalunya per part dels partits estatals, el menyspreu a les persones i a les institucions catalanes fou norma. Una llei no és mai jutge en un procès  democràtic. Els partits unionistes van respectar les lleis de la dictadura al fer el pas a la democràcia?. Sobre el paper era un enfrontament a la llei. Els fets viscuts al Parlament català em porten a pensar que el PP, PSC i C’s els hi sap greu el pas a la democràcia. Les lleis no creen democràcies, les democràcies creen les seves lleis polítiques en defensa d’un model de convivència. I aquestes lleis, com totes, són efímeres i els pobles evolucionen. Un estat és un servidor dels ciutadans que el configuren i en el procès històric es comprova com alguns pobles s’han independitzat de l’estat a que pertanyien perquè no corresponia a la identitat que els definia. I aquest esdeveniment s’ha viscut el segle XX i s’està vivint al segle XXI. I no hi ha cap llei amb prou autoritat per impedir-ho, per una raó molt senzilla perquè en una democràcia el ciutadà aproba o desaproba les lleis. I és en aquest punt on el comportament dels diputats catalans dels tres partits esmentats van tenir un comportament lamentable des de tots els punts de vista, de l’humà i sociológic també. El comportament de presentar una esmena rera l’altra amb la intenció de provocar esgotament i no votar, és una proba prou fefaent. I ho és perquè abans de sortir de l’ehimicle van tenir la ironia de retirar les esmenes. És va viure un joc brut i irresponsable i aixó en nom de la democràcia. En democràcia quan es dissenteix s’argumenta racionalment, es dialoga i quan arriba el moment es vota. I aixó tan simple no ho van fer. I no ho van fer perquè el seu sentit democràtic deixa de ser-ho quan guanyen els altres. Humilment demano als catalans independentites i no independentistes que siguin veritablement demòcrates i el testimoni es creïble quan se sap perdre i guanyar. No hi ha cap llei, ni cap tribunal que tingui autoritat per negar els drets dels pobles i quan el conflicte sorgeix, el sentit democràtic se soluciona dialogant, no negant, no amb la policia, no amb les lleis sinò amb intel·ligència. I tinc molt clar, perque he seguit molt atentament el procès que el diàleg no s’ha perdut per culpa de Catalunya com l’estat i el seu govern volen fer creure. Dissortadament el Sr. Rajoy lamentablement no és creïble i no ho és pel tracte que ha tingut amb la Constitució quan li ha convingut. No és creïble demanant compliment de la llei, quan ell no compleix les sentències d’Europa. No és creïble quan diu que demanar la seva presència per testimoniar en l’escàndol de corrupció del seu partit és perdre el temps perquè el tema ara és Catalunya. Amb quina credibilitat i autoritat pot justificar davant la història la lluita contra un poble que vol ser lliure, perquè el govern de l’estat al que pertany nomès fa que ofegar-lo?. I no parlem del comportament en els atemptats terroristes, que fou trist, pobre i manipulador. El tema de Catalunya, que estic convençut serà independent, posarà les a cartes al descobert i el món s’avergonyirà de l’Espanya que fou acceptada a la Unió Europea. Senzillament és el que penso, em baso en fets i el que desitjo és la independència per Catalunya i un Govern intel·ligent i digne per els espanyols.

Abandonar la cambra abans de la votació és desprestigiar la democràcia

La democràcia és un model polític de convivència d’abast mundial,  cap estat en té el domini, ni els drets, només el i els tenen les persones. Les lleis dels estats estan sotmeses als dictats democràtics i conseqüentment no tenen capacitat absoluta, ni única. Sovint en nom de la democràcia es generen situacions que són una veritable befa. Emparar-se en les lleis pròpies per acusar d’antidemòcrata a un ciutadà que no pensa igual i actúa d’acord amb les seves idees és una demostració no només de feblesa democràtica sinò d’ignorància i seria molt pitjor si fos una manipulació. Per demostrar la verdadera postura democràtica s’ha d’estar, en certa manera, per sobre del bé i del mal, del sí i del no. Saber moure’s entre els dos conceptes per arribar a la veritat. Amb tota simplicitat, l’abandonament del parlament català abans d’una votació que sabien perduda i no fer-li front a l’hora de la veritat, és una confessió d’impotència o d’arrogància i ,tal vegada, de les dues a l’hora. Que la llei que havien de votar no els convencia, no té res d’anormal, l’anormalitat està en no votar-la. Era una llei que interpretava la voluntat majoritària del poble de Catalunya, i aquesta voluntat sigui bona o dolenta políticament s’ha de decidir. Abandonar sabent que perderan no és res més que reconèixer la seva veracitat. Està en contra de la llei de l’estat no vol dir que és contrària a la democràcia i per altra banda les lleis espanyoles, al pertànyer a la Unió Europea, estan sota la llei europea i la Constitució Espanyola sota el Tribunal Internacional europeu. Per exemple el Tribunal de DDHH d’Estrasburg ha condemnat sis vegades Espanya per no investigar tortures policials. Amb quina cara exigeix l’estat espanyol obediència quan la seva llei no respecta la superior, que diu que la voluntat del poble és superior a la sentència, també, del Tribunal Constitucional? Qui és el desobedient? I aquesta desobediència posarà, i ja ha posat, davant del món qué enten el govern d’Espanya per democràcia.  I la democràcia a Europa no es compra ni amb diners, ni amb favors. I abandonar una cambra per no votar és un burla. Les mirades dels que abandonaven era tot un poema. El poema d’una derrota anunciada. Les paraules diuen el que diuen però les mirades són sovint el boomerang. Al costat del Govern de Catalunya, al costat dels partits PDCAT i CUP i amb la força de la veu del poble català. Camina segur cap a la independència.

Cada dia tinc més clar el sí

Que votarè SI no en tinc cap dubte, només m’ho poden impedir amb la força, l’argument d’una democràcia que no existeix, però tampoc tinc cap dubte que Catalunya també ho farà i alló que és més inversemblant també votaran SI molts castellanoparlants que se senten catalans de fet encara que ho siguin d’adopció. I crec que la gran sorpresa que tindrà el Govern de Madrid vindrà per aquest cantó. No s’ho espera, però serà, com també el de molts immigrans empadronats a Catalunya. La resposta del poble català deixarà desconcertat l’unionisme. La corrupció no només actúa en el món del diner, molt pitjor en el món de les idees i quan no es tenen arguments racionals, la irracionalitat salta al carrer a fer-se l’amo. Senzillament és el que està succeint. Hi ha un clara manipulació de la Constitució i superior a l’article 155 per poder-lo emprar n’hi ha d’altres que necessiten el seun incompliment per poder recolzar-se en ell. Hi ha un incompliment flagrant  per part del govern de l’article 149 en un de quins apartats diu clarament quen l’estat pot permetre el referèndum. I en aquest concepte, si repassem els fets, hi ha un incompliment manipulador descarat amb el NO del President Rajoy perquè ell diu clarament que no vol quan la Constitució li permet. Però en aquest procès hi ha hagut una descarada postura política perquè s’han incomplert les normes democràtiques quan existeix un problema. La constitució no diu enlloc que una comunitat autónoma no tingui dret a la independència i el govern del PP renuncia a dialogar sobre les idees i els seus drets abans d’arribar a la consumació dels fets. No es poden castigar un fets abans de cometre’ls. Es poden prevenir i la prevenció és el diàleg i la votació corresponent i aixó no ha estat mai possible per que el govern del PP no ha volgut. I com no ha volgut no té dret d’emprar l’article 155. Però la manipulació té la hipocresia per germana i ara adonant-se que tenen les de perdre giren el mitjó i diuen que són els catalans que no volen dialogar, amagant que per què hi hagi diàleg no s’ha de parlar del dret a l’autodeterminació, un dret reconegut per tots els pactes signats amb Europa per l’estat espanyol. En la llei internacional són els ciutadans del poble que vol la independència que tenen dret a vot i aquesta norma és superior a la Constitució Espanyola que està sotmesa al Tribunal Internacional de la Haia. Davant del dret Constitucional i Internacional el Govern del PP hi posa bona cara, hipòcritament, i per altra banda directament o per sota mà es dedica a desprestigiar Catalunya, a sembrar la por, a denigrar polítics amb càrrecs amb sancions que són injustes i encara no ho hem vist tot. Estic convençut, que Europa obligarà a posar-hi seny, a obrar democràticament, a respectar els drets dels pobles i que Catalunya voti lliurament la seva voluntat de ser. I penso que la victòria no es farà esperar i com he escrit en altres ocasions, la nació espanyola ho agrairà. No m’agraden els mals de ningú però intueixo que el PP està cavant la seva tomba política.