La meva lectura del 27S des de l’òptica de l’evangeli

La centralitat del ser humà en l’organització de la convivència amb un mandat d’origen diví la trobem en les literatures més antigues orientals i d’una manera molt remarcada en el llibre central del Judaisme i del Cristianisme la Bíblia, tant en l’Antic, com en el Nou Testament. El Gènesi, primer llibre bíblic, en el primer capítol ens diu que l’home i la dona, la humanitat, va rebre l’ordre d’organitzar-se en l’espai terrenal i gaudir dels bens naturals, inorgànics i orgànics per satisfer les necessitats bàsiques de la subsistència. L’home i la dona per naturalesa gaudien del deure i el dret de decidir l’organització del seu model de convivència. I aquests dret i deure són connaturals, que significa que duren en el temps i en l’espai i és superior als deures imposats per lleis humanes. Però la circumstància històrica aconsella que les noves organitzacions es facin dialogant per la simple raó que amb els anys es pot haver disposat de territoris que han donat caràcter, com també els seus bens, a col·lectius humans que els escolliren per bastir-hi el seu propi model de vida. El respecte als drets adquirits es fonamental al tractar-se de noves formes de relacions humanes. Però els drets històrics no són superiors als naturals i per aquesta raó és indispensable el diàleg. No es pot oblidar que tant en temps prehistòrics com en l’actualitat el dret d’organització només el té el ser humà. I ha estat sempre l’home i la dona que han ideat, organitzat i estructurat els canvis i els moviments socials. I aquest punt és clar i defensat no només en la Bíblia sinó en textos dels pobles del seu entorn. I aquest deure i dret s’expressa molt clar en l’episodi bíblic de la Torre de Babel. La sanció, que no càstig, fou la dispersió per motius d’idiomes, costums i territoris, amb l’advertència clara que els éssers humans no eren divins i conseqüentment no podien actuar com déus perquè no gaudien de tal poder. I aquesta interpretació la veiem clara quan l’evangeli ens recorda que “no es pot servir al mateix temps a Déu i al diner”, per una raó molt senzilla perquè el diner no té vida, ni és persona, ni té poder, només és un instrument al servei de la humanitat. I els humans de tots els temps tenen dret a una vida digna i justa. I és aquí quan en el sermó de la Muntanya Jesucrist ens recorda condicions perquè els humans puguin viure dignament, ser benaurats, feliços. Pararem esment en dues benaurances molt significatives: benaurats els pobres d’esperit i benaurats els humils. Dues condicions de relacions humanes indispensables. Jesús no condemna la riquesa, els bens materials, critica el mal us que se’n fa. Una persona pot ser rica i si és pobre d’esperit la seva riquesa no serà motiu d’orgull personal de “tanto tengo, tanto valgo” sinó de saber complir els objectius en benefici de la humanitat. Els bens naturals i la riquesa estan al servei de tota la humanitat i actuar de manera, que com passa avui, existeixi un petit percentatge de la humanitat que neda en l’abundància i la majoria dels humans no tinguin mitjans per una vida digna, no és només anar contra la llei divina sinó un greuge molt greu contra natura. I aquest greuge va lligat amb la segona benaurança que assegura que els humils assoliran el regne de Déu, també a la terra perquè el Regne de Déu a la terra és la vida digna i justa de les persones. I curiosament el comentari casa perfectament amb els objectius de les eleccions catalanes del 27S. Un dret natural de les persones i també un mandat diví d’organitzar-se i la urgència de distribuir els bens naturals perquè tots els ciutadans gaudeixin d’una vida digna. I per assolir-ho calen persones humils, aquelles que els seus càrrecs no són per enriquir-se ells sinó per fer que la convivència humana gaudeixi de relacions humils, base del respecte, i relacions d’una justa distribució dels bens materials. L’experiència m’ensenya que aquest capítol de la Constitució perfecta que mai s’ha escrit l’Evangeli és el gran desconegut. I aquí entraríem en una qüestió molt profunda del tema religiós. Només afegeixo que tan Junts pel SI com la CUP, els independentistes estan en la línia evangèlica i no dic que només ells. Això ho diran els fets i l’existència d’un diàleg racional i intel·ligent.

Amb rauxa i seny cap a la independència

La maquinària de l’estat ja ha mogut peça, imputar a Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega, que declararan davant del  TSJC la primera quinzena d’octubre. Els entrebancs continuaran però la raó està a favor de la independència i no hem de tenir por. Amb el mandat rebut de les urnes, Catalunya ha de continuar amb fermesa el camí, perquè la voluntat majoritària popular democràticament és llei i el que és antidemocràtic és la postura de Ciutadan’s al no respectar els resultat, demanar la dimissió d’Artur Mas i noves eleccions. Es pensen que són el que no són i espero que en les eleccions generals tinguin prou motius per reflexionar. Al marge dels enemics de Catalunya, encara que es diguin amics, la força de l’independència ha de treballar i créixer, seguint el full de ruta marcat amb la seguretat que malgrat tots els auguris de la bola de vidre dels endevinadors unionistes, aquests tindran l’ensurt que la bola se’ls hi trencarà cansada de fer-li dir mentides. He seguit en gran part l’entrevista dels Matins de TV3 al cap de llista de la CUP, Sr. Bolaños, he llegit els twiters de David Fernàndez i n’he tret el convenciment que la CUP, indispensable el seu vot, serà fonamental i, decisòria en el camí cap a la independència i no fallarà. I els que no hem de fallar som els ciutadans defensors del dret a decidir i de la independència amb la certesa que en el tram final no li faltarà a Catalunya ni el vot de “Catalunya sí que pot”, ni el d’”UDC”. No sóc politòleg, dic el que penso però estic convençut que el vot català en les eleccions generals del desembre serà decisiu i obrirà els ulls de molts espanyols que no estan d’acord amb la política ni del PP, ni del PSOE. Catalunya en les generals ha de tenir un vot cent per cent independentista perquè el món, que ja està convençut, se’n convenci encara més del dret que té Catalunya de ser un estat independent dintre de la unió europea i en cas de no tenir prou recolzament l’EFTA ens rebrà amb els braços oberts en la que hi juguen les nacions petites amb una economia més sanejada que la majoria d’estats de la unió europea. Des de la meva postura teològica de la història en la que la intervenció divina no és directa sinó a través de causes segones, s’han donat aquests darrers dies dues situacions que hem de ser prou intel·ligents en la seva lectura: a) Junts pel Sí, ha aconseguit 62 diputats. Els del No en tenen 63, sempre que Catalunya sí que pot s’alineés amb el No, que no he crec. Però s’han de mesurar les possibilitats. Aquesta circumstància fa necessari algun vot positiu de la CUP, del que personalment no en tinc cap dubte. b) la declaració d’imputat del President de la Generalitat. Una evidència més de com “Fuenteovejuna todos a una” al costat del President i la CUP no fallarà. No tinguem cap dubte, ni por, la victòria final serà més lluminosa per universal.

Todo es del color del cristal con que se mira

No sempre es mira amb els vidres adequats i sovint s’adulteren i es manipulen les mirades. Era curiós escoltar comentaris dels polítics fent la lectura clarament amb ulleres de partit. És incomprensible no llegir la veritat que expressen les urnes. La meva experiència m’ha ensenyat que la voluntat de les urnes no es compleix gaire bé mai. Per una raó molt simple, no es té en compte el raonament de l’oponent des de les majories. Quan les minories són escoltades es deu a una conveniència que avala els interessos del majoritari. La nit del 27 S., escoltant interpretacions dels resultats, em preguntava, amb quina ètica i legitimitat es governa a Espanya, perquè no sempre les majories són majories de vots sinó d’escons? També és democràticament incomprensible que una candidatura que ha estat doblada en vots i escons per la majoria tinguin la gosadia de voler imposar el seu criteri? Em pregunto, tal vegada, la  democràcia és una joguina per satisfer els capricis d’una criatura malcriada? Perdoneu, però des d’una mirada filosòfica i lògica és incomprensible desvalorar el resultat del vot democràtic que dóna una avantatge de deu escons sobre la suma de la resta de candidatures. Un vot democràtic ho és tan si la consulta és plebiscitària constitucionalment com si la voluntat popular la hi transforma. És vergonyós comprovar com partits que han rebut un càstig evident de les urnes tinguin la gosadia, no només de no acceptar-ho, sinó de des legitimar el guanyador. Francament és notava massa que allò que menys es valorava era la voluntat del poble perquè només tenien un objectiu desbancar Artur Mas, que ha estat l’únic president dels trenta anys i escaig de democràcia espanyola, que ha escoltat la veu d’una majoria clara dels seus ciutadans. Una lliçó de democràcia efectiva que encara no han après els governants de la pell de brau. Però hi ha un altre punt gens menyspreable, la Candidatura “Catalunya sí que pot” per què la col·loquen en el no quan es partidària del dret a decidir? Estic convençut que molts dels seus militants són independentistes i que aquesta circumstància tindrà el seu pes en el proper Parlament Català. Unes paraules que vaig escoltar al President de Podemos, avalador de Catalunya sí que pot, m’ho fa pensar. Opino que tant la Cup com Catalunya sí que pot tenen molt clar que el problema social greu que viu Catalunya no té solució amb Espanya i que cal un canvi, que no és altra que la independència. El dilluns posterior al 27 S continua el treball, encara amb més il·lusió, de tots els que volem una Catalunya Independent. La voluntat democràtica del poble català és claríssima. La majoria amb que governa el President Rajoy té els vots majoritaris del poble espanyol? Oi, que no?.Anirem més lluny amb tots els Paísos Catalans.

Pensant en el meu vot de demà

Me’n vaig anar, ahir nit, al llit amb el pensament preparant-se per reflexionar. Necessitava fer neteja de missatges i fets de certs polítics que per a mi eren verdaderes barbaritats o bestieses. Desprès d’escoltar als polítics del no, encara estic més convençut del meu SÍ. No considero arguments democràtics els insults i atacs personals i molt menys quan venen de part de polítics que han gaudit del poder i ara critiquen allò que ells no van saber, ni poder fer. És hipòcrita criticar despietadament quan ells en el poder foren responsables de situacions crítiques de pobresa i de mancances socials i ara personatges del seu partit neden en l’abundància. És hipocresia pura defensar la candidatura defenestrant al governant de torn. Cap candidatura del no em mereix el meu vot perquè els seus arguments no tenen prou base on recolzar-se. No em sembla ètic parlar de fred quan han governat de la mà i per raons de poder s’han separat. No és convincent posar-se a ballar perquè és millor ballar junts, però és millor per uns pocs i dolent per a la majoria i ballar per demostrar el no, no deixa de ser ridícul. És de perdedor demanar el vot en català quan mai s’ha estat disposat al diàleg i en castellà s’ha contestat No, encara que en català és el mateix mot. No és convincent voler convèncer presentant una actuació municipal quan s’han perdut les eleccions i decisions preses estan derrocades. No és poder, sinó desesperació envair Catalunya amb missatges contra la voluntat dels catalans. No és demostració de complicitats quan s’ataca l’esport català i obliden tot el que Espanya li deu. No és lògic pensar que el Barça fora d’Espanya no tindrà on jugar. N’ hi tants de greuges que només amb ells tinc prou arguments per mantenir el meu vot independent que he manifestat en moltes ocasions i per escrit. Amb els amics puc reflexionar sobre  la meva intenció i és el que faig amb els amics lectors del meu bloc i facebook. La reflexió amb els amics és constitucional. Són vora les 17 h. d’ el dia de reflexió i cada vegada que em poso a reflexionar em refermo més en la intencionalitat independentista del meu vot. Una reflexió final: quina utilitat té el dia de reflexió? A vegades penso que és l’oportunitat dels que juguen sota mà il·legalment. Em sap greu però sóc sincer.

Seny i sentit comú desprès del 28 S.

Mariano Rajoy desitja poder dialogar amb seny i sentit comú a partir del 28S sobre el problema català. M’agrada l’expressió. Vol dir que fins aquesta data, i sobre tot durant la campanya, no s’ha tingut ni una cosa, ni l’altra. Però qui no en tenia? Suposo que aquell que parlant del tema no sabia interpretar la Constitució Espanyola i s’emparava sempre darrere del NO. I és curiós perquè afirmava que és dialogant i estava disposat al diàleg amb Artur Mas però amb la condició que no es tractés del tema català del dret a decidir. I ara, que veu perduda la causa, demana seny i sentit comú, suposo que déu ser  per la seva part. No és una demostració de sentit democràtic  voler dialogar d’un tema quan el poble ja ha donat el seu veredicte. Però de totes maneres aquesta postura de seny i sentit comú no és gens fiable perquè aferrat a la seva veritat, la conversa amistosa no serà possible. I és significatiu que aquestes paraules les pronunciï dos dies abans de les votacions, donant un signe de bona voluntat. Però Sr. Rajoy, la voluntat del poble és sobirana i la voluntat dels catalans amb la Constitució a la mà, membre siguin espanyols, és sobirana i desprès continuarà sent-ho perquè el poble català com a poble és sobirà a casa seva. Per què Sr. Rajoy amb qui s’ha de dialogar és la gent  i el Sr. Mas no ha fet altra cosa que escoltar-la i complir la seva voluntat. Possiblement, Sr. Rajoy, potser és exemple que com a governant li serà un bon consell. A questes ratlles les escric el divendres anterior al diumenge 27S i ho faig amb la seguretat de victòria. Penso que no és temerària la meva postura perquè tinc fe i confiança en la gent i he escoltat la seva veu democràtica majoritària. Jo em pregunto, acceptaran democràticament el PP, C’s, PSC, Catalunya si pot,i UDC ? perquè el cap de llista del PP ha dit que si guanya el SI promourà una manifestació multitudinària del NO. És el seu sentit democràtic. Resulta que la democràcia consisteix en acceptar el vot quan és favorable al PP. Una interpretació especial de la Constitució. Potser sí, perquè el preàmbul comença que és un “desig” de la nació espanyola d’una sèrie de temes que necessita un estat de dret. Emparar-se en el desig deu ser una manera segura d’interpretar la Constitució perquè encara que diguis NO pots continuar dient que tens el desig del SI, però lo legal és el NO. Aquesta interpretació m’ha explicat moltes afirmacions i fets polítics dels partits en el govern d’Espanya. Tinc la seguretat que s’haurà de dialogar amb seny i sentit comú la independència de Catalunya perquè aquest és el mandat ferm que sortirà el diumenge 27S de les urnes amb l’esperança que el seny i sentit comú sigui autèntic i veraç per part de les dues parts interlocutores. El meu vot diumenge serà un SÍ a la independència de Catalunya. Sr. Rajoy, no oblidi el seu desig, el meu que no és quedi només en desig.