Una lliçó històrica de la passió de Crist

Cada vegada que llegeixo la Bíblia em convenç més aquella dita que Déu actúa mitjançant causes segones. Senzillament li dóna a la història una projecció que no sabem entendre o no volem. Avui, divendres sant, el dia de l’amor més gran amb la mort en  creu de Crist, un govern que es declara laic col·loca la bandera a mig pal, per recordar el misteri de la creu. Gest difícil d’entendre per a molta gent i d’una lectura que personalment trobo manipulada. Valorant des de la consciència cristiana el procès històric que viu Catalunya hi trobo unes semblances humanes que donen força i llum. Analitzat el procès a partir de la seva voluntat, el judici que pateix porta directament a la mort política d’un país amb acusacions semblants a les dels grans sacerdots acusant a Jesús d’enemic de Roma, que fou la sentència final. Catalunya també es acusada d’enemiga d’Espanya i l’estant crucificant. De la mateixa manera que el judici de Pilat no fou just, malgrat les aparences argumentals, tampoc ho és el que s’està seguint contra Catalunya. Pilat se’n va rentar les mans i lliurà el processat als soldats que el crucificaren. De la mateixa manera el President del Govern se’n renta les mans i passa el procès a la justícia. El Crist va morir. Les perspectives polítiques semblen profetitzar que Catalunya políticament morirà. Però la mort fou vençuda i el Crist ressuscità i l’objectiu final fou complert. La redempció de la humanitat. Amb actes humans es va complir un projecte diví. La semblança política de la persecució que pateix Catalunya profetitza que es complirà l’objectiu superior que és el reconeixement de la seva independència. La capacitat de sofriment del caps del moviment vers la llibertat serà el gran valor que portarà a la victòria. Rentar-se les mans és un acte d’hipocresia o d’incapacitat. Pilat va caure a la por davant l’acusació d’enemic de Roma i no entendre de quina realesa li parlava Crist i aquesta mateixa línea dóna la impressió que segueix el govern de l’estat davant el poble de Catalunya. S’em dirà que no barregi política i religió. Comparar no és barrejar, però des de la meva consciència religiosa i amb la creeença d’un futur diví no puc desentendre’m de la capacitat meritòtia de cap acció humana. I quan defenso conscient uns drets m’estic comportant religiosament i política. I quan se’m sanciona, l’acceptació de la sanció és també un mèrit que m’ajuda a assolir els meus objectius. I defensant amb veritat i justicia la llibertat de Catalunya també faig mèrits per assolir, l’altra vida. Accepto que hi hagi persones que no pensin igual i les respecto, però jo, en les meves accions, he de ser coherent i la meva fe em diu que quan defenso la llibertat del meu poble em comporto correctament.

Sr. Rajoy, per què l’estat espanyol està fregant la fallida?

El ciutadans ho han de saber. Mentre es vanta de que l’economia espanyola va bé, dos fronts ho neguen. El deute de l’estat espanyol i la pobresa cada dia en alça. Sr. Rajoy, l’any 2007 el deute públic de l’estat era de 384.000 milions i a l’any 2018 es de 1.143.000 milions. Els darrers 10 anys ha augmentat 759.000 milions. Cada any amb pèrdues amb el greuge que el deute de l’estat equival al 141% del PIB espanyol. No anem endavant, sinò enrere. Perquè? Senzillament per què la despesa pública de l’estat suposa el 42% del PIB. Per què s’ha produit aquesta situació?. Penso que en la ment de moltíssims ciutadans senyalaran amb el dit, la corrupció. I aquesta situació causada per una administració mal portada, els quatre darrers anys del ministre Montoro han acabat sempre amb déficits milionaris, essent el més petit de 40.000 milions d’euros. I davant d’un panorama desestabilitzador alló primer que es fa és controlar a la baixa les pensions dels jubilats. Hi altres pensions que necessiten ser controlades i adaptades a les necessitats del país. Per què es blindà l’ex.rei Joan Carles quan gràcies al ser rei d’Espanya es convertí en una de les 200 fortunes més riques del món. Per què la filla del rei, princesa hereva, ha de cobrar a la seva curta edat una pensió de més de 100.000 euros, quan l’educació dels fills i la seva manutenció és un deure dels pares? És pobre el seu pare?. Per què quan es posa la mirada en els pensionistes no es posa en les nómines inflades dels polítics i en les despeses, com per exemple la  de l’estada a Madrid dels diputats? No cobren per fer la seva feina? Per què es construeixen vies d’alta velocitat totalment inncessàries algunes com ho palesa la manca de pasatgers? Per què, els economistes de l’estat, no han aconsellat prioritzar el corredor meditarrani, necessari per l’economia espanyola? Per què treballeu més en intentar descobrir incompliments contables quan l’estat no compleix? No seria millor animar el bon treball i facilitar a les empreses una millor productivitat? Una altra questió que té molta relació amb l’economia. Quina ha estat la despesa milionària de l’estat en la persecució contra Catalunya? Perseguiu una nació, que forma part de l’estat espanyol, una de les més productives i sense ella, com ha reconegut el mateix ministre d’economia, Espanya no podrá afrontar el seu déficit públic. Heu malgastat milions, que els ciutadans tenen tot el dret a reclamar-vos, no només els catalans sinó tots els espanyols, oblidat els vostres deures polítics que eren els de parlar i buscar solucions al problema polític i no judiciar-lo. La fallida, que és en l’actualitat, l’espasa de Democles que pesa sobre el cap dels governants, es convertirá en jutge que donarà la raó als perseguits. L’actual situació econòmica de l’estat espanyol és només culpa dels governants que no estan a l’alçada del moment històric que viu la humanitat. No culpeu als treballadors i jubilats, que no la tenen i sí, sabeu qui són els culpables. Hi ha blindatges que acusen.

Empresonar innocents és un crim contra la història

La presó en una democràcia no és la casa dels que pensen diferent. En una democràcia criminalitzar les idees és una vulneració de la seva filosofia, base de la seva legislació. La llei no és la democràcia és la salvaguarda de la convivència que ella s’ha donat. I el primer enemic de la llei democràtica és la manipulació per culpa d’un redactat que necessita interpretacions. En democràcia hi ha una autoritat que és sobirana, escolleix els responsables de les seves institucions, i si la llei no respon a les necessitats dels ciutadans aixeca la veu i demana un reciclatge. I en aquest país nostre no s’escolta aquesta veu. La democràcia ha esdevingut el model polític de convivència més proper a la ciutadania però el procès de millora continúa perquè la humanitat encara no ha trobat la filosofia de la globalitat indispensable per assolir un model polític que serveixi a una convivència en pau en la que la solidaritat i la dignitat de les persones esdevingui central. I perquè el procès democràtic no s’aturi és imprescindible el pensador que porta noves idees. Una filosofia de la globalitat per a una humanitat en pau ha estat estudiada, pensada, escrita per Lluis M. Xirinacs i valorada per la Universitat amb la máxima nota de summa cum laude. Però aquesta filosofia no és ben vista per la classe política perquè el seu filòsof reunia dues condicions no massa ben vistes per la  consciència espanyola de dretes i d’esquerres perquè era un sacerdot secularitzat, però religiós i místic, i, a la vegada, era independentista i la filosofia té un nom “globalisme”, que sortosament a casa nostra s’està estudiant, espandint i té força seguidors. El seu autor és un exemple de saber fer una feina ben feta malgrat els menyspreus i les presons. Penso honestament que aquesta filosofisa és necessari que s’adapti a la política catalana perquè li donarà més base, més racionalitat i més força, amb una idea molt senzilla, no hi ha grups sense individualitats. És una filosofia que ens parla de la importància de la indepenència dels pobles. El seu autor Xirinacs defensava la independència de Catalunya i de tots els poble del món. Honestament penso que és la filosofia que necessita la democràcia per continuar el seu procès de progrès amb més força i convicció. I en aquest procès les idees són fonamentals i bàsiques i sense necessitat de dir-ho condemna els empresonaments dels polítics amb idees globals, perquè la independència és una idea globalista. Criminalitzar les idees té uns efectes destructius d’abast impensable.

Barrar el pas a un procès històric és sempre il·legal

Un procés sempre té un objectiu de millora. Massa sovint aquest objectiu no s’assoleix. Per què? Per què en realitat no es tracta de procès o perquè quan és verdader se li barra el pas. Quan un procès té aspectes negatius, per respecte a la llibertat, haurien de seure a la taula defensors i contraris i debatre intel·ligentment i raonada el problema per arribar a un acord. Quan les discrepàncies indisposen dos poders, qui té l’obligació de convocatòria és el poder superior. Si aquest poder no compleix i l’inferior ho demana es comet una greu errada política. La veritat no sempre està al costat del superior i algunes vegades dóna la raó a l’inferior. Aleshores és fonamentral l’argumentació de cada part. Si una de les parts no aporta arguments i es fonamenta en el seu poder amb el NO, el conflicte és inevitable. Qui té resonanàncies d’incapacitat de diàleg o de manca d’arguments és superior imposa la llei del més fort i s’obra la porta de les injustícies legalitzades. Amb tota franquesa el procès que s’està vivint a l’Estat Espanyol té totes les característiques de la llei del més fort. En un model  democràtic és un retorn a la dictadura. I aleshores té tota la probabilitat d’actuar anticonstitucionalment. I penso, honestament, que l’atac de l’estat espanyol a Catalunya amb els empresonaments i ordres internacionals de recerca i captura és anticonstitucional. He llegit les raons del jutge per dictar les sentències i sincerament penso que no s’ha dut a terme una investigació adequada. Qui en surt beneficiat dels desperfectes dels cotxes de la policia i dels trets que es diu que s’escoltaren? En les manifestacions, sovint, s’hi infiltren individuus per causar els desperfectes i donar arguments a la policia. I no crec que vagi errat. I no és cap ofensa a la justicia pensar que entre les forces d’ordre també hi actuin infiltrats. I una altra raó basada en una suposició no crec que sigui argument per poder sentenciar legítimament. I si a aquestes observacions hi afegim les formes del govern, ens faran pensar que estem davant d’una actuació que té molt de semblant a la venjança. Però no nomès aixó, que l’empresonament i la fugida a l’estranger és una consequència d’una il·legalitat democràtica al no acceptar els resultats de les votacions del 21 de desembre amb l’amenaça oberta del President del Govern de que si el Parlament de Catalunya escollia un president independentista no retiraria la 155. Des de la meva petita talaia hi observo massa irregularitats que em fan pensar en la necessitat d’un reciclatge en profunditat de la política espanyola i la urgència de denunciar-ho al Tribunal Internacional de Justícia. El que s’està vivint a l’estat espanyol contra Catalunya no és democràcia, ni res que s’hi assembli. I si en el procès hi ha un culpable, crec, que és el famós NO del President Sr. Mariano Rajoy. Cal tornar a la democràcia i actuar amb la seva legitimitat. Personalment, tot l’enrenou que considero injust, m’ha portat a ser més independentista i espero que demoràticament arribin acords i si no són possibles que els Tribunals de Justícia Internacionals sentenciin d’acord amb les lleis. Per què la justícia espanyola en el seu atac contra Catalunya no les ha tingudes en compte i tenia l’obligació de complir-les. Amb tot, com afirmen força persones de lleis és possible poder recòrrer la sentència per prevaricació.

El govern d'Espanya trepitja les ratlles vermelles de la dignitat

La dignitat de les persones i dels pobles cap llei les pot oblidar, millor dit, cap autoritat, política o judicial, pot manipular la llei per imposar altres idees. La Constitució Espanyola és prou clara al respecte, com ho són també els tractats internacionals signats per l’estat espanyol i d’una manera particular la Declaració Universal dels Drets Humans. I és significatiu les veus de Catalunya, Espanya, Europa i del món que denuncien aquesta vulneració. La dignitat qué demana? Senzillament poder ser una persona íntegra amb totes les necessitats bàsiques, com a mínim, cobertes. I el tracte de l’estat contra Catalunya cada dia que passa posa més obstacles al compliment d’aquestes necessitats. I és francament insultant escoltar declaracions de la vicepresidenta del govern parlant de la “demolición” del govern de Catalunya. Les paraules d’ella i d’altres representants del PP destilen un odi que és incomprensible en una democràcia. Empresonar perquè es pensa diferent és un  greu delicte contra la humanitat. Defensar la llibertat i la independència del teu poble és un dret natural del procès progressista de la història. Tots els canvis mundials han tingut el seu orígen en idees, unes millors que altres, però idees. Per què Espanya va descobrir Amèrica? Per casualitat, segurament, però amb una idea central. Quina era la idea de l’edat mitjana, que sí va canviar Europa i va fracassar en el model de canvi? Una Europa unida sota la presidència del Papa sobre l’emperador i va nèixer l’Europa de les nacions. Per què la guerra civil va canviar l’estat espanyol? Per una idea amb pretensions de salvadora. Per què els anys setanta del  segle passat es va passar d’una dictadura a una desitjada democràcia? Per una idea d’un model més desitjable. I ara, també es basa en una idea per assolir una millor democràcia que afavoreixi a les persones en la seva dignitat, malmesa pel domini del diner. Es defensa el poder dels pobles en una globalitat democràtica respectuosa amb les persones i les col·lectivitats. I aquest respecte no es basa en l’avarícia de ser millor que els altres sinó de que tots els pobles gaudeixin intel·ligentment i racional dels drets de ser, estar i fer. Una Europa global no serà mai possible amb la democràcia actual. I Catalunya no rep de moment el suport internacional que necesita perquè no agrada la defensa del model democràtic que defensen els catalans. I de moment la política espanyola que Europa recolza trepitja les ratlles vermelles de la dignitat catalana, en l’educació, en el  treball, en la sanitat, en el lleure, en la cultura i en el civisme. El pensament català, malgrat Catalunya ser desitjable econòmicament, no ho és filosòficament, ni política. I el contrasentit hustòric, penso rau en aquesta tesi, precisament perquè es tem la força de la cultura. De totes maneres crec que Catalunya assolirà la independència perquè Europa no pot fer marxa enrera de les seves bases fundacional si vol continuar sent una Europa Unida..

QUIN SENTIT TÉ LA MORT EN LA POLÍTICA?

És convenient i lògic que els polítcs i sobre tot els governants no oblidin la incidència de la mort en les seves accions? La pregunta no és només des d’una vessant religiosa, sinò també de la humana i de la social. En política s’ha de pensar també en el morir? S’hi pensa? En la conveniència de pensar-hi, diría que sí i en si s’hi pensa, diria que no. Òbviament que la veritat de les afirmacions no pot ser segura perquè cal poder conèixer el pensament i la ideología de cadascú. Però l’observació de com s’actúa, la reflexió sobre les manifestacions i els resultats de l’acció són bases per poder bastir una tesi amb clares possibilitats. Penso senzillament que en política actual té un sentit massa negatiu. Segurament que se’m contestarà que és per lliurar a la humanitat de criminals. La realitat demostra que no és operatiu, perquè amb els milers anys d’història la societat n’hauria d’estar conscienciada i no ho està, tot el contrari. Dissortamanet la mort en política és l’arma per configurar la pau. I la pau no és la veritat. I no ho és perquè tots els estats alló que els preocupa és està preparats per la guerra. No fa massa dies que el govern d’Espanya ha manifestat que farà una despessa de deu mil milions d’euros en la compra d’armament. Incomprensible mentre massa gent mort per manca d’aliments i per no poder tenir l’assistència sanitària necessària. És més important està preparats per matar, que no treballar per la pau, que és el resultat d’una bona educació, d’una bona sanitat, d’un treball digne.Davant de la problemática social dóna la impressió quen els governants es creuen eterns. I socialment aquesta postura no és gens bona perquè apliquen remeis absolutistes davant de fets relatius, per què una robatori pot tenir dues vertents, la maldat per la maldat, o bé la necessitat per la vida. La mort, també en defensa pòopia o per odi. Si els humans tinguèssim tots una consciència del que signifiquen la vida i la mort, tindriem un respecte més acurat envers les persones i les col·lectivitats. I aquest respecte l’han de defensar també els polítics i la pena de mort és una solució contra natura. Sóc molt conscient que és molt difícil en el context social dels nostres dies, resultat de milers anys d’història, però tenim experiències de com s’avança amb el treball i l’estudi constant a tots nivells que porten més benestar, però que al segle XXI la mort sigui una sentència per la pau és una contradicció, una injusticia i una desigualtat inconfesable en diferents nivells socials. És inxeplicable que a ple segle XXI existeixin sicaris que maten per diners; és inexplicable que malgrat l’esforç de molts pensadors el concepte d’ésser huamà no sigui el centre ordenador de la política i s’hagi traspassat al diner. I per què la mort éstà gairebé a l’ordre del dia en la justicia i en la criminalitat? Per què senzillament no es respecte la integritat de la persona i no es treballa com cal en el seignificat de la paraula llibertat. La llibertat és saber allargar la mà i convèncer al cointrari, no apretar ràpidament el gatell de la pistola per teure’l de davant, i  moltes vegades és un innocent. La defensa de la vida i la mort de les persones és també funció del govern i de la justicia. I disortadament la solució:presó i pena de mort. També les morts socials poden ser crims. Empresonar a un innocent és  un crim semblant a una pena de mort. I quants innocents pateixen la presó i dissortadament quants innocents han estat executats? La política i la justícia necessiten un reciclatge d’humanisme i un concepte d’alló que significa viure i morir. La vida i la mort són dues germanes que ens acompanyen al llarg de l’existència. L’actualitat del ser demana  poder fer i estar en una convivència solidària i pacífica. Dit amb paraules populars la vida és curta i cal aprofitar-la. La política actual ajuda a aprofitar la vida o a matar-la? Si respectès la idea de la mort es dedicaría més a respectar la vida.

“El procés separatista no té cap sentit i ha fracassat”

Paraules força agosarades en la forma i el fons pronunciades per Manueel Valls, exministre francés, en una manifestació organitzada per SCC a Barcelona contra el procès sobiranista. Un procès en la història, sigui del color que sigui, sempre té un per què i un com, no és fruit d’un caprici sinò de l’evolució histórica en l’organització de la convivència mundial. Per començar, la paraula procès ja comporta, per ser entesa, en la seva trajectòdia, diferències i si hi ha diferències hi ha separacions. Un procès en ell mateix és separatista i no sempre les separacions, sinò tot el contrari, han estat fracassos. La veritat històrica ens diu que quan es produeix un fenòmen històric de l’ordre que sigui alló que cal abans d’eliminar-lo, és estudiar-lo, buscar el motius i valorar els objectius. Ell mateix tindrà prou cura de substitució si els seus fruits no foren bons per a la societat. Un procès sempre té un sentit, i sempre serà observat des d’òptiques diferents i contradictòries. I només aquelles òptiques que tenen uns ulls conservadors i absolutistes negaran el seu perquè, però és curiós que ulls, dits d’esquerres, es transformin en de dretes absolutistes. Profetitzar un procès de fracàs té tota la intencionalitat d’una profecia d’un futur que no es vol acceptar. Però quan aquesta profecia es presenta emmarcada per un fracàs personal, de sortida, crea desconfiança en el profeta. Un procès separatista no serà un fracàs humà si l’objectiu és territorial. El fracàs del procès, el definirà el futur de les persones que l’han defensat si la societat en la que viuen no es compleixen el drets naturals bàsics. Les convivències són dels humans, no dels espais. Sí és un fracàs quan la separació territorial sigui fruit d’una mala política, que per les formes de pronunciar-se el Sr. Valls no ho tenia gaire clar i menys quan les pronunciava una persona que donava lliçons a un altre país quan ell havia fracassat en el seu. Em va fer la impressió que l’interès de la SCC radicava en el fet que és de descendència catalana i com parla català la seva presència a Barcelona seria un boom d’alt nivell, quan, la veritat sigui dita, la manifestació esdevingué feble a nivell nacional. Si dediquem estones a l’anàlisi de l’ésser huma, que és el subjecte de les col·lectivitats, ens adonarem que la base rau precisament en les diferències que separen, separar no vol dir impedir, vol dir respectar la realitat i a base de les diferències separadores programar el millor model de convivència. Una imposició no és mai fructífera si no és el resultat de la col·lectivitat que ha decidit seguir unes normes que els components de les entitats s’han imposat. Però en aquest cas és el fruit d’un acte voluntari consensuat i volgut. El fracàs estarà si els objectius programats no s’assoleixen perquè les normes no eren les adients o perquè, si ho eren, han estat manipulades pels responsables de que es complissin. I en aquest procès hi és imprescindible un gran respecte a la llibertat de cada ésser humà perquè només si sé’s lliure es pot dialogar. Sr. Valls, en un procès separatista el fracàs està en negar la llibertat dels qui el defensen sense dialogar-hi. La filosofia dels independentistes catalans és molt clara: dialoguem. I quan no és vol, per què? Senzillament per què no estè capacitat negociadora. Sr.Manel Valls, un procés separatista és un factor configurador de convivència i quan en una organització política la convivència està dividida és un deure polític d’obligat compliment democràtic. Sr, Manel Valls els separatistes som gent de pau i de convivència pacífica.

Quan una democràcia és creïble?

Una convivència pacífica és fonamenta en el mutu respecte entre tots els seus ciutadans i ciutadanes. El respecte no presuposa necessàriament l’assoliment del mateix grau de dignitat perquè la raó de l’us de la llibertat individual pot entendre’s fins i tot de forma totalment diferent. I les diferències evidents exigeixen, per esdevenir positives, una comprensió mútua que faciliti les bones relacions. Les relacions més convincents són aquelles que amb diàleg treballen totes pel benestar de la col·lectivitat. Dissortadament la societat actual és una societat en que la solució dels problemes es fonamenta en la força i com a recurs definitiu en la força de la violència amb l’ajuda de les armes. I és precisament aquesta circumstància emprada tant per part del poder, diguem-ne legal, com d’aquell que per contra es defineix d’il·legal, la que impossibilita la pau social. Mentre en una societat el crim organitzat hi actui, no podem parlar d’una democràcia verdadera. I disortadament el crim, amb la mort del contrari, al segle XXI està a l’ordre del dia. I l’estat espanyol no n’és cap excepció. Però crim no és només una acció amb resultat de mort, n’hi ha que produeixen efectes negatius a la ciutadania que afecten directament a la dignitat de les persones. I una d’elles és la creació de pobresa extrema ja sigui per culpa d’un us corrupte de la llei, ja sigui per una acció violenta que deixa la persona en la misèria. I questa circumstància a l’estat espanyol també s’hi dóna. La pau democràtica justa demana la llei al servei de la persona i una llei no és justa si sense diàleg es dóna preferència a la força policial abans que a l’estudi del per què tal o qual persona es troba abocada a la indignitat. I dissortadament aquest efecte també pot ser resultat d’una aplicació il·lícita de la llei. I el problema és el mateix, el respecte. Però de la mateixa manera que hi ha ciutadans que no respecten a l’altre, per la mateixa causa hi ha autoritats que no respecten per egoïsmes personals infiltrades en el sistema sigui dictatorial, sigui democràtic. I aquesta desnaturalització de la convivència en pau també la pateix l’estat espanyol. Una dita castellana ho diu prou clar:”no es oro todo lo que reluce”. No crec que la democràcia espanyola sigui verdadera democràcia i molta part de culpa està en el sistema polític i fins i tot en l’aplicació de la llei. En una democràcia una votació popular organitzada des del poder pot obligar a derogar sentències dictades per la justícia a petició del poder polític, quan la votació dóna la raó als ciutadans i no als polítics i als jutges, perquè en una democràcia la política i la justícia són servidors de les persones i no les persones de la justícia i la política. Fer el contrari és prevaricar. La Constitució Espanyola és prou clara al respecte quan afirma que el poder l’atorga el poble sobirà.Tinc confiança en el poble demòcrata català com també en el poble demòcrata espanyol, que en defensa de les seves idees sobre els seus drets naturals i històrics que l’estat no respecta, obligaran a un reciclatge polític i legal de l’actual democràcia en la que el respecte a la persona sigui la base de la convivència, perquè la persona respectada no causa problemes. Un estat en el que les presons estan plenes, no és un estat democràtic. És un estat mancat de pedagogia de la política. Dissortadament l’estat espanyol, no Espanya, està molt lluny de la verdadera democràcia, com dissortadament també el seu mirall europeu. La democràcia mundial serà model polític quan totes les persones se sentin tractades com  persones. La realitat del segle XXI ens diu que l’horitzó és molt llunyà i que hi manca molta lluita dels pobles. Mentre els pobles no siguin la base de la política, la pau mundial no serà una realitat. I aquesta base a Espanya la defensen els polítis refugiats a Europa i els polítics i ciutadans empresonats per l'estat.

Afussellar un contrari és un crim, destruir un poble una injustícia criminal

Un president mártir, un heroi de la història catalana, que taca la dictadura franquista. Una Catalunya que sagna per culpa d’una política que de democràtica no en té res amb massa semblances dictatorials. Dirigir la història d’un país amb la imposició de la llei per la llei, em fa pensar en el piquet d’afusellament de la dictadura. Hi ha morts psíquiques que són tant o més criminals que les físiques. La política que el PP està portant a terme contra l’independentisme català és una sentència de mort que es compleix amb dosis d’enverinaments disoltes en líquids suposadament democràtics. La persecució que està patint en l’actualitat Òmnium Cultural supera per molt la patida en el règim franquista. És una persecució que no té cap altra intenció que fer fora del mapa Catalunya. Curiosament avui llegia una acusació del profeta Isaies als dirigents d’Israel amb aquestes paraules:”Tots els sentinelles d’Israel són cecs, no s’adonen de res. Tots són gossos muts, incapaços de bordar: jeuen, somien, els agrada d’ensopir-se; però també són gossos afamats que mai no se sacien. Aquests són els pastors, incapaços d’entendre res. Cadascú va pel seu costat; miren pel seu profit i prou” (Isaies LVI, 10-11). És molt significatiu que amb milers de milers d’anys d’història el concepte de llibertat encara no hagi trobat la seva veritat històrica pel bé de la humanitat. És inconcebible que la convivència d’un poble es vulgui dirigir des de la llei i la força  com fa amb Catalunya el govern del PP. El que la política espanyola està fent a Catalunya és un afusellament sense cap mena de judici just que pari esment en el que el fet català ha aportat a la història. És injustificable davant la història l’acusació que es fa a Europa de l’independentisme català quan la veritat comença a donar la raó a Catalunya amb una demostració d’una actuació al marge de la llei recolzada pel PP i que posa Juncker contra les cordes. La persona que va recolzar al president del Parlament Europeu era la mateixa que va falsejar la veritat del moviment independentista català en les institucions eurpees. El govern espanyol ha destinat milions per desprestigiar Catalunya al món (pregunteu-ho al govern d’Estònia) i ara no té diners per pagar als jubilats. L’exemple de la política contra Catalunya no se soluciona amb declaracions del Ministre de Justícia acusant de delictives actuacions d’Òmnium Cultural, que no rep cap mena de subvenció, que promociona com ningú la cultura ( que el Ministeri espanyol hauria d’emmirillar-s’hi), i és envejada fins i tot per Espanya pel gran nombre d’afiliats a una entitat que té per objectiu fer país amb la cultura. Molts equips de Primera Duvisió del Futbol Espanyol desitjarien tenir el nombre de socis de l’entitat cultural catala ÓMNIUM, que supera els cent mil. Estic convençut que la història farà justícia. Òmnium superà el franquisme, i de la mateixa manera  superarà la política del PP. La cultura sempre i arreu ha triomfat. Un país sense una pedagogia de la justícia és un país destinat al fracàs. I els ciutadans catalans i també els espanyols ho saben. Si la política hispana no obre bé el ulls que es prepari per respondre al judici de la història.

Massa Torres de Babel i poca humanitat

Llegim en el llibre del Gènesi:”El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes i es diguè: Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà al seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells.” Recordem que en el primer capítol, el programa que Déu va donar a la humanitat era poblar la terra i conèixer-la. I la torre tenia un altre objectiu aliè, que era el poder pel poder. I la sanció no era un càstig sinò un recordatori de quina era la seva missió a la terra, no emular el poder del Creador i erigir-se déus. Darrerement estic descobrint en la Bíblia situacions de la convivència humana que es repeteixen, és alló de la dita “nihil nuovo sub sole”. Avui, segle XXI milions d’anys de l’anècdota bíblica és produeixen una sèrie de Torres de Babel que distorsionen la vida de la humanitat. S’erigeixen Torres de Babel sota el signe de la globalitat i el progrès no per complir el poblar la terra i conèixer-la, sinò per tenir poder i dominar i esdevenir amo del món. De Torres de Babel amb el desig del poder absolut i no ser dominades sinò dominar en l’actualitat la geografia del cosmos en va plena. Tenim grans potències, quina pretensió és imposar la seva autoritat i converir els altres paísos en servidors i fins i tot esclaus. I l’existència d’aquests Torres converteix el poder en botxí de la humanitat com es demostra en les guerres amb milers de morts innocents només per no perdre el poder i amb milers de persones ofegades al Mediterrà perquè les torres de Babel del poder europeu no les volen a casa seva i prefereixen la seva mort. I ens trobem en un món dividit en el que una part de la humanitat, la del poder, vol continuar sent torre i l’altra, la humil i ciutadana compleix el programa de poblar la terra i conèixer-la, però pesa sobre ella el poder polític, econòmic i també religiós que la condemna a mort. I la condemna a mort perquè la filosofia del poder no és la raó de la veritat sinò la força de les armes. I quan el poble complidor de la seva missió natural exigeix els seus drets, els continuadors de la torre de babel li envien les forces armades per barrar-els-hi el pas i condemnar-los a mort sota les bombes si és el cas. I de torres de babel en la política mundial n’existeixen amb una filosofia política gens humanitària. Exemples: Amèrica del Nord amb Truman, Rússia amb Putin, Xina amb Xi Jinping, Isarel amb Banjamin Netayhaju, Síria,amb Bashar Al-Asad, Espanya amb Rajoy i el Parlament europeu amb Juncker a qui li acaba d’explotar un escàndol amb participació del PP espanyol, que li pot costar el càrrec. Personalment no pretenc criticar la grandesa i importància de les nacions, alló que veritablement són la veritat social dels seus ciutadans i en totes les torres de babel alló que menys importa, és la dignitat davant el poder dels diner i de les armes. I la Torre de babel espanyola en la seva política actual està arribant al seu límit que la sancionarà amb l’aspersió i la defensa dels seus pobles. Francament el mapa actual de la política mundial és una torre de babel del poder que sacrifica les persones. Peró una llum d’esperança emergeix a l’horitzó, la voluntat de les persones senzilles, humls i solidàries que estan marcant el camí que la humanitat necessita en defensa de la seva dignitat i dels seus drets naturals. Nacions riques de mitjans, sí, però més riques  de persones íntegres, dignes i responsables en les situacions que la convivència les col·loqui. És urgent l’enderrocament de les actuals torres de babel.

La meva fe m’ha fet més independentista

L’ésser humà pot ser creient, indiferent, agnòstic o ateu però en els fons de cada persona, si és verídica i justa, hi habita un sentit religiós, que s’adiu molt a les paraules de Jesucrist a la Samaritana, adorareu al Pare en esperit i veritat. La fe, que és una forma de coneixement diferent al científic, es guia també per la intel·ligència a l’hora de confessar la pròpia veritat i la pròpia justícia. Veritat i justícia, virtuts que qualifiquen humanament i també religiosa a la persona i amb elles presenta la seva imatge i justifica les seves relacions. La meva fe em fa diferent dels altres independentment que religiosament ens referim al mateix Déu, però aquesta diferència possibilita la formació de col·lectivitats. I és curiós que existxien col·lectivitats formades per persones de diferents religions i troben la manera de viure en pau en contraposició a les tendències polítiques diferents que dificulten la convivència i amarguen les relacions. La meva fe que es fonamenta en l’Evangeli i creu en un sol Déu no em prohibeix ser amic d’un ateu amb qui compartir idees de convivència en pau. Curiosament els atemptats de Catalunya han servit per comprovar com la religió mahometana és una religió de pau, que pateix els mateixos problemes del catolicisme quan la política s’hi immiscueix. Per què la meva fe em fa més independentista? Senzillament perquè m’apropa més a les persones i al seu coneixement i perquè indistintament del seu obrar totes són filles del mateix pare, totes tenen el mateix futur i totes estan sotmeses als problemes que genera la llibertat. Les idees i les passions diferencien les tendències que faciliten formar grups amb objectius propis però desde les diferències a col·laborar per la pau. La religió cristiana m’ensenya a veure en l’altre un igual pel seu orígen i pel seu futur i conseqüentement les diferències no són un obstacle sinó un motiu per treballar per una societat pacífica des de diferents punts de vista individuals i col·lectius. La condició bàsica és que la diferència de cada persona sigui veritat i justa i a partir d’aquesta realitat és possible i fàcil saber conviure. Quan les diferències ens porten a pensar bé i respectar l’altre, la persona porta en el seu esperit sentiments de religiositat que ajuden a allargar la mà. Quan les diferències ens porten a pensar malament i a no respectar neix l’odi i l’enveja i malgrat l’individu digui que és creient, menteix perquè no obeix la llei de la seva religió, d’estimar fins i tot als enemics. Estimar vol dir també perdonar, però perdonar no vol dir dispensar de complir la penitència imposada per la justícia per reparar el mal comès. Si el perdó és generós, el perdonat torna a la veritat creïble seva. Ser veritat és molt important perquè la imatge que la persona tramet és desitjable i el desig és el principi del coneixement i del voler ser. És el gran problema de la religió i la política quan els seus practicants no desperten credibilitat. La meva fe em diu.”estima Déu sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix”.         

El braç de Catalunya s’aixampla i Rajoy està nerviós.

Bèlgica, Dinamarca, Suïssa i Anglaterra donen el seu aire perquè Catalunya respiri amb més normalitat. Òbviament que l’aire polític de l’estat espanyol pateix mancances d’oxígen i la respiració li és cada vegada més dificultosa. I no és debades, l’oxígen català no pot fer miracles perquè la seva funció actual és mantenir viva la respiració  amb el cor funcionant correctament, malgrat algunes mancances. I de moment el cor català no s’atura perquè la seva identitat necessita el seu oxígen i la seva subsistència exigeix no prescindir de cap inspiració. Malgrat les dificultats, Catalunya respira i aixó provoca la desesperació del president del govern demanant que el Parlament Català formi govern per tornar a la nornalitat legal. I les  exigències palesen amb molta claredat que l’estat espanyol té moltes dificultats respiratòries per falta d’oxígen econòmic. El problema creix perquè els problemes respiratoris no els provoca només Catalunya amb els seus problemes polítics, sinò la pell de brau amb els seus problemes socials denunciats pels jubilats i les dones, problemes que fan que encara sigui més difícil la respiració económica de l’estat. Francament el govern del PP està emmanillat per la seva corrupció destruint amb una política absolutista les fonts d’oxígen que el país necessita. I en l’extensió d’aquesta problemàtica sortosament per a Catalunya, la seva població és font d’oxígen, i alló que és més inversemblant amb la col·laboració involuntària dels unionistes. Es poden manifestar perquè l’oxígen català el pot respirar tota persona mínimament demòcrata i entre els unionistes hi ha demòcrates de fet i de paraula. Des de l’estat es pensa que l’independentisme ha minvat, basat en les manifestacions darreres de la SCC, però erra els comptes.

I els erra perquè cada dia s’airegen més arguments sortits de la Constitució a favor de Catalunya i des de la resistència en el camí de la llibertat, l’exèrcit català obra les portes a nous voluntaris. Sortosament per a Catalunya, l’Europa de les Nacions cada dia se sent més ofegada per solucions poc democràtiques i se n’adona que la política catalana té sentit perquè obeix al programa del procès progressista de la democràcia que dóna cada dia més bel·ligerància a l’Europa dels pobles que no pas a l’Europa dels estats. El problema està en que l’Europa dels Estats entri en el procès, l’entengui i el defensi. És un procès lent, i en aquest procès, que és viu, Catalunya és un exemple que cada dia guanya més terreny, fins i tot dintre l’estat espanyol. L’argument, que malgrat els problemes, Catalunya escriu la nova història d’una Catalunya republicana. Sr. Rajoy tingui presa de solucionar la dignitat de tots els espanyols i donarà la raó als catalans. Li ha esclatat a les mans un nou problema que pot arruinar la seva política, la pederastia practicada per gent important de la política, de la justícia, de l’economia, disortadament, també de la religió. Espanya no serà mai un exemple de democràcia mentre la ciutadania tingui arguments de la corrupció dels seus líders. I aquests arguments hi són. I els arguments denuncien problemes més perillosos que no pas la independència de Catalunya i són perillosos perquè per culpa de l’estat destrueixen la nació. Molts jutges li demanen llibertat d’acció, no els polititzi, saben el que han de fer. El fet d’ostentar alts càrrecs no dignifica la persona, la història demostra que la maldat sap infiltrar-se en els estaments més efectius per als mafiosos. I a la pell de brau, avui, aquest fet és una realitat i una realitat que perverteix la política de convivència. Sr. Rajoy, Catalunya ho sap, vol treballar-hi i per poder tirar endavant necessita ser lliure sense entrebancs d’autoriutats tacades, que n’hi ha per desgràcia de tothom.

Sr.Albert Rivera, el respecte a la persona és llei malgrat sigui criminal.

En sóc conscient, el títol és molt fort, però sóc creient i segueixo les ensenyances del meu mestre, Jesucrist, quan ens diu, que l’amor més gran ens porta a estimar els enemics. Jo a vos no us odio, compleixo el precepte evangèlic essent vos un enemic meu, d’acord amb les vostres paraules sóc un dels 5’3 milions de separatistes que van seguir i defensar la vaga. Sóc independentista a qui no li reconeixeu els seus drets de ser-ho d’acord amb les vostres manifestacions i actuacions al Congrès dels Diputats i a la premsa. Els 5’3 milions de comunistes i separatistes que van seguir la vaga són tant o més persona que vos, perquè al menys són coherents amb les seves idees, coherència que no sembla ser una virtut que us agradi massa segons el vostre comportament polític, perquè dieu que no a Rajoy i desprès li doneu el suport parlamentari que necessita. Les vostres paraules amaguen un rerefons d’odi inconcebible en un ésser humà quan afirmeu que “mai indulterieu a Junqueras si el condemnen per un dels seus delictes”. La vostra acusació és molt greu quan sabeu prou bé que no els ha comès, però us avanceu a la justícia seguint les pautes del president del govern. Les vostres paraules m’han fet pensar en una imatge que no és impossible i és senzillament que Junqueras us dóna la mà en el vostre empresonament. Per què Junqueras abans que polític és persona i és creient. No desitjo que us hi trobeu, però en aquest món tot és possible. I seguint les vostres paraules, n’heu pronunciat unes que us denuncien com a manipulador de la justícia. Heu dit, que els presos polítics “no es mereixen el privilegi de la justícia”. Si la justícia és un privilegi s’enten perfectament el comportament del PP i el vostre donant-li suport, perquè és una condició per rentar-se’n les mans davant la seva manipulació. La dignitat de l’ésser humà, sigui quina sigui la seva conducta, està per damunt de tota llei, tant per damunt, que Déu la respecta i li allarga la mà tant si obra el bé, com si obra el mal. La sanció no és una manifestació d’odi, com es despren de les vostres paraules en relacions amb els comunistes, els separatistes i les vaguistes, sinò el mitjà de recuperació reconeixent l’error i retornant al camí de la veritat. I la política del PP i la vostra són molt lluny d’aquest concepte, per no dir totalment contràries, perquè no teniu ni idea del que significa perdonar i per aixó no en sabeu. Peró alló que és més inhumà és fer acusacions sense base legal com les que feu als empresonats. El jutge encara no ha dictat sentència i vos, sí, perquè els acuseu de delinqüents. Sr.Rivera no m’agrada gens per creient i humà la política actual espanyola que navega a la deriva amb el risc no llunyà de naufragar. I  aquesta impressió no és només meva, és de molta gent, i alló que fa pensar més, de molta gent de la justícia. El poder pel poder, que és alló que perseguiu és un conseller poc desitjable. Feu una ullada de polític demócrata de veritat i digueu-me quina és la lectura que cal der de les vagues feministes, de les manifestacions dels jubilats, de les amenaces de jutges i fiscals. Us agrada aquest mapa de l’estat espanyol? Sr. Rivera, alerta, el creixement que sembla tenir el vostre partit, quin horitzó té de credibilitat. I em baso en les vostres manifestacions i accions. No ajudeu gens a la democràcia espanyola a seguir el procès que la natura i la història li han marcat i li demanen. I no ajudeu perquè no respecteu la dignitat humana que tenen totes les persones. I no respecteu, perquè no perdoneu. Perdonar no és oblidar el mal fet, perdonar és recuperar el malfactor per esdevenir benefactor. I amb sinceritat la política dels partits estatals, entre els que hi ha el vostre, no saben fer justícia perquè no saben perdonar. El problema de la política espanyola és molt greu i molt profund. I només hi ha un camí per resoldre’l, la paraula verdadera, creïble i solidària.

Crucificat defensa els drets dels pobles.

La fe en un món millor d’acord amb un missatge religiós m’ha portat a reflexionar sobre el missatge, també humà, de la creu amb motiu de la problemàtica que viu Catalunya en l’actualitat. La llibertat defineix la identitat de cada persona i de cada poble. Amb llibertat s’han configurat les nacions i els estats, i totes i tots han de complir objectius propis d’acord amb la serva manera de ser. La Bíblia i d’una manera més directa l’Evangeli, ens donen una argumentació teológica del dret a ser de les nacions. Per començar la sanció famosa de la Torre de Babel no era un càstig sinò una sanció-missatge perquè cada poble complís els seus d’eures i trobès l’indret adequat per a instal·lar-s’hi, perquè allò que no era correcte era la globalitat perdent la identitat. Clarament amb la Bíblia a la mà, les nacions havien de defensar els seus drets i complir els seus deures, el primer, organitzar-se i, una vegada, organitzades ser, fer i estar. I aquesta ordre en el Gènesi tenia un programa clar de ser perquè el seu futur el marcaria el fill de la dona que obriria la porta al Jardí Celestial. I aquest fill era el Mesies promès. D’acord amb l’evangeli quan el Mesies arribà al món, l’autoritat política el perseguí per matar-lo perquè era el rei anunciat d’Israel. La fugida a Egipte serà un signe de la incomprensió que el seu missatge patirà per part de les autoritats polítiques i també les religioses polititzades. El Mesies en la vida del poble jueu era el redemptor del poder polític de Roma. Així ho poclamava amb prou claretat el rètol clavat a la creu, Rei dels jueus. Pilat li havia preguntat si era rei. I Jesús li contestà, tu ho has dit, jo sóc rei. La pregunta de Pilat era política i Jesús no li desmenteix si bé Crist es referia a un altre reialme. I accepta la condemna corresponent. Roma no crucificava ningú que no fos un enemic directe i amb la resposta el governador romà en va tenir prou, independentment dels crits de la gent. I Jesús per complir la seva missió redentora havia de morir i en la seva mort s’hi complia un objectiu humà, el reconeixement dels drets dels pobles, com el jueu, i la redempció obrint les portes de l’eternitat a la humanitat. I no és baladí, perquè el Paradís Terrenal, que era la natura per a la humanitat, es projectava al Paradís Celestial a la mort de les persones i a la fi del món per a la humanitat. Els pobles configurats amb una identitat pròpia també teològicament tenen el seu dret a ser, dret superior que les institucions humanes tenen el deure de respectar d’acord amb el procès lógic de la història. Sóc conscient que se’m dirà que no barregi política i religió. Només recordo que la política i la religió són servidores de les persones en el model de convivència que prefereixen d’acord amb les seves prioritats, afinitats i objectius. Senzillament és la meva reflexió política des de la fe cristiana. Crist, crucificat, defensant el poble jueu, Crist crucificat defensant la independència del meu poble Catalunya.

La democràcia no la crea ni la política, ni la justícia

La democràcia que és un model de convivència sorgit de la voluntat popular i que malgrat els anys del seu descobriment, encara, a ple segle XXI, està en desenvolupament per la seva condició de procès històric. Els grecs, en un marc social amb presència de l’esclavitad, van albirar aquest model que sembla ser en al llunyà orient ja s’havia intuït. Dissortadament, els procesos són lents, i amb més de vint segles d’història, encara, per egoïsme polític se supedita la democràcia a la justicia, quan tant la política com  la justícia han de ser servidores. I aquesta concepció esbiaxada és la que es defensa en l’estat espanyol. L’exemple claríssim es dóna en el conflicte Estat espanyol i Catalunya. I la base rau en el fet de no acceptar la voluntat popular manifestada constitucionalment en unes eleccions, que curiosament són dues que fan més visible encara la feble democràcia de l’estat. L’estat no és la democràcia perquè amb aquest concepte Israel seria un estat demòcrata. Sé perfectament el que em diran el Sr. Rajoy i el Sr. Llarena. Però en quina votació es basen? Només poden fer-ho en l’organitzada per ells, perquè la del poble no la donen per bona. I resulta que les dues votacions donen majoria absoluta a l’independentisme. I el seu deure és acatar la voluntat popular que és llei abans que la Constitució. Del contrari, perquè convocaren les segones del 21 de desembre? Amb el seu resultat els polítics catalans no van cometre cap il·legalitat perquè la majoria popular els hi va donar la raó democràticament. I si és democràtica no és injusta i per coherència anul·la les sentències condemnatòries de les votacions del 1 d’octubre. Sr. Rajoy i Larrena, qui no compleix? Personaloment ho tinc molt clar. Tinc claríssim, i tinc dret a manifestar-ho amb la Constitució a la mà, que els polítics empresonats i refugiats a Bèlgica i Suïssa són innocents i destituits il·legalment. M’he llegit molt la Constitució,  la Declaració Universal dels drets humans i la sentència de l’any 2010 del Tribunal Internacional de la Haia i em penso que en sé de llegir i de la seva lectura dedueixo que la raó la tenen els polítics independentistes catalans. El camí cap a la independència és un camí en el que l’estat espanyol hi ha d’opinar tal com demana un model democràtic de convivència amb l’assessorament d’Europa. Per què no es fa? Per una raó massa senzilla, per què l’estat espanyol no té arguments convincents. I alló que és més trist, no creu en la creativitat de les persones, perquè la cultura la vol fer ell, com la indústria, l’economia i qualsevol activitat humana. Si no porta el segell de l’estat, no és vàlida i es recolzen en la democràcia. La intel·ligència de la història sempre compleix els seus programes i el principal és el de la convivència. Un incís, que no és insignificant, l’estat en la figura del seu president ja ha fet aigües davant la vaga nacional i internacional de les dones. La dempocràcia va fent el seu camí, Sr. Rajoy i Sr. Llarena.

Què és la normalitat segons la política del PP?

Quan escolto al President Sr. Rajoy dient que el 155 ha tornat Catalunya a la normalitat m’escandalitzo, em sento acusat  de mentider i fals i en el meu interior escolto una veu que em diu, pobra Espanya, el seu estat l’ha convertida en anormal. Per què en una democràcia alló que no és norma, és no escoltar la gent i en especial no escoltar i no dialogar amb els que pensen el contrari. Obligar a una autonomia d’Espanya a pensar com el PP és una perversió del pensament i molt més quan aquesta autononomia ha relegat el partit del Govern al darrer lloc en unes eleccions organitzades il·legalment pel seu partit que governa l’estat. Alló que no és normal és no acceptar el resultat d’una norma imposada pel partit en el govern. I no ho és perquè contradiu la democràcia. I tota la política que el Govern de l’Estat espanyol practica contra Catalunya és simple i senzillament il·legal, perquè no acepta la veritat d’una votació que se li ha girat en contra. I aleshores, com actúa? Igual que una dictadura franquista o nazi, afirmant que és democràcia la voluntat del govern i la justicia i no la voluntat del poble. Tinc la més gran esperança que aquesta forma de governar caurà estimbada en el penyasegat del seu orgull. Sortosamernt per a Catalunya,

Espanya ha posat en evidència quina és la qualitat de la política del govern que s’ha trobat desautoritzat nacionalment i internacional per la veu femenina defensora dels drets humans, començant pels seus, els de la dona, tan desprestigiats en el món laboral. No és la veu de les dones del govern, aquelles que cal escoltar, sino la de les dones maltractades pel poder polític, religiós, econòmic i cultural. Sense la rebelió en un dia llunyà de la dona, Espanya, avui no seria una democràcia, però no és la que les dones volen. Volen una democràcia de futur per els seus fills, i aquesta no és la democràcia que desenvolupa el govern en l’actualitat.

Com tampoc és la que volen els jubilats. Com tampoc la que volen autonomies amb identitat i dret d’estat. Srs. Ministres, és molt significatius que policies enviats contra el dia 1 d’octubre, demanin perdó per la seva actuació. Les paraules de flors i violes del govern de l’estat en relació a Catalunya, són flors pansides que han perdut l’argument de la seva essència i perfum. Srs. del Govern, siguem sincers i humils, a Catalunya no hi heu portat la normnalitat malgrat us recolzi el partit de Ciutadan’s que és un partit que ha renegat de Catalunya al convertir-se en espanyol. La convivència que voleu imposar amb el 155 en contra de la voluntat majoritària amb el vot és un ridícul històric que davant del món us farà caure la cara de vergonya i perdereu bous i esquelles. Com diu l’himne, “Catalunya, triomfant tornarà a ser rica i plena”.

Home i dona tenen els mateixos drets

Les diferències físiques no són signe de desigualtat en la veritat humana, són exigències d’una realitat de convivència. Només aquestes diferències fan possible la continuitat de la humanitat. I el deure és tant de l’home com de la dona. Des de la meva creença en un Déu creador tinc la seguretat que la millor imatge de Déu de la humanitat està en la veritat de l’amor creador d’un altre ésser humà. I aquesta realitat és impossible sense la unió d’un home i una dona. És, per a mi incompensible, que la humanitat en el segle XXI, hagi de manifestar amb manifestacions i vagues el mandat primer de pobleu la terra i organitzeu els pobles. No hi trobo cap altra explicació que la manipulació de la llibertat en la diferència per part dels homes. Ho he dit i escrit moltes vegades i ho continuarè escrivint que s’ha manipulat el missatge de l’arbre del bé i del mal i en particular la famosa poma. Alló que veritablement s’ha manipulat és la comprensió i la veritat de l’amor, que és imprescindible per a la subsistència humana. I dissortadament a ple segle XXI la subsistència que ha de ser obra de l’amor ha canviat de protagonisme i és obra del diner. El diner dóna poder i dignitat i en aquesta filosofia també hi ha representada la dona. I el problema, per aquesta circumstància, s’agreuja però aquest greuge ha provocat que la part més perjudicada, la dona, hagi aixecat la seva veu amb més  força reclamant el seus drets. Per què en la subsistencia de la humanitat els deures han de compartir-se. No n’hi ha prou amb l’acte d’amor per engendrar, hi ha altres accions de les que l’home s’ha inhibit massa i la dona justament reclama la paritat. Paritat en l’engendrament, paritat en la manutenció, paritat en l’educació i paritat en el treball que possibilita el benestar. I en aquesta filosofia la veritat de l’home hi té i ha tingut al llarg de la història molt a desitjar. El dia internacional de la dona que se celebra, avui, 8 de març no és una festa i tal dia farà un any, és un missatge de la igualtat i dels deures, que home i dona, han de compartir per assolir una convivència pacífica en la familia, en la comunitat, en la nació i en el món. Per què la familia, la comunitat, la nació i el món no assoliran els seus objectius sense l’aportació de l’home i la dona. I aquella dita tan corrent de la dona a la cuina a rentar plats, al segle XXI no té raó de ser perquè a la cuina hi ha de ser ell i ella. I la cuina és la continuitat del benestar familiar, el benestar de la col·lectivitat, el benestar del país i el benestar mundial. Per que la pau si no la treballen dones i homes no serà mai verdadera. Però cura, l’experiència ens parla de la masculinització de dones en el poder i aixó és un risc d’augmentar diferències, com també ho feria la feminització d’homes. Només el respecte a la identitat física i psíquica de les persones en les seves diferències en base a una bona intel·ligència farà possible la pau. Benvinguda la lluita femenina per la igualtat, igualtat a tots nivells en la creació del benestar familiar, comunitari, nacional i internacional. I en aquesta lluita hi és capital l’economia on dones amb poder, avui, no fan cap honor als drets del feminisme. Exemple el Fons Monetari Internacional i Ministeris espanyols. Només les dones alienes al poder, les del poble, poden orientar la lluita per assolir els objectius. El dia Internacional de la dona ha de donar una nova orientació en la igualtat de drets.

L’estat espanyol i els drets humans

Article 1, de la Declaració Universal dels drets humans: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”.

Llegint comentaris de la premsa i escoltant els audiovisuals, sovint em fa la impresió que el comentarista, sigui ciutadà normal o amb poder, es pensa pertànyer a una altra galàxia i per aquesta raó no l’obliguen a ell, les lleis humanes. La manera com es tracten des de la política i el poder econòmic la dignitat i els drets, fa pensar que els ciutadans no són éssers humans sinò simples éssers naturals dels que en poden fer alló que vulguin. Sortosament molts d’aquests ciutadans maltractats palesen que saben raonar i que tenen consciència i amb les seves idees demostren com s’assoleix la fraternitat. Dissortadament la política espanyola no és una escola de fraternitat , ans tot el contrari. Les lleis no esdevenen salvaguarda de la dignitat de les persones sinò un missatge de com es pot esclavitzar manipulant-les. La dignitat d’una persona és una demostració d’haver asol·lit la integritat, donant una imatge d’equilibri físic i psíquic en els seus actes i en les seves idees en la direcció de germanor universal.

I la política espanyola no porta a aquest objectiu, tot el contrari ajuda a l’odi i a l’enveja entre els ciutadans amb el vist i plau de la política i les lleis. S’escolten i es llegeixen afirmacions de polítics que són verdaderes invitacions a la violència i fins i tot al crim defensant que hi ha mares que no tenen dret a infantar. Es llegeixen i s’escolten verdaderes ofenses contra jubilats que amb el seus treball i esforç adquiriren el seu pis o casa. Es llegeixen barbaritats en boca de polítics defensant que els sense treball que viuen amb els seus pares i aquests tenen uns ingresos gairebé mileuristes, aquells han de perdre la minsa ajuda que reben. Dissortadament la política espanyola no és cap model en relació al respecte a la dignitat i drets de la persona perquè no milers, sinó milions viuen en una pobresa alarmant, mentre es destinen milions a fabricar armes i a guardonar als rics que monten empreses perilloses per a la societat, com el cas del Castor. La imatge de la indignitat que condemna aquest article no es té en compte i s’afirma que el país va bé  quan l’estat, sense vergonya, confessa que no hi ha diners per garantir la pensió dels jubilats. On és el respecte a la dignitat i als drets de les persones que per naturalesa totes són iguals? La imatge del país posa en dubte que els responsables del benestar emprin la raó i la consciència, més aviat les han substituit per l’egoïsme, i la fraternitat no regna en l’estat espanyol. Només la forma com el President del Govern contestava al diputat català palesava quina és la qualitat dialogant de la política, que no savia estar a l’alçada de la racionalitat per el to de violència de les paraules i dels gestos. I per més inri corre per les xarxes la seva imatge demanant signatures contra una comunitat autónoma. Llastimosament és alarmant que el primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans no aprobi la realitat de la política espanyola en general. I per adobar-ho més, l’economia espanyola frega el debacle. Si el primer article en surt tan malparat com en sortirà la resta?

Sr. Rajoy i si repassèssim la Declaració Universal dels drets humans?

Fem una ullada abans al que diu la Constitució espanyola en el paràgraf 2 de l’article 10: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Un.iversal dels drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya” Crec endevinar que existeixen drets i llibertats que la Constitució no reconeix i que només es tindran en compte els reconeguts. Però l’article 30 de la Declaració Universal dels drets humans no ho interpreta igual.Llegim-lo:”Res en aquesta Declaració no podrá interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats  o a realizar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien.” Es despren clarament que tots els estats signants estan obligats a complir els enunciats de la Declaració. Una pregunta, la política del PP s’adapta com cal a la Declaració Universal? La resposta està en com es compleixen cadascun dels articles. Però abans, Sr. Rajoy, no estaria malament una ullada al Preàmbul, que com en totes les Constitucions, acostuma a ser la seva filosofia bàsica. I en la lectura hi descobreixo un seguit de retrets que es poden fer a la política actual espanyola. En el primer considerant s’afirma que els drets han de ser iguals i inalienables perquè són el fonament de la llibertat, la justícia i la pau. Els dos adjectius són molt clars, iguals i inalienables, els mateixos i no es poden destruir. És veritat? Les manifestacions al carrer i les vagues diuen que no es compleixen. En un altre connsiderant és va més lluny reconeixent que hi poden haver rebelions provocades per una política injusta, rebelió contra la tirania i l’opressió. S’ha tingut en compte que Catalunya ho pot justificar i no s’ha previst? El tracte rebut per Catalunya pot ser i és, sortosament, considerat com una vulneració dels drets humans. En aquest punt, parem esment en l’article 1: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”. En el tracte amb Catalunya fa la impressió que no tots els humans estant dotats de raó, ni de consciència si parem esment en les formes. Tal vegada els governants i els policies deixen de ser humans i poden actuar amb l’odi, com demostra el famós “a por ellos” i el ferits del 1 d’octubre, com ha visionat tot el món?. Jo pregunto, reconec que sóc limitat, el compliment de la llei permet tractes inhumans, no fraternals com recomana la Declaració Universal dels Drets humans? Dissortadament en els nostres dies s’escolten i es llegeixen afirmacions francament inhumanes pronunciades per governants, persones de la justícia i del món econòmic que demostren una manca d’humanisme incomprensible. Procurarè reunir-les. Una manca de respecte insultant a la Declaració Universal dels drets humans. No tinc més espai, però hi ha molts articles a analitzar, estudiar, dialogar i reflexionar. Amb el document a la mà és el gran retret que es pot fer a l’actual política espanyola i europea.

El pensament és lliure

Article 19 Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres. (Declaració universal dels drets humans).

La grandesa de la llibertat la rubrica la facultat d’equivocar-se. El pensament únic és un error i un atemptat contra la humanitat i la seva convivència. Sense llibertat de pensament no és possible el progrès i equivocar-se no és sempre un mal. Sovint és el principi d’una veritat. És el missatge de l’arbre del bé i del mal del llibre bíblic del Gènesi. Atemptar contra la llibertat de pensament de les persones és l’enderrocament de l’estructura social, perquè el pensament és integrant de la fermesa de la seva base.Quan una institució social, que forma part de l’estructura de l’edifici, no accepta el dret de pensar diferent, està començant la destrucció de l’edifici, que és la convivència. I les institucions formen els diferents depertaments amb funcions concretes i pròpies i una d’elles consisteix en la fermesa. Quan una de les institucions s’auto-atorga la responsabilitat de tot l’edifici comencen les esquerdes. Obviament que existeix una institució fonamental que té per missió el correcte funcionament de totes les institucions, que és la política, però tenir responsabilitat no significa ser veritat única.I és precisament la política l’orígen dels mals d’una convivència perquè al declarar-se veritat imposa pensament únic que es converteix en el fre del progrès. I tot neix d’un intercanvi egoïsta de funcions. I en aquest intercanvia hi trobem la causa dels desequilibris. Es dóna més importància a l’estructura i departaments que no pas a les persones que són els subjectes de l’objecte hábitat de convivència. I el mal esdevé més perillós quan la política converteix l’estructura total en el seu departamento envaïnt les funcions dels altres. Trobo inacceptable que la funció de promocionar es converteix en assimilació d’alló que es promociona. M’explico, promocionar i procurar que l’ensenyança compleixi les seves funcions, no significa que la política programi l’ensenyament, tant els continguts com la seva pedagogia, és un error gravíssim que s’està cometent en l’estat espanyol. I el que succeix en l’ensenyament ho trobem també en l’economia, la cultura i altres. La política no és cultura encara que sí existeix una cultura de la política que els polítics han de seguir perquè la filosofia, i  la cultura de la política és filosofia, és funció pròpia dels pensadors. I de la mateixa manera que actúa la política en relació amb les altres institucions, actúen aquestes amb interferències inútils si no és la seva funció i útils quan en les diferències s’hi  creuen relacions que són comunes i aleshores és obvi el diàleg. Senzillament les diferències hi són amb la seva veritat, per coherència la relació és necessària però dialogada, no imposada. I aquesta és la base de la democràcia que la política espanyola no enten. Si l’entenguès el diàleg seria la normalitat i la intel·ligència, el resultat. Però sempre tenint present que totes les persones, sigui quina sigui la seva missió, fonamenten les necessàries relacions socials en la llibertat de pensament i la paraula. Cap institució té per naturalesa poder absolut sobre les altres. El poder que tenen està supeditat a la missió encomenada. I massa sovint no existeix la filosofia social de les relacions humanes der convivència. Un exemple claríssim, el problema polític de Catalunya.

Més respecte a la democràcia

Sense pertànyer a cap partit polític, però en esperit sent polític, desde la talaia hunmana no calen potents telescopis per descobrir que a l’estat espanyol s’està jugant perillosament amb la democràcia. És veritat, que com la vida, la democràcia és un joc, però cal que els jugadors siguin veritables jugadors i les lleis siguin reglament creïble. I dissortadament el dubte assenyala uns i altres. Aleshores els partits es juguen malament i les trampes estan a l’ordre del dia. I és de molt mal jugar un partit quan l’egoïsme, altrament corrupció, interpreta les lleis i els jugadors cometen una falta rere l’altra amb perill de lesionar quan no lesionen. I aquest partit s’està jugant avui a l’estat espanyol. Hi ha qui es creu un déu amb les lleis a la mà sense comprovar si l’aplicació d’un article en contradiu un altre més prioritari; hi ha qui està empresonat o refugiat a l’estranger perquè creu que la voluntat dels ciutadans és llei perquè són sobirans segons la Constitució i entre les dues orientacions hi campa l’odi com factor de desordre social i polític. I aquesta guerra legal d’interpretacions contradictòries la gent senzilla que vol viure en dignitat se sent manipulada i desprotegida sigui o no independentista. I alló que és incomprensible és que ambdues parts diuen que són demòcrates. Penso que els hi falta molt de camí encara. Clarament i oberta em considero independentista i defenso els polítics que escolten la veu del poble i són coherents. No entenc aquells  que necessiten lleis per tenir raó. És el jugador de la no democràcia. I francament el joc entre Catalunya i Espanya no és democràtic perquè no  es juga en igualtat de condicions. Un és jugador i àbitre i l’altre només jugador i sancionat. Quan en un estat l’acció política té com a consequència l’enemistat d’una part de la nació que governa, es dedueix lògicament una aplicació esbiaxada de la llei i l’estat té l’obligació si vol ser bon arbitre-jutge de palesar la seva veritat de governant i la part enemistada, el deure de valorar el seu perquè. I si ambdues parts diuen que són demòcrates que ho demostrin parlant. I aquí hi trobem el desllorigador que l’estat odia, malgrat subtilment manifesti el contrari. I és culpable perquè no s’ha parlat i ni tan sols ho ha intentat. Les seves suposades bones ofertes se les ha emportades el vent. Més respecte a la democràcia. La llei no és democràcia és una servidora i quan el servei és defectuós, denuncia on hi ha l’error. I des de la meva humil talaia està en el Govern d’Espanya. El temps ho dirà i com s’ha complert la llei també. Perquè la Constitució, que és l’argument, esdevindrà, no ho dubto, boomerang.

La dona creadora de la història, una lliçó bíblica

El dia 8 d’aquest mes se celebra el Dia Mundial de la Dona i un dels seus actes serà una vaga reclamant la igualtat de drets en el treball. No sóc historiador, ni persona de lleis, ni feminista. Desitjo ser una persona digna. No pretenc en aquest comentari fer una classe de religió. Senzillament exposar com intueixo en la Bíblia el protagonisme de la dona en la història. Un és el tema central: Déu creà la humanitat a la seva imatge, i la creà home i dona, en igualtat de drets i deures. Ell i ella reberen el missatge d’estudiar el seu entorn, organitzar-se i poblar la terra. En aquest missatge hi apareix l’arbre del bé i del mal. I aquí comença injustament la discriminació de la dona. Però, a la vegada, el descobriment del seu protagonisme que dissortadament fou manipulat per culpa de la poma i de la costella. Què era el Paradís Terrenal? Senzillament el món natural. Quin era l’arbre del bé i del mal? Senzillament la humanitat creada lliure i en aquesta circumstància hi ha l’explicació. Eva amb la poma li va dir a Adan que l’estimava i al  descobrir l’amor s’adonaren que no eren déus sinò éssers mortals. Però aquest descobriment el segueix una promesa, que una altra dona obrirà les portes del Paradís Etern, que és l’objectiu del Terrenal. La història de la humanitat regulada per l’amor de dues dones, amor que sublima la maternitat. Elles porten al món els protagonistes de la història. Eva obre la història terrenal, Maria obre la porta de la història eterna i entre les dues dones, moltes d’altres que hi aporten els seu amor entès d’acord amb l’exercici de la seva llibertat. La llibertat tant en l’home com en la dona explica el per què del bé i del mal, amb una peculiaritat que tant la dona com l’home tenen en la intel·ligència la capacitat per pensar i regenerar-se. El missatge era d’igualtat. I no s’ha respectat, per què? Per l’egoïsme de ser superior i divinitzar-se.

I la dona esdevingué inferior i fins i tot esclava. Però la Bíblia ens ensenya com, malgrat la marginació, la dona contribueix en el procès històric. I des de la humiliació, però segures del seu esperit, han estat decissives i clau en moltíssims moments en que la societat anava a la deriva i una dona agafant el timó redreçà el curs de la humanitat. I en aquest procès la dona tenia una arma molt poderosa, el seu concepte de l’amor i la seva capacitat física d’atracció. També és veritat, que lliure com és, la seva influència ha actuat en bé i en mal, perquè ella també n’és arbre. Però alló que l’home no ha pogut fer mai és fer progressar la convivència al marge de la dona. Sortosament sembla que al segle XXI el procès d’gualtat de drets i deures es va assolint, malgrat mancances. Per aixó la vaga anunciada pel dia 8 d’aquest més. Personalment amb aquest escrit reconec que hi tenen tot el dret i denuncio i critico les manifestacions de polítics (homes i dones) que les han tractades fins i tot de comunistas i quelcom pitjor. Demano al PP i Ciutadan’s que reflexionin perquè el futur polític del país està en   mans de les dones que pensen, opinen sense por a equivocar-se perquè no hi ha progrès històric que no hagi començat en un error. És un avenç per a la humanitat que la dona cada dia sigui més protagonista, però amb una advertència que no s’empeltin de l’egoïsme masculí. Desitjo que el dia mundial de la dona sigui un himne a la llibertat. En un altre article comentarè com en la bíblia la dona demostra el seu protagonisme.

Manipulació política de la mort

En el mon actual la mort és arma de poder, no és l’adeu amistós al temps per entrar a l’eternitat. I quan dic eternitat em refereixo evidentment a la vida eterna en Déu i també al bon record etern de la persona que ens ha deixat. I és precisament la reflexió sobre la mort als nostres dies que més em convenç de la necesstat d’un ésser superior, no temporal, que faci justícia. Per naturalesa els éssers humans neixen per ser dignes i feliços i no ser tractats indignament com moneda de canvi de transaccions econòmiques i de poder polític. No puc entendre com per mantenir uns dies de poder se sacrifiquen milers de vides innocents. Defensar el dret natural de les persones és avui dia considerat com una mesquinesa i una pobresa d’esperit i un tret al cap no és sancionat com caldria. Prefereixo ser tingut com un pobre home defensant la dignitat del ser humà pel sol fet de ser-ho que no pas ser tractat com un benefactor de la societat eliminant els meus enemics. La mort gaudeix d’una categoria impagable, tothom l’ha de rebre, nin gú se n’escapa.. La bondat o maldat de la seva presència depèn de com arriba o es fa arribar. És veritat que és imprevisible, però també pot haver estat convidada. Peró alló que personalment em repugna és que sigui imposada, encara que sigui per sentència de jutge. Hem celebrat no fa massa dies els 90 anys dsel bisbe Pere Casaldàliga, que ha patit cinc atemptats. En un d’ells el sicari va errar el tret i matà a l’acompanyant. Un altre dia, el sicari que havia de disparar-li el tret quan passava pel seu costat, el bisbe li va somriure, com somreia a tothom i el sicari es trobà impotent i no disparà. Ho va explicar el mateix sicari a l’haver complert els anys de presó pels seus crims. Una paraula, una encaixada, un somriure poden ser situacions molt eficaces a l’hora de fer reflexionar. Una sentència de jutge que condemna a la presó o a mort, no fa reflexionar, desespera i al sortir de la presó és continúa criminalment. Ho he explicat altres vegades. La filla d’un assessinat per un membre d’IRA, quan aquest recobrà la llibertat, ella va fer els impossibles per parlar-hi i acabada la conversa la filla va concloure, possiblement jo hauria fet el mateix en la seva situació. Ni ha més d’exemples que dissortadament no coneixem i allargaven la mà al seu enemic i com Crist clavat a la creu perdonaven, Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan. Els que ordenen bombardejar sí ho saben i si les vcíctimes són nens i nenes d’un hospital, són trofeus de guerra, quan en realitat són crims contra la humanitat. És inaudit que un dels negocis que fa guanyar més diners als estats és la indústria de l’armament i Espanya no és innocent, malgrat s’escudi darrera el crit de “Santiago y cierra Espanya”. És molt significatiu que la ministra espanyola de defensa manifestès que l’exèrcit estava preparat per envaïr Catalunya. Ho ha fet la jusrtícia, també les dites forces de l’ordre amb centenars de ferits, però la invasió que els catalans demòcrates esperem és la invasió de la paraula de la dignitat. I per aquesta invasió el Govern Espanyol no està preparat. La imatge de la mort també s’ha passejat pel tema de la independència catalana. La mort que fa justícia és aquella que obre la porta del repós etern i estampa en la imatge de la societat la dignitat humana. I la dignitat és l’encaixada d’una paraula intel·ligent, solidària i creïble. I la mort, la signatura.