ELS CONTRATEMPS NO DESLLUIRAN LA MEVA FESTA

Existeixen situacions en la vida que semblen malediccions de l’existència, ja sigui en l’ésser huma, ja sigui en la col·lectivitat. Però hi ha reaccions devant l’adversitat que essent el revés de la medalla, creen felicitat. Estar empresonat denuncia maldats, però, també, manta vegades, s’acusa de dolenta una acció solidària. Exemples trobem en la història de persones condemnades a mort que el temps ha demostrat la seva innocència. És una demostració que la justícia també s’equivoca. S’equivoca el govern espanyol negant a Catalunya la consulta del dret a decidir? Ell diu, que no, que la llei li dóna la raó, i jo penso que sí, perquè la llei és servidora de les persones i no a l’inrevés. No puc traïr la meva consciència i la meva veritat. De la mateixa manera, que existeixen judicis erronis, tambè existeixen postures que poden semblar equivocades i la història els hi dongui la raó. És una llàstima que per gaudir de la veritat sigui obligat, massa sovint, viure situacions d’aquesta índole. Però la veritat sempre sura. En aquestes situacions és on es demostra la categoria humana dels ciutadans. Complir una condemna a la presò amb la consciència tranquila de la pròpìa innocència produeix un estat anímic de pau i tranquilitat difícil d’entendre per a molta gent. Oposar-se obertament a l’autoritat quan hom està convençut de la seva veritat i legitimitat és un dret que hauria de ser respectat, malgrat, sembli deduir-se de la llei, el contrari. La condemna no ha d’avançar-se mai al judici. I en una democràcia la voluntat popular sempre palesa bases de legalitat. Però d’exemples que condemnen innjustament n’hi ha i molts, dintre de la religió i de la política. L’existència de persones, que accepten ser condemnades abans de renunciar als seus principis, és una demostració de la necessitat de ser dialogants per salvar la convivència. Però no sempre són respectades aquestes persones, que donen un gran exemple de civisme acceptant passar per alló que no són. El personatge, que ha tingut més ressonància internacional, ha estat Jesucrist que morí voluntàriament clavat a una creu acceptant ser considerat un terrorista, provocant un canvi considerable en el procès de la història. No oblidem a Gandhy, apóstol de la no violència que aconseguí la llibertat del seu país, encara que no li fou agraít morint assessinat. Luther King, un altre exemple de solidaritat acceptant tota mena de incomprensions i morint per les bales dels assessins. A Catalunya vam poder viure la lluita oberta de Lluis M.Xirinacs amb una doctrina de la llibertat dels pobles, que ha estat el preludi de la situació que actualment pateix. Sortosament un nombre extraordinàriament significatiu de la societat catalana ha perdut la por, i els polítics ho saben, no creuen en la bondat de la política espanyola i estan convençuts que nomès la independència portarà el benestar amb la seva llibertat. Els problemes que entrebanquin el meu camí no en robaran la pau interior, ni la felicitat que em fa viure, pensar i treballar per la independència del meu país, Catalunya.

DEFENSAR ELS DRETS DE CATALUNYA

La defensa de la llibertat de la pròpia col·lectivitat perquè ella mateixa esculli el seu  model polític, ultra ésser un dret natural, des de la consciència religiosa és reconegut. Amb l’evangeli a la mà es pot i es defensa. La llibertat de consciencia i la seva expressió és irrenunciable i a casa nostra els bisbes el defensen clarament. Però parem esment en l’evangeli. Hem de recordar una norma: Déu actua per causes segones, ens fa arribar els seus missatges a través de persones i fets. Els apòstols, seguidors de Jesús, tenien la convicció que era l’alliberador d’Israel del domini romà. I aquesta convicció  mai Jesucrist la va contradir. Quan Pilat li pregunta si és rei, òbviament rei dels jueus, li diu que sí, afegint-hi, que ell no tindria cap poder si no,li haguès estat atorgat pel seu Pare, per Déu. Aquesta confessió de ser rei i rei dels jueus fou la sentència definitòria de la seva condemna. Ho deia ben clar el rètol penjat a la creu: rei dels jueus. El motiu de la mort de Jesús era un alliberament, els apóstols pensaven que els alliberaria dels romans i Jesús els alliberava del mal. Desprès de la ressurrecció, els deixebles camí d’Emaus li diuen al company, que de moment no coneixien, nosaltres pensaven que  alliberaria Israel i Jesús no els criticà aquesta circumstància, els hi obrí els ulls de la llibertat religiosa. Se’m dirà que no es pot barrejar religió i política. No hi estic d’acord. Religiosament es poden i deuen defensar els drets de les persones perquè són les persones les beneficiàries de la seva llibertat. I l’evangeli és el màxim defensor de la llibertat. No és un impositor, ensenya un camí diferent, el del regne de Déu, el definitiu però que es configura globalitzant-lo en el temps i l’espai. Quan Jesús accepta morir com un malfactor i un terrorista, accepta la realitat de la defensa del seu poble, en el seu cas, el jueu. La seva acceptació suposava dos objectius, un el de la realitat humana i l’important i definitiu el de la realitat divina. El primer és el globalitzant i el segon la globalitat. I en el cas de Jesús hi trobem una circumstància, demana que es deixi en llibertat i no es condemnim els seus seguidors, i els seus seguidors en aquell moment eren jueus que esperaven la llibertat del seu poble. I en aquesta circumstància s’hi dedueix la importància de cada col·lectivitat per assolir la globalitat. El poble jueu, com el poble català avui, tenen dret de ser globalitzants, aportant la seva capacitat humana i social al tot, a tota la humanitat perquè de veritat sigui global en la veritat i la justícia. Basat en aquesta argumentació religiosa jo votarè sí-sí el proper dia 9N. És un dret que ningú em pot prendre i com afirmava Lluis M. Xirinacs, la independència no es compra, ni es ven, es pren. La meva consciència religiosa em diu que la voti i la prengui.

 

LA FINALITAT EN L’ANTROPOLOGIA. L’ESSÈNCIA I L’ÈSSER EN EL MÓN”

Tema del Taller de Pràctica filosòfica dirigit pels professors de filosofía Mariano Fernàndez i Joan Carles Gòmez.

L’antropologia, ciència que estudia la humanitat en el seu desenvolupament històric, fa preguntes sobre el perquè, el com, el quan i els objectius de la seva temàtica. Una pregunta és bàsica per començar: conèixer la finalitat del ser humà. La primera questió va posar una paraula sobre la taula: felicitat. Una paraula que, de sortida, planteja dues questions: què és la felicitat? I, existeix? Són dues questions que nomès tenen resposta des de la realitat humana. Per què només la persona humana en el món actual és capaç de patir sentiments i emocions o passions. I la felicitat és una passió. No falta qui afirma que la felicitat no existeix perquè l’home i la dona viuen sota la pressió del dolor. A la vida nomès hi ha dolor. No comparteixo aquesta opinió partint de la base de la configuració humana. L’existència del dolor és innegable, forma part de l’essència de l’esser humà. Però el no-dolor també ho és d’inherent. I manifestacions del no-dolor porten a la felicitat com també, per camins diferens, hi desemboca el dolor. Òbviament, per a mi el dolor no té l’exclussiva perquè, malgrat semblar un contrasentit, el dolor és coartífex de la felicitat. En el sentit d’haver assolit l’objectiu, que en un moment determinat, s’havia plantejat. Com no podía ser menys el taller va derivar cap a l’incidència d’una mort futura en la persona i si la mort només causava dolor o també, per estrany que sia, pot generar felicitat o un sentiment d’haver assolit els objectius de la seva existència. Com és de suposar el debat generà punts de vista a partir del concepte que de la religió en tenia el participant. La defensa de la postura católica, fonomentada en la passió de Crist, tinguè un defensor aferrissat si bé s’acceptà que un no religiós podía tenir el seu sentiment positiu o negatiu. I en aquest punt les postures eren dues, una basada en la ciència humana, incapaç de demostrar la presència de Dèu i una altra que no nomès el cristianisme sinò àdhuc els ateus poden tenir una postura de respecte i acceptació de la seva mort. El temps del taller es feu curt per la gran participació i la interculturalitat de les opinions, que essent la primera vegada, que hi assistia, es tracta d’un taller de pensament que cal potenciar per l’enriquiment cultural que suposa el fet d’assistir-hi i la possibilitat de contrastar les opinions personals amb d’altres que pensen diferent. Els dos professors coordinadors del taller van demostrar la seva qualitat filosófica i especialmente la seva capacitat pedagógica.

El 9N un dia per a la història

El triomf de la democràcia davant de la dictadura de partits. El tan esmentat article de la Constitució referent al protagonisme del poble espanyol, garant de la democràcia i atorgador del poder, m’ha fet pensar, sovint, que és precisament el fonament que fa real el dret a decidir de Catalunya. Tots els catalans, de  moment, som poble espanyol amb tots els drets reconeguts per la Constitució i que per més força ens emparen els pactes internacionals signats per l’estat espanyol. Els catalans, amb l’article de la Constitució a la mà, tenim el dret d’expressar les nostres opinions i qui incompleix la Constitució és qui ens ho impedeix. No és la Constitució, en cap article ho nega, és la voluntat política de no complir-la. Moltes vegades he pensat en la possibilitat de demandar judicialment el famós No com anticonstitucional. I com més hi penso, més convençut en surto si analitzo els resultats injustos de la política espanyola envers els més febles. No entenc amb quina cara el govern actual dóna lliçons de fidelitat a la llei quan un nombre tan considerable d’alts càrrec estan imputats i algun d’ells  empresonat. Quan la política económica s’ha mogut amb l’objectiu de salvar el capital, ha enfonsat i condemnat a la misèria als pobres. Quina garantia de credibilitat pot donar l’autoritat responsable? Aixecar l’economia no hauria de representar fer més rics als que ja ho són i més pobres als que també ja ho són. I aquest és el procès que es viu a la pell de brau. La  Constitució impedeix demanar responsabilitats als governants i als polítics? Un ciutadà, amb la Constitució a la mà, pot demandar judicialment al seu govern? Per què els sucesos que es produeixen en l’actualitat, a la pell de brau, la llei no els pot beneïr. Si el poble català, en la seva condició d’espanyol,constitucionalment, no pot expressar-se políticament, suposo que amb la Constitució a la mà té els mateixos drets que tots els altres pobles d’Espanya per exigir responsabilitats legals. És d’esperar, que quan arribi el moment, la legislació europea imposi la seva legalitat i obligui a complir-la. Crec i espero no equivocar-me, que l’actual President del Govern Espanyol será víctima dels seus companys de partit, que l’obliguen a actuar contra la llei, així amb totes les lletres, i víctima de les seves decissions, que signaran al seva mort política. Malauradament per a ell i el seu partit, no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Sortosament el 9N será el gran dia de la història del nou estat europeu, Catalunya.

EL 9 N, LA GRAN LLIÇÓ MUNDIAL DE LA DEMOCRÀCIA

Si l’enemic no el tenim dintre nostre, em refereixo a cada català, la independència serà un fet. L’enemic el podem tenir a casa nostra, ja el coneixem. Però alló que veritablement importa és que ni tu, ni jo, ho siguem. Que des de Madrid ens fassin les mil hi una, no ens ha de fer perdre ni la calma, ni el nord. Que el President del Govern proposi una altra actuació del Tribunal Constitucional, no ens ha de fer perdre l’esperança. Hi ha lleis superiors a les escrites, que són les que tard o d’hora triomfen. La història, l’escriuen les persones del poble, no els polítics, encara que s’ho pensin, i la història explicarà al futur, el ridícul. La antihistòria l’escriuen els dogmatitzadors de les lleis. Però les lleis, com les persones, són efímeres. No duren sempre. I menys, quan són contràries a les lleis naturals. El Govern d’Espanya en relació amb Catalunya, però no només amb Catalunya, està escribint la història de la democràcia camuflada. I ho és quan no s’escolta els ciutadans. Quin cas en fa el govern actual d’Espanya de les movilitzacions populars d’arreu, no només de Catalunya? Un incís, heu pensat mai que es pugui recorrer al Constitucional per la inconstitucional dels famosos NO? Jo sí, i ho estic estudiant. Les notícies que publica la premsa sobre corrupcions taquen alarmantment als polítics dels partits majoritaris. Potser és hora d’exigir al govern explicacions sobre la política econòmica que empobreix els pobres i enriqueix els rics. És curiosa la notícia que corre per les xarxes de la imputabilitat del 75% dels components d’un govern de dretes de l’Espanya actual. I ja ha sortit la notícia en algun diari. Menys atacs als drets dels catalans a votar i més treball a erradicar la pobresa dels espanyols pobres. La riquesa d’un poble no es mesura amb els diners dels bancs, sinò amb la vida digna dels ciutadans. I en aquest capítol el govern democràtic d’Espanya hi té molt a pensar, molt a fer i molt a demanar perdó. I és precisament en aquesta direcció que el 9N de Catalunya vol actuar. Sortir d’una situació insostenible per crear-ne un altre més fiable perquè serà més de la gent. Per què el moviment indpendentista català és el de la gent. Com ho será el d’Euskadi, si ja no ho és, el de Mallorca, el de València, el d’Andalusia, el de Galizia i oh prodigi, també el d’Extremadura. Hi ha pensat en aquesta circumstància el Govern d’Espanya. La defensa de la butxaca obra els ulls que el poder del diner vol tancar amb la complicitat de la política.

DESENA CARTA AL Sr.RAJOY

Benvolgut Sr.President de l’Estat espanyol: L’article 6, de la Constitució diu: “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular per a la participació a la política. Podran ser creats i exerciran la seva activitat lliurament dins el respecte a la Constitució i a la Llei. L’estructura interna i funcionament hauran de ser democràtics.” M’agrada molt la política però les institucions polítiques, òbviament necessàries i imprescindibles, observant els seu funcionament em causen un cert malestar vital i convivencial. No entenc, que els polítics, humans com són, sembli que actuin com si fossin èssers d’una altra galàxia. Parlen del poble i dels ciutadans, com si ells no fossin ni poble, ni ciutadans. Dissortadament aixó, que sembla, es fonamenta en accions i situacions reals. En els prinmers compassos de l’article s’hi llegeix una expressió que em provoca desconfiança, quan diu “concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular…” La voluntat popular, d’acord amb l’article que la reconeix atorgadora del poder, està prou formada i està prou capacitada per manifestar-se, d’altra forma no tindria l’autoritat que se li reconeix. Per a mi, aquesta frase avala la facilitat manipuladora dels partits i es justifica constitucionalment. Aquest expressió, entenc, que avala certes campanyes que incompleixen l’ordre constitucional per la intencionalitat manipuladora, que tenen, de la voluntat popular. Les paraules “expressen el pluralisme polític” també em porten a reflexions basades en el respecte, que entre els partits, es tenen. Hi ha un respecte que no es considera. El conjunt de partits elegits democràticament expressen la voluntat plural dels ciutadans i aquesta voluntat no és respectada ni en la formació del govern, ni en el funcionament del Congrès i del Senat. Les majories absolutes tenen carta lliure de funcionament. Les majories absolutes són un obstacle democràtic d’actuació perquè dóna carta de llibertat a un sol partit. I aixó no és democràtic i si la Constitució ho avala, crec que s’ha de modificar com es va fer dels articles 13,2 i 135, els anys 1992 i 2011. Governar amb majoria és molt còmode però l’experiència ens demostra que s’actua dictatorialment. Aprovar una llei nomès amb els vots d’un partit, literalment és partidisme i els partidismes són perillosos en una democràcia. En el Congrès i el Senat es demostra aquest partidisme quan tenen la paraula els partits minoritaris. Un nombre considerable de diputats i senadors dels dos grans partits s’absenten. No nomès demostren una greu falta de respecte sinò, penso, falten als seus deures professionals. Com que la votació ja la tenen assegurada, no cal amoïnar-se escoltar arguments que segurament, a més d’un, els hi provocaria conflictes de consciència. Millor no escoltar i voto perquè m’ho manen. Podria continuar, Sr.Rajoy, la Constitució i la Llei estan al servei dels ciutadans, no els ciutadans al servei de la Constitució i les Lleis. I vos, tot ésser governant, no deixeu de ser ciutadà. La Constitució i les Lleis tenen lectures d’interpretació ciutadana que el governant ha de respectar, per problemàtiques que sien.

Sr.Rajoy, no al no anticonstitucional

Sr.President del Govern i ministres, que el configuren, ha arribat un moment històric, que será transcendent, en el que la política, la bona, ha d’esdevenir protagonista a la pell de brau. No oblidem la funció que cadascú juga a la societat. Sr.Rajoy, des de la meva convicció de seguidor de l’evangeli de Jesuscrist  he de dir no a la vostra política envers Catalunya. El vostre No és netament inconstitucional a la llum de la mateixa Constitució en la que vos tant us hi recolzeu i que el vostre partit en el seu dia no va acceptar. L’evangeli m’ensenya, que quan l’amor és autèntic, la llei és sobrera. Senzillament perquè la llei està al servei de les persones, no les persones al servei de la llei. I vos i el vostre govern li doneu a la llei un caràcter de dogma que no té, ni pot tenir. Em refereixo a les lleis positives que són redactades  per persones. Però sovint les lleis positives perden el seu valor i la seva autoritat i credibilitat perquè s’anteposen a la llei natural que és superior. La voluntat de la humanitat és llei natural i per la vostra manera de governar es dedueix que col·loqueu la llei dels homes per davant de la natural. Sr.President i Srs. Ministres des de la meva fe cristiana la llei humana que contradiu l’evangeli per a mi perd tota la força i no tinc obligació de complir-la. Però és, que es dóna la casualitat, que la llei de l’evangeli és la consagració de la llei natural. I tant l’una com  l’altra són superiors a les humanes. Sr. Rajoy, l’imperi del seu No està condemnat a una derrota històrica perquè va contra l’imperi de la gent. Una demostració d’aquesta afirmació rau en el fet que la majoria dels ciutadans espanyols són cada dia més pobres i tenen més deificultats per arribar a final de més. I aquest fet és clarament anticonstitucional. Sr. Rajoy, no és nomès Catalunya que li diu prou, aviat li diran autonomies dominades pel PP que comencen a estar cansades d’un Govern que no lluita com cal contra la corrupció. Sr. Rajoy i membres del govern, la història no perdona. Les passes de la història sempre caminen endavant, mai enrere. Catalunya camina endavant, no ho dubti, i una reflexió, el nou bisbe President del Consell, successor de Rouco, s’ha pronunciat a favor del dret dels catalans. Sr. Rajoy i ministres del govern esteu quedant-vos sols. També Europa, a l’hora de la veritat, us donarà l’esquena. Els vostres serveis jurídics són millors que els serveis jurídics de la Generalitat? El funcionament dels dos, a la vista dels ciutadans, és força diferent. Els vostres segueixen ordres, els altres, quan hi ha dificultats, ho diuen. Sr. Rajoy i ministres del govern, el procès català és històric i imparable.

 

 

 

Gandhi,Luther King, Francesc Macià, Lluis M.Xirinacs.

Tres grans lluitadors per la independència del seu poble. Estic llegint el llibre de Lluis M.Xirinacs, FILOSOFIA I PRÀCTICA DE LA NO-VIOLÈNCIA. Parlant de la lluita per la independència de la Índia confessa que Gandhi en un principi “no volia la independència” i un xic desprès llegim “la gent té poca tradició política i sovint ignora que en principi formar part d’un imperi és bo, el dolent és estar sotmès a un imperialisme”. Afegeix:” L’imperi és bo, no és dolent. Passa que els imperis que coneixem tots són imperialistes”. Curiosament a Catalunya, Francesc Macià tampoc ho era d’independentista, militar d’alta graduació, la defensa dels drets del poble i la política espanyola el convenceren que els pobles mereixen l’exercici dels seus drets i autogovernar-se i esdevinguè independentista. Xirinacs ens diu que Gandhi “feia política des de la religió, des de l’esperit feia política, el seu esperit li demanava la política.” Li va costar la vida, però la Índia aconseguí la independència. Un altre personatge històricament decissiu fou Luther King en la defensa dels drets i llibertats dels negres de manera pacífica, però ferma, com es dedueix del seu llibre La força d’estimar. Luther King, Gandhi, Xirinacs, lluitadors per les llibertats amb les armes de la no-violència, Francesc Macià, lluitador també en el començament amb la contundència de la paraula com arma de pau, però les circumstàncies el porteren a organitzar, amb ajuda exterior, la conquesta de Catalunya militarment. Però dissortadament la traició no li vinguè de Madrid, sinò de dintre Catalunya. Els procesos històrics de la llibertat dels pobles en van plens de defensors de la veritat dels drets però també d’aquells que tergiversen els drets, els embolcallen amb pell d’ovella i es venen la llibertat, esclaus del seu orgull. Catalunya, avui, també viu situacions semblants, però, amb un avantatge, les persones lluitadores dels seus drets són majoria i els procesos històrics tenen una orientació democràtica, que  minva el poder de la violència però no es pot menystenir. Lluis M.Xirinacs referent a la història de la no-violència escriu:”la no-violència, en el seu contingut essencial, és tan antiga com la humanitat, suposo. Vam dir ahir que la humanitat va estar quatre milions d’anys sense batalles, sense guerres internes, ja que tot era no-violència. Tanmateix, en el món més rebregat en que ens ha tocat de viure, hi ha una tradició important de no-violència des de l’orígen”. I aquesta tradició immersa en l’esperit de la gent és la força per a la reconquesta de la pau dels primers anys de la història pacífica de la humanitat.

 

SABER I VOLER LLEGIR ELS MISSATGES CONTINUATS DE L’UNIVERS

Viure cada moment la filosofia globalística suposa, en el dia a dia de les persones, independentment de la seva situació social, llegir els missatges que continuament els hi arriben. Dissortadament massa d’aquests xoquen frontalment amb una paret, la del no voler. Hi ha una considerable manca de curiositat. Val a dir tembé, que una part de culpa rau en una defensa desmesurada que es fa d’una pretesa qualitat. Però, malgrat tot, els missatges hi són i molts. Un científic espanyol afirma que cal està atents per saber escoltar-los i entendre’ls. Alguns d’ells són tan clars que es deixen passar de llarg perquè no interessen. El no interessen és una culpa del no aprofitament i del no tenir el costum d’escolar o llegir. Entre els missatges, uns de molts directes, no són escoltats i sovint desviats del seu camí, perquè resulten massa crítics amb els responsables de la convivència ciutadana. Són missatges de caire polític. I aquests, quan els seus emissors són els ciutadans,  es menystenen i es rebutgen amb lleis inferiors a la voluntat popular expressada democràticament. El termòmetre de majories i minories esdevè sovint inoperant per no marcar bé la temperatura. Si és massa calurosa es desestima perquè no deixa treballar, si és massa freda també es desestima perquè el fred tampoc deixa treballar i sense fer-ne cas es guarden als calaixos que mai es tornen a obrir. Però hi ha missatges que tenen receptors que no volen, o no saben, llegir alló que els hi arriba, però amb tanta dissort per a ells que els emissors no es cansen i dominen perfectament les tècniques democràtiques. I aleshores es disparen les alarmes per una banda i per l’altra. El missatges que tenen pitjors receptors són els de caire polític que envien els ciutadans. I aleshores, els tècnics de torn reben l’encàrrec d’inutilitzar els aparells emissors. I l’eina més emprada és el NO puc, perquè la llei no m’ho permet, i perquè tampoc ho vull. Dues eines, a primer cop d’ull eficaces, però amb l’us maldestre, s’osquen. I comencen els dubtes per una banda i per l’altra es refermen les certeses. I les certeses es fan més potents quan els missatges naturals (les persones són natura) són rebuts, llegits i acceptats. A Espanya hi ha disset autonomies. Totes tenen les seves característiques i d’acord amb aquestes opinen i fonementen els seus drets i deures. No escoltar una autonomía és anticonstitucional i molt més quan se li ha negat tota mena de diàleg emparat amb un No, que no és llei sinò intransigència. La gent de les autonomies envia missatges que tenen un sentit i per dret natural, no per dret escrit, és obligat escoltar-lo. Amagar-se darrere un No, és demostració d’una greu feblesa política. El problema de no escoltar no el provoca només Catalunya, també a València, a Euskadi, a Madrid, a Mallorca, a Galizia, a Andalusia. Davant d’aquest sistema, del qual el President espanyol se n’ha vantat públicament, nomès la veu del poble pot canviar-lo, obligant a votar, obligant a canviar les lleis i obligant a ser escoltat. És molt fàcil enviar la policia i fer declaracions acusant als ciutadans de boiquetejar les normes, quan s’escolta massa sovint de les altes esferes, com si elles no haguèssin rebut el poder del poble. Tal com està configurat el model autonòmic, el Govern Central, constotucionalment té l’obligació d’escoltar les veus de cada autonomia per problemàtic que sigui el missatge ciutadà. Si s’escoltès més la veu del poble la crisi no s’hauria produit. Els ciutadans sí que escolten i sovint per la força de les armes, però l’autoritat no escolta i quan no vol ho atura amb les armes. És una realitat que no casa amb la democràcia peró hi és. Els polítics primer són ciutadans i com a tals tenen el deure d’escoltar els missatges que la natura els hi envía. És la solució.       

 

LES PARAULES PODEN ESDEVENIR BOOMERANGS

El mapa polític de l’estat espanyol s’ha convertit en un bullidor de declaracions i manifestacions tals com si la política esdevinguès un volcà. S’han pronunciat paraules que en una democràcia no haurien d’existir perquè el seu efecte boomerang pot fer explosionar-les en les mans dels seus pronunciadors. LA RAZON el dia 18 d’octubre d’enguany, referint-se als catalans va publicar:” S’han permès el luxe de substituir el nostre govern, el nostre parlament i la nostra constitució al seu caprici. Doncs bé: tenim l’article 155 de la Constitució”. Recordem-lo:” Si una comunitat autónoma no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l’atenguès, amb l’aprobació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat”. Cal recordar que una llei mai és superior en una democràcia a la voluntat popular i també que la Constitució, com ella mateixa reconeix, està inspirada en la Declaració Universal dels Drets Humans. Tenint en compte aquestes dues consideracións i també la llibertat de pensament i d’expressió, avalada també consticucionalment, poden existir posicionaments contraris al text constitucional que obligatòriament haurien de ser estudiats i avaluats en un diàleg democràticament celebrat. I la postura d’un NO tallant, que penso és inconstitucional, no dóna cap autoritat resolutòria dels conflictes. Per altra banda quan els conflictes estan fonamentats en el dret natural i en el procès general de la història és indispensable en un model democràtic un debat no nomès polític sinò també ciutadà, ja que el poble ha de ser-ne el beneficiari i és la raó de la necessitat de la política i de la justicia. Actuar d’esquena al poble és anticonstitucional. Acusar de capriciosos als que defensen drets naturals i històric, és constitucional? I s’hi actua, quan representants, votats democràticament, fan declaracions contra els catalans com la publicada en La Razón el dia 18 d’0ctubre d’enguany quan diu:”Mas acabarà fent el ridícul perquè la nova consulta és ridícula”. Un polític o una política que s’expressen d’aquesta manera no només no tenen credibilitat política que ni tampoc humana. Com per exemple, aquesta altra sortida de la boca d’un polític extremeny i que publica El Confidencial el dia 18 d’octubre de 2014:”El fet diferencial català és la mentida”. Són frases explossives que tenen una  característica, són boomerangs que esclataran a les seves mans. I no oblidem les d’aquell “ínclito” que proposa l’afusellament del  President Mas. A la política espanyola, incloc totes les autonomies i l’estat, hi sobren, més, goso dir que hi fan nossa, polítics de tan mediocre talla, perquè són incapaços d’intuir les necessitats de la gent i la seva voluntat i falsifiquen el curs de la història. Quan les paraules-boomerang explosionin a les seves mans, no els hi desitjo cap mal.

LA VOLUNTAT DEL POBLE ÉS SAGRADA

No m’enganyo quan opino d’Espanya des de la meva visió independentista. Però tampoc m’equivoco, penso jo, quan afirmo, que independentment de les idees, de la mateixa manera que tots els espanyols són (haurien) igual davant la llei, els governants haurien de tractar amb el mateix nivell a tots els ciutadans. I convido a l’actual govern espanyol a pensar si ho exerceixen. Representants del govern, nomès observant-vos amb la forma com parleu deixeu entendre una predisposició interpretativa de la llei amb la qual molts no hi podem estar d’acord, i quan analitzem les vostres paraules, encara menys, i quan passem llista als vostres comportaments polítics de justícia, la desafecció és total. Els meus familiars m’han ensenyat que la roba bruta es renta a casa, no pels passadisos. No és aquest el comportament polític de la pell de brau, no només amb Catalunya sinò també amb altres autonomies que se senten maltractades. Perdoneu, membres del govern, darrere les vostres paraules s’hi endevina una prepotència que no us fa cap bé. Comenceu, aquesta és la meva visió, la casa per la teulada. Voleu posar remeis de medecina legal quan no heu visitat el malalt, ni heu fet cap estudi de la seva malaltia, no en coneixeu els síntomres, ni vos importa el tractament. Voleu la guarició per decret i les malalties no tenen cura amb aquest mètode. Catalunya està malalta, és veritat, vol guarir-se però no veu en vosaltres el metge i per aixó cerca un altra tractament, que en el patiment del seu mal ha descobert la medecina. Negar la medecina a un malalt és un comportament gens humà, més aviat inhumà. Però negar-se a estudiar-la és d’una irresponsabilitat ilógica. I el NO del govern a Catalunya a la llarga, el món s’adonarà de la nul·la voluntat. Hi ha malalties físiques, psíquiques i també de socials i polítiques. Cada malaltia precisa el seu remei adequat i quan aquest remei, no només no es vol donar, sinò que tampoc es vol analitzar, em podeu dir què ha de fer el malalt. Components del Govern d’Espanya quan a un malalt no s’el tracta mèdicament sinò que se l’emmalalteix més amb remeis contraris què ha de fer la família del malalt. Aquest empitjorament és el que es produeix quan persones que han estat importants en el govern del PP diuen públicament que alló que li convè al President de Catalunya és un afussellament. Quan representants polítics ens tracten als independentistes catalans de terroristes, quan el que fem es defensar les nostres idees pacíficament i democràtica. Senyors del Govern, no jugeum amb foc, la llei, dieu és igual per a tothom. Demostreu-ho. No seria cap irresponsabillitat que el poble de Catalunya, cansat, presentès una demanda als tribunals per les injustícies, insults i maltracataments que encara avui, segle XXI, pateix d’un model polític que es vanta de democràtic. Hi ha proves per fer-ho i la paciència s’acaba i alló que encara és pitjor, que s’ha perdut la credibilitat en les institucions. La voluntat del poble és sagrada.

La il·lusió i l’esperança no la podem perdre.

Per raons, que als ciutadans se’ns escapen i ens causen desencisos i contratemps, el procès cap a la independència de Catalunya ha ideat un nou camí. L’objectiu és el mateix, han canviat les formes. Personalment penso que la nova orientació no és dolenta, fins i tot, a vegades opino, que és millor. No he perdut la il·lusió, ni l’esperança i estic convençut que el triomf el tenim a l’abast de la mà. El dia 9 de novembre el Govern Central no el pot impedir, no té arguments legals, nomès subterfugis manipuladors de la llei. I ho sap i  per més inri el món està a l’aguait. Abans de continuar, perdoneu-me si sóc orgullós, us convido a entrar al meu boc filosofiaipensaments/ Joan sala vila on hi trobeu nou cartes dirigides al President del Govern basades totes elles en un article de la Constitució, d’acord amb el repetitiu “con la Constitución y la ley”. Davant  el problema català penso que cal armar-nos de raons constitucionals i legals per demostrar la legitimitat de la nostra defensa que ens esperona a no perdre la il·lusió i l’esperança. I la Constitució em dóna ales i arguments. Però aquests arguments constitucionals i legals no són els més convincents, ni els més lógics. Reconec la gran força de les movilitzacions i manifestacions populars. Però davant els posicionaments insultants de certs sectors espanyols, alguns d’ells de transfons criminal, crec seria conveninent un mobiment de denúncia als tribunals i d’una manera particular al Tribunal Constitucional. Com actuaria aquest Tribunal si rebés un allau de més d’un milió de cartes denunciant les irregularitats legals contra Catalunya i demanant l’exercici del dret a decidir dels ciutadans que per més raó i força és un dret natural superior a les lleis fetes pels humans? Però les cartes haurien de ser, per més seguretat, certificades i amb sol·licitut de rebut, per si no se’ns fes cas, tenir el resguard per demostrar l’incompliment per part de les institucions de l’estat en cas de no tenir resposta. La veu del poble és molt poderosa. Tenim instruments a les nostres mans per exigir compliments, si no els fem servir no tenim dret a queixar-nos. Tots els catalans i catalanes, tots, independenment del partit que ens agradi, hem de donar suport al President de la Generalitat i estar al costat de l’ANC i Òmnium Cultural. No és admisible fer marxa enrere.

 

 

CARTA NOVENA AL SR. RAJOY

Aquest matí quan he anat a comprar el pa, per casualitat, he escoltat la vostra veu i la de la vicepresidenta que reclamaven al President de Catalunya el compliment de la Constitució al referir-se al gir intel·ligent amb que els ha sorprès i col·locat en un dilema de difícil solució si volen ser considerats demòcrates. Perdoni Sr. President, ni vos, ni la vicepresidenta entenen res d’alló que viu el poble de Catalunya. Els ciutadans independentistes catalans no som ni rucs, ni tontos, ni contraris a la llei i us podem fer un llistat, dissortadament massa llarg, dels vostres incompliments. Li transcric l’art.10,2 de la Constitució: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”. Defensar la llibertat de les persones, que és defensar la llibertat del poble a que pertanyen no és inconstitucional, és un dret que la Constiució em dóna. Ho ratifica l’art 16, 2, “ningú podrá ser obligat a declarar quant a la seva ideologia, religió o creences”. La meva ideologia és molt clara, treballar per la independència de Catalunya. I aquest article no cita cap ideologia, ni cap mena de limitació.  Per altra banda la Declaració Universal dels Drets Humans i el Pacte Internacional polític i social li donen suport. Si aquest és un dret constitucional, perquè el nega? Ho va dir clarament, perquè no vol que se celebri la consulta. Abans, per rentar-se les mans com Pilat, va dir no puc, referint-se a la Constitució quan sap perfectament que no l’hi ho prohibeix. La consulta plantejada darrerament pel President de la Generalitat, vos ho sabeu, és perfectament legal, és una consulta del President als seus ciutadans sense rerefons de referendum. Sr. President, no n’hi ha prou de tenir el poder polític, s’ha de saber escoltar a la gent i la progressió política del Sr. Artur Mas és aquesta, ha après a escoltar i a obeïr la voluntat popular. La voluntat popular no necessàriament ha de ser constitucional perquè és natural i la llei natural, les constitucions l’han de tenir present, no oblidar-la i complir-la. I aixó fa el President de la Generalitat de Catalunya. Lluitar contra la voluntat d’un poble, que coneix els seus drets i els defensa, és fer-ho contra un mur on hi queden empotrats aquells que no pensen, ni raonen. Convertir la Constitució en un mur perquè els independentistes ens hi estavellem és inconstitucional mentre siguem súbdits de la nació espanyola que vos governeu. Però els murs també cauen, i aquesta és la meva esperança i la meva seguretat.

VUITENA CARTA AL SR. RAJOY

Viscuts uns dies d’un cert repós, m’han servit per refermar la meva convicció sobre el dret que té Catalunya de ser un estat en el marc de la Unió Europea o fora, amb l’EFTA. Un argument molt convincent ha estat la celebració a Barcelona del 12 d’octubre, el dia de la Hispanitat. No sé perquè en diuen Hispanitat i no Espanyolitat, perquè la Hispanitat és un concepte que ha viscut una disgregació  increíble, que encara continua. L’esmentada celebració m’ha reafirmat  més fermament en la meva idea perquè parlant col·loquialment se’ls hi ha vist massa el llautó. Primer de tot, què representa l’entitat SOCIETAT CIVIL CATALANA si en el seu funcionament ja separa, no hi tenim espai els independentistes, per tant no representen a Catalunya, l’esquincen. Segon, quin paper hi juguen els ultres vinguts de fora, la majoria, si amb el seu comportament incompleixen la Constitució i no els hi passa res. Tercer, perquè s’atribueixen una representativitat multitudinària quan no van poder omplir la Plaça de Catalunya. Sr. Rajoy la celebració a Catalunya del darrer 12 d’octubre no només no ha complert. Sinó que ha agredit la Constitució. En el seu article 4,2 si llegeix: “Els estatuts podran reconèixer banderes i ensenyes pròpies de les comunitats autònomes. Aquestes s’utilitzaran en els edificis públics i en els seus actes oficials”. En la darrera concentració d’uns dos cents ultres a Montjuich, no es concentraren per defensar el dret d’una continuitat entre Espanya i Catalunya, que hauria estat normal, si no a provocar, cremar banderes i a insultar greument als ciutadans catalans i a les seves institucions i a fer més gran laa distancia. Si aquesta gent, que per la seva indumentària tothom els reconeix, són els que han de promoure i promocionar la Marca Espanya, pobra Espanya. Personalment em reconec separatista, si a un independentista l’identifiqueu així, però de “terrorista” no me’n reconec, no ho accepto i considero que és un greuge anticonstitucional que l’estat té el deure de castigar. I l’ha de castigar per anticonstitucional. Els terroristes són aquells que cremen banderes, fan destrosses de material urbà i tenen un llenguatge greument insultant. Sr. Rajoy, amb més  de trenta anys de constitució aquest greuge encara no l’heu erradicat de la Marca Espanya, marca que ells diuen defensar. La Constitució reconeix les diferències que vos mateix amb el vostre NO voleu negar. Sr. Rajoy, heu pensat mai que aquest “NO” pot ser inconstitucional? Jo sí, i espero amb la Constitució a la mà saber-ho demostrar. Però amb els referents històrics que comento, com, voleu, que no em dubti? Sr. President, no sóc ningú per donar consells, seria convenient que en alguna reunió de ministres analitzèssiu com agreugeu Catalunya. La Constitució i les Lleis ho poden aclarar. I com vos dieu, la Constitució i les Lleis hi són per complir-se. Jo, humilment, li pregunto: Sempre? El no i el quan és la resposta que m’agradaria rebre.

SI LA INDEPENDÈNCIA ÉS UN DRET NATURAL, QUIN PAPER HI JUGA LA POLÍTICA?

La independència és una condició innata dels moviments dels éssers vius. La persona  humana executa dos models de moviments: físics i psíquics. No necessita cap mena de permís, gaudeix de llibertat natural. Per la condició de fet humà, les dues modalitats de moviments es necessiten mútuament. Sense la condició psíquica no hi ha moviments físics i sense la condició física, els moviments psíquics són impossibles. Per què? Senzillament perquè están integrats formant un tot en la  naturalesa humana. I aquesta realitat és fonamental i indispensable per a la vida de les persones. Sense llibertat no hi ha possibilitat humana de desenvolupament, la vida no es manifesta. No n’hi ha. Per aquesta raó és tan important la llibertat. Els moviments físics i els psíquics depenen d’ella incondicionalment per ser, per estar i per fer. La llibertat està íntimament lligada als moviments racionals, a la intel·ligència que és una col·laboradora imprescindible perquè els moviments psíquics siguin efectius i processin el progrès de la persona. L’us de la llibertat no tindria cap objectiu assolible sense una idea, que sovint neix d’un desig, d’una passió. La llibertat no és operativa sense la col·laboració de la intel·ligència i de la voluntat ( on s’hi couen els desitjos i les passions). I és la llibertat, la garantia de la independència de moviments de les persones. El resultat d’aquesta independència es manifesta en les relacions entre altres i de la mateixa manera que una persona pot escollir i decidir els seus moviments,  dues o  vàries persones basades en la seva constitució humana integral, poden decidir com volen viure, si en solitud o bé en companyia. I a partir d’aquí a organitzar-se. Neixen el moviments polítics de convivència. Òbviament en els moviments de relacions, un de molt important será el respecte mútuu basat necessàriament en el dret natural de ser lliure. Sense aquest principi fonamental no seria possible formar un organisme polític independent i lliure. Independència i llibertat que tutelarien les persones que en formen part. I de la mateixa manera que actua l’organisme humà, podrá fer-ho l’organisme social, pensat per la intel·ligència i voluntat col·lectives. En una organització de convivència plural és impossible que el cos social creat funcioni sense la col·laboració de la intel·ligència i voluntat total, suma de les intel·ligències i voluntats de totes i cadascuna de les persones que configuren la col·lectivitat. El model de funcionament social el dóna la persona integral. Per consequència en una col·lectivitat en que unes persones desentonen de les seves funcions s’origina un sistema polític injust, injustícia que s’agreuja si s’elimina la intel·ligència i voluntat d’un grup prou important. Aleshores no hi ha altra solució que desbloquejar el problema formant dues organitzacions de convivència diferents dintre el respecte natural mútuu que es mereixen els éssers humans. La independència és fruit raonable de situacions creades per incompatibilitats d’intel·ligència i voluntat que, com a consequència, lesiona greument la llibertat de moviments físics i psíquics. La independència basada en el dret de la persona és la millor medecina per a una pau universal. La política és un producte de la llibertat i de la independència, no té capacitat natural de crear llibertats. Aixó no vol dir que no ho intenti amb les consequències que se’n deriven. Desequilibris socials.

SETENA CARTA OBERTA AL SR. RAJOY

Benvolgut Senyor President, perdoni el meu protocol popular, el polítc el trobo emferfagat. L’article 3 parla de les llengües de l’estat i de l’oficial, remarcant la diferència, que trobo normal, perquè una cosa és l’estatal i una altra, la naciól, perquè no nomès n’hi ha una. L’article 3,1 diu:”El castellà és la llengua espanyola oficial de l’estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la”. Molt bé. El català, l’euskera, el galleg, el castuo, el bable són llengues (algunes dialectes) espanyoles com ho és el castellà. L’estat ha escollit el castellà com el seu propi. No hi tinc res a objectar. Però d’acord amb l’apartat 1 de l’article jo no tinc cap obligació de dirigir-me a l’estat en castellà, hi tinc dret, no deure, ho diu la Constitució. Aixó vol dir que qui té el deure d’atendre als espanyols en els seus diferents idiomes és l’estat i en aquest punt massa sovint es contradiu la Constitució. És veritat que jo em vaig dirigir a vos en català i s’em va contestar en castellà. Res a dir. Però vos sabeu, com es desentenen moltes vegades instàncies escrites en català. I aixó amb la constitució a la mà no és correcte. D’acord amb aquest article si per aquelles casualitats, un dia vos i jo ens trobèssim, constitucionalment haurieu de respectar el meu dret a dirigir-me a vos en català. És constitucional. Una altra raó seria la urbanitat, però en el vostre cas pel càrrec  esteu obligat a entendre’m. Sovint alló que la Constitució empara, com és un desig (ho diu la introducció) del desig se’n fa llei i aixó no és correcte. El paràgraf 2 diu textualment:”Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autónomes d’acord amb els seus estatuts”. Aquesta oficialitat respon al dret de dirgir-se a les estances nacionals en la pròpia llengua autónoma? D’acord amb el paràgraf 1, jo diría que sí. Com s’actua. No cal recordar-ho. El paràgraf 3 diu:”La riquesa de les diferents modalitats linguístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que será objecte d’especial respecte i protecció.” Sr. Rajou, aquest apartat de l’article 3, amb tot el respecte us manifesto que no es compleix, perquè l’agressió al català, per exmple, és de jutjat de guàrdia. Sr. Rajoy, jo he après el castellà per immersió lingüística i no em sap greu, perquè la immersió, pedagògicament és el millor mètode que existeix per aprendre idiomes. I aquest punt tan elemental ,el vostre ministeri d’educació l’oblida, no el vol reconèixer, no el respecte i perdó, el trepitja. El paràgraf 3 de l’art.1 és bàsic per denunciar inconstitucionalitat. Així ho entenc perquè ho he viscut: he patit la repressió obligant-me a demanar perdó, per parlar amb un altre català, de genolls i braços en creu. La llista d’incompliments en aquest article és molt llarga. Ah, per acabar, demano més respecte a la Constitució, menys paraules i més fets. El més important el diàleg. La por el diàleg també és inconstitucional.

SISENA CARTA OBERTA AL SR.RAJOY

Sr. President, comença a ser llarg i aborrit, oi!, aquest diàleg o monòleg? Però ja que vos l’estimeu tant, no us deu cansar parlar-ne. Escoltar opinions d’altri, potser sí. Escoltant, avui, per internet al Sr.Lara d’IU, he agafat noves forces. L’article 2 és molt important però el trobo al marge del procès històric. El reprodueixo:” La Constitució es fonamenta en la indisoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre elles.” Sr. President i Srs. Diputats em podeu dir amb quina autoritat es por legislar que la nació X és indissoluble? La història viu un procès continuat i el que avui és demà no serà. Només ho entenc amb l’afirmació de desig de la introducció. Però aquesta indissolubilitat no es respectada per la política de la pell de brau tractant a certes autonomies com si fossin esclaves de l’estat. Les aparences de les formes de govern són  denúncies massa evidents. Si ho és per la seva geografía l’argument emprat és prou evident que no cola, perquè Gibraltar i Portugal, que són. El fet geogràfic no és prou argument. La voluntat dels diputats de fa més  trenta anys, encara que sembla ser per una famosa carta amenaçadora, no és indissoluble, el que pensaven els d’aleshores pot ser diferent del que pensen ara.I tampoc fou aprovada per unanimitat. Si no és indissoluble menys pot ser indivisible. I aquesta característica no es compleix en la pràctica perquè els tractaments es divideixen amb massa frequència, sobre tot en les obres pùbliques. No cal citar AVES i aeroports. A les dearreries de l’article hi ha una afirmació que em sorpren: es reconeix i es garanteix el dret a l’autonomia. Si es garanteix i es reconeix perquè es prohibeix? Amb quin dret s’actua anul·lant la voluntat popular? I aixó de la solidaritat en què consisteix? En relacions de tota mena entre elles mateixes arribant a acords o amb la repartidora económica manipulada? És solidaritat la forma com Presidents d’altres autonomies, com el d’Extremadura, el de Madrid, el d’Aragó, per exemple tracten a Catalunya? És solidaritat tractar de terroristes a ciutadans que defensen els seus drets com a nació, com fan alguns partits? Si aquells que han de donar exemple de solidaritat i de respecte a la Constitució, no respecten a les persones perquè pensen diferents, en quina democràcia estem?Amb aquest article n.2, jo independentista, defenso el dret a decidir, perquè no té base històrica i cap ésser efímer pot auto-atorgar-se poders absoluts. Amb el dret a opinar que em dóna la Constitució, atentament.

CINQUENA CARTA OBERTA AL PRESIDENT Sr.RAJOY

Benvolgut Sr.President, seguint els seus dictàmens de fidelitat a la Constitució, faig una ullada a l’art.1 del Títol Preliminar. L’article 1,1 diu:”Espanya es constitueix en un estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament  jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.” Em crida l’atenció l’”estat social i democràtic” i em pregunto si la societat i la democràcia són dos estaments diferents. Jo entenc que una societat es declari democràtica afegint un valor al model nou escollit perquè l’anterior no ho era. Era una dictadura, que, Sr.President amb tots els respectes, en certes formes encara perdura. El caràcter social va amb l’essència de ser societat, el democràtic és un valor afegit. La demostració són les massa sovintejades vulneracions de la democràcia, el fet social continua però se’l maltracta. Qui li ha donat el caràcter democràtic de Dret?. La societat amb el seu vot, no la llei. La llei, basada en la democràcia, és posterior. Primer existia la societat com es reconeix en 1,2 quan diu “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat”. Qué bé! Poble espanyol, per ara,suposo que ho són els andalusos, els extremenys, els castellans, els gallegs, els asturians, els vascos, els navarresos, els aragonesos, els catalans, els balears, els valencians, els murcians i albacetencs. Cada ciutadà és un sobiranista espanyol. I cada sobirà té dret a opinar sobre els valors jurídics, que ho són perquè els ciutadans ho han decidit, de llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític. Sr. Rajoy les mancances sobre cadascun d’aquest valors, a la pell de brau, formen una llista massa llarga. Aquest valors dels que vostè se n’omple la boca, no són respectats igual a totes les comunitats autònomes. La llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític palesen força diferències. No cal que les citem, vos i el poble les coneixen prou bé. Amb tota certesa que aquestes mancances ens les trobarem, a mesura, que avamcem en l’anàlisi dels diferents articles. Falta l’1,3 “la forma política de l’Estat és la Monarquia parlamentària.” Ha complert la monarquia amb la Constitució Espanyola? No ha estat un bon exemple de família espanyola. Em pot argumentar la bondat del seu enriquiment, considerada una de les dues centes fortunes més riques del món? Ho era tant de ric quan fou coronat pel dictador? Sr. Rajoy la llei és per a tothom igual. En aquest cas ho ha estat? Ho és? Jo pobre de mí, només ser llegir, escoltar, pensar i trec les meves conclusions. Em sap greu Espanya camina cap el fracàs democràtic. No em digueu que no ho sabeu perque es llegeix a la vostra cara quan parleu i el parlament es dóna per televisió. Li repeteixo, una altra vegada, sóc independentista català i no desitjo cap mal a Espanya. Que no en pateixi, de moment, depen, en gran part, de vos. De mí també un petit bocí. Atentament.

Quarta carta oberta al Sr.Rajoy

Benvolgut Sr. President, en la meva darrera carta resten sense comentar tres objectius del Preàmbul de la Constitució. Però, avui, s’hi han afegit dues observacions que penso són prou rellevants per mantenir el diàleg o continuar el monòleg. Vaig escoltar per la tele aquestes paraules vostres:”Ni podem, ni volem, però sobre tot no volem organitzar la consulta”. En “fablar paladino” li diria “collonut”. Sí, perquè cada dia que passa me n’adono del seu esfondrament polític. Em sap greu però us aneu cavant la tomba. Nomès faltava que el Secretari General de l’ONU fes a Andorra unes declaracions favorables a Catalunya i afirmés que aquest tema haguès anat massa lluny a Espanya. I per més inri algun lletrat castellà afirma que la consulta és constitucional. Sr. Rajoy hi ha una dita catalana que diu “quan més anem, menys valem” i, perdoni, quan el veig parlar per la tele sobre el tema català encara m’ho confirma més. I malgrat  no em cregui, em sap greu aquest auto-enfontsament polítc que us caveu. M’agradaria veureu’s triomfant, però amb Catalunya i Europa no podeu. I és trist contemplar com es desfigura la Marca Espanya. Perquè,  mireu, el primer objectiu que restà pendent diu:”Promoure el progrès de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna”. Pregunto, avui, la tè tothom una qualitat de viuda digna? Oi, que no? És suficient una ullada per adonar-se com augmenta la pobresa. Nomès faltava que des d’Alemanya us advertíssin que amb la vostra política heu creat a Espanya un 28% i escaig més de pobresa. I en aquest augment hi contribueixen les polítiques culturals i econòmiques. Molt senzill amb la vostra política cultural dificulteu moltíssim l’accès a la cultura i el coneixement que són les bases imprescindibles per gaudir d’excel·lents productors de la riquesa, perquè cada dia hi haurà menys investigadors, menys avenços culturals i un abandonament més pronunciat de la producció. Per a més inri, econòmicament només us interessa que l’estat sigui ric, sense tenir present que si els ciutadans no poden guanyar diners l’estat cada dia esdevindrà més pobre. Aquest pobresa cultural i económica entre els ciutadans cada dia augmenta, no us ho dic jo, us ho diuen des d’Europa. Una senzilla ullada per la pell de  brau ens demostra que aquest objectiu constitucional no el compliu, vos que no us treieu la Constitució de la boca. Però amb aquesta imatge, els dos objectius restants tampoc seran possibles perquè sense una societat culta i amb dignitat de vida és impossible assolir aixó que afirma aquest objectiu:” establir una societat democràtica avançada” i tampoc el següent:” col·laborar a l’enfortimernt d’unes relacions pacíficques i de cooperació eficaç entre tots (entre ells hi ha Catalunya) els pobles de la terra.” Davant d’un panorama com el que s’em presenta, com voleu que jo no sigui independentista i més quan Europa dóna senyals de que el catalans hi tenim dret? El NO de no escoltar la ciutadania no és un bon argument i menys un bon company de viatge. Em sap greu pensar diferent que vos, hi tinc tot el dret constitucional com també el de manifestar-ho. Atentament.

Pagar els errors dels altres

Una notícia increïblement antidemocràtica: fer pagar les errades del capital al poble senzill. Sempre se m’ha dit que els responsables del fets són aquells que els han dut a terme. Però es veu que a la política de la pell de brau, amb la llei a la mà, no és així. El tancament de Càstor, una empresa petrolera per fer diners no pública, s’ha d’indemnizar amb diners dels ciutadans. Per què? Mil tres cents cinquanta milions d’euros que es carregaran a les factures del gas dels particulars. Disposar d’aquesta manera dels diners dels ciutadans no és nomès una injustícia, va molt més enllà, és no complir els deures constituccionals amb la societat. Aixó no és vetllar pel benestar dels ciutadans com es llegeix en el primer del objectius del Preàmbul de la Constitució: “Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just”. On es practica la justícia amb aquesta decissió del govern? Jo quan m’equivoco he de respondre amb el que jo tinc i si no puc m’he d’espavilar o a la presó. Però en aquest assumpte hi ha un altre element que denuncia la manipulació de la llei quan convè. L’accionista principal de l’empresa del Càstor és un senyor que segons la revista Forbes està entre les duescentes persones que gaudeixen d’una fortuna superior als mil milions de dólars. Aquesta persona pot respondre amb els seus diners dels errors de càlcul a l’hora de posar en marxa un negoci que per altra banda ha aturat el poble pels riscos i perills que suposava pel país. Un negoci que posava en perill la convivència, l’ha d’indemnizar la societat perjudicada? Quina forma d’entendre la llei és aquesta. I si la llei ho permet, quina és la garantia qualitativa de la nostra classe política. Aquesta decissió l’ha de tombar el poble i els polítics de casa nostra li han de fer costat. Els bens de la naturalesa només tenen un propietari, la humanitat, perquè la seva funció té por objectiu una vida digna. Exigir pagar els errors no comesos és un atac a la línea de flotació de la dignitat de vida de les persones, en particular de les més humils. És aquesta actuació segell de la Marca Espanya. Un motiu més per marxar-ne.  

TERCERA CARTA OBERTA AL PRESIDENT RAJOY

Benvolgut Sr. President, avui, centro el meu diàleg o monòleg al voltant dels objectius citats en el Preàmbul de la Constitució. LLegim el primer:”Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just”. Em pot explicar Senyor President en qué consisteix la convivència quan des de les altes estances de la política és posen pals a les rodes? On radica l’ordre social just a Espanya, quan arreu es multipliquen les protestes contra la forma de governar? Protestes de tota mena, económiques, culturals, de justícia i de civisme. I més greu encara, quan altes personalitats han ajudat a sembrar enemistats entre comunitats com s’ha fet contra Catalunya, per exemple fent campanyes contra els productes catalans. I que me’n dia de les protestes a València, Illes Balears i fins i tot a Madird. Aixó és justicia social? Com es menja aquest plat. I en l’ordre econòmic on es trova la justícia? En les targetes de la Caixa de Madrid que publica la premsa? En carregar sobre els ciutadans la indemnització a l’empresa Castor, quan no era una obra pública i un  dels seus mandataris és una de les duescentes fortunes més riques del món, superant els mil milions de dólars? Crec i  espero la mobilització popular contra aquest impost en base a un servei que no s’ha produit. Sr. President la llei s’ha de complir quan és justa i quan el seu compliment també ho és. Penso, sincerament, que el primer objectiu es queda en un desig perquè el deure no es compleix. Hi ha massa ciutadans afectats negativament. El Govern és el Govern de tots, no d’uns pocs i meyns d’aquells que se situen davant la llei com és el poder econòmic. Passem el segon objectiu: “Consolidar l’Estat de Dret que asseguri l’imperi de le llei com expressió de la voluntat popular”. Està segur Sr. President que la voluntat popular se sent identificada amb aquest Estat de Dret, perquè amb massa lleis, no. Només cal seguir els moviments arreu de la pell de brau per adonar-se’n. Dissortadament hi ha massa manipuladors de la voluntat del poble. I aixó, vostè ho sap. Però anem al tercer objectiu o desig: “Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. Les actuacions pel compliment d’aquest objectiu deixen moltíssim que desitjar. Parem esment en els drets humans. El de decidir n’és un i el govern està fent els impossibles per impedir-ho. Ja sé que el tema és de gran transcedència política i precisament perquè ho és la voluntat del poble també ho és. I aquest objectiu es corrobora per ell mateix, però segons la constitució la Declaració Universal dels Drets Humans fou la Font inspiradora, i qué diu la Declaració dels Drets Humans? Ho sap molt bé i com no té arguments en contra convincents s’empara en el NO. Un no que li recordava en la segona carta que pot esdevenir anticontitucional i  molt més quan l’opinió internacional li aconsella dialogar. Senyor President, jo, un simple opinant popular, amb la Constitució a la mà, estic convençut que els catalans tenim tot el dret del món a votar. Atentament.

DEURES DE LA RELIGIÓ I LA POLÍTICA ENVERS ELS CIUTADANS

El llibre del Gènesi desprès d’explicar l’orígen de la humanitat ens diu que Déu va dir a Adan i Eva: creixeu, multipliqueu-vos i pobleu la terra; coneixeu tot el que en ella hi ha i la vegetació i la fauna són per a la vostra subsistència. Una filosofia natural de vigència universal. La humanitat s’ha d’organitzar, estudiar el seu entorn i treure’n els bens per satisfer les seves necessitats. Totes les persones han de contribuir en l’organització mundial de la humanitat. Ningú n’està exclós. I quan pretengueren ser com Déu, episodi de la Torre de Babel, Déu els sancionà a poblar la terra amb els pobles a que pertanyien. Dissortadament sorgiren els abusos de poder. I la població de la terra no vivia en un jardí sinò en un món dominat per les guerres. No trigà massa temps la humanitat a desobeir l’ordre natural. I consequència d’aquesta desobediència, les diferències socials emparades en el poder físic i en la riquesa. No tothom hi aportava la seva creativitat perquè uns eren molt rics i altres molt pobres. Penso que dissortadament l’ordre social va perdre la seva naturalesa quan la política i la religió estaven en unes mateixes mans. Divinització dels reis, dels faraons i dels emperadors. I aquest afany divinitzador encara continúa fins i tot en el model democràtic. Fem una ullada a la situació actual d’Europa i sense anar tan lluny analitzeu atentament la política espanyola actual. La Bíblia, en els seus llibres de l’Antic Testament, ens alliçonen sobre el procès del poder polític i religiós en unes soles mans, fins a la separació. Jo penso que els deures polítics i religiosos, els ciutadans els compleixen amb una vida digna, marcada per la veritat i la justicia. Els estaments de poder polític i religiós han complert amb el dret dels ciutadans que són els deures dels polítics? En l’evangeli s’hi llegeix la paràbola del bon Pastor que ens defineix com han de ser els governants polítics i religiosos. Ens diu que el bon pastor coneix les seves ovelles i elles el coneixen a n’ell. A continuació afirma que el bon Pastor quan ve el llop les defensa i si és menester dóna la vida per elles. El Pastor és la imatge dels governants. Podem afirmar d’ells que coneixen la seva gent? A la pell de brau, no. La  demostració, els diferents tractes que fan de les diferents autonomies. La manera com distribueixen la riquesa, de tal manera que massa ciutadans moren sense ser reconoguts, perquè no tenen  mitjans per a sobreviure, que no és només un mandat religiós i polític, sinò bàsicament natural. La manera com organitzen l’educació; no són les mateixes necessitats les d’un nen andalús que les d’un català i aixó no és reconeix. Com s’explica la problemàtica de la dependència? Podem endinsar-nos en el món de la cultura i l’educació que repercuteix directament i indirecta en el poder productiu de la societat. La llista és molt llarga, i alló que és molt trist rau en el fet que massa autoritats religioses donen la impressió que fan la vista grossa davant les injustícies polítiques. La religió per dret natural té el deure de denunciar les injustícies que es cometen amb els més pobres i desvalguts i també amb les que es cometen contra els ciutadans. Són directors de la societat i si la societat no se’ls escolta, cal reflexionar i pensar-hi. Ells també són humanitat i el primer pas per ser religosament correctes està en el ser humanament reconeguts.

SEGONA CARTA AL PRESIDENT DEL GOVERN

Benvolgut Sr. President: El Preàmbul de la Constitució comença amb aquestes paraules: “La Nació Espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i de promoure el bé de tots els qui l’integren, en us de la seva sobirania, proclama la voluntat de: (segueixen sis objectius, per a la propera carta).

D’acord amb aquestes paraules de presentació, la Constitució Espanyola és un desig. Sr. Presidenrt, què és un desig? Segons el diccionari és una tendència a la possessió d’un objecte o a l’acompliment d’un dret. No deixa de ser un  moviment més passional que no pas racional, encara que la raó el pot encarrilar. El desig com a tendència té dos objectius, posseïr quelcom, i comprovar com es compleix el dret que té. Alló que vol el ciutadà és una vida digna i satisfer els seus drets, que són de justícia, de llibertat i de vida digna. Sr. President, portem més de trenta anys de democràcia amb la seva Constitució i aquest desig, continua sent desig perquè molta gent de la societat espanyola no gaudeix d’una vida digna i no veu respectats els seus drets. La nació espanyola està constituída per diferents pobles, tots tenen un drets propis de la seva identitat i no són respectats. I vos ho sabeu.  Em costa entendre que la llei sigui un desig, no ho dic jo, ho diu la Constitució i sovint, i vos ho sabeu, els desitjos són capriciosos. En aquest cas els capricis els pateixen els governats. Ara no s’empari en  que la Constitució és un desig per tenir carta de llibertat, perquè els desitjos de la Constitució per a un governants són ordres, perquè els efectes dels desitjos  repercuteixen en els ciutadans. Sr. President, per aquesta vessant hi ha molt a parlar, a dialogar, un NO no és un desig, és la seva negació i per consequència un No pot ser anticonstitucional. Hi ha una notació molt important: aquest desig afecta a tots els que integren la Nació Espanyola. Estic segur que sou conscient que molts ciutadans no queden satisfets pel compliment d’aquest desig constitucional. Però alló que és impactant segueix, a continuació diu que fent us de la sobirania es proclama la Constitució. Segur que és la Constitució de tots? Per què he fet números d’acord amb la informació rebuda entrant a les pàgines d’internet i sorprenentment la Constitució va rebre el vot favorable de quinze milions i els desfavorable deu milions (en contra, vots blancs, volts nuls i abstencions). És molt poca diferència per reclamar tanta autoritat. Però alló que és curiós és que hi ha milions de sobiranistes que votaren o no però són sobirans. Per què no s’escolta la veu d’aquests sobirans que no estan d’acord amb la Constitució? Si són sobirans tenen dret a que s’els escolti i els governants el deure de fer-ho. És deducció de la Constitució. Amb aquestes premises, qui té la raó a Catalunya? Atentament. No amago la cara, avui hi poso la meva foto.