EL PROBLEMA ÉS LA CUP?

La independència és el fruit que molts catalans desitgem, volem i defensem. La CUP la formen catalans que també la volen. Però sovint quan es va a abastar cireres  ens trobem que encara no han madurat perquè ens hem avançat al temps. Ens quedaren sense cireres? No, al seu temps en tindrem. Unes votacions han posat la independència de Catalunya a l’abast de la mà. Però encara no ha madurat prou el fruit. I és una llàstima. I el problema rau en el fet de madurar. Personalment estava i estic convençut que la independència de Catalunya és a l’abast de la mà. I no és només la CUP la responsable. És veritat que 72 diputats són majoria però no és una majoria per fer madurar la fruita quan el Parlament està format per 135. I quan ideològicament la distància entre els 72 és tan significativa. És veritat que l’objectiu és la independència. Però també ho és, que l’objectiu és més important que les persones. I davant la ciutadania Junts pel Si va cometre l’error polític de col·locar Artur Mas en un quart lloc per motius estratègics, però que a l’hora de la veritat l’estratègia ha fracassat. Jo no dic que Artur Mas no tingui dret a ser president. Però en política s’han de mesurar molt bé els fets i les paraules. Les crítiques que se li han fet des de molts indrets són prou significatives. Junts pel Si no és convergència, CDC és una part. És incomprensible que coincidint en l’objectiu fonamental no hi hagi acord. La qualitat de la independència que vol la CUP és la mateixa que defensa CDC, que a l’hora de la veritat, és el problema?  Estem basant la independència en 72 diputats, 62 d’un grup i 10 de l’altre. Dels 62, quants pertanyen a CDC? Dels 5 primers de la llista, 4 no ho són. Amb tots els respectes a Artur Mas que ha fet mèrits segons el meu barem personal penso que una persona no ha de ser impediment per assolir l’objectiu fonamental. A vegades la mort d’una persona és lícita per salvar un poble. I en la qüestió plantejada es tracta d’una mort política en relació amb un càrrec que no l’impedeix ocupar-ne un altre de prou rellevant davant la política internacional per afavorir Catalunya. Per altra banda jo els hi demanaria als de la CUP que valoressin els més de 500 vots favorables a Artur Mas que al costat dels 800 contraris tenen el seu pes. Valorar aquests 500 vots pot ser la solució per assolir més aviat la independència. Amb l’evidència dels fets demano a la CUP generositat en el vot i exigència en el compliment de configurar una Catalunya independent justa, solidària i extraordinàriament humana. 500 vots per obrir la porta de la veritat, la dignitat i la justícia i tancar la porta de la corrupció. El problema no serà la CUP.

L’evangeli, la gran Constitució de la humanitat

Els moments, que està vivint la societat, demanen, com el crit de Munts, que surt de l’ànima, quina legitimitat tenen les lleis que governen el món. Amb quina autoritat moral programen la vida?  Els llibres bíblics i en concret els del Nou testament ens ensenyen quines són les diferents funcions que l’ésser humà ha de desenvolupar semblantment amb el funcionament del cos humà. Sant Pau en la carta primera als de Corint els hi diu:”El cos no consta d’un sol membre, sinó de molts. Si el peu deia: com que no sóc mà, no sóc del cos, no per això deixaria de ser del cos.” Més endavant remarca:”Si tot el cos es reduís a un sol membre, on seria el cos?” I recordant que l’Església és un cos místic, nomena diferents funcions dels seus membres: apòstols, profetes, mestres,poder d’obrar miracles, poder de guarir, d’ajudar, de dirigir, de parlar en diferents llengües. Allò veritablement indispensable és que cadascú en la seva tasca estigui preparat per poder desenvolupar-la, tingui voluntat de tirar-la endavant i sigui solidari perquè la seva funció és en benefici de tots. I a l’hora de valorar la qualitat dels diferents treballs, l’apòstol escriu: “Els membres del cos que ens semblen més febles són els més necessaris” i unes ratlles mes avall,”Déu ha disposat el cos de tal manera que ha donat més honor als membres que més en necessiten, perquè en el cos no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres.” Si amb aquesta filosofia davant dels ulls analitzem el comportament dels diferents estaments socials dels nostres dies ens adonarem que la sol·licitud envers els altres s’ha convertit en un tancat egoisme personal i que no s’actua en benefici de tots. Fem una ullada, per exemple, als polítics jubilats i comprovarem com el servei als altres és una quimera. Quants ex-governants figuren en les llistes de consultors de gran empreses? Quants d’ells tenen sous que són un escarni dels sous mínims, acordats per ells mateixos, a les persones sense feina? En el comportament polític i social en relació al dret a una vida digna s’hi amaga una hipòcrita demagògia i no m’estranya gens la negació del fet religiós en la configuració del mode social del segle XXI i fins i tot la negació de la realitat històrica de Jesucrist. Malgrat tot penso que la raó d’aquest comportament no és altra que l’acusació que suposa l’evangeli contra la manera de governar avui dia. L’evangeli és per a ells una Constitució massa avançada que impedeix la corrupció que amb tanta llibertat crea les desigualtats socials i condemna a la misèria a la majoria de la societat. El reciclatge que els ciutadans reclamen amb les seves manifestacions no serà possible amb lleis que no contemplen la societat com un cos únic en la que cada membre, cada persona, és íntegra en la seva vida i funció social. Estic convençut que l’evangeli és la millor constitució i que si no existís se n’hauria de redactar una d’igual.

Obra de caritat per injustícia social

El Nadal sacseja la solidaritat. El panorama de moltes persones cada dia més pobres crea una societat injusta i és precisament aquest fet, com ha denunciat el Papa Francesc en el seu viatge a l’Àfrica, el responsable de les guerres. Sortosament, malgrat una política incapaç de complir els objectius, motius de la seva existència, persones solidàries desperten les consciències. És curiós que sigui la proximitat del Nadal el moment de la solidaritat. Solidaritat desvetllada des de la religiositat que s’estén a altres esferes amb un humanisme solidari. Càritas, el gran motor del  moviment, davant les necessitats de massa gent ha creat “la recapte” amb el propòsit d’aconseguir que totes les famílies pobres gaudeixin d’aliments indispensables per a una vida digna. La solidaritat humana, sigui religiosa, sigui cívica, està en la línia evangèlica i esdevé una seria acusació al poder polític, econòmic i religiós també que emparat en la seva prepotència es creu superior i pot disposar de la vida de les persones. Els governs són una institució necessària en el programa de la convivència humana i el seu deure fonamental rau en el fet de procurar que els bens naturals arribin a  tothom i  no es dediquin només al benestar d’unes  minories. El governants en l’organigrama natural de la humanitat han de ser aquelles persones amb capacitat natural de dirigir, organitzar i programar l’ordenament social de convivència, com els científics són aquelles altres que la seva capacitat està dirigida a l’estudi i a la investigació, el pagesos a fer produir la terra, els escriptors a fer arribar missatges de tota mena als seus iguals, els metges a tenir cura de la salut i els religiosos a desenvolupar la força de l’esperit. I els governants en el seu ofici tenen el deure que totes aquestes altres persones amb vocacions diferents disposin dels bens indispensables i necessaris per poder complir amb els seus objectius. I la política no compleix perquè allò que fa és exigir als altres ordres socials els seus bens per alimentar la seva política i aleshores es vanta que són els polítics els grans generadors dels bens que necessita la societat. És veritat que el treball de cada estament és un productor i els seus productes han de revertir en el benestar de la societat. Però dissortadament aquesta vessant no és contemplada políticament com hauria de ser. Només cal una ullada sobre el grau de benestar dels ciutadans, en el nostre cas, espanyols. On van a raure els diners generats pel treball? Proporcionalment com hauria de ser, no al benestar de tots els ciutadans. I això és una realitat palpable i per tant una acusació al mal us de la política. Els governants s’haurien d’emmirallar en la base social solidària i treure’n les ensenyances que se’n deriven. El benestar general és possible amb una política solidària, no amb aquesta política que causa cada dia més pobresa. És incomprensible com el poble senzill ha de ser generós per culpa de la incapacitat política de programar una convivència en pau.

Amics de la CUP escolteu també als altres...

Catalunya no és de cap partit polític, els polítics han de ser els seus servidors. La democràcia es basa en la veu de la majoria i cal escoltar-la. Els vostres votants, i jo en sóc un, són la vostra majoria, no la de Catalunya, i relacionar aquests dos conceptes no ha de ser difícil quan l’objectiu central uneix el vostre vot amb el de la candidatura majoritària amb el mateix objectiu central. Els accidents no han de ser mai obstacle a l’essència. Són les matisacions que li donen més visibilitat. Aquests matisos no es poden col·locar si abans no hi ha la figura principal. Amics de la CUP, la figura principal és la independència. El pas principal és aconseguir-la. Una vegada independents s’hi podran fer les consideracions que calguin i siguin democràticament pactades. No perdem més temps. Ja sé que el meu pensament religiós no és el vostre, però amb ell us he votat i amb l’autoritat del meu vot us demano que no impediu la figura d’Artur Mas. El passat pot haver donat motius per el futur. Francesc Macià no era independentista, el moment històric li va fer. El moment històric actual ha fet el mateix efecte amb Artur Mas. En la filosofia religiosa hi ha la pràctica del perdó i en la política també però no en el mateix sentit. El perdó religiós resitua el perdonat i manta vegades esdevé heroi. El comportament d’Artur Mas mereix aquest tractament del perdó. Ha demostrat el penediment de les seves errades i per altra banda una voluntat política de servei. En base al vot que us he donat us demano la verdadera pràctica del perdó. Perdonar i saber-ho fer és un moviment indispensable pel progrés. Perdoneu-me, amics de la CUP, actuar aferrats en la immobilitat no deixa de ser, en certa manera, una mena d’absolutisme dictatorial. I la CUP no ho és de dictatorial però és necessari que la coherència amb els principis propis no obstaculitzi la democràcia en relació amb els principis d’altri. Un pensador molt apreciat, Raimon Pannikar, diu que el consens no consisteix en renunciar als propis ideals sinó en saber conviure sense renunciar-hi i respectant els dels altres. Des de la meva humilitat us demano aquesta pràctica. Catalunya necessita ser independent i jo estic segur que us necessita més en la independència que no pas en el camí per assolir-la. Amb Xirinacs coincidiu en que la independència no es compra ni es ven, es pren. Ajudeu a prendre-la i una vegada assolida ja votarem el primer president. I aquest gest, Artur Mas, entenc, està disposat a fer-lo. Endavant, que en una Catalunya independent hi teniu molta feina a fer.

El meu dret és la llibertat

La postura del govern davant la voluntat independentista d’una majoria de catalans és contrària a la llei natural i també a la Constitució. Ofegar econòmicament a uns ciutadans perquè defensen uns drets, és una injustícia i un abús de l’autoritat rebuda mitjançant el vot. És totalment inconstitucional relegar a un tracte diferent per què el vot és diferent. Un dels llibres més antics de la història, el llibre bíblic Eclesiàstic diu en el cap XVII, 2:”El Senyor ha establert per a tots els homes el temps i la durada de la vida i els ha donat poder sobre les coses de la terra”. Els bens naturals són per a tots els humans i ningú té dret d’apropiar-se’n pel seu us personal. I amb referència al tema, en el Preàmbul de la Constitució Espanyola s’hi llegeix: “(La nació espanyola) proclama la voluntat de garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just”. Li pregunto al ministre Montoro, les darreres disposicions del FLA respecte Catalunya compleixen aquesta voluntat? Escanyar l’economia d’uns ciutadans és anticonstitucional per què s’escanya el poder adquisitiu de la majoria de catalans, siguin independentistes o unionistes. Si els catalans hem de tenir un tracte diferent de la resta d’espanyols, li demano al govern que sigui coherent i no posi impediments a la voluntat de ser independents. Sr. Ministre d’economia és massa evident el perquè del vostre tracte. Darrere hi ha una raó econòmica d’un ofec d’Espanya davant l’economia mundial si Catalunya s’independitza. I això ho sap el govern d’Espanya. Per evitar aquesta conseqüència no heu fet cap pas coherent i menys digne. Sabeu que Catalunya sense Espanya serà econòmicament una potència europea i aquesta veritat us rossega els budells i ho voleu impedir sense tenir present que amb aquest comportament encara enfonsareu més la marca Espanya. Un diàleg obert, democràtic i verdader és la única solució pels problemes econòmics d’Espanya perquè la millora que proclama el President i el ministeri no té base i és fum perquè el benestar de la majoria de la població minva, no millora. I aquest diàleg és necessari tan per intentar la no separació com trobar la manera de conviure amb la independència de Catalunya. Cal que el govern sigui coherent amb la voluntat d’Espanya manifestada en el preàmbul de la Constitució. Separats, serem amics, units, serem enemics perquè l’enemistat és el tracte que rebem d’Espanya. I perquè opino d’aquesta manera? Per què la llibertat és el meu dret natural i constitucional.