Govern de l’estat, mediti..

L’arquebisbe de Barcelona en una roda de premsa informativa sobre l’acció de Càritas va fer aquest comentari:”El nombre tan elevat de persones sense feina és un problema gravíssim; si això no és una qüestió d’estat, quin problema ho és?” quan ja havia manifestat que “no he tingut cap èxit” en la repetida crida per un pacte d’estat contra la pobresa. Tal vegada algun lector em pregunti: quina responsabilitat hi té el bisbe en aquest tema i perquè no dóna exemple? Precisament per què l’Església dóna exemple per això com a cap que n’és al seu bisbat pot manifestar-se. Les persones són església i són aquestes les que li donen força al bisbe per interpel·lar el poder polític. Per què? Senzillament, els fets canten. Càritas, és una entitat amb una seu en cada bisbat català. Són deu. En un informe conjunt de les deu demarcacions referent a l’any 2014 comuniquen que s’han dedicat a atencions socials 40 milions d’euros. D’on han sortit? Un 24% de subvencions de diferents administracions i la resta de 17.666 particulars amb la seva quota corresponent i de 1,181 empreses. Aquesta tasca l’han desenvolupat 11.564 voluntaris i 449 contractats, sent-ne beneficiàries 571.211 persones, el 8% dels pobres catalans i el nombre d’ajudes continua creixent.. En la roda de premsa han confirmat que les atencions del 2015 segueixen el mateix ritme malgrat les manifestacions governamentals que l’economia espanyola va millorant. Per què, malgrat ser crític amb l’església, aporto aquesta informació? Per més d’un motiu. Per què en la meva filosofia humana la religió és integradora, per què la solidaritat la desenvolupa el poble i pels diners que l’estat estalvia. Dels 40 milions només 10 els aporten institucions i trenta milions són molts milions aportats per persones i empreses que paguen els seus impostos. Cal tenir present que el 10 referenciats surten dels impostos, senzillament que els solidaris els paguen dues vegades. Què fa l’estat davant de fets com aquest? Senzillament posar pals a les rodes a les entitats sense afany de lucre. Potser la societat civil hauria de rebel·lar-se davant la política econòmica de l’estat. L’arquebisbe de Barcelona recordava el repartiment injust de la riquesa d’abast mundial quan un 20% de la població gaudeix del 80% de la riquesa mundial. La base dels desordres, també bèl·lics, que desequilibren la convivència mundial. La solidaritat social, com la de Càritas, és fonamental per caminar cap a una justícia social universal. Estic segur que aquesta circumstància cap poder del món la porta en la seva agenda.