Obra de caritat per injustícia social

El Nadal sacseja la solidaritat. El panorama de moltes persones cada dia més pobres crea una societat injusta i és precisament aquest fet, com ha denunciat el Papa Francesc en el seu viatge a l’Àfrica, el responsable de les guerres. Sortosament, malgrat una política incapaç de complir els objectius, motius de la seva existència, persones solidàries desperten les consciències. És curiós que sigui la proximitat del Nadal el moment de la solidaritat. Solidaritat desvetllada des de la religiositat que s’estén a altres esferes amb un humanisme solidari. Càritas, el gran motor del  moviment, davant les necessitats de massa gent ha creat “la recapte” amb el propòsit d’aconseguir que totes les famílies pobres gaudeixin d’aliments indispensables per a una vida digna. La solidaritat humana, sigui religiosa, sigui cívica, està en la línia evangèlica i esdevé una seria acusació al poder polític, econòmic i religiós també que emparat en la seva prepotència es creu superior i pot disposar de la vida de les persones. Els governs són una institució necessària en el programa de la convivència humana i el seu deure fonamental rau en el fet de procurar que els bens naturals arribin a  tothom i  no es dediquin només al benestar d’unes  minories. El governants en l’organigrama natural de la humanitat han de ser aquelles persones amb capacitat natural de dirigir, organitzar i programar l’ordenament social de convivència, com els científics són aquelles altres que la seva capacitat està dirigida a l’estudi i a la investigació, el pagesos a fer produir la terra, els escriptors a fer arribar missatges de tota mena als seus iguals, els metges a tenir cura de la salut i els religiosos a desenvolupar la força de l’esperit. I els governants en el seu ofici tenen el deure que totes aquestes altres persones amb vocacions diferents disposin dels bens indispensables i necessaris per poder complir amb els seus objectius. I la política no compleix perquè allò que fa és exigir als altres ordres socials els seus bens per alimentar la seva política i aleshores es vanta que són els polítics els grans generadors dels bens que necessita la societat. És veritat que el treball de cada estament és un productor i els seus productes han de revertir en el benestar de la societat. Però dissortadament aquesta vessant no és contemplada políticament com hauria de ser. Només cal una ullada sobre el grau de benestar dels ciutadans, en el nostre cas, espanyols. On van a raure els diners generats pel treball? Proporcionalment com hauria de ser, no al benestar de tots els ciutadans. I això és una realitat palpable i per tant una acusació al mal us de la política. Els governants s’haurien d’emmirallar en la base social solidària i treure’n les ensenyances que se’n deriven. El benestar general és possible amb una política solidària, no amb aquesta política que causa cada dia més pobresa. És incomprensible com el poble senzill ha de ser generós per culpa de la incapacitat política de programar una convivència en pau.