La corrupció pot fer saltar la democràcia?

No crec que el poble desitgi tenir un model polític pitjor que la democràcia però el que sí vol és una democràcia neta. Dissortadament l’actual és massa corrupta. I aquelles persones que poden netejar-la i diuen que l’estimen i són demòcrates no volen sacrificar-se. Ens ho demostra el llarg recorregut dels processos judicials. Bàrcenas, Gurtel, Pujol, Millet i un llarg etc. Tots volen gaudir els enriquiments de les seves corrupcions i ningú vol  demostrar el seu amor al país reconeixent la seva culpabilitat. I en aquest procés hi ha una pregunta que em preocupa. Per què Felipe Gonzàlez va rebre la nacionalització colombiana? També hi està complicat. La democràcia espanyola amaga molts noms que amb la seva suposada honradesa fan mal a la ciutadania i al país, sigui Espanya, sigui Catalunya. I en el cas de Catalunya el cas Pujol. Corren rumors que si  l’expresident destapa la seva caixa de trons pot perillar la democràcia espanyola. És millor la pervivència d’un estat suposadament democràtic que la salut dels seus ciutadans? Si és veritat que Jordi Pujol estima tan Catalunya i ha comès irregularitats amb la complicitat de forces estatals, per què no fa un servei a la Catalunya que tan, diu estima, se sacrifica i fa pública la corrupció? Dissortadament la solució del problema només la té la ciutadania, aquella ciutadania que se sent lliure i independent i no té por de manifestar-se i denunciar la corrupció política. La situació que viu Catalunya està agarrotada per dues corrupcions la de la política catalana i la de l’estat. I mentre no es desemmascarin els culpables la problemàtica continuarà. I continuarà per què no es jutjarà la honorabilitat de les persones pel seu comportament sinó per preservar la honorabilitat dels càrrecs quan els càrrecs no són dignes sinó que ho han de ser les persones. Defensar la honorabilitat dels càrrecs només és possible amb la força del poder, sigui armat, sigui legal, independentment si la llei és lícita o no. La lluita actual de Catalunya basada en la força de la gent faria un gran pas endavant si l’expresident Pujol fes honor a lles seves manifestacions d’amor al país. Ho farà? No. L’obligaran? Tampoc per què els responsables saben que caurien junts al pou de la indignitat. Dissortadament aquest comportament no és nou. El llibre bíblic de l’Eclesiàstic diu en el cap. XII, 16: “L’enemic és melós quan parla, però per dintre només pensa com et tirarà a la fossa. Pot tenir llàgrimes alls ulls, però a la primera ocasió no s’atiparà de fer sang.” Què poc i malament avança la història.