COVID-19, MISSATGE PER LA PAU

La Bíblia, un dels llibres més antics de la humanitat, ens parla en la primera pàgina de com han de ser les relacions humanes amb la natura, relacions que fa milions d’anys que no es compleixen. I la natura acusa. En el primer capítol del Gènesi s’hi llegeix: “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els beneí dient-los: Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel, i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra. (-) Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono herba verda per aliment”. Com ha complert la humanitat aquest manament. Senzillament, divinitzant-se, posar-se en lloc de Déu, i destruint la natura. I la natura compleix, es defensa i avisa. I la covid-19 és el darrer i molt seriós, pot ser la fi de la humanitat. És el risc de l’orgull del poder. Yuval Noah Harari, autor del llibre SAPIENS afirma: “Tenim els coneixements científics per superar la covic-19. El que ens falta és saviesa política.” Davant d’aquesta greu mancança ens adverteix quines són les pitjors amenaces: guerra nuclear, col·lapse ecològic i eclosió de tecnologia disruptiva( per exemple, la intel·ligència artificial). I ens diu que el perill més greu no és el virus, sinó “l’odi, la cobdícia i la ignorància”. I a continuació ens recorda que la relació entre els humans ha de ser, “amb compassió, generositat i saviesa”. Si no recordo malament, Yuval Noah Harari, fa pocs dies va publicar un extens article al diari ARA parlant de la culpabilitat humana en l’explosió de la covid-19, culpabilitat que em fa pensar des del començament de la pandèmia. Una de les raons és l’enriquiment desmesurat de milionaris espanyols en el primers set dies de la covid-19. Les medecines seran un pedaç en el temps, però sense un canvi radical en la convivència humana en el que el respecte i la solidaritat siguin llei la humanitat continuarà reduint-se el temps de la seva supervivència. Sense una política que es fonamenti en la benaurança “feliços els pobres d’esperit perquè d’ells és el regne del cel”, col·locant la persona en la centralitat de la política posant el diner en el lloc que li correspon que és el de servei, la convivència humana no serà pacífica. Respecte a les persones, amb la riquesa al servei de tota la humanitat. És el missatge de la covid-19. Recordatori de les paraules de Jesús a un jove ric: “Si vol ser perfecte, ves, ven tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me”. La solució de la convivència està en el compliment del missatge evangèlic, feliços el pobres d’esperit. Són aquelles persones que el diner no és la felicitat sinó un servei al benestar, en el segle XXI, dels set mil milions de ciutadans.

LA POLÍTICA JUGA AMB LA CONVIVÈNCIA GLOBAL DE LA HUMANITAT

 

Agermanar els set mil milions de persones del planeta terra no és una tasca fàcil, tot el contrari, perquè més aviat es presenta impossible. La formació de diferents col·lectivitats hauria de facilitar la bona entesa. Però la realitat no és la germanor. Els egoismes personals prefereixen el descontrol. Emparats en la llibertat es justifica l’odi factor diferenciador. El pensament no uneix, separa, perquè es te la veritat i no es dialoga, no hi ha diferències. Es nega el dret a la diferència i per tant a pensar. Conclusió de l’odi dominant. La conseqüència és el resultat de la nominació de la responsabilitat de tenir cura de la convivència de la col·lectivitat formada. La humanitat en el temps n’ha constituïdes moltes de col·lectivitats, els pobles de la història. I com entre les persones, també entre els pobles la germanor no ha estat la base de la unió. S’ha creat un concepte d’unitat política. La idea de la direcció és la llei. Però el greuge d’aquesta norma ha esdevingut la violència. No s’acceptava possibilitat de parlar-ne i la resposta era la violència. L’agreujat, que també tenies idees es va defensar amb violència per raó dels seus drets. La resposta de l’agreujat fou considerada delicte i la imposició del responsable de la convivència, norma legal. El pas de l’autodefensa a crim fou qüestió de manipulació cultural. Dissortadament aquest enfocament legalista fou l’oportunitat de la criminalitat. Va aparèixer a la història de la humanitat l’acció criminal com fet d’una convivència on la llei és l’odi legalitzat. I feta la llei, feta la trampa. Massa sovint en la història de la humanitat la política d’alguns governs ha estat germana de la política dels criminals. Governs que han comés d’acord amb la seva llei autèntics crims. També en el segle XXI. No és necessari citar noms, n’hi ha prou de parar atenció en la classe pobre de la humanitat i en la defensa d’alguns mandataris que fan dels seus càrrecs. No és una novetat, sinó una herència, que la classe política juga amb la convivència global de la humanitat. Malgrat aquest joc en els pobles de la humanitat, força persones pensen, també persones polítiques, i en l’horitzó de la història s’hi endevinen llums d’esperança. I en aquest horitzó la natura s’ha agermanat amb la humanitat i del bell mig del desgavell ha eixit la dalla de la mort acusant el fet d’haver apartat de la convivència la força de l’amor atorgant-la a l’odi. I la humanitat i, molt la classe dirigent, s’ha espaordit. I la por ha encès llum d’esperança. La política s’ha adonat de la irracionalitat del seu joc escoltant la cultura i la sanitat. El món del pensament i de la salut. Les grans llumeneres, apagades per l’economia dominant la política, que redrecen el camí de la convivència. I és important, en aquest redreçament hi juguen fort les escoles i la gent gran. Si la política aprèn les lliçons una nova època portarà la pau i el benestar. En cas contrari, el camí vers la fi de la història  portarà la humanitat a la meta de l’arribada de la fi del món.

CRIST REI DES D’EL TRON DE LA CREU

 

Tu ets rei, li va preguntar Pons Pilat. Tu ho has dit, jo soc rei. I la resposta, sentència de morir crucificat. Pilat no va entendre de quina reialesa li parlava Jesucrist. Tampoc l’entenen, ni volen, els polítics del segle XXI. Pilat el condemnà perquè va entendre que era rei dels jueus, quan Jesús li respongué que era rei de tota la humanitat. Crucificant el rei d’un poble, Pons Pilat sembrà la llavor de la discòrdia entre tots els pobles de la terra. Llavor que continua fructificant als nostres dies. Davant del món, Crist és un rei sense sentit, perquè la seva reialesa no és política, és religiosa, més important que la política. Els polítics no entenen que han de sacrificar-se pel benestar dels seus súbdits, el poder per a ells és una font d’enriquiment personal i  Crist parla de benaurats els pobres d’esperit. Són aquells ciutadans que no posen en la riquesa la seva felicitat sinó que la tenen com un servei a la humanitat per viure en pau. Com és el regne de Crist? Ho diu clarament, quan donàveu de menjar a un pobre, me’l donàveu a mi; quan vestíeu a qui tenia fred, em vestíeu a mi; quan medicàveu a un malalt, em medicàveu a mi; quan visitàveu un pres a la presó, em visitàveu a mi. Aquests han guanyat la pau verdadera. Tenen cura els polítics actual de les persones sense recursos per a una vida digna? La resposta ens la dona la situació de pobresa de la major part de la humanitat. Crist va morir crucificat per salvar a tot el món, els polítics actuals volen figurar com salvadors des del poder polític i econòmic i es giren d’esquena al poder religiós. Crist, rei dels jueus, com es llegia escrit en el pal de la creu, sent jueu moria per salvar tot el món. Els reis del món viuen per ser poderosos i assegurar la seva felicitat basada en la riquesa. Crist, responia, que no tenia on reclinar el cap. I sabia que era rei. La seva llei és una llei d’amor, que si de veritat existeix, no se’n necessita cap altra. El poder dels polítics actuals es fonamenta en el poder de les armes, i en el món no es viu una pau verdadera, benestar de les persones. Quin és el tron avui de les grans potències, EEUU d’Amèrica, Rússia, Xina, Brasil, Països Àrabs, Europa? L’egoisme del poder recolzat per una economia que no compleix el seu objectiu de ser. El món actual continua crucificant la llei de l’amor apartant-se de Déu, substituint-lo pel diner. I així va el món. I el clam de la natura i la història des de sempre reclama la dignitat dels humans que sense Déu no assoliran la verdadera felicitat del Regne celestial, meta final del regne terrenal. Als poders humans els hi continua faltant saber patir pel be de tothom. Es neguen a portar la seva creu. No són redemptors, són manipuladors.

TRUMP UN PERILL PER LA PAU DEL MON

 

Es valora molt la democràcia dels Estats Units d’Amèrica, primera potència mundial. Senzillament, seguint el comportament del President Trump arrel de les eleccions que no ha guanyat, és preocupant com està agafat al càrrec, essent ell  la llei i més important que la democràcia i els mateixos Estats Units. Dissortadament el seu comportament té una clau en la Constitució que li permet, malgrat no haver-se usat mai. No serà que la democràcia nord-americana no és el que es predica? Una bona part dels republicans nord-americans no les tenen totes amb el comportament del seu president i que aquest comportament sigui legal en cara es compren menys. Personalment dubto que els Estats Units siguin demòcrates. El seu president sortint no ho és. Tractar de robatori la victòria del seu contrari palesa una baixesa humana  intolerable. Els quatre anys de la seva presidència han estat un insult a la humanitat més proper a l’odi que al respecte a l’ésser humà. Tal vegada necessita el càrrec perquè els seus negocis trontollen. És una possibilitat de la seva supèrbia. D’haver estat garant de la política mundial esdevé greu risc per a la humanitat. L’ha desafiada mofant-se de la covid-19,creada per la Xina segons ell, i la Xina li sega l’herba guanyant terreny en la història. I gràcies a la covid-19. En un enfrontament Xina Estats units, qui té les de perdre? Penso que els Estats Units. Xina no està sola, l’acompanya Rússia i s’està consolidant al continent africà, que s’està desenvolupant com una futura gran potència. La meva pregunta és: Europa de quina banda està? Dissortadament cada dia que passa perd categoria de gran potència. Només faltava la covid-19 per  desestabilitzar la política mundial. Xina i Rússia estan guanyant la partida als Estat Units. Francament s’està creant una nova filosofia de convivència en la que la filosofia comunista trepitja els peus a la filosofia capitalista. Seguint els moviments històrics que ha patit la humanitat crec que el problema mundial actual l’ha originat el menyspreu del pensament d’arrel humanista donant més importància al pensament econòmic. Rússia i Xina han patit les conseqüències d’aquesta filosofia perquè no eren seguidores fidels d’Engels i March, actuant com capitalistes de fet, quan d’idea eren comunistes i per aquells mots creuats de la història han entès més ràpidament el missatge natural de la covid-19 i estan més avançades també econòmicament per el futur d’una nova era històrica. Pensadors europeus han dit que els polítics actuals haurien de llegir el CAPITAL de Carles March.

LES MENTIDES DE TRUMP I LES VERITATS DE L’ESTAT ESPANYOL

 

Els models polítics no es diferencien pels noms sinó pels fets. És inversemblant que un cap d’estat tracti de manipulades unes votacions de les quals ell n’és el responsable de la seva veritat. Com també ho és la passivitat davant unes condemnes quan els perjudicats  han donat el poder. I els afavorits són els responsables de la realitat. No és d’estranyar que la convivència mundial esdevingui el joc de la cançó enfadosa. Un president que fou escollit, segons ell democràticament, és incomprensible el rebuig  del sistema electoral que l’afavorí. Senzillament des del meu punt de vista és un  irresponsable o un manipulador acusant els altres del que ell és. Com tampoc entenc que un president oblidi olímpicament una vegada assolit el poder. Quan necessitava el vot eren legals i una vegada assolit manté les sentències que condemnem als seus defensors. Contradiccions a una banda i altra de les polítiques del món. Dissortadament el que és important és tenir el poder, el com s’exerceix si cal manipular per no perdre’l, es manipula i massa sovint la manipulació és la mort dels   contraris. Malauradament d’exemples d’aquests comportament en sobren i el que és pitjor, es vesteixen amb la capa de la legalitat. Amb el màxim respecte, és justa l’existència d’aquests models polítics? Fer de la mentida veritat i de la veritat mentida no és el joc d’una filosofia política democràtica. Em fa la impressió que la política mundial la domina el jou de les dictadures, malgrat se les vesteixi democràticament. En el fons no és res més que un egoisme factor d’enemistats i odis incomplint el manament de la natura al no respectar les capacitats humanes basades en el  pensament i el raonament intel·ligent. La política mundial nega els drets del poble a manifestar les seves opinions i a proposar les seves solucions. I es nega hipòcritament quan es proclama que el poder l’atorga la ciutadania. La filosofia dels poderosos es fonamenta en la seva veritat absoluta i en la incapacitat, pensen, dels ciutadans. A la política mundial li sobren els pensadors del poble.

LA MEVA RELIGIÓ EM FA PENSAR EN LA POLÍTICA

 

La convivència humana no gaudirà mai de la verdadera pau si la religió i la política no són germanes. I en els nostres dies no ho són. Existeixen diferents models de religió com també de política. I per començar, els religiosos no s’entenen entre ells, com tampoc els polítics. I quina és la raó? No em voldria equivocar, però crec que l’egoisme humà. Actua de dissolvent. L’egoisme humà és auto-destructiu. Destrueix l’altre i de retruc al destructor. Assolir certes conquestes esdevé negatiu. Esfereeix escoltar les paraules d’odi que escupen els egoismes. I encara més, les diferències que els egoismes han creat, que en el fons del fons són les responsables de la criminalitat existent. Esborrona comprovar com la mort és argument de pau per a certs models polítics i al mateix temps és causa d’enriquiments injustos. La negativitat de la veritat manipula la justícia. Per aquesta raó la injustícia esdevé norma de dignitat i llei vestint-la amb honors de justícia. En aquest ambient quines són les relacions entre religió i política? Davant les realitats, senzillament contràries, per no dir enemigues. Un exemple, en la trobada a París per parlar de l’ODS, objectius de desenvolupament sostenible, no hi va ser convidada cap institució religiosa. I no parlem dels religiosos morts a Panamà i del bisbe Romero per l’exèrcit. Al segle XXI, la religiositat és massa oblidada i allò que és pitjor, rebutjada. Però sortosament sorgeixen lluminàries molt alliçonadores. Una lluminària té tot l’aspecte de negativa i no pot ser més positiva, la covid-19. Em diran que no té res de religiosa, personalment penso que no té res de política, i allò que té és poder de fer obrir els ulls de les persones, subjectes religiosos i polítics. No soc cap autoritat ni en política, ni en religió, però la meva fe en porta a pensar en el necessari agermanament entre política i religió. La meva consciència es fonamenta en les paraules de Jesús crucificat: Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan i al bon lladre, avui seràs amb mi al Paradís. Paraules d’un respecte infinit a la persona humana fins i tot en la maldat. La força de la dignitat humana és extraordinària. Si les autoritats polítiques la respectessin, com Jesús, existiria la criminalitat? Serien necessàries les presons? La meva fe amb les seves imperfeccions em diu que dintre les meves possibilitats he de treballar perquè religió i política compleixin els seus objectius que són complementaris. La política té el deure  de la cultura física i psíquica de l’ésser humà i la religió també la psíquica a nivell de transcendència, la formació de l’esperit. Ni política, ni religió poden oblidar la persona en la seva integritat. La persona és la imatge de Déu. I aquesta imatge és matèria i esperit.

PENSANT EN EL 14 DE FEBRER DE 2021

 

La imatge del món actual en general, i especialment les imatges  properes com la catalana i l’espanyola, em demana reflexió sobre el comportament del meu jo individual i col·lectiu. Són molts el missatges que incideixen i a la vegada interfereixen en les meves reflexions, en particular sobre perquè vull la independència del meu poble. Una veu em va proposar la necessitat progressista de llegir les idees dels grans pensadors del món i em va cridar molt l’atenció l’expressió que els polítics actuals haurien de llegir EL CAPITAL de Karl Marx, expressió que comparteixo. I les meves reflexions polítiques m’han enfrontat amb un pensament que em preocupa moltíssim: perquè el crim organitzat marca pautes de convivència en la política mundial. La urgència perquè l’amor sigui la pauta em fa reflexionar quina part de culpa hi té el meu jo i quina és la seva responsabilitat en la tasca per la pau. Les eleccions del 14 de febrer són per a mi una exigència de responsabilitat en la convivència universal. Entre els llibres dels pensadors n’hi ha un que és imprescindible llegir, segons la meva ideologia, l’evangeli. En ell he après que no puc exigir a ningú ser bona persona si jo no ho soc. I en política com es tradueix? Primerament definint clarament la filosofia política. El  primer punt és tenir clar el seu objectiu. El be de totes les persones. I la història ens confirma que encara no s’ha complert. Crec que la democràcia és un pas molt segur, però encara no podem estar contents del que s’ha assolit i personalment no ho estic  perquè jo no ho soc com cal. La meva llibertat no és prou democràtica perquè no dialogo com cal. La meva llibertat no ha de separar sinó unir. I aquest pensament encara avui és de difícil compliment, no per manca de voluntat sinó per manca de pensament de convivència universal. Entendre el meu poble en el tot, com també la meva persona. El meu vot del dia 14 de febrer serà verdaderament una defensa de la llibertat. El desig hi és, però l’entorn s’hi oposa. També l’entorn català. Que he de fer? M’ho recorda l’evangeli de Sant Joan: ”Al principi existia la paraula. La paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu”. I més endavant afirma: ”La paraula s’ha fet carn  i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria, glòria que té com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.” I penso jo carn, soc paraula i com és la meva paraula? És plena de gràcia i de veritat? El meu vot del 14 de febrer serà ple de gràcia, gràcia que significa amistat, solidaritat i amor; veritat, que em demana si el meu vot se sent germà de la veu dels altres. La democràcia en el marc polític és la verdadera paraula que ens fa a tots germans? La paraula és la base de la convivència. És veritat o mentida? La meva resposta vol que sigui veritat. I la teva?

LA CULTURA RELIGIOSA TAMBÉ HA DE SER HUMANA

 

Els enfrontaments política religió palesen al llarg de la història una lluita entre diferències humanes dominades més pel desig que per la paraula. L’arrel del problema sempre és el sofisticat egoisme humà. I és molt trist que a ple segle XXI les diferències ideològiques siguin factors manipuladors de convivències. La pau mundial reclama amb insistència intel·ligència en el diàleg, bàsic per assolir consens. I massa sovint la racionalitat s’amaga a l’hora de descobrir la veritat. En política i religió el factor humà amb totes es seves mancances és protagonista. La llàstima rau en el fet que les mancances no porten al desig intel·ligent sinó a l’egoista. Un esdeveniment religiós  celebrat a la Sagrada Família ha estat motiu de controvèrsia. Honestament penso que les autoritats religioses actuaren sota el concepte que Déu és abans que els homes. Però el fill de Déu, Jesucrist, morí crucificat per amor a tota la humanitat. I Crist va contestar als fariseus, doneu a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. En  l’acte de la Sagrada Família hi havia la moneda del Cèsar, en forma de pandèmia. I aparentment no es va complir. O sí. La política, tal vegada, no va complir amb la part humana. Si culturalment, complint les normes, se celebrà l’acte religiós, perquè la política prohibia altres actes culturals, teatre, concerts, etc... Qui va fallar, el poder polític o el poder religiós? Humilment penso que van pecar de manca de tacte els dos. Les imatges dels bisbes i capellans no eren massa exemplars del compliment humà contra la pandèmia en quan a la massificació. I és una condició a tenir en compte. La fe en Deu no és contrària al respecte humà, abans l’exigeix. No és la primera vegada, a casa nostra, que política i religió no s’entenen. I aleshores s’escolten i es llegeixen verdaderes barbaritats contra la religió. Personalment opino que seguint les ensenyances del Papa Francesc l’acte es tenia d’haver suspès i traslladat a una altra data més favorable. El nou Beat, el jove de 19 anys, fa més de vuitanta anys que gaudeix en el palau de Déu, ajornar uns dies la proclamació de la seva santedat, crec que ell des del cel ho aprovava. Va perdonar als que el van assassinar. Estimava a les persones i el respecte és una de les seves formes. Allò que no és acceptable és l’enfrontament sense diàleg. Crec que les autoritats eclesiàstiques haurien d’haver estat un xic més curoses  amb la convivència, com també les polítiques. La cultura és segura, repeteixen les entitats culturals i també les religioses. Que es demostri, perquè possiblement també és un bon remei contra la pandèmia. La no intel·ligència la propaga. És el que penso, i estic segur que l’evangeli em dona la raó.

ÉS POSSIBLE UNA CONVIVÈNCIA MUNDIAL DEMOCRÀTICA?

 

La possibilitat d’un futur millor sempre és una esperança i un desig però s’enfronta a un gran problema, l’exercici de la llibertat. L’objectiu de la humanitat, una convivència global en pau. Però la humanitat està dividida i enfrontada en la concepció, fruit dels desitjos egoistes. No existeix una filosofia universal que alliçoni com cal valorar el fet de ser diferent. Dissortadament les diferències no es valoren com aportacions positives al conjunt, sinó com arguments per apartar-se de l’altre perquè la seva companyia molesta. No es valora la imatge de l’ésser humà des de la realitat artística sinó des del mal gust i sovint des de l’enveja i de l’odi. En tenim  exemples en els parlaments polítics de la democràcia. I quan més importants es creuen, més enemics de la democràcia. Ens ho acaba de demostrar el President dels EE UU d’Amèrica durant el seu mandat i d’una manera molt clara en les eleccions que l’han desbancat. Si la potència més gran, diuen, del món, dona aquests exemples, quina esperança es pot tenir d’una convivència en pau universal. Exemples al marge, existeix una definició  filosòfica de democràcia? I no parlem d’una filosofia o de la seva base científica. Científicament el cos humà és un model d’organització global. Tots els membres i els òrgans al servei de l’existència personal. Si tots estan sans, la salut és un fet. La malaltia és la demostració d’una presència perjudicial. Calen serveis per recuperar la salut. L’ésser humà els té en la intel·ligència, la racionalitat i la passió que orienta. Té la mateixa organització la humanitat? Francament no l’ha tinguda mai. Però el problema s’agreuja més perquè els egoismes impedeixen els coneixements amb els seus perquè i les seves conseqüències. Quina imatge de convivència palesen al segle XXI tots els pobles de la terra? Una imatge de malaltia incurable. Incurable perquè massa egoismes humans viuen millor amb la malaltia social de la majoria. Evidentment, una convivència democràtica mundial està molt lluny per una convivència universal en pau. I alguns es vanten de conviure en democràcia. I quan ho diuen les seves paraules porten odi contra altres. No cal que marxem d’Espanya, ni tampoc de Catalunya. Sense voluntat d’ofendre, les actuacions darreres de les forces d’ordre són arguments democràtics? Els enriquiments de molts polítics, reis, presidents i alts càrrecs són exemple de democràcia o manipulacions de la convivència? Hi ha esperances d’assolir-la en la seva veritat? Mentre el poder necessiti presons per subsistir, no. Mentre existeixi el negoci de les armes, no. Mentre la política no sigui un veritable servei a les persones i sigui una plataforma d’enriquiment, no. Mentre la religió, la política, la cultura, l’economia, la justícia no siguin verdaders pedagogs de ciutadania i convivència, no. Que cal? Senzillament, respecte a la dignitat humana.

DECLARAR INVIOLABLE UN A PERSONA ÉS UN GREUGE CONTRA-NATURA

 

Que al segle XXI, alguna Constitució declari inviolable una persona suposa una vulneració del dret a la llibertat. Sigui emperador, rei, Papa de Roma, president d’un govern o una eminència en qualsevol camp de les relacions humanes, l’ésser humà mai deixa de ser persona lliure. Reconèixer la inviolabilitat d’una persona no és només un reconeixement legal, és també un reconeixement conseqüència d’una votació favorable a una persona que en el seu càrrec ha demostrat egoisme d’infal·libilitat. És curiosa la història. Algunes persones se l’han auto-declarada, altres l’han rebuda i en política les lleis ho reconeixen. Desposeir d’una condició integradora és negar la  integritat humana, la llibertat. Un rei té el mateix dret a equivocar-se que un esclau. Però un rei és més culpable perquè gaudeix, segurament, d’una millor formació, encara que humanament pot ser millor l’esclau. És inversemblant, que no declari il·legal un fet d’un rei, quan pel mateix fet condemna a la presó a un ciutadà. Com es compleix la dita que la llei és igual per a tothom. La història de la humanitat, al marge dels veritables avenços culturals i socials, pateix errades de greus magnituds històriques. Una errada històrica és convertir la democràcia en una enemiga de la llibertat de pensament i la seva defensa. La democràcia, com producte polític humà sempre serà perfeccionable, mai serà íntegrament perfecta. Per les seves maneres massa sessions parlamentàries i manifestacions d’autoritats palesen que encara estem en la prehistòria. El poc respecte a les persones n’és una demostració. És inversemblant que milions anys d’existència humana encara la raó de la convivència la defineixen les armes i la mort sigui la sentència, sovint, condemnatòria de persones justes. La imatge de la història, també la del segle XXI, palesa les contradiccions de la veritable llibertat humana que passen de la intel·ligència i de la racionalitat. A les lleis se’ls hi dona, també en democràcia, un poder que no els hi pertoca perquè són producte del pensament humà sotmès al dret d’equivocar-se per la seva llibertat. Si les errades legals fossin un pas més en la convivència, significaria que la intel·ligència, la racionalitat i la passió actuarien en conformitat amb la transcendència que és el camí de futur de la humanitat. Però dissortadament el camí transcendent no és reconegut pels poders dominants i la majoria social dels humans no viu en la dignitat que li pertoca per culpa dels humans que es creuen déus. I aquesta creença és un greuge contra natura. Els fets, la natura també en pateix les conseqüències d’aquest egoisme.

HEM ENTÈS EL MISSATGE DE LA COVID-19?

 La naturalesa ha dotat a l’ésser humà d’intel·ligència, racionalitat i passions. Les idees i els sentiments són els seus fruits. Fruits, bons o dolents. Tot depèn de l’exercici de la Llibertat. L’arbre del bé i del mal del paradís és la humanitat, perquè en la pràctica de la llibertat es pot equivocar. Els fruits són les obres. Hem pensat si la covid-19 és conseqüència d’obres humanes equivocades, resultat d’una llibertat manipulada? Tenim clar quins són els resultats de les relacions negatives entre la natura i la humanitat? El llibre bíblic ens recorda que el Creador va donar l’ordre a la humanitat (Adan i Eva) de conèixer la terra i usufructuar-la. La intel·ligència i la passió han actuat racionalment? La intel·ligència i la passió poden errar en les idees i els sentiments. Els sentiments poden ser negatius o positius. Quan s’imposen a la intel·ligència, els resultats sovint són contradictoris. Les idees poden ser bones però les passions les rebutgen. Resultat, l’odi i l’enemistat. Davant d’aquesta evidència, com actua la racionalitat humana? Oblidem que l’egoisme és molt potent i no és gaire bon conseller. I té un defecte molt greu, no sap escoltar i molt menys dialogar. Amb motiu de la pandèmia que domina tota la humanitat, l’egoisme ha esdevingut tan cec que no vol conèixer res de la seva responsabilitat, només l’interessen els beneficis milionaris que ha proporcionat a una part de la humanitat. La del poder econòmic que mana i ordena. En una convivència mundial en la que l’economia és autoritat màxima allò que exclusivament importa és culpabilitzar la natura, no raonar-hi científicament perquè l’orgull del poder exclusivista és enemic de la cultura. La cultura entén el saber i el diàleg,  el gran poder econòmic es vanta del saber però ignora el diàleg. Un exemple: fa més de mig segle que es coneixen els efectes negatius del petroli font d’energia i no s’autoritzaven les proves d’altres fonts. Perquè? Només un argument: la riquesa que omplia les arques de les grans economies. La covid-19 ha desvetllat l’alarma i ara amb presses produir cotxes elèctrics.Com s’ha tractat la cultura? Els metges ens ho poden dir. Mascaretes, rentar-se les mans, distàncies són mesures indispensables, però són les úniques?. Les relacions poder polític amb la ciència mèdica quina credibilitat inspiren? Fem un altra pas: quina credibilitat poden tenir les persones dels partits polítics de dretes, esquerres i extremistes, que no només no s’entenen si no s’insulten i maltracten antidemocràticament en el Congrés i el Senat? No soc científic, ni polític. La pandèmia  m’ha portat a pensar la urgència d’un diàleg racional intel·ligent entre tots els factors moderadors de la convivència mundial i d’una urgència suprema el diàleg polític amb els pobles de la terra. I el problema és gravíssim perquè existeix algun partit contrari al diàleg conciliador. La veu de la natura és clara. La de la humanitat negativa per l’existència d’egoismes personals i col·lectius. Malgrat tot confio en la natura i molt més en el seu programador.