La Torre de Babel i la diversitat de pobles

Una argumentació contra la independència de Catalunya emprada per un sector important de la societat es fonamenta en la frase de la Bíblia posada en boca de Yahvé quan diu:”Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells.” I parem esment en l’afirmació: “i des d’allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra”. El que veritablement s’hi llegeix és el fet de recordar a la humanitat el deure de “multiplicar-se i poblar la terra” amb totes les implicacions que aquest fet comportès, una d’elles la realitat linguïstica.  desde la vessant d’assolir un model de vida diví, absolut, “edificarem una ciutat i una torre que arribi fins el cel”, quan la humanitat, des del concepte existencial es movia en un món relatiu, per conseqüent amb limitacions que originaven diferències. Òbviament no fou una sanció sinò simplement recordar dos nivells d’existència: l’humà, relatiu amb el paréntesi de vida i mort, i l’altre, absolut sense parèntsi només amb vida. La diferència era una realitat i a la vegada un deure perquè amb ella haviia  de configurar una convivència regulada per la intel·ligència i la creativitat. I com es dedueix de la lectura de l’Antic Testament els pobles, tots, tenen els seus objectius, altre cosa és que els compleixin d’acord amb la llei natural o els trasformin segons els sesu egoïsmes. Un exemple clar és la defensa que el llibre sagrat fa del poble d’Israel, que independentment de les seves infidelitats l’objectiu assignat era més poderós encara per defensar la seva llibertat i independència, com es comprova en diferents llibres, fins i tot en els del Nou Testament i més concretament en el relat de la Passió de Jesuscrist. La independència dels pobles és un dret natural recolzat per la literatura religiosa més antiga. La Torre de Babel explica la diferència de pobles i llengües, no les condemna i exigeix el compliment dels objectius naturals assignats que tenen intencionalitats superiors.
Una manera d’explicar el perquè dels diferents idiomes. No oblidem que en l’època del narrador bíblic el concepte de falta anava lligat a situacions adverses. Des de l’óptica dels nostres dies hi endevino en aquesta història un intent de globalització

Veritablement només la crisi és responsable?

Sempre he pensat en la naturalesa com una xarxa d’intercomunicació en la pluralitat existent i d’interrelació dels finòmens de tot ordre que afecten al desenvolupament dels éssers, sien inorgànics, orgànics o racionals. En la naturalesa tot està intercomunicat i qualsevol moviment incideix en la totalitat global. Obviament que els resultats no són mai iguals per a tothom, no per culpa de les lleis naturals, sinó de les lleis humanes, que massa sovint es dediquen a manipular les naturals. Per exemple, quina relació hi ha entre política i economia? Per llei natural la seva raó de ser rau en el fet d’assolir el benestar social. La política té per responsabilitat l’ordenament social i la pau i la tranquil·litat procurant que tots els mitjans hi col·laborin i cap ho obstaculitzi. L’economia és la responsable de la sostenibilitat de la societat en ordre a una convivència justa, tranquil·la i en pau sense que hi manqui res en el cam de l’alimentació, la formació física i psíquica i que tothom dispossi dels elements necessaris per a una vida digna. Compleixen política i economia? Un exemple significatiu. Les eleccions generals espanyoles coincidiren amb una crisi económica greu. Llegint, escoltant i observant m’adoní amb quina facilitat es donava la culpa de tot a la crisi. Els partits havien minvat o guanyat, gràcies a la crisi. Sí, sí perquè si uns perdien per la seva culpa, els que guanyaven era gràcies a ella. Però alló que no he llegit, ni escoltat era si s’autointerrogaven sobre quina part de culpa en tenien els partits, la política en general.És veritat que la economia és un factor irrenunciable per a un bon funcionament de la política. Però com es tracta el qué tinc, com ho tinc i com ho distribueixo, on recapto i on reparteixo, quan i amb quines circumstàncies, quines són les causes i les raons? I no oblidem la pregunta: la recaptació és segons justícia distributiva? Els diners, la riquesa, arriben on han d’arribar o es queden pel camí? Com afecta l’organigrama polític a la justícia social? Quina relació hi ha entre política i economia? Seria molt trist que fos de mans lligades i d’interdependència perquè no es té en compte la justícia social de cadascú de complir amb els seus deures dintre la societat humana i en el marc de la naturalesa.

La independència o el dret a la unitat

Els conceptes independència i unitat no són conceptes contraris, ni contradictoris, més aviat complementaris, que es necessiten mútuament. És veritat que la paraula unitat té més d’una lectura. Depen del context. Pot referir-se a una mesura i també al resultat de la unió de diferents individualitats, animades o inanimades.

Els dos conceptes esdevenen alliçonadors al respecte. La unitat, el fet de ser u, és la base de la independència. Molts uns diferenciats, independents, poden configurar una unitat de referències vàries. Unitat de convivència, família, grup, entitat, poble, comarca, nació, fins a la convivència mundial. Unitat de convivència entre totes les nacions. Però aquesta unitat no és possible si les nacions que la componen no són independents, no són elles, cadascuna diferent de l’altre. El concepte independència acompanya al de responsabilitat. Només poden ser independents responsables si són intel·ligents i capaços de decidir. Independència, unitat, responsabilitat, intel·ligència, voluntat actúen d’una manera global en els sers racionals. Podriem dir que ens trobem davant el primer exemple de globalitat sense el qual no és possible idear-ne cap altre. El jo, la persona en ella mateixa és una demostració natural que esdevé la base per bastir-hi la seva filosofia. Filosofia que desenvolupa la teoria del globalisme. Dues paraules hi són imprescindibles: globalització i globalitat. Globalització ens explica el procès constructor de la globalitat. El treball d’una sèrie de factors que la construeixen. Globalitat és el resultat, l’obra final de tots els treballadors que hi han aportat la seva tasca i col·laboració. La globalitat és la imatge que tenim del ser, de l’objecte, de la persona, del grup, del poble, del país, de la nació, del món. Globalitat té dues lectures, una de temporal i una altra absoluta. La primera és una globalitat canviant perquè els treballadors globalitzadors cada moment hi aporten nous elements constructius. L’absoluta no és temporal, és la definitiva, ja no pot canviar. Acostumo a comparar-la amb una pintura. El quadre acabat representa la globalitat. Cada pinzellada, les aportacions que li donen forma. És important que cap pinzellada sigui imperfecta. El quadre final ho seria.

La credibiltat del rei val una missa

El centenari del naixement del pare del Rei, Don Juan Carlos de Borbon, va valer una missa. Amb les circumstàncies actuals de manca de credibilitat i confiança fa mal pensar aquesta celebració, beneïda pel govern i part de l’oposició, ells que tan pregonen la separació entre política i religió, entre l’estat i l’esglèsia. I els màxims representants de la política espanyola s’hi van tirar de cap a la piscina. I van escollir la cerimònia central de l’Esglèsia Catòlica. La credibilitat de la monarquia “bien vale una missa”, recordant aquell “París bien vale una missa.” Aprofitar l’acte més important del catolicisme per donar un cop de mà a la recuperació de la credibilitat perduda, és als meus ulls una ignominiosa hipocresia política i religiosa. No acabo d’entendre com la jerarquía eclesiàstica ho acceptà. Celebrar religiosament l’aniversari del naixement d’una persona, sia un pobre, sia un rei, em mereix respecte i admiració. Però celebrar-ho religiosament en la intimitat. Si es vol celebrar políticament hi ha prou indrets i protocols. I alló que encara fa més vergonyosa la celebració és esbombar-la als quatre vents amb repicó de campanes. La religió i la política són inherents a la persona. Les institucions religioses i polítiques són les que no s’han de barrejar. Però tampoc es poden contradir en l’assoliment d’una convivència pacífica dels homes i les dones en la que ambdues hi tenen la raó de la seva existència. Les institucions separades sí, perquè en l’objectiu de la felicitat els camins són diferents, una és responsable de la persona natural i l’altra de la persona cridada a ser sobrenatural. Personalment, aquesta mena de procedir del govern i la jerarquía eclesiástica d’Espanya m’ha fet menys creible la seva autoritat.

Catalunya, un dels pobles de la diferència

Els moviments de persones i la formació de noves col·lectivitats és una constant de la història. El ser o no ser és una norma del poder de l’existència i del potencial per estar i fer de cada conjunt de persones. El ser més nombrós o menys no és la base de la legitimitat. El respecte a les lleis naturals serà la raó del seu dret a existir, lleis, que la naturalesa compleix sense cap desviament i les persones porten escrites en la seva essència. Alló que cal és saber-les llegir. I aquí s’origina tota la problemàtica. Les limitacions humanes quan no es reconeixen i actúen com a veritats irreversibles provoquen caigudes des d’els penyasegats de l’egoïsme. La situació actual de la pell de brau n’és una proba prou clara. La Torre de Babel ens vol explicar el perquè de la formació de diferents pobles. Aquest fet ha estat i es una constant des de que les personesn tenen us de raó. I consequència d’aquest moviment evolutiu també es troba en les arrels de Catalunya. Hi ha una explicació de llei natural i una altra de llei històrica. Sovint la manipulació de la llei històrica desautoritza la realitat de la llei natural. I arriben els problemes. Problemes provocats per preteses forces globals. Més d’un imperi s’ha esmicolat i com a tal ha deixat de ser. Peró han subsistit les petites col·lectivitats que el formaven. La divisió d’Europa en diferents nacions n’és un bon argument. Una d’elles fou Catalunya amb una identitat i personalitat prou rellevant que un procés d’assimilació li va pendre amb la força de les armes. I actualment Espanya tremola perquè aquella força que la va fer gran ara li manca i un ai al cor l’atenalla pel futur que li espera. L’estat espanyol ha perdut el tren de la història perquè el voler ser el va obnubilar i no llegia correctament les normes de la correcta convivència dels pobles. I ho ha pagat i ho està pagant molt car. Fa mans i mànegues i es vesteix amb pell d’ovella, però el vestit la traeix. Les diferents nacions de la pell de brau reclamen els seus drets, una d’elles és Catalunya, drets que per raons de justícia històrica li donen força i li seran reconeguts. Un dels drets és la convivència en pau amb els altres pobles i amb més raó amb els pobles veïns i germans de mare.

JOAN SALA VILA

Catalunya independent, factor globalitzador

El globalisme és el sistema filosòfic creat i desenvolupat per Lluis M.Xirinacs, assolint la seva tesi doctoral la màxima nota de summa cum laude. Xirinacs defensa el dret de tots els pobles a ser independents si ho volen ser. Catalunya compleix tots el condicionants indipensables per esdevenir un estat lliure i el primer pas necessaria és que els ciutadans de Catalanya així ho manifestin. Sense cap mena de dubte la història és el testimoni més garant per poder defensar-ho i assolir-ho. Però encara té mes força la personalitat de la identitat catalana en tots els conceptes culturals, històrics, polítics, econòmics, religiosos, socials, legals que li donen credibilitat. Credibilitat reconeguda per autoritats europees en el diversos camps de convivència universal. Credibilitat que només li ha estat negada per la força de les armes. Catalunya va ser un model de país i capdavanter en els avenços vers un règim democràtic. Històricament va ser un estat independent en l’etapa dels Reis Catòlics que no realitzaren la unitat d’Espanya com ens volen fer creare. Catalunya, económicament, té capacitat reconeguda internacionalment per ser un estat europeu independent capdavanter. Catalunya ha estat el primer país democràtic d’Europa i históricament és tan o més antic que l’espanyol. La llengua catalana és anterior a la castellana com ho demostren documents descoberts a Itàlia no fa pas massa temps. Catalunya en el camp de le belles arts està al mateix nivell que el millor país del món. Els seus artistes i les seves obres ho demostren. Catalunya té capacitat creadora de convivència universal i és una nació que sap rebre com es mereixen aquelles persones que volen viure com un ciutadà català més. Només la força de les armes i un poder militar superior han intentat barrar la seva veu en la història. Objectiu que no han assolit i desprès de més de tres cents anys d’estar sotmesa, avui camina amb coratge, racionalitat i respecte envers l’assoliment dels seus drets de ser un estat dintre de la Unió Europea. La pinzellada que traçarà Catalunya en el quadre global de la convivència universal serà una pinzellada cromáticament brillant que conviurà amb elegància barrejada amb les pinzellades de totes les nacions del món.

JOAN SALA VILA

CATALUNYA ENS NECESSITA

L’himne nacional de Catalunya ens recorda que “ara és l’hora d’estar alerta” i el Cant del poble afirma que “la nostra llibertat ningú no ens la pendrà”. I la seva pèrdua és l’amenaça que penja sobre els postres caps. Les lleis, que sobre el paper han de ser la salvaguarda de la llibertat dels pobles, se’ns han girat d’esquena. A la veu del nostre poble que és la veu de la nostra llibertat li surten enemics arreu. I és més greu encara quan alguns d’aquests es vanten de que estimen molt a Catalunya. I s’emparen en una llei que no és la llei de tots. Independentment de tots els posicionaments tenim tot el dret de defensar la nostra llengua i la nostra llibertat. Però ho hem de fer democràticament amb el respecte com a norma i amb l’insult lluny de nosaltres. No responguem amb les mateixes armes que aleshores ens desautoritzem. Personalment tinc molt clar que com a català només serè lliure a Catalunya si la meva terra és independent. I defenso la independència sense cap mena d’odi per a ningú i amb la convicció que tots els pobles hi tenen dret i a la pell de brau no només n’hi té Catalunya. Amb tots els respectes, Espanya és una entelèquia bastida per un afany de poder sobre els altres per aconseguir unificar, no unir, tots els pobles de la península ibèrica. I aixó va contra el dret natural i desde la meva religiositat contra el pensament evangèlic de la identitat dels pobles. La globalització que és l’argument contra el dret de ser dels pobles, segons els nostres contraris, no és res més que la millor defensa del dret de les individualitats. Catalunya és una d’elles. I el catalans ho hem de defensar. I ara és l’hora d’estar alerta, tenim davant nostre una extraordinària oportunitat. Els cants de sirenes ens acompanyaran amb  promeses de benestar, són cants de sirenes que no diuen la veritat, la nostra llibertat ningú no ens la pendrà.

Defensem Catalunya fent costat als moviments indepentistes en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Solidaritat Catalana us allarga la mà.

JOAN SALA VILA

Colors del món global dels nostres dies

Un coneixement objectiu de la situació social dels set mil milions d’habitants del planeta ens posaria davant dels ulls una pintura informal, d’un expressionisme agre i d’un surrealisme difícil de païr. Com viuen aquests set mil milions? Només una cinquena part ho fan en una anomenada societat del benestar, societat en la que aquesta cinquena part pateix l’egoïsme d’un nombre de persones, aproximadament un miler, que controlen el cinquanta per cent de la riquesa mundial. Un percentatge d’aquesta mena és una pinzellada d’un color insultant en el gran quadre de la convivència. Però encara és més insultant la pinzellada d’aquella cinquena part, més de mil milions de persones, que viuen en la misèria més denigrant. Són els dos extrems. En tenim prou per no estar satisfets de l’actual pintura del món dels nostres dies. Penso que només un moviment social intens i racional portat a terme per les altres tres cinquenes parts té la clau de la solució dels problemes. Dissortadament el mur de separació el defensen aquelles institucions responsables d’una definitiva societat universal del benestar. Les polítiques, les económiques i les religioses. Les relacions entre elles donen la impressió que es renten la cara per tenir una bona imatge. Però no s’esforcen, penso que no els interessa, en buscar i trobar solucions als veritables problemes socials. És incomprensible que uns polítics i governs d’esquerra desenvolupin polítiques destructives del benestar perquè la crisi mundial ho exigeix. Quan existeix el problema és quan més indispensable esdevé una política racional, humana i social que posa a prova la vàlua i qualitat política. És incomprensible que uns polítics i governs de dretes, que diuen tenir solucions, només les practiquen escanyant els petits i engreixant els grans.És incomprensible que una institució religiosa per a l’organització d’una trobada mundial busqui el finançament ens institucions que amb la seva col·laboració semblin religioses per caritatives, si és que la seva col·laboració mereix el qualificatiu de caritativa. És incomprensible que els responsables del bon funcionament de l’ordre social siguin incapaços de dialogar entre ells buscant solucions i encara més, incapaços de llegir i escoltar els missatges que els hi envia la naturalesa mitjançant els moviments populars.

JOAN SALA VILA

CAMINS DE SOLIDARITAT

“La sento crèixer en mi

i córrer com un cervatell pel bosc

i per les branques de la meva sang.

Amb ella rego el camp de la teva paraula

i torna a Tu, i em sento crèixer com

un arbre en el gran riu

d’or de la teva veu”

Mn.Pere Ribot

 

He manllevat a l’enyorat i estimat poeta de Riells del Montseny aquest poema que ell titula “La Gràcia” i que em permeto la llibertat de canviar-lo per “La Solidaritat”. És un poema de ressonàncies teològiques però les ressonàncies humanes que s’hi escolten aplaudeixen la meva gosadia. Amb el vostre permís Mn Pere Ribot que ara no sou Mn.Pere sinò JO amb aquell que anomeneu TU.

Solidaritat no és una paraula buida, és l’argument d’una manera de ser universal. Aquell esperit indefinible, que no es veu, ni es palpa, però s’intueix present, ens posa davant els ulls un arbre, símbol de la humanitat, conreat i saonat en el jardí de la trascendència per la veu de la vida total. Solidaritat és l’aigua del riu que rega l’arbre.

Quan la meva consciència i els ulls de la meva ànima escolten les paraules de la veu que dibuixa l’arbre, sento unes vibracions misterioses que em menen a passejar-me entre els arbres d’aquest jardí de la solidaritat per col·laborar en el conreu i saonament amb les meves suors, els meus desitjos i amb les meves alegries i llàgrimes. És en aquest moment quan me n’adono que no estic sol, que sóc útil i que el treball humà pot transformar en l’or de la felicitat les malalties per greus que siguin. Me n’adono que el goig de contemplar les corredisses i salts d’un cervatell, metàfora humana,  entre els arbres del bosc ajardinat, ha trucat a la porta del meu cor quan una persona allarga la mà de l’amistat enriquint la qual·litat de vida de les persones malaltes de càncer i de qualsevol altra malaltia. Me n’adono que la solidaritat no en té prou en ser humana perquè amaga l’esperança d’un futur infinit, absolut, etern. Me n’adono que aquelles paraules de “jo sóc el camí, la veritat i la vida”, les nostàlgies del món actual em diuen que han de ser la base de la filosofia de l’existència humana. El famós arbre de la vida, el de la poma símbol de l’amor, l’arbre de la solidaritat humana. Gràcies, Mn.Pere Ribot per asquest poema.

JOAN SALA VILA

Humanisme vers transcendència

Contràriament a la manera d’actuar dels humans que acostumen a divinitzar els seus herois, l’evangeli ens presenta el seu personatge central amb un amplíssim sentit de’humanisme ple d’humilitat i senzillesa però ric i engrescador amb l’objectiu a assolir. La perfecció, en camí i l’assolida, té per objectiu la felicitat, temporal en un primer pla i aterna en el definitiu. Aquest personatge que no és altre que Jesucrist centra la història amb aquestes paraules: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Ell és el model i convida a que cadascú sigui camí, veritat i vida en l’autèntica dimensió humana que acaba en la transcendència, en el regne de Déu. Aquest regne no és aliè a la vida dels humans que gaudeixen d’instruments per bastir l’espai humà, essent un d’ells la política. Construir l’espai humà és una empresa transcendent en la que tothom hi és necessari i ningú és imprescindible. La vida del Crist, ja des d’el seu naixement és un alliçonament vers on ha d’anar dirigit el lideratge i com ha d’acceptar-se. L’evangeli ens adverteix quina és la personalitat del veritable líder,que gaudint de totes les condicions humanes, no pot oblidar la seva dependència del ser superior del que ha rebut el manament de contruir el regne dels humans. Des d’una visió humana la concepció de Jesús és conflictiva al no ser concebut amb una relació conjugal. Però tot el procès de la gestació, igual al de la resta dels humans, ens ha de fer pensar en l’excel·lència de tot el procès vital. Però en el cas concret de Jesús durant el procès de gestació es produeix un fet revelador. La visita de la mare a la seva cosina Isabel provoca el primer contacte entre dos personatjes que seran capdals, Jesús i Joan. Des del ventre de les dues mares els dos fillets s’entenen. La seva vida anirà lligada al mateix missatge: el regne de Déu. Joan encetarà el camí del regne humà que Jesús portarà al diví. El mateix objectiu des dos punts molt humans. Un fet  no fácil d’entendre que els dos nou nats explicaran amb la seva vida i alló que és més sublim amb la seva mort. La gran característica d’un líder, saber morir per les seves idees.

JOAN SALA VILA

L’esperit de la història s’anomena llibertat

Llegir els comentaris polítics de la premsa i escoltar els dels mitjans audiovisuals desconcerta i desorienta. Per què a l’hora de pendre decissions no es té en compte la persona humana en la seva integritat. Se secciona i es busquen les solucions només des de la part material. No es pensa en l’esperit humà, que és llibertat, on hi rau el perquè de la història. I la manca d’esperit porta a la injusticia social que argumentalment domina el món. Les mesures dràstiques que només fan mal als més febles sempre seran injustes. El feble sempre perd, el poderós no deixa mai de guanyar.Dissortadament la política està dominada i controlada pel poder de l’economia. I els resultats són els que són.Estan a la vista de tothom però no valorats de la mateixa manera per tothom. És més important un pou de petroli que no pas els drets fonamentals d’un poble que viu en la misèria. Analitzem la direcció de la política mundial i ens adonarem com majoritàriament només actúa en aquells indrets on es podrán treure beneficis de la riquesa del seu subsol, petroli, principalment. Els paísos pobres maltractats pels seus governants no tenen un lloc en els dossiers dels amos del món. Es fa un us de la riquesa de la terra sense tenir en compte els drets espirituals, psicològics, de tota la humanitat. Es donen almoines com a salvadors dels drets humans, però les almoines són pedaços, no solucions. Les almoines porten massa sovint el manteniment de signes diferencials, signes que molts d’ells han estat provocats per la injusticia. I una consequència greu d’aquest signes es manifesta en el domini del poder per part d’uns pocs i en la manca de llibertat per part de la majoria. Hi ha llibertats que són verdaderes utopies perquè els que les concedeixen no tenen altre objectiu que el d’una aparent convivència suposadament pacífica, normalment sota el poder de les armes. I aquestes situacions desemboquen històricament en protestes i aixecaments populars. Generalment la veu d’aquests esdeveniments dels pobles no és mai escoltada pels poders perquè prefereixen la força de la matèria, les armes, a la força de l’esperit,la llibertat, i dit amb més claretat perquè al poder  l’importa un rabe la veritat humana integral.

JOAN SALA VILA

La globalitat en el temps i l’espai

És possible aconseguir la globalitat perfecta en el món en que vivim i qué significa? Dissortadament la resposta és no, però no hi ha res que eximeixi als humans del deure de treballar-la. És una exigència irreversible. La globalitat perfecta no és possible perquè ens movem en la fase de globalització, que defineix una acció continuada perfectible. Qué significa per a mi la paraula globalitat?  La imatge que l’obra en construcció es troba en cada moment i si respon a la satisfacció de les necessitats vitals de la gent que viu en els diferents indrets del globus, d’on procedeix la paraula “globalitat”.Situada en el temps té un lectura determinada per la condició temporal humana i ha de ser progressiva com ho és la vida de cada persona des d’el seu neixement fins a la mort. La globalitat la definirà la qualitat de perfecció assolida per a cada instant de la seva evolució. Aquesta condició també explica el fenómen de la globalització dels pobles, de les nacions i de la convivència mundial humana.

Com es treballa? La centralitat del moviment globalitzador rau en el ser humà, en l’individu, i els mateixos elements i factors seran aplicables als grups, pobles, nacions i a la totalitat.

La imatge globalitzant de la persona humana depen del desenvolupament i millora de les seves facultats físiques i psíquiques, movent-se en els espais naturals polítics, culturals, econòmics, religiosos i socials. Les mancances o imperfeccions que es detecten en un home o una dona denuncien un funcionament mal programat de les seves facultats i capacitats que defineixen la seva identitat i personalitat. Òbviament les diferències indiquen les predisposicions naturals envers uns objectius o altres, amb el ben entès, que l’especialitat no és un detriment de la imatge integral, sinò una demostració que cada persona gaudeix de possibilitats múltiples per crear una bona imatge que serà potenciada per les pinzellades de les seves especialitats, que definint, per exemple un metge, defineix, al mateix temps, la seva integritat global de ser humà i la manera com es coordina en la globalitat sense desfigurar-la. Demostració de la necessitat de potenciar les individualitats.

JOAN SALA VILA

JO SÓC, imatge de la globalitat

Una afirmació absoluta amb un terme, aparentment, molt relatiu. La paraula JO absorbeix la centralitat de la globalitat i en ella rau tot el poder vital no temporal. Si ens centrem en la valoració individual d’un jo personal, ens adonarem que aquest jo és el centre regulador de totes les activitats de la persona tal, tan en l’ordre físic com psíquic.La persona temporal actua com un tot normalitzat i controlat, però en continua evolució, per la seva raó de ser, que no és altra que el jo. Però aquest jo temporal gaudeix d’un programa que va més ellà del temps per esdevenir, també, jo en el no temps, que és una figura real no relativa que no està sotmesa a les fluctuacions de l’espai i del temps, que no es mourà en una trajectòria predeterminada perquè es transformarà en la totalitat absoluta perfecta del ser. Deixem enrere la dimensió que ho cataloga tot i classifica per arribar a la no dimensió perquè no necessita classificar perquè no hi ha parts. Només el tot en el tot. És un JO SÖC despullat de tota mena d’accidents perquè només és essència i alló que eren circumstàncies, no hi són, perquè no hi ha moments i els moviments no seran físics, ni mentals, perquè no existiran, degut a l’assoliment de la plenitud de cada element constitutiu del ser en l’existència en el no temps, que denominem eternitat, de difícil definició. El jo persona temporal, acostuma a portar un nom, Josep, Maria, Pere, Lluisa Jordi, Anna, nom que no necessitarà perquè aquelles peculiaritats que la definien, no seran peculiaritats, sinò qualitats totals perfectes que englobaran aquells ens que portaven nom en la totalitat de l’existència perfecta i aleshores el Jordi deixarà de ser savi perquè serà saviesa, deixarà de ser limitat perquè serà infinit perquè el passat i el futur no el determinaran. El present oblidarà la temporalitat susbstituint el nom per existència-essència en termes filosòfics de base teològica. Haurà assolit la vida plena. Ens movem en el concepte de la globalitat, que no globalització. Aquesta és un moviment per assolir la realitat global. El concepte globalitat en el temps està regit per la relativitat, és una imatge en formació de la globalitat definitiva, que és el mirall de la temporal.



JOAN SALA VILA

VIURE ENTRE PARÈNTESI

En la història dels pobles i de les nacions alguns esdeveniments defineixen per la imatge que trameten, el model de convivència dominant a tots nivells, polític, religiós, cultural, econòmic i cívic. La filosofia que podem deduïr del títol d’aquest comentari denuncia la prioritat de la imposició sobre la llibertat de decissió. Denuncia la realitat d’un poble que ha de viure segons la voluntat del poder sense tenir dret ni tan sols a pensar-hi.Ja no diguem discutir-hi. Dit d’una altra manera, fer de la hipocresia la normalitat. En quins edeveniments es proclama la imatge d’una hipocresia? N’acabem de viure un de molt significatiu. Els moviments a l’entorn de la mort de Joan Antoni Samaranch. Una mort em mereix molt de respecte per una raó molt lligada a la meva manera de pensar. Com a darrer acte de la llibertat humana, quan ho és, té un valor purificador sublim per situar en una altra vida la persona en el lloc que li pertoca, no un lloc de sofriment, si fos així no seria purificadora, un lloc de felicitat total i absoluta. Però estem en el camí abans de traspassar el llindar de la mort que és la porta d’entrada. La personalitat de Joan Antoni Samaranch en el món de l’esport, de la política, de la c ultura i fins i tot de la religió és difícil valorar-la sense tenir present el seu “ego”molt remarcat, que fins i tot ens podria servir de model encara que no comulguem amb les seves idees i maneres. Però aquest comentari no és de l’”ego” sinó del “tu”. Dels qui es dirigeixen a ell. I em trobo amb més d’un “no entenc”. No entenc les lloances de personalitats polítiques de la democràcia envers una persona adicta a una dictadura; no entenc les paraules d‘elogi de personalitats de l’esport català, defensores de les seleccions catalanes, a un personatge que les hi va barrar el pas; no entenc la solemnitat catedralícia d’un funeral que en circumstàncies familiars idèntiques d’altres famílies no se’ls hi hauria permès entrar a un esglèsia. En la meva reflexió interna em pregunto si aquesta obertura palesa la possibilitat  d’un reciclatge intern d’acord amb la societat actual. Seria molt bo que els elogis dels polítics catalans i les portes obertes de la catedral signifiquèssin una obertura d’una Catalunya lliure i independent en un món global. He llegit unes paraules de Samaranch, en la premsa, que són una escletxa a l’esperança: “Catalunya ho pot 

conseguir si ho vol”. Es tornava independentista? Obrim el paréntesi.

JOAN SALA VILA

La veu del poble sobre el poder polític

El poble se sent fort quan descobreix i troba un líder que té autoritat i està al seu costat. Aleshores el poder polític se sent feble i pot trontollar. Recordem l’anècdota dels grans sacerdots i mestres de la llei preguntant a Jesús amb quina autoritat actuava. La pregunta la provocà el fet d’expulsar els venedors del temple.Els sacerdots i els mestres de la llei es trobaven lligats de mans per dues raons: tenien davant un líder amb autoritat i un poble que creía en ell. Un dels motius perquè el poble hi creu rau en el fet que el líder no té por de dir la veritat i de desenmascarar la hipocreisa dels governants encara que aquesta conducta li suposi una condemna a mort. Per què matar el líder contrari és norma de subsistència, no dialogar-hi.Volen demostrar que d’aquesta manera demostren la seva rectitud de consciència. No és cap secret que obsessió del governant és el desprestigi de l’altre fent mans i mànigues per poder-lo acusar de terrorista. Davant d’aquesta situació Jesús posa en guardia al poble denunciant  dues grans ambicions del poder, sortir a la foto perquè són persones importants ocupant llocs d’honor quan en l’exercici del seu poder despullen dels seus bens als ciutadans dignes condemnant-los a la misèria. Llegint i escoltant els  mitjans de comunicació hi descobreixo un paralel·llisme molt semblant en l’actual política de la pell de brau que enriqueix el poder i empobreix el poble.Els moviments ciutadans són necessaris i imprescindibles i cal que esdevinguin el veritable líder en contra del poder corrupte establert. Fa més de dos mil anys que Jesús posava en guàrdia la societat civil davant els abusos de poder i ho feia no perquè es resignès religiosament sinò perquè religiosament actuès i demostrès quina és la seva força. L’evangeli al dir al Cèsar alló que és del Cèsar i a Déu alló que és de Déu no aconsella restar de braços plegats i callar, aconsella lluitar per alló que pertany a cadascú perquè la persona té drets polítics i religiosos. El poble és sobirà.

JOAN SALA VILA

Ada Colau, una veu evangèlica?

No la conec, no sé si es creient, agnóstica o atea, peró les seves valentes paraules acusadores al Congrès dels Diputats m’han fet pensar immediatament en un Jesús acusant als venedors del temple dient-els-hi:”El meu temple será casa d’oració però vosaltres n’heu fet cova de lladres”. Ada Colau amb la seva fermesa de no retractar-se davant la demanda del President de la Comissió Econòmia se’m presenta convertida en un altre Crist defensant les persones robades per la dictadura del diner. El temple no és l’edifici de pedra, aquest és un símbol, el temple és el món on hi viuen milions de persones que no poden tenir una vida digna per culpa d’aquelles que l’han convertit en una cova de lladres. Les senyories del Congrès van emmudir, ella tenia autoritat perquè deia la veritat i tenia el poble al seu costat, igual que Jesuscrist quan els mestres de la llei li demaneven amb quina autoritat actuava. Senzillament amb la de la veritat i el poder del poble que el seguía. El missatge d’Ada Colau és el mateix que el de l’evangeli de fa més de dos mil anys. Dos mil anys de cristianisme i la humanitat encara pateix el mateixos mals. Em pregunto: Perquè les autoritats religioses, en especials les catòliques i en particular els bisbes no actúen de la mateixa manera del Crist i d’Ada Colau? Més aviat arraconen veus profètiques  com la del jesuita Diez Alegria que en una xerrada organitzada a Madrid pel poder polítiuc i económic els hi va etzibar que el responsables del gran capital vivien en pecat mortal. L’Esglèsia no és una institució política, l’estat no ho és de religiosa, però ambdues es duen al servei de les persones en la seva integritat total, física i psíquica, material i espiritual. Crist va defensar els drets materials de les persones perquè també en aquesta apartat es pot pecar i apartar-se del camí cap a la felicitat i per aixó també va morir crucificat. Defensar el dret a la vida també és un deure religiós i com a tal les religions s’hi han de manifestar i si s’escau enfrontar-se als poder polítics. Per què els bisbes i capellans que ho han defensat estan majoritàriament gairebé desterrats? La crisi de fe i la crisi de credibilitat política no rauran les dues en l’incompliment evangèlic?

JOAN SALA VILA
http://rejuvenecimientofacial-albert.blogspot.com.es/

Jo sóc el bon pastor

No és cap novetat atribuir l’ofici de pastor als governants. Llegint aquesta metàfora m’ha fet pensar en els dirigents d’avui comparant les seves qualitats a les que pregona l’evangelista. A.- coneix les seves ovelles i elles el coneixen a ell. Es compleix aquesta condició quan són els ciutadans que es manifesten contra els seus governants i  polítics? B.- el bon pastor procura les millors pastures i vetlla per la vida de les ovelles. Una ullada a l’actualitat denuncia tot el contrtari. C. el bon pastor està disposat a donar la vida per les obelles. Aquesta encara menys. D.- el bon pastor desafia i allunya el llop. En aquest cas li obren la porta. Una cosa sí es certa, tots els polítics, diuen, que ho són per treballar en benefici dels ciutadans. I els fets airegen vents contraris. Es poden comptar amb els dits d’una mà aquells polítics que están disposats a conformar-se amb un sou mileurista i si ho fan ho milloren amb els complements que, sovint, els hi surt encara millor. Quan escolto que els membres del govern han renunciat a un 25% dels seus honoraris (difícil de creure) em faig la següent consideració: amb la resta poden viure cómodament i no suposa cap sacrifici, encara que diuen que hi perden diners, com aquells milionaris que si ara guanyen un 10% ja hi perden, però poden continuar amb vehicles de luxe, grans festes, habitatges que són palaus, i una vida de confort que més del vuitanta per cent de la humanitat ni el pot olorar. Donar la vida pels ciutadans no és el mateix que exigir sacrificis, sacrificis que suposen veure’s abocat a la misèria, trobar-se sense habitatge, no poder portar els fills a l’escola, escasament poder alimentar-se. Estan el nostres polítics disposats a donar la vida pels seus ciutadans? De cap de les maneres. Tot el contrari, quan els ciutadans es queixen no es presenten a dialogar, els hi envíen les forces d’ordre, acció que sovint és una provocació. Com em tractarant si ho llegeixen m’ho sé de memòria. Però la filosofía de l’evangeli és una base per a una filosofia política més humana i a favor de les persones. Les reflexions es basen en els resultats  del fet polític. És evident que darrere hi ha persones.

JOAN SALA VILA

Bisbes contra la independència

La Confederació Episcopal  Espanyola va aprovar un manifest amb disset vots favorables i quatre abstencions defensant la unitat d’Espanya per què és un “be comú”i “les accions unilaterals no són moralment acceptables”. L’independentisme català els preocupa per la seva fluixa moralitat. Els hi recomaneria, amb tot el respecte, que recordessin el fet bíblic de la Torre de Babel. Yavhè dispersà la multitud dividint-la amb diferents llenguatges perquè la unitat que buscaven no els hi pertocava. El pecat consistía en voler ser iguals que Déu i Déu els hi recorda que la diferència és la seva veritat en el món. La veritat absoluta no la té ningú i existeixen moltes veritats relatives que tenen por objectiu mentre són temporals dirigir-se cap a la total. Penso que els bisbes espanyols van massa lluny perquè  ells tampoc la tenen l’absoluta i per altra banda la veritat de les accions unilaterals dels pobles que volen la seva llibertat, mai serán immorals i molt menys amb la bíbla a la mà que els hi dóna la raó. Fins i tot es pot defensar el dret a la independència amb les armes sempre que es tracti de la seva veritat. Recordem els llibres d’Esther  i Judith i l’episodi del Nou Testament quan Pere li diu a Jesús, aquí hi ha dues espases i li respon, són suficient. Pere estaba convençut que havia arribat l’hora de l’alliberament d’Israel del domini romà. Jesús parlava d’una altra llibertat però no li va treure del  cap a l’apóstol la seva idea. Em crida l’atenció aquest  zel episcopal quan no van tenir cap inconvenient de buscar ajuda económica en entitats que moralment tenen  molt a desitjar. No creuen que Jesús no hauria expulsat el  capital, de la trobada familiar de Valencia i de les Jornades Mundials de la Joventud de Madrid? No tothom hi estava d’acord amb els esponsors del Cardenal Rouco Varela. La gent vol bisbes a l’estil de Casaldàliga, més pastoralment evangèlics. Respecteu les persones que volem la independència de Catalunya perquè l’evangeli ens empara.

JOAN SALA VILA