No la conec, no sé si es creient,
agnóstica o atea, peró les seves valentes paraules acusadores al Congrès dels
Diputats m’han fet pensar immediatament en un Jesús acusant als venedors del
temple dient-els-hi:”El meu temple será casa d’oració però vosaltres n’heu fet
cova de lladres”. Ada Colau amb la seva fermesa de no retractar-se davant la
demanda del President de la Comissió Econòmia se’m presenta convertida en un
altre Crist defensant les persones robades per la dictadura del diner. El
temple no és l’edifici de pedra, aquest és un símbol, el temple és el món on hi
viuen milions de persones que no poden tenir una vida digna per culpa
d’aquelles que l’han convertit en una cova de lladres. Les senyories del
Congrès van emmudir, ella tenia autoritat perquè deia la veritat i tenia el
poble al seu costat, igual que Jesuscrist quan els mestres de la llei li
demaneven amb quina autoritat actuava. Senzillament amb la de la veritat i el
poder del poble que el seguía. El missatge d’Ada Colau és el mateix que el de
l’evangeli de fa més de dos mil anys. Dos mil anys de cristianisme i la
humanitat encara pateix el mateixos mals. Em pregunto: Perquè les autoritats
religioses, en especials les catòliques i en particular els bisbes no actúen de
la mateixa manera del Crist i d’Ada Colau? Més aviat arraconen veus
profètiques com la del jesuita Diez
Alegria que en una xerrada organitzada a Madrid pel poder polítiuc i económic
els hi va etzibar que el responsables del gran capital vivien en pecat mortal.
L’Esglèsia no és una institució política, l’estat no ho és de religiosa, però
ambdues es duen al servei de les persones en la seva integritat total, física i
psíquica, material i espiritual. Crist va defensar els drets materials de les persones
perquè també en aquesta apartat es pot pecar i apartar-se del camí cap a la
felicitat i per aixó també va morir crucificat. Defensar el dret a la vida
també és un deure religiós i com a tal les religions s’hi han de manifestar i
si s’escau enfrontar-se als poder polítics. Per què els bisbes i capellans que
ho han defensat estan majoritàriament gairebé desterrats? La crisi de fe i la
crisi de credibilitat política no rauran les dues en l’incompliment evangèlic?dimecres, 13 de març del 2013
Ada Colau, una veu evangèlica?
No la conec, no sé si es creient,
agnóstica o atea, peró les seves valentes paraules acusadores al Congrès dels
Diputats m’han fet pensar immediatament en un Jesús acusant als venedors del
temple dient-els-hi:”El meu temple será casa d’oració però vosaltres n’heu fet
cova de lladres”. Ada Colau amb la seva fermesa de no retractar-se davant la
demanda del President de la Comissió Econòmia se’m presenta convertida en un
altre Crist defensant les persones robades per la dictadura del diner. El
temple no és l’edifici de pedra, aquest és un símbol, el temple és el món on hi
viuen milions de persones que no poden tenir una vida digna per culpa
d’aquelles que l’han convertit en una cova de lladres. Les senyories del
Congrès van emmudir, ella tenia autoritat perquè deia la veritat i tenia el
poble al seu costat, igual que Jesuscrist quan els mestres de la llei li
demaneven amb quina autoritat actuava. Senzillament amb la de la veritat i el
poder del poble que el seguía. El missatge d’Ada Colau és el mateix que el de
l’evangeli de fa més de dos mil anys. Dos mil anys de cristianisme i la
humanitat encara pateix el mateixos mals. Em pregunto: Perquè les autoritats
religioses, en especials les catòliques i en particular els bisbes no actúen de
la mateixa manera del Crist i d’Ada Colau? Més aviat arraconen veus
profètiques com la del jesuita Diez
Alegria que en una xerrada organitzada a Madrid pel poder polítiuc i económic
els hi va etzibar que el responsables del gran capital vivien en pecat mortal.
L’Esglèsia no és una institució política, l’estat no ho és de religiosa, però
ambdues es duen al servei de les persones en la seva integritat total, física i
psíquica, material i espiritual. Crist va defensar els drets materials de les persones
perquè també en aquesta apartat es pot pecar i apartar-se del camí cap a la
felicitat i per aixó també va morir crucificat. Defensar el dret a la vida
també és un deure religiós i com a tal les religions s’hi han de manifestar i
si s’escau enfrontar-se als poder polítics. Per què els bisbes i capellans que
ho han defensat estan majoritàriament gairebé desterrats? La crisi de fe i la
crisi de credibilitat política no rauran les dues en l’incompliment evangèlic?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada