Són delinquents WILLY TOLEDO i VALTÒNIC?

Aquest comentari procurarè escriure’l des de la meva  idea i formació religiosa, inspirant-me en els llibres de la Bíblia de l’Antic  i del Nou Testament. Em fonamento en dos principis: a) el Gènesis ens diu que Déu creà l’home i la dona a imatge seva; b) l’evangeli ens parla de que Jesús morí cricificat per la salvació del món. La meva exposició d’avui es basarà en aquests principis. Per començar tots els homes i dones són fills i filles de Déu. Són germans i germanes. Aquesta idea fonamental palesa un objectiu de projecció divina, objectiu que en el Gènesis s’explica desprès de la desobediència de menjar la poma, afirmant que si per una dona va entrar el mal al món i per una altra dona s’obriran les portes d’un altra paradis no terrenal sinó diví. La raó de la finalitat de l’existència humana, que gaudeix de  lliberatat i per conseqüement pot equivocar-se, i aquest error no li tanca les portes de l’eternitat per què Déu així ho ha programat. Òbviament que la llibertat suposa responsabilitat i la responssabilitat demana arrepentiment pel mal  i reparació. Com assoliran tots els humans aquest objectiu? Se m’escapa a la meva visió humana i em porta a la fe en un Déu totpoderós i en aquella frase de Sant Pau que diu “no tots morirem sinò tots serem transformats”. Aquesta és la meva fe. I en l’evolució de la convivència humana, la barreja de veritat i mentida, la de bo i dolent, la de ric i pobre, la de savi i ignorant, la de creient i no creient planteja un garbuig que dificulta la plenitud de vida de les persones. I en aquesta problemàtica hi ha la separació de poders i de ideologies. Óbviament que no creure en Déu, humanament fa un tomb en la valoració dels actes a nivell només humà. I en aquest nivell només humà fins a on pot arribar la Justícia humana? Una blasfèmia judicialment només de competència divina per què només Déu coneix la futura sentència, que amb tota seguretat serà molt més de fiar que les humanes. Empressonar per blasfem a Willy Toledo  i per denúncia religiosa, ho trobo tant fora de lloc com condecorar la Verge Maria com a salvadora de la pàtria. Déu sap molt bé qui i com s’ha de salvar la pàtria. Com també trobo fora de lloc la condemna de presó contra el raper Valtònic. He entrat a internet per conèixer les dues persones, que com a persones les valoro de coherents, perquè amb la seva consciència humana  poden valorar la política espanyola pels seus resultats i per tant com a ciutadans lliures i sobirannts tenen tot el dret de censura, dret que la Constitució els hi garanteix. Llegim els següents articles. 14: “Els espanyols són iguals davant la llei sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol  altre condició o circumstància personal o social”. Parem  esment  “cap discriminació….religió, opinió…”Les creeences religioses s’han de respectar i també les oipinions i abans de condemnar s’ha de valorar si el delicte és polític i per tant si cau sota la seve jurisdicció. I l’article 15 encara acaba de reblar el clau:” Tothom té dret a la vida  a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants.” En defensa, des de la religió, de Willy Toledo, les diferències no se solucionen amb denúncies i empresonaments, perquè no entra ni en les competències dels denunciants, ni dels jutges, perquè el tema transcendeix a la humanitat. Senzillament estem davant d’una situació de solucions que en un model polítc democtràtic ha de passar per la veu de les persones i si des de la meva fe, Déu respecta les idees dels humans, a nivell humà no pot ser d’altra manera i si cal judici s’hi ha d’arribar havent solucionat tots els obtacles, que també n’hi pot haver de part de la política en el seu exercici de govern. De la mateixa manera que Déu respecta la llibertat de les persones i ha pensat en solucions davant d’un problema, també els humans han de respectar-se mútuament la seva llibertat i abans d’arribar a un judici cal haver valorat la possible culpabilitat de les dues parts perque els càrrecs no immunitzen, la possibilitat d’error hi existeix i coherentment en el seguiment d’un judic pot haver comés errades no nomès l’acusat sinó també els acusadors. No fer-ho per part dels jutges, si com a persones són creients, és delinquí en l’àmbit sobrenatural on haurà de passar comptes per ser una persona jutge que no compleix totes les seves lleis i si sentencia injustament un acusat, religiosament és un transgressor. En un càrrec polític i religiós la persona és responsable de tots els seus actes i la seva consciència li passarà factura si no compleix. L’ésser humà està pendent de tres lleis, la natural, les polítiques i les trascendents, amb la certesa que en les naturals i polítiques justes, els seus fruits també són transcendent.

Manifestació de la policia, feblesa de la democràcia

No negarè jo els drets dels policies a manifestar-se defensant la dignitat de les seves persones. Però hi ha manifestacions que són bàsicament polítiques i alló que defensen són les anomalies del poder. Una manifestació és la manifestació del dret de la sobirania i els policies no són sobirans com a tals, sinò com a persones. I si la manifestació la fan com policies han d’acceptar que les persones sobiranes s’hi poden oposar. La Constitució les empara. La manifestació de policies a Bercelona era un greuge contra Catalunya sense respectar les circumstàncies creades a l’autonomia per una política feble i mancada de democràcia. El govern d’Espanya per dignitat democràtica havia d’haver-la desconvocat. L’estat espanyol està vivint una época desestabilitzada, no pels ciutadans, sinó pels polítics de dretes bàsicament, el PP i C’s i alguns d’esquerres. En una societat en la que es reclama l’urgència del respecte als drets de la gent; és aberrant escoltar les desqualificacions del PP i C’s contra el poder del PSOE, desqualificacions que neguen la qualitat de persones als independentistes quan les imatges i notícies que es van descobrint ens demostren la corrupció dels estaments de l’estat. Lamentable i, a la vegada, inconfesable és el joc brut de polítics  amb els seus títols universitaris important-els-hi més la dignitat del càrrec que la personal; indignant i inadmissible és comprovar com el poder judicial, amb la raó de caducats aparca els insults de jutges contra Catalunya. Amb la Constitució a la mà em pregunto si el poder judicial, essent part implicada, hi té autoritat quan el poble és sobirà? És desil·lusionant quan el poder judicial i polític d’Espanya, actuant contra els seus principis, desautoritza la justìcia belga per donar la raó als polítics catalans exiliats a Bèlgica i carrega l’import de les despesses d’un advocat belga de mig-milio d’euros als ciutadans com si fossin culpables, quan la culpa, si n´hi ha, que penso que sí, és d’un jutge espanyol. Quina credibilitat puc tenir de la justícia espanyola quan el Congrès s’ha negat a investigar els atacs terroristes de Catalunya, negativa que fa pensar en la necessitat d’amagar complicitats. La política espanyola i les seves institucions porten a pensar que només interessa el poder no perquè és un servei a la ciutadania, sino per servir-se de la ciuitadania i una de les maneres és negar-li alló que la Constitució li garanteix, la sobirania, perquè els drets és neguen amb fets més que no pas amb paraules. I el desgavell polític i democràtic de la pell de brau necessita una ciutadania que no tingui por als governants, ni als jutges, ni a la policia i que exigeixi a la justícia internacional, que l’estat espanyol ha d’obeïr, que a Espanya és compleixin la llei de l’estat i la llei d’Europa.

AMIC POLICIA ESTÀS PREPARAT PER DEMANAR PERDÓ?

No em sorprendrà la riallada burleta si llegeixes aquesta pàgina. I no em sorprendrà perquè la crueltat amb que tractaves a les persones només l’exerceix aquella  que deixa de ser-ho i es converteix en instrument del poder, d’un poder que va prevaricar a l’incomplí la seva pròpia llei. De veritat, amic policia, no t’has avergonyit mai del teu comportament que et digueren que era justícia i en la veritat era odi? No has pensat mai que la persona ha de ser sempre mestresa dels seus actes? Tu en aquell 1 d’octubre a Catalunya vas ser un instrument en mans del poder. Possiblement em diràs que obeies ordres. D’acord, però aquesta obediència no justifica la pèrdua d’humanisme. Si de veritat no eres tu quan golpejaves sense compassió, perquè et queixes quan se t’acusa de fets comesos per tu? No, no et denuncio a tu, denuncio la mà que et feia servir de “porra” contra la gent. Tu ets culpable perquè per fer de policia vas renunciar a ser persona però més culpable és l’autoritat que et va obligar “a por ellos” a tort i a dret. Tant o més culpable que tu es el cap de l’ordre públic que et va portar a desfer-lo, tant o més culpable que tu és el ministre que et va enviar a Catalunya amb una missió antidemodràtica i contrària a la llei; tant o més culpable que tu és el president del Govern d’Espanya que et va protegir amb l’article 155 de la Constitució. Si tens temps, amic policia, et recordarè perquè la teva missió a Catalunya era una prevaricació. Has llegit l’article 15 de la Constiiutució? Llegim-lo els dos junts: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractes inhumans i degradants.” Com eren els teus cops de porra i les coces a persones sense respectar nens, avis i a ningú. Els teus cops eren inhumans. No és inhumà treure un ull? No es inhumà haver de buscar un metge entre la gent per arribar a temps a salvar una persona maltractada per un policia? I una pregunta, si la vostra legalitat ho és tant, perquè aneu amb la cara tapada, acuirassats i amb grups desproporcionats. Amic, policia, el poble senzill és sobirà i té tot el dret de defensar pacíficament les seves idees.  Si la policia no savia superar la barrera humana, no és culpa dels ciutadans, és culpa vostra per falta de formació. I si has llegit bé l’article diu  en cap cas. I no en vàreu voler saber res.Vols, amic fer una ullada a l‘article que acusa els teus superiors per incompliment dels seus deures? Te’l llegeixo.”Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i els grups en els que s’integra, siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que n’impideixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social”. La vostra partcipació promovia, removia i facilitava? Oi, que no? Feieu tot el contrari posant en pràctica una política de l’estat que no és la de Catalunya.

I el que és més clar encara ho denuncia l’articlen 20 en un paràgraf que diu:” Es reconeixen i es protegeixen els drets a expresar i difondre lliurament els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció”. I un altre mitjà són les urnes per fer una consulta. La Constitució obliga a tothom, però hi ha un article que internacionalitza els incompliments dels ciutadans, de les forces d’ordre i dels governants. I és l’article 10 que en el seu paràgraf 2 diu:” Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels drets humans i els tractas i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificades per Espanya.” No diu l’estat, diu Espanya i Espanya són els ciutadans sobirans. Sr. Policia, no l’odio, l’estimo com m’ha ensenyat el meu mestre Jesucrist. Però el perdò presuposa penediment i penitènia. Creu que hi ha d’estar dispodat?

Constitució confederal, sí, indivisible unitat, no.

En la presentació de les seves esmenes, Lluis M.Xirinacs, es fa aquesta pregunta:”Quan ha tingut l’Estat espanyol alguna delicadesa que captivès els cors dels pobles que abasta?” I en la motivació de l’article segon, ens diu:”l’autodeterminació dels pobles és principi bàsic, en tot sistema de convivència reconegut internacionalment. Es base de la convivència voluntària i feliç dels diferents estats de la Confederació”. Llegim doncs l’esmena que presenta: “La Constitució confederal reconeix i garanteix el dret a l’autodeterminació dels pobles que integren la confederació i el dret a l’autonomia de les regions que els componen. Cada poble té dret al seu Estat. Cada Estat es regirà per la seva pròpia Constitució Nacional”. Defineix clarament el canvi que els veritables demòcrates dels diferents pobles portaven al cor i era una bomba a la base de flotació dels absolutistes continuadors del règim franquista. Una esmena polèmica per l’estat espanyol però coherent amb el procès democràtic europeu i hauria donat una altra imatge de l’Espanya de les nacions. Però per a l’absolutisme castellà era inacceptable, malgrat Castella també en surti malparada. Comença Xirinacs la  defensa de la seva esmena amb una afirmació categòrica i valenta sobre el redactat presentat pels ponents: “l’article del text del projecte és horrible. És un exemple màxim del fet que tenim una Constitució resultat d’un pacte contra natura: feixistes i demòcrates”. Tenia molta raó per escriure la trilogía LA TRAICIÓ DELS LÍDRES, els catalans que han votat el text dels ponents i van abortar l’Assemblea de Catalunya, que sortosament ha tornat a sorgir. L’esmena de Xirinacs, escrita amb col·laboració d’intel·lectuals i polítics amics, s’inspirava en el moviment existent a Europa de pobles lliures. Dissortadament fou aprobat el text i reprobada l’esmena. El text aprobat diu:” La Constitució es fonamenta en la indivisible unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indisoluble de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”, En la comparació entre els dos redactats s’hi endevina la claravidència de futur de Xirinacs  en relació a la situació actual que amb el seu text seria impensable. I lúcid com sempre: la negativa és incoherent amb el reconeixement del dret a l’autodeterminació del Sahara atorgat per l’Estat espanyol; tampoc ho és la signatura de la Declaració Universal dels drets humans; i tampoc ho és amb la votació per part del govern de Franco la votació a l’ONU l’any 1960, favorable a l’exercici de la sobirania. Acaba la seva defensa dient:”Senyors les coses no poden ser més clares, si el Sahara sí, perquè nosaltres, no? Per què no ens doneu confiança i llibertat? Només perquè sabeu que esteu oprimint les nacions. I aquesta és la única causa de la voluntat de secessió. Perquè sou apressors, sou centralistes. Perquè sou opressors negueu la soberana independència dels pobles. Perquè sou opressors i teniu la consciència bruta, temeu l’autodeterminació. Qué més es pot dir?” Senzillament, la conducta que l’estat segueix avui contra Catalunya.

ESMENA DE L’ARTICLE PRIMER DE LA CONSTITUCIÓ

Aquest era l’article que Lluis M. Xirinacs presentava esmenant el primer de la Consttitució. Article 1

1.- La Confederació espanyola, formada per aquells Estats que hi pertanyen per voluntat pròpia, reconeix que la sobirania resideix en els diferents pobles que la componen, dels quals emanen els poders de tots els órgans de la Confederació.

2.- Propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic, la llibertat, la justícia, la igualtat, la democràcia i el pluralisme polític i nacional i es constitueix en estat de dret on tots, ciutadans i poders públics, resten subjectes a l’ordenament jurídic.

3.- La forma política és la República democràtica i paramentària.

Aquest articulat desuatoritza totalment el que finalment fou aprobat i que ha estat responsable de moltes manipulacions que el de Xirinacs els hi barrava el pas de sortida. El paràgraf constituia en un Estat social i democràtic de dret. Incomprensible per part del PSOE que es confessa federalista i tenia el vot a les mans per assolir-ho. A continuació els valors que Lluis M. Xirinacs trasllada al paràgraf segon perquè és més important el sobirà que els proposa, com són els ciutadans, no parlant de tot l’estat sinò dels pobles que configuren la Confederació. Un text que hauria evitat molts problemes i barrat el pas a interpretacions egoïstes de partit. I molt important és la declaració, en el paràgraf 3, de República democràtica i parlamentària contra la Monarquia parlamentària, finalment acceptada i orígen de massa diferències poc democràtiques i algunes de nefastes.

A continuació de l’article, Xirinacs hi escriu la motivació que a ell i als seus els va moure: “La forma d’estat és usual que es determini en l’article primer de la Constitució. El model de Confederació sembla el més adaptat a la tradició històrica i a l’actualitat social i cultural dels pobles compresos en l’actual Estat”.

S’anteposa l’afirmació de sobirania a l’afirmació d’Estat de dret perquè el segon emana de la primera.

Es prefereix República a Monarquia únicament per criteri de racionalitat.

En l’explicació que fa del redactat afirma: “La questió de sobirania ha estat anteposada a la de l’estat de dret. La sobirania és quelcom radical i font de tot dret. La sobirania és natural, primària i inmodificable. El dret és artificial, secundari i perfectihble”.

La comparació de les esmenes de Lluis M. Xirinacs m’ha obert força els ulls per adonar-me de com el redactat finalment aprobat era manipulable davant la dificultat que esdevenia el de les  esmenes. De totes maneres les lliçons bàsiques i fonamentals mai envelleixen i sempre, a l’hora de la veritat, esdevenen testimonis racionals de futures acusacions. La situació amb Catalunya no hauria estat conflictiva amb aquest article i amb el preàmbul. La veritat va fent camí i Catalunya hi camina. I estic segur que l’aportació de Lluis M. Xirinacs en serà protagonista.

CONSTITUCIÓ, PAQUET D’ESMENES, de Lluis M. Xirinacs

Lluis M. Xirinacs era senador per Catalunya en l’etapa de la redacció de la Constitució i per aquesta circumstància, complint amb el seu deure que li atorgaren els ciutadans, arribat el moment del debat, va presentar les seves esmenes a la totalitat, esmenes treballades amb un grup d’especialistes en lleis i redactades amb molta cura. La lectura d’aquestes esmenes palesen, avui, la facilitat amb que es pot manipular al Constitució. Un estudi del Paquet d’Esmenes de Xirinacs ens demostraria com molts dels problemes que es pateixen avui a Catalunya i a la resta d’Espanya no s’haurien produit. Publicarè una sèrie de presentacions de les esmenes sense que sigui necessària la publicació del redactat actual, perquè per elles soles comprendrem molt clarament perquè foren rebutjades en la seva totalitat amb la recança que els partits polítics catalans tampoc el recolzaren. El llbre publicat per Xirinacs contè una fraase de Quevedo de presentació que és curiós reproduir. “No he de callar, por màs que con el dedo, ya tocando la boca o ya a la frente, silencio avises o amenaces miedo. ¿No ha de haber un espíritu valiente? ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? ¿Nunca se ha de decir la que se siente?” Frases molt significatives que palesen com defensaven els grans escriptors la defensa del dret d’expresió i de pensar.

Començo amb el preàmbul que era un projecte de Constitució partint d’una sèrie de desitjos, que personalment continúen com a desitjos i així continúen amb la seva suposada legalitat. Xirinacs els substitueix a partir d’una realitat. Escriu: “Els pobles sobirans d’Andalusia, Aragó, Astúries, Canàries, Euskadi, Galicia, Països Castellans  i Països Catalans, amb el propòsit de donar un ordenament just i democràtic a la seva vida política conjunta, han acordat la present Constitució d'una Confederació Espanyola”. No cal ser gaire entès per comprendre, en vista al procès de la Constitució fins avui, per adonar-nos per què no van aceptar aqust redactat quan en realitat era i és una defensa de la realitat de la plurinacionalitat espanyola, que el PSOE i el PSC foren incapaços de palesar el seu federalisme.

No m’extendrè massa. Només un article, el famós 155. Xirinacs, amb el seu equip, l’eliminaven de la Constitució. No calen comentaris, perquè era fruit d’una llei feixista europea.

Qué sóc i on sóc?

La convivència del meu poble em neguiteja,

sóc un ciutadà solidari digne?

on sóc a l’escala de valors?

la llibertat de ser és un dret o un esclavatge?

No sóc un ciutadà lliure,

sóc, doncs, esclau d’una altra convivència?

El que jo sóc, Espanya em diu que no.

i l’estat em diu que la meva esclavitud és quimera.

En mig de la multitud, viurè aillat,

com Bernard de Claraval,

Serè jo amb consciència lliure,

serè jo en l’espai que em fa un esclau.

Serè jo vivint lliure en mi.

Perquè i de què estant preocupats els jutges?

 Una preocupació i una temença normalment són patiments de les persones per raons alienes i motius personals, tenint molt clar sempre que equivocar-se és un dret amb les reaccions subsegüents. La meva pregunta es déu a infomacions difoses per les xarxes i crec que creïbles. He copiat els motius i seguidament a informar-me a la Contitució. M’han interessat dos articles, el 117 i el 121. El primer diu textualment que la justícia emana del poble i tot seguit es refereix a qui l’ha de fer complir. El segon, el cito sencer perquè hi he trobat una informació per a mi molt important com a persona sobirana, d’acord també amb la Constitució. Diu l’article: “Els danys causats per error judicial i els que siguin consequència del funcionament anormal de l’Administració de justícia donaran dret a una indemnització a càrrec de l’estat conformament amb la llei.”  a) Reconeix el dret a equivocar-se dels administradors de la justícia. b) que en algun moment el funcionament de la justícia pot ser “anormal”. c) que l’estat la indemnitzarà. Referent al a) totalment d’acord, són persones i el fet de ser jutges no els immunitza i no deixen de ser lliures. Quan es produeix aquest error, la democràcia marca el camí i molt més quan l’article 117 afirma que “la justícia emana del poble” i dissortadament aquest punt en la problemàtica de Catalunya no es respecta. El b) reconeix que hi pot haver funcionaments anormals. Quan els ciutadans palesen aquesta sospita, que s’ha de fer? Senzillament, respectar la seva condició de ciutadans i escoltar la seva veu. I aixó no es fa. El c) afirma que la indemnització la pagarà l’estat, aleshores el culpable és l’estat i palesa que és veritat l’acusació que corre per Catalunya i al món que a Espanya no hi ha divisió de poders. I davant d’aquest petit recorregut constitucional, em pregunto de qui tenen por els jutges si són escolanets de l’estat com reconeix  el comentari c)? Dels ciutadans no en poden tenir, perquè fins ara han fet el que han volgut, segons el meu dret a equivocar-me. Però davant la legalitat o il·legalitat de les seves sentències que empressonen innocents, els seus comentaris al marge dels tribunals esdevenen els seus acusadors. Donen motiu a dubtar de la normalitat de les seves sentències, perquè analitzant-les en qualitat de persones, són expressions d’odi envers qui pensa diferent. I l’odi, segons sentencien els mateixos jutges, és delicte. Un dels jutges afirma que és “terrible” el que els independentistes volen fer amb el poder judicial. I afegeix “però no ho aconseguiran, així que tinc la tranquilitat que l’estat de dret funcionarà”. És curiós, no dóna cap opció al dubte i es recolza en l’estat de dret. Aquesta és la divisió de poders? També hi ha jutge que ha afirmat que “els jutges són els garants de la Constitució, dels drets dels ciutadans i del respecte i el compliment de la llei i aixó són coses que als independentistes no els poden agradar” Alló que no agrada als independentistes és la traició a la democràcia i les manifestacions espressades per jutges i magistrats espanyols en el “correu electrònic corporatiu de la judicatura”. És la més greu contradicció de  garants que s’auto-atorguen.

Els adjectius dedicats als independentistes, acusen de: colpistes, nazis, que són un virus, un gèrmen i els que es mobilitzen defensant la independència són: idiotes, criminals, violents, extremistes i que se’ls hi ha d’aplicar el Codi Penal perquè els seus dirigents són fills de puta. El fet que aquesta informació hagin sortit a la llum és un argument prou clar per posar en dubte la normalitat de la justícia espanyola envers Catalunya i dónen obertament la raó als tribunals europeus que no han acceptat les seves acusacions de sedició i rebelió, senzillament perquè no han existit. En les acusacións hi ha el de colpistes. Aquesta sóla paraula els hauria de fer caure la cara de vergonya perquè amb tota la seva garantia han estat incapaços de jutjar un  dels més gran colpistes d’Espanya desprès de Franco, i em refereixo al Rei emèrit Joan Carles I. Aixó sí, que és una vergonya i per a més inri accepten la declaració d’inviolable. Aleshores tota aquesta moguda fa pensar que la preoccupació rau en la por de perdre el seu privilegiat sou i s’enten perquè posa en perill la plèiade de fills, filles i familiars que han fet ingressar en la judicatura de l’estat. La democràcia té els seus mecanismes per posar ordre i situar-ho tot en el lloc que li pertany. I és precisament la justícia que té un deure amb la ciutadania, un deure que acusa el comportament dels estaments públics davant el gravíssim risc que corre la humanitat causat pel menys-preu als drets naturals de les persones. Davant dels ciutadans humils, aquest risc comporta el consol de que els privilegiats tampoc se’n sortiran. Srs. Jutges i Magistrats, l’ecohumanisme també us necessita i la vostra actuació amb els independentistes garanteix cada dia més l’avenç del perill.

Sr. Arcadi Espada, l’opinió és lliure, la dignitat obliga.

La dignitat de les persones la considero tan fonamental que s’ha de respectar independentment del seu comportament. Les errrades i les faltes hi ha la justicia per sancionar-les. El periodista és un personatge públic al que la premsa li reclama dignitat que ha de reflexar-se en els seus escrits. No li nego la llibertat d’expressió a la que hi té tot el dret però la dignitat de l’altre també n’hi té i la ratlla vermella li posa el criminalitzar. Sé que és un bon escriptor i ho ha palesat en diferents mitjans però no és cap secret que no té pels a la llengua a l’hora de desprestigiar al contrari. Jo no li faig cap retret perque sigui unionista, essent català com és, peró sí le demano que sigui demòcrata. I la  democràcia té les seves normes envers les persones i el seu entorn. Desprestigiar a una persona és un greuge contra la naturalesa com es dedueix de la greu crisi que pateix el país pel canvi climàtic, entre molts altres efectes negatius que s’estan produint. I la solució al problema passa per reciclar amb urgència la dignitat de totes les persones perquè sense excepció de cap mena gaudeixin d’una vida digna. I el donar la mà al que es té per contrari n’és una. Sr. Arcadi no és una idea només meva, ho és de moltes personalitats, també periodistes nacionals i internacionals. I l’exemple que vàreu donar en una tertúlia d’El Mundo enfrentat-vos amb Gabriel Rufian no és el compliment de la moral que exigeix una societat democràtica. El fet que sigueu contrari a la independència de Catalunya no disculpa de l’insult i per més inri barroer pel motiu i pel tema. Perquè no vàreu insultar a un Diputat només, si no a un país i al vostre diari que us paga un sou. Que vos sou partidari d’Aznar i el defenseu, és problema vostre, però no li feu cap favor a l’ex -president d’Espanya. I per altra banda us denuncia el poc respecte que teniu al sexe que per naturalesa és la relació més creativa de la humanitat. Si us agrada que us mutilin i inutilitzin per ser pare, és problema vostre, que hi afegeix un altre greuge a l’arc parlamentari com una seu d’immorals. Les seves paraules foren:”A Rufian se li ha de contestar en seu parlamentària dient-li: la polla, mariconàs, com prefereixes menjar-me-la de cop o per temps?” La contesta instantània “de cop” és prou significativa perquè us treuria de la informació. Però la lliçó fou més directa i crítica quan al final de la tertúlia us diu: “Quiero felicitarte porque se ha ssuperado a sí mismo”. No dubto Sr. Arcadi que sou un gran encaixador de cops baixos. No crec que la direcció del vostre diari us sancioni per què tot el que va contra Catalunya, “miel sobre hojuelas” però, és la meva opinió, cap premsa, amb aquest comportament, us hauria d’acceptar com a periodista i menys d’opinió. Una pregunta Sr. Arcadi, ha llegit bé la Constitució? Li recomano els articles que transcric i vos mateix en treieu les conclusions. Article 10-1:”La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre públic i de la pau social.” I l’article 15: “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura, ni a penes o tractaments inhumans o degradants.” El govern, sobre tot el del PP no es cansava de dir que a Espanya la llei s’aplicava per igual a tothom. Serà veritat?

Amb la seva resposta, ell mateix es condemna

“No he venido a escuchar frases tabernarias ni titulares tabernarios de ningún medio de comunicación y que no merece recibir ni el último ni más leve de mis desprecios” Excel·lent els suspens que s’ha atorgat, Sr. Aznar. No m’extranya que no li agradin les frases tabernàries pròpies de tabernes on els pescadors celebraven la seva pesca i les excel·lències de la seva cuina. Tarbernària és la cançó EL MEU AVI  del coronel Ortega Monasterio que no es va vendre la seva dignitat al ser empresonat per l’estat espanyol i que la justícia li haguè de tornar la seva dignitat militar, el seu sou i la mateixa graduació i amb un gest que l’honora davant el món, una vegada lliure, abandonà l’exèrcit com ell mateix em va dir, tu i jo hem escollit la llibertat. Sr. Aznar, la meva llibertat fou la secularització. Vos no la cantareu mai aquesta habanera perquè com va dir el General Franco, “es una indignidad que un militar espanyol haya escrito “tuvieron la culpa los americanos”. La seva resposta fa la mateixa mala olor de les seves paraules contra Catalunya. Sr. Aznar, el diputat Gabriel Rufian, és català d’adopció amb la dignitat que molts espanyols voldrien per a ells per la força de les seves paraules, per la veritat de les mateixes que no són fruit de titulars tabernaris, sinó veritats de tabernes de pascadors que treballen pel benestar de la seva gent. La darrera part de la seva resposta mereix una qualificació de matríccula d’honor perque palesa que no mereix el Sr. Rufian el seu menyspreu per una raó, que jo dedueixo, perquè el menys-preu sou vos i no us podeu regalar a ningú més. No he perdut el temps seguint la vostra presència al Congrès, n’he tingut prou amb la  resposta i amb la mirada que desafiava amb ràbia per no dir odi i amb  desconfiança en vos mateix malgrat dir que no us arrepentieu de res. No sigui orgullós, us ho ha recordat el Senyor Rufian lo de la conxorxa sense base per declarar la guerra a l’Iran i quan sabeu molt bé que hi ha un moviment de juristes que portaran la denúncia dels culpables d’aquesta guerra al tribunal internacional. Sr. Aznar, la dignitat no l’atorguen els càrrecs perquè no són honorífics, són càrrecs que necessiten persones dignes i la vostra actitud al costat d’EEUU i de la Graan Bretanya no us l’atorga. No discutirè el vostre dret a defensar-vos, no faltaria més, el teniu tot, però són creïbles els vostres arguments. Com a ciutadà de base i sobirà seguns la Constitució, la meva resposta és no i vos sabeu que no estic sol. Una mica d’humilitat non us aniria gens malament.

Escàndol en l’alta política espanyola

“El neci es pensa que ell tot sol pot decidir,

L’assenyat sap escoltar els consells”  (Poroverbis,XII,13)

És curiós que quan la pell de brau encara estava en la prehistòria, la veu d’un poble avançat ja denunciava precisament aquest escàndol polític. Quin retard més acusador! Francament, valorat des de la gent senzilla que espera viure dignament, haver de patir l’escàndol que s’ha patit per culpa d’uns títols acadèmics, porta no només a perdre’n la credibilitat sinò tambè a la convicció de qui s’ha de fer fora de la política. El debat mantingut al Congrès dels Diputats ha demostrat amb prou claretat, que el presumir de títols universitaris era un argument per valorar la seva dignitat i alló que han aconseguit és palesar la seva indignitat. Un càrrec polític no dóna dignitat, exigeix que la persona ho sigui, i aleshores li atorga  més presència creïble. Francament al convenciment a que he arribat, i perdó per citar noms que en són els protagonistes del escàndol, és que tant  el Sr. Pablo Casado com el Sr. Albert Rivera, no són dignes de la Presidència de l’Estat Espanyol. És molt lamentable el mal que han fet a la Universitat i si és verititat, com els indicis ho fan pensar, que la Universitat Rei Joan Carles és una creació del PP, la indignitat encara és més inadmissible i alló imprescindible és no acceptar estudiants afiliats al partit. La universitat, la del RJC i d’altres si n’hi ha que hagin actuat igual, han de ser exigents i en defensa de la cultura han de posar a ratlla la política. La universitat no pot estar mai governada des de la política i la política té l’obligació de respectar els seus programes i aportar tot el que calgui pel seu manteniment. La política no fa cultura, la universitat ha d’aprofundir en la filosofia de la política perquè el gran públic tingui cada dia més clar com han d’actuar els polítics. Els polítics han de respectar els deures i drets dels ciutadans, conèixer bé com ho han de fer i corregir les seves errades, que no són poques. I el debat del Congrès sobre les tesis n’és una bona demostració i com recollia Salomó, de la saviesa popular en un dels seus proverbis, “l’ensenyament del savi és font de vida, que aparta dels llaços de la mort”. La universitat ha de fer de la política, amb la seva saviesa, una font de vida, no un risc de mort com és en l’actualitat. Mentir sobre la veritat d’uns títols que no existeixen per escudar-hi la seva indignitat, és un argument suficient perquè els ciutadans no els honorin amb el seu vot, perquè l’han perdut l’honorabilitat. Catalunya palesa amb prou força el mal que han fet a la cultura amb greus perjudicis a les escoles per culpa del antidemocràtic 155, castigant un poble que recolza els seus polítics perquè la seva dignitat així ho demana. Espero que l’escàndol viscut en el Congrès dels diputats obri els ulls als espanyols de bé, que són molts, a l’hora de les votacions. Només un càstig alliçonador del poble sobirà pot portar Espanya a una  democràcia creïble i exigir a l’Estat que respecti la seva plurinacionalitat que és la seva riquesa cultural, històrica, cívica i també ho serà l’econòmica. Cal una política de la gent i per a la gent i axó només s’assoleix amb persones dignes que fan brillar les seves idees i els seus treballs. Polítics espanyols teniu clar perquè a Catalunya tè tanta força la independènciaP? Per què els independentistes, malgrat l’oposició de la força armada, saben defensar la seva dignitat com a persones perquè només amb la seva dignitat faran de Catalunya un estat admirat pel món.

L’odi, camp lliure a la política espanyola

La història universal i la espanyola, no trigarà massa temps, manifestarà el seu agraïment als independentistes catalans per haver destapat la caixa del trons de la veritat no creïble de la seva política. Les postures dels partits majoritaris en l’any 2018 són una demostració de com darrera les paraules només hi ha odi. Odi per què han perdut el poder, odi perquè no l’han assolit. L’intercanvi de retrets per una banda PP i C’s i per l’altra PSOE n’és una clara demsotració. Jo pregunto: per ser president d’ un estat és necessari un títol universitari?  Si em diuen, que el de Ciències polítiques, ho acceptarè. Però la polèmica actual es mou entre la credibilitat de la tesi i la veritat que sigui real. I com és normal a la pell de brau, la premsa espanyola,  lluita al  costat dels presumptament  més forts, el PP i de C’s. La responsabilitat d’aquest article és meva i només meva. Si em recolzo en cites d’altres escriptors és perquè avalen la meva opinió, opinió que pot ser fruit de reflexions sobre les meves lectures. Personalment crec més en la veritat de la tesi de Pedro Sànchez, que en els títols del PP i en les paraules de C’s del que ja s’insinúen irregularitats universitàries. Aquests dos estan demostrant egoïsme de poder, odi perquè ha guanyat el contrari i amb la seva actuació estan denigrant la democràcia espanyola. Les opinions enfrontades, provocades per la dreta absolutista per les tesis, les despulles del dictador i el color groc, només tenen una base, odi i egoïsme de poder. I mentre, la democràcia del poble espanyol se’n va en orris. Davant d’aquesta situació segle XXI, Salomó fa més de tres mil anys, ja preveia les possibilitats futures quan en els seus proverbis diu:”un poble mal governat s’enfonsa, molts bons consellers el salven”. Que l’estat espanyol està mal governat, només cal compprovar la realitat i malauradameent els bons consellers no hi són i als que hi són no se’ls deixa parlar. La lluita del color groc és d’una incoherència política absurda. Només cal tenir present, que també ho és de la bandera espanyola. Si el groc és signe de delicte, l’estat espanyol és delictiu, ho diu la seva bandera. Però la gosadia del PP encara és més perversa, quan Garcia Albiol, que passa per ser el gran  avalador de la unitat d’Espanya, no tè vergonya d’afirmar:”Separatistas si hacéis un refrèndum, habrá guerra”, amb l’ evident voluntat que la declarà l’estat espanyol, perquè no és aquesta la voluntat dels separatistes, que diu ell. A partir de la pèrdua del poder Espanya viu un desgavell polític del que només se’n sortirà si s’escolta les veus serenes, no de cap polític, sinó de la gent senzilla que posa en la solidaritat la base de la convivència. I dos estats independents poden ser solidaris i un exemple per a una Europa unida. És llastimós que la solució política es basi en l’insult de la dreta contra un col·lectiu, en el que hi militen ciutadanas de dretes, d’esquerres i independens, que veuen en la independència la verdadera llibertat dels pobles. Espanya i Catalunya no necessiten salvadors de la pàtria, necessiten persones dignes que salvin als pobres de la misèria i als rics de l’egoïsme. Les meves lectures em diuen que aquesta és la corrent cada día més poderosa que s’està estenent per Europa. Només amb ciutadans dignes aconseguirem estats democràtics de veritat i solidaris, perquè els diners estaran al servei dels ciutadans, no dels polítics en el poder.

Sr. Lesmes, és la vostra opinió però no la de tots

En qualitat de President del Consell General del poder Judicial, en l’acte d’inauguració del nou any judicial va manifestar: “La democràcia no existeix sense regles, sense dret, ni pot construir-se sobre puntals que divideixen la societat”. És la seva opinió d’acord amb els seus drets com a persona perquè com a jutge ha de treballar perquè la societat se senti recolzada per la llei. La llei, Sr.Jutge, no fa dignes les persones, ans el contrari és la dignitat de l’èsser humà viscuda qui palesa la bondat de la llei. La llei no és una espasa que imposa deures, és una pedagoga que acompanya de la mà a les persones. Ls vostres paraules estan lluny d’aquesta pedagogia. La primera condició d’una autoritat estatal, i els jutges ho són, és la seva vessant psicológica i pedagógica i amb tots els respectes no puc estar d’acord amb les vostres paraules i amb alguns dels vostres comportaments. Per exigir respecte s’ha de començar per respectar als altres i vos no ho het fet, heu acusat la justíccia de Bèlgica perquè no enten la llei segons la vostra interpretació. Però dissortadament hi ha circumstàncies que us denuncien. Per exemple: quan vàreu rebre la sitació belga del jutge Llarena no en vàreu fer cas, i quan us adonàreu havia passat el temps de reclamació de 10 dies, i ho fèreu 30 dies desprès. Són ells els culpables o vos? Per les xarxes corren notícies que no us són gens favorables, com el fet del nomenament del jutge Llarena per ocupar el càrrec que se li assignà. N’hi ha més de rumors a les xarxes i, com dieu els castellans,”cuando el río suena, agua lleva.” Deixem el cas Llarena que no és prou clar legalment, ni el seu nomenament, ni la seva actuació en relació els presos polítics catalans, i tornem a la seva afirmació. “La democràcia no existeix sense regles, sense dret”, veritat condicionada. Necessita lleis, però les que es dóna la mateixa democràcia i aprobades pel poble sobirà. La llei no és democràcia, és una servidora. La dictadura franquista també tenia les seves lleis, que dissortadament hi ha qui les defensa, i vos els coneixeu prou bé i els hi doneu la mà. “Ni pot construir-se sobre puntals que divideixen la societat”. Em pot dir quins són aquests puntals? La independència personal i col·lectiva és un dret moral i ètic de la humanitat. I aquests drets els viu l’ésser humà. N’estar segur que defensar el dret a la independència de Catalunya és il·legal? Què diu l’article 14 de la Constiutució? Què diu la Declaració Universal dels Drets Humans en la que la Constitució s’hi recolza tal com ella mateixa reconeix? Sr. Lesmes, una pregunta, és legal i constitucional que tots els espanyols hagin de pagar les  despeses de l’advocat belga que defensarà el Sr. Llarena? D’un error individual n’és culpable que el comet i l’error és del Sr.Llarena escudant-se en el seu títol. Sr. Lesmes dissortadament les institucions de l’Estat Espanyol, i la justicia n’és una, s’obliden massa que són servidores de la societat, no servides pels ciutadans. I no li estranyi que la justícia espanyola estigui cada dia més desprestigiada entre els ciutadans que no li tenen confiança sinó també Europa i al món. Sr. Lesmes sóc independentista, amic d’Espanya, no ho puc ser-ho de l’estat, la diada de l’onze de setembre d’enguany ha estat una llum d’esperança que ha il·luminat l’horitzó de la independència, amb la seguretat que els  espanyols verdaderament demòcrates voldràn Catalunya per aliada. Humilment penso que les institucions de l’estat espanyol necessiten amb urgència un reciclatge per reorientar la seva política. Espanya està formada per un conjunt de pobles amb personalitat pròpia que mereixen respecte i no poden governar-se, com a respós el President Pedro Sànchez a la diada, només “amb la llei i el diàleg”, llei i diàleg que l’estat no pot obligar amb el rodet de tots iguals, perquè cada poble d’ Espanya té característiques pròpies que l’ètica humana i la moral individual no poden oblidar, i l’estat les oblida. Una prova, les manifestacions populars de tota la nació hispana. Sr. Lesmes, amb llei, sí, però respectant sempre la democràcia i vos sabeu molt bé que en aquesta característica, dissortadament, Europa està convençuda que Espanya està classificada entre les tres últimes nacions de la Unió. Sr. Lesmes respectem democràticament les lleis i les persones de la pell de brau perqquè els ciutadans que lliurament formen le seves col·lectivitats visquin dignament i solidària.

Sr.Casado per donar lliçons se n’ha de saber

No ha escollit bé l’alumnat i la presentació li ha estat contrària i negativa. No es pot passejar pels carrers amb gest de superioritat quan els ciutadans no el volen. Recordi que el PP a Catalunya és el darrer per nombre de diputats al Parlament Català. I amb accions germanes a la supèrbia és un mal començament per qui vol ser mestre. Sr.Casado entre els companys de passeig hi havia dues persones que no li fan cap honor al seu partit, més aviat l’obliguen a ser senzill i humil i aquesta norma de pedagogia no l’ha complert, possiblement perquè no la coneix. Comença malament anant per mal borràs. Una persona, que és ministre, deu a hisenda quatre milions d’euros, no és bona companyia la presència de la corrupció. Una segona persona que fou president del seu partit a Catalunya, l’ha situat al darrer lloc en el Parlament. Amb aquests avaladors quina serà la seva pedagogia? Però el problema que l’acompanya és més greu encara. La Constitució Espanyola permet als independentistes catalans defensar la seva opinió. Llegeixi l’article 14 com també l’article 1 que reconeix que els independentistes també som sobirans. Sr. Casado es presenta a Catalunya com un salvador quan a Europa el PP està considerat com un dels partits a la cua de la democràcia i per altra banda empra un llenguatge que pedagògicament no pot ser pitjor. I ho és perquè insulta sense analitzar el que diu, ni valorar el sentít de les paraules. Així no es va enlloc i menys quan dintre del seu partit hi ha portat la divisió. A Catalunya, menyspreant el dret a decidir i el dret a la independència, comença amb amenaces:”No hi ha moderació que valgui amb els que volen saltar-se les lleis.” Em fa la impressió que “no hi ha moderació” per part del seu partit perquè comença per no ser-ho de moderat. Per què qui se salta la llei és el seu seu partit manipulant-la. Una de le seves afirmacions diu que “ni Espanya, ni la Constitució i l’estat de dret no són el problema a Catalunya”. Estic d’acord que per Espanya no ho és, hi ha moltes manifestacions d’espanyols que recolzen el dret a decidir, però referent a la Constitució no, perquè es manipula i se li fa dir el que no diu i referent a l’estat de dret, tampoc hi estic d’acord perquè no ho és infectat com està per la corrupció. Si com a nou president del PP desitja tant una convivència en pau, comenci pe investigar les corrupcions que pesen sobre centenars del seu partit imputats, tingui el valor d’investigar els catorze diputats del PP que han mort en estranyes circumstàncies que conviden a pensar el pitjor i alguns s’han suicidat i curiosament tots ells imputats i alguns d’ells moren un dia a bans o molt aprop del judici.. Un mestre que a casa seva no hi ha pau no està acreditat per donar-ne lliçons als seus contraris i molt menys quan té la gosadia d’insultar tractant de minoria sectària als independentistes. Sr. Casado, no rellisqui més, a Catalunya els independentistes són majoria i no són sectaris, perquè si ho fosssin potser vos no ho haurieu pogut dir.Quan ho llegeixo em pregunto, sap el Sr. Casado què significa sectari? Els independentistes catalans són gent de pau i un dels seus arguments rau en la convicció que Espanya necessita la independència de Catalunya perquè els verdaders demòcrates puguin accedir al poder. És el que penso. Sr. Casado en una de les seves brillants afirmacions ha dit que “la meitat dels catalans sobren”. Sap perquè? Perque la seva afirmació es déu a la por que el PP té de perdre protagonisme, no només a Catalunya sinò a Espanya. Anar amb amenaces, quan afirmen que volen portar democràcia, és una demostració d’impotència i d’egoïsme manipulador. I per impresionar continúa:”No ens quedarem mirant com el PSOE complica més el problema recuperant un estatut que es va considerar inconstitucional” i comencen a demanar les condicions objectives per tornar a aplicar el 155

. Sr. Casado l’estatut retallat il·Lgalment pel PP, ho recoeixnet moltes personalitats del món de les lleis, es retallà prevaricant. Totes  paraules que heu pronunciat a Barcelona, no li fan cap bé a Espanya, ni al seu estat. Primerament demostren amb molta claretat que quan una votació no els hi és favorable, la democràcia no és cap obstacle per obrar dictatorialment. El mateix va fer el PP amb les votacions del 21 desembre amb majoria independentista no acceptada i no van tenir cap escrúpol de saltar-se la llei empressonant injustament, empresonament que clama justicia al cel. I per refermar la seva postura dictatorial allarga la mà al rei, quan la casa real té molt per demanar perdó per enriquiment il·legal i responsabilitat en el 27F en l’atac al Congrès, i Casado dirigeix els trets contra els independentistes. Diu: És el símbol de la unitat d’Espanya, un estat democràtic i social per aixó els qui la volen desunir, l’insulten”. Sr. Casado, qui de veritat s’ha retratat heu estat vos. Catalunya no és cap enemiga d’Espanya amb qui sempre ha estat solidària d’una manera especial en el camp de la cultura, que és una de les seves excel·lències, reconeguda per Cervantes, Picasso i  Garcia Lorca. Reconeguda per Europa en el saber fer en la indústria i l’economia. Catalunya, una nació tant o més antiga que Espanya, com ho palesa l’escut de Carles V en el que Espanya no hi figura, sinò Catalunya, Castella i Lleó. Sr. Casado més humilitat, més pedagogia i més credibilitat en les seves paraules. Catalunya, seguint el procès del curs de la història, recuperarà la seva independència. I Espanya   s’hi relacionarà amistosament amb un govern de veritables espanyols.

ÈXITS I FRACASSOS DE LA INTEL·LIGÈNCIA HUMANA

Essent com és l’ésser humà una criatura finita, l’abast de la seva intel·ligència meravella fent pensar, que la seva veritat de ser, obeix a un destí de projecció divina. La llibertat emmarca les seves capacitats, que palesen al seu pas pel temps, la veritat d’un ser ple de possibilitats perquè alló que avui descobreix o inventa demà ho perfecciona i cada dia que passa les seves obres insinúen un desig d’eternitat. Però per altra banda també demostren la realitut de limitacions. Les obres dels humans a la terra estan marcades pels dos extrems. I és precisament aquesta circumstància que avui el treball és un èxit i un temps més enllà esdevé un fracàs. I aquest èxit i aquest fracàs tenen una mateixa intel·ligència. Per exemple a Granollers un temporal arrencà les planxes de ferro d’una teulada. Per què aquesta sí, i la del costat,no? Les dues foren dissenyades per dues intel·ligències diferents. Si era imprevisible el resultat, serà positiu per a un futur? En el món s’estan produint moltes morts humanes per culpa de destruccions d’obres fetes per humans. Per què? Per falta d’intel·ligència? Per un excès de seguretat sense pensar en efectes posteriors? En la construcció d’un edifici no hi ha agents externs previsibles? Serveixen aquets fracassos per una construcció de futur més segura? Però no només en la construcció d’edificis, sinò també de carreteres, ponts, vehicles i passejades per les ciutats i muntanyes? En aquesta dicotomia d’èxit i fracàs s’hi intueix la veritat de mancances humanes. En certa manera és el joc de la vida que dirigeix la llibertat. Però la persona juga un altre paper de responsabilitat en la naturalesa. Un paper sota la corrupció del diner que afecta directament a la dignitat de les persones causant de diferències, que condemnen a la misèria i també a la mort. Però en aquests efectes mortals hi juga un paper capital la intel·ligència d’uns humans que es creuen déus i senyors de la vida i de la mort. I l’èxit i el fracàs també hi juga. L’èxit dels que maten i el fracàs dels que moren sota les bombes. Els desastres naturals poden ser o no previsibles, però els desastres de les guerres són estudiats i buscats. I aquests desastres que afecten als ahumans més humils es fonamenten en l’orgull del poder i en l’incompliment del primer manament natural sobre l’us de la intel·ligència humana, essent el seu objectiu la dignitat de tots i no la indignitat d’uns pocs com és en l’actualitat.

Un desastre d’una tormenta mou la solidaritat dels ciutadans propers als afectats; els desastres del bombardeig d’una guerra mou el capital d’aquells que esperen ser més rics amb la reconstrucció de les cases enderrocades sense tenir present els sense llar per culpa de la guerra. Si furguem molt endins el comportament humà tant en els danys de tormentes com en els de les guerres arribarem sempre a la mateixa conclusió, que la culpa està en la corrupció del diner, per què per guanyar-ne tot si val. Aquesta és una llei en l’actualitat històrica dominant, de tal manera que sense cap mena de vergonya se la qualifica de democràcia. I en aquest espai ens trobem que factors natutals negatius són producte de l’egoïsme del diner i coneixent el risc hi ha estats que es neguen a posar-hi remei. Es tracta del canvi climàtic. La intel·ligència humana  responsable demana buscar solucions, la intel·ligència humana económica respon que primer és el diner. Dissortadament o sortosa, del risc no se n’escaparà ningú.

Existeix la persona inviolable

M’ha cridat l’atenció la votació del Congrès de Diputats que declarà inviolable el rei emèrit per les actuacions dutes a terme durant el seu regnat. Per tenir un coneixement més clar he consultat la Constitució i l’article 56 en el paràgraf 3 diu:”La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes seran sempre subjectes a referèndum en la forma establerta en l’article 64, sense la qual no tindran  validesa, llevat del que disposa l’article 65,2”. He consultat el 64 i de la seva lectura n’he sortit desconcertat:”Els actes del rei seran referendats pel president del Govern i, en el seu cas pels ministres competents”.Per ética, moral i humanisme totes les persones, sigui quina sigui la seva posició social són responsables de tots els seus actes i si se’ls pregunta tenen el deure de reconèixer el seu comportament. La primera impressió que m’ha fet el coneixement de la decissió del Congrès i la posterior lectura de la Consitució ha estat que el gènere humà és lliure i per tant responsable dels seus actes. Negar aquesta circumstància m’ha portat a dues lectures que la persona en questió no és un ésser humà o que se li donen honors de déu. I no crec que l’exrei d’Espanya sigui cap de les dues suposicions. Els darrers esdeveninments de la història d’Espanya m’han portat a pensar la facilitat amb que es canvia d’opinió davant d’un fet delictiu segons sigui el seu executor. La responsabilitat dels fets i la dignitat no depenen d’una llei per més orgànica que sigui, sinò de la qualitat humana de qui els fa. I dissortadament a la pell de brau en l’etapa democràtica la convivència està molt deteriorada per culpa de dignitats que són indignitats. Llegia a la premsa unes declaracions d’un traficant de drogues sortit en llibertat desprès de 22 anys de presó que en l’alta societat i en el poder es on s’hi movien els més responsables. I que si feia falta estava disposat a dir noms. Intentant valorar les dues notícies, aquesta i la inviolabilitat d’alts càrrecs continuo pensant que la feblesa del poder democràtic espanyol n’és una greu consequència. Per què un rei, un president, un polític amb poder no se’ls pot jutjar com a un ciutadà de carrer? Dependre en un model democràtic que la responsabilitat del poder està exempta d’investigació és la negació de l’article de la Constitució sobre la sobirania del poble que els hi ha atorgat amb el seu vot el càrrec que ocupen. No entenc aquesta contradicció, com tampoc la base filosòfica d’una monarquia parlamentària. Els partits que van votar immunitat són els mateixos que voten l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, quan possiblement la seva manipulació de la Constitució és un greu delicte d’empressonament i pregonen lliurament que són demòcrates i quan en el Congrès, parla un diputat que no és dels seus abandodnen la cambra perquè són inviolables. I no em feu jugar amb la paraula, perquè aleshores s’arribaria possiblement massa lluny. Personalment la dignitat que admiro d’una persona és la integritat, solidaritat i veritat. La persona que les compleix no necessita càrrecs polítics per ser inviolable, és responsable perquè forma part de la definició de la seva identitat. I dissortadament en el món del poder polític, econòmic, cultural i religiós hi ha massa irresponsables per inviolables legals.

Em cau la cara de vergonya

He escoltat, per casualitat, acusacions d’Albert Rivera contra TV3 aprofitant l’entrevista que l’emisora li feia. Una demostració de com és la classe política dels partits majoritaris. No conec la història del naixement de C’s però assebentat per lectures de comentaris i entrevistes m’he format una idea del seu president que en la seva trajectòria inicial hi té molt a desitjar, com per exemple no complir les obligacions de pare envers els seus fills, independentment de la separació, que no en conec els motius, ni falta que em fa, però sí conec a la familia i molt i els indicis, i gairebé posaria la mà el foc i no em cremaria, que el tema de la llibertat dels pobles hi té molt a veure. I penso així, perquè personalment vaig llegir la pintada a la botiga de la seva mare en que es declarava al PP responsable del fet, i quan ho denuncià va partir per la mitat el cartell i només va penjar la part que li anava bé per atacar els independentistes. Respectarè sempre el seu dret de ser unionista, però que sigui sempre demócrata i està demostrant que no ho és. No sap, ni vol llegir els fets que són prou clars i aleshores s’enten perfectament el seu odi demanant l’aplicació de l’article 155 que és un article copiat de Hitler. No vol la independència de Catalunya, és lliure, però no ho és per prohibir-ho a ningú per què començant per la Constitució Espanyola i seguint pels tractas i acords signats per Espanya amb Europa, el dret a decidir és un dret lícit i vàlid en el marc de la llibertat d’expressió. Suposo que se’l sap de memòria però reprodueixo l’article 15 de la Constitució: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, de raça, sexe, religió, OPINIÓ, o qualsevol altre condició o circumstància personal o social”. Una actuació democràtica amb aquest article de la Constitució, l’aplicació del 155 exigia primer de tot un diàleg que durant déu anys el president Rajoy negà. I per acabar, només el comportament que ha tingut amb la presentadora de TV3 hi ha prou motiu per retirar-li l’acta de diputat, perquè no ha estat indigne només com a català, sinò com espanyol (si ho vol ser i té tot el dret, però no el de desacraditar.). És vergonyós un comportameent com el seu amb una televisió pública que tant a ell com a la seva companya de partit els ofereix espais per expressar les seves idees, ho aprofiti per criminalitzar un treball que ha estat i és una de les televisions més valorades per Europa. Si creu que el camí que ha escollit és el de la verdadera política, endavant, però quan l’hora de la veritat es trobi abandonat al marge de la política, que les seves llàgrimes expressin arrepentiment i les seves paraules demanin perdó. Per què n’haurà de demanar a molta gent, fins i tot dels que creien en ell.

El papa Francesc testimoni de Déu al món.

Sóc dels convençuts, essent un sacerdot secularitzat, que l’actual Papa és una alenada d’aire fresc enviada per Déu a l’Esglèsia Catòlica i al món. He de reconèixer que molts dels moviments detectats en el catolicisme m’han portat a no creure en les institucions, millor dit, en alguns representants de les institucions, i a reafirmar-me en el missatge evangèlic que dóna sentit a la meva vida. Independentment de les meves tendències, estic convençut que la continuitat de l’esglèsia, malgrat els problemes, superarà tots els atacs i es mantindrà ferma. I és precisament el lideratge de l’actual Papa Francesc que m’ha aportat el darrer argument. Desde la consciència d’una persona, que ha cursat els estudis teològics indispensables per arribar al sacerdoci, no entenc, ni puc entendre postures d’alts càrrecs de l’Esglèsia, bisbes, arquebisbes i cardenals, que desenvolupin la campanya que estan portant a terme contra el succecsor de Sant Pere, amb autoritat per fer i desfer dins de la religió católica. I és precisament aquest comportament que molt sovint m’ha portat a dubtar de les institucions religioses i a concentrar-me en aquelles paraules de Jesús a la Samaritana quan li diu que d’ara en endavant no anireu al temple a orar sinó que adorareu al Pare en esperit i veritat. I des d’aquesta concepció i seguint a l’actual Papa havent-me endinsat darrerament en el seu pensament en l’encíclica LAUDATE SI,      que m’he reafirmat més en la meva postura de seguiment de l’evangeli, que en el fons és una defensa aferrissada de la dignitat de les persones i si filem més prim, de la imnportància de la dóna en el món. Les acusacions del jubilat araquebisbe i  nunci apostòlic Carlo M.Viganó, perdoneu-me l’expressió em sonen, a blasfèmia. I m’hi sonen més quan m’he assebentat de l’amistat tinguda amb el Cardenal que acusa de pederàstia. El moment i la forma de l’acusació són una demostració de la manipulació per obligar al Papa a dimitir amb les mateixes idees que cinc cardenals de la cúria romana contraris a l’actual Pontífex van escriure un llibre buscant poder-lo acusar d’heretge i així destituir-lo. La pederastia és un escàndol que s’ha de castigar, càstig sí, però perdò també. Teològicament és inadmisible que es parli de càstig sense cap referència al deure de perdonar si es demana. Per a mi és molt més greu aquesta acusació feta per cardenals, arquebisbes i bisbes i fa més mal a la religió cristiana que mil pederastes. Amb tota la sinceritat d’una persona, que parla desde la dignitat humana, no puc entendre i menys acceptar que es parli malament d’un Papa que es desviu per complir l’evangeli amb la defensa de la dignitat humana.

Alló que no entenen certs purpurats, ho enten el militant de la CUP, David Fernàndez, quan escriu:”No sé si el discurs del papa es pot qualifiucar d’anticapitaslista. No ho és nítidament, però sí que és cert que connecta amb una tradició de base de l’Església molt perseguida, amb símbols com Casaldàliga i Leonardo Bof. El seu discurs és innovador, contrari a moltes coses”. Amic en les idees, permet-em afegir un nom molt important, el de l’arquebisbe de Nicaragua, Monsenyor Romero assessinat per l’exèrcit mentre celebrava la missa, avui enlairat als altars pel Papa, i defensor de la Teologia de l’alliberament de Leonardo Bof. Sincerament, els humils i necessitats, els éssers humans que mereixen tota l’atenció de l’evangeli i de la teología de l’alliberament i com l’evangeli condemnen les riqueses desproporcionades, com es dedueig de la parábola del ric condemnat al foc de l’infern, que demanava ajuda i ja havia fet tard. Dissortadament darrere la condemna del Papa per alts càrrecs de l’esglèsia catòlica hi trobem la del diner causant de la pobresa criminal que condemna a mort a milers de nens i nenes i de gent gran. En aquesta panoràmica de perssecució del Papa Francesc s’hi respira l’odi del poderós contra l’ indefens i d’una manera massa subtil l’acceptació com a norma de les corrupcions de tota mena. El Papa Francesc és l’apòstol del segle XXI en defensa de la veritat, la llibertat i la igualtat amb la base de la filiació divina de totes les persones, es reconegui o no.

L’article 155 de la Constitució una llei antinatura.

Els fets històrics viscuts a Catalunya amb ocasió del referéndum no vinculant, que van votar els independentistes el dia 1 d’octubre de 2017, palesen amb força evidència que l’aplicació del esmentat article fou contra natura i a la vegada contra la mateixa Constitució per l’efecte de les violències policials i per incomplir l’article 14. La Constitució no justifica cap violència ni física, ni moral contra les persones. La dignitat personal és una qualitat integradora del ser humà i la seva agressió comporta una renúncia a ser persona. L’aplicació d’un article de la Constutució mai pot portar a l’incompliment d’un altre. La problemàtica rau en el respcte a la identitat i dignitat humana que massa sovint s’ignora en benefici del exrecici del càrrec que la humanitat  ha encomenat. Ser govern, ser força d’ordre públic, ser administrador de justícia no és un argument per actuar al marge del ser persona. I el fet de lesionar un ciutadà que pacíficament davant de l’escola dels seus fills defensa el seu dret a votar democràticament és una vulneració dels drets naturals de lliberat d’opinió i fins i tot pot esdevenir una prevaricació de la llei. Precisament els efectes produits per vulneracions naturals per part d’instutucions humanes polítiques, religioses, econòmiques i socials estan generant al món un moviment urgent d’un canvi de mentalitat en la consciència de tots els humans, perquè és precisamenl la mentalitat social dominant la culpable de mals que amenacen  la continuitat de la humanitat. I precisament el canvi més urgent és aquell que proclama el respecte pel fet de ser persona per què esdevingui norma el respecte a la naturalesa tota, orgànica i inorgànica. El mal tracte del subsol ha portat al desequilibri social existent incomprensiblement al segle XXI que tant es parla del progrès de la ciència i de la tecnologia. Un exemple el canvi climàtic. El progrès és autèntic i just quan se’n beneficia tota la humanitat, no només aquelles persones que la seva economia els hi permet. És una befa criminal a la societat quan una empresa farmacèutica deixa de fabricar algun medicament perquè qui els necessita no té diners. Quin ordre social és aquest?  Quan un col·lectiu prou connsidrable demana un canvi en l’organigrama polític per esdevenir independent i se li barra el camí per la força sense el dret a la paraula que és la seva raó, s’està actuant antinaturalment i alló que hauria de ser una llei al servei del ciutadà esdvé injustícia i una llei basada en el poder de les armes. En la forma de manifestar-se els grans polítifcs estatals d’Espanya palesa tot l’aspecte, que valorant la manipulació d’embrions humans, alló que la l’estat proposa és una mena de sistema dd’eugènsi política per canviar la identitat dels pobles d’Espanya perquè tots siguin Castella. I aquesta manipulació política dels pobles porta a negar els drets de la llibertat. Una greu manipulació de la història i quan es manipula, els resultats són la conversió de l’odi en norma.