ÈXITS I FRACASSOS DE LA INTEL·LIGÈNCIA HUMANA

Essent com és l’ésser humà una criatura finita, l’abast de la seva intel·ligència meravella fent pensar, que la seva veritat de ser, obeix a un destí de projecció divina. La llibertat emmarca les seves capacitats, que palesen al seu pas pel temps, la veritat d’un ser ple de possibilitats perquè alló que avui descobreix o inventa demà ho perfecciona i cada dia que passa les seves obres insinúen un desig d’eternitat. Però per altra banda també demostren la realitut de limitacions. Les obres dels humans a la terra estan marcades pels dos extrems. I és precisament aquesta circumstància que avui el treball és un èxit i un temps més enllà esdevé un fracàs. I aquest èxit i aquest fracàs tenen una mateixa intel·ligència. Per exemple a Granollers un temporal arrencà les planxes de ferro d’una teulada. Per què aquesta sí, i la del costat,no? Les dues foren dissenyades per dues intel·ligències diferents. Si era imprevisible el resultat, serà positiu per a un futur? En el món s’estan produint moltes morts humanes per culpa de destruccions d’obres fetes per humans. Per què? Per falta d’intel·ligència? Per un excès de seguretat sense pensar en efectes posteriors? En la construcció d’un edifici no hi ha agents externs previsibles? Serveixen aquets fracassos per una construcció de futur més segura? Però no només en la construcció d’edificis, sinò també de carreteres, ponts, vehicles i passejades per les ciutats i muntanyes? En aquesta dicotomia d’èxit i fracàs s’hi intueix la veritat de mancances humanes. En certa manera és el joc de la vida que dirigeix la llibertat. Però la persona juga un altre paper de responsabilitat en la naturalesa. Un paper sota la corrupció del diner que afecta directament a la dignitat de les persones causant de diferències, que condemnen a la misèria i també a la mort. Però en aquests efectes mortals hi juga un paper capital la intel·ligència d’uns humans que es creuen déus i senyors de la vida i de la mort. I l’èxit i el fracàs també hi juga. L’èxit dels que maten i el fracàs dels que moren sota les bombes. Els desastres naturals poden ser o no previsibles, però els desastres de les guerres són estudiats i buscats. I aquests desastres que afecten als ahumans més humils es fonamenten en l’orgull del poder i en l’incompliment del primer manament natural sobre l’us de la intel·ligència humana, essent el seu objectiu la dignitat de tots i no la indignitat d’uns pocs com és en l’actualitat.

Un desastre d’una tormenta mou la solidaritat dels ciutadans propers als afectats; els desastres del bombardeig d’una guerra mou el capital d’aquells que esperen ser més rics amb la reconstrucció de les cases enderrocades sense tenir present els sense llar per culpa de la guerra. Si furguem molt endins el comportament humà tant en els danys de tormentes com en els de les guerres arribarem sempre a la mateixa conclusió, que la culpa està en la corrupció del diner, per què per guanyar-ne tot si val. Aquesta és una llei en l’actualitat històrica dominant, de tal manera que sense cap mena de vergonya se la qualifica de democràcia. I en aquest espai ens trobem que factors natutals negatius són producte de l’egoïsme del diner i coneixent el risc hi ha estats que es neguen a posar-hi remei. Es tracta del canvi climàtic. La intel·ligència humana  responsable demana buscar solucions, la intel·ligència humana económica respon que primer és el diner. Dissortadament o sortosa, del risc no se n’escaparà ningú.