EXISTEIX DÉU?

Una pregunta quina resposta palesa, en positiu o negatiu, l’ordre social. Jo em pregunto, de veritat la humanitat nega la seva existència? La negativa pot ser de paraula i de fet, raonada o egoísta. Però la història la nega o l’accepta? Perquè la nega o perquè l’accepta?. La resposta ens la pot donar el mandat bíblic quan diu a la humanitat, Adan i Eva, creixeu i multipliqueu-vos i pobleu la terra. L’organització social depen totalment de la voluntat humana. I des dels períodes més llunyans, el poder diví ha estat reconegut però manipulat. Els humans responien als seus supósits amb divinitats com el sol i la lluna, creant una mitologia amb deus de la guerra i de diferents relacions humanes i divinitzant persones que havien assolit un cert prestigi. Però darrera sempre emergia l’exercici del poder. La divinitat era una necessitat a Asíria, Egipte, Roma i Grècia. A la Índia, Japó i Xina depenia d’una filosofia amb un sentit més humanista, com l’hinduisme amb l’assoliment del nirvana. I en les tribus d’Amèrica i Àfrica es vivía en la figura del bruixot. En el llibre de la Bíblia es parla de déus i del Déu únic amb una convivència amiga o enemiga entre els seus pobles. Directament o indirecta l’existència de Déu sempre ha estat reconeguda, perquè alló que la humanitat necessita és una autoritat responsable de la seva convivència. I curiosament, a ple segle XXI, hi ha un ordenament polític que prescindeix de la divinitat però que en la realitat es considera déu. Les formes són més significatives que les paraules i avui dia és una exigència la separació entre política i religió com si fossin filosofies contràries amb el comú denomidor que el beneficiari d’ambdues és l’ésser humà. I és precisament un enfrontament entre els dos poders que porta la humanitat a la greu crisi del respecte humà, com si algunes persones siguin moneda de canvi que se les pot sotmetre a l’esclavatge i fins i tot disposar de la seva vida. És la realitat política del segle XXI dissimulada amb pell d’ovella.

La gran crisi dels nostres dies es deu sense cap mena de dubte a una manipulació descarada de les relacions humanes.I per donar-hi una imatge de bondat es dicten unes lleis i constitucions que a l’hora de la veritat estan al servei del poder, que dissortadament està en mans del diner. I amb aquesta realitat la religió és un estorb, d’una manera preponderant el cristianisme, perquè segons l’evangeli són els pobres els predilectes de Déu. I no es de bades que tota doctrina que defensa els drets fonamentals de la vida és manipulada si no per la llei, sí pels respondables de fer-la complir, tenint-ne prous exemples a Europa i concretament a Espanya. I és precisament a aquesta política a qui li fa nosa l’existència de Déu. I personalment penso que la necessitat d’una justícia digna pels pobres que han estat tractats injustament és l’argument més convincent de la seva existència. Ja sé que científicament no es pot demostrar, però tampoc que no existeixi. Hi ha arguments de vida que són tant o més convincents que els científics. I els grans pensadors, qué hi diuen? És tema d’un altre article.

IMATGE DE LA HUMANITAT AL SELGLE XXI

Estic convençut que jo sóc humanitat. El meu ego és la humanitat que programa la natura? Els llatins aconsellaven “conèixe’t a tu mateix”. Què volien dir amb aquesta sentència? Humilment penso que la meva aportació a la globalitat humana serà l’assignada, quan la meva resposta sigui, sóc una persona digna. He assolit aquella perfecció que en cada moment em permet aportar accions positives i de progrès en la globalització?. És veritat, que si sóc conscient i fidel a la història, la responsabilitat de la meva dignitat és meva. Però en la voluntat de voler ser jo en cada moment de la meva història no hi juguen interferències que dificulten el meu treball? Dissortadament l’experiència m’ensenya que la política i també la religió dificulten la meva realització, però també dificulten poder millorar en la meva formació. En el camí de la meva contribució a la humanitat s’obstaculitza l’exercici de la meva llibertat. No se’m permet expresar les meves idees si són contràries al model polític del moment. I en aquesta referència, en el meu país se’m va prohibir parlar en l’etapa escolar la meva llengua. I aquest fet en un nen de 8 anys que no havia parlat mai castellà era una dificultat gran rebre les lliçons en un idioma que no era el seu. És veritat que el vaig aprendre per immersió lingüística però l’hauria après millor si aquesta immersió hagués estat amb una bona germanor entre el català i el castellà. La llarga etapa d’estudis només en castellà causà una greu obstrucció a la verdadera imatge de la meva identitat. Quan es deforma l’ensenyança deguda en els primers anys de l’escola només una forta personalitat superarà el trauma i esdevindrà un jo digne i global. Perquè a la meva globalitat no li puc treure la veritat de ser català. Estic content amb el meu català però seria molt millor si en la meva etapa de formació no si haguessin posat entrebancs per culpa d’una política dictatorial que alló que volia era liquidar el meu idioma i la via més directa era privar als infants la seva parla. Encara recordo quan estudiant teologia se m’obligà demanar perdó per parlar català amb un company català amb els braços en creu i davant de tota la classe. I estudiava per capellà. I no fou l’únic exemple. L’he explicat alguna vegada. En unes exercitacions espirituals a la Granja (Segóvia) se’ns apropa un capellà gran de Castella i a mi i a un company també català ens proposà fer el propòsit d’esmena dels nostres errors de no parlar més català. Disortadament en plena democràcia aquesta és la filosofia de l’estat espanyol amb connivència de l’Esglèsia espanyola. Si els dos més grans poders d’Espanya pensen igual, com queda la meva dignitat humana? Quan la política i l’autoritat religiosa la recolza, on rau el deure de respectar els meus drets de persona per poder-me realizar dignament? Quan les individualitats són perseguides i legalment (se suposa) deformades quina és la imatge global de la humanitat? Catalunya no és respectada per l’estat i per l’esglèsia centralista és veritat però fent una ullada al gran món de la pobresa encara sembla que gaudim d’una certa glória.

Glòria que no pot està callada perquè en la seva lluita per la dignitat no pot deixar de banda la lluita en defensa dels milions de persones que la política mundial persegueix perquè no compleix el seu deure de deixar-els-hi complir el mandat de creixeu i multipliqueu-vos. La política és i ha estat la culpable de la misèria mundial i de les guerres que són un crímen contra la humanitat i una desobediència del mandat de la història. I aquesta situació em tortura perquè m’impedeix poder fer més per la solidaritat humana. Estimar tota la humanitat com he d’estimar a Déu. I m’ho impideix perquè no em deixa obrar com jo voldria. I com jo milers de persones. Necessitem una política humana de veritat en la que l’economia i l’art de governar estigui al servei de les persones.

LLUITA PER LA DIGNITAT

Hi ha ambients en la història que de la indiferència en fan norma de convivencia, de la befa demostració de relacions humanes i de l’insult la mà estesa de la indignitat. Dissortadament la imatge mundial de la humanitat no és la d’una convivència pacífica sinò el regne de l’incivisme configurador de la globalitat. La culpa no és de la manca de pensadors, tot el contrari, és el buit que es fa de les seves idees. Desprès de la II Guerra Mundial cinc persones polítiques intel·ligents van programar les bases d’una Europa sense guerres, començant un model democràtic creatiu, però cinquanta anys desprès aquest model, que injectava esperança, perd poder i devalla perillosament cap a una tornada del model dictatorial. Estem al bell mig d’una contesa conflictiva amb una amenaça feixista per una banda i per l’altra el clam desesperat de la veu dels pobles. La inseguretat d’un futur global en el que la dignitat de les persones sigui la centralitat i el risc de que l’economia esdevingui el poder absolut donen pas al que vol ser una credibilitat desitjada d’un poder vestit de pell d’ovella, enganyant als pobles de la terra fent-te’ls acceptar gat per llebre amb un globalisme hipòcrita, que enlluerna amb el diner  cegant per impedir que els altres també en guanyin, tenint per norma que per fer diner tot si val. I aquest tot si val compta la pobresa de la majoria amb milions de morts per mancances d’una subsistència digna. Aquesta és la imatge que projecta la política del segle XXI. S’ha tergiversat el concepte de lluita per la dignitat humana amb el principi que sense diners només hi ha indignitat, perdent el dret a ser. La manipulació de la lluita per una convivència en pau ha patit una manipulació tan manipulada que massa gent davant els problemes confessa resignada que no hi ha res a fer. I aquest és un èxit negatiu que el diner ha fet creure que era positiu. És el ventall de les grans potències, que mentre es treuen de sobre el vent de la pobresa, volen fer creure als pobres que la culpa és seva per ignorants i poc treballadors. En aquest context, Catalunya és una petita llum d’esperança, que sortosament porta més de tres cents anys encesa i les tormentes enemigues no poden apagar-la, buscant la força dels vents de la política dominant. El risc de caure en  mans d’una política dictatorial no és gens menyspreable tant si guanyen a Espanya les dretes absolutistes i l’esquerra acomoditícia com ens ensenya la història dels nostres dies. El panorama polític de la pell de brau no és gens afalagador. La defensa que ha fet la ministra Calvo del ministre Borrell davant el ridícul que ha fet en la Cadena de televisió Deutsche Welle News n’és una mostra, com també ho és la forma com Pablo Casado ataca al President Pedro Sànchez. Malgrat l’amenaça de la tormenta política tinc l’esperança en els presos polítics catalans i preses polítiques catalanes que en la presó i en el judici demostren amb fermesa i dignament el seu lideratge que estic convençut recuperaran el seu espai en el govern de la generalitat. La dignitat dels independentistes és l’argument de la seva llibertat.

EM PREOCUPEN I EM FAN PENSAR LES ELECCIONS DEL 28 D’ABRIL

Des d’el meu pensament independentista, de la meva ideologia religiosa i del concepte de dignitat humana em pregunto com he de respondre a la filosofia del govern socialista durant la campanya i el dia 28 d’abril? En la contraportada del meu llibre EL MON NECESSITA UNA POLÍTICA HUMANA hi he escrit:”l’obra d’art de la humanitat és la convivència universal i els seus beneficiaris, que són tots els ciutadans, tenen el dret i el deure d’analitzar i valorar la seva qualitat artística i demanar explicacions de les deficiències que s’hi detecten als responsables polítics, religiosos, econòmics, culturals i cívics”. Per a mi, la convivència és una obra d’art amb el seu corresponent esperit poètic i dissortadament la política dels nostres dies no és ni poètica, ni artística, per una raó fonamental, no respecta la dignitat humana de tots els ciutadans i quan dic tots és perquè parteixo de la base que l’equivocar-se és un dret de la llibertat. I la meva llibertat em diu que el meu pensament independentista és un dret. I estic convençut que el meu vot no pot ser d’altra manera. Aquests dies he llegit i llegeixo llibres dels empresonats, ESPERANÇA I LLIBERTAT, de Raúl Romeva, ORIOL JUNQUERAS, FINS QUE SIGUEM LLIURES, de Sergi López i ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn i la seva lectura m’ha confirmat el meu vot independentista perquè en un món global és una manera democràtica d’allargar la mà als que no pensen igual que jo. Filosòficament he de ser fidel a una humanitat global des de la diferència i religiosament, també des d’ideologies diferents, he de practicar la llei de l’amor i només sent jo digne amb el meu vot defensarè els drets de les dones, els drets dels pobles i els deures que ens imposa el canvi climàtic. Des d’aquestes reflexions defensarè els meus drets respectant els drets dels altres, defensarè el meu idioma perquè com millor el parli més fàcil em serà comprendre els altres. Curiosament el meu aprenentage del castellà fou per immersió lingüística i si quelcom em dol és no saber parlar l’euskera i el galleg. El meu vot, el dia 28 d’abril serà a favor d’una Catalunya independent i el camí esdevindrà més planer si el vot dels catalans, ciutadans i ciutadanes que viuen a Catalunya i parlin l’idioma que parlin, és un vot pel dret a decidir i la llibertat d’expressió. Si alguna persona té curiositat de coneixer millor el meu pensament la convida a entrar en el meu bloc  filosofiaipensaments/joan sala vila i a llegir el meu llibre esmentat al començament d’aquest article, que es troba a Granollers a Llibreria La Gralla, llibreria Buñuel i Restaurant Anònims; a Parets del Vallès,Imprempta-llibreria Farrès i per Sant Jordi, també a L’Espolsada de Les Franqueses del Vallès. La  llibertat, el dia 28 d’abril, ha de ser la llei de la dignitat humana.Desde la meva fe recordo la norma evangèlica que ens diu que on hi ha amor no és necessària la llei i que estimar a l’enemic és una manifestació d’amor universal. El dia 28 d’abril perquè estimo a la humanitat votarè per la independència de Catalunya, perquè el meu vot ha de reflectir la meva identitat que és catalana

TÉ RAÓ DE SER EL JUDICI CONTRA EL PROCÈS CATALÀ?

El seguiment del procès i la lectura de la Constitució em diuen que no. La lectura dels llibres, ESPERANÇA I LLIBERTAT, de Raúl Romeva, ORIOL JUNQUERAS, FINS QUE SIGUEM LLIURES, de Sergi Sol, les decisions dels Tribunals de Bèlgica i Alemanya, conjuntament amb  manifestacions d’autoritats i polítics internacionals,  confirmen el meu pensament que amb la Constitució a la mà no és legítim.  En el preàmbul hi llegim “consolidar un estat de dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular”. I aquest concepte no es va tenir en compte a l’hora d’aplicar el 155. La voluntat de més de dos milions de ciutadans catalans del dia 1 d’octubre i del 21 de desembre no fou respectada quan la Constitució diu que les lleis de les Comunitats autonòmiques les voten els ciutadans de cada autonomia, no de tot l’estat.

Però el preàmbul va més enllà “col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra”. I Catalunya és un poble de la terra com ho demostra tenir un parlament propi quan Espanya encara no era un estat, com ho palesa l’escut de l’emperador Carles V, i en el regnat dels Reis Catòlics, Isabel la Católica no governava Catalunya, el reui era el seu espós Ferran. Se’m dirà que el preàmbul no és llei, però és la filosofia de la llei. Quan Mariano Rajoy amb la votació del Senat va destituir el govern català amb l’aplicació del 155 va imcomplir el paràgraf 2 de l’article 10, que diu:”Correspon als poders públics de PROMOURE les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups, en els quals s’integra, siguin reals i efectives; REMOURE els obstacles que impedeixin o en dificultin la plenitud i FACILITAR la participació de tots els ciutadans en la vida política, económica, cultural i social.” Cap d’aquestes tres recomenacions es complí, sense reflexionar que desautoritzaven el famós NO del  president de l’estat. No només no es van complir sinò que es prevaricà enviant la policia a impedir la voluntat popular, que la Constitució reconeix. Veurem l’article que ho permet. No es va fer res per REMOURE obstacles que en una democràcia es remouen parlant i votant, i quan el Sr. Rajoy organitza la seva votació no compleix els resultats. Amb el seu 155 no va facilitar a tots els catalans participar en la vida política, económica, cultural i social. Uns, els independentistes foren apartats de la política, tots de l’economia provocant la fuga d’empreses, als independentistes els negà la seva cultura perseguint la llengua i l’escola i a tots la vida social. M’he saltat el PROMOURE, fent tot el contrari negant la llibertat de pensament. L’actuació de la policia i de la guàrdia civil també han de complir la Constitució que en l’article 15 recrimina la seva actuació, quan diu:”Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants”.Els ciutadans que van necessitar assistència mèdica, com el que va perdre un ull per l’us il·legal a Catalunya de les bales de goma, els i les que foren arrossegats per terra estirant-els-hi els cabells, els que reberen coces d’odi de les forces d’ordre, la gent gran, homes i dones maltractats, són testimonis, encara que el tribunal no els hi concedeixi aquest dret, de l’incompliment de la Constitució. I d’aquest incompliment en són responsables el President del Govern i el ministre que envià la policia. I no s’hi valen excuses de policies maltractats perquè foren ells amb el “a por ellos” que complien ordres contràries a la Constitució. Però no només s’oblidà olímpicament la Constitució sinò també la Declaració Universal dels Drets Humans de la que el paràgraf 2 de l’article 10 diu:”Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractas i els acords internacionals sobre aquesta matèria ratificats per Espanya”.

Alló que Espanya ha signat encara que no consti en la Constitució també és d’obligat compliment. Hi ha un article que sembla afavoreixi l’estat però només ho sembla. És el 16 que en el paràgraf 1 diu:”Es garanteix la llibertat ideológica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per el manteniment de l’ordre públic protegit per la llei”. Defensar els drets amb la paraula, o amb la resistència passiva és un dret que també reconeix la Constitució. No m’allargo més, ja hi haurà altres articles per tractar el mateix tema. Només hi afegeixo la sentència del Tribunal Internacional de la Haia, que es prou clara respecte als drets del poble.

PP de Catalunya més dignitat a l’escollir caps de llista

És curiós, jo que sóc independentista, acabava de presentar el meu darrer llibre de poemes en una farmacia de Barcelona i passa pel meu costat, amb cara de pocs amics, el Sr. Garcia Albiol i al devant un grup de fotògrafs gent, que es dirigía al mateix indret, entre d’altres amb el seu somriure sorneguer la Sra. Alícia Sànchez Camacho. Per la premsa vaig deduir que esperaven l’arribada del Sr. Pablo Casado i la Sra. Cayetana Àlvarez de Toledo, cap de llista del PP per Catalunya. Pel que vaig viure al carrer no despertava masa interés l’esdeveniment. Però les paraules que hi pronuncià la Sra. Cap de llista em van demostrar tot el contrari del que ella deia. Un polític que vol convèncer per la seva dignitat ha de mesurar molt les paraules i la persona en questió s’enfilà en l’arbre que no era. Basar-se en la Constitució per negar el dret d’opinar als independentistes és una manipulació flagrant i no entendre qué vol dir ser demòcrata. El respecte a la dignitat de la persona l’exigeix la llibertat, inherent al ser humà, que es fonamenta en el dret a equivocar-se, que no és el mateix que mentir.

I amb aquest dret jo demòcrata he de respectar el pensament de la Sra. Cayetana Àlvarez de Toledo amb el valor afegit que tinc el meu dret per dir-li que s’equivoca. I a partir d’aquí, a demostrar la qualitat democràtica personal. I les paraules pronunciades en l’acte de presentació no palesen la dignitat desitjada. Per començar tracta al President Torra de dictador amb unes paraules que la denuncien:”Només els “caudillos” totalitaris diuen jo sóc el poble”. I afegeix:”el poble no és ell, sinò la suma de ciutadans lliures i iguals d’una nació democràtica.” Perdoni que li digui que no té ni idea del llenguatge global i menys de la filosofia del globalisme, avui, que el seu partit tant parla de globalització. El pensament globalista em permet dir jo sóc el poble però alló que no em permet és dir que tenim el deure de pensar el mateix. Perquè per dret natural i constitucional si hem de pensar el mateix deixem de ser lliures i iguals, iguals perquè el deure de pensar el mateix nega la llibertat. Jo no sóc tots els ciutadans pel sol fet que ciutadà suposa la diferència entre uns i altres, però si dic poble no faig diferència entre ciutadans perquè tots són poble. I aquesta senzilla reflexió ens diu en què consisteix la democràcia. Respectar el pensament diferent de l’altre. I al dret a pensar diferent a mi que no  penso com vos em dieu de defensar “la ideología reaccionària, tribalista i segregadora” i sóc perillós perquè vull liquidar l’estat constitucional.Jo encara que ho pensi no li dirè mai en públic, ni per escrit que sou reaccionària, tribalista, segregadora i peillosa, perquè el meu deure és dialogar i arribar a un  consens sobre les pròpies idees sense renunciar-hi peró sí, trobant una convivencia paífica. I vos acuseu, insulteu i allçó que és contradictori fugiu del diàleg amb els independentistes que són tant o més constitucionalistes que vos. Per vos el Sr. Puigdemont és un fugit de la justicia i un xenòfob, adjectius que la justicia europea contradiu. Per altra banda no respecteu tampoc als espanyols que pensen diferent quan afirmeu de Pablo Iglesias que l’heu “vist vell i esgotat” i que “la seva tornada m’ha semblat patètica”. Qué em direu si jo us dic que sou vos qui m’ha semblat patètica i no ho negarè, ho confirmarè dient-vos que parleu malalment dels altres perquè no teniu arguments per defensar-vos i quan una persona no té arguments es torna dictadora. Només us donarè les gràcies per una raó perquè amb el vostre comportament i les vostres paraules l’independentisme creix, no mort, i el camí per la independència cada dia és més segur, més ferm i irrenunciable. I com independents no anem contra Espanya, qui hi va és l’Estat Espanyol per culpa del PP, de C’s, VOX i el PSOE. La independència de Catalunya farà més democràtica a Europa la marca Espanya.

AMB POESIA GUANYAREM LA INDEPENDÈNCIA

Viure poèticament significa viure en llibertat perquè la poesia integrada en el nostre jo és la imatge de dignitat més convincent. El saber és valor afegit del ser, la poesia és essència. Ser poesia palesa la vivència racional de les passions amb un respecte imprescindible del dret a equivocar-se. La llibertat és la qualitat creadora de la dignitat. L’error no taca la dignitat si la raó demostra a la llibertat el reciclatge necessari per esdevenir veritat. La llibertat és la qualitat humana que defensa més positivament la dignitat. La poesia, que és acció creadora amb la paraula, la imatge i el treball, defensa el valor indispensable de la dignitat perquè la persona esdevingui artista de la veritat. Les passions amb l’ampli ventall de les seves manifestacions són el desig humà de les vivències que palesen la vàlua humana, social i cívica de les persones. L’error no és enemic de la veritat és un desviament en el camí que cal rectificar i la persona està capacitada amb intel·ligència i racionalitat.

Un dels grans valors de la llibertat rau en la possibilitat de reciclatge per sanejar la dignitat emmalaltida que reclama veritat. La poesia controla amb la capacitat artística la imatge de la humanitat. La poesia és molt més que escriure poemes. És l’anima de la persona descobrint la bellesa pròpia i aliena amb capacitat de revertir la lletjor en boniquesa, la tristor en benestar i el fàstic en bon gust. Són els pols de la llibertat en la creació de la imatge. I l’art, i particularment l’art de la paraula, crea imatges. La vida és el llenç suport de l’obra literària d’art personal de cada ser humà i la vida pateix alegries i penes, llàgrimes i somriures, salut i malaltia, diferents versos dels seus poemes viscuts en l’ambient del temps i de l’espai. No debades la poesia  es cataloga per les seves modalitats en lírica, èpica, subjectiva, objectiva, histórica i esdevé reflex valorador de les variants vivències de les persones i n’existeix una, la poesia visual, una imatge i quina millor imatge de l’ésser humà sintetitzada en la mirada?

El món de les passions, emocions i sentiments, és la font inspiradora del poeta com ho palesa cada poema, missatge de la interioritat psíquica d’una manera de ser molt personal. No és debades que en expressions alienes a la paraula s’hi captin sensacions que afecten l’esperit afectant en bé o en mal la moral de les persones. Sensacions de benestar i felicitat que la persona gaudeix en el seu treball són aspectes poètics que qualifiquen la personalitat. Una cuinera i un cuiner senten la satisfacció del plat del menú donant-li en la seva presentació un toc, que el fa agradable a la vista. És obra d’art de la imatge que en silenci recita el poema íntim del plaer. És aquella capacitat pròpia del ser humà de convertir el treball en plaer i endevinar en l’objecte que està fabricant aquelles sensacions que el fan sentir feliç i satisfet. Creure en un mateix i viure la capacitat  creativa amb que la natura ha programat el ser humà és essencial per ser configurador d’una convivencia pacífica i de germanor. Per aquesta raó és tan important exercir de poeta en la vida.

Si tots els humans fossin conscients d’aquesta qualitat tindrien fe en els altres, els respecterien, la dignitat seria llei de convivència, i les lleis socials cedirien el seu poder a l’amor. Perquè l’amor és el motor de la vida en la seva doble modalitat, el amor eròtic i l’amor místic, són les dues modalitats que que vesteixen la dignitat en l’espai i en el temps, en l’ahir, l’avui, el demà i en el futur de l’altra vida. Que la  vida sigui un poema és la victoria de l’amor creatiu de la humanitat. I el principi solidari de la globalitat humana rau en un jo digne. Els romans ho resumien en el “gnosce te ipsum”, conèixe’t a tu mateix. És la capacitat de poblar la terra que el Gènesi ordena als primers pares de la humanitat.

QUAN LA POLÍTICA DÓNA GAT PER LLEBRE

La situació política de la pell de brau en els primers vint anys del segle XXI palesa una imatge que volent ser una obra d’art surrealista pel seu missatge artístic no és altre cosa que donar gat per llebre. Una demostració d’aquesta interpretació la trobem en les repetides afirmacions del govern espanyol que l’aplicació a Catalunya del 155 va retornar la normalitat, quan alló que veritablemengt va fer és sembrar i alimentar l’odi. I aquesta circumstància l’evidencia sense escrúpols el Judici contra el procés cap a la independència. Quan els governants necessiten escoltes per la seva seguretat posen en evidència que la seva política no és una garantia de pau i respecte sinò una provocació de desconfiança i d’incompetència en la seva gestió. I aquesta incompetència la denuncien les manifestacions del ciutadans que reclamen justícia. El mapa actual de la democràcia espanyola és un mapa dibuixat per la iimposició de majories parlamentàries beneïdes pel franquisme. El canvi de govern produït a l’estat amb la subsititució del PP pel PSOE no ha significat una millor lectura de la filosofia de la Constitució sinó des d’unes noves aparences continuar el sistema. I la dita catalana de gat per llebre es porta a la pràctica. El greu problema polític que es viu a Espanya acusant avui a Cataluyna com ahir s’acusava a Euskadi s’esten subtilment amb pell d’ovella a tota la nació. Ho demostren les diferents manifestacions de protesta que s’hi viuen. I la resposta a Catalunya, a Euskadi i també a la resta d’Espanya és la força policial i la imposició manipulada de la llei perquè no es compleix el mandat democràtic del diàleg. No m’agrada la Constitució Espanyola, no pel seu text sinó per la seva facilitat de manipulació, judicialitzant substituint el polititzant. I aquest comportament el justifiquen amb la seva campanya electoral a Catalunya el PP, C’s, VOX i també el PSOE. I tot el problema rau en l’egoïsme personal de voler ser la veritat menyspreant la llibertat de l’altre.

Un menspreu d’aquesta llibertat el trobem en la persecució de C’s dels llaços grocs amb la provocació que representa l’abocament que se n’ha fet davant les portes de la Generalitat. Una conducta auto-acusadora aquella que argumenta negant l’us de la llibertat de l’altre quan l’equivocar-se és un dret i aquest dret es respecta amb la paraula dialogant per comprobar la veritat. I aquest no és el comportament políticc dels partits majoritaris espanyols. Hi intueixo una gran semblança amb el menysteniment que els polítics tenen dels partits minoritaris i en la cultura el desinterés que el poder manifesta dels pensadors. El poder de la paraula fa mal a la hipocresia i perquè no en fassi s’arracona i per aquesta mateixa raó s’envia la policia quan el poble parla. La filosofia popular té molta raó quan denuncia poders amb pells d’ovella i que donen gat per llebre. Pobra Espanya!

REFLEXIÓ, DES DE LA LLIBERTAT, DEL PROCÈS DEMOCRÀTIC DE L’ESTAT ESPANYOL

El mapa polític d’Espanya en l’any 2019 és un desordenat trencaclosques que sembra confusió i alló que és pitjor una llibertat amb recolzament legal de l’exercici de l’odi. L’estat espanyol necessita un reciclatge en profunditat del sentit del paper de la política i el seu procès, una vegada, va proclamar-se en democràcia i va formar part de l’Europa Unida. I en els començaments de la democcràcia fou incapaç de desfer-se de les influències dictatorials del franquisme cometent el greu error de proclamar “la forma política de l’Estat Espanyol és la Monarquia parlamentària.” Una decissió hereva del llegat franquista que ho deixava tot “atado y bien atado”. I el primer error fou la proclamació de Joan Carles I, que esdevenia rei amb una història no massa neta, i mai reciclada, amb la mort del seu germà mentre manipulava una pistola, obsequi del mateix Franco. Un fet leglament impune i mai judicialitzat. La seva vida  és  exemple d’una criticable indignitat per les prou conegudes correcuites amoroses abans del matrimoni i per les seves infidelitats encara avui, amb per a mi, il·legalitat de la seva immunitat legal. Immunitat també en el camp del diner perquè no s’ha investigat mai com ha assolit la seva fortuna.

I aquest és un escàndol corroborat de ser una de les dues centes fortunes més riques del món. I amb aquest rerefons, agreujat per l’atac al Congrès dels Diputats per ordre del rei com manifestà el mateix Tejero i deixà indicat en un escrit del secretari del rei que l’advertí del greuge polític que representava i sense cap revisió judicial del fet exercí de rei sense haver estat votat pel poble. Una democràcia que va començar amb mal peu i dissortadament hi continúa com ho palesen la quantitat de portes giratòries que han situat expolitics amb sous acusadors en grans empreses, essent els més significatius Felipe Gonzàlez i Aznar amb una llarga llista. Una democràcia, quins governants no han tingut cap remordiment d’anar contra Catalunya, demanant signatures com ho feu Mariano Rajoy i com en l’actualitat no tenen cap respecte als drets democràtics, que la Constitució sí reconeix, dels independentistes catalans, idea que les lleis europees reconeixen i l’Estat espanyol nega. Des del tractament democràtic de Catalunya i dels pobles d’Espanya per part del govern de l’estat, regna tot el contrari del que reconeix la filosofía del preàmbul de la Constitució i es porta a les institucions de l’estat, justícia i forces d’ordre públic a renegar de la seva dignitat. Perquè negar el dret a un testimoni, que no ha negat als testimonis del govern del PP, és condemnar la justícia a la indignitat i en una democràcia aquesta conducta és inacceptable. El procès contra Catalunya és, i em sap molt de greu afirma-ho,  la negació de la democràcia i la tornada a la dictadura. És molt trist per a un demòcrata que fonamenta la seva conducta en el respecte a la persona escoltar testimonis de sentir-se odiats, com han manifestat els policies testimoni, i consideren que la seva actuació era correcta quan Europa s’ha escandalitzat dels seus maltractes a les persones i per a més inri els testimonis de ciutadans que patiren agressions indignants passejant pel carrer patint la mollena dels orins policials des d’el balcó del l’hotel on s’hostetjaven.

El seu comportament cívic i el crits “a por ellos”, no són greuges sancionables quan els cometen les forces dites de l’ordre públic? Una mica més de decència i responsabilitat a l’hora de jutjar comportaments que són democràtics i manipulant-los se’ls converteix en acusació contra innocents. És incomprensible que un estat democcràtic manipuli les normes, com s’està fent contra Catalunya i de retruc contra moltíssims espanyols que pateixen per arribar a fi de més. La justícia espanyola, com tampoc el govern de l’estat no han reflexionat mai, ni ho volen fer, el perquè de l’independentisme que és un dret natural de totes les persones sense excepció. Penso que alló primer que cal és una anàlisi en profunditat, intel·ligent i racional, del compliment de la Constitució i si l’actual és vàlida quaranta anys desprès de la seva implantació. Les generacions actuals del primer quart del segle XXI tenen urgències que l’any 1975-2000 eren veritables i que el 2019 són inservibles. Sincerament em fa basarda comprobar com els polítics de l’estat espanyol retornen a la dictadura. Les formes de com es preparen les eleccions del 26 de maig són un missatge d’una política contra la dignitat de tots els espanyols. Si de veritat els preocupès el benestar i la solidaritat, els seus programes tindrien, que actualment no tenen, més en compte els sense sostre i a les famílies en risc de pobresa. PP. C’s i VOX mentre a Espanya hi hagi sense sostre, quina serà la vostra política de la dignitat humana? El resultat de les votacions del 26 de maig de 2019 haurien de ser una denúncia de la ineficaç política social de l’estat. La llei és necessària però quan no és garantia per a tothom, deixa de ser llei de dret per ser llei d’indignitat.

LA MEVA FE M’ENSENYA DEFENSAR ELS DRETS DE LES PERSONES I ELS POBLES

La meva vida m’aconsella defensar el meu model social i polític des de la fe. Tenia 7 anys quan la incívica guerra va cremar l’esglèsia del meu poble i en una casa de pagès veína de la que era casa meva, fugint dels enemics de la religió s’hi amagà un sacerdot i a casa meva una matrimoni perseguit per ser creient. Els meus avis i els meus oncles eren molt creients, com ho palesa el fet, que durant la guerra, els dilluns, s’hi celebrava l’eucaristìa, no es feia el diumenge perquè calia atendre la gent que de Barcelona hi anava en busca de menjar encara que fos un sac de naps o remolatxes. Acabada la guerra, encara no havia complert els 10 anys, se celebrà en la plaça del poble una missa en acció de gràcies envoltant l’altar soldats amb baioneta calada. Una segona dissimulada de persecució. La Missa no concorda amb la violència i la presència militar armada era una proclama d’un dret religiós impossible, idea totalment contrària al missatge de Jesucrist. I la fe en Déu no la vaig perdre, tot el contrari, és més ferma, com també en l’actualitat malgrat la meva secularització. I l’avi d’avui com el nen d’ahir continúa creient. I desde la meva creença defenso la llibertat dels pobles perquè la religió m’ho demana. La vida m’ha ensenyat a llegir la bíblia, quina lectura és més constant sent avi, com també m’ho ensenya El Coran i el llibre sobre l’Hinduísme, del meu parent Swamy Satyananda. Els pobles tenen el dret de ser independents i alló, que no poden ser, és esclaus d’altres. M’ho confirma la famosa torre de Babel bíblica. Déu va sancionar, que no és el mateix que castigar, a poblar la terra sent ells, amb la seva pròpia parla. Els va sancionar a entendre’s no a formar un tot desafiant al Creador.L’absolutisme polítc global és un greuge inacceptable a la humanitat. Si Déu els haguès castigat, no els hauria enviat a ser ells, els hauria privat de llibertat i no ho feu, els deixà lliures esperant la seva resposta. I la persecució, que avui segle XXI pateix la religió no és altra veritat que l’autoproclamació d’un absolutisme polítc, que religiosament i humana és inacceptable

. Un altre argument me’l proporcionen els evangelis amb la mort de Crist. Morí, responent al poder de Roma, que ell era rei del poble d’Israel i aquesta confirmació li va merèixer la creu per ser enemic de Roma. Una defensa bíblica dels drets dels pobles. I seguint aquest exemple, Lluis M. Xirinacs, es llliurà voluntàriament a Déu, també defensant els drets dels pobles a ser lliures, defensant la llibertat de Catalunya, com poble que és. Les escriptures proclamen el seu missatge directament a la persona lliure respectant les col·lectivitats perquè l’objectiu dels conjunts no és altra que la dignitat de cada persona. Aquella col·lectivitat que no vetlla pels drets de cada un els seus components actúa obertament contra natura. I l’enorme nombre d’éssers humans, que al segle actual no poden viure en dignitat, són una denúncia de la llei primera i básica, estimaràs al teu pròxim com a tu mateix. I la parábola del bon samarità ens ensenya clarament, qui és el nostre proïsme. Els milions de persones que viuen en la misèria són proísme dels amos del món que es reuneixen a Davos i no els peocupa que cada dia morin milers d’infants per falta d’aliments. La meva fe em demana que defensi els drets polítics del meu poble perquè desde la proximitat el seu govern tingui capacitat per un repartiment just i equitatiu de la riquesa que produeix.

Perquè els diners no són la dignitat, poden provocar, i de fet ho fan, la indignitat del que no estima el seu proïsme. Dissortadament el model polític de la pell de brau palesa clarament que incompleix aquella benaurança evangélica “de benaurats els pobres d’esperit perquè d’ells és el regne del cel”. Defensar els drets de les persones és col·laborar en l’assoliment del seu futur feliç en el regne del cel, havent fets mèrits en el regne de la terra. Pot ser un ric benaurat pobre d’esperit sempre que la seva riquesa sigui un veritable servei a la humanitat, no un servei al seu orgull que defensa tot és lícit per fer diners, encara que per culpa d’questa licitud morin de fam milions de persones. Que és la realitat també dels nostres dies. La meva defensa de la llibertat dels pobles va en aquesta direcció en la satisfacció de la dignitat humana sense diferències. Per aquesta raó defenso una Catalunya independent, perquè el poble tindrà més força per obligar al poder a ser el veritable defensor dels drets de les persones, que és el primer deure de tota autoritat.

Sr. President, Pedro Sànchez, no parli ex-càtedra

Les afirmacions absolutistes no arriben mai a bon port, i el President del Govern de l’Estat, comentant la manifestació catalana, recolzada pels pobles de l’estat, sobre el dret a decidir, ha afirmat a perpetuitat que Catalunya no serà mai independent. Des de la meva humilitat i sense aixecar la veu, la meva resposta és que el camí que s’està fent és irreversible i ho és amb la Constitució a la mà. Jo li recomanaria al President que reflexioni en profunditat el preàmbul de la Constitució que parla de garantir, consolidar, protegir, promoure, establir, tot per reforçar la democràcia, essent un desig de la nació espanyola i acaba el preàmbul amb aquest desig:”col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la terra”. I haurà de continuar la reflexió per deduir-ne el significat de col·laborar quan l’article 10, 2, ens diu:”Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Decaració Universal dels drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquesta matèria ratificats per Espanya.” Jo li recomanaria que parès esment en la paraula ESPANYA que  té un significat més universal que el d’estat espanyol, Espanya són tots els ciutadans que amb la seva sobirania atorguen el poder polític. És Espanya que vol la democràcia i l’estat l’ha de defensar. I dissortadament no ho fa. I no ho fa perquè el govern en la pràctica interpreta que sobirania és només el vot i encara el vot restringit i massa manipulat. I si fa un pas més endavant i llegeix el primer paràgraf de l’article 16 comprobarà com es pot exercir el dret a decidir:”es garanteix la llibertat ideológica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per el manteniment de l’ordre públic protegit per la llei”. I l’experiència actual li demostrarà la manipulació que se’n fa d’aquest article en el judici del procès per demostrar violència on no n’hi ha hagut com ho reconeixen tribunals europeus. Sr. Pedro Sànchez, la voluntat de les persones no s’aconsegueix amb amenaces, ni amb manipulacions de la llei perquè la llei només tè validesa quan està al servei de la ciutadania, de tota, tant si és favorable al govern com no. I els independentistes, entre els que mi compto, no compartim la seva ideologia política de la convivència i el President, que diu que ho és de tots, ha de respectar i ho ha de fer perquè la Constitució ens dóna la raó. El respecte no vol dir atorgar i serà la democràcia que decidirà i la democràcia decideix els grans problemes, votant. Suposo que em dirà que per sobre de tot és demócrata i jo li contestarè, demostreu-ho. Sr. President, no és un desafiament, és valorar el curs de la història, Catalunya serà independent i encara més, Espanya li ho agrairà, com li palesaren a la Plaça Cibeles de Madrid en la manifestació catalana, representants de pobles d’Espanya.

VEU DEMOCRÀTICA DELS POBLES A LA CAPITAL D’ESPANYA

Malgrat les embestides de la dictadura disfressada de legalitat, que en la realitat actual imposen la seva llei, la manifestació de la Catalunya democràtica, acompanyada per veus dels diferents pobles de l’estat espanyol, els drets individuals i col·lectius avancen amb fermesa, seguretat i convicció. Unes hores d’intensitat democràtica convertiren la plaça Cibeles de la capital de l’estat en el cor que amb els seus batecs donava vida a la verdadera democràcia de Catalunya, Euskadi, Andalusia, Galizia, Illes Balears, València, amb la presència del Madrid verdaderament demòcrata.

Una vegada més l’estat espanyol palesà la seva ceguessa i indiferència, com ho patiren les inspeccions dels autocars dels manifestants en ruta cap a Madrid, per part de la Guàrdia Civil, i també el recompte dels assistents realitzat pel govern demostrant que no dominen les regles més fonamentals de l’aritmètica. La quantitat té un sentit, però no és tot els sentit, que rau en el missatge i en la manera com el món el va poder escoltar, perquè va arribar més enllà de les fronteres amb el disgut de l’estat. Catalunya era capdavantera, no es pot negar, però no estava sola, com ho palesaren parlaments de lluitadors dels pobles de la pell de brau. Però aquesta manifestació, de ressó internacional, es movia en el marc de veus nacionals i internacionals demanant i exigint als polítics el dret a una vida digna. La tercera edat que es mou reclamant una pensió de dignitat; les dones que exigeixen la igualtat que se’ls hi nega i que per naturalesa hi tenen dret; els estudiants de tot el món que exigeixen a les autoritats una política per una tractament racional i científic del canvi climàtic, l’amenaça més greu i urgent a la convivència.

I a la plaça Cibeles de Madrid, Catalunya amb el recolzament dels pobles d’Espanya, demanava la mateixa política a l’estat espanyol per la dignitat dels pobles. La dignitat correspon a les persones, no al territori, el trencament d’Espanya el pateixen les persones i dissortadament la veu de Pablo Casado i d’Albert Rivera, eren veus trencadores cridant a l’odi provocat per les consequències de les seves paraules. I la manifestació dels pobles d’Espanya, amb Catalunya per capdavantera, posà en evidència els projectes polítics del PP, C’s i VOX. Cal remarcar un argument de dignitat de Catalunya: TV3 va donar veu a Casado i Rivera, ho van fer les televisions estatals amb els líders catalans? Catalunya a Madrid va enviar un missatge de democràcia urgent al món, perquè els drets de les persones i dels pobles han de ser respectats per les polítiques mundials. I els estudiants ho palesaren amb prou claretat. El missatge de la plaça Cibeles no anava dirigit només al govern de l’estat espanyol, també als governs d’Europa, Amèrica, Àsia, Africa i Ocenia, pels incompliments democràtics contrea la seva gent. I a Espanya, i a tot el món s’escolta el crit angoixat i d’ajuda de les milions de persones que es veuen obligades a demanar ajuda fugint de les persecucions dels seus estats. La veu de Catalunya a Madrid amb la germanor de les veus dels pobles d’Espanya era una veu denunciant la barbarie i exigent el respecte a la dignitat de la humanitat. Dissortadament, ni l’estat, ni la premsa centralista, ni els partits amb pell d’ovella, escolten, ni, per desgràcia, volen. A Madrid, no era la veu d’un poble, s’escoltava la veu de la humanitat global.

LA FILOSOFIA DE LA DEMOCRÀCIA AMB BASE TEOLÓGICA

No nego el dret a la independència dels pobles, el defenso i la meva visió de la història des de la globalitat em diu que el seu programa està clarament dissenyat en la bíblia. Una vegada la humanitat va prendre possesió del seu espai rebé una ordre de “multipliqueu-vos i pobleu la terra” i quan la humanitat per  creure’s divina començà a construir la torre de Babel, la sanció al seu orgull fou escampar els pobles d’acord amb les seves parles. Simplement, l’existència dels pobles és una realitat i el seu deure és entendre’s. I el projecte fou que la terra era un jardí temporal que havia de convertir-se en un altre jardí atemporal. La veritat del jardí terrenal era una convivència de felicitat i pau que era la imatge del definitiu jardí etern. I des de la meva mirada humana de la humanitat la història em diu que aquest jardí terrenal ha perdut la seva essència fundacional i per raó de la lllibertat mal entesa viu problemàticament per no entendre el sentit d’un model democràtic de convivència humana.

No negarè que la humanitat lluita per assolir-ho trobant-se amb greus problemes, fruit de definir que és la felicitat en llibertat. I arribo a la conclusió que la manipulació de la llibertat en una direcció individualitzada i absolutista deshumanitza el conjunt global i desemboca en una globalitat interessada en la imatge que comporta la riquesa d’una part en perjudici de la majoria. I en aquest conflicte hi juga massa fort l’oblit del protagonisme històric de la paraula. No oblidem que la paraula és la imatge de la persona i que la globalitat de la persona la formen, matèria i esperit. I el donar més importància a la matèria, la part espiritual de la persona perd la seva capacitat creativa mentre la matèria vol esdevenir una espiritualitat temporal sense futur perquè allò que és important és la felicitat de l’avui no el projecte del demà que no es palpa i per tant es nega. I per solucionar el problema de la convivència global en pau no s’analitzen les consequències sinò que es criminalitza la no felicitat global donant només importància a la parcial de la matèria. I la història ens dibuixa una presència de la divinitat sentida perquè des d’els principis dels temps s’ha buscat l’autor del benestar, trobant-lo en el sol, fenòmens climatológics o en persones que han excel·lit en la seva existència. I aleshores la mitologia ens parla de deus i deeses de l’amor, de la guerra, de la llar que intenten donar una dimensió de l’existència humana més duradera que la terrenal

. I el resultat històric rau en el fet de la manipulació d’aquest desig de divinitat, que la civilització humana l’ha desviat envers l’absolutisme del poder polític i econòmic bandejant la presència de les religions, considerades un estorb de la història. I en aquest garbuig no s’ha criminalitzat mai la manipulació de la convivència per part de diferències humanes que s’auto-atorguen poders que no tenen. I en aquest anar i tornar, gràcies a la capacitat de pensar de les persones menystingudes neix el model democràtic que va guanyant terreny molt lentament, però és d’esperar que el model filsosòfic de la humanitat de base teològica desemboqui en la verdadera democràcia que porti la pau universal. Es veurà en el temps? Penso que no, però serà l’entrada de l’altre jardí perquè el terrenal s’hi haurà transformat. I l’actor será la veu del poble que va entendre multipliqueu-vos i pobleu la terra.

QUINA ÉS L’ESPERANÇA D’UNA DEMOCRÀCIA VERDADERA A LA PELL DE BRAU?

Existeix en la humanitat una veritat que és un dret bàsic i indispendable per la dignitat de les persones, la llibertat. La llibertat no és una paraula, és vivència que defineix la qualitat de cada ser humà i de la globalitat. No hi ha respecte a la lllibertat sense reconèixer el dret a equivocar-se. Però en l’us de la llibertat, l’error no és sempre escollir el mal abans que el be, sinó també entre les característiques de la bondat aquella que sembla més necessària. I en aquesta realitat, la política ens presenta un gran ventall de models que  poden ser útils sempre que no vagin acompanyats de la falta de respecte i alló que és pitjor de l’odi. Hi ha polítics que a la paraula llibertat li tenen odi perquè no accepten la tendència de l’altre. En el desenvolupament de la filosofia de la política actual hi trobo a faltar el capítol de la llibertat per entendre les diferències. I el problema dels partits polítics actuals a l’estat espanyol penso que rau en el fet de creure que el programa propi és el millor i per tant indispensable i absolut, caient conseqüentment en la dictadura de partit. I la dictadura de partit és tan o més perillosa que la dictadura en mans d’una persona. En una democràcia és indispensable la realitat de les diferències. I aquesta circumstància a la pell de brau no es dóna. I no es dóna perquè es parteix de la base que la llei és intocable i segura, quan la llei és fruit de la llibertat de pensament de les persones que l’han redactada, encara que hagin estat escollides democràticament. I a la llei espanyola hi persisteix la ideologia de la dictadura franquista. L’exemple més clar el trobem en el judici contra el procès d’una Catalunya lliure. I és decepcionant comprobar com en el judici es perverteix el jurament de dir la veritat i com es dóna pas a persones que pel seu historial no són dignes ni de ser testimonis, ni de ser jutges. S’han viscut moments que  no només són una vergonya democràtica sinò un  vergonyant culte a la manipulació responent que no ho sabia quan era el responsable polític del moment dels fets. El curs del procès,  manifestacions dels partits majoritaris, principalment de dretes i ultres, articles de premsa al servei de la política en el poder i els problemes del dret a ser de partits, els que són el remordiments dels poderosos, em fan pensar en la gran dificultat que es viu i es viurà a Espanya per assolir una verdadera democràcia. Quan per aconseguir vots l’argumentació es basa en la  destrucció del contrari politic, que comporta gairebé sempre la inhabilitació humana de la persona, l’esperança de la democràcia, que el país demana, està encara molt llunyana. Només la dignitat humana dels defensors de la llibertat de les persones mereix el vot dels ciutadans per formar govern i si cal per escollir un nou model de convivència com alguns pobles de l’estat espanyol desitgen i reclamen. La política de la força de la llei i de les armes ha de donar pas a la política de la verdadera llibertat.

LA HUMANITAT SOTA L’AMENAÇA ULTRA

Els perills són una constant de la història per raó de la llibertat de pensament. El pensament no és el culpable dels  mals convivèncials sinó la negació del dret a pensar i el negar-se al diàleg. El problema no és la idea sinó la intencionalitat amb que és vol fer conviure. Negar el dret a pensar és el mateix que negar el dret a ser perquè el pensament ens porta a saber estar i a saber fer. Analitzant la situació actual de la política mundial, la presència de l’ultra dreta es considerada una enemiga de la història. Per què? Senzillament per l’egoïsme polític dels partits perquè es  creuen els salvadors del món. Hi ha una incapacitat manifesta d’uns i altres d’entrar en diàleg. Domina en ells un concepte de gaudir de poders absoluts independentmet de si són demòcrets o dictadors. La democràcia corre el risc d’actuar dictatorialment. EI panorama polític actual ens ho confirma. I no només es neguen a dialogar entre ells sinó que agreugen la situació al no tenir present la veu del poble que també és múltiple. Racionalitzar el pensament entre els partits de dretes i esquerres amb els seus ultres i centralistes és urgent i indispensable pel dret a la diferència. Per exemple a mi ningú, ni cap llei humana, ja sigui política o religiosa, em pot negar el meu dret a pensar com s’ha d’actuar perquè el meu poble sigui independent amb la certesa que també tinc, que altres poden pensar que la independència és un risc i fins i tot que no és un dret. Quina és la solució? Primer de tot ser racionals i si som racionals respectarem a l’altre i no li negarem la paraula.

La paraula existeix per entendre’s mútuament i arribar al consens social. I hauria de ser possible seure en la mateixa taula per a la convivència dels pobles els que políticament pensen diferent. En l’actualitat a la pell de brau és impossible perquè només cal escoltar els retrets que els partits es fan que donen més imatge d’estat de guerra que no pas de parlament de diàleg. I aquest comportament ha facilitat l’entrada amb força de la ultradreta en el marc polític de la convivència. La meva valoració de la història em porta a la urgència activament positiva de la presència de la dona i de les religions. I penso que només acceptant el seu pensament en la taula dels poders es pot tenir esperances d’arribar a un marc polític de convivència en pau escoltant a tothom en un marc democràtic que es base en el respecte a la dignitat personal. El no respecte porta als problemes que es volen solucionar amb lleis i el poder de les armes al servei de la llei, no de les persones, com ens ensenya la experiència. I el futur per part del poder no és de pau sinò de guerra perquè la fabricació d’armes de guerra és una base de l’economia mundial en mans de les grans piotències. Hi ha tres factors que penso indispensables: a) la veu del poble és llei, b) les dones amb els mateixos drets que els homes a tots nivells polítics i c) escoltar la filosofía de les religions del món, de totes. La veu del poble és en l’actualitat molt clara, no escoltar-la portarà a l’edat de pedra per tornar a viure milions d’anys de convivència impossible. El panorama no és gens esperançador, però la solució del respecte a la gent i als seus pobles és l’esperança de futur segura. Un partit polític que nega la paraula encara que sigui només a una persona  no té dret a ser.

“AIXÍ ENS ATUREM PER CANVIAR-HO TOT”

 Un lema que només podia programar la dona. Malgrat les manipulacions i les mancances que ha patit i encara pateix, la seva capacitat creadora sempre ha impulsat el curs més positiu de la història. Des de la meva ideologia, respectant la dels altres, defenso i he defensat aquesta qualitat femenina que comença amb l’Eva bíblica i arriba a la dona del lema de la vaga del 8 de març de 2019. I no podia ser d’una altra manera perquè es programa des d’una base humana en la globalitat i cultural en la forma. La vaga feminista és un vaga valenta perquè planta cara a una política de base partidista i manipuladora i denuncia tractaments inhumans que neguen drets per tendències de gènere, quan aquestes tendències tenen un recolzament científic en el seu orígen. Una demostració la trobem en temes genèrics inclosos en el global d’enguany. Per exemple, “questionar els teus privilegis”, “les fronteres ens maten migrants”, “el 85% de les dones trans són a l’atur” i “cap persona és il·legal”.  En les lectures bíbliques que faig cada dia hi he trobat una frase-consell de Sant Pau que molt bé podem incloure en el motiu de la vaga. Diu l’apòstol als seus fidels:”comporteu-vos assenyadament amb els qui no creuen, procurant de treu-re partit dels moments favorables. Tingueu sempre converses agradables i amaniu-les amb una mica de sal; sapigueu com heu de respondre a cadascú.” És una invitació també als drets religiosos de les dones com la seva presència en el pensament i direcció de l’esglèsia. Un tema que fa anys que defenso i ho he publicat en la premsa local de Granollers. Per cert, el tema central i motor de la vaga a la Capital del Vallès Oriental és la cultura. I en el seu desenvolupament hi tindrà un protagonisme  merescut la dona en les idees, en l’art, en el teatre, en la història, en la filosofía i en la ciència perquè com diu el manifest de la vaga “imprescindible per fer funcionar el món”, el factor més imprescindible i fonamental és la cultura. No sóc historiador però la presència del pensament femení al llarg de la història la trobo en el catolicisme, que en base a Sant Pau la dona a l’Esglèisa havia de callar, i la proba era que no es declaraven dones doctores de l’esglèsia i la realitat arribà a ser tan clara que, per exemple, Santa Teresa de Jesús, és una de les primeres doctores. És un exemple com és el d’aquelles dones escriptores que signaven en masculí per poder publicar i avui dia les dones escriptores es mouen al mateix nivell que els homes. És un exemple del poder de la cultura i amb la cultura la dignitat de la dona, com  la de l’home, es basa en el fet d’existir i la seva llibertat la farà brillar més o menys, però la dignitat ningú pot negar-la, sigui hètero sexual u homo. La idea de canviar el món, una idea que per dignitat i solidaritat també han de dur a terme els homes siguin de la ieologia que siguin, perquè la dignitat de la humanitat ho exigeix.

SOM DONES

La intencionalitat de l’anunci de TV3 l’entenc, la comparteixo però no la literailtat. El problema no rau en ser dona o ser home sinò en ser de veritat persona. El jo és definició de cada ésser humà amb les diferències que no separen sinó que uneixen com per naturalesa és el compliment del precepte bíblic creixeu i multipliqueu-vos i que en la realitat, al marge d’actuacions mèdiques, no seria possible sense la diferència sexual. Sí, a la defensa dels drets de les dones que històricament no s’han respectat.Els avenços en el respecte als drets de les dones han estat certament importants però no suficients i encara queda molt a fer. És veritat que en les causes d’aquesta marginació femenina hi han contribuit interpretacions bíbliques i pràctiques religioses i afirmacions com les de Sant Pau  als d’Èfeso, “dones, sotmeteu-vos las vostres marits, tal com tots ens sometem al Senyor, perquè el marit és cap de la seva muller, igual que Crist és cap i salvador de l’Esglèsia, que és el seu cos”. Pres literalment, no místicament, porta a confusions com les que fa massa anys que duren que originàriament el Gènesi ens diu que home i dona foren creats a imatge de Déu, és a dir en igualtat natural.

El sentit místic no dispensa del respecte humà, perquè el ser persona digna és la base per assoliments superiors. És, guardant les distàncies, el sentit que personalment li dóno a “som dones” pronunciat per homes i dones en igualtat en una humanitat global. És curiós que mentre la tele proclama, i crec que és un deure, la igualtat amb el seu anunci, en programi un altre que personalment el trobo poc respectuós i fins i tot manipulador. És l’anunci d’un perfum en el que un jove és despulla davant d’un grup de noies i aquestes quan el veuen un, es desmaien per efecte del perfum masclista. L’home domina la dona i malgrat la metàfora que s’hi vol donar el trobo manipulador perquè es juga amb la passió de l’home. I per més inri l’anunci busca un beneficie econòmic. El domini masclista té un efecte econòmic, que beneficia més a l’home dominador que no pas a la dona dominada. La sexualitat, un negoci.

No nego l’efecte d’atracció de la bellesa femenina, em desconcerta la manipulació del poder de relació del cos femení, oblidant que tant elles come ells gaudeixen d’intel·ligència per raonar els seus actes en la dignitat. No és aquest espai per raonar sobre les diferents relacions perquè la veritat, la solidaritat de cada relació directa o indirecta gaudeixen d’un espai molt ampli i accions, que avui són tractades d’immorals, segurament que no ho són. D’altra manera celebracions com el Carnaval no tindrien sentit en la convivència pacífica i humana. I l’hi tenen. I la base de tota relació humana està en la veritat de ser persones dignes, ella i ell. La dignitat de la dona no será respectada si els homes no són dignes. És el gran greuge històric.

SOM EN UN ESTAT D’INDEPENDÈNCIA EN MOVIMENT, Carles Puigdemont

L’ Estat Espanyol ho sap i el judici al procès ho confirma. I amb tanta força, que acabi com acabi i sigui quina sigui la sentència del Tribunal, la independència encara estarà més a l’abast. Amb la llei a la mà no hi ha cap jutjat que ho pugui impedir i molt menys perquè hi ha una altra llei superior que és natural i la crea la veu del poble. Una de les contradiccions del judici està en el funcionament del seu Tribunal. I la contradicció més flagrant està en el jurament de dir la veritat i desprès resulta que no la coneixen. No saben res. Si significatives han estat les declaracions de Mariano Rajoy, Saez de Santamaria, Zoido i Nieto les han superat les del delegat del Govern,

Sr. Maillo en particular amb l’idea del detergent que és més pròpia d’un malalt mental que no pas d’una persona normal. Sincerament amb aquestes declaracions no entenc com el Tribunal Suprem no en té prou d’un judici que no només la veu popular qualifica de farsa. Suposo que amb el xec rebut de l’empresa del detergent en concepte de publicitat, el Sr. Maillo en tindrà amb prou pels serveis d’un bon psiquiatra. Afirmar que es regava el terra amb detergent perquè la policia caiguès i se’ls hi podes cossejar el cap no és d’un malalt mental, molt pitjor, d’un pervers. Les probes són les probes. S’em fa molt difícil d’entendre el comportament del Tribunal si amb testimonis com els esmentats, que prevariquen per no dir la veritat, i amb la resposta popular ridiculitzant el Sr.Maillo

no en té prou per tancar els procès i tornar-,lo a la política perquè és allà on s’ha de debatre parlant-ne intel·ligentment i racional. I és precisament aquest comportament que reflexionant sobre les paraules del President Puigdemont encara veig més clara l’arribada de la independència a Catalunya, perquè ja és un estat independent en acció. Escric aquest comentari convençut de la independència de Catalunya però, a la vegada, i no em fa vergonya, tinc un sentiment de pena perquè desitjo també el millor pels espanyols. I l’Estat els està portant cap el desprestigi. I el procès ho està avisant. I no només a Catalunya, sinó a Espanya i Europa es valora el diferent grau de cultura humana i política a favor dels processats i contra els processadors. I aquest és un altre argument que reforça les paraules del Sr. Puigdemont. La cultura és el millor advocat de la llibertat de les persones i dels pobles. I és per aquest motiu que l’estat espanyol va posar el crit al cel quan Puigdemont va inaugurar una exposició favorable a Catalunya en el Parlament Europeu i no ha mogut un dit contra la presència de VOX. Catalans i amics espanyols amb la cultura serem lliures, no només amb lleis que es poden manipular com es comprova en el procès contra Catalunya. Espanya també és un estat d’independència en moviment.

ÉS BO CONÈIXER ELS POETES DEL POBLE, JOAN VERDAGUER HO ÉS.

.

Emili Gil, escriptor i poeta acaba amb aquestes paraules el pròleg. “Els versos de DESPERTANT SENTIMENTS dansen enfollits en la negra nit, densa i insidiosa; enlluernen, enceguen i ens atorguen el miratge d’una llibertat encara no assolida.

Carpe diem, carpe noctem: llegim, viatgem, escrivim, vivim.”

MAR BRAVA

Perquè et mostres així,/ jo que t’he estimat tant / que he venerat la teva força / i la placidesa del teu poder gegant?

Jo, si ara poguès, et llevaria / la fel de tes entranyes / i deixaria només / la tendresa de les teves besades.

Però, no, et presentes ufanosa,/ poderosa en aquesta nit estranya / i remulles el meu cos / sense emportar-te l’ànima.

Potser algun dia entendrè,/ tu, amiga del cel i de la nit estrellada./ Perquè goses enfrontar-te a  mi / i no em deixes contemplar / el despertar de l’alba”