LLUITA PER LA DIGNITAT

Hi ha ambients en la història que de la indiferència en fan norma de convivencia, de la befa demostració de relacions humanes i de l’insult la mà estesa de la indignitat. Dissortadament la imatge mundial de la humanitat no és la d’una convivència pacífica sinò el regne de l’incivisme configurador de la globalitat. La culpa no és de la manca de pensadors, tot el contrari, és el buit que es fa de les seves idees. Desprès de la II Guerra Mundial cinc persones polítiques intel·ligents van programar les bases d’una Europa sense guerres, començant un model democràtic creatiu, però cinquanta anys desprès aquest model, que injectava esperança, perd poder i devalla perillosament cap a una tornada del model dictatorial. Estem al bell mig d’una contesa conflictiva amb una amenaça feixista per una banda i per l’altra el clam desesperat de la veu dels pobles. La inseguretat d’un futur global en el que la dignitat de les persones sigui la centralitat i el risc de que l’economia esdevingui el poder absolut donen pas al que vol ser una credibilitat desitjada d’un poder vestit de pell d’ovella, enganyant als pobles de la terra fent-te’ls acceptar gat per llebre amb un globalisme hipòcrita, que enlluerna amb el diner  cegant per impedir que els altres també en guanyin, tenint per norma que per fer diner tot si val. I aquest tot si val compta la pobresa de la majoria amb milions de morts per mancances d’una subsistència digna. Aquesta és la imatge que projecta la política del segle XXI. S’ha tergiversat el concepte de lluita per la dignitat humana amb el principi que sense diners només hi ha indignitat, perdent el dret a ser. La manipulació de la lluita per una convivència en pau ha patit una manipulació tan manipulada que massa gent davant els problemes confessa resignada que no hi ha res a fer. I aquest és un èxit negatiu que el diner ha fet creure que era positiu. És el ventall de les grans potències, que mentre es treuen de sobre el vent de la pobresa, volen fer creure als pobres que la culpa és seva per ignorants i poc treballadors. En aquest context, Catalunya és una petita llum d’esperança, que sortosament porta més de tres cents anys encesa i les tormentes enemigues no poden apagar-la, buscant la força dels vents de la política dominant. El risc de caure en  mans d’una política dictatorial no és gens menyspreable tant si guanyen a Espanya les dretes absolutistes i l’esquerra acomoditícia com ens ensenya la història dels nostres dies. El panorama polític de la pell de brau no és gens afalagador. La defensa que ha fet la ministra Calvo del ministre Borrell davant el ridícul que ha fet en la Cadena de televisió Deutsche Welle News n’és una mostra, com també ho és la forma com Pablo Casado ataca al President Pedro Sànchez. Malgrat l’amenaça de la tormenta política tinc l’esperança en els presos polítics catalans i preses polítiques catalanes que en la presó i en el judici demostren amb fermesa i dignament el seu lideratge que estic convençut recuperaran el seu espai en el govern de la generalitat. La dignitat dels independentistes és l’argument de la seva llibertat.