LA IMATGE DE L'ESTAT ESPANYOL UNA TRISTA IMATGE

La veritat de la realitat no és sempre la que es vol i es pensa sinò el fruit d'una passió sense control. I l'estat espanyol, crec honestament, no controla la passió perquè obvia la intel·ligència. I aquella empenta de l'edat d'or en que en els territoris espanyols “ no se ponia el sol” s'ha convertit en una apagada perdent territorial. La península ibèrica no gaudeix d'aquella unitat que el Govern democràtic del segle XXI, sia el PP, sia el PSOE somien albirant-se un futur en que encara en perdrà més. L'excès de passió amb poca intel·ligència ha donat pas a una situació, que segons la dita castellana,”pintan bastos”.I sovint amb les anàlisis que en faig de les imatges em pregunto, és veritat la manca d'intel·ligència? I aquest dubte me'l plantegen les decissions negatives en una democràcia. Dissortadament Espanya es mou en una democràcia molt feble. No pensa igual el partit en el poder, però la imatge no la donen els polítics sinó el poble i en el poble les mancances són el pa de cada dia. L'Estat Espanyol ha perdut el nord i camina desorientat per un món global sentint-se important perquè es creu superior. Tot el contrari de la globalitat. Espanya pateix en les seves carns moviments de futur desitjable que no se li permet esperar. Quin serà el paper del poble espanyol en el devenir democràtic que s'ìntueix movent-se per Europa? És un futurible per la filosofia que es despren dels polítis que es creuen puntals, PSOE, PP, VOX i C's. Però la fona de David fa caure Goliat. I aquesta és un norma força sovintejada en el curs de la història. El transcurs històric de la pell de brau fa pensar en una tornada als oígens en la que el pobles gaudien de dignitat i s'autorganitzaven amb la particularitat que en el procès els moviments populars els dirigeix la democràcia. I aquest procès pateix una cruel oposició per part d'una política econòmica en perjudici de la política social. A l'estat espanyol un incompliment ha estat normalitat i fa referència a no realitzar les obres programades en perjudici d'unes autonomies i en benefici d'unes poques. Els movviments dels diners han estat el barem més clar d'un oblit voluntari dels deures democràtics. I aquest incompliment no el pateix només Catalunya, el pateixen els jubilats de tot l'estat espanyol amb les dues vessants, la dels pensionistes no polítics que pateixen i la dels polítics amb poder que han esdevingut més milionaris. I es vulgui o no aquest comportament es reflecteix en la imatge d'una Espanya que vol ser i no és perquè els seus polítics no li deixen ser. I la imatge és una imatge trista. I si parem esment en la realitat política, el seu nivell encara és més decepcionant. Només escoltant els polítics dels grans partits n'hi ha prou per adonar-se del baix nivell democràtic per la seva manca de respecte a les persones, negant el diàleg als que pensen diferent. És una verdadera llàstima perquè la seva filosofia nega el dret de ser persones dels ciutadans que defensen el dret a decidir amb i en llibertat. Són els partits que la primera solució dels problemes la tenen en la violència de la llei. I per aquest camí es va a la bancarrota política i de la convivència. Francament és molt trista la imatge d'Espanya.

EL COS HUMÀ CATEDRÀTIC EN FILOSOFIA POLÍTICA

Qué vol dir ser de dretes, de centre o d'esquerres? La morfologia del cos humà ens ho explica. Les persones es desplacen coordinant dues cames, una esquerra i l'altra dreta; treballen físicament amb dues mans, una esquerra i l'altrac dreta; dirigeix les seves accions, amb el cervell i el cor, que són al centre. I dretes, centre i esquerra configuren el tot, la persona. La teologia ens parla del cos místic que formen tots els fidels. La política també té el seu cos polític format per tots els ciutadans. El cos és global i si es desprèn d'una part pateix una greu deformació i perd capacitat operativa. L'experiència ens diu que el cos polític de la humanitat pateix paràlisi. Li falta coordinació perquè les seves diferències configuren una imatge global desgavellada. L'existència de tendències d'esquerres i de detres és una anormalitat per la salut del cos polític. Dissortadament aquest cos porta milers d'anys malalt i paralític. La globalitat no funciona. I alló que és més greu rau en el fet que ni la ment, ni el cor tenen capacitat coordinadora. Aquesta capacitat de coordinar li correspon a la política que pels resultats no pensa, ni desitja, ni actúa globalment, només a favor d'una part. I actuant només de dretes, la humanitat coixeja per la lesió de l'esquerra. I quan pensa i desitja només d'esquerres, es lesiona la dreta i dissortadament, massa sovint, quan es vol ser de centre, resulten lesionades les dues cames i no es pot caminar. El funcionament correcte del cos humà és una lliçó fonamental pel funcionament del cos polític. I qué ens diu la història i la realitat de cada moment? Que la intel·ligència i la passió actúen bàsicament des de l'egoïsme i en consequència la persona política emmalalteix greument, es lesiona o esdevé paralítica. En la convivència humana hi trobem sortosament col·lectius humans que esdevenen una lliçó de vida. Un de molt conegut és l'esport d'equip. Sense una bona coordinació d'esquerres, centre i dretes el joc que es desenvolupa no compleix un dels seus objectius que és fer-ho passar bé al públic, ser un exemple de bona convivència i guanyar o perdre són consequències coherents. En un partit de futbol, per exemple, és molt important el jugador esquerrà o dretà en coherència amb l'espai en el que ha de moure's i el jugador que domina les dues cames hi aporta un plus important en situacions de visió ràpida per marcar un gol. El control de la dreta i de l'esquerra amb una bona intel·lig`ncia i passió són fonamentals per jugar bé.En el joc de la vida és molt important valorar els resulatats de les idees, les actituds i les accions de les persones en les seves diferències. Les postures de menyspreu envers les que no pensen igual, és desestabilitzadora i perjudicial per a la convivència, multiplicant la gravetat si no s'accepta de cap manera el diàleg. I en política l'existència de partits desemboca massa sovint en el menyspreu i en la persecució, menyspreu i expulsió, consequències molt greus per a la convivència. I a casa nostra en l'actualitat aquest problema és norma. L'orgull egoïsta d'una idea és sempre destructurador, i massa polítics, tant si són de dretes, com d'esquerres no ho volen reconèixer perquè segons ells la culpa és sempre de l'altre.I la democràcia espanyola desvalora perquè nega el seu exercici a massa gent. Hi manca aquell respecte a la persona, que malgrat s'equivoqui, sap reaccionar i escoltar. I a la pell de brau els partits polítics només s'auto-escolten i desautoritzzen els altres. I la democràcia no avança. Espanya té la dita de “a grandes males, grandes remedios” i quins són els grans remeis sinó el saber escoltar? Personalment m'agradaria veure asseguts al voltant de la taula de diàleg el PP, PSOE, UP, C's, ERC, JxCat, CUP, PNB, Bildu, Compromis, per exemple, coordinant el diàleg un bon pensador científic i filosof, que no pertany a cap partit i que només busca la veritat. Dubto molt que els respectius polítics acceptessin però en un model democràtic seria una demostració d'interès per part de totes les tendències de consensuar la convivència respectant les diferències i aprenent d'elles. I tal com es viu en l'actualitat a la pell de brau aquest diàleg és impossible. I perque és impossible l'exemple el tenim en el Congrès i en el Senat, i en els Parlaments de les Autonomies. I davant d'aquesta problemàtica em pregunto, es té el degut coneixement de la veritat de ser persona? Auto-coneixen de veritat el seu jo els polítics de casa nostra? La democràcia és molt exigent i si no avança es deu a que no s'exerceix políticament. Per ser autèntica s'ha d'escoltar la veu del poble en cada col·lectivitat i en una globalitat, la de tots els pobles que la formen. Espanya és una gobalitat i no s'escolten els seus ciutadans, ni els seus pobles. I quina és la seva imatge verdadera? Deficitària perquè les persones que la formen no s'autoconeixen com és de desitjar.

UN FILL DE DÉU NO POT OBVIAR LA POLÍTICA

Jo, en la meva condició cristiana, tinc el deure de ser fidel als missatges rebuts del Creador. I el primer missatge es llegeix en el Gènesi quan diu: “Sigueu fecunds i nultipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la” i aquesta norma la va donar a tota la humanitat, representada per Adan i Eva, creada a imatge seva. La terra havia de dominar-se físicament i psiquicament. Físicament amb la presència humana d'acord amb les condicions personals i psíquicament, ordenant la convivència. I aquest manament fou donat a la dona i a l'home, lo que significa que la política és un objectiu comú. I dissortadament aquest manament, que per altra banda, és un deure natural, ha estat manipulat de tal manera que al segle XXI encara no s'ha assolit qualitativament. La política en té la responsabilitat i en un model democràtic rau en la voluntat popular. Voluntat popular que no es respecta, restringint egoísticament la participació que facilita al guanyador sentir-se amo i senyor absolut. La democràcia encara no ha assolit aquell grau de qualitat indispensable perquè la dignitat de cada persona sigui veritat. En aquest deure humà dictat per Déu, la humanitat per complir-la està dotada d'intel·ligència i racionalitat i del seu exercici en depèn la qualitat de la convivència. Cal treballar-hi bé, sense oblidar l'avis dels Proverbis que ens diuen que “de tot treball se'n treu profit; xerrar molt, misèria i prou”. La bondat del treball depen de la la qualitat de la paraula dialogant. I en aquest diàleg, la bíblia ens adverteix que “l'arrogant cerca en va la saviesa, l'intel·ligent l'apren fàcilment”. El resultat de la paraula ens indica quina ha estat la intencionalitat dels actors polítics responsables de la convivència per què “una resposta suau calma la ira, la paraula feridora encèn la indignació.” Talment com si l'escriptor dels proverbis fos un observador de la política espanyola del segle XXI. I ens ho explica perquè “sense deliberació fracassen els projeectes; amb nombrossos consellers arriba a bon terme.” I en aquest estira i arronsa polític el llibre dels Proverbis ens senyala el camí:”venerar els Senyor és font de ida i aparta dels llaços de la mort”i en aquesta línia em vull moure, malgrat les errades de la meva llibertat,i coherent amb mi mateix he de defensar la dignitat de persona, filla de Déu, i emetre en unes eleccions aquell vot que defensa la llibertat del meu poble format o que s'hauria d'haver constituit humanament. I en aquests termes la problemàtica del vot català en unes votacions espanyoles ha de ser valent amb una base intel·ligent i racional a favor dels drets de les persones en el seu model polític de convivència. Des de la meva condició cristiana la meva intel·ligència em diu que he de votar per la independència de Catalunya perquè la realitat de l'estat espanyol no compleix el mandat diví lliurat a la humanitat. No respecta els drets de les persones, no salvaguarda com cal la igualtat home-dona en les diferències i dóna més importància al territori que a les persones. I el resultat porta a una política prepotent sense respectar la filosofia de la naturalesa, que en realitat és el mandat diví a la humanitat. I per aquesta raó el meu vot és independentista perquè es fonamenta en el respecte que es mereixen totes les persones i defensa la llibertat fonamental en tot ordre social.

Sr.PEDRO SÀNCHEZ, EM FEU AVERGONYIR DE SER ESPANYOL

Sóc independentista. Em vaig equivocar quan pensava que es podria confiar en vos. Però la vostra trajectòria a partir del dia, que el PSOE vos donar el vist i plau per aspirar a ser el President del Partit, no em mereixeu cap credibilitat. I us ho dic des d’el respecte que la meva religiositat cristiana m’ensenya a respectar fins i tot els enemics. Fidel a la meva ideologia llegeixo cada dia la Bíblia i aquests dies els salms del Rei David m’ han fet entendre en les vostres paraules qué lluny esteu de la democràcia com a servei a les persones, emparat en una llei que bàsicament està només al servei del poder. David, rei de Judà, perseguit pel rei Saúl que no accepta el canvi. Enfrontament de dues legalitats, només la política té raó i no la voluntat del poble manifestada pel profeta ungint rei David, destituint a Raúl. La realitat actual no és exacta, però filosóficament és calcada. Per vos no hi ha altra llei que la política, encara que aquesta llei sense la voluntat popular no té efecte. Però alló important per vos és tenir la llei independentment de la veu popular. I aquest és el problema que no sabeu solucionar perquè de vell antuvi castigueu a les persones que pensen, malgrat afirmeu públicament que respecteu les idees. Si les respecteu perquè hi ha a l’estat espanyol presos polítics? Vos ho negueu, però la veu popular ho afirma i esdevé una veritat que és d’abast mundial. Si de veritat fóssiu demòcrata hauria sortit de vos reunir-vos amb el president de la Generalitat i no exigir alló que el poble no accepta. Sr. Sànchez, heu dedicat mai uns minuts a pensar perquè els independentistes catalans volen separar-se d’Espanya? Honestament crec que mai hi heu dedicat ni tan sol un segon. I una altra pregunta: heu meditat en profunditat el preàmbul de la Constitució que és la base filosófica en que s’empara? Oi, que no? Comença amb un desig d’Espanya, desig que el govern no té voluntat de fer-lo realitat. I mentre el desig és llei sense raonar-lo per convertir-lo en una llei democràtica al veritable servei de tots els ciutadans espanyols i els pobles que configuren la nació. Aquest comportament té un nom: dictadura. I l’estat espanyol actúa dictatorialment amb el model d’una monarquia democràtica. Model imposat pel dictador Franco com ho demostra el fet d’haver confirmat rei dd’Espanya a qui no li pertanyia per herència sinò a qui Franco havia alliçonat i ben alliçonat. I les proves, com l’actual rei acusa Catalunya i Catalunya no el vol. Si tan demócrata sou no encaixa amb l’oblit dels partits catalans que heu practicat en la reunió només amb els espanyols. Democràticament incomprensible. Sr. Pedro Sànchez porteu Espanya cap el pedregar i els ciutadans espanyols no s’ho mereixen. Només heu fet servir la violència amb la presència policíaca i només veieu les fogueres però no us interessa arribar al fons de qui les ha encès, quan les fogueres són el resultat de la violència que necessiteu per aplicar la llei. Heu pensat, per casualitat, que poden ser infiltrats?. Us heu dedicat a valorar el comportament de policies mofant-se públicament dels independentistes amb accions que van fer demanar a algún hotel la seva retirada? Del vostre comportament es dedueix que els policies no són lliures i per tant tot el que fan és bo encara que deixin invàlides algunes persones. Les vostres paraules de diàleg són buides perqué no teniu el coratge de reunir a Catalunya en la taula de diàleg a tots els partits, unionistes i independentistes i sortir al carrer a parlar amb la gent, pensi el que pensi. Actuarà alguna vegada el govern d’Espanya amb el més estricte sentit democràtic. Els fets indiquen que no. I així va el país. Al precipici, Catalunya ho vol evitar i l’estat esspanyol fa l’orni. Fer l’orni és actuar en contra criminalitzant. La dita espanyola ho diu prou clar: “hechos son amores i no buenas razones”. Quan els fets no són amors, que són les raons?

EL VOSTRE LIDERATGE ÉS LA DIGNITAT DEMOCRÀTICA DELS POBLES

La sentència del procès em porta a relacionar-la amb la signatura de pau de les guerres en la qual el perdedor sempre és culpable, quan la història demostra tot el contrari. És Raimon Pannikar que en un dels seus escrits afirma que cinc mil anys d'història mai cap tractat de pau n'ha estat garantia. La sentència no és garantia de bona convivència perquè les idees de llibertat cap tribunal de justícia les pot condemnar. Quan no hi ha idees, no hi ha progrès i una democràcia sense progrès és una entelèquia i un absurd. Tinc molt clar i molt acceptat, que mai la violència serà argument de les meves idees, afirmació que no pot afirmar la política dels estats i menys d'aquells que ingressen fortunes multimilionàries amb el negoci de les armes. Lluny de mi tota mena de violència, amb la complicitat de la Constitució que defensa el meu dret de pensar en llibertat i sense limitacions. El meu pensament rebutja la violència física. Porto moltes hores reflexionant sobre la democràcia i pensant en la seva filosofia. La realitat de la democràcia espanyola dissortadament palesa un procès de feblesa discordant que recorda massa la dictadura franquista. La data de publicació de la sentència fa pensar massa obertament en un acte de campanya publicitària, d'odi envers els independentistes que defensen els seus drets naturals i de por, davant la resposta popular provocant-la amb més presència policial. Un exemple més d'una democràcia sense paraules perquè els seus arguments són les armes. Si menteixo, expliquèu-me el perquè de tanta policia si tan segurs esteu de la vostra justícia, que té massa aparences de venjança. De vell antuvi l'inici del procès denunciava el propòsit de castigar Catalunya.Un detall, les declaracions de Mariano Rajoy i de Saez de Santamaria, eren raó prou evident per adonar-se de qui havia de seure en el banc dels acusats. Què va fer la justícia? Dissortadament, com si sentís ploure. Des de la meva opinió, resultat de reflexionar-hi molt i consultar la Constitució, el culpàble era el Govern de Mariano Rajoy, un enemic declarat de Catalunya amb les campanyes en contra dirigides per ell quan era ministre. Va el Tribunal valorar la legalitat d'aquest testimoni? Els resultats diuen que no. Amb tota la sinceritat de que sóc capaç afirmo que el procès no s'havia de celebrar mai. Una pregunta, quina legalitat té un govern de fer processar una comunitat autònoma quan ell no ha complert trenta sentències favorablles a Catalunya dictades pel Tribunal Constitucional, un govern que incompleix els dictats de l'Unió Europea i que deixa al aire el compliment dels presupostos favorables a Catalunya.Són massa les proves que donen la raó als condemnats a injustos anys de presó. I davant de l'odi que s'hi destila, Raúl Romeva dóna lliçons de dignitat democràtica. Ha escrit, una vegada coneguda la sentència:”Davant la sentència, l'independentisme necessitarà parlar i actuar amb serenor i el cap fred”. Davant els esdeveniments populars que han desembocat en el procès i els moviments una vegada coneguda la sentència, m'esborrona la incapacitat de valoració del govern i de la justícia que no ha trobat altra resposta que més policia. Davant d'aquesta política de relacions amb els pobles a l'estat espanyol, a Europa i a tot el món, no puc fer cap altra reflexió que la culpable dels desordres mundials només és la política, tant la democràtica, com l'autoritària. Una pregunta, coneix la qualitat humana dels sancionats i la seva dignitat? La sentència demostra amb prou evidència que no. Ha tingut algun efecte la valoració de la veritat de la dignitat humana? Jo diria que no. És molt trist que un esdeveniment de qualitat democràtica, com hauria de ser, no sigui acceptat per tants milers de ciutadans. És veritat, estem en l'inici d'una nova etapa en el procès democràtic. I els presos polítics condemnats no només seran els pedagogs més qualificats sinò també els líders de la independència de Catalunya. És el que penso i m'hi sento obligat. Estic convençut de la seva innocència i la meva lluita, des d'avui, té un nou objectiu, la llibertat dels presos polítics.

LA RELIGIÓ CRÍTICA, UNA MÀ ESTESA A LA POLÍTICA

La celebració en el Vaticà del SÍNODE DE L'AMAZÓNIA ha aixecat ampolles en el gran món de la política i l'economia. No estan d'acord amb el temari: a) abusos patits pels indígenes per part d'empreses extractives fent-se seus els bens naturals, b)ordenació d'homes casats i c) destrucció de la biodiversitat. La veu contra el Papa Francesc no s'ha fet esperar pels ultraconservadors de la política, l'economia i per autoritats de l'esglèsia catòlica, cardenals inclosos.S'ha arribat tan lluny que dintre de l'Esglèsia s'ha intentat declarar heretge al Papa Francesc. No cap en la meva ment que sacerdots, bisbes i cardenals fassin el joc a la política ultraconservadora amb idees totalment contràries a l'evangeli. La dignitat de la persona humana ha de ser defensada sense límits i als extrems que ha arribat la gran economia i la gran política han de ser posats en evidència per salvar la humanitat. Jair Bolsanaro, president del Brasil li ha criticat que es preocupi de temes que només pertanyen al Brasil. El bé de la humanitat només pertany al president del Brasil? La deforestació de la gran riquesa vegetal de sud Amèrica per fer més rics als rics i més pobres als pobres, parlant amb termes teològics, és un pecat mortal contra la humanitat. El Brasil com Amèrica són nacions del món, no són el món i tot alló que fan amb l'afany d'enriquir-se perjudicant les altres, és un crim contra la humanitat. I la religió defensa a la humanitat en la dignitat de cada persona, perquè ni Bolsanaro, ni Trump són més dignes que el més humil dels indígenes. I la religió compleix la seva llei de l'amor defensant la dignitat de totes les persones i perquè ha rebut de Déu la llei de l'amor. Que el Papa Francesc hagi reunit al Vaticà 113 bisbes, 72 pares sinodals, 98 experts i 35 dones per tractar el tema de l'Amazónia destruída per un horrible incendi i per l'incendi més terrible encara que és la defosteració duta a terme per grans empreses, de cara al món és una esperança que una autoritat mundial, com el Papa Francesc, aixequi la veu en defensa dels drets de les persones i dels deures de respectar la natura. La més alta dignitat del Catolicisme defensant la humanitat. I amb el Papa Francesc faran pinya les autoritats religioses dels musulmans, dels protestants, dels hinduistes, dels budistes i de totes que per ser minoritàries també tenen veu defensant la dignitat dels humans. La força d'aquestes veus agermanades és una força que fa tremolar les armes de les grans potències, perquè aquestes forces religioses representen la major part de la humanitat, a la que s'hi suma la veu dels ateus, dels agnòstics, dels no creients que tenen per principi la dignitat de l'ésser humà i sense aquesta dignitat no és possible cap religiositat. I la religió catòlica amb al celebració del SÍNODE DE L'AMAZÓNIA allarga la mà a les institucions de poder politic i econòmic perquè dialoguin perquè l'economia sigui un veritable servei de la humanitat i que aquelles persones que capitalitzen la major part del diner del món entenguin que aquell diner no és tot seu, sinò de la humanitat i que comprenguin que les seves empreses són un servei a la societat, no la societat una esclava el seu poder econòmic. Malgrat les adversitats el Papa Francesc ha declarat mantenir-se ferm en els seus propòsits perquè seria un fals servidor de Déu sinò defensés els fills i filles de Déu que són totes les persones i la primera condició per ser-ne de veritat és la dignitat. El Papa Francesc defensa la seva dignitat, no perquè és la màxima autoritat religiosa del catlolicisme, sinò perquè és persona i ell és fill de Déu. Des de la fe, el Papa Francesc denuncia els mals de l`'ordre que siguin i defensa els més febles com ensenya Jesucrist en l'evangeli. No barreja política i religió, defensa els drets de tota la humanitat. És el que fa pujar els colors a la cara dels governants ultraconservadors culpables de la pobresa en que viu la major part de la humanitat. El Sínode de l'Amazónia és una llum d'esperança per a una humanitat en pau.

ALBERT RIVERA, LA HISTÒRIA LI FARÀ DEMANAR PERDÓ

Per començar Sr. Rivera cal una auto-anàlisi del propi jo en concordància amb la convivència i els significat de la paraula llibertat. El pimer pas, que cal fer en aquest món és valorar si la dignitat del propi jo encaixa amb el sentit global de la humanitat i la configuració de la convivència. Tots tenim molt a reflexionar i els homes polítics els que més. Si no estem en pau amb nosaltres mateixos i en el primer propi entorn, que és el familiar, no estem capacitats per dir als altres alló que han de fer i menys convertir-se en programadors de convivència. I vostè sap millor que ningú quin és i ha estat el seu camí. No sóc jo qui li ha de recordar. Només el seu comportament en la configuració de les cambres de l’estat en la nova singladura ens fa pensar a força gent que aquell no és el seu lloc i que no sou el polític que l’estat espanyol necessita. La seva cara i el seu gest, me’l vaig mirar amb molta atenció, llençaven odi contra els que definiu de “colpistes”. Les seves paraules s’avancen a les del tribunal i davant la història la vostra imatge potser serà la de colpista. Vàreu dir:”És una ofensa al poble espanyol que ocupi un escó i cobri un sou públic aquells que están processats per donar un cop a la democràcia”. Sr. Rivera, de veritat em podria definir i explicar el que és la democràcia? Les seves paraules l’acusen. I els fets encara més. I en la seva wep va escriure el text que he copiat al peu de la lletra i respecto la llengua castellana, que estimo essent independentista i abans que vos naixèssiu la vaig aprendre per immersió linguïstica, pedagogia que vos odieu. Vàreu escriure: “Hoy los políticos golpistas que trataron de destruir nuestra democrácia han humillado al pueblo español desde la Cámara nacional. Y Batet i el PSOE se lo han permitido. Por eso he defendido a todos los españoles que sí quieren que se respete nuestra Constitución”.

Sr. Rivera, el meu DNI em diu que sóc espanyol, encara que em considero independent, i vos no m’heu defensat, m’heu insultat i heu pervertit el sentit de diàleg de la Constitució que un dels seus articles diu que no es maltractarà als ciutadans perqquè no existeix cap raó per l’insult i el menyspreu si no hi ha aldarulls contra la convivència. I Europa, i aquí hi neix el vostre odi que manifesteu amb la mirada i les paraules, ha dit que no hi ha rebelió. Sr. Rivera l’acte de constitució del Congrès va ser molt significatiu i va donar al món una imatge molt pobre d’Espanya. La vostra fotografia parla per ella sola. Llegim i estudiem tots, atentament, jo i vos la Constitució i la base filosófica que la recolza i reflexionem sobre si vos i jo som verdaderament demòcrates. El comportament del Congrès va palesar obertament qué lluny està la política espanyola de la democràcia. Per què alló que primer cal és reflexionar si es respecta la dignitat de totes les persones, pensin el que pensin i actuin com actuin. Ni vos, ni jo tenim autoritat per acusar ningú, la nostra obligació és treballar per una bona entesa i amb el 155 només es fa injustícia.

LA CONSTITUCIÓ DÓNA LA RAÓ ALS PRESOS POLITICS CATALANS (2)

Abans de dictar sentències condemnatòries d’acord amb l’article 155 de la Constitució, cal analitzar intel·ligentment si l’acusació és constitucional o una manipulació de la Constitució. I aquest anàlisi no s’ha fet i alló que és pitjor s’ha rebutjat i ha primat la imposició trepitjant l’esperit democràtic. Sincerament penso que el patiment  amb que es castiga Catalunya esdevindrà la gran raó de la continuitat de la dictadura en mans dels partits majoritaris de l’estat espanyol. Perquè per començar ni se’n fa cas del desig que diu tenir la nació espanyola en el preàmbul de la Constitució de “col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de coopperació eficaç entre tots els pobles de la terra”. I l’estat espanyol, com si sentís ploure negant-li a Catalunya el fet de ser un poble de la terra palesant la gran ignorància de la història de la humanitat.L’Estat Espanyol no sap el que és col·laborar perquè ell és absolut i només sap imposar. Però la Constitució és prou clara. Llegim l’article 2.- “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquesta materia ratificats per Espanya”. La paraula ratificats actúa de trampa. Alló que no consta en la Constitució encara que sí en els tractats, l’Estat Espanyol no ho ha de complir. Fet que va en contra també de la sentència del Tribunal Internacional de la Haia de l’any 2010 i contra la Declaració Universal dels Drets Humans, com he comentat en l’article anterior

(1). Continuem i parem esment en l’article 15.- “Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractaments inhumans i degradants”. Aquest article és prou clar i acusa als responsables estatals que van ordenar l’atac policial a Catalunya el dia 1 d’octubre, quan la Constitucicó i la Declaració Universal dels Drets Humans recolza la postura pacífica del poble català defensant el seu dret de manifestació amb una votació organitzada per la ciutadania i amb el vist i plau del seu govern que escoltava la veu del poble. Ciutadania i govern actuaven democràticament i no cometien cap delicte. Amb l’article 15 de la Constitució el delicte el cometeren aquells que van ordenar l’actuació policial amb l’afegit de malversació de fons públics, que els atacats havien pagat a l’estat. I és precisament l’estat amb la seva propaganda internacional que s’autoacusa quan ha d’escoltar de mitjans de premsa estrangers que les gravacions de l’actuació policial no eren un engany perquè les havien realitzades ells mateixos. Estic convençut, com en l’empresonament de Companys i el seu Govern, que els líders polítics i socials catalans actuals empresonats són i seran els herois de la independència i l’orgull internacional dels defensors de la verdadera democràcia. La sentència, que diuen ja està dictada abans del procès, será dura, però més dura será la caiguda de la justícia espanyola. Senzillament, em fa pena l’Estat Espanyol, no Espanya, i m’enorgulleix enormement ser català. Catalunya capdavantera de la verdadera democràcia mundial.

PABLO CASADO TEÒLEG MORALSITA

Magister dixit:”La nació espanyola és un  fet moral que la immoralitat nacionalista no pot suportar”. (El PuntAvui, 09/02/2019).

Ara resulta, que un doctorat en política que no ha pogut demostrar i no en sap actuar, en vols donar lliçons de teologia moral sense cap mena de remordiment per  menystenir els subjectes, demostració de que tampoc coneix els principis de la moral. El subjecte de la moral és la persona, com també ho és de la política. La moralitat de la nació la defineix la qualitat moral dels ciutadans. La moral i l’ètica es donen la mà i massa frases del pretès moralista de moralitat no en tenen ni el nom.  La moral és la llei de la dignitat humana i el primer article d’aquesta llei es llegeix en l’evangeli, li recordo al politic moralista disfressat de teòleg, és estimar a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix afegint-hi que l’amor més gran es demostra estimant als enemics. L’ètica i la moral Sr.Pablo Casado no són el seu fort i la política en una democràcia, suposant que és demócrata, com ens vol convèncer que és moralista, li ensenyarà a llegir intel·ligentment la  Constitució, que tant diu defenssar i el seu partit ha manipulat i vos seguiu, com bon President del Partit , el mateix camí. Em pot demostrar com practica Espanya la seva moralitat quan l’Estat Espanyol és considerat a Europa com un  dels últims de la fila sota la governança del seu partit?

Sr. Casado, les paraules de la foto adjunta, la premsa  les ha publicades dites per vos. Em pot dir quina és la moral de persones que s’expressen d’aquesta manera amb un greu menyspreu de les persones pobres i sense recursos? Amb aspirants a governar l’estat amb aquesta imatge quina serà la moralitat de la nació? La nació és amoral i exigeix governants morals i dignes que comencen per respectar tots els ciutadans, aplaudeixin o critiquin el govern. I segons el seu títol de moralista encara amb més raó.En el rebost de la memòria, ciutadans com jo i li comunico que sóc independentista, ens guardem moltes dites seves que són un exemple, no d’amoraitat sinò d’immoralitat. I es pot escandalizar, defenso la meva independència amb el recolzament de l’exemple de la crucificció de Crist que fou clavat a la creu acusat de terrorista. Ets rei, li pregunta Pilat. Tu ho has dit, fou la resposta. Resultat, la creu. I aquesta crucificció és la gran filosofia de la moralitat en el catolicisme que sembla voleu defensar amb el vostre saber. Sr. Pablo Casado, no acuso d’immorals als ciutadans de l’estat espanyols, acuso de mestres deficitaris als que volen fer combregar amb pedres de molí als seus súbdits avui i possibles demà. Amb tota l’honestedat, repassi les pàgines de la moral catòlica, la cristiana, també la musulmana i la hindú. És un exercici de bona voluntat per poder ser una bona persona. Amb la Constitució no farà als ciutadans més morals, tot el contrari, més inmorals. I la culpa no serà dels ciutadans sinó dels governants que obliguen a combregar amb pedres de molí. Una bona lliçó, els judicis contra el seu partit, millor dit, membres del seu partit per corrupció. Per donar lliçons s’ha de donar testimoni d’esmena i de saber demanar perdó. Està aquesta doctrina en els llibres de la moral que apliqueu a la nació espanyola. La primera lliçó de la moral ensenya el respecte a les persones, siguin amigues o no.

EL DINER COM ARGUMENT POLÍTIC, UNA VERGONYA

No recordo el nom de la persona del govern, però sí el missatge que farien les despeses que calguès per desligitimar el procès català al món. El PP amb la manipoulació de la llei i de les forces de seguretat i el PSOE, encara pitjor, amb la llaminadura del diner. Uns manipulen la paraula amb la força, els altres amb l’economia. Vergonya en els dos partits dominadors de la política de la pell de brau. Alló que menys importa és la defensa de la dignitat dels ciutadans sobiranistes, perquè els independentistes també són persones que tenen dret a la seva dignitat. El gran escàndol de la política espanyola i mundial rau en el fet que la persona l’ha convertida en mercadería. Srs., si és que ho sou, del PP i del PSOE, la meva dignitat no està en venda com tampoc la meva llibertat. La llibertat és la garantia de la dignitat. I, amb perdó, la vostra política ha proscrit la llibertat. El desenvolupament personal i el desenvolupament dels pobles és el camí que porta a la seva autonomia, a la definició de la seva identitat i a la llibertat de la seva convivència. Comprar la llibertat amb diner és una indignitat històrica i el culpable dels mals que pateix el món. I quan dic el món em refereixo a la humanitat i al cosmos. La política autoritària em pot encadenar de mans i peus, em pot empresonar, em pot condemnar a mort però alló que mai podrá aconseguir és esclavitzar el meu pensament. Les idees persisteixen i circulen, existeixen uns vasos comunicants que silenciosament i psíquicament fan correr les idees. I les meves idees, el govern espanyol, mai les podrà impedir, ni eliminar. El circuit intangible i invisible transmisor d’idees, desitjos i sentiments no hi ha cap poder al món que el pugui vèncer. Poden aparèixer pseudo-defensors dels drets humans que acollits als seus egoïsmes persegueixin idees i empresonin ideòlegs, però com la sang dels màrtirs era llevor de nous cristians, la sang dels demòcrates és llevor de verdadera llibertat. I la imatge que els partits majoritaris de l’estat espanyol estan donant al món, és una imatge de nens mal criats que es barallen per un caramel. És vergonyosa la pugna entre el PP i el PSOE pel poder. La indignitat de les seves maneres rau en els fruits de la seva política que margina els ciutadans. Desligitimar el contrari tal com ho estan fent els granss partits espanyols és la proba del cotó de la brutícia de la seva política. I mentre el poble es subleva i demana actuacions polítiques dignes, es barallen entre ells en la indignitat d’una democràcia inexistent. La paraula no els hi serveix per dialogar i avançar sinò per manipular-la i tornar a l’edat de pedra, amb tot el respecte als humans d’aquella época, que palesaren molta més dignitat. I només faltava que per fer callar les idees de progrès cultural i polític no en tinguessin prou els governants amb lleis manipulades i forces armades perquè en la lluita contra el procès de la llibertat hi afegissin el diner. No s’avança en dignitat, es dóna pas a l’imperi de la indignitat. Segons la trajectòria política actual el valor definidor de l’ésser humà ha de ser la indignitat. Repassem atentament els fets polítics.

ELS JUTGES AL SER VEI DEL POBLE

El model de convivència de la humanitat comporta un repartiment de funcions responsables del manteniment de la dignitat. No és cap secret que les diferències són una base per distribuir responsabilitats. I el que és humanament important rau en el fet que les capacitats s’adaptin a les necessitats. Els desitjos amb una formació adequada palesen credibilitats de bon funcionament. Els efectes negatius per a la dignitat humana demostren massa sovint l’existència de responsables incompetens.Dissortadament en la distribució de càrrecs pùblics a la pell de brau s’hi respira una atmòsfera corrupta d’amiguismes i de “do ut des”, et pago perquè compro. I les formes acostumen a ser sofisticades, sofistificació que pot esdevenir boomerang. L’atmosfera política que es respira a l’estat espanyol no és una atmosfera pròpia d’una democràcia sinò més aviat la prepotència d’una dictadura. Tant el govern del PP com l’actual del PSOE per les seves formes palesen més que els seus partits són la llei que no pas ser ells servidors de la llei. La manera d’imposar-la per l’un i l’altra defineixen més un caràcter dictatorial que no pas democràtic. En la realitat política de l’estat espanyol democràtic de paraula, si no en tot el territori  al menys en algunes autonomies s’hi pateix. I de retruc, les institucions legislatives, judicials i policials s’hi noten afectades. La justícia és un servei als ciutadans, no al poder i la bondat de la seva aplicació es nota en la convivència ciutadana. I la convivència ciutadana espanyola, avui, no és un model de democràcia. Fer justícia no és obligar a complir la llei sinò que la pau ciutadana sigui fruit del compliment racional de les lleis justes. Si aquest compliment racional no s’hi dóna l’anàlisi intel·ligent de les discrepàncies portarà a la solució. El fer complir la llei amb l’exercici policial no pot portar mai a un policia a negar la seva dignitat humana. Els càrrecs no dispensen de la dignitat més aviat l’exigeixen. I a l’estat espanyol si produeixen situacions escandaloses que escandalitzen democràcies estrangeres. La constitució espanyola a l’efecte és prou clara i no eximeix, obliga. I en aquest apartat s’hi troben massa errades. I alló que és pitjor que algunes errades han estat guardonades. Incomprensible. Fermesa en les sentències, sí, però respectuoses amb la dignitat humana. L’existència d’una manca de credibilitat en la justícia és una demostració d’un funcionament anormal de la democràcia. I d’exemples manipuladors no en falten. I el poder polític no n’és exent de responsabilitat, tant el de dretes, com el d’esquerres. Només cal parar esment en les protestes populars. Són el pa de cada dia en tot l’estat. Un argument que demana una millora urgent de l’estat democràtic.

UNA ABSÈNCIA ACUSADORA EN L’AGENDA 2030

El canvi climàtic amb els seus efectes de contaminació, destrucció de la capa d’ozó, degradació del sol, erosió, acidificació dels oceans, pèrdua de biodiversitat, esgotament de recursos, desequilibris dels cicles del nitrògen i el fósfor, ha creat una sensació d’inseguretat i de risc als científics, economistes, enginyers, polítics, sociòlegs, militars perquè la seva solució és vital per a la humanitat, com ho explica Cristianisme i Justícia en el seu quadern 212 sobre CREURE EN LA SOSTENIBILITAT. I és precisament en aquest quadern on s’hi denuncia la no presència del pensament  religiós, manifestat per les religions del món. I qui ha denunciat amb més fermesa i claretat el problema i quin és el clam denunciador del risc, ha estat el Papa Francesc amb la seva encíclica LAUDATO SI, que fins i tot la gran política mundial ha manifestat el seu desacord contra la idea que la degradació i el empobriment del sol juntament amb la pobresa manifesta del major nombre de ciutadans són la causa del risc del canvi climàtic. En la formulació dels Objectius del Desenvolupament Sostenible no es va escoltar, ni convidar la veu més nombrosa de la humanitat que és la religió i les filosofies de caire humanista. I són la religió cristiana i católica, la musulmana i la hinduista que representen més de quatre mil milions de ciutadans les que no han estat convidades i quina veu és la més crítica a l’hora de buscar culpables i d’averiguar els ciutadans més afectats. El papa Francesc en la seva encíclica diu:”Un veritable plantajament ecològic es converteix sempre en un plan social, que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per tal d’escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres.” I seguint la línea, el patriarca ortodox Bartomeu I va dir:”que els éssers humans destruexin la diversitat biológica en la creació divina; que els éssers humans degradin la integritat de la terra i contribueixin al canvi climàtic en despullar la terra dels seus boscos naturals o destruir-li les zones humides; que els éssers humans contaminin les aigües, el sol, l’aire. Tots aquests són pecats”. I si parem atenció al judaïsme sobre el tema, ens diu:”En el Levític 26, la Torà ens adverteix que ,si ens neguem a deixar descansar la Terra, aquesta “descansarà” de totes maneres, malgrat nosaltres i sobre nosaltres –a través de la sequera, la fam i l’exili que converteixen tot un poble en refugiats. Aquesta antiga advertència escoltada per un poble indígena en un estreta franja de terra s’ha convertit ara en una crisi del planeta en tot el seu conjunt i de tota l’espècie humana.” En l’Acord del Clima de París (2015) els signants de la declaració interreligiosa afirmen:”Hem de reflexionar sobre la veritable naturalesa de la nostra interrelació amb la terra. No és un recurs que poguem explotar segons la nostra voluntat. És una herència sagrada i una llar preciosa que hem de protegir.” La tradició budista recorda:”Necessitem despertar-nos i adonar-nos que la Terra és la nostra mare, i també la nostra llar, i en aquest cas el cordó umbilical que ens uneix a ella no pot ser tallat. Quan la terra emmalanteix, nosaltres emmalaltim perquè en som part.” L’hinduïsme recalca molt la responsabilitat individual en el seu dia a dia per col·laborar en la solució del problema.”A nivell personal, podem reduir aquest patiment començant a transformar els nostres hàbits, simplificant les nostres vides i desitjos materials i no prenent res més que la part raonable dels recursos. Adoptar una dieta vegetariana és un dels actes més poderosos que una persona pot dur a  terme per reduir l’impacte ambiental” La veu dels pensadors religiosos de totes les religions comparteix amb la veu del poble les causes i les solucions que comencen per una conscienciació del dret de tota la humanitat a beneficiar-se dels bens de la terra. Els efectes hi són i només el gran capital no vol compartir les solucions ni accepta la culpabilitat de la gran extensió de la pobresa en la humanitat. Dels set mil milions d’habitans del planeta, la veu dels seguidors de les diferents religions supera els quatre mil milions d’habitans, una veu prou majoritària per ser escoltada i acceptada per treballar conjuntament. El punt principal de que els bens naturals pertanyen a tota la humanitat és rebutjada pel gran capital que amb una gran hipocresía vol fer creure que la culpa no és d’ells sinó dels pobres. Sortosament la mentalitat de sí és possible la sostenibiltat, malgrat la veu sembli que està ofegada, sempre surt el sol malgrat l’ocultament que sovint produeixen les tormentes. Només un diàleg racional, respectuós, intel·ligent i democràtic entre els poders civils i els religiosos té capacitat per fer sortir el sol del benestar social. Des d’el punt de mira religiós la natura també és obra de Déu i la humanitat la responsable del seu manteniment. Religiosament, destruir la natura és un pecat, legalment un delicte. Quina diferéncia hi ha entre pecat i delicte. El pecador i el transgressor de la llei han de demanar perdó i cumplir la penitència corresponent. Siguem honestos, meditem la nostra llibertat i siguem intel·ligents en la seva defensa. L’exercici de la llibertat pot ser útil i perjudicial en el manteniment dels bens naturals. Cal justícia religiosa i humana. (Aquest comentari l’he escrit consultant el quadern 212 de Cristianisme i Justícia. La seva lectura és molt alliçonadora.)

LA VERITAT OBJECTIU DE LA LLIBERTAT

Aquesta afirmació, que a primer cop d’ull sembla absolutista, defineix clarament l’objectiu principal de la humanitat que no és altre que saber viure amb i en les diferències. Cal ser curós i saber distingir la realitat de la veritat humana que és manipulable i relativa per la raó de ser els humans éssers temporals i per tant limitats. I per aquesta raó les idees que en una persona poden ser verdaderes en una altra no. I en aquest contexte apareix el deure del diàleg per arribar a acords. El món de la veritat gaudeix d’una dimensió més àmplia i extensa que el món dels éssers humans.I per aixó sobrepassa la política i l’exigeix. Amb una circumstància molt important i significativa i és que els humans gaudeixen d’una intel·ligència capaç de concebre la veritat absoluta i l’espai infinit encara que científicament no pugui explicar-ho. Però aquesta capacitat indefinida, perquè cada dia avança, argumenta la veritat humana. En l’argumentari humà hi juguen protagonismes molt significats basats en els egoïsmes personals, massa dels quals són desqualificants.I és precisament en aquesta realitat on les diferències poden desvirtuar idees, coneixements i passions. No oblidem que el dret a equivocar-se, és un dret humà. El que no és un dret és la intencionalitat de no voler reconèixer que s’està equivocat. El dret a l’error és una demostració de quina pot ser l’orientació que es dóna a l’etapa formativa dels humans. Les errades ideològiques es coneixen pels seus fruits i quan els fruits són contraris a la convivencia demanen un dialeg racional entre l’equivocat i el perjudicat. I massa sovint aquest diàleg no hi és, essent imprescindible quan el problema afecta a la llibertat que es nega al perjudicat i continúa si el perjudicat no vol reconèixer que l’error és seu. La paraula és l’eina dels humans per dialogar i programar les convivències en pau. L’expressió la veritat objectiu de la llibertat és i s’ha d’aplicar també a la llei per una raó que els polítics, els jutges i els policies i militars pel fet de ser humans poden equivocar-se amb les seves decissions i quan aquestes tenen indicis i símptomes negatius no voler parlar palesa indignitat humana. I dissortadament el concepte de com sóc autoritat, la llei sóc jo és la raó de la feble democràcia que es viu en l’estat espanyol. Quan es defensa un model de llibertat dels pobles, perquè com els individus, els col·lectius també tenen la seva, l’autoritarisme polític emergeix com salvador d’una realitat, que la convivència palesa que no és vàlida per a tothom, i l’autoritarisme és nega al debat imposant la seva llei, que quan nega la llibertat de l’altre deixa de ser-ho, i el diàleg es converteix en soroll de les armes, que són el principi d’una guerra. I és precisament aquest el problema mundial que amenaça el món i l’Europa dels drets humans. I és el greu problema que es fa viure als catalans que defensen els seus drets de llibertat. I un dels efectes de la política actual espanyola, que no pateixen només catalans sinó milions d’espanyols en nombre superior al cens actual de catalans, és el risc de pobresa i exclusió social que pateixen el 28% dels espanyols, que en nombre ratllen els 13 milions. El nùbols de la política mundial, europea i espanyola són amenaçadors però cada dia surt els sol, que el núbols no poder destruir. I la vertitat de la llibertat és el sol de la humanitat.Hi ha una altra llum del sol que la política autoritària només pot ofuscar, no anul·lar que és una absència en les objectius del Desenvolupament Sostenible de l’agenda política 2030. Absència significativa, important i pensó que imprescindible i que actúa amb molta prudència.Idees per un altre article.

EL PETIT JULEN VÍCTIMA D’UNA POLÍTICA CEGA

Els informes que periòdicament envia la premsa a travès de les xarxes m’han portat a fer-me una idea del significat polític del lamentable i criminal accident del petit nen malagueny. Una trobada a l’aire lliure mentre el pare feia el dinar campestre, de sobte el nen cau en un pou invisible, que s’obre sota els seus peus, i el pare se sent impotent per salvar el fill. En els primers comentaris que vaig llegir em preguntava, però quina cura tenien els seus pares del nen? Però a mesura que avancen els dies, des d’el meu punt de vista, la pregunta s’ha de fer als polítics? Per què no esteu assebentats dels incompliments que es cometen en les vostres demarcacions jurisdiccionals? I la meva conclusió esdevé una acusació greu d’incompliment democràtic. El petit Julen ha estat víctima de la despreocupació política del dia a dia dels ciutadans, fent-ne responsables a les institucions més properes i a les més altes per el poc respecte que els hi mereixen els ciutadans, que la Constitució confessa que són sobirans. És una incongruència poder arribar a conclusions com la meva i aquesta incongruència és fruit d’una política al marge de la democràcia. Segons els informes que he anat llegint periòdicament l’existència de pous semblants i construits sense permís és una pràctica normalitzada. Per què? La resposta la va donar una informació que afirmava que la concessió d’un permís obligava a una espera de dos anys. Si per aconseguir un pou d’aigua havia d’esperar tant i l’aigua era necessària, entenc i comprenc les excavacions .Un indici de relacions pèssimes entre els ciutadans i la política. La gravetat del fet, la fa palesa la gran despessa que suposa la trobada del nen, que els pares esperen abraçar en vida i si el desig sls hi és favorable, continúen tenint el dret de demanar explicacions als governants i exigir el compliment de la llei, encara que el pou, sembla ser d’un familiar proper, fos il·legal. Per què era il·legal? Senzillament pel poc respecte que la política espanyola té de la gent senzilla.L’amo del terreny i el constructor del pou sembla ser que es pasen la responsabilitat l’un a l’altre. Però, si aquest era un fet, com sembla ser ho demostren, segons la premsa, l’existència de centars de pous, no és aquesta circumstància el resultat d’una política d’esquena al poble? O és el resultat d’un ceguesa voluntària perquè no dóna vots i en dóna més demonitzar tot un poble, com és el cas de Catalunya? Desitjo de tot cor que la recerca del nen acabi bé, però desitjo també que el poble andalús sigui exigent amb els seus governants i els exigeixi com distribuien els seu diners, si oblidaven les necessitats dels pobles. El fet és molt greu i greu és la negligència per culpa de la qual s’ha produit i és bàsicament una negligència política mirant cap una altra banda perqué de diners ja en tenia però als governants els hi era més rentable. Aquest  esdeveniment de vida o mort produit per incompetència, però pels informes escampats per la prensa la possibilitat d’altres accidents no es pot descartar, i una ullada a la nació no fa pensar en múltiples deixadeses com aquesta dels pous si parem esment en el nombre milionari de ciutadans espanyols que tenen la pobresa per norma de vida? Una pregunta: un dels deures de les forces d’ordre públic no és la investigació d’aquestes il·legalitats en les que per desgràcia s’ha de concloure que és l’estat amb una política encegada el darrer responable? I els ciutadans de l’autonomia on s’ha produit el greu accident, animaven als policies que des de Andalusia enviaven a Catalunya amb el crit “a por ellos”. Pensem en els desnonaments, en les persones dependents que no reben assistènia i moren, en les persones que moren ofegades i no reben assistència perquè els estats no autoritzen a les naus salvadores rescatar-les, en les persones sense sostre que no reben cap ajuda de l’estat, en els nens i nenes sense escola i en les  desgràcies climatològiques quan una bona programació hauria evitat moltes de les víctinmes. Dissortadament el país no va bé, perquè el poble no rep les atencions que la seva dignitat exigeix. Sobren promeses de futur que volen amagar incompliments provocadors de pobresa. I en aquests incompliments hi ha causes de desgràcies com la del petit Julen.

ELS ENEMICS DE LA LLIBERTAT MANIPULEN ELS VOTS

En una democràcia el vot és paraula de persona que expressa la seva dignitat. El SÍ  o EL NO en una papereta és la veu del poble. Però dissortadament la veu del poble es manipula provocant negativament la força dels sentiments. Amb una suposada veritat es presenta una egoísta llibertat, que de llibertat només en té el nom perquè en la realitat, una vegada el partit ha assolit el poder, aquelles paraules plenes d’humanitat esdevenen imposicions contradictòries que es fonamenten en la força del poder de les armes. La manipulació de la voluntat humana és una pràctica centenària, per no dir milionària. El poder polític i econòmic és l’enemic més poderós de la convivència humana. Quan un estat es creu consolidat i econòmicament fort no vol sentir parlar del desig de llibertat dels seus ciutadans, perquè ell és la veritat, la força i el senyor de la vida i la mort. Uns exemples prou evidents els tenim en la pell de brau en el comportament de l’estat envers Euskadi i Catalunya. Honestament amb la Constitució Espanyola a la mà em crec autoritzat a acusar l’estat de gran manipulador de la llei. I aquest sentiment el comparteix una gran part de la ciutadania espanyola. Les institucions estatals han perdut molta credbilitat i un dels arguments més convincents no és la política contra Catalunya i Euskadi, és l’economia per dos motius molt importants. A) la corrupció existent incomplint els deures fiscals, els dipòsits milionaris en paradisos fiscals, la corrupció en l’acumulació de fortunes entre els polítics i amics i el tractament judicial que es fa segons sigui el culpable i B) el gran deute de l’estat que està en el risc imparable d’una bancarrota. I davant d’aquesta problemàtica gravíssima que està condemnant a pobreses extremes a milions de ciutadans, l’estat espanyol es dedica a culpabilitzar Catalunya perquè defensa el seu dret legítim a decidir. Negar aquest dret li suposa a l’estat reconèixer que sense Catalunya es veu incapaç de complir amb els seus deures fiscals dintre i fora de l’estat. El deute exterior és gravíssim perquè supera els dos bilions d’euros, el que significa un cent setanta per cent del seu PIB. Atacant Catalunya es fa callar la veu ciutadana de l’estat amb promeses que alló més important és el benestar, que no existeix, i els drets fonamentals de la gent, que no es respecten. I és en el capítol econòmic, on la manipulació del vot és a l’ordre del dia amb promeses econòmiques individuals i autonòmiques que es queden en promeses i en incompliments. Espanya i l’Estat Espanyol necessiten un reciclatge urgent de la seva política perquè el món reclama amb veu molt forta pel risc que pateix la humanitat de ser castigada greument pel canvi climàtic que l’egoïsme del diner ha manipulat com  manipula la humanitat. Una epocalipsi que és a tocar de les mans.Tancar els ulls davant els riscos que pateix l’estat és la manipulació més greu del vot. Riscos econòmics, riscos climàtics i riscos humans. La veu del poble serà prou forta per desvetllar la consciència dels autèntics i vertaders polítics amb capacitat de governar el món?.

AMB LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA ES CREARÀ LA NOVA ESPANYA

No sóc profeta, ni em crec visionari, només coherent amb les meves idees fruit de la meva ideologia cristiana i procurar entendre missatges de la natura i de la història. La dita castellana és prou explícita:”no hay mal que cien años dure”. I la història canviant i els seus perquè només tenen un horitzó amb uns camins molts plens d’obstacles però les caminades continúen i l’horitzó és la llibertat i els ciutadans no són plenament lliiures si no ho és el seu poble. És veritat que el cel de la història del segle XXI és un cel tan ennubolat que sembra desconfiances i lliga de mans i peus. Els temps són canviants i els canvis, encara que lentament, sempre porten millores. I les del segle XXI les empetitegen polítiques egoístes que sembren el malestar i el desencís. En la nostra història més recent es va viure una etapa cruel i inhumana dominada per dues tendències polítiques aparentment molt distants però que els resultats demostraren ser iguals en el seu ego: les dictadures i el comunisme. A la pell de brau la dictadura ha deixat pas a la democràcia i el comunisme no és la bèstia negra de la convivència. Però una i l’altre encara es mouen amb força llibertat per la suposada democràcia europea i espanyola. És, senzillament, el mal que el procès ha de superar amb el risc, sovint, de sentir-se massa vegades agarrotat per l’enemic. Seguint la veu popular, el refraner castellà també ens diu que “a grandes males, grandes remedios”, i el caminar lent de la història així ens ho demostra. Els moviments dels partits polítics d’Espanya ho palesen amb prou claretat i creen en l’actual democràcia inseguretat en el benestar, que  cada  dia és més escassa, i desconfiança en la gent respecte a la seva llibertat. Escoltar les proclames polítiques de la dreta i de l’esquerra genera més por que confiança perquè en el fons dels fons de les paraules només hi ha una doctrina:odi. Jo sóc la veritat i el que no està amb mí, ni pa, ni aigua. Aquesta sembla ser la postura dominant de la política general de l’estat espanyol. Però sortosament, les semblances, les difuminen les idees de les persones senzilles i dignes que creuen en la veritat de la llibertat i la defensen. I gràcies a aquestes persones, la societat avança, malgrat la prepotència de polítiques que han regnat i no volen perdre el poder, afirmant que la veritat són elles i que només elles poden portar la pau denigrant impunement als contraris. De moment no cal citar noms, són prou coneguts. Personalment tinc fe en l’avançamernt lent de la veu del poble, que de la sang de les ferides en fa saó de llibertat. En els primers anys del cristianisme és repetia,”la sang dels màrtirs, gèrmen de nous cristians.” Els mal tractaments de la gent del poble, fonament de la verdadera llibertat.” Catalunya camina amb pas segur cap a la seva independència.I encara que sembli utòpic, la llibertat de Catalunya portarà la verdadera llibertat a Espanya.

LA DEMOCRÀCIA UN FRACÀS HISTÒRIC?

Un model democràtic en el que la llei és la solució dels conflictes forçosament esdevindrà un fracàs històric. La llei és un servidor de la democràcia, no un definidor, ni el seu pensador. El pensador i executor de la democràcia és l’ésser humà com ho ha estat en tots els models polítics. La manipulació de la humanitat en l’exercici de les  seves funcions per part de les persones a les que se’ls hi confià una tasca social ha estat origen de tots els mals de la història i dels models polítics actius en l’actual segle XXI. Els desordres de la història de la humanitat sempre han estat provocats per humans prevaricadors dels seus deures i una de les prevaricacions més grans ha estat la de fer-se déus, poders absoluts intocables, amos de la vida i de la mort dels seus súbdits. I aquest sistema prevaricador continúa actuant emparat en una democràcia manipulada convertint la llei en dea, quan  és un producte humà amb totes les virtuts i defectes de les persones en l’exercici de la seva intel·ligència, raó i passió. I aquesta divinització del poder en l’antiguetat, continúa vigent divinitzant les lleis amb la circumstància que en nom de la llei s’han comès verdaders crims matant persones innocents ja sigui amb les guerres, amb judicis manipulats o amb lleis que porten a la misèria, com en l’actualitat encara és un fet, morint diàriament  milers  d’infans innocents  per manca d’aliments.

Quan un model polític democràtic imposa la seva voluntat en nom de la llei, vulnerant la dignitat humana, incomplint la filosofia de la convivència democrática, els responsables de la governabilitat, siguin polítics, jutges o forces de l’ordre han de renunciar al seu càrrec i tornar la veu al poble perquè ho encarregui a persones més dignes, responsables, intel·ligents, raonables i sobre tot amb un gran sentit del que significa ser humà. Dissortadament les presons al segle XXI també estan plenes de persones privades dels drets que la democràcia els hi atorga. Un criminal, per greu que sigui el crim, ha de ser jutjat com una persona amb dret a equivocar-se i quan l’error és molt greu se li ha de reconèixer el dret de reinserció social amb el deure de pagar pel mal que ha fet. Quantes penes de mort, verdaders crims, ha portat a la misèria els familiars dels innocents condemnats. I aquesta realitat està vigent en els estats que es creuen, avui dia, els amos del món. Un exemple prou clarificador el tenim en la lluina contra el perill climàtic, no reconegut per exemple pels EEUU, la primera potència mundial i tot per mantenir el seu poder econòmic, o un altre exmple d’ordre diferent, l’estat espanyol ha empressonat polítics catalans perquè són més importants uns quilómetres de terra que no pas la vida de set milions de persones. Europa que es creu la garantia de la democràcia està en l’actualitat obrint les portes a partits feixistes que tenen una filosofia humana en que la igualtat es mesura amb les seves idees. Franccament tots els indicis palesen que la humanitat no progressa sinò tot el contrari.

La natura envia missatges que ajuden a reorganitzar la vida. Curiosament els reis mags d’enguany m’han fet arribar el llibre de Yuval Noah Harari, 21 LLIÇONS PER AL SEGLE XXI, només he llegit la introducció i ha reforçat les meves idees de quins són els mals i els perills, mals i perills que pot, si s’hi arriba a temps, solucionar l’ésser humà digne, conscient i solidari en tots els estaments responsables d’una convivència en pau. Una urgent necessitat de conscienciació de tota la humanitat, començant pels més poderosos facilitant la tasca dels més necessitats, que són els més preparats per saber sacrificar-se en una lluita inevitable. Estan bé els anuncis ET NECESSITEM, RECICLA,  dirigits a la ciutadania, però calen, no anuncis, sinó exigències a les grans potències, que són les responsables dels perills a que es veu abocada la humanitat. I aquesta mateixa urgència cal imposar-la als polítics.

VALORACIÓ NEGATIVA DELS LÍDEFRS POLÍTICS

Transcric la informació de la premsa: Pedro Sánchez, (3,9), Albert Rivera (3’79, Pablo Casado (3’4), Alberto Garzón (3’3) i Pablo Iglesias (2’9).

La puntuació més alta i suspenent correspon al President del Govern de l’estat i les dues següents, als dos màxims aspirants, correlació de notes d’acord amb les possiblitats i aquesta circumstància em fa pensar quina credibilitat és mereix l’enquesta i a qui s’ha fet i com s’ha fet. Però malgrat els motius de  poca o molta credibilitat, n’hi ha un de positiu i respon a la pregunta i perquè tots suspenen i amb nota inferior al 4? Aquesta circumstància m’obliga a buscar raons de credibilitat. Tan malament està la política espanyola que tots els aspirants a Presidir el Govern de l’Estat suspenen? I aleshores em ve a la memòria el fet dels títols universitaris que es presenten en els currículums i en realitat no són reals. Amb aquestes condicions que per altra banda han generat molt d’enrenou en la política espanyola es compren la qualificació que en fan els ciutadans, perquè crec que els enquestadors es basen en respostes de la gent sense cap mena de manipulació. Per què en aquest país, per les aparences i certs fets, tot és possible, com ho és que gent no preparada aconsegueixi la presidència de l’estat. Aquesta valoració explica amb prou claretat que els arguments dels aspirants en les corresponents campanyes electorals es fonamentin més en presentar les misèries del contrari i en guanyar-se les simpaties passionals dels votants i aleshores les campanyes esdevenen verdaderes demostracions d’incapacitat de presentar la filosofia de govern, pervertint la informació argumental en una guerra dialectal de desgat i reprobació dels aspirants contraris. I per altra banda es busquì suports a base de favors encara que es vegin obligats a menystenir els propis principis polítics de gevernabilitat. Les notes dels aspirants actuals són una acusació directa d’incapacitat i d’indignitat política i humana. I amb aquesta carta de presentació de la veu del poble si fossin persones dignes i vàlides hi renunciarien i si tant estimen la política amb majúscules, ajudarien a trobar les persones mès vàlides per exercir els càrrecs de president i ministres del govern de la nació. La puntuació que ha donat la veu del poble no és només un suspens als polítics líders, ho és  de tots perquè la nota acusa la incapacitat del seu partit per permetre que una persona no vàlida el representi. I amb la nota recusatòria si hi afegim la situació de la nació en els aspectes econòmics, polítics i socials ens adonarem de la feina pedagógica i educativa que necessita la nació espanyola per redreçar la navegació per sortir de les aigües turbolentes en que es mou el vaixell de la política. No he vist, ni llegit cap programa d’una possible acció de govern aspirant que presenti una proposta convincent per crear una convivència amb ambient de benestar, justícia i solidaritat. I aleshores ens trobem amb un exrecici de govern en el que els problemes es volen solucionar amb la força de la llei recolzada per les armes. Francament l’ambient polític de l’estat espanyol és de borrasca i no de clarors. Les notes dels líders demanen a crits una universitat formadora de polítics de dimensió humana.

2019 de la foscor a l’esclat de llum

La situació de Catalunya al començament de l’any 2019 és indefinible per la foscor que des d’una incredulitat emmascarada sembla ser que es busqui el fracàs del procès català cap a la independència. S’acusa als partits polítics independentistes de manca de voluntat, frenada per la prioritat del partit, generant o pensant que hi són presents infidelitats al país per culpa de la política. Els partits polítics en són part, no la globalitat, governar no és programar a voluntat d’uns pocs siguin independentistes o unionistes, és escoltar la veu de tothom i asseure a la taula aquelles persones que palesen amb les seves paraules una credibilitat de ser bons gerents. Senzillament i honesta quan llegeixo la premsa catalana sincerament en surto desencisat perquè cada dia em convenç més que el pitjor enemic el tenim a casa i no precisament en els partits unionistes, sinò en els pensadors que es vesteixen de democràcia. I no memoritzo els noms, només em queden les idees o suposicions. No m’agrada la manera com alguna  premsa catalana parla del President Torra i com valora les seves paraules. Que el Sr. Torra és més pensador que polític, no ho nego, però que s’hi està jugant el seu jo en la defensa del dret a la república, no en dubto gens i trobo a faltar un recolzament més d’acord amb els drets naturals, socials, polítics, històrics i legals de la independència. Estic convençut que l’aplicació de l’article 155 ha estat una de les vulneracions més greus que desde la política de l’estat s’ha fet de la Constitució Espanyola. No sóc jurista, ni cap filosof sobre política però desprès d’escoltar declaracions de juristes sobre el mal tractament que se n’ha fet, desprès de conèixer quina ha estat la resposta d’Europa, no entenc com no s’ha recolzat més el poble de Catalunya i no s’ha convertit la seva veu en el gran argument en defensa de la llibertat. I el greuge se’m fa més ininteligible quan esdevé contrari a la legislació europea sobre el dret a decidir. L’article 155 va ser un descrèdit democràtic, un abús d’autoritat ordenant una actuació policial que vulnerava descaradament la Constitució i la legislació Europea i un atac directe a la dignitat de tots elss catalans perquè tots van patir les consequències d’una política absolutista pròpia del règim franquista i els mals econòmics que van repercutir en tots els catalans fossin independentistes o no. I davant de tot el panorama, amb la imatge exterior d’un estat incomplidor, no només de la Constitució, sinò també de les sancions europees, no s’ha aixecat més la veu i no s’ha denunciat a la justícia al President Mariano Rajoy i als ministres que van donar les ordres d’envaïr policialment Catalunya. És vergonyós, i em sap molt de greu, que no s’hagi recolzat més i millor als polítics empressonats i exiliats i que el President Torra no gaudeixi de tot el suport, que li pertoca com a President legítim de Catalunya, de tota la classe política demòcrata, de la premsa escrita i audiovisual, desanimant aquest comportamment a les persones que se senten catalanes demòcrates amb dret a decidir. Les persones hi són, però no hi és com cal la política i la premsa. Penso que cal anar més de cara, defensar els drets naturals, humans i històrics i ser honestament demòcrates. La fidelitat de la majoria de catalans carregarà sobre les seves  espatlles el lideratge de la política, el líder serà el poble, i esclatarà la llum. La força acumulada en la foscor del silenci que tenia cura del foc interior farà que definitivament l’explosió volcànica sigui un fet i la llum declari la independència de Catalunya. Amb el poble cap a la victòria i els polítics han de seguir al seu líder, la gent.

ESPANYA PER NADAL UNA IMATGE DEL QUE NO ÉS LA HUMANITAT

La llibertat és aquella qualitat que defineix l’essència de l’humanisme, síntesi d’una filosofia per garantir la convivència. Però a Espanya la convivència està desestructurada. I a l’hora d’entendre el perquè i trobar el culpable principal no intueixo altra resposta que una política absolutista i dogmàtica. I escric dogmàtica perquè dissortadament l’episcopat espanyol no està exent de culpa. Episcopat i estat en aquest aspecte es donen la mà, tot i declarar-se estat aconfessional. Són aquelles circumstàncies que no es volen però es necessiten. És alliçonador, que coincidint amb les festes de Nadal, el trencament ideològic polític a la pell de brau tingui dos extrems, el nord i el sud. El nord amb Catalunya i també Euskadi i el sud amb Andalusia. Al sud s’ha produit una situació política en la que els guanyadors a les urnes han estat desplaçats per aquells que critiquen Catalunya perquè es formà un govern independentista desplaçant C’s que tenia majoria relativa. Alló que era criticable a Catalunya és dogma a Andalusia.”Todo és del color del cristal con que se mira”, com deia Campoamor. I PP i C’s tenen majoria relativa però formen govern amb el vot de VOX que es queda fora per donar sensació de legalitat. I és en aquesta pràctica política de la dreta espanyola on s’hi descobreix el culpable d’una inestabilitat política que perjudica directament als ciutadans i beneficia indirectament, dissimulant, la dreta. I en aquesta cruïlla es dóna la incongruència que dreta i esquerra culpabilitzen Catalunya. I d’aquest comportament se’n diu manipulació beneïda per la corrupció. Per què la presidenta que fou d’Andalusia en aquest capítol és tan culpable com el PP del Gúrtel. Hi ha dos mil milions sense explicació. I mentre Catalunya, amb el poder d’uns i altres, pateix els resultats inhumans de l’aplicació del 155 beneída per PP i PSOE i C’s i l’empressonament i fugida del govern i persones representatives. I la situació es greu, tant greu que per a mi és una prevaricació de la Constitució i dels pactes signats amb Europa perquè quan més els i la llegeixo més convençut me’n sento. I la base del meu sentiment rau en el fet que el Govern espanyol del PP i ara del PSOE no entenen ni ho volen, la base filosòfica de la Constitució que centralitza el valor de la llei en la voluntat de la veu popular. I a l’hora de la veritat aquesta veu és ignorada i encara pitjor no es escoltada i sí, perseguida. Però el Nadal de 2018 ha palesat amb contundència amb la batuta de la pau, la injustícia d’empresslonaments i de les fugides imprescindibles. Mentre des de la política absolutista es reclama el 155, els independentistes feliciten el Nadal als seus amb trobades d’encoratjament i desitjos de benestar i felicitat malgrat les penalitats que suposa sempre un empressonament. La veritat del carrer palesa amb intel·ligència i voluntat de pau la necessitat d’una justícia d’arrels humanes que entengui les idees i no confongui la veritat de les realitats que es desitgen. Els empressonats i els independentistes catalans palesen, han palesat i palesaran el dret de la naturalesa i la veu de la història en la defensa que fan dels pobles. La gran buidor de la història del segle XXI, dominada per polítiques estèrils, rau en el voluntari desconeixement dels valors de les persones de bona voluntat. L’esterilitat de la política és fruit d‘acumulació de la riquesa en uns pocs. La divinització del diner, idealitzada en el poder d’alguns humans, acaba en el reialme de la injustícia vestida de pell d’ovella. En una paraula, la prevaricació de la llei de l’amor.