La veritat de la
realitat no és sempre la que es vol i es pensa sinò el fruit d'una
passió sense control. I l'estat espanyol, crec honestament, no
controla la passió perquè obvia la intel·ligència. I aquella
empenta de l'edat d'or en que en els territoris espanyols “ no se
ponia el sol” s'ha convertit en una apagada perdent territorial. La
península ibèrica no gaudeix d'aquella unitat que el Govern
democràtic del segle XXI, sia el PP, sia el PSOE somien albirant-se
un futur en que encara en perdrà més. L'excès de passió amb poca
intel·ligència ha donat pas a una situació, que segons la dita
castellana,”pintan bastos”.I sovint amb les anàlisis que en faig
de les imatges em pregunto, és veritat la manca d'intel·ligència?
I aquest dubte me'l plantegen les decissions negatives en una
democràcia. Dissortadament Espanya es mou en una democràcia molt
feble. No pensa igual el partit en el poder, però la imatge no la
donen els polítics sinó el poble i en el poble les mancances són
el pa de cada dia. L'Estat Espanyol ha perdut el nord i camina
desorientat per un món global sentint-se important perquè es creu
superior. Tot el contrari de la globalitat. Espanya pateix en les
seves carns moviments de futur desitjable que no se li permet
esperar. Quin serà el paper del poble espanyol en el devenir
democràtic que s'ìntueix movent-se per Europa? És un futurible per
la filosofia que es despren dels polítis que es creuen puntals,
PSOE, PP, VOX i C's. Però la fona de David fa caure Goliat. I
aquesta és un norma força sovintejada en el curs de la història.
El transcurs històric de la pell de brau fa pensar en una tornada
als oígens en la que el pobles gaudien de dignitat i
s'autorganitzaven amb la particularitat que en el procès els
moviments populars els dirigeix la democràcia. I aquest procès
pateix una cruel oposició per part d'una política econòmica en
perjudici de la política social. A l'estat espanyol un incompliment
ha estat normalitat i fa referència a no realitzar les obres
programades en perjudici d'unes autonomies i en benefici d'unes
poques. Els movviments dels diners han estat el barem més clar d'un
oblit voluntari dels deures democràtics. I aquest incompliment no el
pateix només Catalunya, el pateixen els jubilats de tot l'estat
espanyol amb les dues vessants, la dels pensionistes no polítics que
pateixen i la dels polítics amb poder que han esdevingut més
milionaris. I es vulgui o no aquest comportament es reflecteix en la
imatge d'una Espanya que vol ser i no és perquè els seus polítics
no li deixen ser. I la imatge és una imatge trista. I si parem
esment en la realitat política, el seu nivell encara és més
decepcionant. Només escoltant els polítics dels grans partits n'hi
ha prou per adonar-se del baix nivell democràtic per la seva manca
de respecte a les persones, negant el diàleg als que pensen
diferent. És una verdadera llàstima perquè la seva filosofia nega
el dret de ser persones dels ciutadans que defensen el dret a decidir
amb i en llibertat. Són els partits que la primera solució dels
problemes la tenen en la violència de la llei. I per aquest camí es
va a la bancarrota política i de la convivència. Francament és
molt trista la imatge d'Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada