Qué vol dir ser de
dretes, de centre o d'esquerres? La morfologia del cos humà ens ho
explica. Les persones es desplacen coordinant dues cames, una
esquerra i l'altra dreta; treballen físicament amb dues mans, una
esquerra i l'altrac dreta; dirigeix les seves accions, amb el cervell
i el cor, que són al centre. I dretes, centre i esquerra configuren
el tot, la persona. La teologia ens parla del cos místic que formen
tots els fidels. La política també té el seu cos polític format
per tots els ciutadans. El cos és global i si es desprèn d'una part
pateix una greu deformació i perd capacitat operativa. L'experiència
ens diu que el cos polític de la humanitat pateix paràlisi. Li
falta coordinació perquè les seves diferències configuren una
imatge global desgavellada. L'existència de tendències d'esquerres
i de detres és una anormalitat per la salut del cos polític.
Dissortadament aquest cos porta milers d'anys malalt i paralític. La
globalitat no funciona. I alló que és més greu rau en el fet que
ni la ment, ni el cor tenen capacitat coordinadora. Aquesta capacitat
de coordinar li correspon a la política que pels resultats no pensa,
ni desitja, ni actúa globalment, només a favor d'una part. I
actuant només de dretes, la humanitat coixeja per la lesió de
l'esquerra. I quan pensa i desitja només d'esquerres, es lesiona la
dreta i dissortadament, massa sovint, quan es vol ser de centre,
resulten lesionades les dues cames i no es pot caminar. El
funcionament correcte del cos humà és una lliçó fonamental pel
funcionament del cos polític. I qué ens diu la història i la
realitat de cada moment? Que la intel·ligència i la passió actúen
bàsicament des de l'egoïsme i en consequència la persona política
emmalalteix greument, es lesiona o esdevé paralítica. En la
convivència humana hi trobem sortosament col·lectius humans que
esdevenen una lliçó de vida. Un de molt conegut és l'esport
d'equip. Sense una bona coordinació d'esquerres, centre i dretes el
joc que es desenvolupa no compleix un dels seus objectius que és
fer-ho passar bé al públic, ser un exemple de bona convivència i
guanyar o perdre són consequències coherents. En un partit de
futbol, per exemple, és molt important el jugador esquerrà o dretà
en coherència amb l'espai en el que ha de moure's i el jugador que
domina les dues cames hi aporta un plus important en situacions de
visió ràpida per marcar un gol. El control de la dreta i de
l'esquerra amb una bona intel·lig`ncia i passió són fonamentals
per jugar bé.En el joc de la vida és molt important valorar els
resulatats de les idees, les actituds i les accions de les persones
en les seves diferències. Les postures de menyspreu envers les que
no pensen igual, és desestabilitzadora i perjudicial per a la
convivència, multiplicant la gravetat si no s'accepta de cap manera
el diàleg. I en política l'existència de partits desemboca massa
sovint en el menyspreu i en la persecució, menyspreu i expulsió,
consequències molt greus per a la convivència. I a casa nostra en
l'actualitat aquest problema és norma. L'orgull egoïsta d'una idea
és sempre destructurador, i massa polítics, tant si són de dretes,
com d'esquerres no ho volen reconèixer perquè segons ells la culpa
és sempre de l'altre.I la democràcia espanyola desvalora perquè
nega el seu exercici a massa gent. Hi manca aquell respecte a la
persona, que malgrat s'equivoqui, sap reaccionar i escoltar. I a la
pell de brau els partits polítics només s'auto-escolten i
desautoritzzen els altres. I la democràcia no avança. Espanya té
la dita de “a grandes males, grandes remedios” i quins són els
grans remeis sinó el saber escoltar? Personalment m'agradaria veure
asseguts al voltant de la taula de diàleg el PP, PSOE, UP, C's, ERC,
JxCat, CUP, PNB, Bildu, Compromis, per exemple, coordinant el diàleg
un bon pensador científic i filosof, que no pertany a cap partit i
que només busca la veritat. Dubto molt que els respectius polítics
acceptessin però en un model democràtic seria una demostració
d'interès per part de totes les tendències de consensuar la
convivència respectant les diferències i aprenent d'elles. I tal
com es viu en l'actualitat a la pell de brau aquest diàleg és
impossible. I perque és impossible l'exemple el tenim en el Congrès
i en el Senat, i en els Parlaments de les Autonomies. I davant
d'aquesta problemàtica em pregunto, es té el degut coneixement de
la veritat de ser persona? Auto-coneixen de veritat el seu jo els
polítics de casa nostra? La democràcia és molt exigent i si no
avança es deu a que no s'exerceix políticament. Per ser autèntica
s'ha d'escoltar la veu del poble en cada col·lectivitat i en una
globalitat, la de tots els pobles que la formen. Espanya és una
gobalitat i no s'escolten els seus ciutadans, ni els seus pobles. I
quina és la seva imatge verdadera? Deficitària perquè les persones
que la formen no s'autoconeixen com és de desitjar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada