El programa escolar espanyol té un sortida, el fracàs…

La formació dels ciutadans, que hauria de ser l’obejectiu fonamental i primordial de tota política, a la pell de brau és la demostració d’alló que no s’ha de fer si es vol ser una nació capdavantera a tots nivells. L’assoliment d’una convivència pacífica i solidària en qualsevulga nació es recolza en el seu model d’ensenyament, des dels més petits als més alts nivells universitaris. M’he mogut més de quaranta anys en el camp de l’ensenyament i tinc els genolls pelats per defensar els alumnes davant les injustícies dels programes. Des d’els anys cinquanta del segle passat he viscut tots els programes educatius que s’han implantat a Espanya i en cada canvi s’hi ha perdut un llençol, com afirma la dita popular.

En els meus quaranta anys de docent sempre he vist acusar l’alumne dels possibles fracassos i mai al sistema. I la meva experiència m’ensenya que la culpa del fracàs escolar radica més en el sistema que en l’alumne. Jo he vist alumnes rebelar-se contra el sistema i se’ls ha abocat al fracàs, perquè és la manera més fàcil de treure-se’ls de sobre. No citarè noms, per respecte a la seva persona, que se’l mereix tot, que han donat el tomb al sistema i han triomfat a la vida. No són sempre els millors de la classe els que a l’hora de la veritat triomfen. He estat testimoni de veritables herois per aprobar una assignatura que quan els arribà l’hora de la feina s’han guanyat un excel·lent. I d’exemples d’aquests, a milers, dels altres a cullaradetes. Sovint quan llegeixo comentaris sobre el fracàs escolar em rebelo contra mi mateix, perquè el fracàs no és una girada d’esquena de l’alumne sinó una girada d’esquena del sistema a l’alumne. L’experiència m’ha ensenyat que els alumnes volen tres condicions: 1) que se’ls tracti com a persones, perquè encara que siguin nens, infants o joves, també són persones. 2) que no se’ls enganyi i sempre se’ls parli amb la veritat per davant. 3) si es mereixen una sanció que la reconeguin com a merescuda, no com una revenja del professor. I a fe, que responen. I responen. En certa ocasió un alumne em dirigeix la paraula i em diu: professor com és que m’ha qualificat amb un notable? La meva resposta fou: te’l merexies? Em penso que sí, però com vostè a mi no em pot veure i li contrarresto i tu a mi tampoc. Però jo no sóc tonto, puc pensar de tu qualsevol cosa, però el que nom puc és suspendre a un alumne que es mereix un notable. Evitar les sospites de mals entesos és fonamental en la relació alumne professor i un principi per evitar fracassos escolars. La filosofia social i política del fracàs escolar no és justa, ni equitativa. Es carreguen les culpes principalment a l’alumne i com a corresponsable la família.

Penso que hi poden  tenir una part de la culpa però no tota, ni la principal, que honestament, crec, recau en l’escola i en el sistema. En una época en la que la personificació dels objectes és reclam, en la formació existeix la massificació. I la massificació no respon sempre a una classe nombrosa sinò també a les matèries i la seva forma de treballar-les. Un exemple de massificació són els treballs escolars per fer a casa. No és just massificar el temps dels nois i noies amb la formacio escolar, necessiten l’altra formació de la convivència que aprenen al carrer amb els amics i activitats extra-escolars que són tant i, a vegades, més útils que les escolars. La formació perquè sigui efectiva necessita l’equilibri en la distribució del temps. I les exigències dels programes no ho tenen en compte massa sovint. Sincerament penso que el fracàs escolar és una consequència més dels desequilibris socials.

Fidel Castro, una mirada de més de mig segle

Era l’any 1960, quan destinat a Mèxic per raons burocràtiques vaig raure a un Col·legi Escolapi de Barcelona. Les converses dels dinars entre els religiosos versaven sobre el tema de Cuba. No de bades, alguns dels religiosos de l’escola n’havien estat expulsats i l’Escola Pia havia perdut els seus col·legis. Una opinió força recorrent era que Fidel Castro no duraria massa anys i no se’l considerava una persona qualificada. Quan el 1961 foren derrotats els invasors de l’illa per derrocar-lo, la idea sobre la continuitat se la continua defensant poc durarera. Recordo que un dia vaig reconèixer que Fidel era una persona intel·ligent i que el seu govern no seria curt. El qualificatiu de comunista va caure sobre meu. Però encara més, quan a la persona que apostava més fort contra Fidel li vaig proposar la juguesca que em fou acceptada amb una rialla de perdona vides. Una ampolla de cognac que passat un any encara seguiría en el poder. L’aposta la vaig cobrar i n’hi vaig fer una altra de molt més llarga durada, uns vint anys. La proposta quedà en anécdota, però la meva imatge de comunistoide s’agreujà. Els temps m’ha donat la raó.

Cinquanta cinc anys dresprès de l’anècdota Fidel Castro ha deixat aquest món. La seva imatge és de dictador. Però els objectius dictatorials no són sempre iguals. La dictadura de Castro no era del mateix signe que la de Franco, encara que els dos fossin d’orígen gallec. Un la va vestir de catolicitat i l’altre de comunisme. Però sincerament era més propera a l’evangeli la cubana que no pas l’espanyola. Passejar sota pali no era signe creïble. Resistir més de mig segle la pressió america, sí que és un signe. Al menys un clam de la història a reflexionar. En el procès de la humanitat els models polítics no són un caprici de la natura, són consequència d’un clam a la reflexió amb divergències remarcables. D’éssers limitats no es poden esperar resultats sense tara. Una condició del ser humà en el seu procès de creixement vital i històric és precisament la necessitat de reciclatge. Sense errades no hi hauria progrès. I aquesta condició perssistirà fins la fi dels  temps. I aquella frase de “tants caps, tants barrets” será sempre norma. I és per què en el diàleg, a partir de les diferències, s’hi han de trobar les millores dels avenços de la humanitat, entre ells els polítics. La figura de Fidel Castro indiscutiblement palesa un evident carácter històric. Ha resistit la presió americana i ha patit l’abandonament del comunisme oficial, continuant sent comunista.

Una situació entre l’espasa i la paret que ha propiciat postures contradictòries, arreu, de les anades dels Papes a la Illa i d’actuar com intermidiaris en el seu procès històric de progrès. Per què a Cuba, indiscutiblement s’hi produiren canvis importants des de la vessant humana. El “comandante” s’ha acomiadat, queda el seu llegat. Quina será la resposta del poble  cubà? Hi ha, des d’el meu punt de vista, un missatge: necessitat d’un reciclatge sense oblidar l’humanisme comunista  amb la necessitat d’un diàleg intel·ligent i racional amb la filosofia del capitalisme, recordant la circumstància que Cuba ha acceptat la intervenció del Vaticà. Entenc que el missatge és exigent, no és fàcil de dur a terme però és un missatge de futur. Els avenços socials no es poden perdre i les errades polítiques no han de repetir-se. I fent cas de la filosofia de la globalització, la veu l’ha de tenir el poble cubà, tot, no una part.

La conciliació és indispensable, l’àrbitre històric amb el Papa Francesc hi és. Seuran amb voluntat d’entesa tots els cubans a la taula del nou model de vida de la Illa? Els miracles de la història, sovint, semblen impossibles i molt més quan el punt de sortida és una dictadura. Espanya i Cuba es reflexen en el mateix mirall. En el firmament l’estrella de la història hi brilla. Serà prou lluminosa?

Feminista, no, defensor dels drets humans, sí.

El tracte de la societat envers la dona és demostració d’una de les traicions històriques contra natura més injustes i per consequència més criminals. No em considero feminista i sí un aferrissat defensor de la igualtat home-dona independentment de les diferències naturals existents, que no són sinó un missatge a la humanitat que transcendeix la seva capacitat creadora. No nego la meva fe religiosa i és precisament aquesta fe la que em dóna més arguments per defensar la necessitat política de la igualtat entre l’home i la dona. I és precisament aquesta fe que em demana aixecar la meva veu, encara que humil i senzilla, proclamant la traició històrica envers la dona. Quin és el meu punt fonamentral?  Aquesta frase del Gènesi: “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona”. Des de la meva interpretació, en la primera frase “Déu va crear l’home a imatge seva” la paraula home es refereix a la humanitat, no a un  inividu concret, d’altra manera no tindria sentit la continuació de la frase,”el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona”. Per què, quan la humanitat és més imatge de Déu? Fent referència al fet de “crear” quan un home i una dona són més imatge de Déu, sinò en l’acte sexual en el possiblement que esdevenen pares? No entro a discutir la veritat histórica del text. Per a mí el llibre de Gènesi és una novel·la extraordinària i el seu autor una persona excepcional.  Descriu la seva visió de l’aparició de la humanitat des d’una visió pròpia del seu temps sense contradir la teoria de l’evolució. Les explicacions posteriors de la “costella” i la “poma” són circumstàncies que expliquen les limitacions humanes i de com es manifesten històricament.

El problema de fons rau en la relació home dona que en la intencionalitat creadora tant l’home com la dona són subjectes dels mateixos drets naturals. I és precisament en l’incompliment d’aquests drets on rau la traició histórica envers la dona. I és en la lectura de la Bíblia on he refermat el meu pensament de traició perquè quan la humanitat o una part representativa de la mateixa ha estat en risc de desaparició, sempre una dona  ha abanderat la seva llibertat. Recordem Judith i Esther i teológicament en el problema de la redempció és una dona qui d’una manera molt impersonal és escollida mare del redemptor. El protagonisme de la dona en la Bíblia és molt significatiu tant en bé com en mal, però amb una particularitat en la que per assolir grans bens sempre davant hi ha una dona. Un fet molt singular, Moisés salvat de les aigües del riu. Tres dones, la mare, la germana i la filla del Faraó. I el poble d’Israel és lliurat de desaparèixer. I malgrat els esforços del masclisme, el femenisme sempre ha palesat la seva voluntat d’una humanitat en el pla d’igualtat home –dona, encara que en la realitat no es compleixi, respectuosa amb els seus drets. Sense la presència de la dona, la democràcia no existiria. No recordo l’autor però s’afirma que el signe dels avenços històrics actuals rau en el reconeixement dels dret femenins, no respectats pels maltractes masclistes que pateixen les dones. La famosa mossegada de la poma palesa la contradicció. Qui mossega perquè és convidat a estimar, es converteix en maltractador de la qui desitja ser estimada. La poma, com el raim, en els temps que s’escriguè el Gènesi, eren signes d’amor. I és precisament la contradicció en la pràctica de l’amor, la raó que demostra la traició història que ha portat a considerar inferior la dona. Els drets naturals de l’home i la dona són els mateixos perquè tenen el mateix orígen. Per aquesta raó no em considero feminista, perquè el respecte a la humanitat, i l’home i la dona són humanitat, es basen l’amor.

Rita Barberà davant el judici de la natura i de la història

La mort és la porta de pas de la temporalitat a l’eternitat. El concepte d’eternitat no té les mateixes lectures per a tothom. Una és el concepte de la memòria histórica i l’altre la continuitat de l’existència més enllà del temps, l’eternitat. No tothom l’enten de la mateixa manera però darrere del concepte eternitat sempre hi ha un alliberament. Però, crec i n’estic convençut, que del judici de la natura i de la història no se’n salva ningú. L’existència del ser humà està condicionada per l’estructura física i psíquica de cada persona que s’interfereixen mútuament, s’interelacionen i les consequències són sempre relacionades amb la continuitat o no de l’existència. I en aquesta coordinació natura-història, les capacitats físiques i psíquiques s’hi veuen afectades amb proporcions de malalties i mort. La resistència física de cada persona està condicionada pels impactes emocionals que d’acord amb la intensitat i la continuitat afecten els òrgans vitals de tal manera que poden paralitzar el cor. La fortalesa física d’un ésser humà pot estar reconfertada o paralitzada per la intensitat emocional a que es veu sotmès. No sóc jutge de ningú, ni tinc dret a ser-ne però estic convençut de la justícia de la natura i de la història, justícia d’un ordre superior a la de la política humana. La justícia a la que faig referència li ha fet un favor humà però aquest favor  humà esdevindrà també un favor històric? Per què la història no pot ser injusta en les seves valoracions. Sovint la natura li allarga la mà a la història perquè les persones aprenguin a valorar els fets i les seves circumstàncies d’acord amb la veritat i la justícia. La veritat dels fets en la política de Rita Barberà hi és però quina és la justícia humana d’aquests fets? Amb tota certesa que les valoracions que se’n fassin, independentment dels seus fruits, seran fins i tot contradictòries. Però el fet del judici natural i històric, al no poder-se ella defensar, demana aquella valoració per la qual els humans poden deduir alló ben fet i alló mal fet per reciclar els seus comportaments. I en aquesta questió hi juga un paper transcendent la integritat racional i passional de cada persona. Una persona no pot ser valorada nomès pel punt de vista parcial sinò que a partir de molts punts parcials arribar a la conclusió on rau alló verdaderament positiu de la seva vida. La llibertat, base de la imatge i la responsabilitat, quan es valorada intel·ligentment en equilibri amb la passió arriba a unes conclusions creïbles i positives, però quan ho és amb una incidència massa passional les conclusions no porten enlloc. En aquest conflicte hi juga un paper transcendent la mort. Certament que humanament és molt difícil l’entesa entre postures contràries i sovint contradictòries, però quan l’interlocutor ja no hi és com podem dialogar amb ell sinó és amb una anàlisi acurada dels seus perquè? Unes morts impacten més que altres i quan la persona difunta ha estat molt significada, el seu traspàs demana amb més contundència, en aquest cas, el reciclatge polític. Només hi cal la voluntat verdadera del diàleg. Voluntat massa absent en la política espanyola. El meu pensament polític   diametralment oposat al de l’alcaldesa de València però les oposicions són per dialogar, no per barrallar-se. I les baralles no porten enlloc, les provoqui qui les provoqui. Des de la meva religiositat només puc desitjar-li que Déu l’hagi perdonat.

Recolzament al Sr. Homs

El Congrès dels Diputats amb el vot del PP, C’s i PSOE i PSC donarà via lliure a la judialització del Sr. Homs per la seva actuació del 9N. M’agradaria que els quatre partits m’expliquessin com es compleix amb el seu vot l’article 6 de la Constitució Espanyola que diu: “ Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i a la manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política”. I afegeix: “L’estructura interna i el seu funcionament haurà de ser democràtica”. Primera questió, el Sr. Homs forma part d’un partit polític legal. Per tant té dret a manifestar les seves idees i tendències dintre del pluralisme polític. I no necessàriament han de coincidi, poden ser diferents i oposades. I aquest és un dret constitucional. Pregunta, per fortuna la Constitució nega amb altres articles alló que defensa en els seus principis?. Una altra questió: els partits polítics concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular. Sembla ser que amb la Constitució a la mà la voluntat popular només pot ser una i amb aquesta postura es nega la realitat dels procesos històrics que la humanitat viu des dels seus inicis.  Jutjar el Sr. Homs significa negar el dret a la voluntat popular a manifestar-se. I  aquest dret no l’atorga la llei és un dret natural. Des d’aquesta vessant és vulnerar la Constitució quan afirma que la sobirania nacional correspon a la ciutadania. I encara un pas molt important, la manifestació de la voluntat popular és “un instrument fonamental per a la participació política”. Judialitzar al Sr.Homs és negar l’exercici d’aquest “instrument fonamental”. I per a més inri “el funcionament haurà de ser democràtic”. Qué més democràtic que posar les urnes i donar veu al poble. Contra aquesta judicialització de la política, que l’article 3 defensa, el paràgraf 3 de l’article 9 expressa. “La Constitució garanteix el principi de legalitat, la jerarquiua normativa, la publicitat de normes, la irretroactivitat de diposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció a l’arbitrarietat dels poders polítics”. Penso que sé llegir i no m’agradaria equivocar-me. Però davant d’aquests dos articles com s’enten la votació del Conbgrès negant els drets polítics del Sr. Homs que el vot ciutadà li va atorgarP? Els vots que donaren els drets al Sr.Homs no són igualment sobirans que els vots que van rebre el PP, C’s, PSOE i PSC? Estranya manera de ser demócrata. Aquesta no és la democràcia que els espanyols es mereixen per què crec i així ho espero que Europa obligui als poders polítics d’Espanya a complir les seves lleis fonamentals. Un tribunal no és un legislador i el Congrès no pot canviar el sentit d’una llei polititzant-la. A la política espanyola li sobra feblesa democrática. És la meva opinió amb la Constitució a la mà.