La naturalesa que és un model de creativitat des d’els seus
inicis ha tingut cura de l’ésser humà, el protagonista estrella de l’univers.
Però dissortadament aquesta estrella disecciona la unitat de la constelació
humana i sota la voluntat de la globalitat condemna a la majoria de ciutadans a
esdevenir un nombre convertint-lo en moneda de canvi, perquè la globalitat es
converteix en el poder del diner en poques mans. La consequència no es fa
esperar, cal actuar perquè les persones grans no sobrevisquin gaire temps a la
seva jubilació. Així es dedueix d’unes declaracions de la Directora General del
Fons Monetari Internacional, com es llegeix en el bloc ladyblues.over-blog.es,
el dia 3 de juny de 2016:” La jovenzuela Christine Lagarde sostiene que los
ancianos viven demasiado y son un peligro para la economia”. Francament és esfereidor que autoritats mundials posin el
diner davant de la dignitat de les persones. Pensar d’ aquesta manera és
sincerament un crim de lesa humanitat. Jo li preguntaria a la Sra. Lagarde si d’acord
amb les seves idees quan li arribi l’edat de la jubilació serà conseqüent i
posarà fi a la seva vida. Quan afirmacions com les de la Directora Gerent del
Fons Monetari Internacional conviden a conclusions com la posar o obligar a
posar fi a la vida, com norma, quina confiança i crediblitat se’ls hi pot donar
de treballar pel benestar de la societat? Davant d’aquest panorama no és gens
estrany que es llegeixin a la premsa afirmacions que van contra la lliberat del
pensament quan diuen que és uns risc pensar en la independència i d’altres que
van contra la gent jubilada que amb els seus llibres poden contribuir a una
conivència millor i se’ls hi negui aquest dret sota condemna de rertirar-els-hi
la pensió. Com si totes les pensions fossin de veritat la verdadera causa del
benestar social. Francament, en la política mundial el respecte a la persona no
és la base, sinó un accident. I d’aquesta política provenen tots els mals
mundials que castiguen a la majoria de la població. Davant de la imatge mundial
d’un benestar social injust, comprobar que menys de cent persones gaudeixen de
la riquesa de la meitat de la sociatat, amb tots els respectes, és un crim
contra la dignitat humana. Unes 68 persones tenen una riquesa equivalent a la
de 3.500.000.000. Si aixó no és una greu injusticia social, en podeu explicar
qué és la justícia? Mentre la humanitat visqui en aquests models de convivència
la pau mundial será impossible perquè aquest greuge és el responsable de la
greu i criminal situació del segle XXI. Dissortadament els poders polítics i
econòmics i massa sovint amb el suport de poders religiosos justifiquen una
distribució desigual injusta. La injustícia no està en la desigualtat, sinò en
que aquesta desigualtat no comporta dignitat sinò misèria i extensió de la
pobresa. I aquesta no és la funció social del diner.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada