Es veritat que Espanya té govern?

La primera pregunta que em faig és i què es Espanya? Quan més hi penso i escolto els polítics del PP que diuen que és una gran nació d’Europa, més em convenço que Espanya és una entelequia. És, amb la dita castellana, “un quiero i no puedo”. I el nou govern, sortit d’un  procés que democràticament no és cap model a seguir, és veritablement el que la nació que vol ser es mereix? Primerament m’he preguntat què és Espanya? Senzillament és un espai geogràfic malt organitzat i en el que el diàleg és inexistent. És un espai històricament configurat amb procesos de força que no encaixen amb la democràcia del segle XXI. Però el procès mana i massa sovint la pell d’ovella és la imatge que es vol donar. El govern sortit d’un procès de més de tres cents dies d’incerteses és un govern que desperta il·lusions i credibilitat? Honestament confesso que no hi crec en ell i no espero cap solució òptima per a la pell de brau. És veritat que s’ha prescindit de personatges però no de la doctrina. El no continuarà sent la centralitat dels diàlegs si és que se n’hi fan. No m’agrada gens la forma de que quan l’agenda m’ho permeti dialogarè amb el president de la Generalitat. Quan el problema polític és important les agendes han de passar a segon terme i Catalunya en la història d’Espanya no és un segon terme malgrat que s’esforcin en fer-ho creure a la seva gent. Tal com políticament s’ha plantejat el diàleg, govern d’Espanya, govern de la Generalitat será un diàleg de sords que imposen la seva voluntat. Aquesta és la impresió que em fa el missatge sortit de la formació del nou govern i de les declaracions del seu president. Quin sentit té que tot just o no tot just, jurar el nou govern, s’ordeni la detenció de l’alcaldesa de Berga? És molt significatiu que amb un govern gaiarebé encara en funcions el Tribunal Constitucional accepti la proposta d’inhabilitar càrrecs escollits democràticament per què defensen idees diferents? Tot un avís. És curiós que una de les carteres estiguin en mans d’una persona deutora a Hisenda. Bon camí per endreçar el país. És veritat que les sentènciers s’han de complir, però perquè no es fan complir els incompliments del govern a sentències del Tribunal Constitucional i d’Europa? Aquest és el sentit de que la justícia és igual per a tothom? Honradament penso que Espanya no té el govern que necessita com tampoc una oposició amb garanties. De moment ja s’han publicat critiques al President del Govern perquè no segueix les normes del Papa Francesc havent promès el càrrec amb la mà sobre la Bíblia? Les formes són signes d’identitat i les conductes, sovint, són contradictòries. No gaudeixo de prous coneixements de tots els membres del nou govern, però amb els que tinc que continúen amb el càrrec i algun de nou, són suficients per d’acord amb la meva consciència, pensar que Espanya no té el govern que necessita. I no el tindrà mentre des d’el poder es posi en perill la pensió dels jubilats perquè els diners de reserva s’han fet servir per aixugar deutes que no s’han explicat i han posat en perill la vida digna dels pensionistes. El noiu govern és el responsdable del risc que pesa sobre la pensió dels jubilats. Un argument prou convincent per dubtar de la seva credibilitat. Només començar surten a la llum nous dubtes. I resten les relacions amb Europa. I unes altres relacions, amb Catalunya. Senzillament penso que la solució és independitzar-se com  més aviat millor. Un diari molt important d’EE UU d’Amèrica, no fa gaire dies, confirmava aquest dret. I n’hi ha d’altres. Una política que només es mira el malic, és una mala política i la que soluciona els problemes judicialitzant-la n’és un exemple. Una darrera reflexió, no és bo per a Espanya, ni per a Catalunya un govern espanyol com el sorgit d’una abstenció del PSOE.