Rita Barberà davant el judici de la natura i de la història

La mort és la porta de pas de la temporalitat a l’eternitat. El concepte d’eternitat no té les mateixes lectures per a tothom. Una és el concepte de la memòria histórica i l’altre la continuitat de l’existència més enllà del temps, l’eternitat. No tothom l’enten de la mateixa manera però darrere del concepte eternitat sempre hi ha un alliberament. Però, crec i n’estic convençut, que del judici de la natura i de la història no se’n salva ningú. L’existència del ser humà està condicionada per l’estructura física i psíquica de cada persona que s’interfereixen mútuament, s’interelacionen i les consequències són sempre relacionades amb la continuitat o no de l’existència. I en aquesta coordinació natura-història, les capacitats físiques i psíquiques s’hi veuen afectades amb proporcions de malalties i mort. La resistència física de cada persona està condicionada pels impactes emocionals que d’acord amb la intensitat i la continuitat afecten els òrgans vitals de tal manera que poden paralitzar el cor. La fortalesa física d’un ésser humà pot estar reconfertada o paralitzada per la intensitat emocional a que es veu sotmès. No sóc jutge de ningú, ni tinc dret a ser-ne però estic convençut de la justícia de la natura i de la història, justícia d’un ordre superior a la de la política humana. La justícia a la que faig referència li ha fet un favor humà però aquest favor  humà esdevindrà també un favor històric? Per què la història no pot ser injusta en les seves valoracions. Sovint la natura li allarga la mà a la història perquè les persones aprenguin a valorar els fets i les seves circumstàncies d’acord amb la veritat i la justícia. La veritat dels fets en la política de Rita Barberà hi és però quina és la justícia humana d’aquests fets? Amb tota certesa que les valoracions que se’n fassin, independentment dels seus fruits, seran fins i tot contradictòries. Però el fet del judici natural i històric, al no poder-se ella defensar, demana aquella valoració per la qual els humans poden deduir alló ben fet i alló mal fet per reciclar els seus comportaments. I en aquesta questió hi juga un paper transcendent la integritat racional i passional de cada persona. Una persona no pot ser valorada nomès pel punt de vista parcial sinò que a partir de molts punts parcials arribar a la conclusió on rau alló verdaderament positiu de la seva vida. La llibertat, base de la imatge i la responsabilitat, quan es valorada intel·ligentment en equilibri amb la passió arriba a unes conclusions creïbles i positives, però quan ho és amb una incidència massa passional les conclusions no porten enlloc. En aquest conflicte hi juga un paper transcendent la mort. Certament que humanament és molt difícil l’entesa entre postures contràries i sovint contradictòries, però quan l’interlocutor ja no hi és com podem dialogar amb ell sinó és amb una anàlisi acurada dels seus perquè? Unes morts impacten més que altres i quan la persona difunta ha estat molt significada, el seu traspàs demana amb més contundència, en aquest cas, el reciclatge polític. Només hi cal la voluntat verdadera del diàleg. Voluntat massa absent en la política espanyola. El meu pensament polític   diametralment oposat al de l’alcaldesa de València però les oposicions són per dialogar, no per barrallar-se. I les baralles no porten enlloc, les provoqui qui les provoqui. Des de la meva religiositat només puc desitjar-li que Déu l’hagi perdonat.