Sr. Rajoy, vos també esteu obligat a complir la llei.

Amb la Constitució a la mà, els polítics han de fer complir la llei perquè el poble sobirà els hi ha atorgat aquesta responsabilitat. Però la llei està al servei dels ciutadans, no dels polítics i les lleis són efímeres, no eternes. El President del Govern sembla que ha oblidat que si ell ha de fer complir la Constitució és perquè es va incomplir l’anterior a ella, que també era d’obligat compliment. I aquest obligat compliment no es va tenir en compte i s’obrí una nova etapa històrica amb una llei adaptada, semblava ser, a les noves circumstàncies de l’estat. Les lleis són mutables i quan una col·lectivitat de la nació s’adona que la llei no la protegeix com exigeixen els temps, té tot el dret de canviar-la o separar-se d’ella formant una altra col·lectivitat política. Sr. Rajoy l’actual Constitució de l’Estat de les Autonomies no està a l’alçada dels temps i no respon a alló que de veritat és una autonomia. L’estat de les autonomies espanyol va nèixer defectuós des d’el primer dia i un dels arguments rau en el fet de crear l’Autonomia de Madrid. Quina base histórica i col·lectiva tenia? Senzillament cap. El fet de ser la Capital de l’estat no li donava categoria de col·lectivitat histórica i molt menys natural, com sí tenen Euskadi, Galizia, Catalunya, Aragó, les dues Castelles per citar-ne algunes. Però l’autonomia que se’ls hi ha reconegut no els hi reconeix el fet d’autogovernar-se d’acord amb la seva identitat i tampoc el dret de relació amb les altres per crear llaços econòmics, culturals i polítics. La paraula autonomia significa capacitat de donar-se les lleis per complir amb la seva funció política en el marc de la història. La Constitució no ha respectat aquesta circumstància perquè ha prohibit que dues o més autonomies concertessin actuacions conjuntes pel bé dels seus ciutadans. Un estat de les autonomies amb unes lleis intocables no és un estat democràtic i per consequència poc respectuós amb les persones, com palesa la imatge social de l’estat espanyol. Amb la mateixa raó que Espanya a l’entrar en la democràcia va oposar-se a les lleis vigens, els pobles reconeguts constitucionalment tenen tot el dret de voler un altre model que veritablement l’autonomia sigui una realitat i aquesta realitat es diu independència. Però Sr. Rajoy aquesta corrent histórica del segle XXI, a Espanya, té un problema que s’anomena corrupció. I no cal donar-li proves, les coneix prou bé. Per què un estat sense corrupció necessita una llei nova i aquesta llei nova se l’ha de donar cada poble d’Espanya. Per què la Constitució, malgrat bones intencions de base, no ha respectat els diferents pobles de la pell de brau, que com Catalunya també tenen dret a ser independents i a partir de la seva independència, si de veritat són demòcrates, trobaran la manera d’una relació diferent a la de les actuals autonomies que serà més creativa, més productiva, més efectiva, més progressista i políticament poden arribar a formar els Estats Units de la Península Ibèrica. Aquesta possibilitat la varen abortar els partits, dits demòcrates que han governat l’Estat Espanyol. Sr. Rajoy per sobre de les constitucions hi ha una altra llei que a vos us fa por. Però la història ensenya que sempre aquesta llei ha guanyat perquè és la veu del poble. I acabo, Sr. Rajoy, l’Espanya que vos governeu espera la independència de Catalunya perquè els seus ciutadans sí escolten la veu del progrès i creuen en el procès de la història. Dieu que complireu, us ho demano, compleixi.

Carta oberta als partits catalans PSC, PP i C’s

No negarè mai la llibertat de pensament, ni la llibertat d’expressió de ningú. Sí denunciarè el menyspreu de les persones. Amics o enemics dels tres partits segons la vostra opinió, ningú té dret a insultar ningú per dolent i criminal que sigui. Aixó no vol dir que defenso la maldat, no defenso les males accions, defenso el dret natural de ser persona. Les accions són accidents que mereixen o desmeriexen i d’acord amb la seva valoració han de valorar-se. Però cura, abans hi ha un perquè s’ha actuat de tal o qual manera i sense aquesta valoració no es pot emetre judici. Senyors dels tres partits esmentats, dia sí i dia també escolto valoracions insultants contra els que pensen diferent. En una paraula em sento insultat per les vostres declaracions. Tinc tot el dret i possiblement més que no pas vosaltres, de ser independentista, un dret que es recolza en la naturalesa, la història i en la religió, sí, en la religió, que segurament no en teniu el mateix concepte que jo. Esteu cansats de dir fins a l’esgotament que sense llei no hi ha democràcia. Amics o enemics, alló que no hi pot haver és llei sense democràcia. I vosaltres feu la llei i desprès dieu que és demòcrata. És democràcia que un partit català no accepti una resolució del Parlament de Catalunya? Els tres partits esmentats no són cap exemple d’acceptació democràtica i més d’una vegada alló que el Parlament de Cartalunya ha votat, els vostres representats catalans a Madrid ho han fet en contra. On és la coherència?. Alló que el Parlament Català ha votat, els representants catalans d’acord amb el sentit democràtic ho han de defensar a Madrid. I no ho feu. Per altra banda, els tres partits junts a Catalunya no sumeu majoria. El desacord ha de manifestar-se a casa i el vot de casa no es pot variar a fora. Crec que és una norma dels models democràtics. Un partit català ha de respectar la majoria catalana i els tres partits no ho feu. I estic convençut que cada dia la vostra representació política a catalunya serà més migrada. Girar la cara als més de tres milions de catalans que volen la independència és una demostració d’orgull polític que condemna a la feblesa. En democràcia la llei té un sobirà, que és el ciutadà i ciutadana. Negar el dret de sobirania perquè pensa diferent és la negació de la democràcia. I molt més quan no s’hi vol dialogar, perquè la llei ho impedeix. La Constitució, no. Una interpretació egoísta, potser sí. Però l’egoïsme és el gran enemic de la convivència pacífica. PSC, PP i C’s us cal un reciclatge en profunditat perquè teniu pàgines de la vostra història tacades de corrupció. No acuseu als altres per amagar la vostra, una actitud molt emprada a la pell de brau als nostres dies. La regeneració política que defenseu passa senzillament perquè feu creïble la vostra presència, i en l’actualitat, no ho és. I per aixó, Catalunya cada dia s’apartarà més de vosaltres. Teniu dret a no estar d’acord amb els independentistes, però no teniu dret de menystenir-los i teniu l’obligació política de parlar-hi i dialogar. És difícil obrir portes quan s’han tancat sense licitud legal.

Intoxicar políticament Catalunya

No és cap secret que el PP basa la seva supervivència en el poder, en gran part, en la intoxicació de Catalunya. Parlar malament de Catalunya, a l’Espanya moderna i suposadament democràtica dóna vots. I la intoxicació presenta dues formes: a) atacant el dret ser català i intentar foragitar del mapa la catalanitat i b) fent creure a la resta d’Espanya que l’estat mima Catalunya. Una política amb dues cares que és la manera com es comporten els hipòcrites. Per una banda no volen sentir parlar d’independència catalana i, a la primera de canvi, no accepten que Catalunya es manifesti culturalment en la capital d’Espanya. No fa massa dies que el regidor del partit PP del districte madrileny de Moratalaz va declarar que cantar en català a Madrid és una provocació. Jo li pregunto si cantar en castellà a Catalunya també ho és. I encara més, i en galleg, euskera, andalús, a Madrid, també? I fem un pas més: cantar en anglés i francés, també? Potser en una nació, que el seu president no parla idiomes, potser sí. Però la intoxicació té perfils més sofisticats i potser ho són per poc democràtics. Pregunto, què hi feien a Catalunya, fa pocs dies, cinc ministres del govern d’Espanya sense reunir-se amb els seus homòlegs catalans? Sencillament, no puc pensar el contrari, intoxicar. Parlar a l’esquena dels polítics catalans és desautoritzar en la pràctica alló que la Constitució beneix. La vicepresidenta, Soraya de Santamaria, la portaveu del govern amb Catalunya, amb quina Catalunya parlava? No amb la real sinò amb la del seu representant Garcia Albiol, un exemple de democràcia i de respecte a les institucions catalanes. Amb qui parlava el Ministre de l’Interior, José Ignació Zoido, amb els responsables de la convivència o amb aquells que no tenen ni idea de qué significa viure a Catalunya. Buscava l’intel·ligència o l’enfrontament. El comportament indica que reforçar els contraris. Un exemple de democràcia. I Àlvaro Nadal, ministre d’Energia i Turisme, amb qui parlava, amb els responsables polítics catalans o amb els enemics d’una Catalunya que vol ser ella? I la ministre de defensa Dolores de Cospedal, a què va  venir, a informar als seus de la presència de tanks i exèrcit per atemorir als independentistes? I la de sanitat, Dolors Montserrat, que essent catalana, s’hauria d’avergonyir de no saber defensar la gran labor reconeguda internacionalment de la sanitat catalana. Una presència de  ministres a Catalunya sense cap relació amb els governants catalans és un incompliment de la Constitució, encara que només sigui per normes d’educació, i molt més si la seva intenció no era buscar millores amb el diàleg polític corresponent si no només demostrar que  el govern estava al costat dels unionistes que no accepten el referéndum perquè tenen por de perdre. Srs. Ministres, emparant-se en el càrrec no és exemple de dignitat, perquè els càrrecs no la donen, l’exigeixen de les persones i visitar una autonomia prescindint dels seus representants escollits democràticament, és una demostració del nivell polític del poder de l’estat. Catalunya constitucionalment té uns drets i uns deures que els governs de la nació han de respectar tant si són de la seva corda com si no. Però d’un govern que compra amb diners el vot d’una altra autonomia, no és creïble, ni respectable. I el seu comportament envers Catalunya, ho confirma. Srs. del Govern i del PP amb la Constitució a la mà els arribarà el dia, i no massa llunyà, que haureu de donar resposta pels incompliments manipulats de la Constitució. Hi ha una dita castellana molt clara: “a todo cerdo le llega su San Martín”. La duresa de l’adagi està a alçada de les paraules de representants del PP quan acusen Cartalunya. Repasseu com el PP tracta al President Puigdemont, que no perd la dignitat verdadera, que és la de persona. Fidelitat als seus principis i respecte als altres, encara que el PP no ho entengui així. La història será el jutge.

L’erotisme poètic de la vida

“Fem l’amor i no la guerra” és una expressió amb molta força en les relacions humanes. És la resposta de la mística humana a una política internacional que basa la seva supervivència en el poder de les armes. Mentre la societat defensa els seus drets bàsics, l’amor n’és un, la política mundial està immersa en una cursa armamentista que esdevè el negoci d’enriquiments criminals i injustos. I és curiós que mentre Lleis i Pactes internacionals són oblidats amb les consequències de més pobresa i més misèria i més inseguretat, la indústria de les armes imposa la seva llei. El senyor de les armes esdevè el senyor dels tractats de pau, que no l’han aconseguida mai en la seva totalitat. Dissortadament l’erotisme poètic de la vida, els poderosos l’han convertit en l’erotisme criminal de la mort. Per què la mort és la notícia central de cada dia. I ho és perquè la política mundial és enemiga d’ella mateixa i el comerç de les armes les fa arribar a on no caldria. Sóc conscient que hi ha moviments religiosos que són veritables “novios de la muerte”, però dissortadament aquests moviments es mouen més en el marc de la política perquè de religiosos amb prou feines en tenen el nom. Malauradament la humanitat es mou gobernada per dos erotismes, l’erotisme poètic i l’erotisme de les armes. Per què, què és l’erotisme? És unja atracció de relació sentimental de felicitat humana entre persones. L’erotisme poètic de la vida és aquell que desperta el desig de l’altre en una relació humana emotiva que pot arribar a la unió corporal amb una acció amorosa creativa. És la base de la supervivència humana. És tan transcendent aquest erotisme que des de l’antigor els humans el van divinitzar tan en femení, com en masculí i alguns governants es van atorgar la dignitat divina. Dissortadament perquè l’erotisme poètic no era un amor de felicitat humana universal esdevinguè l’erotisme de la mort basat en l’amor a la guerra. I aquest erotisme bèl·lic encara té via lliure a ple segle XXI havent driblat totes les civilitzacions i etapes culturals de la història. No existeix cap altre força tan poderosa com l’amor. Però nomès quan l’amor és veritat de felicitat humana el seu camí porta a la pau universal. Peró dissortadament el segle XXI no té traces de ser el segle de la convivència humana universal en pau. I no la té perquè malgrat l’esforç immens de la gent per salvar de la mort a les persones que es llencen al mar amb vaixells insegurs, hi ha un altre esforç polític per tancar portes i condemanar als que cerquen refugi a morir ofegats o de fam. És urgent aplaudir l’erotisme poètic malgrat algunes manifestacions esdevinguin només passionals, però són relacions humanes. I quan a una persona se la respecta pel fet de ser persona, la seva dignitat crea la imatge de la convivència en el camí de la pau. Un petó, una abraçada poden agradar més o menys, però en el fons són actes humans. Descobrir la imatge perfecta del ser humà no és un tasca lliure de riscos i entrebancs. És una tasca humana amb moltes urgències que cal satisfer. I en la satisfecció d’aquestes urgències hi trobem massa sovint l’erotisme de la mort, que amb promeses embolcallades de riquesa elimina l’erotisme poètic de la vida. Apareix la política de la corrupció vestida de pell d’ovella. Homosexuals i lesbianes, persones elles dignes i humanes que són, ens en podrien explicar moltes de les injustícies que des d’un erotisme de mort, s’han vist obligades a patir. “Fem l’amor i no la guerra”, però l’amor de veritat,  justicia i felicitat. I aquest amar de veritat pot ser hetero sexual i homosexual i també transexual. Són persones.

Excomunicar els corruptes i mafiosos

Opció estudiada a Roma no fa massa dies i que encaixa perfectrament amb la doctrina de l’evangeli. “Debat internacional sobre la corrupció” amb la base del llibre del Cardenal Turkson, CORRISIONE.  En ell el  cardenal confesa de la corrupció que “és la pitjor plaga social i l’orígen de gravíssims problemes”. Quan he llegit la notícia m’he imaginat tot seguit les consequències socials i humanes que suposaria l’excomunió d’un alt càrrec polític. Òbviament que per poder ser-ho ha de ser un politic catòlic en el marc del Catolicisme. Crec seriosament que seria una molt important lliçó de respecte a la humanitat una sanció d’aquesta mena. Ser cristià i catòlic no comporta anar a Missa i sóc lliure de fer alló que em “rota” (amb perdó de l’expressió). És precisament aquesta condició de l’ésser humà que regula l’us de la llibertat. Anar contra Déu, no és no creure en Ell, ho és també el fet de no respectar els drets humans, el dret a la vida i el dret a gaudir de les necessitats de subsistència. Ser responsable de que una persona no tingui els mitjans per viure és, religiosament, un pecat tan greu com matar a una persona. I les autoritats de l’Esglèsia tenen poder per sancionar aquests fets contraris a l’evangeli. No és un poder polític però ho és pel fet de pertanyer-hi. I qui diu les autoritats religioses de l’esglèsia católica, es refereix també a les autoritats d’altres institucions religioses dignes de crèdit. El gran poder de la religió es basa en el respecte a la naturalesa humana. I aquest respecte és sublim quan en l’evangeli se’ns diu que hem de perdonar als altres, no una vegada, sinò setanta vegades set, que vol dir sempre en el lèxic evangèlic. Imagineu l’efecte mundial de l’excomunió d’un ministre d’economia per part del Papa? Imagineu un polític excomunicat per l’arquisbe de Canterbury? Imagineu, l’efecte de l’excomunió d’un polític grec? I així podriem continuar. Quina era la filosofia de Gandhi, si nò aquesta? M’avanço a una segura rèplica que exposo en forma de pregunta. Imagineu l’efecte mundial si el Papa excomuniquès un cardenal corrupte? De càrrec a càrrec, tan responsable religiosament és un bisbe com un ministre catòlic, protestant, jueu, musulmà o hindú. Referent al subjecte de ser sancionat és evident que ha de pertànyer a la religió corresponent. Però que l’Esglèsia Catòlica hagi celebrat el “debat internacional sobre la corrupció” és un clar avís als navegants. Per què és tan important aquesta reflexió? Senzillament perquè és la base per a una humanitat lliure i en pau amb una defensa de la dignitat humana de les persones. Per què aquest respecte és la base necessària i urgent i la única filosofia amb capacitat d’eliminar la guerra. Per què és el camí d’un agermanament universal de totes les persones independentment de la seva fe religiosa, independentment del seu ateïsme o del seu agnosticisme. I ho és per què el principi bàsic és l’ésser humà en el marc d’una vida justa, lliure, solidària, creïble i verdadera. I aquestes condicions l’ésser humà, imatge de dignitat, les pot fruir independentment de la seva tendència religiosa. És urgent que les institucions religioses exerceixin les seves obligacions de sancionar els seus membres corruptes i mafiosos.

Afalacs i atacs socialistes, una lliçó d’hipocresia

El camí de la independència de Catalunya el veig cada dia més obert i lliure. La veu clara d’un poble és l’enemic més poderós i directe contra la hipocresia del poder quan no té arguments i és incapaç de dialogar. Cada dia que passa veig més clar com es manipula la Constitució Espanyola per apagar la veu d’un poble i desviar el curs de la història. Les armes donen força a les amenaces i la feblesa democràtica d’Espanya cada dia és més clara en el mapa europeu i universal. La lliçó d’humanitat, que està impartint Catalunya en tots els camps de la convivència humana, és una          resposta a la política económica, cultural, esportiva, sanitària, cívica i de lleure, que se sustenta en el dret constitucional i posa en evidencia la filosofia i la pràctica política dels partis anomenats nacionals o estatals, que potser és més encertat. El moviment socialista protagonista aquests darrès dies amb la recuperació, per part de Pedro Sánchez, de la Secretaria General del partit, és una demostració d’un garbuix ple de contradiccions. Quan Pedro Sànchez proclama que Catalunya és una part molt estimada d’Espanya, el pro-hom Alfonso Guerra, demana al PP que anul·li la Generalitat de Catalunya i ens tracta al independentistes de franquistes i terroristes. I és curiós, Veneçuela acusa a Felipe Gonzàlez del polític del 20%, quota de les seves gestions econòmiques al país sud-amaricà, amb adjectius que és millor no aportar. Però també és curiós que quan el recuperat Secretari General afirma com el socialistes estimen Catalunya, per altra banda recolza la política del PP i nega el dret a la independència, pitjor encara, a organitzar un referéndum. Una lliçó de democràcia a l’alçada  del segle XXI, perdò recolzada en la dictadura de Franco. Acceptar que Espanya és una nació de nacions i negar a una de les nacions el seu dret a manifestar-se denuncia un comportament irrespectuós envers la naturalesa humana, una manifestació que la llei és dogmática i intocable i conseqüement antidemocràtica, girar l’esquena al progrès del procès polític i una negació a llegir la veritat de la història. Una raó molt simple. La Constitució actual és fruit d’un enfrontament amb el `regim franquista i les seves lleis. I malgrat, en part dissortadament n’és hereva, l’enfrontament, més o menys declarat, va existir. El pas endavant, minso, però endavant que van donar, evidenciava una oposició, una ruptura i una política nova. Les esperances foren moltes, però la situació actual no és un miratge, és un mirall reproductor amb més o menys fidelitat de la política que es va voler canviar, però que encara es mou amb massa força. Espero que sigui el cant del cigne que amb la mort d’un present indesignable, obri un futur democràtic d’esperança, llibertat i veritat. És l’horitzó que ofereix Catalunya i Espanya no pot veure perquè les seves ulleres de sol són massa negres. 

Polítics i fiscals , la democràcia és el poble, no la llei

Si fos possible presentar una pintura política de la realitat d’Espanya ens trobariem davant d’una obra qualitativament pobre i feble i cromàticament indefensable. El model democràtic dels pobles no es defensa amb  amenaces, ni amb  manipulacions. Sr. Polítics i fiscals amb la constitució a la mà les vostres amenaces són un incompliment de la filosofia constitucional. Per una raó molt senzilla, perquè les vostres amenacesa van contra el procès i el progrès de la història. Sortosament la convivència humana la determinen les persones, no les lleis, les lleis nomès són instruments per regular-la, defensar-la i protegir-la. I massa sovint la convivència ha de  cridar a l’ordre a les institucions polítiques, judicials i econòmiques. És el problema d’Espanya. Emparar-se en un article perquè convè, malgrat es manipuli la seva filosofia, no és una forma de dignitat política perque acusa a la dignitat humana dels polítics o jutges. L’amenaça del fiscal contra els voluntaris catalans que defensen els seus drets és una verdadera manipulació de la Constitució. Sr. Fiscal, amb tots rls respectes, tinc vuitanta vuit anys i si Catalunya em necessita farè de voluntari. Ni la fiscalia, ni el govern poden prohibir el meu pensament independentista perquè el meu DNI confessa que sóc sobirà. Ser sobirà no significa anclar-se en el present, oblidant un futur millor. I els pobles, avui, tenen una organització i demà pot ser una altra molt diferent. No hi ha cap democràcia i molts més cap sistema judicial que puguin posar pals a les rodes a la voluntat de la gent. El progrès no es conserva prohibint sinò amb el coneixement d’alló que és millor i el desig de assolir-ho. I la filosofia de la Constitució espanyola sintetitzada en el preàmbul és molt clara. I si un article de la Constitució hi va en contra o permet manipulacions, aquest article no gaudeix de licitud i ha de posar-se al dia. Però dissortadament les amenaces que dirigiu contra Catalunya no només incompleixen la Constitució sinò també  lleis europes i internacionals signades per Espanya. Sr. President del Govern i Sr. Fiscal, amb la Constitució a la mà amenaçant sou anticonsticucionals perquè acuseu idees, no fets, sense tenir en compte si els fets tenen base filosófica i humana creïble i la  credibilitat d’un polític i d’un jutge no li dòna el càrrec sinò el respecte a la llei en el context històric per el que ha estat dictada. A un ciutadà sobirà encara que defensi idees contràries a la llei alló que primer cal fer és parlar-ne i fer una anàlisi exhaustiva. I aixó no ho heu fet. Senyors del govern i de la judicatura, un de sol cal escoltar-lo, però quan aquest un es converteix en dos o tres milions no nomès cal escoltar, sinò respectar, dialogar i actuar democràticament. La llei mai pot ser l’imperi de la democràcia, per una raó molt senzilla per què la llei ha de ser filla de la democràcia, mai pot ser la mare. Les dictadures són l’exemple de la diferència entre ser filla o fer-la actuar de mare. Srs. del Govern i de la Judicatura, amb la Constitució a la mà més respecte als catalans que volem ser independents. No ens agrada que ens comprin. M’enteneu? Dirigiu la mirada a Euskadi. Un pas democràtic en fals. Què hi diu la Constitució amb aquesta mena d’actuacions?  Srs. del govern i de la judicatura, la llibertat és inherent als pobles, no l’esclavitut.              

La moció de censura i el sentit d’independència

Independentment del resultat final de la moció de censura que simula una victòria del censurat, em va demostrar una política espanyola desorientada i manipulada amb intencionalitats no massa clares per definir quin ha de ser vel model polític d’Espanya. De totes maneres, penso humilment, que ha complert un objectiu molt important al demostrar que la política espanyola actual desentona i la seva posició al món és més fictícia que real. El resultat final de la votació denuncia amb prou claretat una victòria amb l’amenaça d’una espsa de Democles promta a actuar. 82 no, 170, sí i 97 abstencions no convida a llençar campanes al vol perquè és una votació desestabilitzadora. No té prou força perquè Rajoy presumeixi però, a la vegada, tampoc és poc creïble per part del no i l’abstenció. El resultat, una política de pobre Espanya i d’enfortiment a la urgència de les nacions per enfocar el camí de la independència. Per què la noció d’una Espanya comuna i forta va patir un sagnant ferida. Penso que des d’el pensament independentista la convició en sortí més reforçada i només faltava que el Tribunal d’Estrasburg donès la raó al lendakari basc contra la sentència del la justícia espanyola. Llàstima que arribés 8 anys tard, però la tardança reivindicà els moviments nacionalistes de Catalunya i Euskadi. No oblidant la moció de censura, parem esment en la manifestació de voluntat d’intel·ligència entre Podem i PESOE que esdevé un moviment, de moment d’esperança, però amb una credibilitat no massa significada per assolir una política espanyola de progrès al ritme del segle XXI. La urgència d’expulsar la corrupció de la política hispánica des de la meva visió política passa per la renovació de les persones en els partits corruptes i amb Constitució a l’alçada dels temps suprimint tots els tics absolutistes que possibiliten descarades manipulacions. Des de la meva humil talaia d’observació, Espanya necessita una exhaustiva posada al dia de la seva història real, una adaptació de la seva justícia a la convivència de les persones i un model polític que sigui veritablement democràtic i no una caricatura. Voldria creure que la presentació de la moció de censura per part de Podemos anava per aquest camí i aixó, crec, que m’ho palesa el resultat de la votació. No convida a celebracions per cap de les parts, sinò que és una exigència a situar la pell de brau en l’espai que li pertoca a l’història del segle XXI. La història l’escriuen el pobles, no els estats. La independència dels pobles és la filosofia del model polític que necessita la humanitat.

Jo sóc jo amb una Catalunya Independent

Sense la independència del meu país, la meva identitat continua mutilada. Al llarg de la meva vida han estat força les situacions en les que m’he sentit desplaçat per culpa del DNI espanyol. L’anàlisi de la meva història personal em porta a la conclusió que la independència de Catalunya és indispensable per sentir i gaudir la plenitud del meu jo. No m’agrada continuar sent ciutadà d’un estat quines institucions, fins i tot religioses, m’han castigat de genolls obligant-me a demanar perdó públicament per haver parlat català amb un company català. Fou a la província de Logroño on estudiava teologia. És greu. No em puc sentir jo quan se’m diu despectivament “háblame en cristiano”, en un país, que segons es deia, era catòlic i apostòlic. No em puc sentir jo, quan desprès d’unes exercitacions espirituals a La Granja (Segòvia) un mossen castellà em demana que un dels grans propòsits de la trobada religiosa ha de ser no parlar més el català. No em puc sentir jo, desprès que la primera autoritat militar de Catalunya, els anys cinquanta, prenent el café ens diguès que havia d’anar a Madrid perquè allà no tenien ni idea de Catalunya. No puc ser jo en un estat en el que la máxima obsessió és el diner i no la dignitat de les persones. No puc ser jo, en un estat que m’amenaça de privar-me de la pensió si em dedico a escriure i publicar amb unes condicions que són un greuge a la gent gran. No puc ser jo, quan es predica la separació entre política i religió i no es respecte el dret de la llibertat d’expressió religiosa, que defensa clarament el dret dels pobles a ser lliures. No puc ser jo, en un estat que m’obliga a parlar una llengua que no és la meva. Jo només serè jo en una Catalunya independent. En una Catalunya democràtica en la que l’idioma és fonamental per estudiar-ne i aprendre’n d’altres. No puc ser jo en un estat en el que confessar sentir-te religiós és sinònim de poc respectuós amb les persones. No puc ser jo, si la meva religiositat no m’ensenya allargar la mà a altres models de religiositat. No puc ser jo, si la identitat que em reconeix la religió, no me la reconeix la política. Una religió que no respecta la identitat política de l’altre, no és una religió creïble. I dissortadament a la pell de brau aquest punt té molt a desitjar. No respecta la meva identitat i el dret a defensar-la aquell bisbe espanyol que afirma que sentir-se espanyol és gairebé un dogma de fe. A mi aquesta mena de dogmes m’aparten de la religío i em fan repungant la política. La meva fe cristiana defensa el dret a ser català lliure amb la mateixa força que Jesús morí crucificat perquè era rei dels jueus, reconeixent el dret del seu poble, però amb aquesta mort obria les portes del regne del cel. El meu dret a ser català independent és una condició per col·laborar a obrir les portes d’una humanitat universal en pau. Només hi puc col·laborar en llibertat des de la meva identitat catalana. Sota la coacció d’una altra identitat imposada la meva aportació serà feble i mancada d’aquella força que dóna el veritable amor de ser. I si hi manca la condició de català, no és veritable en la seva globalitat. Des de la meva fe religiosa defenso la independència de Catalunya. La història i la natura no ens fa nèixer en un poble sense una raó de base, el ser.

La manipulació de la mort un greuge antinatura

Quan l’arribada del segle XXI obria la porta de l’esperança a una convivència universal més justa, humana i solidària, la presència de la mort assoleix un protagonisme gairebé llei com a moneda de canvi. La mort en mans dels enemics de la humanitat. Però, què és la mort? Senzillament, la germana de la vida, les conpanyes de l’existència dels éssers vius. Són dues portes, la vida, la de l’entrada a l’existència i la mort, la de la sortida. De moment, parem esment que la vida i la mort són el paréntesi en el que es  mou l’existència. L’una i l’altre haurien de ser garantia de dignitat, qualitat definidora de l’ésser racional. La metàfora bíblica  del paradís d’entrada per assolir el paradís de sortida es mou en una etapa temporal i efímera en la que la solidaritat no es veu corresposta per la llibertat. I des d’els inicis de la història la mort ha esdevingut factor desequilibrant. Amb milions d’anys de vida no s’ha après encara que la mort no és enemiga de l’existència sinò amiga que dóna la mà a la vida. I en aquest procès, és preocupant el paper de la humanitat que s’autodestrueix bipolaritzant la humanitat en bona i dolenta. I comença la manipulació histórica que milions després encara actua. I alló que és francament esfereïdor rau en el fet de l’existència de religions que defensen que s’ha de matar els contraris de la teva , que com a consequència va més enllà, i el fet de ser diferent ja és digne de condemna a mort. I aquesta és una veritat existent a ple segle XXI, convertida en filosofia i justícia.

No mereix cap consideració el fet de ser persona lliure que es pot equivocar i que gaudeix d’instruments per esmenar-se.  Dissortadament aquesta filosofia no la defensen i practiquen només aquells que maten en nom de Déu, sinò aquells que només tenen per argument convincent la força de les armes. Per uns i altres matar  és indispensable, fonamentats ambdós conceptes en la llei, divina o humana amb suport absolut o dogmàtic.

Un plantejament instrumentalitzador de la mort sense merèixer cap consideració el dret a la vida, que és el primer dret de les persones. La mort no és enemiga de la humanitat és companya de la vida, que recorda contínuament el deure de tenir cura integral de la persona per quan arribi l’hora de tancar el parèntesi de l’existència amb el goig i lam il·lusió d’haver conquerit la transcendència. El cristianisme l’anomena resurrecció, l’hinduisme, nirvana, i altres, alguns ateus i agnòstics, alliberament. Ningú té dret a torpedinar el procès temporal de l’existència humana. Una vida digna i una mort digna sublimen l’existència, per a uns la divinitzen, per a altres, l’eternitzen i per alguns l’alliberen. No en tinc capa dubte, a la humanitat del segle XXI encara li manca la verdadera filosofia i pedagogia de l’existència. És veritat que la dignitat està en la imatge de la persona. La llógica ens diu que el treball, que encara manca fer, rau en la urgència d’ aconseguir la universalitat d’una humanitat digna. La vida i la mort són els millors pedagogs. Cal saber escoltar i entendre les seves ensenyances.

Explosió d’un gran escàndol…

El comportament dels grans partits de la política espanyola em porten a teixir una filosofia, que a primer cop d’ull pot valorar-se d’utòpica, però que la història, penso, consagrarà. Fa massa anys, que a la pell de brau s’està preparant una foguera subterrània, que comença els seus avisos amb petites fumerades boomerang. L’orgull del poder, quan és totalitari i amb majoria absoluta,  destila uns somriures de superioritat i llença unes advertences que són amenaces, més perilloses per a qui les fa que no pas per qui les rep. Catalunya pateix des de fa més de tres cents anys la humiliació del poder absolut, feixista o demòcrata, però els temps, la natura i la història anuncien canvis indispensables en el model social universal de convivència. La Torre de Babel que volia ser el tot convivencial amb un únic poder polític, vaticina l’esfondrament d’una globalitat política totalitària al ser practicada unilateralment per estats que simulen hipòcritament una unitat amb peus de fang. I aquests peus s’estan esmicolant, fent esforços la gran política per mantenir dempeus una arquitectura que grinyola. La pràctica d’una política global unitària, no respectant les individualitats creades per les diferències, trenca alló que es pensa unir, perquè cap sistema d’unitat forçada té capacitat en el temps per evitar el desgat propi natural. I sovint aquest desgat s’accelera amb empelts inadequats. El problema rau en el fet que molts empelts són clares manipulacions per enlluernar i crear un ambient de seguretat on fallen els fonaments. El manteniment de la identitat dels pobles té un programa molt seriós contrari a l’imposat i sobre tot,  quan per la força, es vol tòrcer l’estructura natural. I a l’arribar el moment en el que la veu popular reivindica els seus drets, la torre de Babel edificada pels poders fàctics comença a presentar esquerdes que provoquen riscos inesperats que es volen evitar però que, com les aigües dels rius, cerquen directament el seu mar. I la força del moviment de les ones del mar, formades per mils de milions de gotes d’aigua que reivindiquen la seva diferència, posa a prova el vaixell que vol continuar el control i el mar li planta cara amb el perill d’enfonsar-lo. I és aquest perill el que preocupa els rostres dels poderosos davant la incapacitat de dominar les bases i s’aferren a la seva feble creeença de que són déus. Però el temps no perdona i les esquerdes es fan tan grans que les parets mestres es trenquen i l’edifici s’ensorra. Metafòricament és la imatge d’una política dominada per la corrupció que perjudica greument als ciutadans i el dret natural de la supervivència es posa al seu costat perdent els poderosos credibilitat amb la seguretat que el terratrèmol de l’esfondrament de l’edicifi de la política corrupta denunciarà l’escàndol d’una política que no es basava en el respecte a l’ésser humà. I aquest esclat amenaça  cada dia més l’actual política de l’estat espanyol. I el terrabastall no el provocarà una sola esquerda sinò tantes com comunitats autònomes se sentin defraudades i enganyades. Serà un escàndol que remourà les bases també d’una Europa que no acaba de creure la capacitat d’acció i els drets dels pobles que la configuren. La globalitat no és verdadera sense el respecte a tots i cadascun dels ciutadans. Una Europa global sí, però amb el màxim respecte a les diferències dels pobles, independenment de l’estat del que en formin part i se’n vulguin independitzar. Estic convençut i els moviments actuals de les bases i d’una democràcia creïble reforcen el meu pensament, que la política espanyola serà víctima d’una explosió  volcànica, que exigirà la política de la gent i per a la gent, obligant a la política, a l’economia i a la religió a ser servidors de les persones i no ser servides pels ciutadans. Les lleis, el diners i les creences estan al servei de la gent, no a l’inrevès. Crec que el volcà explotarà i a curt termini.