L’erotisme poètic de la vida

“Fem l’amor i no la guerra” és una expressió amb molta força en les relacions humanes. És la resposta de la mística humana a una política internacional que basa la seva supervivència en el poder de les armes. Mentre la societat defensa els seus drets bàsics, l’amor n’és un, la política mundial està immersa en una cursa armamentista que esdevè el negoci d’enriquiments criminals i injustos. I és curiós que mentre Lleis i Pactes internacionals són oblidats amb les consequències de més pobresa i més misèria i més inseguretat, la indústria de les armes imposa la seva llei. El senyor de les armes esdevè el senyor dels tractats de pau, que no l’han aconseguida mai en la seva totalitat. Dissortadament l’erotisme poètic de la vida, els poderosos l’han convertit en l’erotisme criminal de la mort. Per què la mort és la notícia central de cada dia. I ho és perquè la política mundial és enemiga d’ella mateixa i el comerç de les armes les fa arribar a on no caldria. Sóc conscient que hi ha moviments religiosos que són veritables “novios de la muerte”, però dissortadament aquests moviments es mouen més en el marc de la política perquè de religiosos amb prou feines en tenen el nom. Malauradament la humanitat es mou gobernada per dos erotismes, l’erotisme poètic i l’erotisme de les armes. Per què, què és l’erotisme? És unja atracció de relació sentimental de felicitat humana entre persones. L’erotisme poètic de la vida és aquell que desperta el desig de l’altre en una relació humana emotiva que pot arribar a la unió corporal amb una acció amorosa creativa. És la base de la supervivència humana. És tan transcendent aquest erotisme que des de l’antigor els humans el van divinitzar tan en femení, com en masculí i alguns governants es van atorgar la dignitat divina. Dissortadament perquè l’erotisme poètic no era un amor de felicitat humana universal esdevinguè l’erotisme de la mort basat en l’amor a la guerra. I aquest erotisme bèl·lic encara té via lliure a ple segle XXI havent driblat totes les civilitzacions i etapes culturals de la història. No existeix cap altre força tan poderosa com l’amor. Però nomès quan l’amor és veritat de felicitat humana el seu camí porta a la pau universal. Peró dissortadament el segle XXI no té traces de ser el segle de la convivència humana universal en pau. I no la té perquè malgrat l’esforç immens de la gent per salvar de la mort a les persones que es llencen al mar amb vaixells insegurs, hi ha un altre esforç polític per tancar portes i condemanar als que cerquen refugi a morir ofegats o de fam. És urgent aplaudir l’erotisme poètic malgrat algunes manifestacions esdevinguin només passionals, però són relacions humanes. I quan a una persona se la respecta pel fet de ser persona, la seva dignitat crea la imatge de la convivència en el camí de la pau. Un petó, una abraçada poden agradar més o menys, però en el fons són actes humans. Descobrir la imatge perfecta del ser humà no és un tasca lliure de riscos i entrebancs. És una tasca humana amb moltes urgències que cal satisfer. I en la satisfecció d’aquestes urgències hi trobem massa sovint l’erotisme de la mort, que amb promeses embolcallades de riquesa elimina l’erotisme poètic de la vida. Apareix la política de la corrupció vestida de pell d’ovella. Homosexuals i lesbianes, persones elles dignes i humanes que són, ens en podrien explicar moltes de les injustícies que des d’un erotisme de mort, s’han vist obligades a patir. “Fem l’amor i no la guerra”, però l’amor de veritat,  justicia i felicitat. I aquest amar de veritat pot ser hetero sexual i homosexual i també transexual. Són persones.