Explosió d’un gran escàndol…

El comportament dels grans partits de la política espanyola em porten a teixir una filosofia, que a primer cop d’ull pot valorar-se d’utòpica, però que la història, penso, consagrarà. Fa massa anys, que a la pell de brau s’està preparant una foguera subterrània, que comença els seus avisos amb petites fumerades boomerang. L’orgull del poder, quan és totalitari i amb majoria absoluta,  destila uns somriures de superioritat i llença unes advertences que són amenaces, més perilloses per a qui les fa que no pas per qui les rep. Catalunya pateix des de fa més de tres cents anys la humiliació del poder absolut, feixista o demòcrata, però els temps, la natura i la història anuncien canvis indispensables en el model social universal de convivència. La Torre de Babel que volia ser el tot convivencial amb un únic poder polític, vaticina l’esfondrament d’una globalitat política totalitària al ser practicada unilateralment per estats que simulen hipòcritament una unitat amb peus de fang. I aquests peus s’estan esmicolant, fent esforços la gran política per mantenir dempeus una arquitectura que grinyola. La pràctica d’una política global unitària, no respectant les individualitats creades per les diferències, trenca alló que es pensa unir, perquè cap sistema d’unitat forçada té capacitat en el temps per evitar el desgat propi natural. I sovint aquest desgat s’accelera amb empelts inadequats. El problema rau en el fet que molts empelts són clares manipulacions per enlluernar i crear un ambient de seguretat on fallen els fonaments. El manteniment de la identitat dels pobles té un programa molt seriós contrari a l’imposat i sobre tot,  quan per la força, es vol tòrcer l’estructura natural. I a l’arribar el moment en el que la veu popular reivindica els seus drets, la torre de Babel edificada pels poders fàctics comença a presentar esquerdes que provoquen riscos inesperats que es volen evitar però que, com les aigües dels rius, cerquen directament el seu mar. I la força del moviment de les ones del mar, formades per mils de milions de gotes d’aigua que reivindiquen la seva diferència, posa a prova el vaixell que vol continuar el control i el mar li planta cara amb el perill d’enfonsar-lo. I és aquest perill el que preocupa els rostres dels poderosos davant la incapacitat de dominar les bases i s’aferren a la seva feble creeença de que són déus. Però el temps no perdona i les esquerdes es fan tan grans que les parets mestres es trenquen i l’edifici s’ensorra. Metafòricament és la imatge d’una política dominada per la corrupció que perjudica greument als ciutadans i el dret natural de la supervivència es posa al seu costat perdent els poderosos credibilitat amb la seguretat que el terratrèmol de l’esfondrament de l’edicifi de la política corrupta denunciarà l’escàndol d’una política que no es basava en el respecte a l’ésser humà. I aquest esclat amenaça  cada dia més l’actual política de l’estat espanyol. I el terrabastall no el provocarà una sola esquerda sinò tantes com comunitats autònomes se sentin defraudades i enganyades. Serà un escàndol que remourà les bases també d’una Europa que no acaba de creure la capacitat d’acció i els drets dels pobles que la configuren. La globalitat no és verdadera sense el respecte a tots i cadascun dels ciutadans. Una Europa global sí, però amb el màxim respecte a les diferències dels pobles, independenment de l’estat del que en formin part i se’n vulguin independitzar. Estic convençut i els moviments actuals de les bases i d’una democràcia creïble reforcen el meu pensament, que la política espanyola serà víctima d’una explosió  volcànica, que exigirà la política de la gent i per a la gent, obligant a la política, a l’economia i a la religió a ser servidors de les persones i no ser servides pels ciutadans. Les lleis, el diners i les creences estan al servei de la gent, no a l’inrevès. Crec que el volcà explotarà i a curt termini.