LA IMATGE DE L'ESTAT ESPANYOL UNA TRISTA IMATGE

La veritat de la realitat no és sempre la que es vol i es pensa sinò el fruit d'una passió sense control. I l'estat espanyol, crec honestament, no controla la passió perquè obvia la intel·ligència. I aquella empenta de l'edat d'or en que en els territoris espanyols “ no se ponia el sol” s'ha convertit en una apagada perdent territorial. La península ibèrica no gaudeix d'aquella unitat que el Govern democràtic del segle XXI, sia el PP, sia el PSOE somien albirant-se un futur en que encara en perdrà més. L'excès de passió amb poca intel·ligència ha donat pas a una situació, que segons la dita castellana,”pintan bastos”.I sovint amb les anàlisis que en faig de les imatges em pregunto, és veritat la manca d'intel·ligència? I aquest dubte me'l plantegen les decissions negatives en una democràcia. Dissortadament Espanya es mou en una democràcia molt feble. No pensa igual el partit en el poder, però la imatge no la donen els polítics sinó el poble i en el poble les mancances són el pa de cada dia. L'Estat Espanyol ha perdut el nord i camina desorientat per un món global sentint-se important perquè es creu superior. Tot el contrari de la globalitat. Espanya pateix en les seves carns moviments de futur desitjable que no se li permet esperar. Quin serà el paper del poble espanyol en el devenir democràtic que s'ìntueix movent-se per Europa? És un futurible per la filosofia que es despren dels polítis que es creuen puntals, PSOE, PP, VOX i C's. Però la fona de David fa caure Goliat. I aquesta és un norma força sovintejada en el curs de la història. El transcurs històric de la pell de brau fa pensar en una tornada als oígens en la que el pobles gaudien de dignitat i s'autorganitzaven amb la particularitat que en el procès els moviments populars els dirigeix la democràcia. I aquest procès pateix una cruel oposició per part d'una política econòmica en perjudici de la política social. A l'estat espanyol un incompliment ha estat normalitat i fa referència a no realitzar les obres programades en perjudici d'unes autonomies i en benefici d'unes poques. Els movviments dels diners han estat el barem més clar d'un oblit voluntari dels deures democràtics. I aquest incompliment no el pateix només Catalunya, el pateixen els jubilats de tot l'estat espanyol amb les dues vessants, la dels pensionistes no polítics que pateixen i la dels polítics amb poder que han esdevingut més milionaris. I es vulgui o no aquest comportament es reflecteix en la imatge d'una Espanya que vol ser i no és perquè els seus polítics no li deixen ser. I la imatge és una imatge trista. I si parem esment en la realitat política, el seu nivell encara és més decepcionant. Només escoltant els polítics dels grans partits n'hi ha prou per adonar-se del baix nivell democràtic per la seva manca de respecte a les persones, negant el diàleg als que pensen diferent. És una verdadera llàstima perquè la seva filosofia nega el dret de ser persones dels ciutadans que defensen el dret a decidir amb i en llibertat. Són els partits que la primera solució dels problemes la tenen en la violència de la llei. I per aquest camí es va a la bancarrota política i de la convivència. Francament és molt trista la imatge d'Espanya.

EL COS HUMÀ CATEDRÀTIC EN FILOSOFIA POLÍTICA

Qué vol dir ser de dretes, de centre o d'esquerres? La morfologia del cos humà ens ho explica. Les persones es desplacen coordinant dues cames, una esquerra i l'altra dreta; treballen físicament amb dues mans, una esquerra i l'altrac dreta; dirigeix les seves accions, amb el cervell i el cor, que són al centre. I dretes, centre i esquerra configuren el tot, la persona. La teologia ens parla del cos místic que formen tots els fidels. La política també té el seu cos polític format per tots els ciutadans. El cos és global i si es desprèn d'una part pateix una greu deformació i perd capacitat operativa. L'experiència ens diu que el cos polític de la humanitat pateix paràlisi. Li falta coordinació perquè les seves diferències configuren una imatge global desgavellada. L'existència de tendències d'esquerres i de detres és una anormalitat per la salut del cos polític. Dissortadament aquest cos porta milers d'anys malalt i paralític. La globalitat no funciona. I alló que és més greu rau en el fet que ni la ment, ni el cor tenen capacitat coordinadora. Aquesta capacitat de coordinar li correspon a la política que pels resultats no pensa, ni desitja, ni actúa globalment, només a favor d'una part. I actuant només de dretes, la humanitat coixeja per la lesió de l'esquerra. I quan pensa i desitja només d'esquerres, es lesiona la dreta i dissortadament, massa sovint, quan es vol ser de centre, resulten lesionades les dues cames i no es pot caminar. El funcionament correcte del cos humà és una lliçó fonamental pel funcionament del cos polític. I qué ens diu la història i la realitat de cada moment? Que la intel·ligència i la passió actúen bàsicament des de l'egoïsme i en consequència la persona política emmalalteix greument, es lesiona o esdevé paralítica. En la convivència humana hi trobem sortosament col·lectius humans que esdevenen una lliçó de vida. Un de molt conegut és l'esport d'equip. Sense una bona coordinació d'esquerres, centre i dretes el joc que es desenvolupa no compleix un dels seus objectius que és fer-ho passar bé al públic, ser un exemple de bona convivència i guanyar o perdre són consequències coherents. En un partit de futbol, per exemple, és molt important el jugador esquerrà o dretà en coherència amb l'espai en el que ha de moure's i el jugador que domina les dues cames hi aporta un plus important en situacions de visió ràpida per marcar un gol. El control de la dreta i de l'esquerra amb una bona intel·lig`ncia i passió són fonamentals per jugar bé.En el joc de la vida és molt important valorar els resulatats de les idees, les actituds i les accions de les persones en les seves diferències. Les postures de menyspreu envers les que no pensen igual, és desestabilitzadora i perjudicial per a la convivència, multiplicant la gravetat si no s'accepta de cap manera el diàleg. I en política l'existència de partits desemboca massa sovint en el menyspreu i en la persecució, menyspreu i expulsió, consequències molt greus per a la convivència. I a casa nostra en l'actualitat aquest problema és norma. L'orgull egoïsta d'una idea és sempre destructurador, i massa polítics, tant si són de dretes, com d'esquerres no ho volen reconèixer perquè segons ells la culpa és sempre de l'altre.I la democràcia espanyola desvalora perquè nega el seu exercici a massa gent. Hi manca aquell respecte a la persona, que malgrat s'equivoqui, sap reaccionar i escoltar. I a la pell de brau els partits polítics només s'auto-escolten i desautoritzzen els altres. I la democràcia no avança. Espanya té la dita de “a grandes males, grandes remedios” i quins són els grans remeis sinó el saber escoltar? Personalment m'agradaria veure asseguts al voltant de la taula de diàleg el PP, PSOE, UP, C's, ERC, JxCat, CUP, PNB, Bildu, Compromis, per exemple, coordinant el diàleg un bon pensador científic i filosof, que no pertany a cap partit i que només busca la veritat. Dubto molt que els respectius polítics acceptessin però en un model democràtic seria una demostració d'interès per part de totes les tendències de consensuar la convivència respectant les diferències i aprenent d'elles. I tal com es viu en l'actualitat a la pell de brau aquest diàleg és impossible. I perque és impossible l'exemple el tenim en el Congrès i en el Senat, i en els Parlaments de les Autonomies. I davant d'aquesta problemàtica em pregunto, es té el degut coneixement de la veritat de ser persona? Auto-coneixen de veritat el seu jo els polítics de casa nostra? La democràcia és molt exigent i si no avança es deu a que no s'exerceix políticament. Per ser autèntica s'ha d'escoltar la veu del poble en cada col·lectivitat i en una globalitat, la de tots els pobles que la formen. Espanya és una gobalitat i no s'escolten els seus ciutadans, ni els seus pobles. I quina és la seva imatge verdadera? Deficitària perquè les persones que la formen no s'autoconeixen com és de desitjar.

FORÇA DE LA PARAULA

La paraula és la missatgera dels pensaments, de les idees, des sentimenents, de les passions, de les emocions, de les penes i de les alegries, dels rencors i dels odis. La paraula defineix a qui la parla. Però darrera de la paraula hi ha un ésser humà dotat d'una qualitat que és molt poderosa tant per obrar el bé com el mal, la llibertat. I la paraula pot anar en les dues direccions. Però molt sovint es troba entre l'espasa i la paret perquè ha de parlar de pau sense deixar de dirigir la guerra. I la humanitat ho pateix i no només ara, al segle XXI, sinò que el nostre segle es troba amb fruits de la paraula incòmodes per perjudicials i incòmodes per difícils de portar a terme. I és que la constitució del ser humà està sotmesa a influències contradictòries dels desitjos i quins són els resultats quan uns defensen una idea i els altres una de contrària? L'experiència ensenya que alló més normal és discutir-se per acabar barallant-se. Baralles que des del començament de la història acabaven amb la mort d'uns dels contendents. I aquesta fou la primera espurna de les guerres. I tot va començar per la interpretació de les paraules. I alló que és curiós quan se signen tractacs de pau desprès d'una guerra, les paraules dels tractacs defensen la pau però els efectes mai es compleixen perquè el guanyador sempre imposa la seva voluntat al vençut i sovint amb sancions molts doloroses. La paraula té el valor de la dignitat de qui la pronuncia. Quan existeix un problema, la solució, sens diu, està en el diàleg, parlar-ne. Però l'objectiu de la paraula d'un és el mateix que la de l'altre? Les paraules de Pedro Sànchez tenen la mateixa intencionalitat que les de Pablo Casado o d'Abascal? La persona que escolta ha de ser molt intel·ligent per adonar-se de la voluntat que hi ha darrere del que es diu. I en l'actualitat que es viu a l'Estat Espanyol, dissortadament, es juga molt en els dobles sentits que se'ls hi dóna i sobre tot quan les paraules fan referència a lleis escrites. Dissortadament l'elegància del llenguatge de certes persones convenç més que no pas el que diuen les seves paraules. En el món del poder hi ha moltes maneres de fer entendre alló que és vol i es diu simulant la veritat que no volen. I en política aquesta pràctica és massa freqüent. Sovint em pregunto perquè es necessiten jutges i abogats, si la llei s'ha de complir d'acord amb el que diu? I aleshores resulta que la llei es pot interpretar. Dissortadament l'exercici egoïsta de la llibertat hi porta. És francament incomprensible que la paraula, que ha de ser la base d'una bona comprensió, esdevingui l'exercici de le mentida i de l'engany. On és el poder de la paraula? Penso que està en la voluntat de qui se'n serveix. Darrere d'una desgràcia sempre hi ha una persona, directament o indirecta. Darrere d'un èxit sempre hi ha una persona voluntàriament o involuntària. En aquest món l'art de la paraaula juga en camps diferents i oposats. El bon resultat del diàleg és resultat de la intel·ligència i saviesa de les persones dignes. És possible que tant per una banda o l'altra també hi jugui la sort, però la sort depen de les mans on cau, serà en benefici o perjudici. I caiem en el mateix problema. La solució està en les mans de les persones dignes. Les persones dignes sempre estan a favor del diàleg. Una persona digna que no s'hi vegi amb cor, sempre cedirà la paraula a la millor preparada. I arribem a la conclusió: la importància de l'educació. Però tornem a raure en el problema, també es pot educar per fer el mal. I aquest és el gran problema i el gran repte de la humanitat. Entendre qué significa la llibertat per assolir una convivència en pau.Com responen els set mil milions de dones i homes del segle XXI? Només cal fer una ullada i la resposta no es farà esperar. Quanta feina encara hi ha per fer perquè tots elsn humans puguin viure dignament! I la indignitat és culpa d'una minoria que es creu infalible en el tot si val per fer diners. L'avarícia del diner, la ruina de la humanitat. I en aquest greu problema quina és la força de la paraula de la religió, la política, la justícia i l'economia? Possiblement la pregunta ha de ser quina és la dignitat de les persones religioses, polítiques, justicieres i economistes? Té la humanitat una filosofia social global?

HA PENSAT MAI LA POLÍTICA ESPANYOLA ON RAU LA CENTRALITAT?

No cal llegir llibres antics, una anàlisi de la configuració psíquica i física de l'éssr humà n'és l'alliçonament més clar i directe. El moviment és un dret; saludar allargant la mà,un altre; dialogar, també; si es dialoga és perquè és pensa, que és un dret perquè també és una capacitat. I totes aquestes capacitats amb el seus drets, qué són sinò la base per relacionar-se i organitzar-se? Negar qualsevol d'aquests drets és negar el fet de ser persona. Jo, per exemple vaig nèixer invàlid, no podia desplaaçar-me per mi mateix. La capacitat de pensar de la intel·ligència humana em va reconstruir i d'invàlid vaig passar a la normalitat de moviments. La capacitat de pensar, que és la base de les relacions humanes, dels avenços de tota mena, és capital a l'hora d'organitzar-se. I l'ésser humà davant la natura s'adonà que un individu sol no podia solucionar molts problemes de subsistència i convivència i la seva capacitat de pensament li va facilitar la manera d'organitzar-se i al llarg de la història s'ha anat progressant. És coherent que al segle XXI s'empresoni a les persones pel fet de pensar un model d'organització social perquè en el que es troba immers no li convenç perquè li nega ser ell? El primer nucli de la sobiraania dels pobles és la persona individual. I negar aquesta veritat és actuar contra la naturalesa que ha demostrat ser sàvia a l'hora de crear la humanitat essent tots els éssers humans iguals amb les diferències pròpies. Criminalitzar els drets naturals és un greuge de consequències imprevisibles i aquest greuge ha estat l'orígen de les guerres que mils de milers d'anys d'història encara continúen sent la base configuradora dels estats en perjudici dels pobles. És veritat que el progrès històric està dominat per l'egoísme orgullós contra la paraula de l'altre i no sembla gaire probable que el progrès sigui positiu en la pre-història i en la història. Que en el segle XXI, amb tots els avenços científics i filosofies aparegudes, la violència física o psìquica sigui la raó per organitzar la convivència de la humanitat és un fracàs de la política encarregada de la pau del món. Hem reflexionat mai que superada la prehistòria i viscuts XXI segles de Història encara la humanitat no hagi descobert com s'ha d'organitzar la convivència en pau? Què ha fallat? La mateixa raó que al segle XXI els polítics siguin incapaços de posar-se d'acord. I tot va suposar que n'hi ha per segles. És just que els capricis d'uns pocs malmetin la vida de la majoria? És just, per exemple, a Espanya, el seu estat sigui incapaç de fer del seu, suposat, model democràtic el mètode d'una convivència en pau de tots els pobles de la pell de brau? Contemplat políticament el món, la seva imatge decepciona pel maltracte que reben milions de persones quan una minoria desesperant acumula més de la meitat de la riquesa mundial. I les desigualtats, malgrat els avenços científics, culturals i socials, no s'aturen, tot el contrari avancen. La conclusió no pot ser altra que al poder només hi arriben aquelles persones que la dita llatina qualifica l'ésser huma d' “homo, hominis lupus”. És molt trist que encara sigui veritat. No em cansarè de dir-ho en el respecte a la dignitat humana, que es resumeix en el mandat evangèlic “d'estimar a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix” hi ha el camí. Només s'assolirà si es comença perquè cada jo sigui digne. I aixó la política espanyola no ho entén i dóna la impresió que ni ho vol.

QUÈ ENS DIU LA SITUACIÓ ACTUAL DE CATALUNYA?

És imprescindible escoltar les veus dels ciutadans, de la naturalesa i de la història. Totes demanen el mateix, dignitat en la justícia. I la justícia no complirà si abans no escolta a qui ha d'escoltar. No cal escoltar a qui castiga, sinò a qui és ciutadà. I tots els ciutadans de Catalunya, independentment dels seus orígens, són catalans amb les corresponents diferències que fan més solidària la convivència. He llegit que a Catalunya es parlen més de dues centes llengües. Una dada a tenir en compte, perque dues centes cultures hi conviuen i aporten la seva filosofia de vida a la globalitat catalana respectant les diferències. Si es persegueix la llengua mare de Catalunya, es persegueixen també les dels nous fills integrats. I la política, tant la catalana com l'espanyola, té present aquesta circumstància? Penso, voldria equivocar-me, que no. I precisament la metadologia que millor treballa és la immersió linguïstica perseguida avui per l'estat i alguns partits que es diuen catalans i comencen per no respectar com cal el seu idioma. Però al costat de cultures que inter-actúen i s'integren, Espanya ha perseguit persones que avui dia són un referent de comportament democràtic condemnat per la represió franquista amb víctimes mortals, referència obligada de màrtirs. La premsa comarcal del Vallès Oriental parlava, aquest dies, del centenari de l'afusellament de Ferrer Guàrdia, pedagog avançat al seu temps i exemple de com ha de ser l'escola per merèixer credibilitat pedagògica. Exemple d'aquesta escola que reclamava Ferrer Guàrdia i que durant la República fou model, el tinent coronel Ortega Monastèrio, molt conegut per l'habanera EL MEU AVI, que a l'edat de 3 anys amb el seu pare que era militar fou alumne a Girona de l'escola catalana, perseguida pel franquisme i Ortega Monasterio fou empresonat per l'exèrccit espanyol per la seva democràcia. I segurament que en trobariem milers de testimonis perseguits que hagueren d'exiliar-se, essent la colònia catalana refugiada a Mèxic, una llumenera cultural, per exemple el gran Poeta Pere Quart. En el món de l'esport, molts jugadors del Barça es veieren obligats a emigrar també a Mèxic, jugadors que són exemplars en la cultura de l'esport. I anant mès enrere la corona catalana-aregonesa és una mostra de política d'una bona entesa respectant les personalitats de cada col·lectiu. I penso que avui, en ple segle XXI, a l'hora de pensar quina i com ha de ser la política catalana cal fer honor al passat i també al present de la ciutadania integrada. Sempre s'ha dit que Catalunya al llarg de la història ha estat terra de pas, terra de pas que captivà als arribats que decidiren establir-s'hi. Si mirem els moviments de persones dels voltants de l'any 1929, amb notiu de la gran Exposició de Barcelona, l'argument encara en sortirà més reforçat. Catalunya no pot ignorar la seva història, ni ser víctima de polítiques autoritàries que no entenen la filosofia del globalisme perquè la globalització verdadera és impossible sense el degut respecte a les diferències. I si en aquest capítol reflexionem sobre el físic i el psíquic de la persona humana podrem entendre molt millor qué es la globalització i com hi juga la integració.La Catalunya que vull i defenso és la que reclama la democràcia basada en el respecte a les persones tenint en compte que el territori no pensa, ni reflexiona, que només és un servei a la col·lectivitat que s'ha configurat en aquell espai i per coherència qui decideix la independència no és l'espai sinó les persones que l'habiten. Respecto la llei, però aquest punt de la Constitució no respecte els drets de les persones i alló que és enecara més greu rau en el fet que una gran majoria de la política espanyola no vol entendre i menys practicar la filosofia de la Cosntitució resumida en el preàmbul. Des de la meva humil visió democràtica he arribat a la conclusió que sense una intel·ligent preparació i un desenvolupament racional del significat de nació i estat no es pot seure a la taula de debat només a improvisar i basar-se en una llei que no té en compte la veritat humana dels ciutadans. Estic convençut que Catalunya ha de ser per dret propi natural i històric una nació independent amb la seva legislació própia. I estic convençut que aquesta idea respecta i coincideix amb la filosofia del progrès de la història. No oblidem el procès d'ahir i d'avui si volem una Catalunya nació amb estat pròpi en el món global.

POR A LES IDEOLOGIES I RESPECTE ALS MANIPULADORS

He llegit a la premsa, que els ex-presidents Felipe i Aznar estan nolt preocupats perquè per primera vegada, els comunistes entren a formar govern. A mi personal·lment em preocupen molt més polítics com Felipe i Aznar, que no pas la doctrina comunista. Per què són els polítics els manipuladors de les ideologies. A l'estat espanyol, la manipulació de les ideologies, el catolicisme i el comunisme, va desembocar en la guerra civil i Rússia es va desmembrar per culpa de la manipulació de la filosofia comunista de Karl Mark. Una lectura intel·ligent i raonada de la filosofia d'Engels i Mark ens hauria fet adonar-nos que en relació amb la defensa de la dignitat de les persones, la doctrina comunista té molts punts en comú amb l'evangeli. I és precisament alló que van obviar tant els polítics comunistes com els suposats catòlics. I les pors dels dos polítics esmentats, en relació amb el comunisme, es deu a la crítica manipuladora que han pogut fer del catolicisme i els preocupa que no els ha estat possible fer-la del comunisme, el seu gran enemic. La defensa dels ciutadans de la que tant se n'omplen la boca, ¿els ha portat mai a seure a la taula de diàleg amb els teòrics de les dues ideologies? Oi que no?, perquè d'altre manera, ni uns ni altres en el camp polític no els hi hauria estat possible manipular. Tant a l'un com a l'altre, recolzat en dues ideologies diferents, els denuncia la seva vida recolzada en un poder multimilionari que sense la política no els hi hauria estat possible. I tant el comunisme com el catolicisme condemnen aquesta manera d'enriquir-se i de fer política. La manipulació ideològica de les filosofies socials, sien les que sien, és l'argument del que sibilinament s'en vanten els poders per imposar la seva voluntat i demostrar que sense ells, els ciutadans senzills humils i pobres encara viurien pitjor. I les perspectives del futur govern, des de la meva observació, no són altres que el continuisme de la política heretada de la dictadura, vestida de la pell d'ovella de la democràcia. No crec que Pedro Sànchez i el seu equip socialista es conformin a formar govern al marge del PP i C's, a no ser que des d'Europa arribi un tsunami polític devastador de polítiques manipulades. Subjectivament és alló que espero, però objectivament és molt forta l'herència ben lligada. Hi ha pensadors que parlen no d'una millora, sinò d'un canvi d'època i és precisament la filosofia d'aquest canvi la que m'agradaria conèixer per poder tenir esperances. Estic preocupat i, a la vegada, esperençat. Preocupat per la realitat de la facilitat manipuladora actual de les polítiques existents i esperençat perquè crec en la doctrina de l'evangeli, que és un futur d'esperança. Un futur, que els polítis actuals el posen molt difícil, i una esperança perquè la veu del poble, encara que lentament, va assolint protagonisme polític. Sincerament a la política actual hi trobo en falta aquell protagonisme popular que aportaria a la democràcia la dignitat. Es parla de valors com mai i de la seva mancança, però no es parla del perquè s'han perdut i com. I les raons no estan mai a favor del poble, tot el contrari, l'acusen per manca de formació, essent la política la culpable d'aquesta mancança si tenim present que la cultura és la última de la fila en l'ordre social. La imatge que resumeixo en l'expresió “por a les ideolgies i respecte als manipuladors”, em efineix al meu entendre una filosofia politco-social que ha esdevingut en el llarg procès de la història una norma de governabilitat de base hipòcrita. I redreçar un costum milionari no és bufà i fer ampolles. Personalment crec en una sociologia de base evangèlica amb la urgència d'un lideratge convincent i creïble. És possible i l'espero amb la confiança que em fa palesa aquella part de la juventut actual, que pensa, actúa, no té por i és solidària.

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

Negar el significat de les paraules pot desembocar a un delicte d'odi prevarivador de la Constitució. Hi ha veritats en política que no s'accepten, perqué són demostratives d'incompetència, d'ignorància i de desconeixement de la persona i de les col·lectivitats. En relació amb la polèmica despertada a la política espanyola al llarg de dos anys i escaig, des de l'humanisme he arribat a la conclusió de si verdaderament hi ha intenció de solució en base a un diàleg intel·ligent i solidari. Per què? Senzillament perquè trobo incoherent la política, primer del PP i ara del PSOE. I darrerement s'han produit uns actes que els trobo francament acusadors dels independentistes de delictes de terrorisme.I em refereixo al guardó concedit pel Govern al Tribunal Suprem. Tal com està la situació a Espanya i el seu coneixement al món, aquest guardó no es pot considerar des del meu punt de vista de cap altra manera que d'un interès de criminalitzar l'independentisme reconeixent l'honestedat dels jutges del Tribunal, quan en realitat s'hi han viscut situacions de manipulacions buscades. Només els testimonis dels policies, acusadors, i els de la defensa, demostrant innocència,són un argument que fa perdre la credibilitat. Entre els presos hi ha dues persones que no són polítiques i estan empresonades pels mateixos motius que els seus companys. I alló que és humanament increïble és el pasotisme polític davant els moviments socials en defensa de la innocència dels presos. Les persones que es mobilitzen a favor dels empresonats injustament, amb la Constitució a la mà són ciutadans sobiranistes i l'estat té l'obligació, té el deure d'escoltar-los. Sòn més de dos milions i enviant contra ells la policia, amb el resultat de catorce persones, que han perdut un ull per culpa de les bales de goma, prohibides a Catalunya, no només no han estat escoltades sinó criminalitzades guardonant a la policia, responsable de la única violència, la que l'estat desitjava per poder castigar, com ha fet. No escoltar tres milions de persones no és complir la Constitució sinò una prevaricació per manca de voluntat democràtica. El poble fidel de Catalunya, castigat ell també amb la condemna dels seus dirigents polítics i culturals, ha demostrat una dignitat a proba de bomba soportant tractes inhumans i una intel·ligència en defensa de la humanitat que hauria de fer caure la cara de vergonya a polítics i jutges espanyols. Un poble, que els seus polítics presos donen lliçons d'humanisme amb els seus llibres des de la presó, que els seus ciutadans, un cada dia, publiquen a la premsa una pàgina demanant la llibertat, que cada dia a les portes de la presó animen als seus presos, i que malgrat una política degradadora no s'arruga en la feina de cada dia i les seves empreses, malgrat la perscució destatal, els seus científics, malgrat la manca injusta de recursos, les seves escoles són admirades a Europa i al món, els seus esportistes continúen sent campions defensant també el nom d'Espanya, els seus escriptors cada dia són més reconeguts i la gent senzilla amb penes i dificultats palesa una gran dignitat davant la adversitat, és un poble honrat que mereix ser escoltat i guardonat, essent per contrari castigat per una política perseguidora d'uns polítics intel·ligents, honestos i solidaris. I al costat de tot, un govern espanyol incapaç d'entendre qué és la dignitat d'un poble que defensa treballant i parlant els seus drets pacíficament i solidària. Els independentistes catalans no som enemics del poble espanyol honrat que admirem i saludem, el que critiquem aquella conducta, sigui de qui sigui, insolidària, egoïsta, irrespetuosa i que és incapaç de dialogar intel·ligentment i raonadament sobre temes polítics per oposats que siguin. Només des de les diferències la societat avança. Una política estancada en la seva llei com infalible, és una política de l'edat de pedra que només serveix per crear pobles esclaus i posar en les armes l'argument bàsic de progrès. I dissortadament sembla ser aquest el model cap a on vol dirigir-se l'estat espanyol del segle XXI. En una democràcia del segle XXI els presos polítics no hi tenen lloc, són una aberració de la convivència en pau ciutadana.

LES DONES EN LA POLÍTICA

La meva filosofia de la història amb el seu fons bíblic em diu que la història sense el protagonisme de la dona en igualtat amb l'home no assolirà mai els objectius necessàris de conivència solidària en la imatge universal de la humanitat. A aquell creixeu i multipliqueu-vos i pobleu la terra se li ha d'afegir la imatge del devenir històric que es dibuixa en l'escena de la poma del jardí terrenal. La dona amb la poma que ofereix a l'home fa conèixer la realitat de la humanitat en el temps i desprès una altra dona li obrirà la porta de l'eternitat. Hi entenc que sense la dona la història no assolirà la transcendència en la història terrenal. Malgrat tot, més clara o menys, més oberta o més difusa, el protagonisme de la dona sempre ha emergit, sobre tot, en temps dificils com a salvadora de pobles. La bellesa física acompanyada de la sensibilitat femenina són dos actius dels quals la convivència no en pot està òrfena. I en el segle XXI, superats anys molt difícils per el feminisme, encara que lentament, la dona va sent present en la política i en institucions capdals pel progrès. No podem oblidar, a l'hora de passar comptes, que igual que en l'home, la llibertat és la qualitat que definirà la seva actuació institucional. De la mateixa manera que l'home s'oblida de la seva condició natural de pare i massa sovint actúa només com amo i senyor amb dret a tot, la dona també pot caure en la mateixa temptació i dissortadament de probes no en falten.L'exercici pedagog des d'el poder és una plataforma per garantir uns drets que li havien estat negats però no pot oblidar que malgrat les dificultats algunes dones han estat protagonistes del poder amb els mateixos defectes que els homes i en una etapa de dignificació del femenisme reivindicant els seus drets, aquests exemples no li fan cap bé. En els meus anàlisis, que en faig de la història, des de fa uns pocs anys, explico que la història ha traït els drets de les dones amb la presència de reines i princeses dissortadament acompanyades de concubines i dones de la vida. Els reis volien donar una imatge de respecte al feminisme quan en realitat alló que feien era arraconar més la veritat de la dona i aigualir la seva imatge. La darrera lectura de fa pocs dies del llibre bíblic d'Esther encara m'ho ha confirmat més amb una barreja religiosa-política difícil d'entendre. Penso que en la lluita de dignificació del feminisme hi ha un deure per part del masclisme de no oblidar que la maternitat i la paternitat són dues qualitats naturals que no poden oblidar-se en l'exercici de la política com tampoc en la religió, l'economia, la cultura i el civisme. I penso que les mancances en aquest capítol són definitòries a l'hora de les injustícies. Els llatins posaven com primera condició per la dignitat humana el “gnosce te ipsum”, coneix'te a tu mateix. Si no et coneixes com pots dir de veritat que tal o qual acció l'has feta tu? I des d'aquesta premisa crec que en la campanya feminista dels nostres dies, la part que li correspon a l'home si no es coneix el seu jo, no serà efectiva, tot el contrari, perquè li mancarà l'afecte. I em fa la impressió que en la política hi ha homes que només volen la dona com objecte de plaer, encara que alguns ho vesteixen de religiositat. Però de la mateixa manera que l'home ha de ser molt objectiu en els seus deures feministes, la dona també ho ha de ser en els seus deures com a dona i envers el masclisme. Denunciar, sí, exigint justícia però amb paraules i obres que no malmetin la dignitat. Sincerament no puc acceptar algunes reclamacions ni per la forma, ni per els objectius. Que la dona tingui el mateixos drets en la història,sí, no faltaria més, però sense oblidar que la seva llibertat l'ha d'exercir amb passió i intel·ligència raonant la racionalitat de les idees i els fets que se'n derivin. I dissortadament valorant la situació actual a Catalunya en la seva relació amb Espanya, l'actuació femenina palesa una gran pobresa democràtica demostrant amb les seves paraules que no es coneixen a elles mateixes i menys als altres, sense tenir cap escrùpol de verdaders insults criminalitzadors. I per aquest camí no es va enlloc.Diuen que el problema és polític, però ho és dissortadament perquè ho és de dignitat humana. I quan falla la dignitat, ni la intel·ligència, ni la racionalitat poden adreçar alló que s'ha torçat. Primer, persones d'un jo digne, pedagògicament formades i humanament solidàries. L'exercici d'una política justa i solidària necessita uns polítics verdaders pedagogs com també dones polítiques. I dissortadament, les aparences em diuen que encara n'estem molt lluny. Penso que la verdadera igualtat home-dona és la solució política als problemes de convivència.

PREVARICACIÓ DE FRANCO

L'esperit d'aquesta prevaricació dissortadament encara continúa malgrat els més de quaranta anys d'una suposada democràcia. El General Franco, militar de la República Espanyola va jurar la Constitució i la seva anada a l'Àfrica em fa suposar que lluny del govern podria manipular amb tota llibertat emparat en la credibilitat que li donava el seu jurament. I va traïr la Constitució. Un avís que cal tenir en compte. Aquest jurament prevaricat em fa recordar una anècdota sobre com valora les paraules i els fets, l'exèrcit espanyol, en l'acte en que per l'edat, aleshores era sacerdot , vaig haver de jurar bandera d'acord amb el concordat entre Espanya i el Vaticà.. Érem un grup de religiosos i capellans i amb nosaltres hi havia un soldat, que s'havia fugat i havia estat capturat. I se l'obligà jurar bandera, entre dos soldats amb baioneta calada. Quin valor tenia aquell jurament? Òbviament cap. Si el fet de jurar no suposava cap altra obligació, per aixó Franco va poder prevaricar. I l'alçament nacional, fruit d'una vulneració de la llei, va ser beneït per l'Esglèsia Espanyola signant la majoria de bisbes, menys el Cardenal, Barraquer de Tarragona, el manifest que reconeixia la guerra com una croada. Una vergonya històrica. I aquesta vergonya històrica, ni el Govern de la democràcia, ni l'Esglèsia Espanyola l'han condemnada mai, tot el contrari l'han aplaudida. I fruit d'ella, és la situació que actualment pateix Catalunya. I el govern democràtic, en mans socialistes, continúa el mateix tarannà. Pedro Sànchez per esdevenir President ha arribat a un acord amb Unidas Podem. Doncs bé, a les primers de canvi, ja el trenca. Sense l'aval directe del partit amb que ha de fer coalició aproba un decret contra la “república digital” amb el vot del PP i C's, abstenció d'Unidas Podem i el en contra de ERC, JxCat, PNB,EHBildu i Compromís. Ah! I no us ho perdeu: C's el declara un nyap, però vota a favor i VOX hi està en contra. Quina valoració es mereix el President Pedro Sànchez? No és aquest comportament, guardant les distàncies, com el de Franco? El decret contra la Dictadura digital no té altra finalitat, malgrat ho dissimulin, que aturar el procès sobiranista iniciat a Catalunya perque com diu la ministra Sra. Calvo no consta en la Constitució Espanyola. Però sí hi consta en la Declaració Universal dels drets humans, en Pactes internacionals signats per l'estat espanyol i llegint bé la Constitució, que no en parla, però dels seus articles es dedueix el dret a defensar totes les idees i la seva manifestació. Quina credibilitat es mereix una persona que fa un pacte i a la primra de canvi ja no el compleix i s'alia amb l'oposició? No és donar la raó a la dita de que Franco “lo dejó todo atado i bien atado”? Personalment no veig gens clar que algun partit independentista català faciliti la seva legislatura, perquè pel que es veu “donde dije digo, digo diego”. I no seria la primera vegada. Francament defenso que el deure dels independentistes catalans amb la raó de la llei natural i de la història, amb les raons de les norms internacionals i per defensar els drets i llibertats de totes les persones, no és altra que treballar amb dignitat, amb fermesa i sobre tot amb intel·ligència el pas definitiu cap a la independència. És un deure que neix del dret natural.

(La pintura és d'Angels Icart, i per a mí és la força de la honradesa davant la traició).

EL PROCÈS ÉS UNA DERROTA, UNA PÈRDUA SEGURA O UNA GARANTIA D'ÈXIT

On hi entra en joc la llibertat, el futur sempre és canviant. El model de convivència humana no diu m'ai “d'aquesta aigua no en beurè”. Els refraners populars són saviesa popular de futur. La llei d'un model polític no és cap garantia de continuitat perquè pot entrar en contradicció amb les normes naturals del procès humà. Només cal tenir presents els canvis climàtics naturals i els moviments que han provocat al llarg dels temps. Els procesos històrics de progrès els regula la llibertat d'acord amb els desitjos de ser o no ser. Coneixent la realitat de l'ésser humà, les garanties de convivències canviants són imprevisibles amb la circumstància que els canvis també poden ser a pitjor per a la majoria i a millor pel grup que provoca el canvi. És el joc de la política que no acostuma estar en mans dels més adequats i preparats sinó dels més ambiciosos de poder. I aquesta circumstància té una història llarga de contradiccions i de clares injustícies. Davant els exemples de la història de mils de milers d'anys, no em permet pensar que el procès és una guerra perduda per Catalunya, que

sí, la derrota serà una etapa del procès i que el desevolupament del procès, una garantia d'èxit per a la independència de Catalunya. El curs actual de la història avança lentament vers la verdadera democràcia en la que la persona serà la base en la distribució de les funcions a desenvolupar en les diferents convivències estructurades per la voluntat popular i no per la força de les armes. Catalunya en aquest procés és un poble clarament democràtic que marca tendències davant els estats dominants en l'actualitat que basen el seu poder en la força de les armes. Però en aquest procés històric hi juga un paper molt important en el que les armes poden perdre per motius de subsistència el seu valor i la natura, amb el canvi climàtic, exigeixi la intel·ligència i la racionalitat com a base de govern perquè es posi a les mans de persones dignes i amb capacitat de progrès. Óbviament el procès serà lent i llarg perquè el canvi exigit demana una mentalitat diferent en el que les estructures socials no depenguin dels diners com a fac-totum, sinó dels diners distribuits per persones preparades i dignes. Però per arribar a aquest model de democràcia cal un canvi radical de mentalitat en el que l'egoïsme humà no domini l'exercici de la llibertat sinò que la seva pràctica segueixi unes normes intel·ligents, racionals, solidàries i cent per cent humanes. Canviar la mentalitat en la distribució de la riquesa significa un canvi de concepte del que és la persona humana, començant pel coneixement en profunditat que cada persona té d'ella mateixa i de les seves circumstàncies. Perquè les circumstàncies valoraran en quin espai de la col·lectivitat ha de moure's. De veritat un nou neixement amb una nova humanitat, nova perquè la seva vida s'adaptarà millor a la vida d'una humanitat transcendent. El valor de la transcendència en la nova convivència democràtica serà el configurador de les diferents personalitats amb les aportacions que en justícia seran necessàries. Quan esdevindrà aquesta nova etapa que equival a un nou començament? Depen de la voluntat dels pobles i de la coordinació necessària entre la humanitat i el cosmos. Estic segur que se'm dirà que sóc un somia truites. Però els somnis, en la història, força d'ells han estat realitat. No era un somni arribar a la lluna? Quants somnis no ha fet realitat la intel·ligència humana! Somiar una convivència democràtica més justa és un somni, i la intel·ligència humana el pot convertir en realitat. Penso que és el desig de la gran majoria de la humanitat.

EL MEU DESCONCERT POLÍTIC

Tinc molt clara la meva ideologia independentista reflexionant els pros i els contres, però els problemes sorgeixen quan vull decir-me per un o altre vot. I la dificultat neix, quan em pregunto si la democràcia espanyola és una veritat o un engany. Perquè no tinc massa clar que l'actualitat històrica de la pell de brau visqui democràticament. Un vot no ha de ser mai una opció d'enemistats i en la situació actual espanyola votar a uns o altres suposa una declaració d'enemistat palesada per les respostes que s'escolten. Personalment m'esborrona aquest comportament perquè està radicalment oposat a l'exercici de la llibertat, exercici en el que s'ha de respectar el dret a equivocar-se. Convertir un dret en una declaració d'odi és mancança d'un humanisme intel·ligent, racional i solidari. Ser intel·ligent comporta la capacitat d'entendre el contrari malgrat el seu pensament no ens convenci, capacitat de raonar el perquè de l'altre i del propi i comprendre les dues veritats en les diferències. Raonar les diferències, primerament és una forma de respecte, significa solidaritat i voluntat de convivència en pau. I és aquesta filosofia personal, que penso que no és només meva, la que em posa problemes de credibilitat a l'hora d'escollir la meva opció democràtica independentista. Perquè una opció independentista, malauradament, també pot ser antidemocràtica. I a Espanya el panorama polític està massa mancat de sentit democràtic. No nego el dret de ningú a defensar una opció, però no puc acceptar aquelles opcions que obvien i neguen drets fonamentals com és el dret a equivocar-se. Un dret que es fonamenta en la llibertat. A casa meva la dita popular ho reconeix, “qui té boca, s'equivoca”. I francament, el fet d'escoltar els polítics en conteses electorals, els dubtes es multipliquen no només per les paraules, sinó per les maneres de pronunciar-les. Definir qui és savi a l'hora d'avaluar els discursos, qué s'ha de tenir en compte, el qué diu o bé, quí ho diu, per què la majoria de proclames electorals busquen la simpatia com argument de veritat. El llibre bíblic de l'Eclesiastès té un consell molt gràfic:”Val més escoltar la reprensió d`'un savi, que sentir els afalacs dels necis: com l'espetec de l'argelaga cremant sota l'olla, així són les rialles dels necis”. Els espetecs de l'argelaga no fan bullir l'olla, només el foc; el foc de la reprensió descobreix el savi en les seves paraules i el no escoltar, és l'espetec de l'argelaga que només fa soroll però no compleix l'objectiu del foc. Dissortadament a casa nostre s'escolten massa espetecs sense portar al gaudi del menjar que ha bullit i alimenta. Els focs de les campanyes electorals espanyoles són focs d'argelagues, no de troncs d'arbres que amb el caliu acaben de coure els aliments. I els aliments de la política no són els que necessiten els drets dels ciutadans perquè alló que fan és portar el foc a fer brillar la riquesa d'uns pocs. Penso, humilment, que la política espanyola, com la mundial, en el segle XXI és un foc d'espetecs incapaç de fer bullir l'olla de la felicitat i benestar dels ciutadans en una convivència en pau. La campanya electoral espanyola s'ha basat massa en el soroll i ho continúa palesant a l'hora de formar govern fent molt soroll i poc silenci per escoltar. Els espetecs no són el foc, el soroll, no és argument, si l'olla no bull, aquell dia no es menja; si la política no és paraula, és impossible la verdadera convivència. A la política espanyola li manquen bons cambrers per portar el plats a taula a l'hora de dinar o sopar i si són bons o no, ho dirà el respecte a la llibertat que es bassa en el dret de pensar diferent i ser solidaris en les diferències. Solidaritat que en la política espanyola es demana però no és practica. Els espetecs són l'expresió de la niciesa. Molt lamentable i amb un futur massa negre. Només els joves i els avis saben encendre el foc dels bons àpats.

LES MIRADES DELS GOVERNS DEL MÓN CAP ON MIREN?

Davant els movinents de la gent, em pregunto sovint quin LES MIRADES DELS GOVERN DEL MÓN CAP valor tenen? Des de la vesssant ciutadana són l'expressió de la dignitat davant el menyspreu humà. Des de la vessant del poder, no cap preocupar-se, el vent s'ho emporta. Francament és preocupant, que quan es toca poder, el que sia, no es mira on i com cal, i l'egoïsme personal va aganfant més força. I dissortadament el color polític esdevé mimètic d'acord amb els personalismes imperants. És decepcionant tenir motius per perdre credibilitat. La primera raó per arribar a tal pèrdua comença per la valoració que se'n fa del percentatge dels vots rebuts. Per exemple, el PSOE ha fet una consulta i el govern proclama que han assolit el 95% dels vots del seu partit. Però no correspont al total dels afiliats, sinó només als que han votat. No és el mateix el 95% de tots els afiliats, que el 95 % dels vots emesos que han estat el 64% dels afiliats. I si parem esment en les votacions nacionals, els percentatges encara són més decebedors, i ho són perquè es basa l'autoritat rebuda en una manifesta minoria del cens total de la nació. Els vots emesos són una ordre que no es compleix i no es compleix perquè no s'actúa democraticament des d'el moment que es permet el luxe de desautoritzar vots que la Constitució a permés.El vot constitucional, sigui del color que sigui, és una ordre a respectar la dignitat de tots els votants i a l'estat espanyol aixó no es fa. Es canvia la mirada d'acord amb les conveniències. I a Espanya aquest costum és històric. La legenda negra va començar criminalitzant opinions i la més important no era pas catalana, era d'un frare castellà, que acusava l'estat de criminal per les matances que es cometien a l'Amèrica Central descoberta. Desviar la mirada avui, segle XXI, també esdevé arma política per desautoritzar. No hem pas d'anar massa lluny. Només cal reflexionar els canvis que ha fet el President Pedro Sánchez en relació amb els independentistes. Si no els necessitava, eren la reencarnació d'ETA, quan els necessita són persones molt ponderades. Si aixó és fer política, el país i segurament el món, necessita la revolució de la gent digna per redreçar-la i donar-li la direcció que a la convivència de la humanitat li escau. A Catalunya, com a protesta de la sentència del Tribunal Suprem es desenvolupa l'auto-acusació dels ciutadans qur ho desitgin. Jo penso, desde la mirada ciutadana és un valor de dignitat humana que demana reflexió i revisió de la sentència. Quina és i serà la mirada de l'estat? Cal pensar, d'acord amb els exemples patits, que acusarà als auto-inculpats, de terroristes. La lógica constitucional seria seure a la taula i dialogar, però de la lógica constituccional només es valora la possibilitat de manipulació. Dissortadament el poder polític no mira la vessant de dignitat sinó la vessant de sancionar. I per a més desviació, la veritat de la política està manipulada per les exigències de l'economia multimilionària. I aleshores, buidar la caixa de reserva dels pensionistes dedicant-la a tapar forats de despeses inútils del govern és el millor que el goverrn pot fer, i s'estalvia maldecaps. Són massa les mirades cap a una altra banda que el poder aquests darrers anys, manin uns o manin altres, ha fet no convencent als ciutadans d'honradesa, ans el contrari els ciutadans li han perdut la confiança. No és indignant que l'estat espanyol no allargui la mà a OPEN ARMS per poder desembarcar a l'estat espanyol les persones rescatades al mar? I és indignant, quan autonomies s'han ofert i l'estat no ho ha permès. És més important una llei que la vida d'una persona? Tenir cura de la vida és la primera obligació de totes les autoritats polítiques del món i alló que primer fan és armar-se fins a les dents, causant injustament milions de morts. És la imatge de mirar cap a una altra banda de tota la política mundial, cap a una altra banda contrària a la de la gent. Podrien aplicar aquella resposta de Jesús als que acusaven a una dona de pecadora, qui no tingui culpa que tiri la primera pedra. I un rere l'altre dels acusadors es retiraren. I aquesta és la veu dels pobles a les autoritats mundials. Prou,ja, de mirar cap a una altra banda i que mirin el seu interior per descobrir si de veritat són persones dignes, aquelles en les que els ciutadans hi poden confiar. Sr. Pedro Sànchez i polítics espanyols, esteu segurs que els ciutadans dels pobles d'Espanya poden confiar en vosaltres? Si depenguès de mí, us embarcaria uns dies en un vaisell salvavides d'una ONG amb el mandat de salvar vides. Serieu capaços d'aprendre la lliçó del que representa la dignitat humana?

LA VIDA DEL DIUMENGE LA MATEIXA DELS ALTRES DIES

L'existència de cada ésser humà té un programa dictat per la natura amb un clar objectiu de transcendència. És el programa de la intel·ligència suprema, superior a la intel·ligència humana. Quin poder té una persona? La història de la humanitat des d'els seus inicis ha necessitat justificar els seus actes amb la justícia d'una realitat superior a la seva. I des d'els inicis va buscar la causa primera en un ser que anomenà déu, amb la peculiaritat que podia portar nom d'home o de dona. Una urgència natural per justificar el procès històric de la humanitat. I la ment humama, gràcies a mentalitats excel·lents, va descobrir en la religió el perquè de l'existència del cosmos. Peró aquestes divinitats, que es coneixen per mitologia, tenien un comportament no diferent del humà i noves idees obriren nous horitzons. La mitologia grega i romana, superada per l'espiritualitat hindú, basada més en l'equilibri veritat passió que en la satisfacció física. I fou en els imperis orientals on una religió donava una explicació més racional a l'orígen del món i de la humanitat que va tenir en Abraham el primer gran configurador de la primera religió monoteísta, desenvolupada en un dels llibres més antics, la Bíblia, que va sentar les bases del Cristianisme, quina doctrina va ensenyar al món el Fill de Déu, Jesucrist. Una doctrina que explica com ha de desenvolupar-se la vida de cada persona, imatge del Creador, amb l'objectiu d'esdevenir transcendent amb l'exercici racional de la seva llibertat en base a una llei fonamental, l'amor. En aquest esdevenir històric no podem oblidar que l'ésser humá gaudeix d'una qualitat definitòria en la seva vida, la llibertat. I amb la seva capacitat intel·lectual i de raonament pot acceptar o no, els missatges que directament o indirecta li arriben. I la religió, que és el reconeixement de l'existència de Déu, també està afectada per l'exercici de la llibertat, amb l'afegit que l'egoïsme té una gran capacitat desestabilitzadora. I en aquest context és mou la humanitat en el seu procés de transcendència defensat per les religions monoteistes, essent el cristianisme el gran defensor dels drets de les persones per assolir amb l'exercici de la dignitat, l'objectiu transcendent que és l'assoliment del paradís celesstial, metaforitzat al cosmos pel paradís terrenal. I en la realitat de la vida, el cristianisme ens recorda que el diumenge és la festa del pare amb una celebració molt especial. El sacrifici de la creu del Fill de Déu que es dóna ell a la humanitat en la eucaristia. El pa i el vi, veritat del Fill de Déu, em porten a una altra veritat essencial en el cristianisme, la centralitat de l'esser humà amb un protagonisme de justícia envers els més necessitats i pobres. El pa i el vi eucarístic és l'aliment espiritual dels fills de Déu, però també ho és del cos místic configurat per tots els fills de Déu, quina necessitat humana és gaudir dels bens materials que modelen el seu físic, exemplaritzats en el pa i el vi. Pa i vi a que hi tenen dret tots els éssers humans esdevenint un deure de tothom i d'una manera especial dels polítics que ultra els deures de persona han de complir els deures que comporta la política. I el fonamental rau en el fet que cap dels seus súbdits pateixi la pobresa per manca d'aliments. Tots els ciutadans d'una nació governada per un estat formen un cos polític, global se'n diu, que ha de gaudir sense cap discriminaciós dels drets naturals de subsistència, habitatge, cultura, economia, justícia, educació i benestar. I en el gaudi d'aquests drets tothom està obligat a coordinar-lo sense cap mena d'excepció. I per poder exercir-lo amb dignitat cal ser persona íntegra. I és la política i la religió qui ha de vetllar perquè sigui una realitat. Consequentment, des de la religió totes les accions humanes en la pràctica de la transcendència tenen el mateix objectiu, donar de menjar, ser solidari i parlar amb el pare, resar. Física i psíquicament totes les accions de les persones seran justes si en la seva pràctica, les persones són dignes. Ho diu clarament l'adagi cristià, “tots els dies són sants i bons si estàs en gràcia de Déu”, el ser persona digna, n'és el bàsic i fonamental. El diumenge a un cristià li diu que la resta dels dies de la setmana, el seu comportament ha de ser el mateix, començant per la dignitat humana, perquè sense dignitat no hi ha possibilitat de progrès. La meva intenció amb aquest comentari era arribar a la conclusió que quan una persona digna treballa perquè la política estigui al servei de les persones, està en la línia de la transcendència essent meritòria davant de Déu. Aquest pensament meu el faig des de la meva ideologia cristiana amb el màxim respecte als ateus i agnòstics que essent persones dignes treballen positivament per a la humanitat.

LA SOLIDARITAT POPULAR AVERGONYEIX LA POLÍTICA

Un poble solidari és l'orgull de la humanitat. La política mundial la deshumanitza. Castigar els pobles, perquè defensen els drets naturals de la gent, és vergonya de la història per la incapacitat d'auto-reflexió que palesa la política. Quan mils de persones, a casa nostra, sobrevviuen amb l'ajuda que reben de la societat, caldria que la política meditès en profunditat quin és la part de culpa que hi té en l'estat de pobresa i perquè es produeix. La situació mundial viu sota els efectes d'una economia egoísta i, sí, també criminal perquè nega el pa i el vi a milions de ciutadans. I no és per manca de diners perquè els estats en disposen dedicant-los a tenir més poder amb l'argument de les armes. Donem una ullada al món i ens adonarem com aquesta política mata cada dia milers de persones ja sigui amb les bales, ja sigui amb la fam.És un escàndol per a la humanitat que el president de la potència més gran del món sigui fill multimilionari d'una família arribada il·legalment, com diu ell dels que ho intenten avui,. Com ha fet els diners? Com ha arribat el poder? Quina és la credibilitat que es mereix de la seva dignitat humana? I aquesta pregunta la podem fer a la majoria dels grans presidents de les grans potències. I, tambí dissortadament, de les no tan grans. Si en aquest tema de la solidaritat popular analitzèssim els milions, que l'estat s'estalvia, i els comparèssim amb les despeses militars i col·laboracions milionàries a bancs i empreses i a pagaments, que clamen venjança al cel, a expolítics, segurament que la conclusió a que arribariem no seria altra que es tracta d'un crim contra la humanitat. I a casa nostra, Catalunya, que milers de persones subsisteixen amb la solidaritat de persones dignes, que a travès de les seves entitats, col·laboren a que la humunitat sigui un xic més feliç, l'estat persegueix les idees de catalans que en l'independentisme i en un unionisme democràtic, no tenen altre objectiu que la dignitat humana del seus ciutadans, dignitat humana que la política persegueix. Sense la solidaritat de les persones dignes, no només Catalunya viuria en la misèria, sinó Espanya s'hi veuria implicada. Per què aquesta incapacitat política? Senzillament per incompliment dels objectius, perquè els polítics amb poder tenen, cura més del seu ego i perquè la política ja no és defensora dels drets humans sinó cómplice de la voracitat del poder econòmic en mans d'una minoria, humanament indigna. Tothom té dret a gaudir dels bens de la natura, i el diner no és res més que la transformació de la riquesa natural per a una més fàcil redistribució. Va nèixer per facilitar els intercanvis dels bens naturals i una llibertat egoísta prevaricadora ha posat davant de tot el poder dels bens naturals, impedint-ne el seu usufruit a la gran majoria. I la gran política, que els petits també es pensen que la seva es gran, han preferit que la garantia del seu poder fos el diner convertint les empreses armamentistes en les seves millors col·laboradores. Només cal observar com un estat davant una manifestació popular no hi envia persones dialogants, sinó persones armades, la policia, la guàrdia civil o l'exèrcit. I davant d'aquesta política denigrant, les persones dignes del poble solidari amb el seu pensament, el seu treball i la seva dignitat envien al món un missatge d'esperança perquè la paraula de la dignitat és més poderosa en la història que la paraula de les armes. I encara que molt lentament, la dignitat vencerà a l'orgull i la política recobrarà el seu compromís d 'estar al servei de les persones en els seus models de convivència humana. La veu popular, per assolir-ho, esdevindrà el legislador en els diferents pobles de la terra.”Qué largo me ,lo fiáis” clama l'adagi castellà; amb la seva ideologia no és estrany, però malgrat sigui llarg, sempre s'assoleix la pancarta d'arribada.

LES IDEOLOGIES POLITIQUES VIOLÈNCIA EN LA CONVIVÈNCIA

El concepte de violència ens sitúa immediatament en una oposició d'enfrontament que pot esdevenir físic i perillós si no som capaços des de la dignitat personal respectar la de l'altre i situar les veritats individuals de cadascú sobre la taula de diàleg sense rencors i amb voluntat d'arribar a consens. Les ideologies polítiques de l'estat espanyol, valorant les paraules dels diferents ideólegs, resten i no sumen, fent més profundes i enemigues les diferències. L'existència d'ideologies és un fruit natural de l'arbre humà conreat per les llibertats dels seus treballadors, els ciutadans. La bondat dels seus fruits està supeditada a la qualitat dels saonaments, també polítics, que són les idees i els fets que elles promouen. Un saonament incorrecte porta a fruits difícils de païr. Els fruits actuals de la política espanyola son indigeribles per a un gran nombre de ciutadans. L'arbre polític perd presència i corre el risc de secar-se. I la culpa no és de l'existència de diferents ideologies, perquè en una convivència en llibertat són necessàries, sinò per culpa dels respondables, en aquest cas els polítics, que fan de la ideologia pròpia un absolut, rebutjant la de l'altre. I aquest rebuig porta, en democràcia, a la pèrdua de llibertat i a caure despenyada per penyasegat de la dictadura. La dictadura és un risc continuat de patir ser llençats per la incomprensió a la violència física que pot esdevenir bèl·lica pretenent amb la mort la victòria. El panorama polític espanyol de l'any 2019 palesa més risc de guerra que de pau i per aquest motiu la convivència política és un desgavell incapaç de separar el gra de la palla amb la peculiaritat que el gra assolit serà inservible per convertir-lo en pa de l'àpat de la pau. És humanament desesperant la negativa mútua de diàleg polític amb la presumpsió que deixen entendre que la veritat només la té un, i tots diuen el mateix. La veritat trocejada és com una poma repartida amb mossecs inútils a l'hora de l'àpat. Francament, és possible revertir la violència ideològica en una convivència social pacífica? La possibilitat hi és, però falta la voluntat. La violència ideològica com a diferència ha d'entendre's com una invitació a reflexionar quina és la solució, que sense canviar d'opinió, possibiliti un consens de convivència. I aquesta invitació sembla ser que no la comprenen o no la volen compendre, i encara agreuge més el problema polític. Fer de la política un problema de convivència es converteix en una mancança molt greu de respecte a la dignitat de les persones perquè amb aquesta violència política se'ls hi nega el dret de ser perquè no se'ls permet pensar. És molt lamentable que les idologies polítiqus desemboquin en situacions inhumanes que obliguen a viure en un risc continuat a la majoria, com és la imatge de la ciutadania del 2019 a la pell de brau.Violència ideològica per seure a taula, sí, PSOE, PP, C's, UP, i resta de partits, però violència ideològica invitació al diàleg amb voluntat de consens, i voluntat de consens no és demanar el vot per formar govern perquè els vots assolits així ho diuen. El que diuen els vots de les eleccions és que els partits parlin entre ells perquè la política esdevingui salvaguarda de la dignitat humana i concòrdia de convivència.

PRESÈNCIA DE XIRINACS EN EL PROCÈS PRO INDEPENDÈNCIA

En el testament de comiat en la seva ofrena al complir els 75 anys afirmava que amb la seva mort Catalunya esdevenia un xic més lliure i que ell estava en nosaltres, amics. La independència era un objectiu de la seva vida que no podia separar-se de la seva religiositat mística, globalitat en la imatge del seu jo. Religió, política, cultura i civisme formaven un blog que s'autoalimentava mútuament d'acord amb el programa transcendent de la seva vida. La defensa de la independència de Catalunya era un deure que la seva dignitat de persona li exigia fins a l'extrem d' haver d'arriscar defensant pacíficament violències perilloses políticament quan va declarar ser amic d'eta i enemic de l'estat espanyol. Només una intel·ligència claravident com la seva podia entendre situacions relliscoses que desafiaven la justícia. I aquesta intel·ligència està entre nosaltres. Com? Òbviament que la capacitat intel·lectual palesa moltes diferències personals però hi ha un detall que tothom el pot complir, ser conscients del tema i la voluntat d'exercitar-lo. En una paraula, ser lliures. I en l'exercici de la llibertat saber arriscar. I en aquest risc hi ha un concepte indispensable, la dignitat natural de l'esser humà. La independència d'un poble està supeditada a poder viure la dignitat dels seus ciutadans. Els ciutadans d'un poble sotmès no poden, encara que vulguin, viure en plenitud la seva dignitat. I no la poden viure quan la llibertat rep coaccions que neguin el dret total de ser, per exemple, català. I Lluis M. Xirinacs ho tenia molt clar. En la contesa en la que ens trobem actualment els independentistes catalans el llegat que ens ha deixat Lluis M. Xirinacs és d'una força interior, intel·ligent, racional i mística, que recolza les paraules del President Torra davant del Tribunal que el jutjava que no es penedia de res perquè ell es devia a la voluntat del seu poble acceptant la condemna de la justícia espanyola que esdevindria la condemna dels que el jutjaven. És molt significatiu que a Catalunya el partit més afí a la doctrina de Lluis M. Xirinacs sigui el partit més esquerrà i anticapitallsita, la CUP. La desobediència és l'argument més poderós davant un poder que dóna tot el protagonisme a la llei dictada per homes abans que la llei de la veu del poble a qui la natura i per tant Déu li va donar el mandat. I és precisament aquesta la força opositora al poder de la dictadura que el va mantenir ferm i defensor dels drets que la política del seu temps dictatorial trepitjava. I dissortadament la imatge del poder polític actual de la pell de brau fa la impresió que és la continuació del règim franquista. I a la presó hi ha polítics fidels a la voluntat del poble per raons idèntiques als empresonaments de Lluis M. Xirinacs. Ell sacerdot secularitzat no va perdre mai la fe en Déu i la seva mística l'acompanyava en totes les seves accions emparades en exemples de Ramon Llull, Gandi, i personalitats del pensament hindú, budista i musulmà, lliurant-se voluntàriament amb la seva mort a l'estil de gurús indis i de mestres indis d'América. La fi de la seva vida fou un acte d'amor místic total a Déu donant la vida com Jesucrist per la llibertat del seu poble i la germanor universal de tots els humans. El poder d'aquesta força recolza la fe i la confiança dels independentistes catalans. Les darreres paraules estic en vosaltres actúen sense fer soroll. Els presos polítics, els exiliats i el President Torra sense fer soroll segueixen el mateix camí del poder de la veu del poble.

SABEM LLEGIR EL MISSATGES POLÍTICS DE LA HISTÒRIA ACTUAL?

En el fons de la veritat de la història hi ha molts perquè que passen desapercebuts, ignorats i el que és pitjor egoïsticament oblidats. No tots els missatges són amenaces de risc, n'hi ha que són consells de la urgència de pensar. Però el problema rau en el fet de no reflexionar sobre el pensament dels altres. És veritat que hi ha pensament de veritables autoritats en el món de la cultura que marquen camíns a la història, però n'hi ha d'humils, que escoltats, serien molt productius per a una convivència en pau. Els polítics responsables de la convivència poden no ser pensadors però alló que no poden ser és ignorants del pensament dels pobles que governen. I en l'actualitat en aquesta circumstància, un pensament català, palesat en dos moviments, dissortadament ha estat distorsionat des de la política estatal i em refereixo al Tsunami Democràtic i als CDR. Dos moviments nascuts d'una necessitat històrica de defensa dels drets d'un poble que sent sotmés injustament i se li barra el pas al procès de progrès a que té dret. L'estat espanyol només té posats els ulls en els diners que li aporta Catalunya perquè sense ells li és impossible pagar els deutes contrets, alguns d'ells irregularment. El Tsunami democràtic i els CDR són fruit d'una injustícia política que es nega a escoltar la veu del poble i li tapa la boca amb la policia. Les consequències, una negació estatal de la democràcia que se suposa comparteix. La negació de la veu del poble va portar al govern de Mariano Rajoy a una prevaricació democràtica i a una vergonya política. Per negar els resultats de la votació del 1 d'octubre imposa l'article 155 i convoca unes noves votacions per demostrar la mentida del poble i el poble li diu que l'enganyat és ell, perquè no només iguala les organitzades popularment sinó que supera les de Rajoy. I quin és el resultat? Rajoy no fa cas de les seves, perquè donaven la raó a les del poble i es posava al descobert la seva magra democràcia. I l'estat va continuar amb la prevaricació, empressonant i perseguint sense llegir el camí democràtic que és la veu del poble. I davant d'aquesta negativa el poble en silenci, pensa i descobreix camins intel·ligents, raonats, veu de la gent i acusadors d'una injustícia política històrica. Em pregunto, quan, perquè i com es produeix en climatologia un tsunami? La resposta dels polítics només posa els ulls en el mals que produeix, sense estudiar el perquè i que ha fet malament la humanitat perquè es produeixi i com la humanitat ho ha de preveure en la seva organització? Només són acusacions, tot el que es fa. Un tsunami democràtic és una moviment fort políticament, pensat i raonat per obligar a pensar als polítics perquè la veu del poble l'ha provocat. Es veritat que la voluntat del tsunami és alliberar d'un poder polític, d'un poder polític que és improductiu i que com la natura es queixa i fa pensar. I la resposta dels polítics és la mateixa, parar atenció al risc que el tsunami pot assolir d'apartar un poble sotmés del poble que es creu amo i senyor. No entenen el pèrquè es produeix ni quines són les consequències positives que se'n poden derivar. La solució no pensar perquè sancionar és el camí més fàcil. I així es va, perquè la natura compleix el seu programa i la humanitat és natura, però els governants responsables de la humanitat obliden quin és el seu programa. I en els CDR ens trobem amb la mateixa solució. Defensar la democràcia l'estat espanyol ho considera un delicte perquè la democràcia que volen els CDR és la del seu poble que per culpa del dominant no la pot viure. Un moviment, que com el tsunami democràtic, busca la solució en la paraula, resulta que en algunes situacions pot esdevenir violent pel dret d'autodefensa al ser agredit, segons l'estat legalment, per les armes. Tant els CDR com el Tsunami democràtic li recorden a l'estat espanyol que les solucions polítiques en una democràcia està en la paraula fruit del pensament. I els dos moviments catalans són resultat d'un pensament intel·ligent, perquè buscar la pau de la dignitat de les persones, és racional i el camí que demana la humanitat perquè la seva globalitat esdevingui la veritat de la solidaritat entre els diferents. Només el ancorats en la llei sense tenir present que la llei està al servei, no llegeixen els missatges de la natura i de la història. La natura es queixa del mal tracte que rep de la política humana. I la política humana no l'escolta. Oblidar el programa natural és un greuge molt perillós per a la humanitat. Per aixó em pregunto si sabem llegir, tots, uns i altres, els missatges de la natura i de la història. El gran debat que exigeix la pau universal.

LA REBELIÓ DE LA PAU CONTRA LA PAU DE LA GUERRA

Valorada des de la meva visió de la història, essent un simple ciutadà, el títol d'aquest comentari preten definir l'actualitat de Catalunya sotmesa per l'Estat Espanyol. La raó ens la dóna el rei Salomó quan diu:”Quan governen els justos, el poble s'alegra; el poble gemega si mana un tirà”. (Proverbis, XXIX,2). La situació, davant la història, és una verdadera rebelió amb una doble perspectiva. Qui demana justícia perquè vol la pau i és empresonat, i el qui es pensa que defensa la llei i empresona. Catalunya defensa els drets a la seva llibertat en el marc d'una democràcia i els seus líders són perseguits, l'Estat Espanyol persegueix perquè primer és la llei i afebleix la democràcia. Els líders empresonats no renuncien a les seves idees i les defensen amb la paraula que és l'eina de la pau atorgada per la natura a l'ésser humà. L'Estat que empresona té problemes quan la democràcia li exigeix formar govern veient-se immers en un mar de mals entesos i discusions per manca d'idees lógiques i raonades. El que ahir deia que era negre, avui diu que és blanc. No defensa una idea sinò el poder amb que es persegueixen les idees. Els polítics catalans a la presó i a l'exili continúen defensant les idees i les pensen. Els llibres que han escrit ho palesen. I un percentatge molt significatiu dels catalans amb les seves manifestacions ho confirmen, siguin independentistes o simplement demòcrates. Un comportament oposat al de l'estat que s'escolta els enemics de Catalunya i els hi dóna la raó. I la democràcia amb un canvi de govern el col·loca davant de les seves contradiccions. Ho deia ja el rei Salomó: “Si un governant escolta les mentides, farà que els súbdits es tornin dolents”. Els independentistes són dolents segons les opinions del govern socialista. I sorpreses de la història i la natura, els independentistes són necessaris per poder formar govern i l'estat no sap com sortir-sen. És fa palesa la “rebelió de la pau contra la pau de la guerra”. El govern espanyol amb la seva guerra, que era, segons ell, la pau, és troba amb la necessitat de la rebelió de la pau per aturar la guerra declarada per ell. Raimond Pannikar afirma en una sde les seves publicacions que mai en cinc mil anys d'història els tractats de pau per posar final a una guerra ho han aconseguit. I davant d'aquesta circumstància ens trobem amb la rebelió de la pau defensant la convivència de tota la humanitat. I aquesta convivència és el camí de la pau que els liders catalans empresonats i exiliats defensen en el seus llibres. Salomó m'aconsella en la defensa de les meves idees i al respecte ens diu:”Una paraula dita a temps és poma d'or amb filigranes d'argent. A qui l'escolta, la correció del savi, li és com com anell d'or, com collaret d'or vell”. Escoltar els consells dels savis, de les persones que pensen, porta a respectar la dignitat. Un gest de saviesa seria llegir els llibres dels presos polítics catalans i exiliats. La seva lectura m'ha confortat i arrelat més la necessitat de la paraula intel·ligent i racional per tenir arguments a l'hora de defensar la dignitat de les persones en una conversa, en una reunió de política democràtica i davant d'un tribunal. Els llibres que he llegit i són una veritable lliçó de democràcia insinuant l'horitzó dels seu progrès, són. ESCRITS DE PRESÓ, de Joaquim Forn, ESPERANÇA I LLIBERTAT, de Raúl Romeva, ESTIMATS LLUC I JOANA, d'Oriol Junqueras, ESCOLTA EUROPA, de Carles Puigdemont, ORIOL JUNQUERAS (FINS QUE SIGUEM LLIURES), de Sergi Sol, TRES DIAS EN LA CÀRCEL, de Jordi Cuixart i Gemna Nierga, ...Y ASÍ LO DEJO (CRÓNICA DE UN PROCESO) de Gonzalo Boye. LA NOVEL·LA DE LA REBELIÓ (cróniques del judici) d'Ernesto Ekaizer. Jordi Turull ha escrit PERSISTIM, que espero llegir aviat com d'altres publicats darrerement per presos polítics.La rebelió de la paraula en democràcia és un missatge de pau.

PODER DE LA DIGNITAT HUMANA

“L'aigua és el mrall de la cara; el cor és el mirall de l'home” (Proverbis XXVII-19)

La relació emocional entre la natura i la humanitat esdevé un diàleg de complicitats intel·ligents sense paraules amb perspectives de transcendència. L'aigua i el cor alliçonen des de la tranquil·litat en pau i també des de la tormenta per desvetllar la necessitat de pensar. Quan la relació natura humanitat no és creativa, ens manca el mirall de la veritat per auto-conèixer amb més profunditat i intensitat el veritable poder de l'ésser humà, és perd la solidaritat de ser i la indignitat fa de norma. Un ésser humà és com una gota d'aigua, una bona compenetració configura el mar, i si entre els humans cada ésser no perd la seva dignitat, es configura la convivència en pau, convivència exigent que quan alguna irregularitat s'infiltra es revolta amb onades denunciadores que reclamen les relacions de la calma. Són les guerres o enemistats que denuncien irregularitats exigint el raonament intel·ligent per reconstruir la pau. La pèrdua de dignitat d'una persona pot desestabilitzar la convivència i massa sovint la desestabilització comença per crear malentesos i enemistats entre iguals que es mouen com les gotes d'aigua del mar amenaçant tormenta. La convivència en pau de la humanitat no depen de les grans empreses de les persones, depen de la dignitat de cada persona que en el seu entorn hi aporta sensacions de benestar, pau i amistat. En una paraula, ser persona. Si féssim una anàlisi en profunditat de les enemistats, ens adonariem que la causa responsable del mal està en el fet de no ser persona digna. I aquest no ser persona digna, el poder la substitueix per la indignitat i els resultats són col·lectivitats, entitats, nacions mal governades per persones que pretenen més el lluiment i enriquiment personal que no pas el benestar dels altres. Posen la dignitat en el càrrec al marge de la persona. L'individu, que parla molt sense que les seves paraules fruitin relacions de pau i benestar, esdevé una bola de neu que muntanya avall crea un perill més amenaçador i pot destruir els arbres que troba en el seu recorregut sense control. Com que la seva realitat és xerrar pels colzes no se'n pot esperar profit del seu treball i les seves paraules només aporten misèria. Les manifestacions dels polítics en campanya electoral m'han portat a reflexionar i dissortadament he arribat a la conclusió que per assolir el poder tot si val i un dels camins és desautoritzar els contraris sense cap respecte a la dignitat que com a persona gaudeixen. Les desqualificacions del contrari i fins i tot les criminalitzacions, esdevenien arguments convincents quan les seves paraules palesaven a bastament la indignitat que en aquell moment defesensaven, com si aquesta qualitat fos l'estrella polar de la políticsa. Qué lluny els parlaments polítics del consell del rei Salomó quan afirmava: “una paraula dita a temps és poma d'or amb filigranes d'argent. A qui l'escolta, la correcció del savi li és com anell d'or, com collaret d'or vell”. Quina distància dels efectes dels polítics quan primer és el poder. És francament un fracàs de la política que amb més de cinquanta segles d'història, la filosofia de la convivència humana necessiti pensadors honrats, intel·ligents i racionals per trobar els remeis que el progrès social reclama perquè la humanitat en la seva globalitat esdevingui convivència universal en pau. I dissortadament les veus dels governs més poderosos del món esdevenen el que afirma Salomó quan escriu:”nuvolades i ventades sense ni una gota és el qui promet i no dóna.” I aleshores la solució en relació amb els honors que s'auto-atribueixen polítifcs del segle XXI no tenen raó de ser. Ho diu clarament amb aquestes paraules:” com la neu a l'estiu, i la pluja a la sega, també els honors donats al neci són fora de lloc”. A on porta al segle XXI la dignitat humana en la política? Sembla mentida, però a la presó. Malgrat tot el meu convenciment és que de la presó sortiran els grans polítics del demà i d'un avui no massa llunyà. I aquesta renaixença l'estan anunciant els joves.

L'EMOTIVITAT VALOR POLÍTIC

La lectura de la Bíbila cada dia que passa em demana reflexions de convivència a tots nivells sobre relacions afectives i fins i tot amoroses. Dues sentències del Rei Salomó em marquen el camí. 1)”Fa un petó als llavis, qui dóna una resposta escaient”. 2) “No declaris sense raó contra un altre. ¿Han de ser enganyosos els teus llavis?” I al costat d'aquestes dues sentències, una tercera que marca el camí: “Separa les escóries de la plata, i l'argenter en farà una copa; separa del rei el mal conseller i el tron s'afermarà en la justícia”. La veritat d'aquestes sentències ens la confirmen els resultats amb les seves consequêncies, en la política espanyola i catalana dels nostres dies. Les declaracions, que membres del Govern han fet, palesen abastament un evident menyspreu dels sentiments humans. El ministre Borrell demana a tots els estats que agraeixin a la policia espanyola la violència emprada a Catalunya contra el procès. La minstra no es mossega la llengua quan diu, “si no nos entregaís a Puigdemont habrà consecuencias”. Pedro Sànchez es compromet a portar Puigdemont a la justícia espanyola i afirma que la juistícia depèn d'ell. I el Ministre Marlaska confesa que les manifestacions catalanes fan un impacte superior a la violència d'ETA, que provocà més de 800 morts. Em podeu explicar quin és l'objectiu d'aquestes declaracions? Obviament no són un petó als llavis dels contraris sinò als seus propis per aplaudir la seva suposada intel·ligència. Una mel que produeix amargors no és aquella que fa sentir el plaer de l'amor. El plaer de l'amor en política és el gaudi de la dignitat dels ciutadans i el benestar de la col·lectivitat. Quina ha estat la resposta democràtica del Govern d'Espanya a Catalunya? La força de les armes amb més presència policial.Les promeses de diàleg les fan des d'els seus despatxos, no al carrer parlant amb els manifestants. No confiar en la ciutadania per por de no ser escoltats i possiblement escridassats demostra la feblesa humana d'uns governants que confonen la solidaritat amb una obediència esclavitzadora. I els sentiments dels governants i dels súbdits esdevenen satisfaccions contradictòries amb un doble sentit amb les mateixes paraules. Una verdadera manipulació. A qui afavoreix més manipular? Vist el procès a Catalunya clarament a l'estat. Aquesta distància entre el poder i els súbdits causa plaer al poder i sofriment al súbdit. És aquesta una manera de governar humana?. I quan aquesta diferència arriba, l'explosió dels subdits, el poder ha assolit el seu objectiu, tenir un argument per acusar de delicte d'obediència i fins i tot de delicte d'odi. Se li nega al súbdit el dret d'autodefensa que pot ser violent davant la violència de l'estat amb l'actuació de la policia. Ha intentat mai l'estat demanar a la Generalitat que actui d'intermidiari entre ell i els ciutadans que demanen llibertat? L'estat, que obliga a ser respectat davant un conflicte, no enten que el govern de la Generalitat compleixi el que li demana el poble per defensar els seus drets. Dues maneres de ser govern. Quin és el més democràtic? Aquell que diu que la llei impedeix defensar el pensament del poble o el que actúa d'acord amb el pensament dels ciutadans de la seva autonomia? Els sentiments i les emocions són uns indicadors molt importants, també políticament, tenint present que els sentiments són els impulsors més potents davant les injustícies del poder, que perquè són poder actùen com si fossin impecables. Imposar la llei perquè és llei sense pensar que causa passions de revolta és demostrar en el seu exercici que la dignitat de la persona no justifica defensar diferències. És la gran pobresa de la democràcia de l'estat espanyol.

LA INTEL·LIGÈNCIA I LA VOLUNTAT ENS FARAN LLIURES

La meva lectura diària de la Bíblia ha esdevingut un company de viagte en la defensa de la independència de Catalunya obrint-me els ulls del poder de la persona si sap aprofitar el poder de les seves facultats anímiques. Una filosofia de més de quatre mil anys d'història que palesa el sentit vital de la humanitat per ordenar el sentit social. Són sentències i consells ja en aquell temps fruit de l'experiència de la seva història. Certament la història es repeteix independentment de les caractrístiques de cada època. En el fons alló, que cal, rau en el fet que els treballs que es fan fruitin degudament com diu el següent proverbi:”De tot treball s'en treu profit; de xerrar molt, misèria i prou” (XIX,-23). L'experiència alliçona. A què es déu el desgavell polític actual de l'estat espanyol? Certament de xerrar que no és el mateix que parlar. I els efectes els defineix molt bé el següent proverbi:”Una resposta suau calma la ira; la paraula feridora encén la indignació” (XV-1). Quina és la consequència del molt parlar de partits capdavanters per nombre d'afiliats, no per la seva racionalitat? Perquè es produeixen les reaccions ciutadanes no només a Catalunya si no també arreu de l'estat? Senzillament perqué “l'insolent no estima el que repren, ni vol la companyia dels savis” (XV-12). Quan un ciutadà amb els seus raonaments arriba a conclusions que segons la seva manera de pensar, són útils per a la societat, abans de comentar-les ha de valorar molt la qualitat cultural i humana de la persona amb qui vol dialogar i seguint el consell del llibre dels Proverbis, li diu”No miris de fer-te escoltar pel neci; trobarà nècies les teves paraules” (Sentència 9a) Exactament el que succeix a Catalunya amb la idea de la independència, contestada pel PP, VOX i C's. Cadascú treu les seves consequències. El llibre dels Proverbis no diu que la defensa de la veritat de les persones sigui un treball fàcil, tot el contrari.”Si et desanimes en la desgràcia, vol dir que el teu coratge és esquifit”. És comprensible que el desànim, sovint, porti a enviar-ho tot a rodar, però al costat de la desgràcia hi ha motivacions i raons prou fortes i exigents perquè amb l'esforç de la voluntat, la intel·ligència descobreixi nous camins per desafiar els obstacles i continuar avançant cap a la solució del problema que a Catalunya és la independència. I en aquest esforç la Bíblia ens dóna un consell basat en la manera d'actuar de la natura. Ens diu: “Menja mel, fill meu, que és bona, la bresca et farà dolç el paladar. Sàpiques qué serà per a tu la saviesa si la trobes, tindràs un desprès i la teva esperança no serà decebuda” (Proverbis) L'esforç del treball dirigit per la intel·ligència, que és la mel, porta a la saviesa que ens obre els ulls perquè ens adonem de quin és el camí que hem de seguir per arribar al cim de la muntanya dels nostres desitjos avalats per la cultura i la història. La independència dels pobles de la terra és un dret i el compliment del mandat natural rebut del Creador, segons els que hi creiem, i de la natura segons la ciència. El llibre de la paraula de Déu per els creients ens confirma el mandat de la natura en el que ens hi trobem tots els humans ingtel·ligents, racionals i per tant savis. És la mel que fa dolç el paladar. La mel que mengen els independentistes.