La lectura de la
Bíbila cada dia que passa em demana reflexions de convivència a
tots nivells sobre relacions afectives i fins i tot amoroses. Dues
sentències del Rei Salomó em marquen el camí. 1)”Fa un petó als
llavis, qui dóna una resposta escaient”. 2) “No declaris sense
raó contra un altre. ¿Han de ser enganyosos els teus llavis?” I
al costat d'aquestes dues sentències, una tercera que marca el camí:
“Separa les escóries de la plata, i l'argenter en farà una copa;
separa del rei el mal conseller i el tron s'afermarà en la
justícia”. La veritat d'aquestes sentències ens la confirmen els
resultats amb les seves consequêncies, en la política espanyola i
catalana dels nostres dies. Les declaracions, que membres del Govern
han fet, palesen abastament un evident menyspreu dels sentiments
humans. El ministre Borrell demana a tots els estats que agraeixin a
la policia espanyola la violència emprada a Catalunya contra el
procès. La minstra no es mossega la llengua quan diu, “si no nos
entregaís a Puigdemont habrà consecuencias”. Pedro Sànchez es
compromet a portar Puigdemont a la justícia espanyola i afirma que
la juistícia depèn d'ell. I el Ministre Marlaska confesa que les
manifestacions catalanes fan un impacte superior a la violència
d'ETA, que provocà més de 800 morts. Em podeu explicar quin és
l'objectiu d'aquestes declaracions? Obviament no són un petó als
llavis dels contraris sinò als seus propis per aplaudir la seva
suposada intel·ligència. Una mel que produeix amargors no és
aquella que fa sentir el plaer de l'amor. El plaer de l'amor en
política és el gaudi de la dignitat dels ciutadans i el benestar de
la col·lectivitat. Quina ha estat la resposta democràtica del
Govern d'Espanya a Catalunya? La força de les armes amb més
presència policial.Les promeses de diàleg les fan des d'els seus
despatxos, no al carrer parlant amb els manifestants. No confiar en
la ciutadania per por de no ser escoltats i possiblement escridassats
demostra la feblesa humana d'uns governants que confonen la
solidaritat amb una obediència esclavitzadora. I els sentiments dels
governants i dels súbdits esdevenen satisfaccions contradictòries
amb un doble sentit amb les mateixes paraules. Una verdadera
manipulació. A qui afavoreix més manipular? Vist el procès a
Catalunya clarament a l'estat. Aquesta distància entre el poder i
els súbdits causa plaer al poder i sofriment al súbdit. És aquesta
una manera de governar humana?. I quan aquesta diferència arriba,
l'explosió dels subdits, el poder ha assolit el seu objectiu, tenir
un argument per acusar de delicte d'obediència i fins i tot de
delicte d'odi. Se li nega al súbdit el dret d'autodefensa que pot
ser violent davant la violència de l'estat amb l'actuació de la
policia. Ha intentat mai l'estat demanar a la Generalitat que actui
d'intermidiari entre ell i els ciutadans que demanen llibertat?
L'estat, que obliga a ser respectat davant un conflicte, no enten que
el govern de la Generalitat compleixi el que li demana el poble per
defensar els seus drets. Dues maneres de ser govern. Quin és el més
democràtic? Aquell que diu que la llei impedeix defensar el
pensament del poble o el que actúa d'acord amb el pensament dels
ciutadans de la seva autonomia? Els sentiments i les emocions són
uns indicadors molt importants, també políticament, tenint present
que els sentiments són els impulsors més potents davant les
injustícies del poder, que perquè són poder actùen com si fossin
impecables. Imposar la llei perquè és llei sense pensar que causa
passions de revolta és demostrar en el seu exercici que la dignitat
de la persona no justifica defensar diferències. És la gran pobresa
de la democràcia de l'estat espanyol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada