LA DEMOCRÀCIA ENCARA ÉS EL FUTUR

El gran probema de la convivència humana, que espera el futur de la democràcia, rau en el fet de no pensar el verdader exercici de la llibertat per trobar el consens en les diferències. La dificultat rau en la coordinació de dos conceptes, relatiu i absolut. La capacitat de les facultats humana és relativa amb un desig d'assolir l'absolut. La ciència actual en una progressió fabulosa aspira a l'assoliment de la immortalitat humana sense haver assolit la demostració de l'existència de Déu. Desde la religió, que la política se'n distancia cada dia més, el problema no té solució però sí una esperança perquè Sant Pau en una de les seves cartes diu “que no tots morirem, però tots serem transformats” en el sentit d'immortals amb Déu. Opino que aquest avançament de la ciència coincidirà amb el dia de la transformació, fi de la història humana terrenal. És aquest desig científic d'assolir la conquesta de la immortalitat que em porta a pensar en el gran futur de la democràcia. Dissortadament en el procès actual, les perspectives són més aviat de retrocès que de progrès. L'argumentació bàsica d'una democràcia, essent com és la persona la centralitat, no es pot fonamentat en l'exercici de la força física i psíqquica, ni en la llei coercitiva, ni molt menys en la negació al diàleg dels contraris per distants que siguin i fins i tot violents. El camí llarg de la democràcia s'entrebanca amb la realitat que sense una pistola sobre la taula no pot haver-hi diàleg i amb aquest concepte la democràcia no arribarà mai, per la senzilla raó que la pistola sobre la taula li posa el poder polític amb l'argument de les forces armades. I mentre aquesta violència sia l'argument del poder, la convivència humana no viurà mai aquella pau pacífica a la que hi té tot el dret. La carrera armamentista de les grans potències mundials és l'enemic més perillós de totes les verdaderes democràcies. I correlativament amb la cursa armamentista n'hi ha una altra que reclama el respecte a la dignitat de totes les persones, essent les més humils aquelles que haurien de ser més valorades. Mentre no sigui llei la voluntat del poble, la democràcia serà sempre feble, un inútil desig. I és llastimós, per exemple, quan la Constitució espanyola reconeix que el poble sobirà és qui atorga el poder i en la realitat el poder no n'hi fa cas. Aquest prescindir de la voluntat popular és la realitat de la política espanyola com ho ha palesat la campanya electoral a celebrar-se el dia 10 de novembre. I tota la maquinària desenvolupada pel govern provisional de Pedro Sànchez és una clara demostració del poc respecte que es té a la ciutadania que no combrega amb les seves lloses de molí. És democràcia no voler parlar del pensament da la possible llibertat de Catalunya, quan la Constitució legalitza aquest dret? No voler parlar d'un tema, que històricament ha significat progrès, perquè la llei parla de la indisoluble unitat garantida per les armes, no és democràcia és negar la llibertat de les persones i molt més quan es dóna més importància a l'espai que no a les persones que l'ocupen. La unitat i la ingtegritat és facultat de la persona, el territori és una necessitat on viure-la. El territori pot ser important pel seu subsol i la riquesa que proporciona, peró sense les persones seria en gran part, infèrtil.La democràcia només la poden fer les persones i pensar en la seva llibertat i un possible model de convivència és un dret natural, que està per damunt de tot llei. I és precisament en la negació de la llibertat de pensament on hi rau l'absolutisme que és la negació de la democràcia. I és aquesta la veritat en la que es mou la política espanyola. Quan es vol dialogar no es posen límits perquè no hi cap límit que imopideixi arribar a consensos i quan no es vol el consens es nega el diàleg. I aquest tractament de la democràcia és la realitat de l'estat espanyol. Està molt lluny encara de la verdadera convivència democràtica. La convivència no s'imnposa es guanya. I Catalunya com tots els altres pobles d'Espanya hi tenen dret.