EL MEU DESCONCERT POLÍTIC

Tinc molt clara la meva ideologia independentista reflexionant els pros i els contres, però els problemes sorgeixen quan vull decir-me per un o altre vot. I la dificultat neix, quan em pregunto si la democràcia espanyola és una veritat o un engany. Perquè no tinc massa clar que l'actualitat històrica de la pell de brau visqui democràticament. Un vot no ha de ser mai una opció d'enemistats i en la situació actual espanyola votar a uns o altres suposa una declaració d'enemistat palesada per les respostes que s'escolten. Personalment m'esborrona aquest comportament perquè està radicalment oposat a l'exercici de la llibertat, exercici en el que s'ha de respectar el dret a equivocar-se. Convertir un dret en una declaració d'odi és mancança d'un humanisme intel·ligent, racional i solidari. Ser intel·ligent comporta la capacitat d'entendre el contrari malgrat el seu pensament no ens convenci, capacitat de raonar el perquè de l'altre i del propi i comprendre les dues veritats en les diferències. Raonar les diferències, primerament és una forma de respecte, significa solidaritat i voluntat de convivència en pau. I és aquesta filosofia personal, que penso que no és només meva, la que em posa problemes de credibilitat a l'hora d'escollir la meva opció democràtica independentista. Perquè una opció independentista, malauradament, també pot ser antidemocràtica. I a Espanya el panorama polític està massa mancat de sentit democràtic. No nego el dret de ningú a defensar una opció, però no puc acceptar aquelles opcions que obvien i neguen drets fonamentals com és el dret a equivocar-se. Un dret que es fonamenta en la llibertat. A casa meva la dita popular ho reconeix, “qui té boca, s'equivoca”. I francament, el fet d'escoltar els polítics en conteses electorals, els dubtes es multipliquen no només per les paraules, sinó per les maneres de pronunciar-les. Definir qui és savi a l'hora d'avaluar els discursos, qué s'ha de tenir en compte, el qué diu o bé, quí ho diu, per què la majoria de proclames electorals busquen la simpatia com argument de veritat. El llibre bíblic de l'Eclesiastès té un consell molt gràfic:”Val més escoltar la reprensió d`'un savi, que sentir els afalacs dels necis: com l'espetec de l'argelaga cremant sota l'olla, així són les rialles dels necis”. Els espetecs de l'argelaga no fan bullir l'olla, només el foc; el foc de la reprensió descobreix el savi en les seves paraules i el no escoltar, és l'espetec de l'argelaga que només fa soroll però no compleix l'objectiu del foc. Dissortadament a casa nostre s'escolten massa espetecs sense portar al gaudi del menjar que ha bullit i alimenta. Els focs de les campanyes electorals espanyoles són focs d'argelagues, no de troncs d'arbres que amb el caliu acaben de coure els aliments. I els aliments de la política no són els que necessiten els drets dels ciutadans perquè alló que fan és portar el foc a fer brillar la riquesa d'uns pocs. Penso, humilment, que la política espanyola, com la mundial, en el segle XXI és un foc d'espetecs incapaç de fer bullir l'olla de la felicitat i benestar dels ciutadans en una convivència en pau. La campanya electoral espanyola s'ha basat massa en el soroll i ho continúa palesant a l'hora de formar govern fent molt soroll i poc silenci per escoltar. Els espetecs no són el foc, el soroll, no és argument, si l'olla no bull, aquell dia no es menja; si la política no és paraula, és impossible la verdadera convivència. A la política espanyola li manquen bons cambrers per portar el plats a taula a l'hora de dinar o sopar i si són bons o no, ho dirà el respecte a la llibertat que es bassa en el dret de pensar diferent i ser solidaris en les diferències. Solidaritat que en la política espanyola es demana però no és practica. Els espetecs són l'expresió de la niciesa. Molt lamentable i amb un futur massa negre. Només els joves i els avis saben encendre el foc dels bons àpats.