LA DONA, L’HOME I LA POMA

El paper que la dona juga en el segle XXI, tot i les veus, que reconeixen un significatiu  progrés en la paritat home-dona, si ho comparem amb el sentit bíblic i amb les diferents etapes del procés, ens demostra incompliments en els que l’home també n’és culpable. El famós pecat de la poma és un pecat conjunt que magnifica el paper de la dona. La dona, portaveu en mossegar la poma, denunciava la culpa de tota la humanitat que Adàn i Eva representaven. Però en Eva, la maternitat la posava a primera línia. El llibre del Gènesi ens diu que per Eva va entrar el pecat però que una altra dona serà mare del Salvador. Eva i Adan pequen, la Mare de Déu i el seu Fill porten la salvació. Tan en la falta com en la redempció la dona hi és protagonista. La qualitat de ser mare. I al llarg de la història la maternitat ha estat clau en el procés. Analitzant el protagonisme de la dona en l’actualitat, que palesa un caràcter de preferència, comprovarem que el protagonisme de la dona es decanta més per l’Eva pecadora que per Maria, salvadora. I la història actual és una història de l’orgull humà, orgull de la dona i de l’home, que per part masculina la mossegada de la poma esdevé un culte desmesurat al diner. No oblidem que en els inicis de la història el preu es mesurava per la qualitat de les especies i en aquesta circumstància el protagonisme en l’actualitat va de la ma femenina i masculina. Com hi juga la humanitat en el CANVI CLIMÀTIC? És la mossegada a la poma que no respecta la natura. El perill d’un final existeix. Però també la solució religiosa, la dona, Mare de Déu i el Fill, redemptor. La religió vencedora del mal tracte de la natura, creatura divina.

QUAN SORTIRÀ EL SOL A CATALUNYA?

No caminem a les fosques, caminem amb la llum que no és la del sol català. És una llum fosca que no distingeix si allò que il·lumina són les raneres de la mort. Però els ulls dels que estimen i defensen de veritat Catalunya gaudeixen de la claror del seu sol que porta segles refulgent i brillant. El meu sol català no és el sol espanyol, que respecto com a germà. El sol de Catalunya lluita contra un sol germà que li nega el dret d’il·luminar. Però fa segles que la resistència és ferma perquè cap bufada té capacitat d’apagar-la. Ull, que les bufades de la pell de brau insisteixen i cada dia canten victòria. El sol a Catalunya fa segles que ha sortit i difícilment existeixen ventalls amb capacitat reial d’apagament. I l’afany espanyol xoca amb la força volcànica que sortosament per la pell de brau empeny la seva història que avança acceptant la mà catalana. Allò que fa Espanya per enrunar, fa Catalunya per crear. Contradiccions dels temps que no poden deixar de donar-se les mans. El sol de la cultura, l’art i la ciència fa segles que obre els ulls de qui vol tancar els del contrari. I cada dia s’obren més i més lluminosos esdevenen. El sol a Catalunya surt cada dia. No és la quantitat sinó la qualitat dels  llibres; no és la quantitat d’obres d’art, sinó la seva qualitat; no és el nombre de científics, sinó la qualitat. I podem continuar citar noms, llibres, obres d’art, músiques que sempre acabarem dient no és la quantitat sinó la qualitat. No cal menystenir els valors veïns també s’ha de reconèixer els seus valors. La igualtat en els valors palesa la bondat dels creadors. Crear bellesa cultural és el gran valor de la història. A Catalunya el sol hi brilla cada dia.

LA POLÍTICA TEM LA LLIBERTAT

Quan el fets no acompanyen les paraules, la mentida es transforma en obra d’art de la política. Fernando Trias de Bes en Lla columna al diari Ara del 19/06/2023 afirma: ” La política no és l’art  del possible, és el desastre de l’impossible”. En unes votacions donar autoritat a les formacions de majories comporta negar el dret a les minories, negar la seva llibertat. Desastre de l’impossible significa privar de la identitat, reduir la personalitat a un no res. En el fons del fons es prohibeix pensar. L’experiència ensenya que l’economia arracona la filosofia. I aleshores l’art de la vida només té sentit si genera riquesa. I l’art deixa de ser art perquè a la bellesa se li nega el dret de configurar convivències. Els parlaments són mestres en negar autoritat ideològica a les minories. I em pregunto: perquè serveixen les votacions? Una votació en el fons convida a dialogar. I en els parlaments espanyol i català quan puja a la tribuna un representant d’una minoria, la majoria marxa, es buida el parlament. És “el desastre de l’impossible”. Els pensadors de veritat no s’enrotllen en política. Tampoc son majoria. I el pitjor és que no son escoltats. Llegint la premsa comarcal i nacional hi una pàgina molt significativa: cartes al director. És recomanable la seva lectura. I particularment ho és per a les autoritats. La veu del poble humil i senzill és llum de veritat. És la veu que no escolten  els parlamentaris que abandonen el seu escó quan parla la minoria. Quants Sòcrates,  Aristóteles, Platons, Kants ens ensenyen a pensar? Certament que n’hi ha, però qui els escolta? Personalment he llegit pàgines molt pedagògiques. Son les més llegides? Hi ha un testimoni: vivim la nostra convivència en pau?

JO HE TINGUT UN SOMNI

Paraules pronunciades per Martin Luther King davant de dues centes mil persones, somni que meresqué el Premi Nobel de la Pau. El meu somni no mereix guardons, ni l’ha escoltat ningú, he somiat la veritat democràtica de casa meva, que ella també somnia. La política del meu poble és una política de somni? Encara no, però està en camí. Un camí tortuós com es pot preveure pels partits que en formen part. El fan tortuós persones que dificulten el diàleg i no respecten idees. Tot i així somio perquè la majoria dels edils són demòcrates. La democràcia com la política són veu popular. La democràcia ens parla del poder de les persones i la política ens recorda que va néixer  per la voluntat de la “polis”, poble. Demos, poble; kratos, poder. Model polític nascut de la cultura d’uns dels pobles més antics de la nostra història. I el meu somni es fonamenta en la cultura. Cultura i política caminen de la mà i Marin Luther King ho sabia. M’agraden els somnis. Els somnis amb el seu missatge ens comuniquen que les persones tenen sentit de poble. Té sentit de poble aquella persona que és conscient de com ha de contribuir a bastir una bona convivència en pau. Totes les persones són diferents però totes sense sentit de poble serien la negació de la història. El somni ens fa personatges indispensables de la convivència. Els ciutadans de cada poble sense somnis no intueixen quina és l’aportació que els hi correspon. Jo he tingut un somni és la clau que ens porta a pensar què vol dir ser un ciutadà digne. Els somnis ens mostren el camí del fets.