MISSATGE DE LA FESTA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ

 

La festa de la Immaculada denuncia la lluita contra el pecat promoguda per l’amor diví amb la Immaculada Concepció i la mort en creu del seu fill Jesucrist. La mare del fill  de Déu nasqué sense pecat. No era coherent que la mare fos pecadora i el seu fill lliure de pecat. La figura de la dona emet una imatge lluminosa de la seva importància en el procés històric de la redempció de la humanitat. Perquè la Mare de Jesús, en aparença mortal com tota la humanitat, nasqué sense pecat ni possibilitat de pecar? Podia, Jesús, Fill de Déu, néixer en pecat? Déu ens donà la respecta amb la figura de la Mare, la Immaculada Concepció. Mare i Fill, lliures de pecat, porten al món el perdó de Déu perquè la humanitat recuperi el camí de la salvació. Una demostració de la voluntat divina perquè l’home i la dona recuperin la dignitat amb que foren criats, i que perderen per culpa del pecat de voler ser déus. Des del començament de la història la dona tenia assignada la voluntat divina de la recuperació de la dignitat. Només era possible si la Mare del Redemptor també estava lliure de pecat. La Immaculada Concepció amb el seu Fill, Jesucrist, esdevingué corredemptora. La imatge del peu de la creu quan Jesús li diu a l’apòstol Joan, ten cura de la teva Mare, reconeix el gran paper de la Verge María en la salvació de la humanitat. Joan complí el missatge fins el dia de l’assumpció al cel de la Immaculada com corresponia a una persona sense pecat. La humanitat pecadora només pot pujar al cel amb el perdó de Déu dels seus pecats, essent la mort la porta d’entrada. El seu Fill, Jesús, i la Verge Mare han retornat a la humanitat pecadora amb el perdó l’entrada a la Glòria Infinita de l’amor de Déu. A Espanya hi ha una imatge que segur expressa bona voluntat: la Immaculada Patrona de l’exèrcit de terra. Patrona dels militars, persones, sí que ho és i els soldats han de tenir molt present que la Immaculada és Mare i Patrona de les persones, no de les armes. La Verge redimeix quan la persona mor, no quan el soldat empra l’arma. El missatge de la Festa de la Immaculada Concepció és la llum més esplendorosa que reben els humans.

LA GUERRA TRAICIÓ DE LA LLIBERTAT

 

La llibertat és inherent al fet de ser persona. Sense llibertat la persona esdevé ésser irracional del regne animal. La declaració d’una guerra és una gravíssima traïció de la història. Matar és el fenomen traïdor. Les morts d’una guerra neguen el perquè la vida i la mort són germanes. Quan en el paradís terrenal la humanitat es va proclamar déu tancà la porta directa al paradís celestial. La clau de tornar a obrir la porta fou la mort. Morir és el perquè el gènere humà pot recuperà l’eternitat. I és la llibertat, essència de l’ésser humà, que fa possible la decisió. Com actua? Escollint entre dues versions, verdader o fals. Els poders del món manipulen les dues paraules fonamentals en la realitat humana, llibertat i mort. Els poders humans argumenten la convivència amb la justícia de la llei imposant el seu compliment amb la força de la seva autoritat que és   limitada. Quan un tribunal dicta pena de mort es basa en una decisió que per humana no és absoluta per tant les probabilitats d’injustícia són previsibles. I el condemnat és executat. Però malauradament la mort té moltes cares i moltes raons. Una altra raó son les guerres amb la pretesa defensa de la pau. I les morts superen els milions. Hi sovinteja molt la venjança amb l’odi com argument defensant la llei és la meva opinió. Una altra forma de presentar-se és la imprudència com es demostra amb accidents de cotxes i de muntanya. No hi manca el suïcidi argumentant ser amo de la pròpia vida. Però el suïcidi pot ser un oferiment a Déu per raons humanes i religioses. Una d’elles pot ser per defensar la pròpia dignitat davant d’acusació injusta i buscada. Per exemple el del meu pare que en la trobada d’una persona morta els que l’acompanyaven li van fer tocar la manta que l’abrigava i tot seguir va sentir que ja tenien les proves. Davant d’una  vida impossible escrigué una butlleta amb la inscripció “que Déu em perdoni”. Dissortadament la mort està a l’ordre del dia amb milions de morts sense respectar els infants sacrificats a milers. La filosofia de la política no respecta la llibertat, reguladora de la vida digna, demostrant la seva impotència amb la presència de les múltiples guerres. I en el fons del fons el culpable és el diner qui de veritat s’ha alçat amb el poder. La llibertat de la política nega el dret a la vida.

LA LLIBERTAT QUE M’HA DONAT DÉU

Ser lliure defineix les limitacions dels éssers humans per un dret que defineix la realitat humana. Un dret a equivocar-se. Es la nuesa que avergonyí  els primers humans expulsats del Jardí Terrenal. Nuesa que a la vegada pressentia la mort. Nuesa en el pensar i futur de morir, pensaments d’un existir que Déu farà presents en els dies de vida. Al cervell humà li serà difícil el raonament. Sortosament l’ésser fou guarnit amb la vestit del raonament. I el raonament descobrí la llei de la mort. La mort, germana de la vida, ensenyà als humans a pensar i recobrar l’esperança del jardí que havia perdut. L’ésser humà amb la llibertat que el defineix amb dret a equivocar-se es va creure que gaudia de poders que no li pertanyien i aquest raonament fou la causa de la mort. Sortosament Déu respecta i amb la mort la possibilitat d’entrar en el paradís celestial. Sense el pecat, l’entrada al cel, hauria estat senzillament un traspàs d’existència, d’humana a celestial. Però la desobediència sense perdó ho havia fet impossible. Sortosament Déu, que estima de veritat les seves obres, i l’ésser humà era l’obra preferida de la creació, amb l’encarnació, vida i mort en la creu del seu Fill, va fer possible la salvació eterna. Clavat a la creu amb les darreres paraules de Pare perdona’ls perquè no saben el que fan obria a la humanitat les portes de l’eternitat. Hem estat creats lliures, podem escollir el nostre futur, per que a la part que som lliures també som intel·ligents per poder adonar-nos de si les nostres obres son meritòries. Amb la llibertat, que defineix el grau de dignitat de les paraules, podem demanar perdó perquè l’objectiu de la intel·ligència és distingir el be del mal. Dissortadament massa persones fan de la seva llibertat el poder de creure que són déus disposant de la vida dels seus iguals que acusen d’inferiors. Són aquells humans que amb la categoria que configuren la convivència es pensen tan superiors que gaudeixen de la facultat de disposar de la mort per assegurar la pau i el que fan és declarar la guerra amb l’argument que la mort és l’arma més segura. La imatge del món del nostre segle és una clara demostració de la manipulació de la llibertat, i la mort manipulada, la gran senyora injusta de la història. Però no perdem l’esperança, persones que creuen en Déu, ens demostren cada dia com la llibertat també ens ensenya a estimar a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a nosaltres.

L’EXISTÈNCIA DE DÉU DEFINEIX LA HISTÒRIA

La meva filosofia del fet religiós defensa que sense Déu creador la humanitat no existiria. En les meves lectures diàries he llegit en el Diari ARA un article titulat MATEM DÈU UNA VEGADA PER TOTES, de l’escriptora Najat El Hachimi. Afirma que “les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits”. He deduït que un dels perjudicis rau en el fet de no poder assolir la veritat absoluta. L’ésser humà és limitat. I aquesta limitació es fonamenta en la seva llibertat. I la llibertat mai serà absoluta perquè pot interpretar una veritat des de la vessant del bé o del mal. Les creences religioses són tan antigues com la història. La mitologia amb la creació dels deus i deesses hi descobria protectors de la humanitat. En l’any 399 abans de Crist, Sòcrates, mestre de Plató i Aristòtil fou condemnat a mort fent-li beure cicuta per les seves conviccions religioses. L’autora de l’article lamenta que la mort de Déu defensada per Nietzsche, excel·lent filòsof, no sigui veritat. Personalment penso que no es pot demostrar l’existència de Déu perquè la saviesa humana no és infinita. Però la presència humana va plena de sentiments i idees sobre la seva existència. És una relació en la intimitat. En paraules senzilles, la seva presència es palpa, ens acompanya. La mort en creu del Fill de Déu, Jesucrist, històricament comprovada, és l’argument més convincent. Som molts els seguidors. Simplement és un acte de fe. L’article l’acaba amb aquesta frase: “Les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits, són alienants i deshumanitzen perquè la única manera de convertir-se en veritats absolutes i escapar de l’evidència de la seva pròpia naturalesa fictícia és aniquilant la competència, qualsevol veu que els porta la contrària”. Els perjudicis personals no depenen de les idees sinó de les interpretacions que en fa cada persona. I el problema és alienant quan una persona es creu superior a una altra menys preuant-la. L’existència de l’orgull personal és l’avant sala de les guerres i del crim. El desig de matar Déu no és res més que convertir-se en un altre deu per tenir llibertat de matar.  El cristianisme, el mahometisme, el judaisme, religions que creuen en un sol Déu, malgrat les guerres de religió, no contemplen en la seva doctrina la guerra, que quan s’ha declarat ha estat per motius aliens a la religió, sí, el diner i el poder polític. El diner i la política són la causa de tots els mals.

LA LLIBERTAT, SOLUCIÓ O PROVOCACIÓ

Diferents  opinions  en la filosofia de la paraula llibertat poden desvirtuar el curs de la història. L’ésser humà sense llibertat deixa de ser persona. Malauradament és la paraula més manipulada de l’ordre natural de la convivència humana. Privar de la llibertat significa desarticular tot l’ordre jurídic. No és possible conviure sense ser lliure. La justícia no obliga la llibertat, la llibertat li exigeix la seva col·laboració. Dissortadament es pot ser lliure i a la vegada injust. Perquè la llibertat és una qualitat humana intrínseca però opinable, com és la dignitat humana. No oblidem que l’ésser humà és en ell mateix un text filosòfic. Tots els òrgans i membres del cos humà al servei de la seva intel·ligència poden demostrar-nos amb les seves obediències la duplicitat ideològica en les accions. La llibertat d’acord amb la consciència de cada individu pot variar de la lloança a la reprovació. És un realitat demostrable al llarg de la història i en la vida de cada persona. Totes les persones pensen però algunes es distingeixen perquè se les qualifica pensadores, és a dir, filòsofes. El llibre del Gènesi bíblic ens recorda les paraules dirigides pel creador a l’home i la dona: “sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra”. La natura tota fou posada a disposició de la humanitat. Una gran lliçó que obligava als humans a ser savis en la seva llibertat d’acció. No és podia dir amb més claredat que la llibertat està al servei de Déu. Si ens disposem a ser savis hem d’entendre que la llibertat serà el nostre jutge. Li exigeix a la intel·ligència demostrar quan les decisions lliures estan al servei de la veritat. La llibertat soluciona quan està al servei de la veritat, fer el contrari és provocar.

VALOR DE LA VIDA DE LES PERSONES

La mort, amb la seva presència en totes les circumstàncies i fins en les més inversemblants, dominada per la supèrbia humana, actua en qualitat d’àrbitre de la vida. Un arbitratge que no li pertoca malgrat que egoismes humans se n’hagin apoderat. Qui és l’àrbitre de la vida? La responsabilitat de l´ésser humà no és altra que tenir-ne cura per poder complir amb llibertat el seu desenvolupament racional. El pensament argumenta i la voluntat decideix. Un dels valors que la saviesa humana no ha d’oblidar mai és la veritat de la vida en relació amb la mort. La mort des de el primer moment de la vida esdevé la seva companyia amb l’objectiu de qualificar la seva fi. Com i en quines circumstàncies? És l’ésser humà jutge de la seva vida? Ha de responsabilitzar-se de la dignitat per garantir un final perfecte. Saber morir és acceptar la  forma i el moment. La forma i el moment ho pot decidir la persona? Com norma general, no, perquè no és ella la creadora, és l´ha del creador qui determina el principi i la fi. En alguna eventualitat és possible. Cap ésser és senyor de la seva vida. Ni els que gaudeixen d’autoritat de convivència. La justícia humana és limitada, essent el seu objectiu coordinar la convivència respectant la llibertat. I la llibertat és respecta  demanant perdó quan el ser humà intel·ligent ha errat l’elecció. És exigència del fet de ser lliure i, a la vegada, intel·ligent. La intel·ligència regeix el pensament i per coherència la bondat. El gran valor de les persones rau en el fet de ser sàvies a l’hora d’executar les idees. La intel·ligència, el raonament, la saviesa tenen per objectiu la veritat en la paraula, la raó en el pensament i la bondat en l’acció. De la seva perfecció en depèn el valor de la vida de les persones,

LA MORT D’INFANTS

Un dels més grans enemics de la pau mundial és la mort d’infants. Servir-se de la mort per sembrar la por humanament és una traïció a la fraternitat i religiosament un greu pecat mortal. I molt més quan les víctimes són els infants de que Jesucrist demanava que no els apartessin de la seva companyia. La mort per imposar una política és una  demostració de la incapacitat humana per crear convivència i a la vegada  quan les víctimes són els infants, la hipocresia més abominable. Més de 1500 infants han estat les víctimes mortals dels darrers bombardejos a Gaza. I amb complicitat de grans potències que diuen treballen per la pau. “La guerra com a solució i la pau com utopia” ho ha definit Natza Farrè en la seva columna del PuntAvui. Però no només la guerra mata infants, també la misèria per manca d’aliments, creada per les grans fortunes. Ho adverteix l’apòstol Pau en les seves cartes quan afirma que “l’amor al diner és l’arrel de tots els mals”. La criminalitat s’agreuja quan els atacs van contra els hospitals. El poder no té aturador. El naixement del Nen Jesús fou motiu de persecució pel seu missatge que els poderosos  consideraven un avís contra la seva política. I milers d’infants en foren víctimes innocents. Els egipcis decretaren per llei la mort de tots els fills dels jueus desplaçats per vèncer la fam perquè els consideraven un perill. La història de Moisés nen n’és un exemple prou evident. Un infant mal vist per la política és condemnat a mort. Només la saviesa de la mare és la salvació. Dissortadament aquesta persecució en ple segle XXIII continua vigent. La premsa en va plena d’exemples.

LA MORT ÉS MEREIX SER RESPECTADA

En el desordre social i moral, que complica la història, la mort n’és culpable per mancances de saviesa. Per que, quins són els seus efectes en la nostra societat? La mort és un do amb significat de perdó. L’ésser humà no va respectar el fruit de l’arbre del be i del mal que era quan fou creat auto-proclamant-se diví. I fou expulsat del jardí terrenal, avant sala del jardí celestial al que hauria accedit complint el mandat de no menjar el fruit. En menjar-ne, creient-se ser déu, es trobà llençat del jardí amb la porta tancada del jardí definitiu. Però el Déu verdader i ésser infinit atorgà el perdó amb el canvi del traspàs original havent de passar per la mort. La mort és el perdó respectant la llibertat recuperant l’amor del Creador. L’home lliure amb la promesa d’un futur feliç en l’exercici de la seva llibertat es va decidir pel mal amb una greu mancança de saviesa de la seva intel·ligència. La mort fou germana de la vida, actuant d’àngel de la guarda, per poder obrir la porta del Regne de Déu. Malauradament la intel·ligència humana ha convertit la mort en llei de la seva justícia. I aquesta justícia regna en el món  amb el valor de la injustícia. I la mort, argument legal, es passeja per la història amb la pitjor de les il·legalitats. La Bíblia en el seu llibre sobre la Saviesa ens diu: “Recorda que la mort no pot trigar, i que la data fixada és desconeguda”. La Bíblia demana respecte perquè és la clau per assolir l’amor infinit. I dissortadament massa morts són resultat de l’odi. Sense cap mena de dubte és l’argument més comú en mans de la injustícia, convertida en justícia. Què son les guerres? A on porten els egoismes? La manifestació de la manca de respecte a una persona és religiosament un greu pecat que sovint acaba matant. Matar a un fill de Déu és desobeir greument. El llibre bíblic de la saviesa ens diu: “no t’alegris de la mort de ningú; pensa que tots hem de morir”. La mort manipulada és un crim que cap llei pot justificar perquè com ens recomana el llibre de la Saviesa, ”no t’alegris de la mort de ningú; pensa que tots hem de morir”. Quina doctrina més diferent la de la religió i la de la justícia humana

LA PERSONA EL CENTRE DE TOTA IDEOLOGIA

Dretes, esquerres i ultres són espais ideològics que defineixen els grups humans de convivència amb les corresponents diferències. Però no podem oblidar que la definició de persona conté una veritat, que cal respectar si no és vol perdre el concepte de persona, la llibertat. Les persones de dretes, les d’esquerres i les ultres són lliures i en base aquest concepte la paraula ha de manifestar-se. Cada paraula ha de respectar la llibertat del qui parla i la llibertat del qui escolta. I en aquest respecte les diferències han de manifestar-se. I les diferències hi són. El problema es produeix quan la veritat de les diferències obliden el respecte a la dignitat del qui es fa referència. I en la política espanyola i catalana massa sovint l’insult és l’argument. Es nega la llibertat de l’altre negant en conseqüència la seva veritat de persona. Molt sovint es pot deduir aquesta conseqüència de les paraules de qui ataca el pensament de l’altre. I ens trobem immersos en una política indigna. La indignitat no pot ser mai centralitat en una discussió. Poden ser dures les frases però mai negatives. La veritat que negues a l’altre pot denunciar la teva indignitat. Però aquesta greu diferència té solució quan s’accepta el diàleg intel·ligent i savi. Sàvia és la persona que sap escoltar l’oposició per dura que sigui i acceptar el diàleg per arribar a un consens. L’amistat vol sinceritat, no engany. Un llenguatge enemic és el turment de la humanitat. Llegim en la Bíblia: “un enraonar inoportú és com viure en un funeral; però el fuet i la disciplina són sempre signes de saviesa”. Una fuetada és la demostració de la mentida i la disciplina porta al perdó. Estima la veritat i evitaràs la mentida. Les diferències de pensament entre les persones que estimen porten a la amistat i a la pau. Es mouen en la filosofia de la vida. I les persones sàvies viuen la pau amb les seves idees i els seus actes.

LA LLIBERTAT PER DIFERENTS CAMINS

És respectat el camí de la llibertat en el temps que correm? O més aviat els éssers humans per expressar les seves idees i posar-les en pràctica estan sota el poder polític, religiós, cultural o social? Si davant d’una diferència no son lliures per decidir, amb la llibertat perden també la identitat. Una persona és lliure quan pot escollir entre el be i el mal. La llibertat està emparada per la saviesa que li dona la intel·ligència. Si descobreix l’error, la capacitat de reciclar li dona poder per canviar d’opinió fent seva la veritat. Un dels camins de la llibertat ens situa entre dues opcions de  veritat. Ens trobem davant d’una preferència. Precisament aquesta circumstància regula el dret a les diferències. Un exemple pot ser preferir una pera a una poma. La llibertat actua com diferenciadora de gustos. Pot donar-se el cas que l’elecció esdevé un rebuig i una tercera oferta pot definir-la el be o el mal, robar o abstenir-se de fer-ho. Viure lliurament en el segle XXIII està ple de dificultats i problemes essent el diner el culpable de pèrdues de llibertat. Les guerres amb els milers de morts que cada dia provoquen són un exemple de com es nega la llibertat. La humanitat no viu en pau, ni amb la pau. L’ésser humà és considerat un valor econòmic sotmès a ser destruït quan no genera riquesa als poders constituïts. Aquesta condició és la que fent seves totes les raons de poder es proclama reina i senyora. I la decisió acostuma a ser una declaració de guerra. En els primers anys del Cristianisme ja ens advertia Sant Pau que “l’amor al diner és l’arrel de tots els mals,”

LLIBERTAT CONSTRUCTORA DE LA CONVIVÈNCIA.

Objectiu dels éssers humans, una pau feliç de convivència. Cada persona desitja la felicitat. Però la felicitat no és total si no és compartida. En el seu assoliment les relacions amb l’altre són indispensables. I en aquest compartir la llibertat, hi juga la saviesa. Compartir és relacionar-se. I en aquest joc de la vida s’hi mouen persones lliures. El primer problema el crea la realitat que les persones que es relacionen no són perfectes perquè són limitades. Aquesta imperfecció pot crear problemes amb una comprensió desigual d’una mateixa paraula. Per exemple a la felicitat si pot arribar per diferents camins. I es pot donar el cas que la causa de la felicitat d’una persona sigui la de la infelicitat en l’altre. Saber relacionar-se amb aquestes diferències es déu a la intel·ligència sàvia. Les diferents capacitats intel·lectuals porten massa sovint a l’enemistat fruit de l’egoisme. És veritat que totes les persones neixen intel·ligents però de la mateixa capacitat fins al límit que algun cop la intel·ligència sigui negativa. La intel·ligència és fonamental per l’exercici de la llibertat. I aquí comença el problema. N’hi ha un altre de problema que esdevé més perjudicial. L’autoritat que es creu infal·lible. L’autoritat que es creu tenir la raó desautoritzant la llibertat del súbdit. És veritat que el súbdit ha d’obeir però té dret a manifestar les seves objeccions per arribar a un consens. Quan el consens no és possible significa que l’autoritat és considera infal·lible. I es produeixen dues postures: a) al súbdit se li nega el dret de ser persona i b) la autoritat actua com si de veritat fos Déu perquè si no es pot equivocar i es creu superior a l’ésser humà. Les dues posicions són la negació del ser humà. En ambdues és nega el fet de ser humans, una perquè se l’envia al mon de la irracionalitat i l’altra perquè s’atribueix poders que no té. I tot per un mal us de la llibertat. La llibertat no és sempre veritat. Si ho fos, la persona humana seria infal·lible amb el destí de convertir-se infinit. Però l’ésser humà està sent fal·lible en el camí de l’infinit si fa un us racional de la llibertat. Aquest us racional ha de tenir un sòlid fonament: creure en Déu.

SILENCIAR LA INCULTURA I LA INJUSTÍCIA DE LA MORT

La veu de la mort en el camp de la cultura i la justícia alliçona la seva filosofia de la vida. No podem oblidar que els parlants sobra aquesta temàtica són éssers limitats en el temps gaudint de l’esperança d’una eternitat. I la mort cada dia parla. Dissortadament aquells que la fan parlar injustament són éssers humans que es creuen superiors amb dret a dominar-la. Cada jorn actua  ja sigui en el mar, la carretera, en la muntanya i en la llar. I no sempre en signe positiu. La imprudència, l’egoisme, l’odi i també la supèrbia acostumen ser els responsables. La mort en l’existència humana hauria de ser sempre un acte de justícia. Un acte que guardona una vida guiada per la llei de l’amor just i verdader. Parlar de la mort d’una persona no hauria de ser la pena d’haver-la perduda sinó d’haver gaudit de la bondat i la bellesa d’una vida justa. La santedat com explica i defensa l’Església amb l’evangeli. La mort i l’amor haurien de donar-se la mà sempre i arreu. La manipulació que es fa de la mort en la història humana és la deshumanització més cruel que reben massa persones. La mort en mans dels humans no és justa. Algun suïcidi molt especial pot convertir-se en una ofrena a Déu. Jesucrist fou crucificat quan ell ho va decidir. Era una ofrena per redimir la humanitat. La mort quan compleix el programa de la vida sempre és justa. En la societat actual hem de saber parlar de la cultura i la justícia de la mort i ho és quan és amor. Els diaris van plens d’execucions mortals. Per exemple fa pocs dies que la premsa comentava que “l’Aràbia Saudita mata a trets centenars de refugiats etíops”. El que portem d’any a Catalunya s’ha superar el centenar de morts a la carretera. Es comenta però no es passa del comentari. La filosofia de la cultura i la justícia de la mort hauria de ser tema normal de les societats democràtiques. Les veritats justes si no és comenten s’obliden i es parla de la seva conversió en injustícia. La mort i l’amor són veritats de justícia.

EL PANORAMA MUNDIAL CONFIA EN LA MORT

Les notícies, que els mitjans de comunicació i altres servidors de les noves tecnologies escampen arreu, provoquen un estat d’ànim de desconfiança en el futur i molt més quan descobreixes que l’objectiu que es defensa no és altre que fer-se més ric cada dia. Les guerres quin objectiu tenen? Rússia i Ucrainia perquè estan en guerra?  Però la resposta ens la donen els milers de morts. Moren les dones ens mans dels deus humans que es creuen senyors programadors de la història. Moren milers d’infants  cada dia perquè els seus pares no tenen medis per tenir cura de la seva educació i de la seva salut. Moren persones ofegades pel negoci inhumà de fer-hi diners. Moren milers de soldats en el camp de batalla perquè els amos del món no poden sentir-se privats del poder del diner. Els provocadors de tantes morts argumenten que la pau és el seu objectiu. No fan diners treballant per la pau perquè la seva garantia és la mort dels que es dediquen al benestar. Una greu incongruència. Quin sentit té el morir quan la humanitat transcendeix el benestar? El de recuperació. Recuperar un futur de felicitat eterna. I les guerres pretenen reconquerir la pau matant anul·lant el dret de les persones a la felicitat. La confiança, que els poders tenen en la mort, es desestabilitzadora de la pau. L’exemple ens el donen derrocant el poder des d’un altre poder que res creu millor. La desconfiança és  contradicció dominant en el manteniment del poder. I la mort hi juga el paper de jutge. La injustícia fent el joc de la justícia en funcions. La filosofia del paper en la història de la mort i la justícia és una  còpia de la filosofia de la guerra i la pau. En el fons una contradicció de la llibertat humana, donar categoria perquè no hi té lloc l’error. Una filosofia que la veritat de l’existència humana desmenteix. Sancionar amb la mort un error és la pitjor de les errades perquè no permet a la llibertat recuperar la seva dignitat. El perdó li dona a la mort el sentit de recuperar la vida. I aquest perdó l’instituí Jesucrist crucificat. El pecat fou vençut i obertes les portes de la vida eterna. Castigar amb la mort com fan les lleis humanes és la negació del dret a la vida verdadera, la de la glòria celestial.

AMOR, PARAULA QUE DE LA MORT EN FA VIDA.

Personalment les paraules em mereixen el màxim respecte i procuro la seva escriptura correcte. La meva avançada edat no m’assegura la perfecció sinó que em demana donar passos endavant cada dia. I és precisament la paraula AMOR que em provoca més atenció per les múltiples concepcions que corren per les relacions humanes. Amor que dissortadament arriba a poder traduir-se per odi. La venjança donant-li la mà. L’amor i la venjança son carta de presentació per donar pas a l’acció. I malgrat el significat sigui contrari la manera d’expressió pot ser comuna per assolir el mateix objectiu. S’estima l’odi. L’odi estima la violència. L’objectiu és la venjança. Com s’explica si no l’existència de tanta gent amiga que odia fins arribar a les armes? La guerra també fa amics que lluiten en el mateix exèrcit. És veritat que molt sovint s’obliga per la força recolzada en la llei. La llei presentada com acció amorosa per arribar a la pau amb l’ajuda de les armes? El gran avalador d’aquest amor és en l’actualitat del segle XXI el diner. Per fer-se ric s’estima molt al diner fins a l’extrem  que dona dret a matar el contrari. Sant Pau en la seva carta als Hebreus ens ensenya quin és l’objectiu de la mort. Ens diu:” Ja que els fills (de Déu) tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús va compartir aquesta condició per destituir amb la seva “mort” el diable, que tenia el domini de la mort, i per alliberar els qui per por de la mort eren esclaus de tota la vida”. (Hebreus II,14). Amor i mort són dues paraules indispensables en el programa de l’existència humana. Morir per amor és l’acte de caritat més misericordiós. És viure l’evangeli.

LA DONA UNA OBRA D’ART CREADA PER DÉU

El cos humà és l’escultura creada per Déu més perfecta que les escultures dels artistes humans. Les escultures de la dona des dels temps més llunyans de l’art sempre han simbolitzat la força de la bellesa amb una claror interna que inspira el desig d’un altre món. I els mortals no van saber valorar la bellesa del cos nu. No hi veieren el vestit de l’amor del jardí infinit. Els humans es van equivocar de jardí. Es feren deus en el jardí terrenal, que era l’avantsala del celestial. La seva llibertat els va trair, la dels humans era finita, la de Déu era infinita. I es feren déus sense ser creadors, només eren criatures amb un destí infinit que havien de guanyar-se, tenint cura, el seu jardí finit. Malgrat la culpa, el cos de la dona i de l’home no va perdre la bellesa, bellesa més emotiva en la dona. Déu continuà estimant la humanitat teixint les túniques conservadores de la bondat de la seva imatge. L’home no va entendre la lliçó. Feu de la dona la seva esclava, robant-la a Déu. I Adan i Eva van escoltar que la porta del cel que ell i ella havien tancat, una altra dona la obriria. L’escollida entre les dones fou la Verge Maria, mare del Fill de Déu, fet home. El miracle de la concepció no el va fer un home, el va fer Déu. La bellesa i grandesa de la dona que l’home ha humiliat. Dissortadament no totes les dones han entès la seva bellesa. Un dels grans pecats de la humanitat ha estat no valorar el sentit d’un cos humà nu. I molt menys el de la dona. I error també ha estat convertir l’amor en  mercaderia pagada amb diner. I s’invertí el sentit de l’amor per una satisfacció sensual. Gran traïció dels humans. Aquesta traïció, al llarg de la història, ha estat sancionada pel silenci forçat de la dona que amb intel·ligència ha raonat les errades dels homes. Ja ho afirma el refrany català quan diu “darrera d’un gran home sempre hi ha una gran dona”. La filosofia popular és molt alliçonadora. El fet de ser gran l’home és deu a la seva parella, que és una gran dona. El físic de la doma motiva més que el de l’home que pateix la seva atracció. La dona en la història és el subjecte passional intel·ligent que intueix amb la seva creativitat de mare. Saber ser i saber viure és l’equació matemàtica de ser veritat. La gran traïció de la història ha estat l’orgull de l’home de voler ser déu. Traïció que encara es viu. Valoreu els polítics dels nostres dies.

UN ULTRACATÒLIC ÉS DE VERITAT CATÒLIC?

La paraula ultra significa més enllà de... que acaba significant el contrari del que es pretén ser. Afirmar que ets més que catòlic et declares déu. El pitjor egoisme. Cal ser molt curós amb les paraules. Penso que moltes persones al fer aquesta afirmació volen demostrar que estimen a Déu amb tot el cor. Però no es deixen dominar per l’orgull d’un egoisme personal de superioritat? Aquest orgull pot esdevenir un greu pecat. Ser més, humanament declara que els altres no estimen com cal. I declarant inferior a l’altre manifestes que no estimes a Déu. Amb l’afegit ultra se sent superior i aquesta superioritat no la contempla l’evangeli. L’evangeli posa l’amor en els desvalguts i degradats per la riquesa. Benaurats els pobres d’esperit perquè d’ells és regne del cel avisa a l’orgull ultracatòlic. Emprar aquesta expressió denuncia  una posició social còmoda i segurament molt còmoda sense problemes econòmics. Un ric no pot ser un bon catòlic? I tant que sí. Sempre que no posi en la riquesa la bondat de la seva vida i ajudi als necessitats. Fer-se ric no ha de ser l’objectiu de la seva felicitat sinó un servei a l’altre. L’evangeli ho explica amb prou claredat. Les conductes d’ultracatòlic han estat deformades pel seu comportament de bona vida nocturna. Cal  ser molt curós amb el que es diu i el que es fa. No cito noms, noms fets. L’exemple és missatge i avís. Proclamar-se ultracatòlic dona la impressió que es pensa ser sant. El Papa Francesc ens diu al respecte: “Tots som cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba.” I acaba entre els exemples exposats amb el següent: “Tens autoritat? Sigues sant lluitant pel bé comú i renunciant als teus interessos personals”. L’ultracatòlic no actua tal com diu el Papa. Amb humilitat i misericòrdia es fa palesa la qualitat catòlica.

DIÀLEGS DE LA MORT EN EL TEMPS

La llibertat des del principi del temps ha estat qualitat essencial de l’ésser humà. Com ens explica la Bíblia amb la famosa poma va decidir ser senyor de la seva vida. Greu errada. La vida humana seria limitada. Però la humanitat va rebre del Creador la possibilitat d’esdevenir etern. La mort seria la porta. I molts humans no hi estigueren d’acord considerant-se senyors de la vida dels altres. Es convertiren en senyors de la mort. Una conversió que encara continua al segle XXI. I la història ha anat tan lluny que no passa dia sense assassinats o condemnes judicials a mort. Jutges i criminals són els responsables. Allò que no saben és que molts dels condemnats han mort dignament per la seva condició de fills de Déu assolint la vida eterna. Demanant perdó oferint-se a Déu en una mort que als ulls humans mereix el càstig, obre les portes del cel. La dignitat a l’hora de la mort no la dona cap justícia humana, només la gràcia i misericòrdia de Déu. Els soldats, que moren en el camp de batalla, la dignitat els acompanyarà no per la justícia de la guerra sinó per la justícia divina que entén el seu oferiment. Les guerres no són justes però malgrat la injustícia molts soldats poden oferir la seva vida per la pau que la seva dignitat els porta al camp de batalla. De diàlegs amb la mort ni ha en cada instant de la història. Uns són amb la pau d’haver arribat amb dignitat a la fi de la vida; d’altres provocats per accidents de cotxe, de caigudes d’alta muntanya, d’ofegaments al mar dominats per les onades i molts de suïcidis, justificats uns i altres, no. Saber dialogar amb la mort és saber viure amb dignitat.

FILOSOFIA DE RELIGIÓ EN LA PAU POLÍTICA

 Definir la pau, immers en la política de partits de dretes i d’esquerres, exigeix una saviesa capaç d’eliminar egoismes. Convivència en pau és l’objectiu. L’eficàcia de la pau la genera la mà estesa. Però la ma de la política dissortadament és una ma tancada. Divideix, genera diferències, i separa. Per què? Senzillament la política és poder, i el poder no entén la pau de la ma estesa, sinó la pau de la llei emparada per les armes. I aquest poder esdevé menys pacífic quan el diner es converteix en aliat. Arribat aquest punt la política esborra la religió de la seva filosofia. I la política suplanta la religió. S’esborra de la convivència. Política i economia donant-se la ma validen la convivència de la mort, perquè afirmen que per ser ric tot és vàlid. I la mort esdevé policia de la política. L’exemple el tenim en la guerra del masclisme contra el feminisme. El poder al servei de l’odi. Hem arribat a la mort de la pau en la convivència. La convivència és la riquesa. S’ha arribat a eliminar la religió en les relacions humanes perquè tot és política de rics. Nacions ho han declarat. I en el mon cada dia moren més persones en mans de l’odi que enriqueix. El voler no sempre és poder. Sortosament la religió viu en persones de bona voluntat que lluiten amb el seu exemple per la pau. En el cristianisme, mahometisme i judaisme la fe en DÉU únic i creador no abandona la lluita. La dignitat humana no és possible sense creure en un Déu únic. És una lluita de la pau que aviva l’esperança. Encara que sembli contradictori, hi ha ateus que estan al servei de la pau. Respecten la dignitat humana, no la manipulen, defensen el consens de saber conviure. En el fons concorden amb la filosofia humana de la religió.

NEGAR LA INDEPENDÈCIA DEL POBLE ÉS NEGAR LA LLIBERTAT INDIVIDUAL

 

Les característiques que defineixen les diferències són signes d’identitat. La llengua és l’argument més evident. La història ens posa a la nostra consideració la varietat  d’idiomes d’acord amb la seva situació geogràfica. I la geografia en diàleg amb la  política és testimoni del procés lingüístic dels pobles. És possible que aquest procés porti a un únic llenguatge per a tot el món? Aquest problema no té solució sense la fraternitat universal però la fraternitat respecte la identitat i la llengua és un signe d’identitat? Una altra raó a favor de la diferència ens la fa palesa que la parla d’altres idiomes és un signe cultural enriquidor de la personalitat. La defensa de la llibertat individual per germanor porta a la defensa lingüística de la col·lectivitat que el parla. L’evolució dels idiomes és un fet històric. És veritat que alguns han desaparegut i també ho és que altres han crescut. Es pot donar el cas que per raons polítiques i poc interès un idioma desaparegui. En l’actualitat és la lluita política del castellà contra el català. En aquesta lluita és molt important l’enfocament dels catalans perquè la pèrdua de la parla seria el final d’una història i la desaparició del mapa. Una lluita que porta segles només ha de tenir una sortida, la continuïtat. Un argument molt poderós d’aquesta continuïtat és el desenvolupament cultural de Catalunya i la seva aportació a la cultura espanyola. La cultura és un argument molt determinant en la defensa de Catalunya en llibertat. Una Catalunya lliure pot formar part d’Espanya? Democràticament és possible. Però ho ha de ser també Espanya. La democràcia és el model d’un món fratern?  Mentre les armes siguin argument defensor de la llibertat dels pobles la democràcia només és projecte i per les armes projecte a combatre. L’amenaça mundial posa la meva llibertat en perill i la del meu poble. El futur no és demòcrata. Valorem les polítiques espanyoles del PP i VOX i tindrem la resposta. La seva filosofia em diu que la meva llibertat catalana no és un dret.

LA RELIGIÓ ALLARGA LA MÀ A LA FILOSOFIA

 

Religió i Filosofia modelen el meu pensament fonamental per entendre el procés de la història.  En la meva biblioteca personal, la Bíblia és el llibre inspirador sense oblidar el pensament dels grans filòsofs de l’antiga Grècia, Sòcrates, Plató i Aristòtil. La meva base religiosa és catòlica respectant el moviment actual de diàleg amb el judaisme i el protestantisme. La filosofia en base a la seva etimologia m’aconsella respectar els éssers humans amb les seves diferències. La raó d’aquest respecte no és altra que la llibertat. Llibertat dialoga els coneixements. La veritat no és veritat quan s’obliga la seva acceptació. Dues persones poden defensar la veritat amb dues idees contràries i les dues tenen les seves raons. Les diferències, la intel·ligència humana amb la seva saviesa les pot convertir en l’objectiu d’un consens. El respecte mutu aporta la convivència. Saber conviure esdevé l’argument per poder escriure la història en pau. La filosofia i la religió tenen un competidor, la política. La política té la responsabilitat de la convivència. El problema sorgeix quan la política posa l’objectiu en el diner, per fer-se ric tot si val. La filosofia i la religió no neguen l’aportació del diner perquè és un servei, no la felicitat. La trilogia filosofia, religió, política és indispensable però sempre que no corrompin la fraternitat perquè la riquesa no és l’objectiu sinó un servei. Afirmar que la felicitat la dona la riquesa porta a una manipulació de la llibertat. Pot arribar a negar la racionalitat. Ser irracional suposa la negació de la dignitat humana convertint la persona en un animal de la fauna. La resistència de l’ésser humà en la defensa de la seva dignitat pot motivar la pobresa desembocant en la misèria amb risc de mort però convertint la seva dignitat en imatge de Déu. La religió la raó de ser. I la filosofia aplaudint.

LA HISTÒRIA DONA LA MÀ A LA INDEPENDÈNCIA

Vaig seguir el programa de TV3 sobre les votacions  espanyoles del 2023 i la síntesi l’he resumida amb el títol d’aquest escrit. El preàmbul, la Constitució Espanyola ens diu que és voluntat de “garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just”. I la democràcia ha donat  a l’independentisme català la paraula. Perquè va fracassar VOX? Senzillament per la mancança d’una intel·ligència sàvia. La política espanyola demostrada en l’estudi dels resultats electorals per arribar a un consens està en les mans d’un partit independentista català que no és d’esquerres. I en el debat obert des de la discreció i el silenci va actuar la llibertat, la gran defensora de la dignitat humana. Tothom és lliure a l’hora de defensar les seves idees recordant que es pot equivocar. El  no reconeixement del seu error va portar al fracàs a alguns partits. Perquè? Senzillament per no acceptar la mà estesa del diàleg. Qui serà el nou president de l’estat espanyol? PP i PSOE defensen la seva legalitat que depèn d’un diàleg amb un partit català independentista. La democràcia no és la llei, la llei és un servei. I pregunto, són veritablement demòcrates el PSOE i el PP? Corre Espanya de retornar al risc de la dictadura franquista? El risc existeix. La solució està en la filosofia de la imatge de l’ésser  humà. I en aquesta imatge s’hi descobreix un fons religiós. I nova advertència de contradicció de convivència, partits d’ultradreta que neguen la llibertat d’éssers humans independentistes es declaren cristians. La religió no els hi dona la raó. Saben llegir l’evangeli? La resposta a la pregunta està en el seu fracàs polític. En la base del problema, el deure i el dret a pensar porta solucions. Ni el PP, ni el PSOE defensen el dret a pensar. No han de dialogar amb els altres partits, és entre ells dos que han de trobar la solució. El suport dels altres depèn del consens a que arribin. I és curiosa la història. Els dos partits espanyols neguen el dret a la independència i llum blanca, la solució en mans d’independentistes. Com demostraran la seva saviesa el PP i el PSOE? Quina serà la seva lectura de la història?

LA LLIBERTAT, RAÓ DE LA CONVIVÈNCIA

 

Sense llibertat l’ésser humà no existeix. La centralitat de la història és llibertat. Llibertat és la paraula més manipulada. Tothom s’hi empara. Però no tothom entén que negar la llibertat és tractar d’irracional a l’altre. Un ésser sense llibertat pertany a la fauna animal. Un ésser amb llibertat absoluta no existeix en la humanitat perquè és infinit i l’ésser humà és limitat. I la història ens confirma que l’ésser humà és lliure. Què és, la llibertat? Senzillament el dret a equivocar-se amb el deure de reciclatge quan s’adoni de l’error. Perquè el deure de reciclatge? Perquè és intel·ligent. Intel·ligència i llibertat facultats definidores. La intel·ligència raona la veritat. Si analitzem intel·ligentment l’ésser humà ens adonarem que és filosofia de la vida perquè gaudeix de totes les capacitats per crear la història. El pensament és el pedagog filosòfic de la vida  individual i col·lectiva. Pensament col·lectiu perquè es genera amb la paraula dialogada. I aquest pensament en llibertat pot caure en error. Aquesta possibilitat és la  raó de les diferències mal raonades. I la conseqüència de l’enemistat que trenca la convivència. Quan el trencament és egoista l’error esdevé veritat absoluta, contradicció de la llibertat perquè qui es manté en l’error és creu déu essent com és finit. És l’origen de malmetre el conviure fins al punt de provocar la mort del contrari i de la convivència amb la declaració de guerra. La història en va plena. Una mala intel·ligència de la llibertat. Les greus conseqüències de no respectar el dret a equivocar-se. El problema es fa palès en el fet que la veritat d’un pot ser l’error de l’altre i els dos defensen la serva veritat. És quan es necessari el dictamen  de les dues intel·ligències en diàleg. La raó d’una bona convivència es fonament en saber ser intel·ligents i lliures.

LA DIGNITAT NO L’ATORGUEN LES INSTITUCIONS

Dignitat és aquella qualitat que defineix l’ésser humà i mereix credibilitat. Una persona  és definida també microcosmos. L’exemple del que és la unitat configurada per les diferències. Les diferències són els òrgans, els membres i les facultats indispensables per un correcte funcionament vital. L’ésser humà, matèria i esperit, és el gran llibre de filosofia per a tota col·lectivitat humana. I aquest microcosmos té un director excepcional, la llibertat. La llibertat que es fonamenta en el dret a equivocar-se i es recicla amb l’ajuda de la intel·ligència i la racionalitat. La complexitat d’una convivència rau en la condició de la dignitat dels seus components, la intel·ligència i racionalitat per portar a terme els desitjos transformats en idees. La realitat de que l’ésser humà és limitat provoca desigualtats d’efectes irracionals. Reconèixer irracionalitats esdevé un  veritable impediment a l’hora del consens impossible degut a egoismes irrenunciables. Egoismes que massa sovint acaben en guerres. Només cal una ullada, per exemple, a la imatge de la humanitat dels segle actual. I filant prim arribarem a la conclusió que la base origen del mal rau en la manca de respecte a les persones. Els càrrecs decideixen els drets i els drets la dignitat. Doctrina totalment contrària a un model democràtic. Una organització social que es basa en dividir els ciutadans manipulant el drets naturals esdevé una organització contra natura en la que tot si val. És veritat que definir el model social de convivència no és una tasca fàcil i que la realitat humana del segle XXI, malgrat els avenços de progrés, forma una convivència deformada pel repartiment dels bens naturals, representats pels diners. En l’estructura de convivència la riquesa ha desenvolupat un paper molt important en els avenços, però ha provocat una desigualtat que ha fet de la injustícia, norma. I és precisament a ple segle XXI la urgència que respecti el dret de gaudir de la riquesa als rics actuals i als pobres per sortir de la misèria. No és una tasca fàcil perquè sembla impossible, però és un deure d’urgent solució. La dificultat més gran, penso humilment, està en la formació d’una consciència humana de justícia. Però al costat de la consciència humana hi és imprescindible la consciència  política i econòmica. És la lluita de les persones en el poder. La riquesa pel desenvolupament social de convivència és imprescindible. Quina ha de ser la filosofia de la riquesa? Com s’ha de gestionar? No podem oblidar que no tothom té la mateixa capacitat de produir, ni de gestionar. Una diferència social de convivència. Coordinar la consciència de ser ric i la de ser persona en una convivència en pau és aquella filosofia que encara està en camí. En la imatge d’una persona sana de ment i cos, el model. Els impediments de salut física i psíquica també ensenyen el camí. Potser encara no s’ha desenvolupat prou bé la filosofia humana.

4.400 PERSONES MORTES QUE S’HAVIEN D’HAVER SALVAT

El mar les va fer seves i els poders públics miraven cap una altra banda. Es dirigien a Espanya, i Espanya va fer el sord. Qui és el culpable de la seva mort. Entre les persones grans hi havia uns dos cents quaranta i escaig de nens. Hem acomiadat el 2021 amb un record d’ofegats fugint de la misèria allargant la mà a la vida. I se’ls hi negà la mà. Amb quin dret podem donar la benvinguda al 2022 si els poders públics no demanen perdó? Les 4.400 persones eren ciutadanes del món amb dret a rebre ajudes. I no se’ls hi van donar. I es malgasten diners per la guerra i els rics continuen més rics oblidant els seus deures de solidaritat. Una imatge perversa que hauria de fer caure la cara de vergonya. Però no mirem fora, parem l’atenció a casa nostra. Aquestes 4.400 persones cercaven  la mà estesa d’Espanya. I no se’ls hi va donar. On és la solidaritat humana? No n’hi ha. La política espanyola peca d’orgull i oblida els seus deures. No recorda que el sol li va negar els drets que es creia seus de que sobre el seu territori no s’hi pondria mai. No només ha perdut espais de sol sinó que també els deures de ser llum pels espais que li resten i pot perdre. La democràcia espanyola només ho és de nom, no de fets. Dissortadament la democràcia mundial no és cap garantia de bona convivència. No és que les persones no pensin, hi tenen tot el dret, però la duta a terme del seu pensament desemboca en egoismes polítics contraposats sense voluntat d’acords. I a  la pell de brau és la norma. Sortosament la democràcia continua sent un procés històric de llibertat que molt lentament avança amb una oposició molt poderosa del diner com filosofia de convivència en el que les persones esdevenen una mercaderia de mercat. I si aquesta mercaderia mort pel camí l’economia governant se sent més poderosa. És la veritat i la realitat, encara, en ple segle XXI. La mort de fet és llei de progrés. No és la covid-19 la culpable, és el missatge de la natura provocat per l’empobriment que el poder econòmic causa a la riquesa del subsol, de la vegetació i de la flora, al clima i la manca de solidaritat culpable de la gran pobresa mundial. El primer pas indispensable i urgent és el diàleg entre generacions, com ha afirmat el Papa Francesc i les morts en el mar la fan més urgent. I aquesta urgència acusa la política de manca de voluntat i d’escassa saviesa. La mort de 4.400 persones ofegades acusen a la política espanyola i també a la mundial.

FILOSOFIA POLÍTICA SENSE RELIGIÓ NEGACIÓ DE LA LLIBERTAT

 

L’amor a la saviesa predisposa l’ésser humà a descobrir aquells coneixements quina missió al servei de la llibertat regulen el temps de la seva existència. Cal recordar que la filosofia ens ajuda a pensar sobre els diferents aspectes de l’existència, política, coneixement, civisme, naturalesa, humanisme i art. La filosofia raona els processos històrics de coneixement exigits per la natura. La ment humana ha de descobrir en el temps les raons de riquesa intel·lectual o de pobresa. La intel·ligència no és una  facultat perfecta i la seva raó de ser part constitutiva de l’ésser humà rau en el poder del pensament. I aquest poder sense llibertat seria retrògrad. La persona perdria la racionalitat i cauria en el món irracional. Com defineix aquesta pèrdua la filosofia? La moral i l’ètica, les dues paraules tenen el mateix objectiu, referencien el valor humà des de la seva vessant natural. L’ètica de la conducta humana a partir de la seva naturalesa allarga la mà a la condició religiosa perquè la filosofia ètica i la religió tenen un mateix objectiu, la dignitat humana. Però aquesta dignitat la filosofia política la valora des del poder de guanyar diners i fer-se ric mentre la religió defineix el diner com un servei. I a partir d’aquesta valoració actualment la política pretén apartar la religió de la convivència. El problema és molt greu des de la veritat de la política i la seva filosofia. Es nega el dret del pensament religiós per facilitar el polític. A la política espanyola també. I quin és el problema? Negar el dret a pensar comporta negar la veritat de la llibertat. I negar la llibertat a una persona és convertir-la en irracional. Ser ateu és una decisió de llibertat. Un ateu, quan ho és per convenciment filosòfic, respecta el pensament religiós de l’altre. Es comporta amb dignitat humana. Bertrand Russell, autor del  llibre PERQUÈ NO SOC CRISTIÀ accepta el diàleg i arriba a la conclusió que allò que cal és trobar el consens per saber conviure. Els pensadors de la religió què pensen? Salvador Panikkar, sacerdot, teòleg i pensador extraordinari, pensava el mateix sobre el tema.

ELS LLIBRES DE LA MEVA VIDA

La lectura és una activitat humana d’una extraordinària pedagogia en el desenvolupament de la personalitat. Un llibre és un  diàleg amb el lector. I aquest diàleg és molt important i necessari. El llibre et parla, tu escoltes i desprès te’l fas teu o no. Quins llibres he de llegir? Personalment m’interessa el tema més que no pas l’escriptor. Si hagués de llegir els llibres que la premsa em recomana no viuria prou anys. No tots gaudeixen de la pedagogia per la qualitat que se’n defensa. Francament força dels llibres que he llegit dormen la pau en la prestatgeria. Tots han aportat quelcom en la meva cultura, no en tinc cap dubte.  Tots em mereixen el màxim respecte. Fins els contraris a les meves idees. Els considero una invitació al diàleg. El llibre que és fonamental en la meva vida és la BÍBLIA. Als més de noranta anys complerts continua sent pedagogia de la meva vida i no em prohibeix, per exemple, la lectura de filosofies defensades al llarg de la història. Sòcrates, filòsof grec, mestre de Platón i Aristòtil, no va escriure cap llibre i la seva filosofia ha donat la volta al món. Els seus deixebles han conservat el mètode i el missatge. Som nosaltres amants del diàleg amb els nostres iguals? Quan llegim valorem les idees de l’escriptor/a comparant-les amb les nostres? Personalment procuro la lectura de llibres que en el fons sempre s’hi descobreixi una filosofia. Un llibre nou sempre és una nova empenta en el progrés. Progressar no és arraconar allò que ja tenim sinó amb la nostra base descobrir els motius d’una vida millor. Escollir els llibres de la meva vida no és fàcil. És veritat que els escrits per una persona són llibres de la seva vida però aquests sense els llibres d’altri no serien suficients pel progrés filosòfic, social i històric.

“TOT ÉSSER HUMÀ ÉS UN ARTISTA”

Paraules de l’artista alemany Josep Beuys (1921-1986).La facultat creativa de paraula i obra és inherent a la persona. No totes les persones la conreen. Moltes no es coneixen ni se’n preocupen. És una pena. La persona en ella mateixa és artista i obra d’art i el que cada dia  sia aquesta la realitat que els altres admiren depèn de la seva dignitat. Es pot ser un  bon pintor, un bon escultor però humanament ser tot el contrari. És una pena el poc respecte que es té a la pròpia imatge. El progrés tan lloat al segle XXI no té la dignitat per base sinó el diner. I al costat del progrés, el patiment de la majoria sense diner. Necessitem artistes de la vida per aconseguir millorar el model de convivència. I contra el model de vida digna cada dia la mort és més protagonista. Però no la mort digna que corona una existència, sinó la mort manipulada per fer més diners. La mort germana de la vida és modeladora de l’artista que és cada persona. Quan una persona ha modelat la seva obra d’art, la seva signatura és la mort digna que obra les portes de l’eternitat. Sovint la signatura és una mort manipulada que de l’artista en fa un màrtir i els màrtirs són extraordinaris artistes perquè perdonen. Tots els camins de la vida són l’exposició de com la humanitat crea el seu art. Quan allargo la ma a una persona el contacte em fa adonar de la seva qualitat artística, perquè el colors de l’art humà són les diferents formes de viure l’amor creador. Les pinzellades de l’amor són múltiples, un passeig, una conferència, una ajuda a treballar, una redacció de premsa, un campionat esportiu, totes les activitats humanes, també l’acceptació humil d’un fracàs. La llista és llarga. Saber demanar perdó i perdonar també hi figuren. Senzillament qui no és un verdader i digne artista de la vida és perquè no vol i no entén el significat de la llibertat. Sense saviesa intel·ligent, l’art no és possible. Si una persona no és artista de la vida és perquè la seva intel·ligència només un article decoratiu.

HIJOS DE UN DIOS MAYOR

 

Trilogia de JOSÉ L.BARCA que palesa la capacitat creativa d’un excel·lent narrador. Els tres títols, tots ells molt expressius, REVELACIÓN, CONVERGÈNCIA I ADVENIMEINTO, desenvolupen una idea d’un món en convivència amb altres habitants amb capacitat de relació, vivint en pau o amb possibilitats de  guerra, en el que la mort era un possibilitat amb característiques de supervivència. La temàtica dels tres llibres és en ella mateixa una filosofia d’un univers amb més d’un món en que la supervivència disposa de tècnica pròpia de les diferents formes de ser dels habitants. ADVENIMEINTO és el volum que m’ha fet pensar més perquè el tema de la vida i de la mort és narrativament i filosòfica la centralitat de la trilogia. La final del tercer volum és molt pedagògica explicant el significat de les paraules, diguem-ne, màgiques, que ajuden a donar-te una idea més clara del text. És una trilogia quina lectura aconsello, independentment de si estic d’acord amb tot o no. El tema de la mort em mereix tot el respecte encara que no comparteixi la idea exacta expressada en el text. Però l’autor no la relaciona amb el be o el mal sinó que és part que centralitza la idea. Sense el pensament de la mort la trilogia perdria molts enters. Per altra banda el respecte en l’expressió es màxim. Una visió novel·lada pot ser una invitació a pensar-hi. És un pas pel que hem de passar-hi tots. En certs moments de la trilogia és una veritat de la dignitat humana, que no té res a veure amb la llei espanyola de la mort digna. El títol des de la meva fe cristiana no em convenç perquè de Déu només n’hi ha un. Però una altra raó és la mitologia dels déus des dels principis de la història.

LA DONA, L’HOME I LA POMA

El paper que la dona juga en el segle XXI, tot i les veus, que reconeixen un significatiu  progrés en la paritat home-dona, si ho comparem amb el sentit bíblic i amb les diferents etapes del procés, ens demostra incompliments en els que l’home també n’és culpable. El famós pecat de la poma és un pecat conjunt que magnifica el paper de la dona. La dona, portaveu en mossegar la poma, denunciava la culpa de tota la humanitat que Adàn i Eva representaven. Però en Eva, la maternitat la posava a primera línia. El llibre del Gènesi ens diu que per Eva va entrar el pecat però que una altra dona serà mare del Salvador. Eva i Adan pequen, la Mare de Déu i el seu Fill porten la salvació. Tan en la falta com en la redempció la dona hi és protagonista. La qualitat de ser mare. I al llarg de la història la maternitat ha estat clau en el procés. Analitzant el protagonisme de la dona en l’actualitat, que palesa un caràcter de preferència, comprovarem que el protagonisme de la dona es decanta més per l’Eva pecadora que per Maria, salvadora. I la història actual és una història de l’orgull humà, orgull de la dona i de l’home, que per part masculina la mossegada de la poma esdevé un culte desmesurat al diner. No oblidem que en els inicis de la història el preu es mesurava per la qualitat de les especies i en aquesta circumstància el protagonisme en l’actualitat va de la ma femenina i masculina. Com hi juga la humanitat en el CANVI CLIMÀTIC? És la mossegada a la poma que no respecta la natura. El perill d’un final existeix. Però també la solució religiosa, la dona, Mare de Déu i el Fill, redemptor. La religió vencedora del mal tracte de la natura, creatura divina.

QUAN SORTIRÀ EL SOL A CATALUNYA?

No caminem a les fosques, caminem amb la llum que no és la del sol català. És una llum fosca que no distingeix si allò que il·lumina són les raneres de la mort. Però els ulls dels que estimen i defensen de veritat Catalunya gaudeixen de la claror del seu sol que porta segles refulgent i brillant. El meu sol català no és el sol espanyol, que respecto com a germà. El sol de Catalunya lluita contra un sol germà que li nega el dret d’il·luminar. Però fa segles que la resistència és ferma perquè cap bufada té capacitat d’apagar-la. Ull, que les bufades de la pell de brau insisteixen i cada dia canten victòria. El sol a Catalunya fa segles que ha sortit i difícilment existeixen ventalls amb capacitat reial d’apagament. I l’afany espanyol xoca amb la força volcànica que sortosament per la pell de brau empeny la seva història que avança acceptant la mà catalana. Allò que fa Espanya per enrunar, fa Catalunya per crear. Contradiccions dels temps que no poden deixar de donar-se les mans. El sol de la cultura, l’art i la ciència fa segles que obre els ulls de qui vol tancar els del contrari. I cada dia s’obren més i més lluminosos esdevenen. El sol a Catalunya surt cada dia. No és la quantitat sinó la qualitat dels  llibres; no és la quantitat d’obres d’art, sinó la seva qualitat; no és el nombre de científics, sinó la qualitat. I podem continuar citar noms, llibres, obres d’art, músiques que sempre acabarem dient no és la quantitat sinó la qualitat. No cal menystenir els valors veïns també s’ha de reconèixer els seus valors. La igualtat en els valors palesa la bondat dels creadors. Crear bellesa cultural és el gran valor de la història. A Catalunya el sol hi brilla cada dia.

LA POLÍTICA TEM LA LLIBERTAT

Quan el fets no acompanyen les paraules, la mentida es transforma en obra d’art de la política. Fernando Trias de Bes en Lla columna al diari Ara del 19/06/2023 afirma: ” La política no és l’art  del possible, és el desastre de l’impossible”. En unes votacions donar autoritat a les formacions de majories comporta negar el dret a les minories, negar la seva llibertat. Desastre de l’impossible significa privar de la identitat, reduir la personalitat a un no res. En el fons del fons es prohibeix pensar. L’experiència ensenya que l’economia arracona la filosofia. I aleshores l’art de la vida només té sentit si genera riquesa. I l’art deixa de ser art perquè a la bellesa se li nega el dret de configurar convivències. Els parlaments són mestres en negar autoritat ideològica a les minories. I em pregunto: perquè serveixen les votacions? Una votació en el fons convida a dialogar. I en els parlaments espanyol i català quan puja a la tribuna un representant d’una minoria, la majoria marxa, es buida el parlament. És “el desastre de l’impossible”. Els pensadors de veritat no s’enrotllen en política. Tampoc son majoria. I el pitjor és que no son escoltats. Llegint la premsa comarcal i nacional hi una pàgina molt significativa: cartes al director. És recomanable la seva lectura. I particularment ho és per a les autoritats. La veu del poble humil i senzill és llum de veritat. És la veu que no escolten  els parlamentaris que abandonen el seu escó quan parla la minoria. Quants Sòcrates,  Aristóteles, Platons, Kants ens ensenyen a pensar? Certament que n’hi ha, però qui els escolta? Personalment he llegit pàgines molt pedagògiques. Son les més llegides? Hi ha un testimoni: vivim la nostra convivència en pau?

JO HE TINGUT UN SOMNI

Paraules pronunciades per Martin Luther King davant de dues centes mil persones, somni que meresqué el Premi Nobel de la Pau. El meu somni no mereix guardons, ni l’ha escoltat ningú, he somiat la veritat democràtica de casa meva, que ella també somnia. La política del meu poble és una política de somni? Encara no, però està en camí. Un camí tortuós com es pot preveure pels partits que en formen part. El fan tortuós persones que dificulten el diàleg i no respecten idees. Tot i així somio perquè la majoria dels edils són demòcrates. La democràcia com la política són veu popular. La democràcia ens parla del poder de les persones i la política ens recorda que va néixer  per la voluntat de la “polis”, poble. Demos, poble; kratos, poder. Model polític nascut de la cultura d’uns dels pobles més antics de la nostra història. I el meu somni es fonamenta en la cultura. Cultura i política caminen de la mà i Marin Luther King ho sabia. M’agraden els somnis. Els somnis amb el seu missatge ens comuniquen que les persones tenen sentit de poble. Té sentit de poble aquella persona que és conscient de com ha de contribuir a bastir una bona convivència en pau. Totes les persones són diferents però totes sense sentit de poble serien la negació de la història. El somni ens fa personatges indispensables de la convivència. Els ciutadans de cada poble sense somnis no intueixen quina és l’aportació que els hi correspon. Jo he tingut un somni és la clau que ens porta a pensar què vol dir ser un ciutadà digne. Els somnis ens mostren el camí del fets.

LA MEVA LLIBERTAT, LLIBERTAT DE CATALUNYA

 

La llibertat dels pobles o nacions es fonamenta en la llibertat de les persones, que sense llibertat no existirien. La llengua, el color i la terra són característiques que els defineixen. Quan reflexiono en la meva llengua em pregunto quin paper hi juga la meva llibertat. No soc lliure perquè parlo català ho soc per que soc persona, l’idioma es deu a circumstàncies històriques. La història ha definit el meu idioma i la història és responsable de les seves diferències, també en la llengua.  Ningú me l’ha imposada. Acabat de néixer els pares i els avis foren els primers mestres. Encara recordo la sensibilitat de l’àvia quan em cridava: Joanet. I el Joanet, malgrat les adversitats idiomàtiques encara és feliç quan recorda la veu de l’àvia i el Joanet parla la llengua de l’àvia. Ella no sabia un borrall de castellà. Estava obligada a apendre’l? No. I la democràcia encara no era el model polític a la pell de brau. Com el vaig aprendre jo? Perquè en els anys de la meva formació el règim polític era dictatorial. Com canvia la història. Els canvis no són sempre democràcia. I Catalunya pateix els efectes de la no democràcia. Pot una no democràcia barrar el pas a la meva llibertat? Poder, sí, però en aquell moment deixo de ser persona. En un model polític dictatorial o democràtic la llibertat sempre és inherent en el concepte persona. En una dictadura és la persona qui demostra com és defensa la dignitat humana. En el marc polític dictatorial, l’idioma pot ser el del poder. Però  el poder no té competències en les relacions personals no polítiques. La llibertat de parlar la pròpia llengua és sempre de la persona. Cal tenir molt present, que parlar altres idiomes és una riquesa cultural que enriqueix les relacions humanes i socials. Aquesta riquesa defensa la llibertat d’acord amb les situacions que els parlants es troben.

POLÍTICA DE GRANOLLERS

Tots els pobles presenten unes característiques definidores de la seva identitat. No soc  historiador però els primers indicis  giren a l’entorn de 4000 anys.  L’any 994 apareix el topònim GRANULARIUS. Les eleccions municipals de 2023 em porten a reflexionar sobre el procés històric de més de dos mil anys. Li és fidel la política actual? Si no vaig errat, són onze els grups polítics aspirants al govern de la ciutat. En la capital del Vallés Oriental l’esport fa més de cent anys que hi va néixer amb força. El primer club i centenari és el futbol seguit pel bàsquet l’any 1932. Tal ha estat la importància esportiva que l’any dels JOCS OLÍMPICS de Barcelona, Granollers era seu d’algunes modalitats. Penso senzillament que en les votacions del dia 28 de maig el concepte de Granollers, ciutat de l’esport, els onze partits no el poden oblidar. Economia, cultura i esport han de decidir la garantia que ofereixen els partits. I en l’apartat de la cultura hi hem de tenir present  les seves modalitats, de dibuix, pintura i escultura. En la modalitat escultura, dos noms estan molt oblidats, els escultors Algueró i Pou. No defenso que hem de votar artistes, defenso que els polítics han de pensar en la cultura i l’art com base fonamental de la seva actuació política. La política és la responsable de la convivència dels pobles en la que economia, cultura, esport són la base. Dels partits que es presenten no tots em convencen, tot i tenir dret a presentar-se. I la dificultat la trobo en la credibilitat del cap de llista. En alguns em falla el seu sentit democràtic i  en altres el poc respecte que tenen a la independència. I és la mancança de respecte a les persones el fet d’oblidar-los en la meva elecció. I en la política de Granollers aquesta mancança, dissortadament hi és massa present. Ser respectuós i demòcrata són els dos principis fonamentals per decidir el meu vot.

EL RECONEIXEMENT DE LES PERSONES LGTBIQ+ EN L’ESGLÉSIA

 

La sexualitat és una realitat inqüestionable en la definició de tota persona a la vegada que marca diferències. Cada persona presenta característiques sexuals que aporten objectius reals que modelen la pròpia personalitat. El grup LGTBIQ+ aporta suposades anomalies sexuals en el concepte persona, anomalies que esdevenen realitats en la valoració de les persones afectades per un sexe diferent del seu, tenint present que li son naturals de naixement. I aquest fet natural les hi dona legitimitat humana també en la vessant religiosa. Com a persones lliures que son la seva vida es mou entre el be i el mal i poden tenir el seu espai en la religió, concretament tenen el seu grup en l’Església Catòlica.  I els esforços del Papa Francesc “han fet que les persones LGTBIQ+ sentin que l’Església pot ser una llar per a elles”. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) la va eliminar de la llista de malalties mentals el 17 de maig de 1990. La Bíblia ens convida en la seva lectura a reflexionar profundament el tema per la incidència que hi té sobre el codi de santedat. En diferents llibres bíblics a la centralitat del sexe en les relacions humanes se li dona  importància a partir de la seva humanitat i de la seva funció en la vida en diferents moviments bíblics com David i Jonatan, per exemple. El quadern de C.i J. 229 ens diu: “La totalitat de la sexualitat, del sexe o de les relacions familiars necessiten ser contextualitzades i confrontades dins d’un procés de promoció humana integral. Ara la realitat de les dones o de les persones LGTBIQ+ són la llum que il·lumina.