LA DIGNITAT NO L’ATORGUEN LES INSTITUCIONS

Dignitat és aquella qualitat que defineix l’ésser humà i mereix credibilitat. Una persona  és definida també microcosmos. L’exemple del que és la unitat configurada per les diferències. Les diferències són els òrgans, els membres i les facultats indispensables per un correcte funcionament vital. L’ésser humà, matèria i esperit, és el gran llibre de filosofia per a tota col·lectivitat humana. I aquest microcosmos té un director excepcional, la llibertat. La llibertat que es fonamenta en el dret a equivocar-se i es recicla amb l’ajuda de la intel·ligència i la racionalitat. La complexitat d’una convivència rau en la condició de la dignitat dels seus components, la intel·ligència i racionalitat per portar a terme els desitjos transformats en idees. La realitat de que l’ésser humà és limitat provoca desigualtats d’efectes irracionals. Reconèixer irracionalitats esdevé un  veritable impediment a l’hora del consens impossible degut a egoismes irrenunciables. Egoismes que massa sovint acaben en guerres. Només cal una ullada, per exemple, a la imatge de la humanitat dels segle actual. I filant prim arribarem a la conclusió que la base origen del mal rau en la manca de respecte a les persones. Els càrrecs decideixen els drets i els drets la dignitat. Doctrina totalment contrària a un model democràtic. Una organització social que es basa en dividir els ciutadans manipulant el drets naturals esdevé una organització contra natura en la que tot si val. És veritat que definir el model social de convivència no és una tasca fàcil i que la realitat humana del segle XXI, malgrat els avenços de progrés, forma una convivència deformada pel repartiment dels bens naturals, representats pels diners. En l’estructura de convivència la riquesa ha desenvolupat un paper molt important en els avenços, però ha provocat una desigualtat que ha fet de la injustícia, norma. I és precisament a ple segle XXI la urgència que respecti el dret de gaudir de la riquesa als rics actuals i als pobres per sortir de la misèria. No és una tasca fàcil perquè sembla impossible, però és un deure d’urgent solució. La dificultat més gran, penso humilment, està en la formació d’una consciència humana de justícia. Però al costat de la consciència humana hi és imprescindible la consciència  política i econòmica. És la lluita de les persones en el poder. La riquesa pel desenvolupament social de convivència és imprescindible. Quina ha de ser la filosofia de la riquesa? Com s’ha de gestionar? No podem oblidar que no tothom té la mateixa capacitat de produir, ni de gestionar. Una diferència social de convivència. Coordinar la consciència de ser ric i la de ser persona en una convivència en pau és aquella filosofia que encara està en camí. En la imatge d’una persona sana de ment i cos, el model. Els impediments de salut física i psíquica també ensenyen el camí. Potser encara no s’ha desenvolupat prou bé la filosofia humana.