NO ÉS AIXÓ, AMICS, NO ÉS AIXÓ

 

Arribar a unes votacions per escollir nou president de Catalunya sense tenir els deures fets, partits independentistes catalans, no és això, amics, no és això. Respecto les idees de cadascú, però em desil·lusiona el no arribar a temps. La voluntat del poble català ha estat prou clara i em fa la impressió que no l’heu llegida bé i no l’heu entesa. El poble ha votat independència i al menys els partits independentistes havien de tenir com a primer punt de l’ordre del dia la independència. I no ha estat així. El primer punt era el partit. Desitjar ser president és un dret, però un dret supeditat a la voluntat popular. I  no s’ha tingut en compte. Arribar a unes votacions sense tenir en compte la veu del poble palesa egoisme, egoisme que Catalunya pateix també de la part espanyola. I és  molt trist que l’enemic també és dins casa nostra. Sincerament és molt lamentable la poca democràcia manifestada. La meva tristesa s’agreuja amb la feble democràcia dels partits no independentistes pel poc respecte de la llibertat. Es pot ser d’esquerres o de dretes, fins i tot d’ultres, però allò inacceptable és el poc respecte a la dignitat de les persones. La llibertat és la base de la independència personal i dels pobles. I amics estem donant un mal exemple democràtic. Que entre els partits independentistes, els vots donin preferències és la fita a seguir però quan la fita és la llibertat del poble primer és imprescindible votar independència donant el vot al partit més afavorit. Si s’ha arribat sense els deures complerts, siguem demòcrates, l’exemple de manca d’intel·ligència no afavoreix als participants. I el conflicte esdevé gairebé insalvable. De que serveix la paraula? La dignitat de les persones que han votat independència ha estat ignorada. Per què la votació ha esdevingut tan problemàtica? Penso que s’oblida que la centralitat de la política rau en la dignitat de la persones, no en l’assoliment del poder com a màxim valor. El poder està al servei dels valors i qui en gaudeix és la persona. Una política que margina no és política, és dictadura. La política no crea la llibertat, està al seu servei. Davant els problemes polítics en una democràcia em preocupa la feblesa intel·lectual en el raonament de la filosofia política del benestar social. No anem bé, amics polítics, no anem bé. La democràcia no és una lluita contra, és un diàleg a favor. Honorem la qualitat que ens garanteix la paraula. 

ÉS L’EUTANASIA UN TEMA POLÍTIC?

 

La vida dels éssers humans és un procés que comença amb el naixement i acaba amb la mort. La política té el deure de protegir el procés. El començament i l’acabament no li corresponen. La mort digna és un dret de les persones. La dignitat de la mort no la determina cap llei humana. Qui mort dignament és l’ésser humà. Un altre tema és la forma de morir. El deure que té la política correspon al procés vital digne que no totes les persones en gaudeixen, fa tot el contrari. Moren dignament les persones víctimes d’un bombardeig? Moren dignament les persones sense sostre de qui la política no n’ha tingut cap cura? Moren dignament els criminals sentenciats a mort per la justícia? Són dignes les morts de les guerres? La política que no procura un procés de vida digna té dret a determinar la dignitat de la mort? Quina autoritat hi té la política en l’acció de morir? Només una, que el moribund hi arribi amb un procés de vida digna. Ho compleixen els polítics? Només llegint les lleis dels diferents estats ens adonarem que no perquè l’argument que tenen sempre a mà és la llei sancionadora, mai la llei pedagògica. La política en general no té cap filosofia de la vida, perquè si la tingués entendria la filosofia de la mort. Els polítics juguen amb dos conceptes de mort: la mort física i la mort política. Totes dues  negant els drets naturals de les persones. L’estat espanyol està molt orgullós de la llei que s’ha aprovat sobre l’eutanàsia. Però no tota la classe política hi està d’acord. Els partits que hi han votat en contra són coherents amb la política del procés de la vida? Les seves paraules i les seves obres n’estan molt lluny. Veritablement l’eutanàsia és una mort digna? És un suïcidi l’eutanàsia? Indis de les tribus d’Amèrica del nord, i gurus indis es disposaven a ben morir quan sentien la seva crida retirant-se en la pau del silenci col·laborant en el procés de la seva mort natural. Era una acceptació racional i intel·ligent de la mort. Defensaven amb la seva mort la dignitat de la vida per morir dignament. Lluis M. Xirinacs, inspirat en els indis americans i gurus indis va preparar durant  cinc anys el procés de la seva mort natural. Una ofrena a Déu de la seva vida oficiada en plena natura. Una mirada des de ideologia diferent, Ramon Sampedro amb el seu llibre CARTAS DES EL INFIERNO, reclamava el dret a morir i que la llei no castigués a la persona que l’havia ajudat. No fou escoltat. Es va enverinar tenint una mort cruel. Salvà la persona que el va ajudar. Fou digna la seva mort? Una pregunta, era racional i humana la vida amb una immobilitat total del cos? El llibre el va escriure amb la boca perquè amb les mans no podia. La política i la justícia espanyola només es preocupà de descobrir qui el va ajudar per sancionar però no ho va assolir. Xirinacs i Sampedro dues acceptacions del morir, Xirinacs amb l’ofrena a Déu de la seva vida, Sampedro perquè morir era assolir la llibertat. Els dos amb la mirada a un futur millor. Quin és l’objectiu de la llei espanyola? Evitar el sofriment? Com ho evita? Un metge té dret a ser el responsable de l’acte més important de la vida d’una persona que és el morir? El legislador espanyol no ho veu clar quan accepta que un metge pot negar-se a fer-se responsable de la mort de la persona que ha decidit el moment de la seva mort. Si no ho veu clar, amb quin dret dicta la llei de l’eutanàsia? La filosofia de la mort demana una reflexió i un raonament més profund i més extens. Per una vida millor és necessari pensar en la mort.

CONVIVÈNCIA GLOBAL, DEURE DE LA POLÍTICA MUNDIAL

 

No combrego amb l’opinió generalitzada que el desig de la humanitat al construir la Torre de Babel fou castigat amb la dispersió dels pobles. Fou sancionat, que tenint present la culpa, proposa una solució d’acord amb el concepte bíblic de creixeu i multipliqueu-vos. Els hi va recordar que la llibertat consistia en saber organitzar-se sense renunciar a les diferències de cada poble. Una sanció lògica perquè al construir la Torre no posaven en dubte la divinitat sinó que pretenien convertir-s’hi. Un pretensió impossible. I si pretenien ser com Déu, reberen una gran lliçó de com han  de ser les relacions humanes amb la divinitat. És la meva opinió, que pot ser millorable. La lliçó de la Torre de Babel va escampar els pobles per tot el territori amb l’ordre d’entendre’s, ordre que milers d’anys desprès encara resta pendent. La convivència global, al segle XXI, continua sent un projecte que els humans manipulen. La dispersió pel planeta terra obeïa al mandat bíblic de tenir cura de la terra perquè dels seus fruits depenia la seva subsistència. El segle XXI ens demostra com el planeta fou ocupat i com és tractat. Els resultats no són altres que falta d’entesa i discòrdies entre els grups, nacions amb els respectius estats. No sempre els estats tenen la cura que cal de la nació que els hi correspon . Dissortadament massa estats tenen més cura de conservar el territori que de procurar que els ciutadans puguin desenvolupar una vida digna. La qualitat de vida de cada persona és indispensable per assolir una convivència en pau i  creativa. Per què existeixen en l’actualitat tantes greus diferències entre estats que sovint desemboquen en guerres? Per què tantíssima gent ha der marxar del seu estat per mancances de supervivència i per persecucions de les ideologies? Per què al segle XXI mort tantíssima gent per culpa de les guerres? Senzillament per què els governants incompleixen la llei fonamental del benestar de la gent. Un repàs de la situació actual de la humanitat em porta a la conclusió que allò que importa menys als governants és la pau del món quan observes les seves curses per disposar de les armes més mortíferes. Quina finalitat té el domini de l’espai sinó el control de la humanitat? No hi ha diners per la dignitat dels set mil milions d’habitants de la terra però no en falten per despeses multimilionàries per viatges der la Lluna i possiblement a Mart. I observant la política del diner en tots els estats, l’ajuda a les persones necessitades no té importància i si s’ofeguen en alta mar en la seva recerca d’una vida més digna, menys problemes de govern. Verdaderament, la política actual és la responsable de la gran pobresa i misèria que impera. L’orgull personal dels caps d’estat de les grans potències i també de les no tan grans és responsable d’una convivència que navega a la deriva amb risc d’enfonsar-se. L’amenaça de la fi del món en mans de la política global.

ESQUERRES I DRETES DESEQUILIBRIS DE LA HISTÒRIA

 

Una fotografia de la imatge històrica de la humanitat ens posaria davant dels ulls el perquè la convivència està plena de contradiccions i desequilibris. No és necessari viatjar al passat, el present és prou eloqüent. Com tampoc cal viatjar massa, casa nostra és síntesi de la globalitat. Les diferències no dialoguen, tot el contrari, contradiuen. No són convergents, són divergents. La política mundial, dictatorial o democràtica, respira més odi que solidaritat. La mort actua d’argument d’estabilitat política, la mort física i la mort política. La pau, on no hi ha guerra, no significa unitat, tot el contrari, separació. La presència dels partits polítics no compleix la norma de les diferències en llibertat, més aviat en llibertinatge que és una manipulació de les  diferències. La política actual a Catalunya ho testifica amb prou força. L’esquerra i la dreta hi són representades, interpretant la independència per la dreta i per l’esquerra. Les relacions entre dretes i esquerres independentistes es mouen en el desequilibri del poder, les dretes i esquerres contra la independència neguen drets. Concepcions enfrontades en la interpretació de la llibertat. Es nega fins i tot la llibertat de ser i arribats a aquest extrem impera l’odi i la guerra bruta. La guerra entre partits polítics, que s’autoanomenen catalans, perquè actuen a Catalunya, demostra que la democràcia és, en realitat, una dictadura i la se va política només té un objectiu, el poder emparant-se en paraules que intenten palesar servei. I si eixamplem l’espai d’actuació, la guerra encara és més oberta perquè les acusacions contra els partits independentistes els menen a la mort política. Matar políticament  ha esdevingut a l’Estat Espanyol un esport nacional. Una vergonya democràtica. Però la guerra també es valida entre partits de dretes i esquerres, dits espanyols. I el que encara és més greu, entre els dos que es reparteixen el poder. L’Estat Espanyol responsable dels desequilibris que pateix Espanya. Singular manera de defensar-la. I aquesta guerra denuncia una greu anomalia, uns i altres es recolzen en la Constitució. I tots obliden els principis de la filosofia política de la Constitució expressada en el Preàmbul. L’ únic article que saben de memòria és el 155 i encara manipulat, perquè incompleixen els articles que avalen la implantació. Les paraules llibertat, veritat, llei, democràcia, drets, globalitat, benestar, economia, cultura, queden sense sentit i no parlem de la paraula religió, perquè no existeix. Soc conscient de la duresa de la meva afirmació, però he assolit el dret d’afirmar-la, estudiant la Constitució basant-me en el sentit de les paraules. Els desequilibris de convivència a Espanya només desapareixeran quan els pobles que la configuren siguin lliures en democràcia que vol dir, independents en el ser i germans en la unitat.

POESIA I ESPORT EN LA MÍSTICA DE L’EXISTÈNCIA

 

Viure és la veritat en el temps i en l’espai d’una relació de l’ésser humà en la immensitat del cosmos. La vida esdevé un moviment condicionat per l’entorn en un temps determinat amb el desig d’un futur que el transcendeix. La transcendència en l’ésser humà es fa palesa en el desig. I el desig evidencia la presència d’un horitzó que enlluerna i fa diana en la ment. Crea una realitat que es vol palpar perquè il·lusiona però que no es toca però impacta. És una sensació que neix de l’entorn material que es vol veritat però no és temps sinó futur. Un futur difícil d’entendre i, a la vegada, alena esperances. Un alè que actua, marca i defineix la vida de les persones. Una sensació intocable que condiciona el programa existencial dels humans. La persona es mou en un ambient aliè però que embolcalla i orienta l’existència desprès del temps. Una continuïtat de la vida en la que el millorar és alenat pel ser total perfecte. Moure’s en aquesta sensació és la  mística. I la poesia i l’esport, quina funció hi juguen? La poesia és mística de la paraula i l’esport ho és del moviment. Paraula i moviment són els creadors de l’art humà del pensament i de l’art humà del cos. Pensament i cos gaudeixen del protagonisme necessari indispensable per crear l’art de la vida. La imatge artística de l’ésser humà necessita l’esperit i la matèria per crear l’escultura de la persona. Com més perfecta sigui la imatge de l’escultura més lluminós serà el parc escultural de la humanitat, un parc escultural amb escultures vives que parlen i es mouen. Quan la paraula és creativa, el moviment modelat pel sentiment esdevé escultor de la persona que parla i agermanats, paraula i moviment creen la imatge transcendent del ser humà.

En la humanitat una rebel·lió femenina hi aporta la urgència creativa humana indispensable i la paraula i el moviment de les dones hi aporten la mística que l’escultura de la humanitat reclamava per la seva perfecció natural de projecció transcendent vers la perfecció total en la divinitat. En aquesta creativitat hi juguen un protagonisme indispensable les diferències en la vivència dels sentiments i moviments humans entre els homes i les dones, diferències que no exclouen sinó que agermanen perquè la imatge de la humanitat sigui globalment perfecta. La poesia i l’esport són valors de la llibertat convergents en la convivència que reclamen col·laboració en igualtat de drets en la diferència de capacitats creatives, diferències que no defineixen superioritats sinó agermanament en la igualtat de ser. Paraula i moviment que es diferencien en la forma però no en la qualitat creativa que defineix la solidaritat necessària de la diferència mare i pare. La veritat de la dona la defineix capacitat de ser mare, com la de l’home, la de ser pare. I aquesta diferència és bàsica des del naixement fins a la mort de cada persona. La mancança d’aquesta definició en l’exercici de la llibertat, la defineix la pobra creativitat poètica i artística de la paraula i moviment de l’home i de la dona. La imatge actual de la humanitat.

FEMINISME I MASCLISME SÓN L’HUMANISME.

 

L’humanisme és un concepte transcendent que evoluciona al compàs de les relacions dona home. Si la nostra filosofia es fonamenta en el concepte que la dona i l’home són imatge del seu Creador lògicament hem de concloure que la llei que regula les seves relacions és l’amor. La idea que en tinguem d’aquesta paraula desembocarà en la realitat de la convivència, regulada per la pau o per la guerra. Dissortadament la història de la humanitat ens diu que la guerra és norma. Una contradicció amb el programa de la naturalesa. Contradicció deshumanitzadora que porta a rebel·lar-se contra el seu Creador. No accepta l’existència de Déu com tampoc el mestratge de la natura. I milions d’anys d’història no han portat a un consens intel·ligent de convivència i racionalitat. L’humanisme ha estat manipulat, continuant manipulant-se al segle XXI. I en aquest procés de destrucció també patia les seves manipulacions la llei fonamental de l’amor. Sense l’ordre de la llei bàsica i sense l’acceptació d’un poder superior regulador de l’humanisme, la humanitat deambula òrfena. La imatge de l’ésser humà, dona i home, conté el missatge de la naturalesa de com ha de desenvolupar-se la seva història. Les diferències constitutives de la dona i del home són diferències de diàleg i d’unitat en les seves accions que òbviament tenen la seva especificitat femenina o masculina, especificitats indispensables per la qualitat de les relacions definidores de la història humana en la terra. Les diferències físiques són raó d’entesa en la convivència de parella en la família i en la societat, i les diferències psicològiques hi aporten a la unitat el desig de l’abraçada que la referma i consolida. I la pau de la humanitat es consolida amb la pau de les parelles, responsables de la seva continuïtat i permanència. En aquesta doctrina com s’ha d’entendre la llibertat de la dona i la llibertat de l’home? Són compatibles, com es conjuguen les diferències perquè hi són? En el desenvolupament de la unió, dos conceptes són protagonistes, maternitat i paternitat. Són protagonistes, necessaris i fonamentals. La intel·ligència i la racionalitat tenen la paraula sempre que imperi la solidaritat. Un nou element interfereix, la dona i l’home també són passió, la passió és sentiment, la idea pensament. Com es comporten en les relacions humanes el sentiment i el pensament? En aquest punt és molt important el nivell cultural i la saviesa en la manera de regular la vida i la unió amb el sentiment i el pensament. La manipulació de la passió i la idea porten als egoismes, responsables dels desordres i desequilibris  de la humanitat. El problema de la convivència només té una garantia, l’amor perquè és solidari, comprensiu, sacrificat i constant. Sense amor no hi ha humanisme i si falta humanisme ni el feminisme, ni el masclisme són definició de la dona i de l’home. Ser de veritat dona i home és imprescindible per un humanisme base de la convivència en pau.

LA CONVIVÈNCIA, GARANTIA DE LA LLIBERTAT

 

La covid-19 ha recordat a la humanitat que les relacions amb la natura defineixen el compliment de la llei fonamental. La natura no és lliure però compleix el seu programa. L’ésser humà és lliure i pot manipular els programes, el seu i el de la natura. La natura pot afectar el desenvolupament de la convivència humana. Però el culpable d’aquesta afectació és l’ésser humà manipulador. El procés de la natura és matemàtic. Vulnerar el seu programa significa variar el programa, variació que la intel·ligència humana no pot controlar per egoisme, produint riquesa pels manipuladors i pobresa per la majoria. La pandèmia obliga a la intel·ligència humana a trobar com pot retornar a les relacions normals amb la natura recuperant la salut i evitant la malaltia dels  no afectats. La natura no s’hi oposa, col·labora. Compleix sempre la llei del seu Creador. Estima també en les tempestes. Són missatges que els humans egoistes no volen entendre, ni escoltar, només donen la culpa al Creador negant la seva existència. Els humans, que valoren la transcendència i pensen i parlen, reben un tractament despectiu d’ignorants. La natura no oblida que els humans són germans i defensa els maltractats, il·luminant la paraula que demostra l’estudi de les raons desestabilitzadores del programa de la terra. Quan admiro els paisatges, per exemple del meu Vallés Oriental, el pensament em porta a contemplar la imatge de les muntanyes, valls, rius i fonts en una unitat, verdadera obra d’art que il·lumina la mirada i omple el cor de satisfacció. I penso, perquè amb les seves diferències els humans no donem una imatge de llibertat que il·lumina el pensament i omple el cor d’amor? La  bellesa del vol dels ocells i les seves melodies en els arbres no són una invitació a fer viure felicitat en l’espai que t’ha tocat viure? La natura és un llibre que pot ser  un poemari, una partitura musical i una obra d’art amb un missatge que convida als humans a esdevenir la imatge mística de la transcendència. I dissortadament no el  llegim aquest llibre, no escoltem la veu de la natura, no gaudim de les seves obres d’art i la ignorància de la filosofia del cosmos es converteix en ignorància de la convivència humana. Ignorem la llibertat que és la professora de la formació dels pobles i de la seva convivència. No entenen que significa la llibertat com a garantia de pau.

Sr. PEDRO SÁNCHEZ, QUINA CREDIBILITAT MEREIX EL PSOE?

 

El Partit Socialista Obrer Espanyol va ser fundat l’any 1879, 38 anys abans que la Rússia Comunista, per un grup de treballadors i d’intel·lectuals seguint a Pablo Iglesias Possé. L’any 1888 se celebrà el Primer Congrés a Barcelona en el que el fundador va pronunciar aquestes paraules: “La actitud del Partido Socialista Obrero Espanyol con los burgueses, llámense como se llamen, no puede ni debe ser conciliadora ni benévola, sinó de guerra constante y dura”. L’any 1917 amb la victòria del Comunisme el PSOE s’hi ha adherir amb variacions d’entesa durant els anys en els que el Comunisme suavitzava els seus posicionaments, però el PSOE sempre va estar al constat de la rebel·lió comunista, també quan se’n va diferenciar i allunyar de ser comunista, només socialista. Què li diria Pablo Iglesias Possé al màxim representant del PSOE votant a la Unió Europea al costat dels partits de dretes contra els independentistes catalans? Que li diria a Pedro Sánchez recolzant la presidència de Mariano Rajoy? Que li diria amb ocasió dels desacords amb els partits que l’han votat? No dubto que Pablo Iglesias en l’actualitat es declarés demòcrata. La democràcia no és propietat de cap partit, és garantia de les persones. Una pregunta, continua el PSOE la seva guerra “constante y dura” defensant els obrers? Uns dirigents  socialistes que s’han convertit en milionaris amb la política no treballen dur a favor de l’obrer, del treballador sense recursos que era l’objectiu del fundador. El PSOE el van fundar obrers i treballadors de la cultura. El PSOE del segle XXI continua amb els mateixos objectius? Al segle XXI la guerra contra els burgesos no tindria sentit, però que té sentit la situació en que es troba actualment a Espanya la classe obrera. Tal vegada em pot contestar el Sr. Pedro Sánchez que ell no és responsable de la pobresa de la nació espanyola? No l’avergonyeix al President socialista que l’Estat continui cobrant impostos de la nòmina dels jubilats? No he escoltat mai cap proposta del PSOE sobre aquest tema. I una altra pregunta: No és el President de l’Estat el màxim responsable del benestar de tots els espanyols? Si ho és, perquè no actua? I si no ho és, em pot explicar què significa ser cap del govern? No entenc que un jutge tingui més poder, tot i la independència judicial. Un jutge és persona i com persona també pot equivocar-se en l’exercici de la seva llibertat. Em dirà que la llei és llei. Aleshores perquè es necessiten advocats? Per què és interpretativa. Sr. Pedro Sànchez, he llegit el començament de la història del PSOE i sincerament no entenc el PSOE del segle XXI. Jo diria que m’he l’han canviat. El seu progressisme ha canviat de ruta.

FEMINISME I MASCLISME IGUAL A HUMANISME

 

Les diferències no són raó d’enfrontaments enemics sinó d’enfrontaments intel·ligents i racionals de diàleg. La igualtat de feminisme i masclisme suma quan la convivència és creativa i en pau. Els problemes del feminisme i del masclisme per assolir l’objectiu tenen recorreguts diferents com mostren les operacions matemàtiques de sumar, restar, multiplicar i dividir en el marc del desenvolupament científic. Tenir diferències en un projecte no vol dir anar contra sinó trobar el camí correcte que porta a l’objectiu, que en la història humana és una convivència en pau. I el gran problema de la humanitat amb milers anys de recerca no ha trobat la solució per la manipulació del significat en la història del sentit del feminisme i el masclisme. No acceptar la superioritat de l’altre en el plantejament d’objectius és la negativa a compartir i el fracàs de la  convivència. En una paraula, el problema rau en l’exercici de la llibertat manipulant la veritat de l’altre. La dona i l’home en la seva constitució física tenen l’explicació de quin és el seu paper fonamental en la convivència humana: la continuïtat de l’espècie humana. I en el desenvolupament d’aquest objectiu les diferències hi convergeixen. La fecundació és unitat necessària però de la maduració del procés fins al naixement del nou ésser humà en té cura la dona. Procés que continua desprès del naixement amb l’educació física i psíquica amb deures de la mare i del pare, deures en la diferència que són indispensables pel desenvolupament de la història. I és en el procés històric on la manipulació de les diferències produeix resultats no desitjables per negatius. S’ha apartat la mare, la dona. I el fracàs és tan evident que ha esclatat la revolució feminista. Algú ha afirmat que aquesta rebel·lió és un dels èxits més importants del procés humà de convivència. Personalment penso que la influència de la dona ha estat positiva en els moments difícils que amenaçaven la desaparició de la humanitat destruint pobles. Aquesta realitat no significa que comportaments  de dones  no hagin manipulat mai la llibertat. Són éssers humans. Però en la manipulació masclista de la dona es dona l’efecte que la dona manipulada ha correspost manipulant l’home manipulador. És un efecte produït manta vegades en les altes esferes del poder. Personalment penso en el drets de les dones al mateix nivell que els dels homes però respectant les diferències. Per exemple, la dona té el mateix dret que un home als espais de poder. Un parlament ha d’estar constituït per homes i dones amb el barem de la qualitat política més que per la diferència de gènere. Si la votació popular dona preferència a la dona s’ha de respectar. Les relacions de les diferències de gènere han de ser valorades pels fruits. Una veritat, segons el meu entendre, ha de donar pas tant a la maternitat, com a la paternitat. Si hi ha paritat, perfecte però prefereixo la paritat en els resultats del desenvolupament dels treballs i dels càrrecs. Un fet és imprescindible, l’expulsió de les manipulacions. La maternitat i la paternitat són fonamentals en una filosofia política. La convivència hi guanyarà. Feminisme més masclisme igual a humanisme.

UN JUDICI QUE NO EL VEIG CONSTITUCIONAL

 

Llegint la premsa m’he entretingut a llegir una notícia que m’ha fet reflexionar: judici per usurpació i desobediència a l’autoritat. El primer que he fet és consultar la Constitució i llegir els tres articles següents:

Article 9,2: “Correspon als poders públics el promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social.”

Article 10,2: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels drets humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.”

Article 14: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altre condició o circumstància personal o social”.

A continuació he anat a la Declaració Universal dels Drets Humans. En el preàmbul s’hi llegeix una raó del perquè de la Declaració. Diu: “Considerant que és essencial que els drets humans siguin protegits per un règim de dret per tal que les persones no es vegin forçades, com últim recurs, a la rebel·lió contra la tirania i l’opressió...

Article 30: “Res d’aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i les llibertats que s’hi enuncien.”

Considero que cap d’aquests articles s’ha tingut en consideració, que es devia, per la qualitat cultural i coneixement legals dels acusats. L’article 9 és prou clar i el 30 de la Declaració Universal dels Drets Humans, també. Les persones, que actuaven de conselleres pels seus coneixements i la seva saviesa són:

Marta Alsina, advocada.

Marc Marsal, professor de dret administratiu

Josep Pagès, professor de dret constitucional

Jordi Matas, catedràtic de ciència política

Tània Verge, professora de ciència política.

Penso que la Constitució és prou clara. No s’ha respectat ni els drets personals, ni els drets socials. Em pregunto, perquè serveix la Constitució i perquè les signatures internacionals? Una reflexió, la signatura de la Declaració Universal dels Drets Humans segons la Constitució la va signar Espanya, no l’Estat. I em pregunto, s’ha respectat Espanya acusant ciutadans?

PERSECUCIÓ DE LES DIFERÈNCIES, PREVARICACIÓ DE LA LLEI NATURAL

 

La pau i el benestar de la convivència humana es fonamenta en l’exercici de la llibertat en el consens de la paraula. El missatge creatiu de la naturalesa es llegeix en  l’estructura de l’ésser humà, microcosmos, exemple de com han d’actuar les diferències en el cosmos, en el planeta i en la humanitat. La salut dels membres i òrgans del cos humà base indispensable d’una vida digna sense oblidar que la persona és físic i psíquic amb les corresponents capacitats d’esperit. I l’ésser humà és una de les diferències del cosmos. La salut de la imatge de la humanitat és indispensable perquè les relacions còsmiques no perdin el ritme dels seus moviments. La humanitat és la diferència amb capacitat desestabilitzadora. El canvi climàtic, que afecta la salut actual de la humanitat, n’és una proba amb l’aparició de la covid-19. Encara que sembli una contradicció és el progrés el responsable amb la manipulació que es fa dels avenços científics com a conseqüència de les negligències en els temes culturals. Un avenç científic que degrada la imatge de la humanitat no s’ha de desestimar, tot el contrari, cal estudiar el perquè de la seva característica negativa. Un exemple, el transport aeri, marítim i per carretera és un responsable de la degradació del canvi climàtic i la ciència ho ha denunciat. Per què no s’ha treballat l’alternativa positiva perquè el transport fos de veritat una avenç positiu? Senzillament per interessos econòmics egoistes del gran capital. I no cal anar massa lluny perquè la cultura és el factor mes oblidat pels poders polítics i econòmics. El resultat d’aquest comportament polític i econòmic és la mort cada trenta segons d’un nou nat, els milers de morts de les guerres que superen les de les pandèmies, la gent ofegada al Mediterrani perquè se’ls hi nega l’assistència deguda dels drets humans. I quan la covid-19 amenaça al món suposadament civilitzat la hipocresia s’omple la boca d’interès per la salut amb una cursa de vacunes que personalment no em mereix credibilitat per la manera com han esdevingut un negoci de multinacionals i una guerra més aviat bruta entre les grans potències. La fabricació i negoci de les armes continua sent l’argument de l’estabilitat de la hipocresia política que causa més morts que la pandèmia de la covid-19. La prevaricació de la llei natural ha esdevingut norma i la dignitat de les personers el punt de mira de les bales de l’odi. Quan un militar afirma que s’haurien d’afusellar vint-i-cinc milions d’espanyols el govern mira cap a una altra banda i quan un català treballa per la independència del seu poble per assolir un món millor se’l condemna a anys de presó en contra de les lleis de la Unió Europea. La llibertat no és un dret legal, és un dret natural, i no complir-lo també és prevaricació.