LA CIÈNCIA I LA MEDECINA NO SÓN DÉUS

 El Sr. Josep Gifreu, periodista i assagista acabava el seu article NADAL DE DOL I D’ESPERANÇA en el PuntAvui del 25 de desembre de 2020 amb aquestes paraules  “Desprès de tantes pregàries als déus de les grans religions, haurem de fer un acte d’humilitat i posar la nostra esperança en uns déus menors: es diuen ciència i medecina”. No és cap secret que la humanitat sempre ha confiat en la presència d’éssers superiors com ho palesa la mitologia i en els nostres dies l’egoisme salvador dels poders polític, econòmic i en certa manera també religiós. He llegit amb molta  atenció l’article del Sr. Gifreu perquè és base intel·ligent de diàleg. Les grans religions a que es refereix són una realitat històrica i les tres més importants són monoteistes, creuen en un sol déu. La meva fe em fa cristià perquè no he descobert cap altra model de convivència com la que es base en la llei de l’amor de l’evangeli. És el resultat de la meva veritat. I aquesta veritat no nega “la ciència i la medecina”. L’articulista reconeix les limitacions de la ciència i de la medecina, limitacions que em porten a pensar en la grandesa de l’ésser humà que amb la seva intel·ligència és el creador de la ciència. Indirectament en l’article de referència hi descobreixo el protagonisme que hi tenen els humans en la solució dels seus problemes de convivència, com els causats per la covid-19. No pretenc donar lliçons a ningú però des de la meva fe reflexiono la vàlua de la llibertat que defineix quin ha der ser el comportament humà davant bels problemes, perquè la llibertat és la defensa del dret a equivocar-se i per mitjà del diàleg intel·ligent arribar a la veritat. I aquest exercici porta a la conclusió de   possibilitat de ser la ciència un déu menor. Aquesta reflexió em porta a pensar el gran respecte que palesa el Déu únic i creador del cosmos als éssers humans, que són transcendents perquè el seu destí és una altra vida eterna en i amb Déu. En el fons la covid-19 és resultat d’un error dels humans en les seves relacions amb la natura. I des de la llibertat cal reflexionar el perquè i el com de l’error per trobar la solució. Per fer-ho, l’ésser humà està dotat d’intel·ligència i racionalitat amb la col·laboració de les passions, que són camins de coneixement. Pensament i sentiment són  poders de futur de la humanitat. Nadal de dol, el del 2020, sí, però també d’esperança de pau en la convivència.

NO PARLEM CONTRA, DIALOGUEM AMB LA COVID-19

La natura, semblant a un ésser humà, disposa de sistemes defensius quan se sent atacada. L’ésser humà és el més perillós a l’oblidar que la natura és una germana de la humanitat imprescindible en el seu desenvolupament. I el perill es fa present quan l’ésser humà no té cura dels elements naturals. L’ésser humà des dels primers dies de la seva presència en el planeta terra va rebre l’encàrrec de tenir-ne cura perquè els elements naturals havien d’estar al servei intel·ligent i racional de la convivència. La falta d’intel·ligència i racionalitat del comportament humà en el tracte amb la terra, l’aigua, l’aire, la fauna, la flora i els recursos de progrés provoca un greu desequilibri que allibera microorganismes perillosos per la salut. Podem afirma que és l’autodefensa de la natura. Es trenquen les bones relacions humanitat-natura. I la responsabilitat és dels humans. Le defensa humana és imprescindible per a la seva salut en mans de la salut pública assessorada per les ciències mèdiques. Però del risc, només la ciència té capacitat de control? La natura no és lliure en les seves accions, però els humans sí, ho són. Dissortadament, respostes naturals han estat provocades pers accions lliures humanes. No oblidem que la llibertat pot actuar erròniament contra la natura esdevenint responsable de les accions negatives. L’activitat dels virus n’és la resposta que fa molts anys que actua contaminant l’ambient. I la humanitat fa massa anys que prefereix l’energia que contamina però dona rèdits milionaris. El progrés no ha estat, ni està al servei de tota la humanitat. És veritat que la ciència ha generat  benestar, però aquest benestar només ha resolt la qualitat de vida d’una minoria. I els bens naturals, base de la riquesa, han d’estar al servei de tots. No soc enemic del progrés, soc contrari a la seva manipulació. En que es base la suposada pau  mundial? En el poder de les armes. Una bomba contamina; el planeta encara pateix la contaminació de les bombes atòmiques i alguns governs en disposen per salvaguardar el seu poder. El transport causa una enorme contaminació. Les fonts d’energia han estat i encara són les principals fonts d’energia dels cotxes, vaixells i avions. Fa molts anys que la política i l’economia en són conscients? Perquè no s’han estudiat noves fonts que no contaminin? No s’ha dialogat com cal amb la natura i a l’hora del perill se la culpa com a únic responsable, quan el principal son i han estat la política, l’economia i també la religió per no defensar la ciutadania. Dissortadament la capacitat de diàleg amb la natura per part dels agents humans amb responsabilitat és feble per no dir , nul·la quan l’única que empren porta a una major pobresa i un risc més alt d’eliminació de la humanitat. Les vacunes salvaran  la humanitat i reobriran el diàleg amb la natura? Amb la filosofia actual del poder polític i econòmic no, tot el contrari. Només amb persones veritablement humanes en el poder es pot intuir esperances d’una humanitat nova. La continuïtat, sense reformes fonamentals en el respecte a la dignitat de les persones, no gaudirà de cap mena de possibilitat. Si el diàleg natura-humanitat no porta a una vida digna en que la cultura i les riqueses estiguin al servei sense excepcions de tots els humans, la germanor natura-humanitat no tindrà capacitat de diàleg i sense diàleg no hi haurà solució possible. I aquest diàleg sense fe en el Creador, Déu, des de la meva filosofia, no serà possible.

LA MEVA FE EN DÉU EM FA SER INDEPENDENTISTA

 

La independència dels pobles es fonamenta en la llibertat, qualitat essencial en el ser humà. La llibertat és la dignitat amb totes les seves conseqüències com poden ser també els errors. Sense els risc d’equivocar-se els humans no serien lliures, en una paraula no existirien. Les relacions humanes sense la llibertat serien impossibles. I la política, la religió, l’economia, la cultura, el civisme tenen per moderador la llibertat. Un dels enemics més perillós de les relacions humanes es manifesta en la política mitjançant les seves lleis. Les lleis que interfereixen els actes humans impedint la seva veritat són culpables de l’odi generador, a la curta o a la llarga, d’accions criminals. En l’actualitat en el món no hi ha pobles lliures, l’esclavatge és el resultat de models polítics irrespectuosos amb la dignitat de les persones. Vivim sota la pressió d’un exercici de benestar dominat per un poder usurpador d’una autoritat que no té perquè no li correspon. I dissortadament la criminalitat està al servei subtilment desenvolupat al llarg de la història. L’ambient d’impotència creat per la invasió generalitzada de la covid-19 és una demostració de la irracionalitat exercida des dels poders responsables de la convivència en pau, no assolida malgrat les aparences tampoc en el segle XXI. La humanitat no viu en pau, viu en  la guerra inhumana de condemnar a la misèria a la majoria per facilitar l’opulència a una minoria. I és aquí on la meva llibertat recolzada  en la fe en Déu hem diu que he de lluitar per la independència de les persones i dels seus pobles. La força me la donen els deu manaments de la llei de Déu, les  benaurances del sermó de la muntanya i Jesucrist, clavat en la creu, quan exclama, Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan. No s’estima a Déu, ni a les persones, el primer i segon  manament de la llei reguladora de la humanitat. I és precisament l’absència de Déu en el pensament polític i econòmic de les relacions humanes la causa de les injustícies que pateix la humanitat, guerres al servei d’autoritats que es creuen déus, morts d’innocents per culpa de poders que es creuen totpoderosos, morts sentenciades per tribunals injustos, morts per manca d’aliments arrabassats per satisfer egoismes de poder, morts per actes criminals per simular justícia. En el món no regna la pau. Un panorama que el benestar d’uns pocs no pot desmentir i la política  n’és culpable per acció o per omissió. La solució al greu problema de la humanitat ens la dona el reconeixement que som fills de Déu, i d’aquesta veritat en reneguem perquè no ens sentim  germans. Per què la nostra llei no és l’amor, amor que es manipula egoísticament. Perquè vull estimar a la humanitat defenso la llibertat de les persones i dels seus pobles. El poble és el model de convivència que facilita el compliment de la llei de l’amor i sense Déu no és possible.

LA INDIGNITAT DESAUTORITZA LES PERSONES AMB AUTORITAT

 

La defensa de les institucions de l’estat no garanteix la de les persones que regenten les institucions. Un cap de govern indigne ha de ser destituït perquè no és garantia d’una gestió correcta i justa. No nego la seva intel·ligència però el seu egoisme el menarà a satisfer els seus capricis malgrat perjudiqui els ciutadans. I quan la realitat esdevingui acusació el rei culpable per salvar la monarquia ha de ser destituït, jutjat i sancionat. No deixa de ser un ciutadà en igualtat de drets i deures. Argumentar que la monarquia no ho permet és obrir el camí a un campi qui pugui i anar contra la raó bàsica de la convivència que no és altra que la veu digna del poble. Desitjar salvar a les persones és lloable i un deure de les autoritats, però la salvació no és possible sense penediment i penitència pel mal fet, i enriquir-se burlant les institucions no és només un mal sinó una renúncia desmesurada a la dignitat humana. I la dignitat és la condició indispensable per les relacions de con vivència. I governar és una relació. La base de la convivència són les persones i les diferències són una exigència d’organització per garantir l’exercici de tots els drets físics, psíquics, morals, socials i civils. I una persona que ha tingut més cura de la seva riquesa per damunt dels respecte a les persones no mereix distincions honorífiques, representades pel poder polític, religiós, econòmic i cultural. Dissortadament el rei emèrit amb la seva conducta s’ha fet mereixedor de sancions judicials perquè de persona a persona tots som iguals. I manipular les paraules com fa en aquest tema el govern de l’estat no defensa les institucions perquè fa pensar que està d’acord amb la seva indignitat com a persona. I una persona, que les seves obres la fan indigna, no té dret a honors polítics. Dissortadament l’historial dels Borbons en la política espanyola no és mereix figurar en quadres d’honor. Abans de continuar he consultat la Constitució sobre la raó de ser del rei, que me l’expliquen els articles 56, 64, 65 i 99 i francament no entenc res sobre la seva llibertat i autoritat. En el paràgraf 2 de l’article 64 s’hi llegeix: ”Dels actes del Rei seran responsables les persones que els referendin”. Francament no entenc els seus drets a la llibertat, a l’exercici de la seva autoritat i com pot ser cap d’estat si les seves accions polítiques  han de ser aprovades pel govern. Em pregunto, les accions que no tenen relació política, com la caça, per exemple, també han der ser referendades? La meva ment m’ha preguntat si la seva autoritat depèn de l’aprovació del govern, la inviolabilitat no la pot rebre de persones que no són inviolables. Em podeu explicar quin és el perquè d’una monarquia parlamentària? Per que dedueixo que el rei quan actua ho pot fer de dues maneres, com persona política i com persona civil lliure. En aquesta segona condició amb la llei a la mà no pot ser inviolable. Aleshores, la responsabilitat qui l’ha de judicà?. He arribat a la conclusió que el rei emèrit tenia dues formes de fer, com polític i com civil. Com civil té el mateixos drets de tots els ciutadans. Per què la justícia no ho reconeix? El tema és molt espinós i dissortadament humanament molt feble.

MISSATGE DE LA FESTA DE LA IMMACULADA CONCEPCIÓ

 

La lectura de la Bíblia m’ha portat a una filosofia de la història sobre el protagonisme de la humanitat en la programació de la convivència com a procés de futur. En l’inici del procés la dona hi juga un paper tant o més protagonista que l’home i en el final del procés el protagonisme de la dona és total col·laborant amb la paternitat de Déu. La història humana en el seu procés té un objectiu en el que la maternitat i la humanitat humanes han  de ser protagonistes en bona germanor. I la història ens ensenya que aquest protagonisme l’home se l’ha fet seu totalment desvirtuant un camí transcendent convertint-lo en pur materialisme. I les conseqüències han estat fatals amb la dissort que massa dones han copiat la mentalitat dels homes. Però aquest desviament tinc la impressió que vol tornar als objectius de sortida. La Bíblia ens parla de la incidència del paper de la dona  en la configuració històrica de la humanitat. I francament, bàsicament és un paper de salvadora. És cert que el primer exercici culpable cau sobre la dona. La famosa poma. La dona amb la poma a la mà va fer que l’home s’adonés de la veritat de l’arbre del bé i del mal perquè aquest arbre era la humanitat expressada per Adan i Eva en els inicis de la història. I la poma en mans dels dos protagonistes fou un desafiament a Déu, creient-se que ell i ella també ho eren. En realitat el fet de la dona fou un descobriment del significat de l’amor humà, transcendent, sí, però no diví. La història ens confirma que fou l’home, qui més es divinitzà, amb  l’efecte de menjar el fruit prohibit, que no era altre que el voler ser déu. I les conseqüències no es feren esperar. Però, Déu, amb amor de pare i mare de la humanitat, ens diu la Bíblia, anuncià que una altra dona retornaria a la humanitat al verdader jardí celestial. I aquesta dona, és la Verge Maria, la Immaculada Concepció, mare de Déu. I aquest nou procés salvador té un Pare, que és Déu, i una mare, que és humana. La paternitat i la maternitat els verdaders realitzadors de la història de la salvació. La lliçó no és altra, que la verdadera història de la humanitat depèn de si les relacions dona-home són demostratives d’un exercici en l’amor, de la maternitat i la paternitat. La història no té sentit sense la unitat creativa dona-home en la continuïtat. Déu pare, amb el seu fill redemptor, ha enviat un missatge de com han d’actuar l’home i la dona per assolir el jardí celestial. La dona no pot estar en segon terme i la Bíblia ens demostra com en la salvació del poble d’Israel, símbol de la humanitat, la dona sempre fou redemptora. I aquesta condició s’ha fet palesa al llarg de la història de la humanitat.

EL CULPABLE ÉS LA PERSONA NO EL CÀRREC

 

La paraula és imatge de la persona, definidora de la seva dignitat. Malauradament es dona més importància a les circumstàncies que a la realitat. Ser rei, papa, ministre, polític, sacerdot, artista, científic, treballador, pagès, i la llista continua, són circumstàncies de la imatge fent-la més agradable o menyspreable a la vista. I dissortadament aquestes circumstàncies s’apropien de la veritat. La dignitat és una realitat només personal i sense aquesta dignitat totes les altres circumstàncies no tenen cap valor. La dignitat és la condició exigible per desenvolupar els procés vital de l’ésser humà. Sense dignitat, ser president del govern és una befa a la història i a la humanitat i l’origen de les injustícies. El problema rau en la definició de què és dignitat. La resposta ens la dona la llibertat i la seva intel·ligència. La dignitat no es perd per l’error, equivocar-se és un dret, sinó en no esmenar l’error quan ens n’adonem o ens en fan adonar. Fonamental per l’exercici de la llibertat és la cultura. Però, que és la cultura? No és tenir molts coneixements sinó saber convertir-los en la nostra veritat. L’etimologia de la paraula cultura ens diu que procedeix d’una paraula llatina que significa conreu. Conrear els nostres coneixements és el procés de la personal veritat digna. En aquest punt cal tenir present que la cultura pot estar al servei del be i del mal. Un criminal intel·ligent reflexiona com cometre el seu crim. La cultura és segura quan ultra ser intel·ligent és justa. Una persona no és culpable quan cau en l’error sinó quan no l’esmena. La política difícilment esmena les seves errades perquè la llei és llibertat, quan la llei ha d’estar al servei de la llibertat. Aquesta filosofia ens alliçona a l’hora d’interpretar manifestacions d’institucions de poder. Amb la llei a la mà, els militars que s’han declarat partidaris d’afusellar vint-i-cinc milions d’espanyols haurien de complir condemna com la imposada a rapers, com Valtonic, sentenciat per les paraules de les seves cançons que no són culpables de criminalitat com les dels ex-militars jubilats. El fet que no tinguin responsabilitat militar no justifica les seves paraules criminals i per tant se’ls hauria d’aplicar la justícia amb el mateix patró que als rapers. Aquest afirmació es fonamenta en els articles que defineixen la filosofia de la democràcia abans de posar l’atenció en els articles sancionadors, que tenen valor només quan s’incompleixen els definidors. I les autoritats, tan les polítiques, com les judicials, només s’han recolzat en els articles sancionadors. És el motiu perquè desconfio de la política i justícia espanyoles amb l’altra raó d’incompliment de les lleis europees.

AFUSSELAR 25.000.000 NO ÉS IL·LEGAL..

 La democràcia espanyola com ha actuat davant la manifestació criminal d’un grup de militars jubilats? No l’entenc aquesta democràcia. Tampoc entenc el funcionament de la separació de poders. El President de l’estat no és el màxim responsable? No té poder sobre la Justícia? Aleshores perquè els partits escullen els jutges dels tribunals? És inconcebible que en una democràcia existeixin jutges amb sentit de partit. On rau la  independència. Cada dia tinc més clar, que la política amb les seves institucions es mou al dictat d’un poder suposadament superior, quan hauria de ser un servei, el gran capital. Els vint-i-cinc milions de ciutadans que vol afusellar aquest manifest són persones d’esquerres i algunes de dretes que primer son demòcrates i, algunes independentistes. Són persones que pensen i que compleixen amb la dignitat del seu pensament lliure, no la dignitat d’unes medalles. Ser oficial de l’exèrcit no fa digna a una persona, exigeix que ho sigui. I el desig formulat no és signe de dignitat. Penso honestament que els polítics, els legalistes, els militars i les forces d’ordre públic en el seu servei a la convivència humana haurien d’estudiar per què un criminal ho és i per què ho ha escollit i quin ha estat el seu procés. Dissortadament la criminalitat és el resultat d’una política social de la que la societat amb mils de mils d’anys d’existència encara no ha après a solucionar aquesta gravíssim delicte. No serà per què se’n senten culpables?  Existeix una tesi de com i perquè existeixen criminals? No em serveix la resposta perquè hi han nascut. Tota persona neix digna. Indigna la fa una cultura  manipulada, és la cultura que conrea l’art de fer mal. És obvi que és un acte de llibertat intel·ligent però fonamentada en l’odi. I l’odi és el resultat de la injustícia. I la imatge de la justícia al segle XXI encara espera els artistes que la poden crear. Per què fer justícia ha der ser un art i si no ho és no és justícia. Una justícia que no és creativa, que no és ni artística, ni poètica, és un insult a la humanitat. Una realitat de la justícia espanyola esdevé acusació. S’ha condemnat a presó joves cantors per expressions menys greus i els militars amb una acusació criminal aniran a la presó? El que he llegit i escoltat a través dels mitjans no fa esperar una acció de justícia. Cap dels presos polítics catalans ha comés delicte criminal i pateixen penes que considero injustes. M’agradarà veure com actua la justícia espanyola. Una demostració més de la feble democràcia. És indignant que un tros de terra tingui més valor que la vida de milions de ciutadans. El tema és molt profund, cal estudiar-lo. Ho intentaré.

EL SUICIDI EN LA FILOSOFIA DE LA MORT

 

La filosofia de la mort desenvolupada en la història de la humanitat esdevé contrapunt de la vida. La vida sense la companyia de la mort no té sentit. Naixement i mort són els pols sobre els que gira l’existència. Sortida i arribada d’una cursa plena de dificultats, que té per pista la natura amb les seves valls, muntanyes i rius. La mort en l’esport de la vida és el jutge que marca l’arribada, guanyant o perdent. Les baixades de bandera  tenen diferents definicions. Sempre sentencien la veritat, bona o dolenta, de l’esportista. Dissortadament, el concepte predominant que es té de la mort, va molt carregat d’odi i venjança i se la contempla com el pitjor dels mals. Malauradament aquest concepte l’ha creat el poder humà. Però bàsicament que és la mort? Si parem esment en la Bíblia, la mort és el pas del jardí terrenal al jardí celestial. Per què aquest concepte s’ha manipulat de tal manera que el morir massa sovint és una acte criminal? I dissortadament, en el nostre segle també, hi ha sicaris que maten per diners. La mort violenta ha esdevingut  raó filosòfica de poders polítics, religiosos, econòmics i culturals. La mort com a fenomen cultural és una instrumentalització favorable a beneficis egoistes. Es mort i es mata per diner. Es podria escriure la història de la humanitat amb una monografia de la mort. Penso que la història de com es mort  esdevindria la imatge d’una humanitat de com ha estat i és la convivència. La seva veritat la dibuixen diferents filosofies de la vida, polítiques, religioses, econòmiques, culturals, socials i egoistes. Deixant de banda les diferents formes de morir, crec que és molt important i alliçonador el suïcidi pels seus perquè i les formes. Penso que no totes les seves formes són humanes i racionals però estic convençut que pot esdevenir acte de llibertat mística i de solidaritat humana. Pot ser un acte de defensa del propi jo o d’altri des de la mística humana i també religiosa. Ens trobem davant d’una aparent contradicció, veritat en el fons, de “morir per viure”. Jesucrist, clavat a la creu, morí obedient a la voluntat del Pare, perquè havia arribat la seva hora, es lliurà voluntàriament, i la seva mort tenia un objectiu, redimir a la humanitat. Saber morir és l’acte de llibertat més sublim. El testament d’un suïcida que vaig llegir deia: “Que Déu em perdoni, com jo perdona als meus enemics”. Era el testament del meu pare. I aquest testament m’ha fet pensar molt en quin és el verdader objectiu de la mort. Elisabeth Kübler-Ros amb el títol del seu llibre: LA MORT, UNA AJURORA, ho defineix clarament. La mort és l’àngel de la transcendència per què malgrat l’opinió generalitzada, l’expressió “morir per viure” és la seva veritat. La mort criminal acusa de criminal al seu autor, no a la mort que pot esdevenir redempció de la víctima. Un fet, el “dol, desafiament a mort”, que pretén? Senzillament reivindicar la dignitat. Una idea humana amb finalitat positiva que pot dignificar el culpable. Si no recordo malament LA MORT NO ÉS TRISTA és el títol d’una religiosa francesa en el que  un avi s’acomiadava amb aquestes paraules der la seva família. La mort de Lluis M. Xirinacs, al complir el seu 75 aniversari, en ofrena a Déu i acte d’amor al seu poble, és testimoni alliçonador de la mort, àngel de la vida. Molts són els testimonis de suïcidis ofrena per la pau i la llibertat. Unes paraules del poeta kurd del seu llibre CAP ALTRE AMIC QUE LA MUNTANYA corroboren la meva filosofia de la mort voluntària. Llegim:” Tots aquests presos (els de les presons de l’illa de Manus) eren persones que van ser empresonades sense càrrecs, sense condemna ni sentència. És un destí totalment kafkià que sol tenir l’efecte tan cruel d’anorrear tota esperança, l’objectiu dels carcellers australians. I així, el crit de llibertat es va transformar en carn carbonitzada quan Omid Masoumali, un noi de vint-i-tres anys, es va immolar calant-se foc en un acte de protesta; i també en els crits de Hodan Yasin, una noia de vint-i-un anys, quan també es va immolar.”