EL SUICIDI EN LA FILOSOFIA DE LA MORT

 

La filosofia de la mort desenvolupada en la història de la humanitat esdevé contrapunt de la vida. La vida sense la companyia de la mort no té sentit. Naixement i mort són els pols sobre els que gira l’existència. Sortida i arribada d’una cursa plena de dificultats, que té per pista la natura amb les seves valls, muntanyes i rius. La mort en l’esport de la vida és el jutge que marca l’arribada, guanyant o perdent. Les baixades de bandera  tenen diferents definicions. Sempre sentencien la veritat, bona o dolenta, de l’esportista. Dissortadament, el concepte predominant que es té de la mort, va molt carregat d’odi i venjança i se la contempla com el pitjor dels mals. Malauradament aquest concepte l’ha creat el poder humà. Però bàsicament que és la mort? Si parem esment en la Bíblia, la mort és el pas del jardí terrenal al jardí celestial. Per què aquest concepte s’ha manipulat de tal manera que el morir massa sovint és una acte criminal? I dissortadament, en el nostre segle també, hi ha sicaris que maten per diners. La mort violenta ha esdevingut  raó filosòfica de poders polítics, religiosos, econòmics i culturals. La mort com a fenomen cultural és una instrumentalització favorable a beneficis egoistes. Es mort i es mata per diner. Es podria escriure la història de la humanitat amb una monografia de la mort. Penso que la història de com es mort  esdevindria la imatge d’una humanitat de com ha estat i és la convivència. La seva veritat la dibuixen diferents filosofies de la vida, polítiques, religioses, econòmiques, culturals, socials i egoistes. Deixant de banda les diferents formes de morir, crec que és molt important i alliçonador el suïcidi pels seus perquè i les formes. Penso que no totes les seves formes són humanes i racionals però estic convençut que pot esdevenir acte de llibertat mística i de solidaritat humana. Pot ser un acte de defensa del propi jo o d’altri des de la mística humana i també religiosa. Ens trobem davant d’una aparent contradicció, veritat en el fons, de “morir per viure”. Jesucrist, clavat a la creu, morí obedient a la voluntat del Pare, perquè havia arribat la seva hora, es lliurà voluntàriament, i la seva mort tenia un objectiu, redimir a la humanitat. Saber morir és l’acte de llibertat més sublim. El testament d’un suïcida que vaig llegir deia: “Que Déu em perdoni, com jo perdona als meus enemics”. Era el testament del meu pare. I aquest testament m’ha fet pensar molt en quin és el verdader objectiu de la mort. Elisabeth Kübler-Ros amb el títol del seu llibre: LA MORT, UNA AJURORA, ho defineix clarament. La mort és l’àngel de la transcendència per què malgrat l’opinió generalitzada, l’expressió “morir per viure” és la seva veritat. La mort criminal acusa de criminal al seu autor, no a la mort que pot esdevenir redempció de la víctima. Un fet, el “dol, desafiament a mort”, que pretén? Senzillament reivindicar la dignitat. Una idea humana amb finalitat positiva que pot dignificar el culpable. Si no recordo malament LA MORT NO ÉS TRISTA és el títol d’una religiosa francesa en el que  un avi s’acomiadava amb aquestes paraules der la seva família. La mort de Lluis M. Xirinacs, al complir el seu 75 aniversari, en ofrena a Déu i acte d’amor al seu poble, és testimoni alliçonador de la mort, àngel de la vida. Molts són els testimonis de suïcidis ofrena per la pau i la llibertat. Unes paraules del poeta kurd del seu llibre CAP ALTRE AMIC QUE LA MUNTANYA corroboren la meva filosofia de la mort voluntària. Llegim:” Tots aquests presos (els de les presons de l’illa de Manus) eren persones que van ser empresonades sense càrrecs, sense condemna ni sentència. És un destí totalment kafkià que sol tenir l’efecte tan cruel d’anorrear tota esperança, l’objectiu dels carcellers australians. I així, el crit de llibertat es va transformar en carn carbonitzada quan Omid Masoumali, un noi de vint-i-tres anys, es va immolar calant-se foc en un acte de protesta; i també en els crits de Hodan Yasin, una noia de vint-i-un anys, quan també es va immolar.”