La paraula és imatge de la persona, definidora de la seva dignitat. Malauradament es dona més importància a les circumstàncies que a la realitat. Ser rei, papa, ministre, polític, sacerdot, artista, científic, treballador, pagès, i la llista continua, són circumstàncies de la imatge fent-la més agradable o menyspreable a la vista. I dissortadament aquestes circumstàncies s’apropien de la veritat. La dignitat és una realitat només personal i sense aquesta dignitat totes les altres circumstàncies no tenen cap valor. La dignitat és la condició exigible per desenvolupar els procés vital de l’ésser humà. Sense dignitat, ser president del govern és una befa a la història i a la humanitat i l’origen de les injustícies. El problema rau en la definició de què és dignitat. La resposta ens la dona la llibertat i la seva intel·ligència. La dignitat no es perd per l’error, equivocar-se és un dret, sinó en no esmenar l’error quan ens n’adonem o ens en fan adonar. Fonamental per l’exercici de la llibertat és la cultura. Però, que és la cultura? No és tenir molts coneixements sinó saber convertir-los en la nostra veritat. L’etimologia de la paraula cultura ens diu que procedeix d’una paraula llatina que significa conreu. Conrear els nostres coneixements és el procés de la personal veritat digna. En aquest punt cal tenir present que la cultura pot estar al servei del be i del mal. Un criminal intel·ligent reflexiona com cometre el seu crim. La cultura és segura quan ultra ser intel·ligent és justa. Una persona no és culpable quan cau en l’error sinó quan no l’esmena. La política difícilment esmena les seves errades perquè la llei és llibertat, quan la llei ha d’estar al servei de la llibertat. Aquesta filosofia ens alliçona a l’hora d’interpretar manifestacions d’institucions de poder. Amb la llei a la mà, els militars que s’han declarat partidaris d’afusellar vint-i-cinc milions d’espanyols haurien de complir condemna com la imposada a rapers, com Valtonic, sentenciat per les paraules de les seves cançons que no són culpables de criminalitat com les dels ex-militars jubilats. El fet que no tinguin responsabilitat militar no justifica les seves paraules criminals i per tant se’ls hauria d’aplicar la justícia amb el mateix patró que als rapers. Aquest afirmació es fonamenta en els articles que defineixen la filosofia de la democràcia abans de posar l’atenció en els articles sancionadors, que tenen valor només quan s’incompleixen els definidors. I les autoritats, tan les polítiques, com les judicials, només s’han recolzat en els articles sancionadors. És el motiu perquè desconfio de la política i justícia espanyoles amb l’altra raó d’incompliment de les lleis europees.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada