Un entre set mil milions

Parlem amb normalitat d’una gota en el mar o d’un gra de sorra en la platja i ho fem amb normalitat. Fem el mateix quan es tracta de la humanitat? Quan penso en el nombre de persones que actualment configuren la humanitat, em  pregunto i què sóc entre set mil milions? La humanitat és un mar immens. Però quan intento tenir una idea de la seva imatge i que unes poques persones o una de sola es creguin amb autoritat de disposar de la llibertat de tots, francament, la meva ment queda en blanc. Quan escolto o llegeixo al President dels EEUU d’Amèrica que parla com si fos l’amo de tot el món, m’estremeixo i començo a entendre el perquè del  desgavell mundial. I vaig un xic més enllà i paro esment en la proporció entre els ciutadans espanyols i els mundials, i Espanya suposa un per cada dos cents, aproximadament. I el govern espanyol es pensa que és una potència mundial. El problema rau en el fet que aquestes pretensions d’autoritat capaç de portar la pau el món, alló que veritablement hi porten és la guerra. Sigui el color que sigui el de la guerra, però guerra. I totes les guerres són cruels i porten desigualtats i odis. La bandera que més oneja en el món és la bandera  de l’odi. Si a Catalunya, que representa una millonèssima part del món, la seva bandera de pau no és acceptada per una part molt inferior al 0’5% de la millonèssima, imaginem el poder que una part i altra de la ideología catalana poden tenir en el  context mundial. I una d’aquest 0’5% fa trontollar al voltant de tres cents milions d’habitants del planeta. Les desproporcions dels models de societats existents en el món evidencien amb prou claretat quina és la qualitat humana dels set mil milions. I davant de la urgeècia de la dignitat de tots ells, només emergeix la política de la indignitat per anul·lar la dignitat fent cada dia més pobre la inmensa majoria. Ja ho diu el refraner espanyol.”no es oro todo lo que reluce”. I movent-nos en aquesta realitat el futur demana solucions urgents, solucions que només ho seran si la majoria poden arribar a dir ara em sento una persona digna. I aquesta dignitat no la faran possible la política d’EEUU d’Amèrica, ni d’Europa, ni de la Xina, ni del Japó, ni de Rússia, ni d’Israel, ni de cap potència que es cregui que té la bareta màgica de la solució. I no s’assolirà mentre la mentalitat dels ciutadans de cada estat del món no puguin celebrar que se senten dignes perquè es respecta la seva llibertat, essent-ne el signe d’aquest respecte el diàleg desterrant la imposició, fins i tot la legal quan aquesta no respecta la llibertat. La tasca és inmensa però dissortadament només la treballen uns pocs. Mentre la humanitat no s’adoni que la solució de la dignitat humana està principalment més en mans de les religions, que de les polítiques, s’està perdent el temps i es perd el temps perquè un instrument necessari i imprescindible s’està manipulant en sentit contrari, la cultura. Quan la cultura pugui fer la seva feina com cal, aleshores es podrá començar a respirar perquè l’altra interlucutor necessari serà acceptat, la religió i la religió hi aportarà el diàleg amb totes les seves modalitats. Serà el gran èxit de la llibertat humana que mitjançant el pensament i la paraula demostrarà com s’arriba a fer realitat el “jo” integral individual, que portarà al “jo” universal de la humanitat. “Què largo me lo fiais!”exclamarà algú, és la postura d’aquells que no volen la dignitat per a tothom, només per a ells. I aquesta postura, dissortadament, és dominant. Des de la meva òptica només hi ha un camí. No tenir por a morir crucificat per defensar la dignitat que és la veritat. La veritat infinita. L’exemple, el tenim. Dissortadament com no hi ha la voluntat necessària, es nega. Però sortosament aquesta negació és temporal. La immensitat del mar es fa gota a gota.  

Srs. Pedro Sànchez, Pablo Casado, Albert Rivera, heu pensat que morireu?

Hi una altra pregunta molt important i anterior, com heu arribat a les vostres idees? És molt important el camí. Cap de les vostres tendències polítiques és original vostra, totes són una herència i segurament mamada a casa. I un xic més grans us heu adonat que altres persones no pensen com vosaltres i que en la política el procès diferencial també s’hi dóna. Em podeu explicar el perquè de les diferències? És una realitat, que hi són i si hi són, han de

conviure? I com es conviu? I darrere d’aquestes preguntes n’hi ha una que molta gent es fa: com voldries que se’t recordès desprès de mort? I la resposta acostuma a ser, com una bona persona. Creieu que desprès de la vostra mort la idea que la majoria de la gent tindrà de vosaltres el record de que èreu unes bones persones? Molt difícil, perquè el vostre currículum polític és un sembrador d’enemistats. Per naturalesa les persones que no pensen igual que

vosaltres també són lliures i la seva llibertat és bressol de la seva dignitat. Però els vostres comportaments ensenyen que la llibertat només és per vosaltres i si m’equivoco repaseu la vostra interpretació de les lleis i com les acomodeu als vostres egoïsmes. No em feu parlar quins són els de cadascú de vosaltres tres, la societat els coneix prou bé. Un punt feble de la política de vosaltres tres, el poc respecte a les minories i les minories tenen els mateixos drets que les majories, amb una diferència de conducta que les minories els debaten i les majories, els imposen. Però en l’actual democràcia espanyola hi ha un altre comportament indigne, una vegada arriba el poder, oblida els que l’han ajudat i allarga la mà als contraris per així no canviar res. Sr. Pedro Sànchez, era aquesta la filosofia política del fundador del socialisme a Espanya? Sr. Casado, no és veritat que el seu pensament polític es fonamenta en alló de “atado y bien atado? I Sr. Rivera, quina era la seva filosofia si no la  de fer diners? Només un indici, vostè defensa la idea de què el sou del President del Gvern ha de millorar-se en un 300%, perquè? Senzillament perquè us pensaveu arribar-hi molt aviat. En cap de vosaltres tres hi figura en la seva política la dignitat de les persones, perquè si hi fos complirieu la paraula donada, respectarieu la llibertat de pensament, tindrieu cura dels més pobres i desvalguts, no tancarieu les portes als qui busquen ajuda i molts d’ells moren al Mediterrà, l’ensenyament respectaria la identitat dels diferents pobles d’Espanya, l’ensenyament no seria manipulat, la sanitat no tindria problemes ecnòmics per atendre a tothom, no es manipularien els programes educatius, no s’imposaria a l’altre el que ha de dir, es dialogarien les diferències i es tindria cura en les paraules i no es seria tan dictador. Amics, sí, com a persones no us puc negar aquest tractament que com a polítics no practiqueu, la llista de les mancances és molt llarga. Una bona política té la solució i si no hi és, senzillament la politica és dolenta. Una pregunta d’acord amb el títol d’aquest escrit: que voleu que digui la placa de la vostra tomba? Per què la història us diu que els polítics no són eterns.

LA POLÍTICA ESPANYOLA, UNA IMPLANTACIÓ GENÈTICA A CATALUNYA

No nego la ciència, ni la tecnologia, ni la seva aportació al progrès social mitjançant els avenços, que hi són i  necessaris. Però  alló que em preocupa és la manipulació que en fa la política. I aquesta manipulació es fonamenta en la manca de consciència que manifesten moltes persones de la seva identitat i el  que ella comporta, és a dir si es reconeixen com”sí mateixes”. I és precisament el nivell humà del segle XXI la base dels riscos socials basats en alló que en tecnologia es coneix com “diagnòstics d’implantació genética”. Per entendre-ho més ràpidament, la clonació d’éssers humans. I la ciència alló que té molt present i que li clama prudència és precisament que es pot arribar a degradar la societat manipulant la llibertat de les persones. Personalment la lectura de la Constitució i el llenguatge dels tres partits majoritaris PP, PSOE i C’s em porten a pensar que hi estan a favor de l’eugenèsia per implantar el seu pensament únic, impedint políticament la llibertat ideològica. Només cal una valoració de la necessitat que del 155 en fan contra Catalunya.

L’objectiu és deixar els catalans sense llibertat política, però la llibertat política que és una referència social no és pot implamentar sense la negació de la lliibertat d’orígen, que és la natural. El procès que es programa és a la inversa, assolir la no llibertat personal començant per obligar a la negació de la llibertat social. Sencillament amb una corrupció de la història de la humanitat. Dissortadament el PP va palesar obertament quina era la seva voluntat fins i tot amb el sarcasme de l’insult de la vicepresidenta Saez de Santamaria amb les paraules de “disolución del diplocat”. Sortosament la història té les seves normes i amb el canvi de govern només hi ha una treva, no una aturada del procès d’implantament polític. Al respecte, Jürgen Habermas, comentant a Kierquegaard, escriu en el seu llibre EL FUTUR DE LA NATURALESA HUMANA, “La repressió esclerotitzada en normalitat o el reconeixement cínic d’un estat injust del món no demostren un déficit de coneixement, sinó una corrupció de la voluntat”. Dissortadament a Europa i en particular a Espanya aquesta és la norma dominant. Si fos mentida aixó que afirmo no seguirien empressonats i exiliats els polítics i ciutadans que defensen unes idees basades en la llibertat sense una base de violència. I a Europa i sobre tot a Espanya li fa por la llibertat dels catalans. I el problema s’agreuja quan la presidenta el Tribunal de Justícia afirma que tenen el mateix dret els catalans que pengen llaços grocs, com els que els despengen. Amb perdó perquè se’n dedueix que la llei ho permet tot, fins i tot ferir amb una ganivet el bras d’un ciutadà que recriminava a l’avi que en despenjava, o que el C’s no recriminès a un seguidor seu per insultar al President de la Generalitat tractant-lo de “rata de claveguera”. A la política dominant de l’estat espanyol li fan nosa els ciutadans lliures que defensen els seus drets. I ningú, de moment em farà canviar d’opinio, que els avenços tecnològics i científics degudament manipulats són els arguments corruptes per barrar el pas a la lliberat natural i social de les persones i no només dels catalans, de totes. I em perquè preocupa la ciència i la tecnología no són un tabú. De moment no, sortosament, però potser  arribar a ser-ne. Depèn de la política.

L’OBSOLESCÈNCIA DE LA FILOSOFIA PÈRDUA DE LA DIGNITAT HUMANA

La naturalesa regula el programa de la història de la humanitat que la societat que se n’ha de beneficiar el vol canviar per un altre creant una altra filosofia o dit d’una altra manera tornant-la obsoleta. Es crea una ciència tecnológica de selecció humana. Un sistema molt sofisticat amb ínfules de poder indefint que ja es vanta en l’actualitat que ja existeix l’ésser humà que viurà mil anys. Sóc una persona que gaudeix del regal de la natura, programa del Creador, amb una edat avançada. La tecnologia, en especial la sanitària m’ha priviligiat, n’estic content i agraït, però tinc la impressió que la política del segle XXI dominada pel diner està manipulant la ciència i la tecnologia. La ciència i la tecnología al servei de l’ésser humà no poden oblidar que la totalitat és matèria i esperit i que de la integració dels dos conceptes s’assoleix la persona. Dedicant l’atenció més en la matèria que l’esperit es manipula la persona amb el risc de convertir-la en un robot sense voluntat. I aquest risc hi és, ho reconeixen grans pensadors de la història, reconeixent algun d’ells la força de la religió en el respecte al globalisme humà. La il·lusió d’allargar la vida no és cap absurd, ni cap contrasentit. Òbviament que la tecnologia on pot treballar i de fet hi treballa és en la materialitat de la persona, però no pot oblidar que entre matèria i esperit hi ha una realitat integradora que basteix una unitat nova, l’ésser humà. És cert que la part més fàcil i directa per estudiar és el cos, però aquest cos rep la mà estesa de l’esperit que amb la seva coordinació que crea una identitat, les idees i les sensacions esdevenen vivències integrades. Manipular el cos, sense tenir present la integració, corre el risc de prescindir de la capacitat creativa alimentada per la intel·ligència i la passió. S’ha d’oblidar la ciència? De cap de les maneres, és necessària i imprescindible, però en la investigació de la  persona no es pot deixar de banda l’esperit, present en les idees i les passions, essent la filosofia la seva ciència orientadora. I dissortadament la filosofia en l’actualitat minva i no té el suport que li cal de la política que l’ha eliminada del batxillerat i en la universitat no té la força que abans tenia. El domini de la filosofia va tenir la seva época molt religiosa, la majoria dels pensadors eren religiosos, que arraconà el cos i podría dir que sortosament la reacció no s’ha fet esperar i ara l’estem vivnint. El procès continúa. I precisament el pensament filosòfic si és germà del pensament científic i tecnològic serà un gran col·laborador que propiciarà les millores de l’èsser humà en el seu desig d’esdevenir etern. I és precisament aquest desig l’estadi final de la vida temporal per esdevenir eterna. Des de la meva simplicitat, respectant el progrès científic i tecnolgògc, no renego del procès que estem vivint perquè el considero una fita necessària del programa natural de l’èsser humà que té precisament per objectiu l’eternitat, que intueixo en el primer capítol del Gènesi i en la mort en creu de Crist Salvador. Com confesa un pensador actual, la religió no deixa sola a la humanitat en el seu camí cap a l’objectiu de ser eterna. I quan penso en la grandesa  de la petitesa física de la persona es quan veig amb més claretat que el jardí terrenal és la fita de sortida cap el jardí celestial i etern que és la fita d’arribada de la humanitat. L’existència és el camí. La mort és el pas sota la pancarta d’arribada. Hi passarà tothom. Com? La veritat del camí donarà la resposta. I en aquest camí hi col·labora la ciència,  la tecnologia i la filosofia.

HEM DE SER INTEL·LIGENTS SI VOLEM SER INDEPENDENTS

La inpendència és un tret net del fet de ser català. I ho serè si sóc intel·lgent en el meu fer i actuar però per assolir-ho necessito ser. Si em sento una altra identitat, no sabrè parlar amb la meva. En l’homenatge de Barcelona a les víctimes del terrorisme hi haguè una acció molt alliçonadora. Quan els Mossos es disposaven a despenjar la pancarta contra el rei, els veïns de l’hàbitat s’hi oposaren perquè no portaven cap ordre judicial. El compliment de la llei era fonamental. La llei davant de tot, però la llei veritable, no la manipulada. A l’estat espanyol hi ha una llei orgànica de l’any 2005 que despenalitza les conductes dels governants, dirigents, alcaldes, etc…que consistissin en celebrar referèndums prohibits o il·legals. I no es compleix, i els polítics continúen a la presó. Davant de la doble moral dels unionistes, l’estat és unionista, de no complir la llei i empresonar il·legalment, els catalans que volem la independència em d’actuar pacíficament. Primer, conèixer tots els drets que la Constitució i les lleis ens donen. Segon, “a palabras necias, oïdos sordos”, com si no ens assebentèssim del que criden. Tercer, no desanimar-se i ser coherents amb les nostres idees. Quart, denunciar l’agressió física o verbal que ens dirigessin,  procurant sempre tenir un document o un testimoni. Cinquè, si algú d’ells s’entrebanca i cau davant nostre, allargar-li la mà per ajudar-lo a aixecar-se i davant l’estranyesa de l’insultador, li diem, ets persona,oi?  I continuar el nostre camí amb naturalitat. No hi ha cap acció o paraula que molesti tant, com no donar importància a l’insultador no fent-n’hi cas.

Cal respectar democràticament persones, institucions, idees, emblemes identificadors i fets. Si em trobo un falangista cremant la senyera no li dirè res, procurarè, sense que se n’adoni, de fotografiar-lo, i continuarè el meu camí. Si ho crec adient el denunciarè i tinc un document. Si em convida a una cervesa, si vaig sol li agrairè i gràcies però faig tard i m’esperen. No acceptarè mai anant sol. És convenient davant manipuladors com són, tenir sempre un as a la màniga. Com es va poder comprovar en l’homenatge a les víctimes de l’atemptat de Barcelona i Cambrils m’he adonat de com és aquesta gent. Només sap cridar, insultar i agredir. No saben dialogar. I dissortadaments es creuen ciutadans espanyols, quan els veritables són respectuosos, intel·ligents, dialoguen amistosament i respecten les idees d’altri encara que siguin contràries a les seves. Però aquests no fan soroll i no se senten identificats amb els cridaners. A Barcelona també n’hi había. I alguna àvia castellana els feia callar. Estic convençut que el procès encara en va sortir més fort, ferm, i convençut, malgrat el Sr. Casado digui que va ser superat i segons ell eliminat  de la política i que el Sr. Albiol, entre parèntesi, diguès que s’havia desterrat de l’homenatge a l’ANC. El veritable homenatge es va celebrar davant la presó de Lledoners amb actes cent per cent culturals i sense insults als qui pensin diferent.

I aquest homenatge davant la presó, honorant  al Sr. Forn, quan el rei no va saber que dir quan l’esposa del polític empresonat li va manisfetar que era ell qui l’havia de saludar i no ella, perquè estava a la  presó. I un jutge molt important i significat contra el procès, no va tenir valor ni de mirar-li els ulls. Una resposta callada per demostrar que s’és culpable. Aquests són els fets i gestos alliçonadors. I d’ells vaig treure’n la llliço que jo he après i que, amic lector o amiga lectora, pode-ho pensar diferent i m’ajudeu a millorar la meva filosofia. Des de casa estant per raons de salut, escoltant i visionant la tv, seguint internet i llegint els comentaris de la històrica diada, en vaig sortir més independentista. Catalunya ens necessita, ens espera i ens estima. Siguem catalans íntegres, sense barreges. En comptes de barreges, relacions d’amistat amb els altres.

Homenatge a les víctimes del terrorisme

Pregunto, a quines víctimes i qui n’és víctima. No m’agraden les manipulacions de les identitats de les persones. Em sap molt de greu, però a Barcelona en l’acte del  divendres 17 d’agost de 2018, s’ha manipulat a les víctimes i menystingut les seves identitats. No en té culpa la gent del carrer, rau en qui no hi tenia cap dret a ser-hi. Però permeteu-me un punt a part: Tenim clar quí es víctima del terrorisme si som conscients que totes les persones tenen dret a la seva dignitat, fins i tot les batejades con terroristes? Centrem-nos en el fet terrorista: a) víctimes innocents mortes pel terror. b) víctimes, dites culpables, que han mort per la seva causa. I totes: víctimes. Reflexiono, els morts de la part terrorista, també són víctimes amb la peculiaritat que algunes d’elles s’han immolat per la seva causa. Quan una persona s’immola defensant les seves idees mereix la qualificació de terrorista?

Cal que els cristians recordin que Jesucrist fou crucificat segons la llei humana per torrorista Pares del nen de dos anys de Ruby mort enn l'atemptat abraçant l'Iman del poble. Un exemple que he trobat a faltar. Per què existeixen aquestes persones? Quin és el motiu de la seva dedicació? Possiblement trobariem  culpables entre la presidència del pretès homenatge. Un detall, en la presidència hi havia els presidents dels tres partits espanyols que van votar en contra de la investigació de l’atemptat. Qui es nega a descobrir la veritat dels fets dóna a entendre que ell també en pot ser culpable. L’estat que ven armes als culpables de la mort de nens pel bombargeig als autocars en que viatjaven també és responsable. I estava en la presidència de l’homenatge. Quina credibilitat puc donar a la política espanyola que per tot el que he llegit i els exemples exposats sembla ser també culpable.

Per altra banda, la majoria de portadors de la bandera espanyola no anaven a retre homenatge sinò a insultar Catalunya, com ho demostren els crits contra el president i contra els mossos. Senzillament hi va faltar l’acte d’homenatge més imprescindible, celebrar una diàleg obert amb els familiars dels terroristes morts que era el més fàcil per començar trobades i debats. Hi vaig trobar a faltar la presència de les religions cristiana, jueva i musulmana que hi poden fer molt per la pau. Hi vaig trobar a faltar que el rei d’Espanya oferís al d’Aràbia una taula de diàleg. Hi vaig trobar a faltar que el president de l’estat reconeguès la innocència dels empresonats i exiliats i decidís un procès just de llibertat. Amb aquestes mancances amb quina credibilitat es pot presidir un homentage si es deixa la porta oberta a un altre atemptat. Ho sento molt però mai les actuacions militars i policials porten a cap pau. Raimon Pannikar afirmava que en cinc mils anys d’història mai cap tractat de pau l’havia assolida.

Un acte molt senzill i no tan difícil de conseguir: una abraçada davant de les autoritats i de la gent entre la mare d’una víctima i la mare d’un terrorista immolat. Només es va pensar en política organitzativa, no en agermanament entre diferents. Senzillament de l’acte matrícula d’honor a la gent senzilla i humil i suspens a la gent que es creu que tenen la clau de tot, sí la tenen, la de tancar portes. I per acabar, un mal exemple que les víctimes no es mereixen. Pretendre donar sensació d’unitat quan la màxima autoritat de l’estat no sap posar pau a la seva família i tenen la sang freda de fer-ho veure, què ha de pensar la societat? Humilment, la pancarta dedicada al rei, marcava la pauta, que no es va seguir.

Sóc veritablement jo en una Catalunya espanyolitzada?

La individualitat personal, formant part d’una col·lectivitat, no pot deixar mai de ser el seu “jo”. El meu jo nascut a Catalunya, moralment i ètica no és transformable en un “jo” espanyol. Puc compartir la meva manera d’actuar amb la d’un altre que no sigui català. Actuar de comú acord no significa canviar la identitat, al  contrari és reforçar-la enriquint-la culturalment. En aquest ambient, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola pot convertir-se en una immoralitat i en una perversió natural. La llei no pot modificar mai la meva identitat negant la meva llibertat perquè el meu jo original és superior i anterior al jo en que em vol convertir l’article 155. Una llei que només pot tenir competències en el fer, no està legitimada mai si al mateix temps les vol tenir en el ser. I aquesta és la incompetència i la il·legitimitat d’aquest article aplicat a Catalunya, denunciades pels resultats que se’n deriven. La sanció a una idea independentista no és mai aplicable al meu jo independentista, perquè ser independentista és definidor de la meva identitat, refrendada per la meva llibertat

Una altra raó seria sancionar-me per què al mateix temps he generat violència destructiva en la col·lectivitat. Poden existir violències constructives i aquestes són positives i creatives. Valorar de violència una plantada davant escoles que defensa un dret, és falsificar la naturalesa de la realitat. I aquesta falsificació desnaturalitza la veritat identitària d’una persona o d’un col·lectiu. I estic convençut que l’aplicació a Catalunya del 155 ha estat un error i una manipulació de la moral i l’ètica dels pobles, amb el greuge que aquesta aplicació ha perjudicat i molt a persones que no són independentistes siguin demòcrates o no. En aquest sentit és molt clarificador l’article 15 de la Constitució Espanyola:”Tothom té dret a la vida i la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradants” Tinc entès que la llei és per complir-la i no deixa de ser sorprenent que la Constitució es contradigui a ella mateixa. En aquest respecte, Jürgen Habermàs, el pensador més ben valorat d’Europa, escriu en el seu llibre EL FUTUR DE LA NATURALESA HUMANA, “la repressió esclerotitzada en normalitat o el reconeixement  cínic d’un estat injust del món no demostren un déficit de coneixement, sinò una corrupció de la voluntat.” Esborrona comprovar com la política i la justícia es mouen en un ambient on el ser pot manipular-se per el fer, quan sense ser és impossible fer. I aquesta manipulació es porta a terme castigant el ser que pensa i no pel que fa sinò perquè pensar pot esdevenir un delicte. Una gravíssima manipulació de la naturalesa humana emparant-se en una llei existent abans del naixement del ser perjudicat.

Quan una llei anterior al naixement de l’individu perverteix la seva identitat natural, aquesta llei ha de canviar-se i adaptar-se als nous temps per legitimar les noves maneres de fer. La naturalesa humana no canvia en el temps el seu ser, però sí pot variar el seu fer. I aquesta circumstància és on la política i la justícia han de posar-se al dia en el fer. Acabo amb les primeres ratlles del llibre esmentat:” En una escena d’Stiller, Max Frisch posa en boca del fiscal aquesta pregunta: Què fa l’home amb el temps de la seva vida? Amb pou feines n’era conscient, de la pregunta, però m’irritava. Frisch fa la pregunta en el temps verbal del present d’indicatiu, El lector pensatiu, preocupat per sí mateix, li dòna un tomb ètic: Què haig de fer amb el temps de la meva vida?”  Aquesta pregunta se l’han de fer totes les persones indistintament de la seva funció social i penso que d’una manera molt urgent els jutges i els polítics. Per què si fossin ètics i morals en el seu jo, es veurien obligats a respectar el jo dels altres.

La roïnesa de la política

La història mundial de la política es una veu del poble que clama justícia i la resposta de les institucions espanyoles és la justícia sóc jo. I la política és, ha estat i segurament serà la institució humana que es caracteritza per una veritart: manipular genèticament la identitat individual de la gent dels pobles que volen ser lliures. Sembla una barbaritat aquesta afirmació, però dissortadament la política li dóna validesa. Canviar la identitat d’una persona no és per la política absolutista una immoralitat sinò la raó de la seva existència. Fins i tot el poble que hauria d’haver estat el més exemplar del món, el poble jueu, esdevinguè un exemple de manipulació. I al segle XXI la manipulació continúa sent norma. Es manipulen els drets naturals de les persones per donar prioritat a la restricció de la llibertat dels pobles. No negarè que hi ha, per sort, moviments polítics esperançadors. Llegia ,avui, que a Xile la justicia obligava a la néta  de Pinoxet a tornar els diners robats i

que la justícia d’ Irak portava als tribunals a Busch, Aznar i Blair per crims de guerra, com ja ha fet fa un temps una jutgesa xilena amb polítics espanyols del franquisme. Però l’estat espanyol no en va voler saber res. La península ibèrica no és un exemple d’unitat cultural, podria ser un exemple d’unió de diferents cultures amb la finallitat de respectar la identitat natural de cada ciutadà. Però aquesta unió no hi té cabuda en la filosofia centralista de la política espanyola que no tè cap remordiment, tot el contrari, d’exigir per llei la renúncia a realitats que són fruit de la genètica. No és el mateix obligar per ser el que no ets, que de comú acord i amb una bona entesa que els ciutadans enriqueixin la seva veritat amb intercanvis culturals i socials entre pobles diferents, fins i tot poden arribar a entendre’s per formar un estat, que no és el mateix que unificar diferents nacions en una. I és precisament aquesta política que passa dels consells de la filosofia que pot desembocar en la bancarrota econòmica que està amenaçant l’estat espanyol. El respecte a la identitat de cada poble potenciant les seves cultures és la base indispensable perquè l’economia emergeixi potent, perquè seria l’economia dels ciutadans, no l’economia d’uns pocs, com avui, que porta la misèria a la majoria i només una política corrupta llençada als braços de l’alta economia no se n’adona que aquesta arruina els estats perquè ha arribat a la conclusió que l’estat és ella. El mapa cultural de l’educació ideat per l’estat espanyol dels nostres temps és el culpable d’una Espanya insolidària, que déu el 140% del seu producte interior brut i amb el que no pot pagar el deute de més d’un bilió dos cents milions d’euros. I aquest desgavell és el resultat de la política del PP en els seus darrers mandats. I aquesta política de manipulació també genètica és la que ha desenvolupat i encara el PSOE la continúa degenerant la identitat personal dels ciutadans i minvant la seva capacitat de pensar i conseqüentment la de produir. La solució dels mals d’Espanya és la que proposen Catalunya i Euskadi amb indicisions de Galizia com també amb clares insinuacions de València i Mallorca.

En els pobles d’Espanya existeixen persones amb una identitat qualificada per generar il·lusió, fer renèixer l’esperança i convèncer als ciutadans que la nova política s’enrolarà en el marc de la cultura. Espanya necessita la veritable revolució de la cultura perquè l’economia estigui al servei de tothom. És possible, però no amb la política espanyola dels, diguem-ne, grans partits estatals perquè la seva filosofia és el poder, no el servei de les persones. Només un poble amb persones d’identitat íntegra i respectuosa amb la llei natural i la génesis de la seva existència serà veritablement lliure i preparat per liderar la història. No té cap explicació humana que s’unifiqui sota un mateix programa els diferents pobles d’Espanya. És el gran error històric defensat amb una guerra genocida que la democràcia dels grans partits nacionals no entenen, ni fan res per entendre. El resultat victoriós d’una guerra injusta i il·licita els ha portat al poder i per a ells, aixó es democràcia. La cultura derrotarà la roïnesa de la política o la roînesa de la política continuarà jugant el seu joc?

Mort a la carretera

Les diferents formes de morir li donen a la mort una valoració molt variada. Morir al llit, envoltat de la família, independentment de l’edat, s’accepta per  què era la seva hora. Havia complert el seu cicle de vida. Peró totes les persones que moren al llit mereixen una valoració positiva? No hi ha morts al llit que són d’autèntics criminals? Hi ha condemnats a mort que són més persones dignes que no pas aquelles que els condemnem i el judici de la societat els rebutge quan la forma és indigna però elles moren dignament. Hi ha morts sobtades que de bell antuvi sorprenen però sobtades només perquè no es tenia cura com calia de la pròpia vida. La mort en ella mateixa és un misteri com ho és la vida. Però hi ha una forma de morir que esgarrifa, la mort a la carretera. Esgarrifances, perquè? La culpa és sempre del conductor? No hi havia en l’accident capacitat de control? Perquè incapacitat? Manca de domini del vehicle, per què? Excés de velocitat? Carretera en mal estat? Alcoholisme o drogues? La culpa és sempre del conductor? Massa sovint, sí, però no sempre perquè la societat també n’és de culpable. I per moltes raons, algunes d’elles beneïdes i lloades. El meu cotxe supera els dos cents km/h. I aquesta circunmstància no es causa de culpabilitat? Es legisla molt, potser massa, sobre els límits de velocitat permesos, però es permet fabricació de cotxes que fàcilment els superen. No és una incongruència? Si la màxima veloctat que  es pot desenvolupar en les carreteres és de cent vint km/h, perquè es permet fabricar vehiclesque poden anar a tres cents? En aquests accidents mortals de les carreteres no hi té culpa també la política? Per altra banda, hi tenim esportivament el culte a la velocitat. Em direu que no és el mateix una pista preparada degudament que la carretera. D’acord. Però el cuc de la velocitat es consolida en les curses. La persona, jove o gran, adicta a la velocitat i no pot demostrar-ho en una pista, on ho fa? Òbviament a les carreteres. El conductor pot tenir una formació extraordinària i un domini que li dóna garanties d’estabilitat, però l’efecte sorpresa? L’efecte sorpresa és difícil de controlar. Hi ha una formació específica davant l’efecte sorpresa? No i diría que és impossible. No nego que en algun moment es pot superar i se supera. En aquesta circumstància coneixen tots els conductors degudament els traçats de les carreteres per on circulen? I si el coneixen estan segurs que la sorpresa no la crearà el cotxe contrari? Formació, sempre; control, el màxim. Autodomini psicològic al màxim. I tot i així, n’hi ha prou? Les morts a la carretera diuen que no. La sorpresa la pot donar una persona creuant la carretera; un vehicle que ve de cara quan es fa un avançament, ja sigui d’un cotxe o d’un o més ciclistes; un animal de pastura que sobtadament creua la carretera; un dessprendiment de rocs o terra causat per pluges o altres fenòmens. Però hi ha una causa en la que normalment no s'hi pensa: en la mort sobtada del conductor. Morir d’accident en una recta sense cap altra cotxe circulant-hi pot tenir explicació. La té: el conductor ha perdut el control del seu cos, moviment de braços o peus, o mort sobtada. És necessari que el conductor sigui conscient de la seva salut. Puc parlar per mi. Tinc 89 anys. Els metges em van dir que no passaria dels 9. Tenien motius. La vida és una sorpresa. Encara condueixo. He d’estar preparat per a possibles ensurts i molts més quan no vaig sol al cotxe. El metge del cor em va dir que tenia un cor per anys, però hi ha altres parts del cos que poden produir la mort.I precisament un altre part em va avisar seriosament, sort que no conduia. Si tinguèssim un coneixement més complert de la nostra salut, segurament que s’evitarien moltes morts a les carreteres. Però, quin és el coneixement i el domini de les nostres passions? La de la velocitat, per exemple. El domini psicològic és fonamental. Com més profund sigui el coneixment que tenim de nosaltres mateixos, més seguretat tindrem en els nostres actes i en el domini dels vehicles, sigui un cotxe, un camió, un avió, una moto, una nau, una bicleta o uns patinets. La presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals i una poeta, amiga meva, van morir per un mal control de la bicicleta del ciclista que la conduia al bell mig de Barcelona. Si respectèssim més l’altre, si la cultura humanista fos més ferma, si les màquines fossin més un servei que un negoci, si les carreteres tinguessin un traçat més ben estudiat, segurament que minvarien les morts a la carretera. La culpabilitat de la persona és alló que s’investiga davant d’un accident mortal. La persona hi té molta culpa, també el fabricant del vehicle, també donar més importància al negoci que al servei, també la política que no vetlla prou per la dignitat dels ciutadans, sobre tot en el tema cultural. Dóna per molt més la filsofia de la mort.

Necessitat urgent de ser persona

Ramon Llull comença el seu LLIBRE D’AMIC E AMAT amb aquesta metáfora moral: “Demanà l’amich a són amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar. E l’amat respòs que ço per què l’amor de l’amich podia multiplicar era a amar”. Senzillament el barem de la qualitat de persona rau en l’acció d’estimar. Quan més s’estima més persona s’és. Dissortadament aquest barem valuador, la talaia del temps ens confirma que també a ple segle XXI està manipulat pels màxims responsables de conrear-lo, la política i la religió. Per no sortir de casa si parem esment en la Constitució Espanyola, la gran llei de l’estat per garantir el benestar dels ciutadans, ens adonarem com es manipula la definició de persona  perquè la política tingui el camí lliure per esdevenir totalitària. I alló primer que fa és desfigurar el concepte persona perquè la seva voluntat no esdevingui argument base. L’article de la Constitució, 1,2 diu:”La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’estat”. Com ha complert aquesta norma l’estat governat pel PP amb el recolzament del PSOE i de C’s? Minvant el concepte sobirania, començant per no reconèixer la voluntat particular d’un poble d’Espanya si no voten tots els espanyols, malgrat que la Constitució sí reconeix aquest dret. Però encara ha anat més lluny restringir el pensament anul·lant la capacitat intel·lectual de la gent. Com?, anul·lant al màxim la cultura pròpia de cada poble, començant per la  llengua que és el seu vehicle principal de comunicació. I la cultura l’empobreixen no reconeixent els drets de la llengua de cada poble espanyol, no reconeixent el dret de les identitats pròpies dels pobles espanyols, com Catalunya, Euskadi, Galízia, i extorsionant. No es reconeix la sobirania dels pobles d’Espanya quan un dels pares de la Constitució diu: /”El derecho de autodeterminación a través de una consulta electoral significa que la población del territorio donde este derecho se ejerza puede pronunciarse por la independencia o rechazarla. Pero, precisamente porque es un derecho de autodeterminación, sólo se pronuncia la población del territorio que pretende autodeterminarse.” Més clar no pot ser, com tampoc pot ser més clara la manipulació que en va fer Mariano Rajoy amb el seu no. Una demostració més de la manipulació política i judicial que se’n fa de la Constitució i tot a títol autoritari perquè jo sóc el poder i no la voluntat del poble. Conec una mica el pensament de Jordi Solè Tura perquè en el míting que va fer a Granollers per votar per primera vegada democràticament, vaig ser una de les dues persones, pedagogues les dues, que van pujar a l’estrada i vaig defensar el dret de les persones a votar la tendència pròpia, fent esment directe de que el PSUC era un partit democràtic amb tots els drets. La política espanyola del segle XXI ha oblidat la voluntat dels pobles que van votar democràcia i malauradament l’han revertit a una partitocràcia. I l’efecte més perillós per a la democràcia és poder negar el dret a pensar per només tenir-lo el govern que mana. Dissortadament no s’ha avançat pel camí democràtic per què paral·lelament a l’afebliment dels drets de les persones és dóna poder a polítics sense diàleg com el cas de l’estat espanyol, i a polítcs defraudadors de l’economia del seu país i acusats d’alcoholisme, com en el fet d’Europa. Sortosament, davant d’aquesta política inhumana, en el món hi ha persones molt intel·ligentrs que pensen i animen a pensar i posibiliten avançar a la veu popular, com a Catalunya i a Euskadi, aixecant una alerta amenaçadora del  perill que corre la democràcia al món. I entre aquests pensadors pedagogs sortisament s’hi troba algun polític que amb les seves paraules posa en evidència el perill. Però cal ser moltes persones en aquesta guerra i només s’ha aconsegueix amb la millor recepta estimant el ser persona íntegra per damunt dels diners que esclavitzen, sodomitzen i donen el poder a l’odi. L’enemic de la integritat personal és fort i té poders econòmics, cants de sirenes embafadors, però la imatge pobre, camí de la misèria, de la humanitat del segle XXI espero, crec i n’estic convençut perquè les paraules de Ramon Llull que fa set cents anys eren un avís i una profecia, siguin avui la força per facilitar el camí i obrir els  ulls a un horitzó cada dia més clar i lluminós. Pèrò el vencedor serà el poder de les persones íntegres. Aquelles que són amor verdader, que regula les idees i les passions. La victòria final, la llibertat de tots els pobles, perquè el poder l’exerciran amb el vot popular persones íntegres. No serà fàcil, peró s’hi camina. Calen veus potents i engrescadores que animin als verdaders demòcrates que són persones íntegres. Jo ho intento.

Missatge de futur que em va donar la guerra civil

Jo tenia 8 anys i vivia en una casa de pagès a Collsuspina. 80 anys desprès em donen una perspectiva de la història basada en la politització de la convivència perquè afavoreixi uns pocs i esclavitzi a la majoria. Eren les acaballes de la guerra i a Can Torras s’hi van instal·lar, l’estat major, primer dels que es retiraven i en deien “los rojos” i uns pocs dies desprès, el dels que en deien “los nacionales.” I us puc assegurar que el missatge, ni calcat. Davant de la casa de pagès hi havia un gran pati, amb una cisterna que arreplegava les aigües de la pluja i es conservava neta i fresca. En aquest pati, rojos i nacionales hi van instal·lar la seva cuina pel menjar de la tropa. L’estat major emprava la cuina de la casa de pagès i la seva taula. La tropa a fora, dempeus. A l’hora dels àpats, jo arraulit al costat de la iaia. Cap oficial de l’estat major d’uns i altres va oferir a la iaia i a mi un troç de pa, ni un tall de conill o de pollastre. Val dir que la taula d’uns i altres no es podien menjar tot el tall per massa farts. Vuitanta anys desprès de l’escena penso que vaig ser testimoni d’un procès històric de futur. Los rojos, corresponien a les esquerres de la democràcia i los nacionales a la dreta. Quin és el panorama vuitanta anys més tard. El del nen i la iaia passant gana i els polítics atiborrant-se. Per aixó va servir la guerra que predicava enganyant llençant paperetes amb l’eslógan de “Espanya, una grande y libre”, que jo havia recollit a l’era de casa. I el missatge encara és més clar. Durant la guerra a Collsuspina no es va matar a cap persona del poble, perquè el poble no ho va permetre i feia fora als possibles criminals.

El poble durant la guerra va ser un poble de pau, que els guanyadors la van pervertir. Només un detall, el mestre del poble fou un capellà. Només ho sabia l’ajuntament. I aquest capellà el fan assessinar “los nacionales”. Tot una metàfora del que havia de ser i no va ser. No és d’estrenyar que als meus gairebé 90 anys, defensi la llibertat dels pobles amb la lliçó que vaig aprendre a casa dels avis i del poble a que pertanyia. És curiós, el poble de Collsuspina i la casa dels meus avis em van alliçonar en el respecte a les persones i a les seves idees per poder viure en pau. I mentre els exèrcits no es van enfrontar entre ells amb el poble al mig, es vivia en pau i es feia el bé que es podia. A casa dels avis, els caps de setmana hi arribava gent d’arreu a demanar alguna cosa per menjar, encara que només fossin naps. I tot es va capgirar al final de la guerra. No em puc treure del cap la taula de casa plena d’oficials “rojos” o “nacionales” atipant-se com lladres, mentra en el pati els soldats havien de contentar-se amb un plat d’aigua amb “rari Nantes” com deia el poeta llatí. Els guanyadors demòcrates de dretes i d’esquerres 80 anys desprès no han consolidat una Espanya demócrata sinò que han constituit un estat escanyador dels ciutadans. Una guerra amb més d’un milió de morts que ha servit perquè al segle XXI molts ciutadans espanyols visquin en l’extrema pobresa. Injusta la guerra, injusta la política de l’estat demócrata. Can Torra i el meu poble, Collsuspina, quan jo tenia 8 anys, em van donar una lliçó de la democràcia que els guanyadors i també els perdedors, han aigualit. La lliço és més intensa perquè hi aportà molts més arguments. És curiós un poble del bàndol dels “rojos” vivint una democràcia que el costat dels “nacionales” han esmunyit.

Intemporalitat de l’ésser humà

Com més penso i reflexiono sobre la veritat de l’ésser humà, la idea del temps m’empeny a cercar una explicació raonable de la possibilitat d’una continuitat en el no temps. Els temps és un concepte més ampli i extens que el de matèria. O és l’èsser humà que en la seva definició  supera el concepte de només matèria amb la possibilitat que fassi d’enllaç amb el més enllà. La persona en la seva imatge comparada amb la de l’univers és equiparable a una gota d’aigua del l’oceà o a unn gra de sorra de les platges, i  oceans i platges són immensos, com l’existència que és inmensa configurada per éssers humans. Però aquesta criatura tan menuda, insignificant, té amb la seva ment la potencialitat d’intuir l’infinit i definir-lo. I aquesta capacitat em fa pensar en el futur que transcendeix el temps i ha de tenir continuit en un concepte atemporal, qualificat com eternitat.

Racionalment és acceptable aquesta possibilitat, quan l’existència humana té un principi i un fi, la vida i la mort? O tal vegada la mort no és un final sinò l’enllac a l’eternitat? No és cap secret que tant l’home, com la dona porten en la seva psiquè un desig de subsistència, de continuitat. Té algun sentit raonable aquest desig? Si de veritat hi és, per què? El concepte de futur és un concepte transcendent i emmarcat només en el temps és un concepte tancat, no obert. La veritat de l’eternitat va lligada a l’existència d’un ésser superior, que anomenem Déu, i és el creador del temps. Però aquest concepte no és acceptat per les persones que es defineixen atees. Si no existeix Déu, tampoc existeix l’eternitat. Com s’hi arriba a aquesta afirmació. És factible l’ateïsme? Veritablement, un ateu nega a Déu. La a d’ateu no és un no, sinó al marge de… Els filósofs ateus neguen l’existència o esdevé un ésser al marge de la humanitat? Penso honradament que a la humanitat li manca una lectura reflexionada sobre els llibres dels escriptors ateus. Curiosament no neguen el debat sobre el tema. Bertrand Russell, Stephen Hawking,  Nietzche i Jürgen Habermas són pensadors que s’autodeclaren ateus però no es neguen al diàleg sobre el tema. Russell admet debatre sobre els arguments de l’existència de Déu, arriba a l’acord del respecte a l’altre i sap conviure. Títols del seu llibreb són força significatius perquè deixen intuir un rerefons aclaridor. Alguns títols:

PER QUÈ NO SÓC CRISTIÀ, MISTICISME I LÒGICA i RELIGIÓ I CIÈNCIA. El punt de vista dels ateus és també interessant i molt més quan hi ha diàleg. Stephen Hawiking és declarava ateu i és seva aquesta frase:”Recorda mirar cap amunt a les estrelles i no als teus peus” i és molt significatiu que el seu funeral se celebrès a l’esglèsia anglicana Sta. Maria la Major. A Nietzche se li atribueix la frase sobre “la mort de Déu”, però estudiosos de filòsof dedueixen que es referia a la mort de Déu en l’interior de les persones. I Jürgen Habermàs, de vuitanta nou anys en el seu llibre EL FUTUR DE LA NATURALESA HUMANA  no defuig de l’existència de creients i no creients. No és el pensament filosófic que aparta de Déu i penso que és necessari un diàleg entre els pensadors ateus i els creients que esdevindria enriquidor i fins i tot convincent de la presència d’un ésser superior que regeix l’existència humana. El fet de l’existència humana ser temporal no nega la possibilitat d’esdevir intemporal. Precisament aquest punt és una base ferma que palesa quina és la grandesa de la humanitat, encara que alguns humans basats en la llibertat la manipulin.

El sol fet de l’existència del desig és un missatge d’un altre futur. Quin, el de l’autèntica llibertat. Ramon Sampedro, que demanava el dret a suicidar-se i se suicidà, afirma en el seu llibre, CARTES DES DEL INFIERNO, que la mort era la seva llibertat i per aixó volia suicidar-se. I Lluis M. Xirinacs, que preparà el dia de la seva mort, afirmava que era la porta de la veritat del seu jo, una ofrena a Déu i un sacrifici per la llibertat del seu poble. És intemporal el futur de l’ésser humà? Crec que un diàleg sincer entre creients, ateus i agnòstics ens porta a la intuició que sí. Els llibres bàsics de les religions més importants de la humanitat ho confirmen.

Grans moviments socials manipulats per la política i la religió

L’ésser humà gaudeix d’una qualitar que és definitòria, la llibertat, que manipulada és la promotora de les grans divisións que perjudiquen la convivència universal. Però el greuge culpable s’origina en l’incompliment humà de les dues filosofies responsables dels models de convivència, la política i la religió amb l’agravant que la política arracona la religió i vol ser ella la única responsable de l’ordre social. Però el problema s’agreuja quan la política es divideix en un ampli ventall d’aplicacions. Vol ser la mestresa de la llibertat i la perverteix. L’incompliment de la seva missió desemboca en guerres i morts. La causa, el no respectar, ni entendre, nin voler, el sentit de la llibertat. L’us de la llibertat és un dret que pot portar a l’error psíquic i físic, i la no intel·ligència d’aquesta realitat pot ser causa de morts injustes fins i tot des de l’òptica legal política i religiosa. Políticament la humanitat està dividida en dos grans blocs, a) democràtic, b) dictatorial i els dos subdividits en de dretes, de centre i d’esquerres, que encara fan més difícil el govern de la humanitat amb el naixement de continuats desordres amb resultats criminals, per mortals. Però davant d’aquest ventall d’incapacitats polítiques se n’obra un altre de realitats humanes que tenen dret a ser respectades en l’ordenament social i aquest ordenament serà impossible si no es dialoga. El personatge religiós més representatiu per a  mi, el fundador del cristianisme, dialogava amb putes, cobradors d’impostos, polítics i fou víctima morint crucificat. Però el seu missatge perdura i resisteix la manipulació de la història. Un exemple d’aquesta resistència és la implantació en el catecisme catòlic que no hi ha cap sentència de mort justificable. Però la humanitat que pateix els desviaments de la política fa sentir la seva veu des de força instàncies dels seus drets i el fonamental és el de ser persona. Cap llei humana pot obligar a ser d’una manera o altra, té el deure de respectar aquesta elecció i vetllar per la dignitat de les persones, quina base és el ser. Un moviment que cada any té més força i curiosament celebra la seva gran festa a Catalunya (Barcelona) és el gay en les seves variants homosexuals, LGBTI. La festa es desenvoluparà durant onze dies i no és tancada, amb una assistència de 60.000 persones inscrites procedents d’arreu del món. Tenen tot el dret de manifestar-se, perquè primer de tot són persones i des d’el punt de vista religiós son filles de Déu. Crist parlava lliurement i pedagògicament amb la Samaritana i precisament li parlava de la seva condició religiosa i de com ha de ser la seva relació amb Déu.

L’homosexuaitat no és un fruit cultural de la humanitat és una realitat que abans de Crist ja existia com ho palesa el nom de lesbianisme provinent de la població de Lesbos, nom i tendència que es manifestà en una gran poeta. El sexe és una veritat humana tant important que ja en l’antigor històrica se la divinitzà i la ciència ha demostrat que l’homosexualitat s’explica en la forma com es compleix la formació humana. I aquest moviment és d’abast mundial i sortosament no és cap inconvenient per destacar en càrrecs públics i en manifestacions culturals i artístiques. La seva llibertat, com en la de tots els humans, es demostrarà en la qualitat de persones. La seva presència en la història forma part de veritat humana.

És històricament un moviment important, com ho són els moviments en defensa de les dones, els dels drets de la gent gran, els dels drets dels treballadors, en els deures de la societat envers els sense sostre, els dels maltractats per la justícia, que n’hi ha, la justícia no és infalible, els dels perseguits per la seva tendència religiosa i tot un seguit de drets que necessita un urgent reciclatge de les institucions polítiques i religioses, perquè són elles les responsables de la pau del món. I aquesta responsabilitat els hi diu que la seva culpabilitat bàsica rau en el fet que no respecten els drets de ser persona, ni els dels ciutadans, ni els seus, perquè els els ciutadans els manipulen minvant-los i els seus els manipulen engreixant-los i divinitzant-se. Primer de tot ser persona. I s’ha de demostrar amb fets, no només amb paraules.

L’UNIONISME I LA INDEPENDÈNCIA EN UNA DEMOCRÀCIA

La diferència en les idees no és un greuge a la llibertat sinó una raó del raonament per part de la intel·ligència. Negar el dret a la llibertat de pensament és la mort de l’humanisme. Les diferències de models polítics convertides en discòrdies porta la humanitat a odiar-se.   L’odi és provocador d’enemistats i de la desestabilització social. Desestabilització que és la norma, dissortadament, a ple segle XXI. Defensar el deure i el dret de la unió és lícit i legal en una democràcia, però també ho és el fet de defensar la independència. La il·licitud i la il·legalitat es fan presents quan uns i altres causen aldarulls i enemistats en la defensa dels seus interesssos menystenint els dels altres. Defensar racionalment i pacífica l’unió o la independència és treballar per una convivència en pau. Cremar per venjança una bandera espanyola o una catalana significa caminar cap a l’antisocietat i fer de l’odi i la guerra els arguments defensors dels models polítics. I la realitat del conflicte entre Catalunya i Espanya la crea l’odi a un nivell d’indignitat tan inaceptable que es convereix judicialment en delicte una acció de pau. Que el govern de l’estat defensi la unió és tan just i digne com la defensa de la Generalitat de la independència. El que és inconcebible en una democràcia és judicialitzar la política. I en l’actualitat dóna la impressió que es viu un assetjament de Catalunya, antidemocràtic i provocador per part de l’unionisme. I que els  fets provocadors són programats per polítics cada dia són més evidents quan s’arriba a contractat per cinquanta euros l’acció per estripar llaços grocs o banderes. Emparar-se en la nocturnitat i l’agressió amb armes blanques quan un independentista els crida l’atenció per la seva acció implica la seguretat amb que actúen per part del govern i la justícia. Té capacitat el Govern actual de l’estat d’esdevenir un exemple de democràcia? El dia 17 en l’homentge a les víctimes dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils ho intuirem. Si tot queda judicialment com està en l’actualitat, la resposta serà no.

Cal esperar, hi cap la sorpresa. El desig del Rei de parlar amb els partits catalans independentistes, quedarà en desig o hi haura fets convincents? Personalment penso que no hi haurà cap signe convincent. Però és possible. Dissortadament les manifestacions de l’unionisme a Catalunya no porten a cap bon port, tot el contrari. Només cal escoltar els partits estatals. No m’obligueu a dir noms, són prou coneguts. A Catalunya la taula del diàleg està preparada. Hi seurant els unionistes? M’agradaria, seria un signe de caminar cap a la normalitat democràtica. No em refereixo a les reunions dels governs espanyol i català. Em refereixo als ciutadans, que penso hi són, però temen l’amenaça dels ultres. Una bona entesa entre les dues tendències és el camí de la pau.

Models polítics destructors de la humanitat

Quan reflexiono sobre la imatge de la societat dels temps antics i la del segle XXI em  dic que amb mils i mils d’anys d’història, l’humanisme cada dia va a pitjor. Pregunto, per què? i no tinc resposta. Escolto la societat i una part considerable em diu que Déu és el culpable. Giro els meus ulls al mapa de la història i em trobo amb molts déus, i alguns d’ells enemics. I davant d’aquesta diversitat, alguns afirmen que Déu no existeix. Arribo a la conclusió que Déu no existeix en el cor dels responsables de la convivència humana perqquè ells s’han convertit en déus. Què suposa convertir humans en Déus? Senzillament pervertir la humanitat. I aquesta és la realitat del segle XXI. En el fons de la questió, la realitat ens diu que és perverteix la dignitat humana i les persones no juguen el paper que a cadascuna li toca jugar i tampoc els hi permeten. Dissortadament s’han desvirtuat les qualitats humanes. I aquest desviament ha aconseguit crear un ordre social contra natura. Fem una ullada a la realitat. La mort s’ha apoderat del poder. També s’ha tergiversat l’objectiu que la natura li donà i la part divinitzada hipòcritament de la societat en té la responsabilitat. Quants innocents moren cada dia sota les bales i bombes criminals per defensar un status social que no és just? Justícia no és assegurar el poder d’un incompetent irresponsable que es creu un déu.

Aquest és l’avenç del segle XXI? M’esborrona pensar-hi. Miro a Europa i EEUU i armes per a la guerra. Miro a les Amèricas i cada dia morts. Miro a l’Àfrica i cada dia morts. Miro a l’Àsia i cada dia morts. Miro a Europa i cada dia morts en el Mediterrà. No hi ha governants creïbles en tots aquests països? En què han convertit l’objectiu natural de la política? La tecnologia que hauria de ser la constructora d’una convivència digna, no ho és. I aquesta no té un abast massa extens. Si escoltes els polítics d’arreu, s’omplen la boca del seu treball per la pau? On l’han assolida? Enlloc. Pau no significa absència de guerres, significa la realitat de la vida digna de totes les persones del món. I Quan em refereixo a vida digna no parlo d’una vida acomodada per l’economia perquè humanament és més digna la vida del nen africà que mort de gana per culpa dels seus governants que els potentats que es passegen pels grans hotels. cultura que és la base sòlida d’un procès social digne. Cal verdaderament un revolució cultural pacífica dels ciutadans de base que obliguin als polítics a complir amb el deure del seu treball, que no és altre que l’assoliment de la pau a tots nivells. La imatge dels models polítics actuals  no és només vergpnyosa sinó que denuncia greuges de criminalitat. I de la realitat d’aquesta imatge, com a polítiques de l’esperit, dissortadament també en són culpables les religions.

La cruel extensió arreu del món de les injustícies socials és la clara demostració de la incompatibilitat de la classe política, ja sigui democràtica, ja sigui dictatorial. Dissortadament en el món del segle XXI la política s’ha lliurat a mans de l’economia i amb bona convivència es carreguen la

Des de la meva fe, visca Catalunya lliure!

Tu ets rei?, pregunta Pilat. Tu ho has dit. I a la creu hi penja el motiu de la crucifixió: Rei dels jueus. Fins al darrer minut de la seva vida, Crist va defensar els drets del poble jueu. EL poble jueu era un de tants pobles que complia el mandat bíblic donat a la humanitat de multipliqque-vos i pobleu la terra. I Jesús, defensant el seu poble, va complir la seva missió de salvar el món. Crist va arriscar la seva vida per salvar el món defensant la llibertat d’un poble, com es desprent de l’afirmació del seu deixeble Xirinacs quan afirma que qui no està disposat a arriscar la seva vida, no estima el seu col·lectiu. Catalunya és un poble que al llarg de la història s’ha configurat amb un missatge de germanor universal formant-ne part ciudadans provinents d’altres cultures amb un objectiu concret, ser poble. I en aquest col·lectiu s’hi han afegit persones amb la finalitat de destruir-lo i donar-li una altra missió. I en l’actualitat està en el procès de defensa de la seva identitat contra l’atac de donar-li una altra que no és la seva. I curiosament els caps visibles dels drets de Catalunya al segle XXI són perseguits per la justícia espanyola, com el poble jueu ho era per la romana. I com fa vint-i-un segles Catalunya és atacada per la religió, però amb la defensa del màxim responsable. Sortosament el màxim esponsable de l’esglèsia católica ha conviat d’acord amb l’evangeli el text del catacisme que feia referència a la pena de mort, dient que totes les penes de mort són injustes i van contra l’evangeli. Què dirà l’episcopat espanyol, hereu d’aquell que va signar la creuada de Franco, en relació a la resolució del Papa? La mort d’un poble és l’esclavatge del col·lectiu que el formava i matar un col·lectiu és una execució criminal injusta. És actuar contra el programa de la naturalesa que és la manera com Déu actúa en el col·lectiu humà. Canvia molt la questió quan el col·lectiu en questió accepta formar part del model polític d’un altre col·lectiu però gaudir d’un mateix model polític no suposa renunciar a la identitat própia. L’evangeli a les relacions polítiques els hi recomana una única llei, estimeu-vos. L’amor és la llei superior a totes les altres lleis.

I en base a aquesta norma, jo no puc acceptar un model politic de país que no té cura de la dignitat de tots els seus ciutadans i només es preocupa d’una minoria sense importar-li en la pràctica la indignitat de la pobresa. Personalment tinc el dret d’oposar-me a aquest model per formar-ne un altre de més just. I com més m’endinso en la reflexió del model polític espanyol, més em convenço que la meva veritat té el deure, amb el risc de ser sacrificat, de defensar el meun país, Catalunya, com Crist des de la creu, redimint al món, defensava en la història el dret del poble jueu de ser independent de Roma. No em cansaré de proclamar des de la meva fe cristiana, visca Catalunya lliure. La religió és també un servei a la humanitat des de la voluntat de Déu. I en aquest mandat d’estimar, penso que s’ha d’aprofundir molt en la frase, nascuda crec en    la consciència del jovent, fes l’amor i no la    guerra. No és una lleugeresa, és un missatge que cal aprofundir. Tema per a un altre dia.

(Poema visual de Toni Prat).

No a l’homenatge del 17 d’agost

No es pot celebrar un homenatge quan la justícia no mereix credibilitat. No es pot celebrar quan els seus herois estan empressonats i ajusticiats amb el gravèmen d’una prevaricació que pesa sobre l’estat per oblidar, menystenir i no deixar complir el mandat d’unes eleccions manipulades que van donar la raó a les del 1 d’octubre. Prevaricació criticada a Euroipa. La única raó per poder celebrar l’homenatge és una ordre de llibertat al Conseller Forn i al Major Platero i la dels polítics, homes i dones, empressonats a Espanya i els refugiats a l’estranger. L’estat espanyol té dret a presidir, si reconeix els drets dels pobles i de les seves persones. I en aquesta questió pesa sobre l’estat una doble irregularitat: a) tenia informes sobre el cap organitzador de l’atemptat i no van passar cap informació als Mossos d’Esquadra, que malgrat tot van donar al món una lliçó de professionalitat i de dignitat. I aquesta marginació és pública i molt greu. I no s’ha tingut, ni es té en compte. b) el Congrès es va negar a investigar-la, postura política indigna davant el món. Si en la política espanyola hi ha un mínim de dignitat, abans de presidir, ha de corregir els greues i respectar els drets a defensar la llibertat i la voluntat del poble. La veritat és trista, sí, peró no causada per la gent independentista catalana. El rei no és persona grata. Abans de presidir ha de demostrar la voluntat de servir, perquè no pot oblidar que és ell el servidor dels ciutadans i no els ciutadans, servidors d’ell. I si vol presidir un acte a Catalunya ha de recuperar la seva  credibilitat perduda. I no calen les amenaces del President del PP, Sr. Casado,  perquè és ell el primer que s’ha de reciclar i ni té cap dret a assistir a l’homenatge si es fa i els ciutadans tenen tot el dret de manifestar-li el seu rebuig perquè si el seu partit haguès complert el seu deure segurament l’atemptat no hauria tingut l’abast que va tenir.

En aquest tema l’estat espanyol està en deute amb Catalunya, i tant el Rei, com els President del Govern, amb la Constitució a la mà, estan obligats a pagar el deute i a eliminar el greuge. Les víctimes mereixen tot el respecte, peró un respecte democràtic i humà, i el primer que ha de manifestar-lo és aquell que coneixedor del perill va obviar-lo i no va fer res per evitar-lo. No polititzem les víctimes i demanem perdó quan s’ha de demanar per més autoritat que es tingui.

No hi ha cap càrrec  superior a la dignitat de ser persona com ho palesa el Papa Francesc, fent constar en el catecisme catòlic que ningú té dret a condemnar a mort i dictar-ne sentències. La dignitat de les persones en quan persones és superior a qualsevulla llei. Per aixó la dignitat de les víctimes de l’atemptat i els Mossos i superiors seus que evitaren mals majors tenen tot el dret de ser restituits als seus càrrecs. Jo demanaria a les autoritats catalanes que si no hi ha un gest creïble per part de l’estat es desconvoqui l’homenatge. I quan dic creïble per part de l’estat, em refereix`al govern, a la justícia i a les forces d’ordre públic. Si malgrat tot, es fa, demano als catalans demòcrates, independentistes o no, respecte, compostura, solidaritat, serietat amb un comportament digne que exigeix justícia.

Una pregunta, Sr. Casado, sou vos globalista?

Francament les seves paraules dirigides al President del Govern en relació a la unitat d’Espanya m’han fet pensar: és possible que a ple segle XXI hi hagi polítics amb aquesta filosofia? Una persona imparcial, que us escolti, alló que primer pensarà, quina poca humanitat, encara que us defenseu dient que les penalitats dels nens també us afecta perquè sou persona. Sr. Casado a mi m’afecten les penalitats de totes les persones, també les seves, perquè d’acord amb l’arxiu de les vostres afirmacions n’heu de passar moltes. Esteu tractant els independentistes, jo sóc independentista, d’enemics d’Espanya i de terroristes.  Llegeixi la carta al seu fill, la vigília del 5 d’agost de 1937, quan foren assessinades “Les tretze roses”, noies de 18 a 23 anys per les seves idees, i quaranta tres persones, totes denunciades per “rojas” i afusselades, jugant-les a la sort a qui tocava pels indignes guayadors de la guerra. La mare del nen de 11 anys, quins pares foren executats en la data esmentada li va escriure aquesta carta: “Voy a morir con la cabeza alta. Sólo te pido que quieras a todos y que no guardes nunca rencor a los que dieron muerte a tus padres, eso nunca. Las personas buenas no guardan rencor. Enrique, que te hagan hacer la comunión, però bien preparado, tan cimentada la religión como me  la cimentaron a mi. Hijo, hijo hasta a la eternidad”. Justiciada per comunista i amb una fe cega en Déu. Oi, que no ho enten, Sr. Casado.

No ho enten perquè comença per no ser una persona íntegra i digna. No enten que un cristià pugui ser comunista. I aquestes morts que li he recordat són fruit de persones del que el vostre partit n’és hereu. Les vostres, paraules, que no cal recordar, la relació ompliria les pàgines d’un llibre, són una invitació al delicte, però el vostre delicte té patent de llibertat, i la veritat delictiva la té segons la seva filosofia de presó. Pels vostres problemes amb les titulacions universitàries no m’és possible pensar l’abast de la vostra cultura. Personalment li recomenaria dos llibres: LA BIBLIA (antic i nou testament) i EL CAPITAL de Karl MARX. No és cap broma. Dos llibres que li ensenyarien a tocar de peus a terra. No estaría malament que hi afegíssiu L’ART D’ESTIMAR, d’Erich Fromm i LES MORADAS, de Santa Teresa d’Âvila. Tindria una idea més exacta de quin és el valor del ser humà com a persona.

Vos heu dit autèntiques barbaritats, que us fan un trist favor i no ajuden gens a netejar la mala premsa que d’Espanya té el món per culpa del PP. Li vàreu dir al President, que volieu col·laborar per què no es trenqui la unitat d’Espanya. Per aconseguir-ho heu de posar en ordre el vostre partit, perquè no teniu credibiltat i la situació actual de fallida econòmica només té un culpable, el seu partit. Alló que primer heu de fer és retornar a Espanya els milions malversats i no ho voleu reconèixer, fins i tot no sabeu explicar els destí de més de seixanta milions.. Aquest és un punt flac de la vostra ràbia contra Catalunya i sabeu perquè i no teniu dignitat d’explicar-ho als ciutadans. Escolteu el carrer, compliu la Constitució que us obliga i no la manipuleu més. I quan hagueu reciclat com cal el vostre partit tindreu la credibilitat dels demòcrates. La carta de la mare al seu fill us fotografia molt bé. Li he preguntat si era globalista perquè en democràcia un globalista escolta a tothom, també els enemics.