Jo tenia 8 anys i vivia en una casa de pagès a Collsuspina.
80 anys desprès em donen una perspectiva de la història basada en la
politització de la convivència perquè afavoreixi uns pocs i esclavitzi a la majoria.
Eren les acaballes de la guerra i a Can Torras s’hi van instal·lar, l’estat
major, primer dels que es retiraven i en deien “los rojos” i uns pocs dies
desprès, el dels que en deien “los nacionales.” I us puc assegurar que el
missatge, ni calcat. Davant de la casa de pagès hi havia un gran pati, amb una
cisterna que arreplegava les aigües de la pluja i es conservava neta i fresca.
En aquest pati, rojos i nacionales hi van instal·lar la seva cuina pel menjar
de la tropa. L’estat major emprava la cuina de la casa de pagès i la seva
taula. La tropa a fora, dempeus. A l’hora dels àpats, jo arraulit al costat de
la iaia. Cap oficial de l’estat major d’uns i altres va oferir a la iaia i a mi
un troç de pa, ni un tall de conill o de pollastre. Val dir que la taula d’uns
i altres no es podien menjar tot el tall per massa farts. Vuitanta anys desprès
de l’escena penso que vaig ser testimoni d’un procès històric de futur. Los
rojos, corresponien a les esquerres de la democràcia i los nacionales a la
dreta. Quin és el panorama vuitanta anys més tard. El del nen i la iaia passant
gana i els polítics atiborrant-se. Per aixó va servir la guerra que predicava
enganyant llençant paperetes amb l’eslógan de “Espanya, una grande y libre”,
que jo havia recollit a l’era de casa. I el missatge encara és més clar. Durant
la guerra a Collsuspina no es va matar a cap persona del poble, perquè el poble
no ho va permetre i feia fora als possibles criminals.
El poble durant la
guerra va ser un poble de pau, que els guanyadors la van pervertir. Només un
detall, el mestre del poble fou un capellà. Només ho sabia l’ajuntament. I
aquest capellà el fan assessinar “los nacionales”. Tot una metàfora del que
havia de ser i no va ser. No és d’estrenyar que als meus gairebé 90 anys,
defensi la llibertat dels pobles amb la lliçó que vaig aprendre a casa dels
avis i del poble a que pertanyia. És curiós, el poble de Collsuspina i la casa
dels meus avis em van alliçonar en el respecte a les persones i a les seves
idees per poder viure en pau. I mentre els exèrcits no es van enfrontar entre
ells amb el poble al mig, es vivia en pau i es feia el bé que es podia. A casa
dels avis, els caps de setmana hi arribava gent d’arreu a demanar alguna cosa
per menjar, encara que només fossin naps. I tot es va capgirar al final de la
guerra. No em puc treure del cap la taula de casa plena d’oficials “rojos” o
“nacionales” atipant-se com lladres, mentra en el pati els soldats havien de
contentar-se amb un plat d’aigua amb “rari Nantes” com deia el poeta llatí. Els
guanyadors demòcrates de dretes i d’esquerres 80 anys desprès no han consolidat
una Espanya demócrata sinò que han constituit un estat escanyador dels
ciutadans. Una guerra amb més d’un milió de morts que ha servit perquè al segle
XXI molts ciutadans espanyols visquin en l’extrema pobresa. Injusta la guerra,
injusta la política de l’estat demócrata. Can Torra i el meu poble,
Collsuspina, quan jo tenia 8 anys, em van donar una lliçó de la democràcia que
els guanyadors i també els perdedors, han aigualit. La lliço és més intensa
perquè hi aportà molts més arguments. És curiós un poble del bàndol dels “rojos”
vivint una democràcia que el costat dels “nacionales” han esmunyit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada