Models polítics destructors de la humanitat

Quan reflexiono sobre la imatge de la societat dels temps antics i la del segle XXI em  dic que amb mils i mils d’anys d’història, l’humanisme cada dia va a pitjor. Pregunto, per què? i no tinc resposta. Escolto la societat i una part considerable em diu que Déu és el culpable. Giro els meus ulls al mapa de la història i em trobo amb molts déus, i alguns d’ells enemics. I davant d’aquesta diversitat, alguns afirmen que Déu no existeix. Arribo a la conclusió que Déu no existeix en el cor dels responsables de la convivència humana perqquè ells s’han convertit en déus. Què suposa convertir humans en Déus? Senzillament pervertir la humanitat. I aquesta és la realitat del segle XXI. En el fons de la questió, la realitat ens diu que és perverteix la dignitat humana i les persones no juguen el paper que a cadascuna li toca jugar i tampoc els hi permeten. Dissortadament s’han desvirtuat les qualitats humanes. I aquest desviament ha aconseguit crear un ordre social contra natura. Fem una ullada a la realitat. La mort s’ha apoderat del poder. També s’ha tergiversat l’objectiu que la natura li donà i la part divinitzada hipòcritament de la societat en té la responsabilitat. Quants innocents moren cada dia sota les bales i bombes criminals per defensar un status social que no és just? Justícia no és assegurar el poder d’un incompetent irresponsable que es creu un déu.

Aquest és l’avenç del segle XXI? M’esborrona pensar-hi. Miro a Europa i EEUU i armes per a la guerra. Miro a les Amèricas i cada dia morts. Miro a l’Àfrica i cada dia morts. Miro a l’Àsia i cada dia morts. Miro a Europa i cada dia morts en el Mediterrà. No hi ha governants creïbles en tots aquests països? En què han convertit l’objectiu natural de la política? La tecnologia que hauria de ser la constructora d’una convivència digna, no ho és. I aquesta no té un abast massa extens. Si escoltes els polítics d’arreu, s’omplen la boca del seu treball per la pau? On l’han assolida? Enlloc. Pau no significa absència de guerres, significa la realitat de la vida digna de totes les persones del món. I Quan em refereixo a vida digna no parlo d’una vida acomodada per l’economia perquè humanament és més digna la vida del nen africà que mort de gana per culpa dels seus governants que els potentats que es passegen pels grans hotels. cultura que és la base sòlida d’un procès social digne. Cal verdaderament un revolució cultural pacífica dels ciutadans de base que obliguin als polítics a complir amb el deure del seu treball, que no és altre que l’assoliment de la pau a tots nivells. La imatge dels models polítics actuals  no és només vergpnyosa sinó que denuncia greuges de criminalitat. I de la realitat d’aquesta imatge, com a polítiques de l’esperit, dissortadament també en són culpables les religions.

La cruel extensió arreu del món de les injustícies socials és la clara demostració de la incompatibilitat de la classe política, ja sigui democràtica, ja sigui dictatorial. Dissortadament en el món del segle XXI la política s’ha lliurat a mans de l’economia i amb bona convivència es carreguen la